Portopí

Sant Nicolau, Can Morro

Tota aquesta zona prengué el seu nom del port de Portopí, que ja es documenta amb el nom actual llatinitzat a la crònica de la croada pisano-catalana (1113-15) de Ramon Berenguer III, el Liber Maiolichinus: «adeunt portum de nomine Pini», la qual cosa fa pensar que el topònim Portopí és preislàmic. La contrada també era coneguda com a Sant Nicolau o Sant Nicolauet, que prenia el nom d’un oratori que el rei Jaume I donà (1249) als jurats de la ciutat i regne de Mallorca.

Els terrenys de Portopí foren propietat exclusiva del Reial Patrimoni durant segles. A causa de l’enorme dèficit i l’asfixiant endeutament que patia la Hisenda Reial al final del segle XVIII, el 25 de setembre de 1798 es promulgaren tres reials ordres, una de les quals establia la venda a benefici de la Caixa d’Amortització de tots els béns que pertanyien a hospitals, hospicis, cases de misericòrdia, de reclusió i d’expòsits, confraries, memòries i obres pies i patronats de llecs. Es desamortitzaren les propietats de bona part de les institucions de beneficència de l’Església, rebent a canvi una renda anual del 3% del valor dels béns venuts (Tomás, 1972: 43-44).

El 14 de juny de 1805, el papa concedí al rei la gràcia de poder desmembrar dels seus dominis els béns de l’Església i vendre altres propietats que equivalguessin a la renda lliure anual de 200.000 ducats d’or. Per aquest motiu, José Elola —del Consell de Sa Majestat, oïdor de la Reial Audiència de Mallorca i subdelegat de la Comissió Règia de la diòcesi mallorquina—, davant la gravetat de la situació de l’economia espanyola, instà expedient per a la subhasta i venda d’una peça de terra de secà, amb alou i delme propi, amb casa rústica i urbana, situa­da al lloc de Portopí, que pertanyia a la capellania que posseïa el prevere Baltasar Rossiñol de Çagranada i que fundaren els jurats de la ciutat a l’església de Sant Nicolau de Portopí. Es taxà en 112.941 rals de billó i 6 morabatins. Confrontava, a llevant, amb el magatzem de Portopí, tirant línia recta fins a la paret de davall l’hort de Son Vent; a migjorn, amb la vorera de la mar; a ponent, amb Son Coll mitjançant paret, i seguint línia recta amb terres dites Can Melcion, terres de Son Tous i terres de Son Buit, i, a tramuntana, amb el castell de Bellver mitjançant torrent i amb el camí d’Andratx tirant cap a la drassana. La propietat fou adquirida pel patró Sebastià Morro —fill de Sebastià i d’Àngela Llopis— amb instrument de 22 de març de 1808 atorgat davant el notari Josep Fullana (ARM, Not. 6056, s/f).

El 30 d’octubre de 1811, Sebastià Morro Llopis adquirí de Lázaro de las Heras —administrador i intendent general de l’exèrcit— el domini útil d’un magatzem gran —que abans servia per a estotjar-hi sal— i d’una porció de terreny, situat tot a devora el port de Portopí, lliure de cens, reservant-se el venedor l’alou o domini directe. Confrontava amb Son Vent, la vorera de la mar, el castell de Sant Carles, la torre de Senyals i terres del comprador procedents de Portopí (ARM, ECR-1123, 1a foliació, f. 135).

La casa rústica i urbana de Portopí tenia planta baixa i dos pisos, quadres i altres dependències i se situava a prop del port. El rafal confrontava, al nord, amb l’oratori de Sant Nicolau —propietat de l’Ajuntament— i el torrent del Mal Pas; a l’est, amb la carretera d’Andratx, un camí d’establidors, la vorera de la mar, terres de Son Catel·lo, la torre de Paraires, la torre de Senyals, el castell de Sant Carles i terres de la mateixa procedència; al sud, amb la vorera de la mar i Son Vent, i, a l’oest, amb Son Coll, Son Estella, Son Buit i terres procedents de Portopí (RP6, 579-PG, 2a).

