Son Moix Blanc

Bendunis

La propietat se situava al lloc denominat la vall de Santa Eulàlia. Es formà mitjançant la unió del rafal denominat Bendunis i d’altres vinyes i camps contigus que adquiriren Francesc Bartomeu i el seu fill Joanot, membres d’una nissaga de rics mercaders. Prengué nom de la família Moix, hereva dels Bartomeu.

Les notícies més antigues que tenim del rafal Bendunis són del 15 de les calendes de maig de 1236, quan «lo infant en Pere, señor de Mall.^ca, y Arnau de Ilerda» signaren acta de permuta davant el notari Pere Joan per la qual el primer donava la propietat al segon a canvi de «dos jovadas de terra dites Carima de Albudarca, del terme de Pollensa»: «Arnaldus de Ylerda predicta possidebat virtute eiusdam donationis et concessionis sibi facte per serenissimum recolende memorie regem Petrum mediante instro. facto sub XVº kls. madis anno a Natt. Domini millesimo ducentesimo tricesimo sexto» (ARM, Not. 1868, f. 260; ARM, ECR-1146, f. 16v).

Arnau de Lleida testà el 3 de les calendes de març de 1264 en poder del notari Bernat d’Artés i nomenà hereva la seva esposa, Estopàsia, qui, amb instrument de 14 de les calendes de març del mateix any autoritzat pel notari Marquès Porro, vengué el rafal i l’alou propi al genovès Vilano Cibo, de qui foren hereus Simó Cibo i Guillem Vila (íd.).

Amb instruments de 4 dels idus de juliol de 1290 i 5 de les nones de març de 1299 autoritzats respectivament pels notaris Jaume Guerau i Jaume Domènec, Simó Cibo —fill de Vilano Cibo— i la seva esposa, Guillema, i Guillem Vila i la seva esposa, Simona, vengueren el rafal i l’alou propi a Margarita —esposa de Bernat Vallbona—, de qui fou hereu Berenguer Doms (íd.).

El 13 d’agost de 1337, davant el notari Antoni Creixell, Berenguer Doms vengué una meitat del rafal a Martí de Gènova —fill i hereu d’un altre Martí de Gènova— i l’altra meitat a Ramon Blanc, casat amb Guillema. Amb instruments de 12 i 13 d’octubre de 1338 autoritzats pel mateix notari, vengueren les seves meitats respectives a Felip Esgleies (íd.).

Hereu de Felip Esgleies fou Nicolau Esgleies, qui, amb instrument de 6 d’octubre de 1434 autoritzat pel notari Joan Gradolí, en feu donació al seu nebot Pere Boffi, forner. El 19 de juliol de 1441, davant el notari Antoni Catany, Pere Boffi i la seva esposa, Joaneta, vengueren el rafal i l’alou propi al mercader Gabriel Genovard (íd.).

El 23 d’octubre de 1462, davant el notari Pere Martorell, Gabriel Genovard en feu donació al seu fill Dionís, qui, amb instrument de 26 de maig de 1476 autoritzat pel notari Joan Castell, vengué el rafal i l’alou propi, per preu de 200 lliures, a Francesc Bartomeu. Al mateix acte, Genovard i Bartomeu signaren la permuta d’una peça de terra, ermàs i garriga —antigament vinya— situada al lloc de Santa Eulàlia, tenguda sots alou dels hereus de Ferrando Valentí, amb 6 lliures cens que la Universitat feia a dit Bartomeu. Dionís Genovard la tenia per herència de son pare, qui l’adquirí de Jaume Massanet —espòs de Margarita— mitjançant instrument de 5 de juny de 1442 autoritzat pel notari Pere Martorell (íd.).

El 8 d’abril de 1475, davant el notari Jerònim Servià —autoritat règia—, Francesc Bartomeu adquirí de Gaspar Fortesa i la seva esposa, Maria, i d’Arnau Santacília i la seva esposa, Caterina Joana Baptista, un camp i una vinya que se situaven a la part de la Muntanya i que eren tenguts sots alou propi, el qual anava comprès en la compravenda. Gaspar Fortesa n’era propietari en virtut de venda feta al seu favor per Guillem Huguet —com a curador dels béns de Francesc Erill Centelles, consiliari, capità, majordom i lloctinent general del rei— mitjançant instrument de 10 d’abril de 1444 autoritzat pel notari Pere Segura. El 23 d’octubre de 1497, davant el notari Arnau Llitrà, Francesc Bartomeu feu donació d’ambdues propietats al seu fill Joanot, qui les capbrevà el 12 de setembre de 1517. Aleshores, el camp confrontava amb el camí de Puigpunyent —que separava el camp de la vinya—, el rafal Bendunis —de son pare, Francesc Bartomeu—, la possessió de Joanot Puigdorfila i el clos d’Hug Desmàs que fou del mercader Jaume Riera. La vinya —que era part vinya i part terra de conreu— confrontava amb el camí de Puigpunyent, una altra vinya del denunciant que fou de Jaume Pujals, la vinya de Mateu Bartomeu, el camp de dit Mateu Bartomeu que fou de les monges de Santa Clara i el camp dels hereus de Ramon Moyà. En aquesta vinya s’hi havien edificat unes cases (íd.).

