Son Catel·lo

Lo Astillero, Can Cera

Inicialment, la propietat fou coneguda amb el nom de lo Astillero, ja que els seus orígens es troben en la sol·licitud que Josep Cardona Mayol feu al Reial Patrimoni perquè se li establís un tros de terra a devora la costa per a construir vaixells. A la instància remesa a l’autoritat, Cardona exposava que era propietari d’algunes embarcacions i que desitjava fer-ne una de nova de 200 tones, però que el lloc on es construïen es trobava ocupat. El 1785, se li concedí llicència i se li establí 1 quarterada de terreny que el nou propietari havia de tancar de paret. Tenia dret de construir-hi una casa per a estotjar-hi llenya, eines i altres materials necessaris per a la fabricació de vaixells (ARM, ECR-579, f. 200).

Pel que fa al topònim, prengué el nom o el malnom d’un personatge avui desconegut i que apareix a l’expressió popular «De Son Mel·lo a Son Catel·lo», que significa anar d’aquí a allà (DCVB).

Josep Cardona —fill de Joan i de Margalida Mayol— fou un personatge destacat del darrer terç del segle XVIII. Procedia d’una família de modesta condició social, dedicada a les activitats comercials i marítimes. Armà nombroses embarcacions corsàries que actuaren amb molt d’encert a les costes mallorquines. Estigué molt vinculat al primer marquès de Solleric, de qui fou administrador en els darrers moments de la seva vida. Disposà testament el 9 de maig de 1785 davant el notari Guillem Vallès Cladera, en què nomenà marmessors la seva esposa —Magdalena Piella—, el seu fill Joan, diversos parents, el seu amic Antoni Morro —comerciant— i el marquès de Solleric. Elegí sepultura al convent de Sant Domingo (ARM, Not. V-260, f. 52; Villalonga, 2013: 204).

El 4 de setembre de 1806, Magdalena Piella —viuda i hereva usufructuària de Josep Cardona Mayol—, com a apoderada dels seus nets Josep —lloctinent de granaders del regiment de Guadalajara— i Macià Cardona, fills del seu fill Joan —mort sense testar—, vengué la propietat, per preu de 880 lliures, al prevere Joan Dameto Despuig —canonge de la Seu i fill dels marquesos de Bellpuig. Aleshores, ja era denominada Son Catel·lo (ARM, ECR-585, 2a foliació, f. 108).

Segons l’Apeo (1818), pertanyia a Joan Dameto —prevere i canonge—, tenia casa i corral, valia 300 lliures i era denominada el Astillero (ARM, D-1530, f. 157).

Joan Dameto Despuig engrandí la propietat mitjançant dues compres. El 4 d’agost de 1818, adquirí de Josep Sans una peça de terra de 27 x 25 destres que confrontava amb el camí d’Andratx i l’era de l’oratori de Sant Nicolau i que aquest havia comprat al Reial Patrimoni el 14 de juliol de 1788. El 16 de setembre de 1819, adquirí d’Antonio Laviña —tinent coronel dels reials exèrcits, comptador principal del Reial Patrimoni i administrador batle general interí de Balears— una caseta situada a devora la seva propietat (ARM, ECR-589: f. 35v, 104v).

Joan Dameto Despuig morí el 20 d’abril de 1845, amb testament i codicil que havia disposat, respectivament, el 19 d’octubre de 1842 i el 8 de setembre de 1843 davant el notari Miquel Brotat, en què fundà una obra pia. Nomenà marmessors el prevere Josep Amengual —canonge de la Seu—, el prevere Bartomeu Esteva —beneficiat de la Seu—, el prevere Antoni Balle —prior de la Casa Hospici de Pobres de la Misericòrdia— i el misser Nicolau Ripoll —vocal de la junta de dita Casa Hospici. Manà que Son Catel·lo fos venuda i que els fruits fossin destinats a beneficència. Amb instrument de 7 de juliol de 1845 atorgat a l’escrivania de Cartes Reials, fou venuda, per preu de 3.005 lliures, a Luis San Simón —comte de San Simón, fill de Luis San Simón San Simón (1779-1841) i de Maria Josepa Orlandis Comellas—, qui l’havia rematada en pública subhasta cinc dies abans. Aleshores, tenia cases rústiques i urbanes —tancades de paret— i ocupava una superfície d’1 quarterada; endemés, n’era pertinença una peça de terra situada a la part del Corb Marí, amb una altra caseta aferrada a dita paret, la qual havia d’usufructuar Antonio Truyols Palmer. Era tenguda en alou del rei i, sots dit alou, prestava 1 lliura 7 sous cens al Reial Patrimoni. Confrontava amb la vorera de la mar, el camí d’Andratx, terra en forma de triangle de Sebastián Morro Ferrer i terra de Jaime Servera —àlies Bernadí, que fou de les mateixes pertinences. L’acta de compravenda assenyala que la part on estava edificada la casa era coneguda amb la denominació de la Llosa (ARM, ECR-822, f. 60v).