El 4 de juliol de 1813, Sebastià Morro Llopis arrendà Portopí a Antoni Espases —fill de Jaume i de Francina Roca—, per ànnua mercè de 165 lliures. Hi anava compresa la punta de Portopí dita de la fortalesa de Sant Carles. Segons aquest document, les cases del rafal eren habitades pels castellans (ARM, Not. N-217, f. 260v).

Segons l’Apeo (1818), el rafal de Portopí valia 8.300 lliures i ocupava una superfície de 74 quarterades, de les quals 24 eren camp de tercera qualitat i les 50 restants, garriga (ARM, D-1530, f. 157v).

L’11 d’octubre de 1824, Sebastià Morro Llopis establí a Jerònia Bosch —esposa de Joan Mulet— el magatzem gran que antigament servia per a estotjar-hi sal, imposant un cens reservatiu de 17 lliures al for de 3%. Era tengut sots alou reial i a mercè de lluïsme (ARM, ECR-589, f. 279v; ARM, ECR-1123, 2a foliació, f. 113).

Sebastià Morro Llopis es casà amb Josepa Ferrer, de qui nasqueren Sebastián, Catalina i Ángela. Tengué una filla d’un altre matrimoni, Josefa Morro Cornet. Morí el 10 de juliol de 1826, amb testament que havia ordenat el dia anterior en poder del notari Gabriel Nadal, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill, Sebastián. Deixà a la seva filla Ángela les cases del carrer dels Oms i al seu net Antonio María Balaguer Morro —fill de Josefa Morro Cornet—, la casa botiga que havia adquirit del doctor Cuart (RP6, 579-PG, 1a).

El 5 de juliol de 1836, Sebastián Morro Ferrer adquirí una peça de terra procedent de Portopí, amb cens reservatiu de 3 sous, engrandint així la propietat, que aleshores ocupava una superfície de 120 quarterades. Confrontava, a llevant, fins a la punta de Portopí, amb el magatzem dit de Portopí, anant en línia recta fins a la paret de davall l’hort de Son Vent; a migjorn, amb la vorera de la mar; a ponent, amb Son Coll mitjançant paret i —seguint en línia recta— amb terres dites Can Melcion, terres de Son Tous i terres de Son Buit, i, a tramuntana, amb el castell de Bellver mitjançant torrent, el camí d’Andratx fins al Corb Marí i la punta de llevant de Portopí i fins arribar al magatzem de la Culassa de Portopí, fins a la vorera de la mar. Endemés, la propietat comprenia una peça de terra erma que enrevoltava el castell de Sant Carles i que feia partió amb aquest, Son Vent, la vorera de la mar, la torre de Senyals i terres de Portopí (íd.).

A la segona meitat del segle XIX, Sebastián Morro Ferrer inicià l’establiment del rafal, donant lloc a l’aparició de les primeres cases, situades al voltant de la torre de Paraires. Els primers compradors foren Guillermo Antonio Puerto, Juan Carbonell, Bartolomé Alorda, Juan Pizá, Tomás Homar, José Martín, Antonio Martín, Francisco Pou, Bartolomé Pieras, Juana María Sorá, Catalina Pieras, Clara María Pastor, Bartolomé Sureda, Miguel Oliver, Pedro Oliver, Juan Despuig Despuig, Antonio Llabrés Frau, Marcos Mateu Magraner, Bartolomé Bestard Frau, Juan Sancho Pol, Vicente Llorens Barceló, José Tomás Ferrer, Vicente Mir Ferrer, Antonio María Singala Sorá, Bernardo Obrador Mora, Joseph Lagrange Verdier, Jaime Bosch Mulet, Mariano Villalonga Togores, Coloma Medinas Sorá, Cayetano Socías Bas, Jaime Espases Roca, Jaime Mir Juan, Antonio Sureda Villalonga, Miguel Jurado Ferrer, Jaime Ramis Gibert, José Frau Carrió, José Ballester, Juan Mateu Magraner, Jaime Ignacio Rosselló Moragues, Francisco Parietti Rigo, Josefa Cerdó Bosch, Rafael Abraham Oliver, Antonio María Salom Gomila, José Cañellas Clar, Juan Bautista Billón Bauzá, José Sureda Villalonga i Margarita Martínez de Hervás Frau (RP6, 579-PG).