El 16 de setembre de 1517, Francesc Bartomeu capbrevà el rafal Bendunis, el qual feia partió amb l’honor de Joan Puigdorfila, l’honor de Jaume Desmàs —antigament, de Vicenç Roig—, l’alqueria de Mateu Vida, la teulera de Nicolau Quint i la propietat del denunciant tenguda en alou de Ferrando Valentí mitjançant camí (íd.).

En una data que no podem precisar, Francesc Bartomeu feu donació de Bendunis en contemplació de matrimoni al seu fill Joanot. Aquest testà el 23 de novembre de 1542 en poder del notari Perot Genovard i nomenà hereu el seu germà Miquel. El 18 de novembre de 1558, a instàncies de Joan Nicolau —com a administrador de l’heretat nomenat per la cúria del Batle— i de Magdalena Cotoner —esposa de Miquel Bartomeu—, el notari Antoni March inicià la redacció de l’inventari de béns de Joanot Bartomeu, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer del procurador reial Francesc Burgues, i la propietat que aquí ens ocupa, que estava formada, d’una banda, per un rafal que feia partió amb el camp i vinya de la mateixa heretat, el camí reial de Puigpunyent, la possessió de Ramon Quint, la possessió de Jaume Vida, el rafal de l’heretat de Jaume Joan Desmàs i el rafal de l’heretat de Joanot Puigdorfila, i, de l’altra, per una vinya que confrontava amb el camí reial de Puigpunyent, la vinya que fou del canonge Gaspar Calixte Bartomeu —posteriorment, Son Dameto—, la vinya que fou de Melcior Bartomeu —posteriorment, Son Dameto—, el camp i vinya que fou de Bartomeu Lladó o dels seus hereus i el carreró vulgarment anomenat del Rei, «ab la qual vinya és entès un camp situat devant aquella y dividit per lo camí reial, y afronta ab lo rafal de M.º Antoni Puigdorfila e de altre part ab camp de […] Vidal [posteriorment, Son Espanyolet] y de altre part ab lo rafal de dita heretat». Joanot Bartomeu tenia aquesta darrera vinya per establiment que li signà (1515) Joanot Llaneres en poder del notari Rafel Mascaró. Llaneres la tenia per successió a Jaume Pujals. Era tenguda, ço és, la meitat sots alou propi i l’altra meitat en alou d’en Gual, prevere. Quant al camp comprès dins la vinya se sap que antigament era del conrador Pere Ferrer (ACM, 14820, f. 165; ARM, ECR-1146, f. 16; ARM, Not. 1307, f. 134).

Miquel Bartomeu testà el 9 de setembre de 1555 i nomenà hereu universal el seu net Ferrando Moix, a nom del qual apareixen les dues propietats abans referides als estims de 1578. D’una banda, un rafal valorat en 4.500 lliures i, de l’altra, el rafal dit la Tafoneta, que valia 1.500 lliures (ARM, D-1251: f. 149v, 150v).

Ferrando Moix testà el 24 de març de 1599 i nomenà hereva universal la seva esposa, Cecília Santacília, qui, amb acta de 14 de març de 1603 signada davant el notari Joan Bonet, feu donació a favor del seu fill Arnau. Aquest testà el 7 d’abril de 1637 i nomenà hereus universals els seus fills Ferrando i Pedro, els quals, amb instrument de 6 de juliol de 1654 atorgat en poder del notari Jaume Gibert, es dividiren l’herència paterna, que consistia en les possessions manacorines de Son Moix, la Franquesa i Son Caules, l’illa de la Dragonera, unes cases al carrer de Sant Feliu, unes altres cases a la Drassana i el rafal de Son Moix. El valor dels béns immobles ascendia a 59.116 lliures 4 sous 5 diners. Endemés, comprenia censos amb un valor de 2.379 lliures 13 sous 9 diners. Una vegada practicades les operacions de liquidació i càlcul, Ferrando s’adjudicà el rafal de Son Moix (Palma), la possessió de la Franquesa (Manacor), l’illa de la Dragonera i les cases del carrer de Sant Feliu, i Pedro, les possessions de Son Moix i Son Caules (Manacor), les cases de la Drassana i diversos censos (ARM, Not. 6572, f. 291).

