Son Pisà

Son Puig

La propietat es formà per l’agregació de dos rafals: d’una banda, Son Pauet, abans denominat el Rafal d’en Trullol o la Vinya Major, i, de l’altra, Son Puig, abans Son Pont o el Rafal de na Pont. Les distintes peces de terra prengueren nom de Bartomeu Joan —àlies Pauet—, Pere Truyol, Jaume Despuig, Jordi Pont i Antoni Pisà.

Les notícies més antigues que hem pogut documentar sobre el Rafal d’en Trullol o Son Pauet ens remeten al 20 d’octubre de 1533, quan Gaspar Sala signà acta d’establiment a favor del notari Pere Truyol de dues vinyes —dites Major i Menor— i un camp contigu situats al lloc del Vinyet. La Vinya Major era tenguda sots alou propi —no inclòs en la venda—, a mercè de lluïsme i a presentació de fadiga de 10 dies. Tenia cases equipades amb dos cubells, tres portadores i dues botes congrenyades. La Vinya Menor ocupava una superfície de 2 quarterades i mitja, era tenguda en alou del bisbe i capítol de la Seu, a mercè de lluïsme i a presentació de fadiga de 10 dies i, sots dit alou, prestava 8 sous cens al bisbe i capítol de la Seu. Gaspar Sala tenia la propietat com a hereu universal de son pare, Baltasar Sala. Feia partió amb el camí de Puigpunyent, la vinya de Gaspar Sala que fou de Jordi Pont, la vinya del canonge de la Seu Gaspar Bartomeu, la via pública que anava a la vinya de Ramon Quint i el carrer de les Mans (ACM, 3003, f. 1).

El 12 de febrer de 1540, Pere Truyol vengué la propietat al conrador Damià Joan, per preu de 5 lliures, més els arreus i els estims —valorats en 50 lliures— (íd.).

Desconeixem com la propietat tornà novament a Pere Truyol, qui, el 16 d’octubre de 1547, juntament amb la seva esposa, Bàrbara, la vengué a Bartomeu Joan, Pauet (ARM, Not. 4194, f. 40).

Amb instrument de 12 de setembre de 1573 atorgat a la cúria del Batle, Bartomeu Joan adquirí Son Pont o el Rafal de na Pont, venut a instància dels creditors de Jordi Pont. Les dades més antigues que disposam d’aquesta propietat són del primer d’abril de 1521, quan Bàrbara Pont carregà la seva vinya alodial amb un cens de 8 lliures a favor dels aniversaris de la Seu de Mallorca (ACM, 3429, f. 37; ARM, Not. 1678, f. 187).

Bartomeu Joan, Pauet, testà el 6 d’octubre de 1573 en poder del notari Joanot Genovard i fundà un fideïcomís que recaigué sobre el seu fill primogènit, Bartomeu, l’inventari de béns del qual fou rebut per la seva viuda —Sebastiana Torrelló— el 21 de juliol de 1580 davant el notari Jaume Despuig. L’heretat comprenia una casa situada a la parròquia de Santa Creu, de la qual es descriuen la sala, la cambra on morí el difunt, la cuina, el celler i el forn; un rafal que es correspon amb el Rafal d’en Trullol, que feia partió amb tres vies públiques, el rafal de Son Pont —propietat del difunt— i el rafal d’Albertí Dameto —abans del canonge de la Seu Gaspar Bartomeu—; el rafal de Son Pont, situat al camí de Puigpunyent, i les actes notarials de la família que es trobaven a la casa (ARM, Not. 4194, f. 40).

Segons els estims de 1578, els dos rafals contigus de Bartomeu Joan, Pauet, valien 3.500 lliures (ARM, D-1251, f. 149v).