Sebastián Morro Ferrer es casà amb Josefa Español, de qui nasqueren Josefa —casada amb Jaime Cerdá Lladó—, Francisca, Mercedes (†1922) —casada amb Damián Planes Nadal— i Eduardo. Morí viudo a Palma el 5 de febrer de 1873, a l’edat de 73 anys, amb testament que havia ordenat el 23 de gener de 1871 davant el notari Gregorio Vicens Bordoy, en què instituí en la porció llegítima les seves filles i nomenà hereu universal propietari el seu fill, els quals, amb escriptura de 8 de juny de 1878 autoritzada pel mateix notari, acceptaren els béns de l’herència, que comprenia, entre altres propietats, el rafal de Portopí (íd., 3a).

Després de nombroses segregacions, a la mort de Sebastián Morro Ferrer la propietat havia restat reduïda a una superfície d’unes 95 quarterades. El seu fill, Eduardo Morro Español, continuà el procés d’establiment. Primerament, adjudicà dues porcions a la seva germana Josefa i una a cadascuna de les altres germanes, Francisca i Mercedes, en concepte de llegítima. Els compradors foren José Vidal Gazá, Lorenzo Mulet Rubí, Magdalena Bordoy Mas, Rafael Abraham Oliver, Gabriel Alorda Villalonga, Guillermo Triay, Pedro Alomar Femenías, Antonio Porcel Mas, José Otero, Jaime Ignacio Perelló, Antonio Sbert Canals, Pedro Lupo Avanio, Pedro Ramis, Juan Morey, Juan Palou Coll, José Mayol Vidal, Juan Ferrer Oliva, Pedro Juan Juliá, Catalina Ginard Bauzá, Jaime Serra Orell, Juan Alemany, Ricardo Anckermann Riera, Antonio Moner Alemany, Eduardo Homar Lapuente, l’Estat —per expropiació—, Antonio Pericás Bauzá, Margarita Escafí, Juan Binimelis Quetglas, Jaime Bosch Bonet, Eusebia Sastre Tomás, Manuel Salas Palmer, Margarita Magraner Sampol, Paula Mora Llompart, Margarita Clar Vidal, els germans Muntaner Clar, Antonia Clar Mestres, els germans Porcel Mas, Joaquín Mascaró Sosa, Juan Ramis Cerdá, els germans Gralla Medinas, Juana Planas Singala, Bienvenida Fortuny Moragues, Margarita Ramis Cerdá, Juan March Ordinas —més de 16 quarterades—, Laura Mounier de Saridakis, Francisco Ripoll Magraner, José Juan Sansó i Juan Pujol Mir (RP6, 579-PG).

Eduardo Morro Español morí el 3 de febrer de 1932, amb testament que havia disposat el 9 d’octubre de 1919 davant el notari Miguel Pons Pons, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana Mercedes —qui li premorí— i propietari, el seu nebot Rafael Cerdá Morro, el qual, amb escriptura de 25 de febrer de 1932 atorgada davant el notari Juan Alemany Valent, acceptà els béns de l’herència, entre els quals hi havia el que romania del rafal de Portopí: unes 50 quarterades, amb la casa principal (íd., 12a).

Així doncs, qui continuà el procés d’establiment fou Rafael Cerdá Morro. Els compradors durant aquest període foren Vicenta Pueyo Daring, José Porcel Garau, Magina Ramis Mayol, Juana María Roig Binimelis, els cònjuges Andrés Barceló Cañellas i Bárbara Roca Company, els germans Guardiola Reus, María Ripoll Monjo, les germanes Mir Mercadal, l’Estat-Ram de Marina —més de 15 quarterades—, Antonia Binimelis Planas, María ­Belén Larios Ferrer i Antonio Mas Sala (RP6, 579-terme).