Ferrando Moix es casà amb Beatriu Rossiñol, la qual li constituí en dot 7.500 lliures mitjançant instrument de 18 de juny de 1649 autoritzat pel notari Miquel Seguí. Morí el 1682 sense deixar descendència (ARM, AA-EXP 559, lligall XI).

El 16 de gener de 1683, els corredors de coll Jaume Antoni Juan i Gabriel Avellà feren a la plaça de les Corts els encants dels béns i heretat de Ferrando Moix, a instàncies de Simó Carrió Marquès —com a curador de dita heretat—, als quals assistí Pedro Moix —germà del difunt—, qui adquirí diversos béns, segons consta de l’acta rebuda pel notari Joan Sabater (ARM, Not. S-1749, f. 223).

Pedro Moix estava casat amb Joana Julià Garriga, propietària del Camp d’en Serralta. Morí el mes de juliol de 1685, amb testament que havia ordenat el 30 de juny anterior. El 28 de juliol de dit any, a instància de Miquel Joan Net i Ramon Brondo —com a procuradors de Joana Julià Garriga— i amb la intervenció i presència d’Arnau Moix, el notari Joan Sabater inicià la redacció de l’inventari de béns i heretat del difunt, que comprenia les cases majors —on hi havia sengles retrats de Ferrando Moix i de Cecília Santacília—, les possessions de la Franquesa i Son Moix (Manacor) i el rafal de Son Moix —amb els seus arreus, bestiar i llavors—, situat al terme de la ciutat, al lloc del Vinyet, posseït pel difunt quant a la propietat només mentre visqués Beatriu Rossiñol, qui en percebia els fruits com a legatària del seu espòs, Ferrando Moix (íd., f. 174v; ARM, ECR-1122, f. 44).

Els estims de 1685 documenten la propietat amb la denominació de Son Moix Blanc. Aleshores, pertanyia als hereus de Ferrando Moix i valia 10.000 lliures (ARM, D-1253, f. 196).

Beatriu Rossiñol testà el 18 d’abril de 1679 en poder del notari Antoni Ferrer i nomenà hereva universal la seva neboda Magdalena Rossiñol, qui rebé l’inventari dels seus béns el 26 d’abril de 1687. L’heretat comprenia, entre d’altres, el rafal de Son Moix Blanc, de les cases del qual es descriuen dues cambres, la sala, el rebost de la sala i el rebost de dalt. Aleshores, n’era amitger Antoni Planes, qui es reservava els fruits dels ametlers i dels garrovers. Hi havia sengles sementers sembrats de xeixa —18 quarteres— i d’ordi —35 quarteres— (ARM, Not. 5671, f. 219).

Per decret presidal de 20 d’abril de 1689, Son Moix Blanc fou adjudicat en penyora a Magdalena Rossiñol a compte dels interessos i capital de les 7.500 lliures de la dot i pels drets dotals que Beatriu Rossiñol constituí al seu espòs —Ferrando Moix—, més 300 lliures per la part de cambra de la qual Beatriu fou hereva universal (ARM, AA-EXP 559, lligall XI).

Magdalena Rossiñol era filla i hereva de Jeroni Rossiñol en virtut del testament que disposà el 5 de juliol de 1663 en poder del notari Llorenç Busquets, per la falta de fills mascles. Es casà amb Antoni Pueyo Dameto Rocabertí, a qui constituí en dot 10.000 lliures. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Francesc, Elisabet —casada amb Nicolau Dameto Pueyo—, Nicolau, Antoni i Maria. Magdalena i Antoni eren propietaris d’un vast patrimoni. D’una banda, hi havia els béns fideïcomesos, entre els quals destacaven Son Sunyer i Son Oms (Palma), Son Gual de Pocafarina (Esporles), Planícia (Banyalbufar), Son Saletes (Sencelles) i Bini (Escorca). De l’altra, es trobaven els béns lliures de Magdalena, que eren, entre d’altres, la Serra (Campos), la meitat de Son Caulelles (Marratxí), Son Neo (Esporles) i Son Moix Blanc (Palma). Magdalena Rossiñol morí el 26 de febrer de 1723, amb testament que havia ordenat el 6 d’octubre de 1707 en poder del notari Joan Servera, en què nomenà hereu universal propietari el seu espòs, el qual morí el 18 de desembre de 1725, amb testament que havia disposat el mateix dia que la seva esposa, en què feu hereu universal propietari el seu fill primogènit, Francesc, amb una sèrie de substitucions per al cas de morir sense descendència. Com que Francesc premorí a son pare, el caràcter d’hereu recaigué sobre el secundogènit, Nicolau (†1775) —II marquès de Campofranco— (íd.).