El 8 de març de 1581, els germans Antoni —fill i hereu fideïcomissari de son pare per mort del seu germà Bartomeu, primer cridat—, Anna —esposa del blanquer Jaume Pallisser—, Joana —esposa del paraire Onofre Mas— i Margarita —casada amb el paraire Joan Gibert—, fills de Bartomeu Joan, Pauet, i hereus del seu difunt germà Bartomeu segons el testament que disposà el 15 de juliol de 1580 davant el notari Jaume Despuig, dividiren l’herència de la següent manera: a Antoni li correspongué la meitat del Rafal de na Pont —contigu a Son Pauet— i el Rafal d’en Trullol o Son Pauet, que aleshores feia partió amb el Rafal de na Pont, la tanca denominada la Païsseta —de pertinences de Son Dameto— i altres terres de Son Dameto, mentre que Anna, Joana i Margarita s’adjudicaren l’altra meitat del Rafal de na Pont (ARM, Not. 4220, f. 59).

El 22 de juliol de 1583, Antoni Joan vengué Son Pauet i la meitat del Rafal de na Pont al mercader d’origen genovès Joan Maria Murta. El mateix dia, se signà acta de compravenda a la cúria de la Porció Temporal, car la part de la propietat denominada la Vinya Menor —de 2 quarterades i mitja— era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu. La resta es trobava en alou dels hereus de Gaspar Sala (ARM, Not. 1687, f. 187).

El 6 de març de 1592, Joana Genovard i Jordi Murta —viuda i fill, respectivament, de Joan Maria Murta— reberen l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases amb hort, sínia i safareig situades a la parròquia de Sant Jaume; unes botigues situades a la parròquia de Santa Creu; nombrosos censals i crèdits; la meitat del Rafal de na Pont i el rafal de Son Pauet, que feia partió amb tres vies públiques i terres d’Anna Joan. De les cases de Son Pauet es descriuen el menjador, una casa baixa que antigament havia estat celler —on s’havia construït un molí de sang—, la casa del forn i una cambra al pis superior (ARM, Not. 4194, f. 361).

Poc després, en una data que desconeixem, el mercader Josep Claret —com a administrador de l’heretat de Joan Maria Murta— establí la propietat al conrador Miquel Genestar —espòs d’Elisabet—, imposant un cens reservatiu de 96 lliures (ARM, Not. 1687, f. 187).

Amb instrument de 10 de juny de 1602 autoritzat pel notari Joan Fluxà, Andreu Rossinyol de Defla vengué el domini directe que pesava sobre la propietat al notari Jaume Despuig, qui, mitjançant escriptura de 2 de febrer de 1621 autoritzada pel notari Joan Agustí Alemany, adquirí la propietat per renúncia de Gabriel Genestar —fill de Miquel, mort sense testar— (íd.).

Al seu torn, Jaume Despuig era propietari del ple domini de l’altra meitat del Rafal de na Pont —amb casa— per establiment que li signaren les germanes Joana i Anna Joan mitjançant instruments de 22 de febrer de 1601, 12 d’agost de 1602, 20 d’agost de 1602 i 22 de febrer de 1603 atorgats, ço és, el primer a l’escrivania de Cartes Reials i els altres en poder del notari Joan Fluxà (íd.).

D’aquesta manera, Jaume Despuig passà a esser propietari del ple domini de Son Pauet i Son Pont, excepte 2 quarterades i mitja denominades la Vinya Menor —procedents de Son Pauet—, que eren tengudes sots alou del bisbe i capítol de la Seu.

Jaume Despuig morí sense testar i deixà tres filles: Jerònima —casada amb el notari Andreu Caselles—, Clara —casada amb en Roca— i Margarita, casada amb en Llull. El 28 d’octubre de 1627, signaren acta de divisió davant els notaris Joan Agustí Alemany i Pere Estrany, corresponent una part del rafal a les germanes Jerònima i Clara, les quals, als testaments que disposaren, respectivament, el 13 d’abril de 1642 i el 12 de novembre de 1628 davant el notari Joan Agustí Alemany, feren hereu universal Jaume Despuig Casellas —fill de Miquel Joan Despuig i de Praxedis Caselles i net de Jerònima Despuig—, qui també heretà la part del rafal que havia correspost a Margarita en virtut de l’acta de transacció i concòrdia signada el 24 de març de 1630 davant dit notari Alemany entre Margarita i la seva germana Jerònima amb Miquel Joan Despuig —com a pare i legítim administrador del referit Jaume Despuig Casellas— (íd.).

