Son Moix Negre

La propietat se situava al lloc del Vinyet, a la part de la Muntanya, entre el camí de Puigpunyent, el carreró del Rei, Son Santiscle, Son Bosquet, Son Eriçó, Son Calafat i Son Cotoner. Prengué nom de la família Moix, els successors de la qual en foren propietaris fins ben entrat el segle XX.

Les notícies més antigues que en tenim són del 4 de març de 1460, quan Gabriel Gual, amb escriptura autoritzada pel notari Francesc Mília, donà la propietat al seu germà Jordi succeint per certs títols als béns de son pare, Ramon Gual. Aleshores consistia en una vinya i era tenguda, ço és, la meitat en alou propi i l’altra meitat en alou d’Angelina, dona de dit Gabriel Gual (ARM, Not. M-697, f. 27).

El 22 d’octubre següent davant el mateix notari, Jordi Gual establí la propietat a Jaume Pujals, qui testà el 21 d’octubre de 1502 en poder del notari Arnau Llitrà i nomenà hereu Joanot Desllaners (íd.).

Amb escriptura de 16 d’octubre de 1515 autoritzada pel notari Rafel Mascaró, Joanot Desllaners, Pereta (sa mare, casada amb Joan Desllaners) i Antonina (la seva dona) establiren la propietat a Joanot Bartomeu. Aleshores consistia en una vinya derruïda amb cases, cup i dues botes grosses. Comprenia la meitat de l’alou, car la meitat restant era tenguda sots alou d’Angelina (dona de Gabriel Gual) o dels seus hereus, a incert de lluïsme i a cens de 55 sous el dia de Nadal. Feia partió amb el camí de Puigpunyent, una vinya del comprador, una vinya de Mateu Bartomeu, una vinya de Jaume Desportell i «quodam carrerono sive itinere qui reste transit de castro regio de Bellver ad monasterium Beate Marie de Regali» (íd.).

En un moment que no podem precisar la propietat passà a Ferrando Moix, qui testà el 19 d’agost de 1558 en poder del notari Miquel Thomàs i nomenà hereva universal la seva filla Prudència amb la condició que havia de casar-se amb un dels seus nebots Miquel o Ferrando Moix; en cas de no fer-ho havia de pagar-li un cens anual de 100 lliures. El 20 d’octubre següent es redactà l’inventari de béns del difunt, que fou rebut pel seu germà Pau, com a administrador dels béns de Prudència Moix. L’heretat comprenia un alberg a la parròquia de l’Almudaina i un camp (antigament vinya) amb el seu casal situat a la part de la Muntanya que cal identificar amb el que posteriorment es coneixerà com a Son Moix Negre (ARM, Not. 1317, f. 329).

Un contracte d’arrendament signat el primer de juny de 1565 per Pau Moix a favor del paraire Joan Colomer ens permet conèixer millor com era la propietat. Aleshores consistia en un camp «vinya antigament» on hi havia un pinar que l’arrendatari tenia prohibit arrabassar a no ser que fos per a prendre llenya per al forn. Sabem que hi havia ametlers plantats, car un dels pactes de l’arrendament obligava Colomer a entregar a Moix dues quarteres d’ametles. D’altra banda, el propietari es reservava la facultat de plantar-hi vinya (ARM, Not. 1302, f. 34).

Segons els estims de 1578 pertanyia a Prudència Moix i valia 2.000 lliures: «Rafal de la señora Prudèntia Moxa, dos mília liures.» Aquest document també inventaria «la casa de la magnífica señora Prudèntia Gual y Moxa, a hont ella habita», situada a la parròquia de l’Almudaina, a l’illa de Francesc Joan Caulelles, i una casa contigua igualment de la seva propietat «a hont habita mossèn Ferrando Mox», valorades respectivament en 1.300 i 1.400 lliures (ARM, D-1251: f. 4, 148).

Prudència Moix es casà (1576) amb Rafel Gual Olesa i en fou fill Rafel, qui fou nomenat hereu per sa mare al testament que disposà el 6 de febrer de 1578 en poder del notari Antoni Moll. Segons l’inventari dels documents existents a l’arxiu de la família Moix, Prudència Moix testà embarassada i declarà que feia hereu universal el fill que havia de tenir, imposant-li l’obligació de dur el nom i les armes de Moix (ARM, Not. 1868, f. 297v).