El 7 d’octubre de 1730, el notari Salvador Gallard —en nom de Josep Pueyo, oncle i procurador general de Nicolau Pueyo Rossiñol— sol·licità permís a la Reial Audiència per a cedir en penyora el rafal de Son Moix Blanc per 7.800 lliures als germans Carles i Enric Fontichelli Veymer —mercaders genovesos—, amb la facultat de poder-lo recuperar una vegada restituïda dita quantitat. La cessió fou elevada a escriptura pública l’11 de desembre següent davant el notari Miquel Aleñar (íd.).

El marquès de Campofranco es trobava fortament endeutat. D’una banda, per despeses originades del seu matrimoni amb Narcisa Pueyo s’empenyorà en prop de 1.700 lliures que devia als germans Onofre Joaquim i Gabriel Rafel Aguiló Cortès —negociants— a l’interès del 8%. De l’altra, havia de satisfer les despeses del funeral i obra pia ordenada pel seu germà Antoni, de qui era hereu propietari en virtut del testament que havia ordenat el mes de juny de 1730 en poder del notari Miquel Llabrés, i, a més, els costs derivats de l’ingrés en el monestir de Santa Teresa de la seva germana Maria. Davant aquesta situació, se sol·licità a la Reial Audiència que poguessin esser venuts els béns lliures de Magdalena Rossiñol —valorats en 25.430 lliures—, entre els quals hi havia Son Moix Blanc. Es determinà cedir i consignar el dret de penyora sobre aquest rafal, «con facultad de recuperarlo en qualquier tiempo se restituya el dinero al cesionario, pues por esta vía con menos inconveniente podrá en algo satisfacer dichos créditos y relevarse del curso de los intereses». A Magdalena Rossiñol li havia estat adjudicat el rafal loco pignoris per 7.800 lliures, ço és, pel capital i interessos de les 7.500 lliures de la dot i pels drets dotals que Beatriu Rossiñol constituí (1649) al seu espòs —Ferrando Moix—, més 300 lliures per la part de cambra de la qual Beatriu fou (1689) hereva universal (íd.).

El 30 de setembre de 1731, els germans Carles i Enric Fontichelli revertiren, renunciaren i retrovengueren Son Moix Blanc, per les mateixes 7.800 lliures, al prevere Josep Pueyo —tresorer i canonge de la Seu—, com a procurador general del seu nebot, Nicolau Pueyo Rossiñol, amb la condició que havien de cobrar del conductor l’ànnua mercè corresponent a aquell any (ARM, AA-EXP 561, lligall XI).

Dos mesos abans, el 24 de juliol de 1731, el marquès de Campofranco ja havia venut la propietat al negociant Agustí Antoni Aguiló Cortès, de manera que fou aquest qui pagà les 7.800 lliures als germans Fontichelli. Poc temps després, el nou propietari degué fer qualque reforma important de les cases, car damunt el portal forà figurava esculpit l’any 1734 (íd.).

Agustí Antoni Aguiló Cortès es casà amb Caterina Aguiló Cortès —filla de Miquel i d’Eleonor—, la qual morí el 28 de gener de 1750, «circa las 9 de la tarde», amb testament que havia ordenat el 31 d’agost de 1744 en poder del notari Guillem Roca. Agustí Antoni morí intestat el 10 d’octubre de 1750 i en fou declarada única i legal successora la seva filla, Eleonor Aguiló Aguiló, batiada a la Seu el 31 de juliol de 1734. Aquesta es casà en primeres núpcies a Sant Nicolau el 14 de febrer de 1751 amb Onofre Josep Aguiló Cortès i en foren fills Agustí Antoni, batiat a Sant Nicolau el 4 d’abril de 1754, i Mariano, batiat també a Sant Nicolau el 20 d’octubre de 1761. Onofre Josep morí el 14 de febrer de 1762, «circa las dos horas y mitja de la matinada», amb testament que havia disposat el dia anterior en poder del notari Nicolau Roca Mora, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietari, el seu fill Agustí Antoni, amb substitució a favor de l’altre fill, Mariano, per al cas de morir sense descendència. El 25 de maig següent, s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt en poder del mateix notari (ACM, 13885: f. 76v, 248v; Porqueres i Riera, 2004: 90; RP2, 5713-terme).