Jaume Despuig Casellas —capità de cavalls— era descendent d’una important família de mercaders de Palma i hereu d’un important patrimoni immoble. Es casà amb Caterina Gual Burguet i donà origen a una branca dels Despuig coneguda com a Gual-Despuig a causa del fideïcomís aportat per aquest matrimoni. El 1670, Jaume Despuig i la seva esposa fundaren un fideïcomís que integrava el feu i la possessió de Canet —amb tots els seus molins, drets i terres—, les possessions de Son Gual i els seus rafals —el Caragol i l’Hostal del Pla—, Escorca, Son Aixaló, Son Ametler i les cases del carrer de Sant Jaume. En total, la superfície de les terres en domini útil fideïcomeses entorn de 1670 era de 3.300 quarterades, i el valor de les rendes anuals era aproximadament de 3.500 lliures. Fora dels béns vinculats restaven la possessió de Pocafarina —herència dels Axaló— i el patrimoni immobiliari de Jaume Despuig, que estava integrat pel rafal de Son Puig (Palma), un conjunt de cases i botigues al barri mercader de Santa Creu i alguns censals (Jover, 1999: 17).

L’eixamplament que experimentà el patrimoni de Jaume Despuig i de Caterina Gual exigí un elevat sacrifici econòmic. Per això, posteriorment a la fundació del fideïcomís, per tal de consolidar econòmicament i jurídicament el latifundi, realitzaren algunes compres i alienaren tots els béns lliures, és a dir, els no vinculats, que eren la possessió de Son Gual de Pocafarina —venuda (1670) per 7.173 lliures 15 sous al canonge Guillem Rossiñol— i el rafal de Son Puig, establit al mercader Antoni Pisà mitjançant instrument de 22 de febrer de 1670 autoritzat pel notari Llorenç Busquets, imposant un cens reservatiu de 267 lliures 10 sous. En l’establiment es comprenia també el domini directe, excepte el que pesava sobre la Vinya Menor —de 2 quarterades i mitja—, tenguda en alou del bisbe i capítol de la Seu, per la qual cosa fou necessari signar acta d’establiment el mateix dia a la cúria de la Porció Temporal, imposant un cens reservatiu de 32 lliures 10 sous (íd.: 17, 31-32; ARM, Not. 1687, f. 187).

Antoni Pisà —casat amb Beatriu Vivó— morí el 15 de maig de 1675, amb testament que havia ordenat el mateix dia en poder del notari Llorenç Busquets, en què nomenà hereva usufructuària sa mare, Elisabet, i propietari, el seu germà Jaume Antoni, mercader. El 28 següent, s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Sant Jaume, amb entrada per la plaça del Carme i pel carrer de Mossèn Sureda, unes cases situades a la parròquia de Sant Nicolau, a la costa d’en Brossa, i el rafal denominat Son Pisà —abans Son Puig—, d’unes 24 quarterades, el qual devia comptar amb unes cases notables per la descripció que se’n fa (ARM, Not. 1723, f. 25; ARM, Not. 4373, f. 246v).

Els estims de 1685 encara documenten la propietat amb la denominació de Son Puig, amb un valor de 8.000 lliures (ARM, D-1253, f. 196).

Un contracte d’arrendament signat per Jaume Antoni Pisà el 7 de febrer de 1696 posa de manifest que la propietat comptava amb torre (ARM, Not. P-997, f. 45).