Rafel Gual Moix testà el 7 de setembre de 1632 en poder del notari Joan Ferrà i nomenà hereva usufructuària la seva àvia Anna Fortuny de Ruescas (viuda del doctor en ambdós drets Hugo Serra, propietari del rafal de Son Serra), i propietari, el seu germà Ferrando Gual Moix, els quals el 13 següent reberen l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de la Drassana, i el rafal de Son Moix, situat devora el camí de Puigpunyent, amb cases, de les quals es descriuen l’entrada, la sala, sengles cambres amb recambra a cada costat de la sala, la cuina, l’estable, la botiga, el celler (amb dos cups i tres botes congrenyades) i la cambra de damunt el celler (ACM, 14849, f. 240).

Ferrando Gual Moix heretà també els drets damunt l’herència d’Anna Fortuny de Ruescas, que comprenia, entre d’altres, el rafal de Son Serra. Aquesta testà el 23 d’agost de 1633 en poder de dit notari Ferrà i nomenà hereu el seu net Ferrando Gual Moix (ARM, ECR-1149, f. 169).

Ferrando Gual Moix morí el 24 de febrer de 1650 amb testament que havia ordenat el 8 de gener de 1641 en poder del notari Joan Ferrà, en què fundà el fideïcomís dels Gual-Moix. Fou enterrat a la Seu lo endemà, i tres dies després el seu fill, Ferrando Gual Moix Verí, rebé l’inventari de béns del difunt, que consistien en unes cases i hort situades a la parròquia de Santa Creu i en els rafals de Son Moix i Son Serra. Segons aquest document, les cases comptaven amb sala, tres cambres, porxo, cuina, cambra i cuina per als missatges, estable, celler, païssa i capella. Aleshores hi havia sembrades 8 quarterades de xeixa, 9 quarterades d’ordi i 1 quarterada i mitja de faves. Les ametles i qualsevol altre fruit d’arbre, tant de Son Serra com de Son Moix, es trobaven arrendats per un any i ànnua mercè de 300 lliures (ACM, 14849, f. 651).

Segons els estims de 1685, la propietat ja es denominava Son Moix Negre, valia 5.200 lliures i pertanyia a Ferrando Gual Moix, qui també era propietari del rafal de Son Serra, valorat en 5.700 lliures: «Son Moix Negre, de M.ᵒ Farrando Gual y Moix, sinch mil dos-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 197).

Ferrando Gual Moix Verí morí el 22 de novembre de 1697 amb testament que havia disposat el 25 de gener de 1674 en poder del notari Llorenç Busquets, en què nomenà hereu universal el seu fill Ferrando, nascut del seu matrimoni amb Maria Çanglada Sureda, els quals reberen l’inventari de béns del difunt el 21 de gener següent. L’heretat comprenia els béns fideïcomesos (1641) per Ferrando Gual Moix i la possessió d’Alcudiarrom, situada al terme de la vila de Petra, al lloc de Vilafranca, que fou incorporada al patrimoni del difunt per llegat de la seva àvia Onofra Sureda (ARM, Not. 1770, f. 180; ARM, Not. V-253, f. 285).

Ferrando Gual Moix Çanglada es casà amb Maria Puigdorfila Despuig, filla de Ramon Puigdorfila Dameto (†1717) i de Magdalena Despuig Martínez de Marcilla (†1741), i en foren filles Magdalena i Ignàcia. Morí el 10 de març de 1743 amb testament que havia disposat el 22 d’octubre de 1726 en poder del notari Andreu Cirerol, en què nomenà hereva universal la seva dona amb la facultat de poder elegir hereu entre els seus fills. Maria Puigdorfila Despuig morí el 9 d’abril de 1766 amb testament que havia ordenat el 24 de març de 1751 en poder del notari Josep Bernad, en què feu hereva universal la seva filla Magdalena, la qual al testament que disposà el 2 de maig de 1787 en poder del notari Sebastià Oliver (efectiu per la seva mort el 3 de juliol de 1789) nomenà hereva universal la seva germana, Ignàcia, aleshores viuda d’Ignaci Ferrandell Verí (ARM, ECR-1157, f. 18v).