El 5 de març de 1764, Eleonor Aguiló Aguiló es casà en segones núpcies amb Domingo Cortès Cortès, Bossa, a Sant Nicolau. En foren fills Joan Josep (1765-1771), Bruno (1766-1811) i Maria Teresa (1767-1779). Morí el 16 de febrer de 1767, amb testament que havia ordenat el 4 de desembre de 1765 en poder del notari Nicolau Roca Mora, en què nomenà hereus els dos fills del primer matrimoni —Agustí Antoni i Mariano Aguiló Aguiló—, el fill mascle del segon —Joan Josep Cortès Aguiló, car Bruno encara no era nat—, el fill de què estava embarassada —si era mascle— i els altres fills mascles pòstums i naixedors del seu segon matrimoni amb el referit Domingo Cortès Cortès, per iguals parts entre ells, «de manera que vull que sien tants hereus per mi instituïts com fills mascles tindré el die de mon òbit de un y altre matrimoni». Per al cas de morir tots els fills mascles sense descendència masculina, ordenava que l’herència fos dividida entre les seves filles (Porqueres i Riera, 2004: 95; RP2, 5713-terme, 1a).

Amb acta de 29 de maig de 1768 rebuda pel notari Joan Baptista Convidat, s’estimaren els béns d’Eleonor Aguiló Aguiló. Al terme de la ciutat, era propietària de Son Sacarés, al camí de Jesús —6.000 lliures—; Son Brondo, davant l’hospital dels Mesells —6.400 lliures—; Son Capó, a devora la creu de Pedra Marbre —5.800 lliures—; la Bombarda, al camí de Bunyola, davant Son Fuster —3.200 lliures—; la Casa Llarga, a devora la Real —3.250 lliures—; Son Moix Blanc, al lloc del Vinyet —25.000 lliures—, i Son Pisà, al mateix districte —15.500 lliures. A Calvià tenia la possessió de Son Vic —32.000 lliures— i a Banyalbufar, Son Creus —1.500 lliures— (ARM, Not. 3754, f. 153).

Agustí Antoni Aguiló Aguiló es casà el primer de desembre de 1777 a Sant Nicolau amb Maria Cortès Aguiló —filla de Rafel i d’Anna—, de qui no deixà descendència. Morí el 21 de novembre de 1796, amb testament que havia disposat el 16 de febrer de 1794 davant el notari Marc Joaquim Rosselló, en què nomenà hereu universal el seu germà Mariano (Porqueres i Riera, 2004: 107).

El 12 de juliol de 1806, davant el notari Rafel Rosselló Cladera, Mariano Aguiló —fill d’Onofre— i Bruno Cortès —fill de Domingo—, germans uterins i fills d’Eleonor Aguiló, signaren acta de transacció sobre l’heretat de sa mare. A Mariano —com a hereu de sa mare i del seu germà Agustí Antoni— li correspongueren els rafals de Son Moix Blanc i Son Pisà (Palma), la possessió de Son Creus (Banyalbufar), unes cases a la parròquia de Santa Creu, al carrer del Vi, i censos per valor de 204 lliures 12 sous 10 diners. D’altra banda, a Bruno —com a hereu de sa mare i dels seus germans Joan Josep i Maria Teresa— li fou adjudicada la possessió de Son Vic (Calvià), els rafals de Son Sacarés, Son Brondo, Son Capó, Can Espases —que ja havia venut— i la Bombarda, situats al terme de la ciutat, unes cases a la parròquia de Sant Nicolau i 131 lliures cens sobre particulars (ARM, Not. R-208, f. 237).

Mariano Aguiló Aguiló es casà el 2 de maig de 1786 a Sant Nicolau amb Maria Anna Cortès Aguiló (†1812) —filla de Tomàs Cortès Cortès (1721-1791) i d’Eleonor Aguiló Cortès— i en foren fills Onofre —albat—, Onofre —casat amb Teresa Forteza (†1850)—, Maria Josepa, Anna Maria Josepa, Paula i Tomàs Aguiló Cortès, casat (1824) amb Maria Francina Fuster Forteza. Morí el 15 de novembre de 1808, amb testament que havia disposat el dia anterior en poder del notari Agustí Marcó, en què nomenà hereu universal el seu fill Onofre. Aquest apareix documentat a l’Apeo (1818) com a propietari de Son Moix Blanc, que aleshores valia 32.400 lliures i ocupava una superfície de 54 quarterades, de les quals la meitat eren camp de segona qualitat amb ametlers, i la meitat restant, camp de tercera qualitat amb ametlers, garrovers i oliveres (Porqueres i Riera, 2004: 107; ARM, Not. P-267, f. 241v; ARM, D-1530, f. 99v).