El 6 d’abril de 1702, davant el notari Gaspar Llabrés, Jaume Antoni Pisà carregà la propietat amb un cens de 35 lliures a favor de Margarita Campos (ARM, Not. Ll-292, f. 22v).

Jaume Antoni Pisà es casà amb Margarita Manera Campos (†1724) —filla de Pere i de Beatriu (†1698)— i en foren fills Elisabet —casada amb el mercader Jordi Barceló—, Margarita —casada amb el mercader Guillem Vidal—, Antoni, Beatriu (†1746) —casada amb Diego Ximenes de Sotomayor, secretari del Sant Ofici— i Pedro. Morí el 18 de maig de 1705, amb testament i codicil que havia ordenat, respectivament, l’11 d’agost de 1692 i el 16 de setembre de 1704 davant el notari Guillem Poderós, en què nomenà hereu universal el seu fill Francesc Pisà Esteve (†1746) —casat amb Onissa Mesquida Sastre—, nascut del seu matrimoni amb Francina Esteve. Llegà 1.000 lliures a cadascun dels germans Pisà Manera en concepte de llegítima. El 4 de juny de 1705, s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, que comprenia les cases majors, situades a la costa d’en Brossa; unes cases contigües, situades al carrer de Sant Domingo; les cases menors, situades al Pas d’en Quint, i el rafal de Son Pisà, que ocupava una superfície de 27 quarterades i feia una renda anual de 320 lliures (ARM, Not. P-1039, f. 300).

El 23 de novembre de 1716, Margarita Manera Campos i els seus fills signaren acta de transacció amb Francesc Pisà Esteve en considerar insuficients les 1.000 lliures de llegítima, car el cos hereditari era major. Es practicaren les corresponents liquidacions i càlculs i es taxà el rafal de Son Pisà en 12.200 lliures, de les quals 10.800 corresponien a les terres i 1.400 a les cases. L’alou es valorà en 1.130 lliures (ARM, Not. 4373, f. 242).

Per a fer front al pagament de les llegítimes, el 22 de febrer de 1717, Francesc Pisà Esteve vengué la propietat en pública subhasta a Llorenç Ballester Camps per 13.102 lliures, de les quals 4.000 anaven destinades a pagar la part de les llegítimes que encara restaven pendents de liquidar. En l’establiment no anava comprès l’alou propi. Per les 2 quarterades i mitja sots alou del bisbe i capítol de la Seu es pagaven 8 sous cens alodial. Així mateix, prestava 35 lliures al comú de Sant Nicolau i al prior de Sant Domingo. Es pactà que el comprador havia de pagar una tercera part del total del valor en cens i la resta en efectiu i que Guillem Abrines havia de continuar conduint la propietat (íd., f. 246v).

Llorenç Ballester Camps era fill i hereu universal propietari del capità Joan Ballester Soler (†1712). Fou un mercader molt actiu, conduí la Gabella de la Sal i, fins i tot, arribà (1705) a cònsol de Gènova a Mallorca, però després del fracàs de la companyia administradora de delmes de grans que havia format amb Antoni Capurro i Joan Baptista Visconti, esvaí l’important patrimoni reunit per son pare —més de 90.000 lliures— (ARM, Not. M-1838, f. 208-214; GEM, I, 369; GEM, XVIII, 315).

Fruit del seu matrimoni amb Jerònima Massanet nasqueren Joan, Francesc, Llorenç, Jerònima i Maria Anna. Morí el 12 de març de 1724, amb testament que havia ordenat quatre dies abans davant el notari Francesc Crespí, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Joan. El mes d’abril següent, es redactà l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, un rafal situat al terme de la ciutat que el difunt adquirí de Jordi Dameto i d’altres, la possessió de Son Grua (Pollença) i unes cases i diverses propietats al terme de la vila de Manacor (ARM, Not. 3633, f. 65).