Rafael Cerdá Morro es casà amb María Sansaloni Gazá (†1961), de qui nasqueren Jaime María, Mercedes, Catalina Tomás, Rafael i María. Morí a Palma el 10 de novembre de 1947, amb testament que havia ordenat el 25 de febrer de 1932 davant el notari Juan Alemany Valent, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus fills, els quals, amb escriptura de 12 de gener de 1948 autoritzada pel notari Antonio Soldevilla Guzmán, acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia el que restava del rafal de Portopí —unes 25 quarterades—, que fou adjudicat de la següent manera: la casa principal, a favor dels cinc germans Cerdá Sansaloni —en nua propie­tat— i de la viuda —en usdefruit— i les terres del rafal, en ple domini de la viuda (íd., 13a).

Amb escriptura de 27 de juliol de 1951 autoritzada pel notari d’Esporles Miguel Antich Pujol, els germans Cerdá Sansaloni procediren a la partició d’alguns béns que posseïen per indivís i adjudicaren a Jaime María la casa de Portopí —Can Morro—, aixecada sobre un solar d’uns 1.400 m², amb planta baixa i dos pisos, diverses dependències i jardí (íd., 14a; RP6, 26964-terme, 1a).

María Sansaloni Gazá continuà el procés d’establiment. Els compradors d’aquest perío­de foren Manuel Cases Lamolla, María del Milagro Núñez Robres Rodríguez del Valcárcel, Catalina Roca Morey, José Rotger Oliver, Miguel Arrom Juliá, Margarita Calafell Bosch, Damián Pizá Bauzá, els cònjuges Catalina Mesquida Comas i Octavio Pérez Vitoria Moreno, Nicolás Nicolau Bennásar, els germans Juan Pastor, Pedro Vacías, Ana Pujol García, els germans Alomar Valent, Ana María Nicolau Huguet, María Bou Vilanova, Dolores Barberá Gómez, Juana Ramón Mayol, Francisca Estarellas Mir, l’entitat Construcciones Baleares SA, Ana Nicolau Fiol, els germans Siquier Bauzá, Carmen Montaner Sureda, Antonio Salvá Torres i Luis Ramallo Thomás (RP6, 579-terme).

El 15 d’abril de 1980, Jaime María Cerdá Sansaloni sol·licità a l’Ajuntament de Palma autorització per a agrupar set solars —un dels quals contenia la casa principal— i la Comissió Municipal Permanent la hi concedí en sessió celebrada el 28 de maig següent. La parcel·la resultant ocupava 8.290 m², dels quals 1.148 m² corresponien a les cases de Can Morro, 4.197 m² a espai lliure privat i 1.476 m² a la construcció de dos blocs de pisos de vuit i set habitatges, segons projecte urbanístic redactat per l’arquitecte Miguel Arenas. Amb escriptura d’11 de maig de 1983 autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza, Jaime María Cerdá Sansaloni cedí a la companyia mercantil Orsu SA el dret de superfície sobre la zona de 1.476 m² i, com a contraprestació, rebé del bloc de vuit habitatges el que li correspongués fins a la quantitat de 8.085.000 pessetes (RP6, 2291-VII, 1a-4a).

Jaime María Cerdá Sansaloni es casà amb María Magdalena Ferrer de Sant Jordi Truyols (†1994), de qui nasqueren Rafael, María Vicenta, Vicente, María Magdalena, María del Rosario, Eduardo i María de la Concepción Pía. Morí el 18 de setembre de 1999, passant els béns en parts iguals als seus fills, els quals, mitjançant escriptura de 19 de febrer de 2014 atorgada en poder del notari de Calvià Raimundo Fortuñy Marqués, vengueren la propietat a l’entitat Midnight Investment SL (íd., 9a-10a).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s