Son Espanyol

Son Espanyolet

La propietat és el resultat de l’agregació de diverses peces de terra. Prengué nom de la família Español. L’antropotopònim de Son Espanyolet no apareix als documents fins ben entrat el segle XIX. Fins aleshores, es denominava Son Espanyol. Probablement, l’ús del diminutiu cercava diferenciar-la de la possessió de Son Espanyol, també situada a Palma.

Per a entendre l’evolució d’aquesta propietat cal diferenciar, d’una banda, el rafal pròpiament dit Son Espanyol, que es formà mitjançant la unió d’una vinya que adquirí Antoni Spanyol Pachs i d’un rafal que aquest heretà dels Çavila pel seu matrimoni amb Bernadina Çavila, i, de l’altra, els rafals de la Casa Blanca —o Son Boscà— i Son Hortals, que se li agregaran posteriorment. Junts formaran el rafal de Son Espanyolet.

El rafal pròpiament dit Son Espanyol té l’origen en dues adquisicions que feren Pere Çavila —documentat també com a Civilla o Sivilla— i la seva esposa, Pereta, i en una compra que feu Antoni Spanyol Pachs. La primera compra la feu Pere Çavila al cirurgià Arnau Roura amb instrument de 9 d’agost de 1440 autoritzat pel notari Bernat Pons. Al testament que disposà el 17 de setembre de 1448, Pere Çavila feu llegat d’aquesta part del rafal a la seva filla Eulàlia, qui morí sense deixar descendència del seu espòs, Gabriel Martí, amb testament que havia ordenat el primer d’octubre de 1462, en què nomenà hereva universal la seva germana Bernadina, casada (1468) amb Antoni Spanyol Pachs. La segona compra la feu Pereta —esposa de Pere Çavila— a Rafel Sala —com a administrador de l’heretat de Joan Donadeu— amb instrument de 24 de maig de 1458 autoritzat pel notari Andreu Boix. Es tractava d’una peça de terra —abans vinya— que Joan Donadeu tenia com a fill i hereu de Pere Donadeu, qui la tenia per venda que li signà Bernadí Guitard amb instrument de 5 d’agost de 1444 autoritzat pel notari Pere Bennàsser. Bernadí Guitard la tenia per venda que li signà el cirurgià Andreu Parera amb instrument de 9 d’agost de 1440 autoritzat pel notari Bernat Pons. Arnau Parera la tenia per venda que li signà Bartomeu Çaguals amb instrument de 9 de setembre de 1435 autoritzat pel notari Bernat Sales. La tercera compra la feu Antoni Spanyol Pachs a Antoni Carbó amb instrument de 19 de gener de 1472 autoritzat pel notari Francesc Canyet. Era una antiga vinya tenguda sots alou d’Huguet Jordi Sant Joan, aferrada a l’església de Sant Magí, que, el 1589, feia partió amb l’església i casa dels Orfes, un carreró comú, la vinya de Pereta —esposa de Pere Çavila—, el torrent i el camí que anava a Portopí (ARM, ECR-1103, f. 30; ARM, ECR-1108, f. 155).

Pereta Çavila testà el 2 de juliol de 1475 en poder del notari Francesc Benet i nomenà hereva la seva filla Bernadina, qui testà en poder del notari Pere Llitrà i feu hereu el seu fill Perot, nascut del seu matrimoni amb Antoni Spanyol Pachs. Segons l’escriptura matrimonial, signada el 26 de febrer de 1468, Bernadina Çavila aportà una dot de 4.000 lliures (Barceló et al., 1999: 38; ARM, ECR-1108, f. 155).

Perot Spanyol Çavila es casà (1495) amb Sibília Olesa Çarovira, filla de Jaume Olesa i de Romia Çarovira Genovard. Morí sense testar i les seves propietats passaren al seu fill Jerònim Spanyol Olesa. Aquest testà el 5 d’octubre de 1547 en poder del notari Antoni Boscà i nomenà hereu universal el seu fill Pere —nascut del seu matrimoni amb Violant Maxella—, qui n’apareix com a propietari als estims de 1578, segons els quals valia 4.000 lliures: «Rafal de mossèn Pere Spanyol: quatre mília liures.» El 1589, Pere Spanyol Maxella capbrevà la propietat declarant que feia partió amb el camí d’Andratx, un camp del denunciant que era tengut sots alou d’Huguet Jordi Sant Joan, la meitat del rafal d’en Vidal que el denunciant adquirí de Bernat Vidal —la Casa Blanca— i el camí que anava a Sant Magí (ARM, ECR-1108, f. 155; ARM, D-1251, f. 150v).