El 26 de novembre de 1790 Ignàcia Gual Moix Puigdorfila capbrevà la propietat declarant que era tenguda sots alou propi i que feia partió amb el camí de Puigpunyent, el carreró del Rei, el rafal dels hereus d’Eleonor Aguiló, Son Bosquet, terres de Ramon Villalonga Rossiñol i terres de Son Calafat i Son Cotoner mitjançant paret (íd.).

Fruit del matrimoni entre Ignàcia Gual Moix Puigdorfila i Ignaci Ferrandell Verí nasqueren Antoni Mariano (1745-1781), Josep (1746-1772), Maria Ignàcia (casada amb Felip Villalonga Mir Pinós) i Ignaci. Ignàcia Gual Moix Puigdorfila morí el 12 de desembre de 1797 amb testament que havia ordenat el mateix dia, en què nomenà hereu el seu fill Ignaci, qui unificà el patrimoni de les famílies Ferrandell i Gual-Moix. L’herència materna consistia en els rafals de Son Serra i Son Moix Negre, situats al terme de la ciutat; la possessió d’Alcudiarrom, situada a Petra, al lloc de Vilafranca; censos derivats dels establiments d’una part d’Alcudiarrom; la cavalleria de la Roca, que afectava terres de Porreres, Campos i Llucmajor, 180 lliures 12 sous cens sobre la Universitat i altres censos i drets (ARM, Not. O-365, f. 230).

Ignaci Ferrandell Gual Moix, I marquès de la Cueva, es casà (1783) a València amb Maria del Carme Castellví Ferrer (filla de Joaquim Manuel de Betlem Castellví La Figuera, baró de Benafer, i de Maria Montserrat Ferrer Pròxida) i no deixà descendència. Morí a València el 18 de gener de 1804 amb testament que havia disposat el 8 de desembre anterior en poder del notari Joan Baptista Jover, en què nomenà hereva universal la seva dona amb substitucions a favor de les seves nebodes Maria de la Concepció Gual i Maria Francisca Villalonga Ferrandell, les quals reberen l’inventari de béns del difunt el 4 de maig següent en poder del notari Sebastià Oliver. L’heretat comprenia els béns de les famílies Ferrandell i Gual-Moix, que consistien en les cases majors, situades al carrer de Sant Jaume; les possessions de Son Pacs i Son Ferrandell (Valldemossa) i els censos procedents dels establiments de les terres anomenades la Cova; Calbet (Bunyola); Son Ferrandell (Felanitx); els Gomeles (Campos); Son Cànaves i Son Boscana (Llucmajor); la meitat de Son Cota (Porreres); Solanda (Sant Joan); Alcudiarrom (Petra); les cavalleries de la Roca, Orient i el Reguer; l’escrivania del Pariatge; els horts de Cal Capiscol i el Camp Redó i els rafals de Son Moix Negre i Son Serra, situats al terme de la ciutat (ARM, Not. O-366, s/f; Ramis de Ayreflor, 1911: 309, 323).

Maria del Carme Castellví Ferrer renuncià l’herència en favor de la seva neboda Maria Francisca Villalonga Ferrandell mitjançant escriptura de 17 de maig de 1804 autoritzada pel notari Esteve Bonet (ARM, ECR-1159, f. 7v).

Maria Francisca Villalonga Ferrandell, II marquesa de la Cueva o de Casa Ferrandell, era filla de Felip Villalonga Mir Pinós (†7-11-1822) i de la seva primera dona, Maria Ignàcia Ferrandell Gual Moix. El 20 de desembre de 1788 es casà amb Ramón Fernández Maroto González Perea Ruiz Herrera, tinent del regiment d’Espanya, i en foren fills Manuel, José (comissari de guerra, casat amb Joaquina Rivera García) i Mariano (capità).

Segons l’Apeo (1818), Son Moix Negre i Son Serra ocupaven una superfície conjunta de 60 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers i valien 42.000 lliures (ARM, D-1530, f. 149).

En sentència de 9 de setembre de 1828 dictada pel Reial i Suprem Consell de Castella fou declarat el rafal de Son Moix Negre a favor de Manuel Ferrandell de Maroto Villalonga com a successor al fideïcomís fundat per Ferrando Gual Moix al testament que disposà el 8 de gener de 1641 en poder del notari Joan Ferrà (RP2, 1651-terme, 1a).