Luis San Simón Orlandis es casà amb María Isabel Amar de Montaner Villalonga (†1869) —marquesa del Reguer—, de qui nasqueren Jorge (1840-1919) i Luis. Morí viudo a Palma el 9 de maig de 1881, a l’edat de 77 anys, amb testament que havia ordenat el 20 de maig de 1869 davant el notari Cayetano Socías Bas, en què nomenà hereu el seu net, Luis San Simón Ortega —pubil del seu fill primogènit, Luis San Simón Montaner—, amb substitució per al cas de morir sense descendència legítima a favor de Jorge San Simón Montaner, a qui llegà per dret d’institució i llegítima les possessions de Biniforani (Bunyola) i Son Romeguera (Porreres i Felanitx). L’1 d’agost de 1881, José Ferriol —rector de la parròquia de Sant Jaume, com a administrador de l’heretat— rebé l’inventari dels seus béns, que consistia en les cases majors —situades al carrer de Sant Jaume—, una cotxeria a la plaça de Santa Magdalena, el rafal de Son Cigala (Palma, 51 quarterades), Son Gual (Valldemossa, 87 quarterades), Son Odre (Selva, 168 quarterades), Son Brull (Pollença, 91 quarterades), Son Ribot (Manacor, 88 quarterades), unes cases a Inca, una mina de lignit anomenada «San Luis», Son Romeguera (Porreres, 284 quarterades), la vinya dita la Torre de Son Romeguera (Felanitx, 16 quarterades) i la propietat denominada Son Catel·lo, situada al terme de la ciutat, amb unes cases rústiques i urbanes, de les quals es descriuen l’entrada, els estatges dels dos pisos i el quarto dels criats (CNIB, Cayetano Socías Bas, Any 1881, Trimestre 3r, f. 1257; RP6, 845-terme, 4a).

Per tal d’extingir obligacions de l’herència del difunt, el seu hereu —assistit d’Eulogio Peña Cabot, en concepte d’apoderat de Francisca Ballesteros Giraldos, curadora de Luis San Simón Ortega— sol·licità autorització judicial per a procedir a la venda de diverses propietats, entre elles Son Catel·lo, la qual fou concedida amb acte del jutjat de primera instància del districte de la Llonja recaigut el 7 de maig de 1885. Posada a la venda en pública subhasta, la propietat fou rematada el 29 d’agost següent, per preu de 14.100 pessetes, a favor de Gabriel Bennáser, qui cedí la rematada a Antonio Armengol Salas, el qual inscrigué Son Catel·lo al seu favor amb escriptura de 21 de desembre de dit any atorgada davant el notari Cayetano Socías Bas (CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1899, f. 1119; RP6, 845-terme, 5a).

Antonio Armengol Salas morí sense descendència el 9 de febrer de 1893, amb testament que havia ordenat el mateix dia, en què nomenà hereves universals propietàries en parts iguals les seves germanes, Rosa i Dionisia (RP6, 845-terme, 6a).