Pel que fa al rafal de la Casa Blanca o Son Boscà, s’incorporà a Son Espanyol l’any 1604. Les primeres notícies que en tenim són del 3 de novembre de 1525, quan Huguet Desmàs i la seva esposa, Bernadina, l’establiren a Esteve Moragues amb instrument autoritzat pel notari Perot Mulet. Moragues la tengué poc temps perquè, mitjançant instrument de 20 de juliol de 1527 autoritzat pel notari Bartomeu Çamella, la vengué al notari Bartomeu Reynés. Després de la mort d’aquest, els seus hereus la vengueren al paraire Jerònim Collell amb instrument de 4 de desembre de 1533 autoritzat pel notari Antoni Tries. Així mateix, el 30 d’octubre de 1534, els mateixos hereus vengueren al mariner Joan Ortal una altra propietat contigua a l’anterior que més endavant serà coneguda com a Son Hortals. Jerònim Collell mantengué la propietat en les seves mans poc temps, car, amb instrument de 17 de desembre de 1537 autoritzat pel notari Martí Prats, la vengué a Gabriel Vidal, qui la donà al seu fill Gabriel mitjançant instrument de 6 de juliol de 1545 autoritzat pel mateix notari (ARM, Not. 3054, f. 33v).

En morir Gabriel Vidal, la propietat fou dividida entre els seus fills Miquel i Bernat mitjançant instruments de 20 i 23 de juliol de 1562 autoritzats pel notari Miquel Roig. Posteriorment, el notari Antoni Jaume Boscà —de qui prengué nom— unificarà les parcel·les, excepte una part que passarà directament a la família Español (ARM, ECR-1106, f. 1169).

Miquel Vidal, conrador, s’adjudicà una tercera part de la vinya. Amb instrument de 21 d’agost de 1562 autoritzat pel notari Francesc Falcó, la vengué a Pere Rossinyol. Aquest testà en poder del notari Antoni Poquet i nomenà hereu el seu fill Baltasar. Mitjançant acta de transacció signada en poder del notari Bernadí Llaneres, la propietat passà a la mare d’aquest, Beatriu, qui l’establí al notari Antoni Jaume Boscà el 12 d’abril de 1588. Segons l’acta de compravenda, comprenia la meitat de la casa «cum toto patio dels merlets». Prestava, entre molts altres censos, 8 lliures al prevere Joan Moragues de nombre de 16 lliures —car les restants 8 lliures les pagava Bernat Vidal per l’altra part del rafal—, 3 lliures 10 sous a les almoines del puig de Pollença, 2 lliures als hereus de Caterina Pachs Burguesa i 8 sous a l’església parroquial de Calvià. Feia partió amb el rafal —abans vinya— del doctor en medicina Joanot Gual —abans de Bernadí Jòlit i després de Joan Ortal—, el camí que anava a Puigpunyent, el rafal —abans vinya— de Joan Puigdorfila i l’altra meitat de les terres i cases de la Casa Blanca —de Bernat Vidal— (ARM, Not. 4950, f. 26v; ARM, Not. 3054, f. 2).

Bernat Vidal s’adjudicà tres parts: 1) una peça de terra amb arbres i part del pati de la casa que vengué per 90 lliures al notari Antoni Jaume Boscà mitjançant instrument de 19 de juny de 1588 autoritzat pel notari Andreu Caselles; 2) una peça de terra en alou propi que vengué a dit Boscà amb instrument de 6 d’octubre següent autoritzat pel mateix notari; 3) una part del pati dels merlets sots alou propi que vengué a Pere Spanyol el 30 de gener de 1589 (ARM, Not. 3054: f. 13v, 33v; ARM, ECR-1108, f. 156v; ARM, Not. 5141, f. 281).

Per aquest motiu, als estims de 1578, el rafal de la Casa Blanca apareix dividit entre els hereus de Pere Rossinyol, d’una banda, i Bernat Vidal, de l’altra. Ambdues propietats valien aleshores 650 lliures (ARM, D-1251, f. 150v).

L’11 de febrer de 1604, davant el notari Francesc Ferragut, Antoni Jaume Boscà vengué la propietat al prevere Jerònim Spanyol —hereu usufructuari del dessusdit Pere Spanyol Maxella—, qui l’adquirí com a persona laica. Aleshores, prestava 115 lliures cens a diversos particulars. Feia partió amb el camí que anava a la vinya antigament dita de Madò Quint i a la possessió de Berenguer Vida, el rafal de Joan Puigdorfila, el rafal de l’heretat de Pere Pachs —abans Spanyol— i el rafal del comprador denominat Son Hortals (ARM, Not. 5119, f. 28v).