Amb instrument de 22 de febrer de 1728 atorgat en poder del notari Francesc Crespí, Jerònima Massanet i els seus fills vengueren Son Pisà al negociant Gabriel Rafel Aguiló Cortès. El mateix dia, se signà a la cúria de la Porció Temporal l’acta de compravenda de la Vinya Menor. Un any abans, el 19 de febrer de 1727, el seu fill Agustí Antoni Aguiló Cortès havia adquirit de Francesc Pisà Esteve, per preu de 4.767 lliures, l’alou i el cens reservatiu que s’havia retengut en la compravenda que signà (1717) a favor de Llorenç Ballester Camps (ARM, Not. 3650, f. 60; ARM, Not. M-2034, f. 84; ARM, Not. P-203, f. 465).

Gabriel Rafel Aguiló Cortès era fill del negociant Pere Joan Aguiló, botiguer de teixits, i d’Elisabet Cortès, xuetes reconciliats el 1679. Morí el 2 d’agost de 1735, amb testament que havia disposat el 10 de desembre de 1733 en poder del notari Miquel Llabrés, en què nomenà hereu universal el seu fill Agustí Antoni, nascut del seu matrimoni amb Elisabet Cortès (GEM, XVIII, 276-277; ARM, ECR-1153, f. 336v; Riera, 1991: 210).

Agustí Antoni Aguiló Cortès es casà amb Caterina Aguiló Cortès —filla de Miquel i d’Eleonor—, la qual morí el 28 de gener de 1750, «circa las 9 de la tarde», amb testament que havia ordenat el 31 d’agost de 1744 en poder del notari Guillem Roca. Agustí Antoni morí intestat el 10 d’octubre de 1750 i en fou declarada única i legal successora la seva filla, Eleonor Aguiló Aguiló, batiada a la Seu el 31 de juliol de 1734. Aquesta es casà en primeres núpcies a Sant Nicolau el 14 de febrer de 1751 amb Onofre Josep Aguiló Cortès i en foren fills Agustí Antoni, batiat a Sant Nicolau el 4 d’abril de 1754, i Mariano, batiat també a Sant Nicolau el 20 d’octubre de 1761. Onofre Josep morí el 14 de febrer de 1762, «circa las dos horas y mitja de la matinada», amb testament que havia disposat el dia anterior en poder del notari Nicolau Roca Mora, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietari, el seu fill Agustí Antoni, amb substitució a favor de l’altre fill, Mariano, per al cas de morir sense descendència. El 25 de maig següent, s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt en poder del mateix notari (ACM, 13885: f. 76v, 248v; Porqueres i Riera, 2004: 90; RP2, 5713-terme).

El 9 de setembre de 1763, Tomàs Aguiló —com a procurador general de la seva cunyada Eleonor Aguiló Aguiló— acudí a l’escrivania de la Reial i General Capbrevació per a declarar que la seva representada tenia un rafal denominat Son Pisà, situat a la parròquia de Santa Creu, que prestava 1 lliura 4 sous cens al for de 3% a la Catedral per caritat de misses. Aleshores, feia partió amb el camí reial de Puigpunyent, terres anomenades el Garrigó —del conrador Guillem Coll—, el rafal de Son Dameto —de Tomàs Burgues Çafortesa—, el camí que anava a Son Moix Blanc, la travessia denominada el carreró de les Mans i 2 quarterades i mitja de terra agregades a Son Pisà que eren tengudes sots alou del bisbe i capítol de la Seu de Mallorca (ARM, ECR-1121, f. 207).