Onofre Aguiló Cortès es casà amb Teresa Forteza (†1850) i en foren fills José, Pedro Domingo de Santa Teresa —en el segle, Mariano—, Francisco de Sales (†1877), María i Teresa. Amb instrument de 4 de març de 1846 atorgat davant el notari de Roma Orazio Milanesi, Mariano Aguiló Forteza feu donació universal al seu germà Francisco de Sales en contemplació del matrimoni que havia de celebrar amb Ana Cortés Forteza, efectiva el 7 de gener de 1847. Fills d’aquests foren José Luis —misser—, Mariano (1852-1924) —metge—, Francisco de Sales, Isidoro María (1862-1940) —enginyer agrònom—, María Teresa, Francisca de Sales i Rosalía (RP11, 1187-terme: 4a-5a, 22a-23a).

Francisco de Sales Aguiló Forteza morí a Bunyola el 14 de novembre de 1877, a l’edat de 56 anys, amb testament que havia disposat el 14 de juny de 1864 en poder del notari Miguel Pons Barrutia, en què instituí hereu universal propietari el seu fill José Luis. Nomenà curadora dels seus fills menors la seva esposa, a qui manà executar extrajudicialment l’inventari i partició dels seus béns el més aviat possible (íd., 22a).

El 3 de març de 1880, el jutjat de primera instància del districte de la Llonja autoritzà l’inventari, avaluació, liquidació i adjudicació dels béns del difunt. Segons aquestes operacions, l’haver líquid de l’herència de Francisco de Sales sumava la quantitat de 563.241 pessetes amb 95 cèntims, la meitat de la qual —281.620 pessetes amb 97 cèntims— corresponia a l’hereu, José Luis. L’altra meitat s’havia de repartir a raó de 40.231 pessetes amb 56 cèntims per a cadascun dels set germans en concepte de llegítima. A José Luis se li adjudicaren béns per valor de 337.313 pessetes, amb un excés de 55.692 pessetes amb 79 cèntims. Amb escriptura de 5 d’abril següent autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, acceptaren i es repartiren els béns de l’herència, que consistien en una casa botiga i algorfa situada darrere les monges de la Misericòrdia, una casa consistent en quatre botigues i dues algorfes a la costa d’en Berga, una casa botiga i algorfa al carrer del Segell, una casa botiga i algorfa al carrer d’en Bosc, els rafals de Son Cotoner (56 quarterades), Son Moix Blanc (54 quarterades) i Son Roqueta (10 quarterades), els horts de Can Curt (4 quarterades), l’Escaire i Son Pontivic, la peça de terra denominada Can Salí Vell (Establiments) i les possessions de Son Garcies (Bunyola) i Son Creus (Banyalbufar). El rafal de Son Moix Blanc, entre altres béns, fou adjudicat en concepte de llegítima paterna a Francisca de Sales, Isidoro María i Rosalía per terceres parts indivises. Aleshores, valia 72.927 pessetes amb 61 cèntims, ocupava una superfície de 54 quarterades i confrontava, a l’est, amb Son Dameto; a l’oest, amb el camí dels Reis i Son Puigdorfila; al nord, amb Son Peretó i el camí dels Reis, i, al sud, amb Son Puigdorfila. El camí de Son Rapinya travessava la propietat (íd., 22a-23a; CNIB, Miguel Pons Barrutia, Any 1880; RP11, 3775-terme, 1a).

Amb escriptura de 26 de novembre de 1885 autoritzada pel notari de Barcelona Jaime Burguerol —amb concurrència i aprovació de la mare Carmen Baladó, priora del convent de Nuestra Señora y Enseñanza de Barcelona—, sor Francisca de Sales Aguiló Cortés —religiosa de dit convent— feu donació pura, perfecta, simple i irrevocable entre vius a favor del seu germà Isidoro María —catedralici interí de Cadis—, entre altres béns, de la tercera part indivisa que li pertanyia de Son Moix Blanc i del cens de 12 lliures sobre les cases i el molí d’en Forcades (Palma). La donació es feu efectiva el 13 de març de 1886, dia en què la donant professà en el convent (RP11, 3775-terme, 7a).

El 12 de setembre de 1889, davant el notari Juan Planas Palou, els germans Isidoro María i Rosalía Aguiló Cortés vengueren Son Moix Blanc —amb tots els estims, arreus i llavors que formaven la dotació del rafal— per 90.000 pessetes al comerciant Conrado Planas Izquierdo, qui, amb escriptura de 21 d’abril de 1899 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, la vengué pel mateix preu al comerciant Miguel Juan Ribas (íd., 8a-9a).

Miguel Juan Ribas es casà amb Antonia Mulet Ferragut i en foren fills Antonio, Miguel, Vicente, Paula, Catalina, Antonia, Carmen i Francisca. Morí el 20 de febrer de 1923, amb testament que havia ordenat el 23 de març de 1917 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus universals propietaris en porcions iguals els seus fills mascles. Llegà Son Moix Blanc —valorada en 125.000 pessetes— i altres propietats a la viuda, qui les inscrigué al seu favor mitjançant escriptura de 6 de febrer de 1924 autoritzada pel mateix notari (íd., 10a).