La darrera propietat que s’agregà a Son Espanyol fou el rafal de Son Hortals. Les notícies més antigues ens remeten a la venda que d’aquesta propietat signaren Miquel Reynés —en nom propi i en el de la seva neboda Joana Reynés, filla de Joan i hereva del notari Bartomeu Reynés— i d’altres a favor del mariner Joan Ortal el 30 d’octubre de 1534. Aleshores, el rafal era denominat Son Jòlit. Era tengut en alou propi —no comprès en la venda— i sots dit alou prestava 12 lliures cens a Bernat Jòlit. Feia partió amb un «carrerono», la vinya de Margarita Desclapés, el camí de les Mans i un camp de la mateixa heretat contigu a les cases de la Casa Blanca (ARM, Not. T-254, f. 122).

Joan Ortal testà el juliol de 1565 i nomenà hereva la seva filla Caterina. Aquesta testà el 12 de novembre de 1569 i fundà un fideïcomís que —després de la seva mort— recaigué sobre el seu fill Bernadí Estelrich, mercader (ARM, Not. 1386, f. 17v).

Segons els estims de 1578, el rafal de Son Hortals pertanyia a Bernadí Estelrich i valia 2.000 lliures (ARM, D-1251, f. 150v).

A pesar que es tractava d’una propietat vinculada, per motius que desconeixem, Bernadí Estelrich l’establí al doctor en arts i medicina Joanot Gual el 27 de gener de 1582, per preu d’entrada de 750 lliures i cens reservatiu de 67 lliures. Aleshores, era un rafal —abans vinya— amb cases edificades que feia partió amb el rafal de la Casa Blanca —de Beatriu Rossinyol—, terres del conrador Bernadí Vidal procedents de la Casa Blanca, el rafal de Pere Spanyol, el rafal de Francesc Riera i el camí que anava a Puigpunyent (ARM, Not. 1386, f. 17v).

Joanot Gual testà l’11 d’abril de 1593 en poder del notari Jaume Despuig i nomenà hereva universal la seva esposa, Maria Anna Binimelis, qui rebé l’inventari de béns del difunt el 15 de juliol de 1605 en poder del mateix notari. L’heretat comprenia les cases majors i hort, situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer que anava del Born a la Font del Sepulcre, adquirides (1559) dels germans Ramon —notari— i Gabriel Llull —mercader—; unes cases menors contigües a les anteriors; «un raffal situat en el terme de la pnt. ciutat, en la part de la Montanya, junt la fortificació del Sitjar» —posteriorment, Son Gual—, diversos censos i el rafal de Son Hortals, amb unes cases edificades, de les quals només es diu que tenien un molí de sang (ARM, Not. 4215, f. 191).

Desconeixem en quin moment exacte el rafal de Son Hortals passà a formar part del patrimoni de la família Español. Sabem que fou després de la mort de Joanot Gual —car la propietat és documentada a l’inventari dels seus béns, redactat el mes de juliol de 1605— i abans del 28 d’agost de 1608, quan la propietat apareix a l’inventari de béns de Ramon Spanyol. No obstant això, les dades semblen contradictòries perquè a l’inventari de béns de Pere Spanyol —redactat el 1602— el rafal de Son Hortals ja apareix com a propietat de Jerònim Spanyol (íd.; ARM, Not. 5141, f. 667).

Pere Spanyol Maxella —fill de Jerònim i de Violant— pretengué la successió a un vincle dels Pachs, raó per la qual de vegades es cognomenava Pachs Spanyol. Morí el 3 de novembre de 1602, amb testament que havia disposat el 24 d’octubre anterior, en què llegà al seu fill Ramon «lo predit rafal tinch en lo terme de la present ciutat junt a la predicta iglésia de Sant Magí en lo camí de Andraix, en los modos, condicions, substitucions y fideïcomisos de baix escrits», amb la prohibició de demanar cosa alguna per llegítimes o sobre els béns de sa mare, Drusiana Sant Martí Francolí. D’altra banda, al seu fill gran, Nicolau, li llegà —també per fideïcomís— la possessió de Son Espanyol de la Font de la Vila i les cases majors de l’heretat, situades a la parròquia de Santa Creu, al Born (AS, Exp. comte Peralada, 218).

El 21 de novembre de 1602, el notari Francesc Ferragut inicià la redacció de l’inventari de béns de Pere Pachs Spanyol Maxella a instància del prevere Jerònim Spanyol, com a hereu usufructuari. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, a la plaça del Born, i unes cases menors a l’enfront; la possessió de Son Espanyol, situada a devora la font de la Vila, i un rafal amb dos edificis, «un qui stà despersi gran y lo altre al qual està junt del casal de M.º Jaume Boscà, notari, que òlim dit la Casa Blancha d’en Vidal». Aleshores, feia partió amb el rafal del notari Boscà, el rafal d’en Puigdorfila, el rafal de Gaspar Dureta, el camí d’Andratx, l’església dels Orfes de Sant Magí i el camí que separava el rafal d’en Riera del rafal de Jerònim Spanyol dit Son Hortals. L’inventari —que només descriu la part del rafal denominada pròpiament Son Espanyol— esmenta les següents estances de les cases: l’estable —situat a mà esquerra quan s’entrava a la propietat—, el celler, la botiga de salar tàperes, la sala, una cambra envers el castell de Bellver, el rebost d’aquella cambra, la cambra de la torre i la cuina (ARM, Not. 5141, f. 281).