El 1847 Manuel Ferrandell de Maroto Villalonga establí una part del rafal i originà així el llogaret de Son Moix Negre. Per a delimitar les parcel·les s’aixecà un plànol d’urbanització que no hem pogut localitzar. Totes les actes d’establiment foren signades el 15 de setembre davant el notari Sebastián Feliu Bonet. Els compradors foren el doctor Andrés Planas Barceló (212 destres), l’asturià Manuel Menéndez (40 destres), María Teresa Menéndez (24 destres), Magdalena Ferrer (72 destres), Jaime Palmer (32 destres), Manuel Martínez (64 destres) i diversos adquisidors (32 destres). L’únic topònim a què fan referència els establiments és el camí de Ca l’Eriçó, amb el qual feien partió algunes parcel·les (ARM, Not. 6020: f. 81, 83, 89, 91, 253v, 256v).

Manuel Ferrandell de Maroto Villalonga, capità de cavalleria, es casà (1814) amb Elisabet Ventura Puigdorfila Brondo, filla de Gaspar i d’Anna, i en foren fills: Ramón (1809-1888) —hisendat—, Gaspar, Manuel (capità d’infanteria), Ignacio (comandant d’artilleria), Plácido (tinent d’infanteria), María Francisca, María Josefa (casada amb José Gabucio Palou), Isabel, Ana i Luisa Maroto Puigdorfila. Morí viudo el 17 d’octubre de 1866 a l’edat de 74 anys amb testament que havia disposat el 31 de maig de 1863 en poder del notari Sebastián Feliu Bonet, en què nomenà hereu universal el seu fill primogènit, Ramón, i llegà per llegítima 4.000 lliures a cadascun dels altres nou fills. Amb escriptura d’11 de gener següent autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia acceptaren els béns de l’herència, que consistien en les cases majors, situades al carrer de Sant Jaume; les possessions de Son Pacs (Valldemossa), els Gomeles (Campos) i Son Cota (Porreres); el rafal de Son Moix Negre; les cavalleries d’Orient, el Reguer i la Roca i el dret de cobrar anualment 2.466 lliures cens. Aleshores Son Moix Negre es trobava arrendada per ànnua mercè de 468 lliures, 6 quarteres de blat, 6 d’ametles i 16 d’ordi. Ocupava una superfície de 30 quarterades, tenia casa i altres dependències i valia 109.450 pessetes. Confrontava al nord amb el camí dels Reis; a l’est, amb les Cases Noves i Son Eriçó; al sud, amb Son Cotoner, i a l’oest, amb Son Dameto mitjançant el camí de la Vileta. Era tenguda en alou propi i prestava 20 lliures cens redimible al for de 5% imposat per Ferrando Gual Moix a favor de les religioses del convent de la Concepció (CNIB, Miguel Pons Barrutia, Any 1867, f. 150).

Ramón Ferrandell de Maroto Puigdorfila morí el primer de gener de 1888 a l’edat de 78 anys amb testament i codicil que havia ordenat, respectivament, el 29 de desembre de 1885 i el 29 de desembre de 1887 en poder del notari Juan Planas Palou, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, Luisa Orlandis Maroto, i propietari, el seu fill primogènit, Manuel (RP2, 1651-terme, 8a).

Manuel Maroto Orlandis (1851-1914) es casà amb la barcelonina María de los Dolores Moxó Moxó (filla de Diego Moxó Villalonga), a qui aportà 20.000 pessetes en concepte de dot mitjançant escriptures de 21 de desembre de 1874 i 24 de maig de 1875 autoritzades pel notari de Barcelona Ramón Miquelarena. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Ramón (IV marquès de Casa Ferrandell, casat amb María Coll Roca), Luisa, Mercedes, Dolores i Soledad Maroto Moxó, casada amb el militar Manuel Despujol Pou. Manuel Maroto Orlandis morí el 6 de novembre de 1914 a l’edat de 63 anys amb testament que havia disposat el 18 de març de 1908 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill primogènit, Ramón. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptures de 26 de novembre de 1915 i 4 de novembre de 1916 autoritzades, respectivament, pels notaris Miguel Pons Barrutia i José Alcover Maspons (íd.: 6a-7a, 9a).