Antonia Mulet Ferragut morí el 29 d’agost de 1960, amb testament que havia ordenat el 13 d’abril de 1955 en poder del notari José Masot Novell —ampliat l’11 de febrer de 1958—, en què nomenà hereves universals les seves filles. Designà comptador partidor Gabriel Cortés Cortés, qui, mitjançant acta de 4 d’octubre de 1960 autoritzada pel mateix notari, procedí a la formalització d’inventari de tots els béns que integraven la successió testamentària d’Antonia Mulet Ferragut. Mitjançant una altra acta de 21 d’agost de 1961 autoritzada pel mateix notari, el comptador procedí a la formació i adjudicació dels corresponents lots a través d’un sorteig. Amb escriptura de 25 següent autoritzada per dit notari —en unió de l’atorgada el 9 de desembre de 1964 en poder del notari Florencio Villanueva Echeverría—, Son Moix Blanc fou repartida de la següent manera: als germans Antonio, Miguel i Vicente Juan Mulet —en pagament de la llegítima— se’ls adjudicà respectivament una porció de 49.785,5 m², 49.785,5 m² i 27.709 m², i als hereus de Catalina Juan Mulet (†1960) i a les germanes Paula, Antonia, Carmen i Francisca Juan Mulet, 1/5 part indivisa perhom de la resta de la propietat —231.520 m²— (íd.; RP11, 3625-III, 1a).

Catalina Juan Mulet —casada amb José Anguera Llobera— morí sense testar el 25 d’octubre de 1960 i, en sentència de 3 de març de 1961 dictada pel jutjat de primera instància nombre 1 de Palma, en foren declarats hereus en parts iguals els seus fills: Victorino, Juana María, José Antonio, Antonia Fernanda i Miguel María Anguera Juan, els quals inscrigueren al seu favor la 1/5 part indivisa de Son Moix Blanc que corresponia a sa mare. Amb escriptura de 22 de desembre de 1964 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, les germanes Juan Mulet i els germans Anguera Juan cessaren en la proindivisió en què es trobava la porció de 231.520 m² i se la repartiren de la següent manera: 1) Paula Juan Mulet i els germans Anguera Juan s’adjudicaren una parcel·la de 70.320 m² que comprenia les cases del rafal i que feia partió amb Son Dameto de Dalt —nord—, Son Dameto de Baix —est—, la carretera de Son Rapinya —sud— i el camí de la bateria antiaèria —oest—; 2) Francisca, Carmen i Antonia Juan Mulet s’adjudicaren la part restant, de 161.200 m², que confrontava amb Son Peretó i Son Dameto de Dalt —nord—, la carretera de Son Rapinya —sud—, el camí dels Reis —oest— i el camí que anava a la bateria antiaèria —est—, la qual fou venuda al mateix acte per 180.000 pessetes a La Provincia de Aragón de la Compañía de Jesús, que l’adquirí representada pel pare Rafael García Urrea (RP11: 4711-III, 4713-III).

La Provincia de Aragón de la Compañía de Jesús construí damunt una parcel·la de 38.468 m² el Colegio de Nuestra Señora de Montesión, que fou beneït i inaugurat el 13 de març de 1968 pel pare Narciso Anglada Mayol, rector del col·legi. En sessió celebrada el 23 de desembre de 1997, l’Ajuntament de Palma aprovà el Projecte de compensació del sector 32 Monti-sion del PGOU, en execució del qual resultaren, d’una banda, els terrenys de cessió obligatòria a la corporació municipal, ço és, els vials de nova creació i l’ampliació del camí dels Reis —23.739 m²—, un espai lliure públic de 13.755 m², dues zones d’equipament docent —una d’educació infantil de 1.000 m² i una d’educació primària de 5.000 m²—, una zona de parc esportiu —2.400 m²— i una parcel·la destinada a l’edificació que l’Ajuntament donà (2005) a l’Institut Balear de l’Habitatge; i, de l’altra, vuit parcel·les edificables lucratives que sumaven una superfície de 48.674 m² i que foren venudes (1998) per 710 milions de pessetes a l’entitat Montesión Casas y Pisos SA, la qual fou absorbida per Fbex Promo Inmobiliaria SL. Aquesta entitat promogué la urbanització dels terrenys, tot i que algunes parcel·les foren edificades per Vallehermoso División Promoción SA, Febrer SA i Residencial Montesión SA (RP11: 4708-III, 4711-III, 46584-VI, 46090-VI, 47385-47410-VI).