Ramon Spanyol Sant Martí testà el 18 de juliol de 1608 i, el 28 d’agost següent, a instàncies del seu germà i hereu universal, Jerònim Pau Spanyol, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer de Pere Pachs òlim Spanyol, i els rafals de Son Espanyol, Son Boscà i Son Hortals (íd., f. 667).

Jerònim Pau Spanyol es casà amb Joana Vivot (†1636) i en fou filla Drusiana. Morí el 22 d’agost de 1631, «a circa dos hores passat migdie», amb testament que havia disposat el 18 anterior en poder del notari Francesc Femenia, en què nomenà hereu «lo primer fill meu mascle naxedor», amb substitucions a favor de la seva pubila, Drusiana, de «don Pedro Paix, òlim Spanyol, mon nebot, fill del noble don Nicolau Paix, òlim Spanyol, mon germà, quòndam» i de la seva neboda «dona Magdalena Çafortesa, comptesa de Peralade». Fou enterrat a la Seu (ARM, Not. 5339, f. 252. Citat per Signumm).

El 26 d’agost de 1631, a instàncies de la viuda, el notari Francesc Femenia inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia, entre d’altres, les propietats denominades la Punta i Son Armadans —abans Son Torrella— i el rafal de Son Espanyol, que posseïa Pere Pachs, abans Spanyol, per estar vinculat al seu favor. De les cases del rafal es descriu un molí de sang molent, «lo qual dix dita viuda ser seu per haver-lo fet aportar de Son Torrella». Juntament amb Son Espanyol es trobaven Son Hortals i Son Boscà —abans la Casa Blanca— (ARM, Not. 5326, f. 51).

Joana Vivot, filla de Joan Vivot i de Joana, es casà en segones núpcies amb Ramon Quint, i en terceres, amb Jaume Joan Villalonga. Testà el 24 de maig de 1634 en poder del notari Francesc Femenia i nomenà hereu universal «lo primer fill meu mascle de mi nexador», amb substitucions a favor de la seva pubila, Drusiana, de sa mare, Joana Vivot, de la seva germana Magdalena Sureda Vivot, del seu espòs, Ramon Quint, i del seu cosí Pere Joan Desclapés. Morí el 2 de desembre de 1636 i fou enterrada lo endemà al convent de Sant Domingo (ARM, Not. 5340, f. 82. Citat per Signumm; Oleza, 1921: 83).

Drusiana Spanyol Vivot es casà amb Miquel Sureda Vivot, de qui no deixà descendència. Testà el 2 d’abril de 1644 en poder del notari Joan Ferrà i nomenà hereva universal sa mare, Joana Vivot. L’inventari dels seus béns comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, «en la calle de Don Español», la peça de terra denominada la Punta —a devora Son Espanyol— i els rafals de Son Armadans, Son Hortals i Son Boscà, que estaven arrendats a Bartomeu Moll, ço és, les conrons dels dos darrers per ànnua mercè de 260 lliures i els fruits —ametles, tàperes, garroves i d’altres— dels tres rafals per 200 lliures anuals. Finalment, es descriuen nombrosos censals sobre particulars i la Universitat (ACM, 14849, f. 524).

Després de la mort de Drusiana Spanyol Vivot, el rafal passà al seu cosí Pedro Pachs, abans Español —fill de Nicolau Pachs, abans Spanyol, i de Margarita Santacília (†7-4-1613)—, pel fideïcomís disposat per Pere Pachs, abans Spanyol, el 24 d’octubre de 1602. Aquell morí el 6 de gener de 1661, amb testament que havia ordenat el 23 d’abril de 1654 en poder del notari Macià Ferrer, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Joana Dameto, «viviendo vida vidual, casta y sin marido», i propietària, la seva filla Margarita. Llegà el rafal de Son Armadans a la seva altra filla, Bàrbara, casada amb Francesc Verí, de qui no deixà descendència.

Margarita Español Dameto es casà en primeres núpcies amb Albertí Dameto —marquès de Bellpuig— i en segones, amb Joan Fuster de Sales. Fills del primer matrimoni foren Pedro, Albertí i Joan i del segon, Joana. Morí el 2 de maig de 1666, amb testament que havia disposat el 8 de maig de 1665 en poder del notari Antoni Moll, en què nomenà hereu universal usufructuari el seu espòs, Joan Fuster de Sales, i propietari, el primer fill mascle del segon matrimoni, deixant únicament la llegítima als fills nascuts del primer matrimoni. Per al cas —que tengué lloc— de no tenir fills mascles del segon matrimoni, nomenava hereva la seva filla Joana. El 4 següent, a instàncies de Joan Fuster de Sales —qui actuava en concepte d’hereu usufructuari de la seva esposa i de tutor de la seva filla—, la Reial Audiència decretà que els rafals de Son Espanyol, Son Boscà i Son Hortals i la peça de terra denominada la Punta fossin entregats en penyora a Joan Fuster de Sales per les 21.783 lliures 3 sous 3 diners que Margarita Español acreditava contra l’heretat de Pedro Pachs, abans Español (ARM, Not. 5973, f. 42).