El 5 de març de 1764, Eleonor Aguiló Aguiló es casà en segones núpcies amb Domingo Cortès Cortès (1732-1796), Bossa, a Sant Nicolau. En foren fills Joan Josep (1765-1771), Bruno (1766-1811) i Maria Teresa (1767-1779). Morí el 16 de febrer de 1767, amb testament que havia ordenat el 4 de desembre de 1765 davant el notari Nicolau Roca Mora, en què nomenà hereus els dos fills del primer matrimoni —Agustí Antoni i Mariano Aguiló Aguiló—, el fill mascle del segon —Joan Josep Cortès Aguiló, car Bruno encara no era nat—, el fill de què estava embarassada —si era mascle— i els altres fills mascles pòstums i naixedors del seu segon matrimoni amb el referit Domingo Cortès Cortès, per iguals parts entre ells, «de manera que vull que sien tants hereus per mi instituïts com fills mascles tindré el die de mon òbit de un y altre matrimoni». Per al cas de morir tots els fills mascles sense descendència masculina, ordenava que l’herència fos dividida entre les seves filles (Porqueres i Riera, 2004: 95; RP2, 5713-terme, 1a).

Amb acta de 29 de maig de 1768 rebuda pel notari Joan Baptista Convidat, s’estimaren els béns d’Eleonor Aguiló Aguiló. Al terme de la ciutat, era propietària de Son Sacarés, al camí de Jesús —6.000 lliures—; Son Brondo, davant l’hospital dels Mesells —6.400 lliures—; Son Capó, a devora la creu de Pedra Marbre —5.800 lliures—; la Bombarda, al camí de Bunyola, davant Son Fuster —3.200 lliures—; la Casa Llarga, a devora la Real —3.250 lliures—; Son Moix Blanc, al lloc del Vinyet —25.000 lliures—, i Son Pisà, al mateix districte —15.500 lliures. A Calvià tenia la possessió de Son Vic —32.000 lliures—, i a Banyalbufar, Son Creus —1.500 lliures— (ARM, Not. 3754, f. 153).

Agustí Antoni Aguiló Aguiló es casà el primer de desembre de 1777 a Sant Nicolau amb Maria Cortès Aguiló —filla de Rafel i d’Anna—, de qui no deixà descendència. Morí el 21 de novembre de 1796, amb testament que havia disposat el 16 de febrer de 1794 davant el notari Marc Joaquim Rosselló, en què nomenà hereu universal el seu germà Mariano (Porqueres i Riera, 2004: 107).

El 12 de juliol de 1806, davant el notari Rafel Rosselló Cladera, Mariano Aguiló —fill d’Onofre— i Bruno Cortès —fill de Domingo—, germans uterins i fills d’Eleonor Aguiló, signaren acta de transacció sobre l’heretat de sa mare. A Mariano —com a hereu de sa mare i del seu germà Agustí Antoni— li correspongueren els rafals de Son Moix Blanc i Son Pisà (Palma), la possessió de Son Creus (Banyalbufar), unes cases a la parròquia de Santa Creu, al carrer del Vi, i censos per valor de 204 lliures 12 sous 10 diners. D’altra banda, a Bruno —com a hereu de sa mare i dels seus germans Joan Josep i Maria Teresa— li fou adjudicada la possessió de Son Vic (Calvià), els rafals de Son Sacarés, Son Brondo, Son Capó, Can Espases —que ja havia venut— i la Bombarda, situats al terme de la ciutat, unes cases a la parròquia de Sant Nicolau i 131 lliures cens sobre particulars (ARM, Not. R-208, f. 237).

Mariano Aguiló Aguiló es casà el 2 de maig de 1786 a Sant Nicolau amb Maria Anna Cortès Aguiló (†1812) —filla de Tomàs Cortès Cortès (1721-1791) i d’Eleonor Aguiló Cortès— i en foren fills Onofre —albat—, Onofre —casat amb Teresa Forteza (†1850)—, Maria Josepa, Anna Maria Josepa, Paula i Tomàs Aguiló Cortès, casat (1824) amb Maria Francina Fuster Forteza. Morí el 15 de novembre de 1808, amb testament que havia disposat el dia anterior en poder del notari Agustí Marcó, en què nomenà hereu universal el seu fill Onofre. Aquest apareix documentat a l’Apeo (1818) com a propietari de Son Pisà, que aleshores valia 13.200 lliures i ocupava una superfície de 24 quarterades, de les quals la meitat eren camp de segona qualitat, i la meitat restant, camp de tercera qualitat (Porqueres i Riera, 2004: 107; ARM, Not. P-267, f. 241v; ARM, D-1530, f. 99v).