Mitjançant escriptures de 2 d’abril de 1969 i 7 de gener de 1974 autoritzades pel notari Florencio Villanueva Echeverría, La Provincia de Aragón de la Compañía de Jesús vengué diversos solars que sumaven 6.055,95 m² a l’Instituto de Religiosas Terciarias de San Francisco de Asís y de la Inmaculada Concepción, que l’adquirí representat per la mare sor María Luisa del Corazón de Jesús, en el segle Luisa Escolano Montaner. Sobre aquests terrenys es construí un centre escolar per a infants sordmuts denominat La Purísima (RP11: 4715-III, 11684-III, 11686-III, 15071-III).

Paula Juan Mulet, copropietària de la porció restant de Son Moix Blanc, morí el 23 de juny de 1967, amb testament que havia ordenat el 22 d’abril anterior en poder de dit notari Villanueva, en què llegà l’usdefruit de Son Pacs Nou al seu espòs, José Oliver Torrens, i a les seves filles Catalina, Paula i María de la Concepción, a les quals també lleixà l’usdefruit de la finca que feia cantonada amb la plaça de Cort i el carrer de Sant Domingo. Nomenà hereus en parts iguals els seus set fills: Catalina, Antonia, Melchor, José María, Paula, María de los Dolores i María de la Concepción. Mitjançant escriptura de 7 de juny de 1968 autoritzada pel mateix notari, acceptaren l’herència i adjudicaren la participació indivisa de la porció de Son Moix Blanc a María de los Dolores i a Catalina, les quals la vengueren (1968) per 12.500.000 pessetes a la Cooperativa de Viviendas Son Moix Blanc, representada pel metge Antonio Alarcón Zurita. Al seu torn, els germans Victorino, Juana María i Antonia Fernanda Anguera Juan cediren les seves parts indivises als seus germans José Antonio i Miguel María per 300.000 pessetes cadascuna (RP11, 4713-III, 2a-4a).

Amb escriptura de 5 de juliol de 1979 autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza, els germans Anguera Juan i la Cooperativa de Viviendas Son Moix Blanc transferiren les seves parts indivises a la Junta de Compensación de la Urbanización Son Moix Blanch, la qual estava representada pel president, Antonio Alarcón Zurita, el secretari, Miguel Ángel Borrás Llabrés —aparellador—, i els vocals, Fernando María Rodríguez Juan —agent comercial— i Manuel Cuesta Gimeno, metge. La Junta fou aprovada en sessió celebrada el 16 d’agost següent per la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Palma. El pla parcial d’ordenació de la finca fou aprovat definitivament per resolució del Ministeri de l’Habitatge de 18 d’octubre de 1973, i el projecte d’urbanització respectiu —redactat per l’arquitecte Rafael Llabrés Fuster—, per resolució de la Comissió Provincial d’Urbanisme de Balears de 7 de maig de 1979. El projecte de compensació fou aprovat per l’Ajuntament de Palma en sessió celebrada el 13 de gener de 1984, en execució del qual resultaren 38 solars, 4 zones verdes, 1 zona lliure privada i recreativa esportiva, 1 dotació comercial, 1 dotació escolar i una superfície d’11.103 m² destinada a vials de domini i ús públic. L’extensió total de la urbanització era de 63.320 m², car una porció de 5.000 m² havia estat venuda (1964) als jesuïtes (íd., 4a-5a).

Pel que fa a la porció que s’adjudicà Vicente Juan Mulet (†1981), fou heretada (1984) pels seus nebots Miguel i Antonio Juan Garau, els quals l’aportaren (2000) a l’entitat Promotora Son Moix SL. Es tractava d’una gaia de 27.709 m² que confrontava amb el camí de Son Rapinya i el camí de Son Fila Vell —actual carrer de l’Albó— i on es construí una àrea comercial (RP11: 3627-III, 26023-VI).

Quant a les porcions de Miguel i Antonio Juan Mulet, que sumaven una superfície de 99.572,55 m², foren venudes (1970-73) per 750.000 pessetes a l’entitat mercantil La Instrucción Popular SA, que hi construí el Col·legi La Salle. La parcel·la confrontava amb el camí de Son Rapinya —nord—, el camí dels Reis —oest—, Son Puigdorfila Vell —sud— i la porció de Vicente Juan Mulet —est— (RP11: 3629-III, 3631-III, 19519-III, 20898-III, 24616-III).

La construcció del tram III de la via de cintura afectà totes aquestes propietats i suposà (1987) l’expropiació d’un total de 35.700 m², ço és, 16.480 m² dels jesuïtes, 2.160 m² de les franciscanes, 9.680 m² dels germans de La Salle, 4.460 m² dels germans Juan Mulet i 2.920 m² de la Cooperativa de Viviendas Son Moix Blanc (BOCAIB 21-02-1987, n. 23).