Segons els estims de 1685, Joana Sales Español era propietària de Son Espanyol —6.000 lliures—, Son Hortals i Son Boscà —5.600 lliures— i la Punta —1.600 lliures— (ARM, D-1253, f. 195).

Joana Sales Español morí el 31 de maig de 1712, amb testament que havia disposat el 28 de febrer de 1682 en poder del notari Andreu Parets, en què, per al cas de morir sense deixar descendència del seu espòs —Joan Sureda, marquès de Vivot—, nomenava hereu propietari, successivament, el seu germà uterí Albertí Dameto Español, el seu germà uterí Joan Dameto —prevere i canonge— i els seus germans Pedro Dameto i Antoni Sales. El 2 de juny següent, a instàncies d’Antoni Fuster de Sales —com a hereu universal en virtut de la disposició testamentària abans esmentada—, s’inicià la redacció de l’inventari de béns de la difunta, que comprenia les 12.428 lliures que aquesta havia constituït en dot al seu espòs i els rafals de Son Espanyol, Son Boscà, Son Hortals i la Punta, que aleshores estaven arrendats al forner Joan Seguí (ARM, Not. M-1999, f. 73).

Antoni Fuster de Sales nasqué a Palma el 5 de febrer de 1690 i fou batiat tres dies després a la parròquia de Santa Creu pel doctor Andreu Parets —rector de la parròquia de Porreres— amb els noms d’Antoni Pau Francesc Nicolau i apadrinat pel seu oncle Gabriel Berga Santacília i per Caterina Gual, comtessa d’Aiamans. Era fill d’Antoni Fuster de Sales Verí i de Beatriu Berga Santacília. Després de la mort del seu germà Joan (†1751), succeí als vincles, fideïcomisos i cavalleries dels Salas, Santacília, Fuster, Caulelles i altres famílies. Es casà el 9 de març de 1736 —a la parròquia de Sant Jaume— amb Joana Cotoner Núniç de Sant Joan —filla dels marquesos d’Ariany— i en foren fills Antoni (1739-1810) i Joan (1741-1817). Morí l’11 d’agost de 1746, amb testament que havia ordenat el 27 de febrer anterior en poder del notari Jaume Martí i codicils que havia disposat en poder del notari Pere Joan Canals el 8 i l’11 de juny del mateix any (Ramis de Ayreflor, 1911: 71-72).

El seu patrimoni estava format per les propietats següents: Son Sales (Marratxí), Barcelona i Biniatzar (Bunyola), Bendinat i na Burguesa (Calvià), Son Pelai (Binissalem), Galdent (Llucmajor), Son Espanyol, Son Hortals i Son Boscà (Palma), un molí draper a Esporles, censos i alous de la cavalleria de les Arnaldes (pla de Sant Jordi), censos de les herències de Fuster, Caulelles i Salas i diversos alous i propietats a Sineu, endemés de les cases majors —Can Sales Major—, a la parròquia de Santa Creu, i Can Burgues, al carrer de les Carasses (Pascual et al., 1993).

La línia fou continuada per Antoni Fuster de Salas Cotoner, batiat a la parròquia de Santa Creu pel seu oncle Gabriel Salas —canonge— el 13 de juny de 1739 amb els noms d’Antoni Mariano Manuel Josep Joaquim Bernabé Serafí i apadrinat per Antoni Cotoner —marquès d’Ariany— i Violant Togores. Es casà el 3 de desembre de 1763 amb Dionísia Boxadors —filla de Josep Pachs de Boxadors Sureda de Sant Martí i de Joana Verí Sureda de Sant Martí—, de qui nasqueren 12 fills: Antoni (†1823), Josep (†1831), Ramon (†1822), Gabriel (†1830), Nicolau, Bernat (†1848), Dionísia —casada (1801) amb Pedro Caro Sureda Valero (†1811), III marquès de la Romana—, Beatriu, Josepa, Bàrbara —casada amb Tomàs Verí Togores—, Antonina i Joana (íd.; Ramis de Ayreflor, 1911: 288-289).

Segons l’Apeo (1818), Son Espanyol valia 43.900 lliures i ocupava una superfície de 76 quarterades, de les quals 33 eren camp de segona qualitat, altres 33 eren camp de tercera qualitat i les 10 restants eren garriga amb ametlers, oliveres i garrovers (ARM, D-1530, f. 133).