Amb instrument de 22 d’octubre de 1826 autoritzat pel notari Agustí Marcó Guardiola, Onofre Aguiló Cortès entregà Son Pisà al seu germà Tomàs per a cobrir la llegítima paterna (ARM, Not. P-267, f. 241).

El 23 d’octubre de 1855, davant el notari Francisco Sancho Pujol, Tomàs Aguiló Cortès vengué Son Pisà per 20.000 lliures a Martina Roca Salas i al seu fill Julián Calafell Roca, els quals l’adquiriren per meitats indivises. Martina Roca Salas morí sense testar el 29 de desembre de 1863 i en foren declarats únics hereus legals en parts iguals els seus fills, Julián i Francisca Calafell Roca, en sentència de 12 de gener de 1878 dictada pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Francisco Javier Patiño Moreno. Julián inscrigué al seu favor la meitat indivisa de Son Pisà que posseïa sa mare a canvi d’entregar i adjudicar el rafal de les Cases Noves —abans Son Bosquet— a la seva germana (RP11, 6895-terme, 1a).

Julián Calafell Roca morí sense testar a Palma el 3 d’octubre de 1892 i, en sentència de 6 de febrer de 1893 dictada pel jutge de primera instància del districte de la Catedral José Escolano de la Peña davant l’escrivà Pedro Gazá, en fou declarada única hereva la seva filla Bárbara, nascuda del seu matrimoni amb Margarita Roca Pallicer (†1911). Acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 22 d’agost de 1894 autoritzada pel notari Guillermo Sancho (íd., 2a-3a).

Bárbara Calafell Roca es casà amb el promotor agrícola Honorato Salom Cabrer (1869-1929) i en foren fills Juan (1893-1956), Juana María, Julián (†1936) —casat amb Margarita Garau Fargas—, Margarita (†1939) —casada amb Pablo Roca Roca—, Honorato (†1977), Catalina, Mateo i Matías (†1982). Morí al terme de la ciutat el 8 de març de 1910, a l’edat de 38 anys, amb testament que havia ordenat el 26 d’octubre de 1893 en poder del notari Guillermo Sancho, en què nomenà hereus usufructuaris en parts iguals sa mare, Margarita Roca Pallicer, i el seu espòs, Honorato Salom Cabrer, i hereus universals propietaris en parts iguals, els seus fills. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 24 de juliol de 1910 autoritzada pel mateix notari (íd., 4a).

En el decenni de 1920, Son Pisà fou model innovador d’explotació agrícola i ramadera intensiva, fet que li valgué (1932) un estudi monogràfic a la revista Mallorca Agrícola. Durant el segle XX, la propietat es dedicà, principalment, a la producció d’ametles i llet. Amb una producció mitjana anual de 25.000 a 30.000 litres (1932), la llet era venuda embotellada i precintada sota el lema «Llet de vaques que pasturen – Son Pisà» a les barriades de Santa Caterina i Son Espanyolet, tot i que també se’n venia a Agama. No obstant això, l’especialitat eren les ametles, d’una varietat creada per l’enginyer agrònom i copropietari del rafal Juan Salom Calafell.

El 1931, els germans Salom Calafell iniciaren el procés d’urbanització de la propietat. El nou barri s’estenia entre Son Calbet, el Garrigó o les Cases Noves, el tram del camí de la Vileta que ara es denomina carrer de Pasqual Ribot, el camí de les Mans —ara carrer d’Emili Darder— i el camí de Son Rapinya. Entre els compradors podem destacar l’Ajuntament de Palma, que adquirí (1931) una parcel·la de 3.200 m² situada entre els carrers nombres 20 —ara Antoni Maria Alcover—, 21 —ara Niceto Alcalá Zamora— i 30 —ara Ramiro de Maeztu— amb la intenció de construir-hi una escola. El 1959, el consistori municipal comprà un solar de 8.000 m² situat entre Son Calbet, l’avinguda de San Fernando —abans lletra G i ara Sant Ferran— i la carretera de Son Rapinya amb l’objectiu d’edificar-hi habitatges de renda limitada, a pesar que finalment s’hi construí (1975) el quarter de la Policia Local de Palma (RP11, 6895-terme).