Mitjançant escriptura de 30 de juliol de 1918 autoritzada pel notari Miguel Pons Pons, els germans Maroto Moxó es repartiren els béns procedents de l’herència paterna i adjudicaren Son Moix Negre a Luisa i Soledad, les quals al mateix acte dividiren la propietat en dues porcions: una de 24 quarterades, 2 quartons i 14 destres amb la casa i totes les pertinences que fou venuda per 19.084 pessetes a Juan Salas Pascual i una altra de 5 quarterades, 1 quartó, 3 horts i 11 destres que adquirí Eugenio Aguiló Aguiló per 3.676 pessetes. La primera confrontava al nord amb el camí dels Reis; al sud, amb Son Cotoner; a l’est, amb les Cases Noves, Son Eriçó i la resta de Son Moix Negre mitjançant un camí que anava del de la Vileta al de Ca l’Eriçó, i a l’oest, amb el camí de la Vileta. L’altra peça de terra confrontava al nord i a l’est amb Son Cotoner; al sud, amb el camí de la Vileta, i a l’oest, amb la resta de Son Moix Negre mitjançant dit camí que anava del de la Vileta al de Ca l’Eriçó (íd., 19a-20a; RP2, 10892-terme, 1a).

La porció d’Eugenio Aguiló Aguiló fou venuda (1999) pels seus hereus a l’entitat Promociones Son Dameto SL i els seus terrenys foren urbanitzats (RP2, 39428-VI, 2a).

Juan Salas Pascual, casat amb Margarita Pons Alemany, morí el 18 de març de 1926 a l’edat de 46 anys amb testament que havia disposat el 25 de gener de 1910 en poder del notari Miguel Pons Pons, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Rafael, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 21 d’abril següent autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons (RP2, 10892-terme, 2a).

Rafael Salas Pons vengué (1927-28) al militar domiciliat a Inca Tomás Massot Moyá dues parcel·les contigües (en total 8.270,2 m²) que confrontaven al sud amb el carrer de Son Moix Negre, terres de Juana Menéndez Vich i cases de Miguel Peña i Margarita González, i al nord, a l’est i a l’oest, amb terres romanents al venedor. Tomás Massot Moyá (†1951) era fill del notari d’Artà Antonio Massot i de Francisca Moyá. En foren fills Francisca (casada amb el misser Antonio Martorell Moner), Antonio, Teresa (casada amb el misser Carlos Zaforteza Oleza), Rita, Margarita (casada amb el tinent coronel auditor de l’Exèrcit de Terra José María Alfín Delgado), José María (militar), Tomás (industrial), Pedro (funcionari) i María Silvina Massot Vidal (casada amb el consignatari de vaixells José Estela Salom). El 1997 l’Ajuntament de Palma expropià 6.834 m² d’aquesta propietat afectats de l’ampliació del poliesportiu de Son Moix i el preu just es fixà (1999) en 23.090.899 pessetes (RP2: 13508-terme, 13576-terme, 50953-50954-VI; BOIB, n. 54, 21-04-1998).

El 18 de novembre de 1949 davant el notari Manuel Cerdó Pujol, Rafael Salas Pons vengué Son Moix Negre per preu de 60.000 pessetes a l’entitat Fomento Agrícola de Mallorca SA, amb la qual havia contret deutes per valor de 755.448 pessetes amb 5 cèntims. El 7 de març de 1952 el Banco de Bilbao SA se subrogà en l’obligació de pagament de Rafael Salas Pons i pagà la quantitat deguda al Fomento Agrícola de Mallorca. Aquesta entitat, que aleshores es trobava dissolta i en liquidació, hagué d’hipotecar la propietat al Banco de Bilbao per a garantir-li l’efectivitat del crèdit a què aquest assistia en virtut de dita subrogació. El 22 de juny de 1954 se sol·licità que els béns embargats fossin posats a la venda en pública subhasta, la qual fou celebrada el 5 d’agost següent. La propietat fou rematada per José Ramis de Ayreflor Rosselló per 411.000 pessetes, però hagué de cedir la rematada al Banco de Bilbao en ús del dret que li concedia la condició tercera de la subhasta. En conseqüència, el magistrat Francisco Noguera Roig (jutge de primera instància del districte nombre 2 de Palma i encarregat del jutjat de primera instància nombre 1 de Palma) vengué la propietat al Banco de Bilbao per dita quantitat mitjançant escriptura de 5 de gener de 1955 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (RP2, 10892-terme: 4a, 6a).