El 28 d’abril de 1831, s’inicià la redacció de l’inventari de béns de Josep Fuster de Salas Boxadors, que comprenia les cases majors —amb hort—, situades a la parròquia de Santa Creu; unes cases menors que servien d’establa i païssa situades davant les cases majors; unes cases denominades dels Burguesos, situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de les Carasses; el molí de la Roca (Esporles); les possessions de Bendinat —amb les seves pertinences denominades l’Hostalet o Can Maciana, les Vinyes i l’Ermita— (Calvià), Son Pelai (Binissalem), Son Ignaci i Barcelona (Bunyola), Son Sales (Marratxí) i Galdent (Llucmajor) i el rafal de Son Espanyolet —amb les seves pertinences denominades Son Hortals i Son Boscana (sic)—, que es trobava arrendat al doctor en medicina Gabriel Cabot per ànnua mercè de 400 lliures segons acta de 1828 signada en poder del notari Pere Joan Ferrer (ARM, Not. 5982, f. 65).

Després de la mort de Josep Fuster de Salas Boxadors, la propietat passà al seu germà Bernat —capità de navili i graduat retirat de la Reial Armada—, qui morí fadrí a Palma el 30 de novembre de 1848, amb testament que havia disposat el 3 de febrer de 1835 en poder del notari Pere Joan Ferrer, en què nomenà hereu universal el seu nebot Pedro Caro Salas, amb substitució a favor del seu altre nebot Pedro Verí Salas (RP6, 387-PG, 1a).

Pedro Caro Salas, IV marquès de la Romana, nasqué a Palma el 20 de juny de 1805. Era fill de Dionísia Salas Boxadors —filla d’Antoni Fuster de Salas Cotoner i de Dionísia Boxadors— i de Pedro Caro Sureda Valero, III marquès de la Romana. Heretà bona part dels béns dels fideïcomisos mallorquins dels Salas. El 21 d’agost de 1826, es casà amb María Tomasa Álvarez de Toledo Palafox, duquessa de Montalto, filla de Francisco de Borja Álvarez de Toledo Gonzaga —duc de Medina Sidonia— i de María Tomasa Palafox Portocarrero. En foren fills Pedro (1827-1890) —V marquès de la Romana, casat (8-5-1848) amb l’hongaresa Erzsebet Széchényi Zichy Ferraris—, Rosalía (1828-1903) —casada amb José Joaquín Álvarez de Toledo Silva—, Joaquín (1829-1911) —comte de Peña Ramiro, casat amb María Manuela del Arroyo Moret— i Carlos Caro Álvarez de Toledo (1835-1873), comte de Caltavuturo, casat amb María Encarnación Caro Gumucio. Morí sense testar el 8 de desembre de 1855.

Amb escriptura de 21 de novembre de 1859 autoritzada pel notari Miguel Font Muntaner, els germans Caro Álvarez de Toledo es dividiren els béns de l’herència paterna i assignaren a Pedro —entre altres propietats— el rafal de Son Espanyol o Son Espanyolet, que aleshores valia 30.000 lliures, ocupava una superfície de 75 quarterades i comprenia terres de cultiu amb ametlers, garrovers, oliveres i figueres i una porció de pinar. Confrontava, a llevant, amb Son Riera, el carrer de la Barrera de l’arraval de Santa Caterina i el camí de Son Rapinya; a migjorn, amb la carretera d’Andratx i l’oratori de Sant Magí; a ponent, amb Son Dureta, i, a tramuntana, amb Son Puigdorfila (íd.; RP6, 1109-terme, 1a).

El 7 de març de 1862, Pedro Maza de Lizana, abans Caro Álvarez de Toledo, feu donació d’una porció de 1.723,21 m² per a l’ampliació i reedificació de l’oratori de Sant Magí (ARM, Not. 6153, f. 244).