Dionisia Armengol Salas morí fadrina el 3 de maig de 1894 i la seva germana, Rosa, el 29 d’octubre de 1898, amb testaments que havien atorgat el 3 de juny de 1893 en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què ordenaren diversos llegats piadosos i vitalicis que quedaren recollits a l’escriptura de 29 d’abril de 1899 autoritzada pel mateix notari. Declararen no tenir hereus forçosos i que, per ço, nomenaven hereves universals propietàries les seves ànimes i per elles Déu Nostre Senyor perquè en el bé d’elles es distribuïssin els productes dels seus béns, herència i capital en les finalitats piadoses i benèfiques. Nomenaren marmessors i administradors de la seva herència el prevere Jaime Ferrer Mir —canonge penitenciari de la Santa Església—, Buenaventura Antonio Bayó Llor —superior de la Casa de la Missió de Palma— i el misser José Planas Sagrera, perquè, una vegada mortes, n’administrassin els béns i drets segons creguessin convenient, en percebessin els productes, rendes i utilitats i en pagassin les obligacions derivades i els llegats i disposicions que deixaven ordenats. Pel que fa a la resta del producte líquid anual, n’ha­vien de destinar una tercera part a almoines a pobres de Palma, Calvià, el Capdellà, Establiments, Esporles i Montuïri, i les restants dues terceres parts, a sufragis de misses resades i funerals per les ànimes de les testadores, tot segons la voluntat i prudent arbitri dels administradors. L’administració havia de tenir una durada, en aquesta forma, d’almanco 30 anys, amb la possibilitat de pròrroga si els administradors ho creien convenient i les lleis ho permetien. Passat dit termini i les pròrrogues acordades, els administradors havien de procedir a la venda i realització dels seus béns, tot i que estaven autoritzats a vendre’ls en qualsevol moment del termini, sense que necessàriament hagués acabat, sempre i quan amb els guanys donassin compliment a les disposicions testamentàries (íd., 7a-9a).

Amb escriptura de 29 d’abril de 1899 atorgada en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, els administradors de l’obra pia descrigueren les propietats de l’heretat, que comprenia les cases majors —situades al carrer de Sant Jaume—, una botiga situada al carrer dels Oms, unes altres cases situades a la plaça de Santa Magdalena, Son Hugo (Palma, 36 quarterades), Son Bauçà (Establiments, 179 quarterades), Son Llebrés (Esporles, 125 quarterades), Sarrià (Establiments, 424 quarterades), les Barraques (Calvià, 487 quarterades), Alcoraia (Montuïri, 440 quarterades) i Son Catel·lo, que valia 3.020 pessetes i confrontava, al nord, amb terres de Jaime Servera; a l’est, amb la mar i un camí d’establidors de Portopí, i, a l’oest, amb dit camí i la carretera d’Andratx. Endemés, l’herència comprenia nombrosos crèdits i accions (CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1899, f. 1119).

El 5 de juliol de 1899, davant dit notari Font, els administradors de l’obra pia vengueren la propietat, per preu de 15.000 pessetes, a Juan Aguiló Valentí, qui encarregà (1903) a l’arquitecte Gaspar Bennázar la construcció d’una nova casa, denominada Can Cera (RP6, 845-terme, 10a).

Juan Aguiló Valentí, Cera, es casà amb María Aguiló Valentí, Cetre, de qui nasqueren Rosa —casada amb Joaquín Aguiló Valentí—, Josefa, María, Dolores, Juana —casada amb Gabriel Cortés Cortés—, Mercedes —religiosa— i Juan. Morí a Palma el 2 de gener de 1933, amb testament obert autoritzat pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán el 2 de desembre de 1931, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa i propietaris amb designació de béns, aquesta i els seus fills, llegant a Juan —entre altres propietats— Son Catel·lo, que inscrigué al seu favor amb escriptura de 31 de març de 1933 atorgada en poder del mateix notari. Aleshores, valia 55.250 pessetes i comprenia una casa enrevoltada de jardí —amb hort annex—, marcada amb el nombre 123 de l’avinguda del Catorce de Abril —antiga carretera d’Andratx. Confrontava, al nord, amb terres d’hereus de Jaime Servera; a l’est, amb la mar; al sud, amb un camí d’establidors, i, a l’oest, amb dit camí i l’avinguda del Catorce de Abril (íd., 11a).

El 16 de febrer de 1948, davant el notari Antonio Soldevilla Guzmán, Juan Aguiló Aguiló vengué la propietat, per preu de 325.000 pessetes, a la Compañía Industrial Mercantil SA —CIMSA— (íd., 12a).

CIMSA enderrocà les edificacions i dividí la parcel·la —de 12.388 m²— en dos solars de 5.000 m² i 7.388 m². Amb escriptura de 20 de gener de 1954 atorgada davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, vengué la primera porció a la Sociedad Mercantil Regular Colectiva Hijos de Martín Gual i la segona, per preu de 950.000 pessetes, a l’entitat Viajes Meliá SA. La propietat se situava entre el carrer de Rafaletas i l’avinguda de Calvo Sotelo i era afectada del projecte de traçat de l’accés del Passeig Marítim a l’avinguda de Calvo Sotelo (íd., 13a).