El 30 de maig de 1962 davant dit notari Chacártegui, el Banco de Bilbao vengué la propietat a l’empresari andritxol Juan Flexas Pujol per preu de 298.000 pessetes (íd., 8a).

Amb escriptura de 22 de novembre de 1971 autoritzada pel notari Rafael Losada Perujo, Juan Flexas Pujol vengué Son Moix Negre per preu de 30 milions de pessetes a l’Ajuntament de Palma, que l’adquirí representat pel batle, Gabriel Alzamora López. Del preu de venda acordat el consistori pagà finalment 25 milions de pessetes; els 5 milions restants foren donats per Flexas a l’Ajuntament per tal d’ajudar a la construcció del pavelló municipal d’esports que la corporació municipal havia projectat en aquells terrenys. Una placa a l’interior del recinte recorda el gest amb aquestes paraules: «Homenaje de gratitud a favor de don Juan Flexas Pujol, anterior propietario de este predio, quien con su comprensión y generosidad ha contribuido con eficacia a la construcción de este palacio municipal de deportes. Palma, febrero 1977» (RP2, 19559-III, 1a).

L’adquisició dels terrenys havia estat acordada pel Ple de l’Ajuntament en sessió celebrada el 20 de setembre de 1971 i s’emmarcava dins la tercera fase del Pla d’Obres i Serveis Bàsics d’Infraestructura, conegut popularment com a Pla Alzamora. Es calculava que la propietat tenia una superfície d’uns 150.000 m², de la qual 50.000 m² s’havien de destinar a la construcció del pavelló municipal d’esports i la resta s’havia d’incorporar al Patrimoni Municipal del Sòl. La iniciativa de comprar els terrenys sorgí de la Comissió de Cultura i suscità un intens debat durant la sessió plenària entre el batle i els regidors Guillermo Sureda Meléndez, Miguel Ángel Llauger Llull, Francisco Izquierdo Maya, Gabriel Tous Amorós, Antonio Cirerol Thomás i Pedro Cabrer Rodríguez. D’una banda, segons el Pla Ribas Piera (que encara es trobava en fase de redacció), l’àrea estava classificada com a zona de cintura i no s’hi podia edificar res. De l’altra, si bé es tenia clar el destí de 50.000 m², no se sabia ben bé què es podia fer amb la superfície restant, tot i que hi havia un cert consens quant a l’oportunitat d’adquirir els terrenys. Entre altres solucions es proposava dedicar els 100.000 m² romanents a la construcció de la futura universitat, habitatges, zones verdes o fins i tot a albergar-hi la Fira del Ram, que aleshores s’instal·lava al glacis de Santa Caterina. Finalment s’acordà aprovar la proposta i fer constar en acta l’agraïment a Juan Flexas Pujol per la donació de 5 milions de pessetes (AMP, AH-2247, 20-09-1971, f. 38v).

Les obres del pavelló s’adjudicaren a Huarte y Cía. SA amb un pressupost inicial de 119.892.370 pessetes i s’iniciaren el 1973 sota la direcció de l’arquitecte Félix Gili Juan. El 1975 les obres encara es trobaven en fase d’execució i el pressupost havia ascendit a 174.221.692 pessetes. El 24 de novembre de 1975 el Ple de l’Ajuntament acordà denominar el nou poliesportiu Ciudad Deportiva Municipal Francisco Franco i erigir a les instal·lacions una obra escultòrica en memòria del dictador. El Palau Municipal d’Esports (com així es denominà finalment) fou inaugurat el 17 de setembre de 1976 (AMP, Memòria de Secretaria, 1973: 75; íd., 1975: 80, 121; íd., 1976: 80).

El 18 de novembre de 1976 Jacinto Planas Sanmartí feu una crida a la secció «Cosas de la gente» de Diario de Mallorca perquè es conservassin les cases de Son Moix Negre, que finalment foren enderrocades. Acompanya el text una fotografia de la casa del fotògraf Lorenzo Frau.