El 1872, encomanà la parcel·lació de Son Espanyolet al seu apoderat, el prevere Juan Calafat Morlá, qui es desfeu de tota la propietat en només quatre anys. Els compradors foren: 1) el cuiner o forner Gabriel Sastre Pallicer, qui adquirí (1872-76) per 18.123 pessetes amb 61 cèntims una porció de 50.343 m² que confrontava amb el torrent de Sant Magí, la carretera d’Andratx, Son Riera, el camí de Son Espanyolet i les terres que el marquès de la Romana cedí per a l’ampliació i reedificació de l’oratori de Sant Magí; 2) el picapedrer Antonio Roca Rebassa, qui comprà (1872) per 8.600 pessetes una parcel·la de 46.094 m² situada entre el camí de Calvià o Gènova, el torrent de Sant Magí, la carretera d’Andratx i Son Dureta; 3) els germans Miguel —prevere— i Juana Ana Gamundí Salvá, els quals adquiriren (1874) per 1.660 pessetes una parcel·la de 18.558 m² —14.206 m² de camp i 4.352 m² de bosc— que limitava amb Son Dureta i un camí d’establidors que anava al camí de Son Rapinya; 4) Francisco Palmer Estarellas, qui comprà (1875-76) per 2.825 lliures una porció d’11 quarterades i 87 destres que confrontava amb el camí de Son Rapinya, la parcel·la dels germans Gamundí Salvá, el camí d’establidors, Son Dureta i Son Puigdorfila; 5) Francisca Contestí Calafat, qui adquirí (1875) per 3.000 pessetes una parcel·la de 3 quarterades que limitava amb els camins de Son Espanyolet i la Barrera; 6) Antonia Ana Calafat Morlá —esposa de Miguel Contestí Noguera—, qui comprà (1875-76) per 8.321 pessetes amb 79 cèntims una porció de 8 quarterades —amb la casa de la Boal— que confrontava amb la parcel·la de Francisca Contestí Calafat i els camins de Son Espanyolet i de la Barrera; 7) el fabricant de guix Pedro Juan Oliver Palmer, el qual comprà (1876) per 20.000 lliures la resta de la propietat, és a dir, 40 quarterades i 1 quartó amb la casa principal (RP6: 1109-terme, 2100-terme, 2107-terme, 2346-terme, 2376-terme, 2570-terme, 2627-2628-terme, 2878-terme, 2894-terme).

El 12 de novembre de 1876, Antonio Roca Rebassa aconseguí autorització del Ministeri de la Guerra per a construir dues illetes de cases a la porció que havia adquirit (1872), situada dins la segona zona polèmica. Les illetes estaven delimitades, aproximadament, per l’actual plaça del Pont, el torrent de Sant Magí i els actuals carrers d’Andrea Doria, Josep Orlandis i Melià i Can Baró i les dividia l’actual carrer de Joan Maria Thomàs. Fins al 1933 —any en què s’inicià la parcel·lació de l’íntegra porció—, l’única construcció existent a la propietat fou la casa que Antonio Roca Rebassa aixecà en qualque moment entre 1874-98, coneguda com a Can Baró. Entre les segregacions efectuades, cal destacar l’adquisició (1953) per part de l’entitat Vidrio Artístico Mallorquín SL d’un solar de 2.000 m² on instal·là una fàbrica que treia portal al carrer del Marinero Moll Duniach —actual carrer del Bisbe Teodor Úbeda— (AIMB, Comandancia de Obras, 524, n. 13; RP6: 2107-terme, 26944-terme).

Els germans Miguel i Juana Ana Gamundí Salvá vengueren (1875) la seva porció al jornaler Pedro Rosselló Coll, de qui prengué la denominació de Can Pere. Rosselló hi construí una casa de planta baixa i alts i, el 1889, vengué la propietat als germans Bartolomé —prevere— i Jaime Miralles Pericás. Aquests la vengueren (1892) a la Sociedad de San Alfonso María de Ligorio —dedicada a l’ensenyament de menors—, de la qual eren president i vicepresident, respectivament, Miguel Cerdá Garau i Antonio Bauzá Capó (RP6, 2346-terme).

Francisco Palmer Estarellas (†1904) —documentat successivament com a mariner, cambrer i jornaler— construí una casa rústica, una vaqueria, una soll i un safareig dins la seva porció, que prengué per nom el Barranc. Una vegada mort, la propietat fou destinada a la venda en solars. Entre 1923-83, el procés el dugueren a terme, successivament, la viuda —Antonia Martorell Martorell (†1920)— i la seva neboda María Martorell Rubert (†1937) i les germanes Juana Ana (†1941) i Francisca Ana Martorell Pons. Entre els compradors destaquen Teresa Valentí Aguiló (1941) —2.320,5 m²—, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares (1942) —2.383,85 m²—, el Ram de Guerra de l’Estat (1945) —654 m²— i l’entitat S’Esbarranch SA (1983) —61.713 m² situats entre Son Puigdorfila, el camí de Son Rapinya i el col·legi dels teatins— (RP6, 8327-terme).

Francisca Contestí Calafat —casada amb Sebastián Bover Mesquida— també destinà la seva porció a la venda en solars. A la seva mort, ocorreguda el 3 d’abril de 1923, la propietat ja havia estat totalment venuda. Només restava una casa edificada sobre un solar de 870 m² que tenia entrada pel nombre 24 del carrer de Son Españolet i que limitava, a l’oest, amb el carrer de Puigredón, i, a l’est, amb el carrer d’Oliver (RP6, 2628-terme).