Poc abans d’iniciar-se la parcel·lació de la propietat, els germans Salom Calafell vengueren (1927) al Banco Agrario de Baleares SA la illeta —11.467,3 m²— delimitada pels carrers nombres 21 i 29 —ara Pere Oliver Domenge—, lletra F —ara Emili Darder— i Industria. Els terrenys foren destinats a la venda en solars. Malgrat que inicialment es tractava d’una illeta sencera segons el Plano del Proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca (1901), finalment fou dividida en tres illetes pels actuals carrers de Miquel Victorià Amer i Antoni de Montis (RP11, 13283-terme).

Mitjançant escriptura de 24 d’abril de 1940 autoritzada pel notari Juan Alemany Valent, els germans Juana María, Catalina, Honorato, Matías, Mateo i Juan Salom Calafell, d’una banda, i Pablo Roca Roca —viudo de Margarita Salom Calafell— i les seves filles, Bárbara i Catalina Roca Salom, de l’altra, procediren a la divisió de les poc més de 17 quarterades a què havia restat reduïda Son Pisà, que fou fraccionada en les 18 porcions següents: 8.790 m² —amb les cases—, 2.455 m² i 3.681 m² —14.926 m²— per a Juana María Salom Calafell; 4.369,1 m², 1.617,25 m² i 15.056 m² —21.042,35 m²— per a Catalina Salom Calafell; 6.573,47 m², 4.704,12 m², 17.557 m² i 11.709 m² —40.543,59 m²— per a Matías Salom Calafell; 6.230,25 m² i 10.542 m² —16.772,25 m²— per a Mateo Salom Calafell; 2.880,89 m², 1.836,91 m² i 8.778 m² —13.495,8 m²— per a Juan Salom Calafell; i 2.925 m², 2.663,75 m² i 8.778 m² —14.366,75 m²— per a Pablo Roca Roca i les seves filles, Catalina i Bárbara Roca Salom (RP11, 6895-terme, 8a).

En la partició dels béns de Juana María Salom Calafell, executada mitjançant escriptura de 20 de maig de 1970 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, la porció de Son Pisà que comprenia les cases —de 8.790 m²— se l’adjudicaren en usdefruit Honorato i Catalina Salom Calafell, i en propietat, ço és, 1/5 part indivisa cadascun dels germans Honorato, Catalina i Matías Salom Calafell, 1/5 part indivisa Honorato Salom Mateu i 1/5 part indivisa per meitats indivises les germanes Catalina i Bárbara Roca Salom (RP11, 24567-VI, 1a).

El 3 de setembre de 1992, davant el notari Felio Bauzá, s’elevà a escriptura pública el Projecte de Compensació del Pla Parcial de Son Pisà, del qual resultaren 19 parcel·les de nova creació. Joan Salom Díaz —fill de Matías Salom Calafell— s’adjudicà, entre d’altres, el solar —de 2.050 m²— que comprenia les cases antigues del rafal i l’aportà a l’entitat Ses Cases de Son Pisà SL mitjançant escriptura de 30 de març de 2000 autoritzada pel notari Pedro Garrido Chamorro (RP11, 36005-VI, 1a-2a).

Entre 2001-04, les cases de Son Pisà foren rehabilitades sota la direcció de l’arquitecte Sebastián Gamundí Boscana. Uns anys abans, el 1991, la coberta havia estat totalment reformada davant l’amenaça de ruïna.