Antonia Ana Calafat Morlá —germana de l’apoderat del marquès de la Romana— era propietària d’una porció de 8 quarterades que comprenia la casa rústica denominada la Boal. Es casà amb Miguel Contestí Noguera (†1895) i en foren fills Francisca, Apolonia, Miguel —jornaler—, Antonia Ana, Ana María, Damián —cirurgià—, Juan —sucrer—, Magdalena (†1877) i Buenaventura Contestí Calafat. A Llucmajor, era propietària d’una casa amb corral al carrer de Sant Joan i del rafal de la Cova. Morí en aquella vila el primer d’octubre de 1877, a l’edat de 54 anys, amb testament que havia ordenat el 15 de setembre anterior en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què, entre altres coses, deixà la seva porció de Son Espanyolet a les seves filles Apolonia, Antonia Ana, Ana María i Magdalena, les quals —representades per son pare— procediren a vendre-la en solars. Aquesta família donà nom als carrers de Calafat, Morlà i Contestí (RP6, 3355-terme).

Cal assenyalar que de la parcel·lació efectuada per les germanes Contestí Calafat sorgí una fàbrica de vidre que Jerónimo Llull Garcías instal·là a una porció de terra de 952,25 m² formada per dos solars que adquirí (1910-13) dels germans Amengual Bestard i de Teresa Catalina Lince i que se situava entre els carrers de la Barrera, Triana i Mazagán. Anteriorment, hi havia hagut una gerreria quan pertanyia (1879-97) al llauner José Bestard Estela i al gerrer Bartolomé Amengual Company. El 1915, Llull la donà en arrendament a la societat Tallada, Llofriu y Compañía (RP6: 3587-terme, 7189-terme, 7574-terme, 10349-terme).

Pedro Juan Oliver Palmer —qui també adquirí del marquès de la Romana el rafal de l’Hostalet (Calvià)— comprà la major part de la propietat —40 quarterades i 1 quartó amb la casa principal— mitjançant escriptura de 10 de novembre de 1876 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. Entre 1876-80, la vengué totalment. Els compradors foren: 1) el conrador Juan Cañellas Santandreu, qui comprà (1876) per 7.800 lliures una porció de 18 quarterades —amb la casa principal— que confrontava amb el torrent de Sant Magí i Son Dureta; 2) el cambrer Francisco Palmer Estarellas, qui adquirí (1876) per 800 lliures una parcel·la de 2 quarterades i 87 destres que limitava amb el camí de Son Rapinya, la porció de Juan Cañellas Santandreu i terres del comprador mitjançant el camí d’establidors; 3) el cuiner José Mas Alzina, qui comprà (1878) per 2.983 lliures una porció de 4 quarterades i 33 destres que feia partió amb les terres d’Antonia Ana Calafat Morlá i el camí de Son Rapinya; 4) el metge Miguel Berga Oliver, qui adquirí (1880) per 8.000 pessetes una parcel·la de 45.401,3 m² que confrontava amb el camí de Son Rapinya i les terres de Juan Cañellas Santandreu, Francisco Palmer Estarellas i José Mas Alzina; 5) el conrador Rafael Salas Llabrés, qui comprà (1883) per 16.609 pessetes una porció de 10 quarterades que limitava amb el camí d’establidors i les terres de Juan Cañellas Santandreu, Gabriel Sastre Pallicer i Antonio Roca Rebassa (RP6: 1109-terme, 2895-terme, 2914-terme, 3167-terme, 3232-terme, 3809-terme).

El 7 de maig de 1885, José Mas Alzina sol·licità permís al Ministeri de la Guerra per a construir tres illetes de cases a la porció que havia adquirit (1878), situada dins la tercera zona polèmica. Les illetes estaven delimitades pels actuals carrers de Mas, Son Espanyolet i Calafat. Les primeres segregacions daten de 1878, i les darreres, de 1911. El seu promotor donà nom als carrers de Mas i Alzina (AIMB, Comandancia de Obras, 524, n. 15; RP6, 3167-terme).

El 1906, Miguel Berga Oliver inicià la parcel·lació de la seva propietat —coneguda com a Can Berga—, que estava delimitada, aproximadament, pels actuals carrers de Company, Son Espanyolet i la Dragonera i per l’avinguda de Picasso. Metge de professió, Berga (†1921) construí dins la seva porció un sanatori amb jardins i terreny annex de 499 m² que vengué (1910) per 12.000 pessetes al també metge Onofre Juaneda Salom (†1935), qui engrandí el recinte amb la compra (1920) a dit Berga de sengles solars de 1.156,69 m² i 880 m² per 1.000 pessetes. Així mateix, hi edificà dues cases: una denominada Ca sa Milana, situada al nombre 8 del carrer de Cepeda, i una altra dita Can Berga, marcada amb el nombre 33 de la carretera de Son Rapinya. Una de les persones que més terres adquirí —3.356,11 m²— fou Guillermo Company Palmer, qui, tal volta, donà nom al carrer de Company (RP6: 3809-terme, 9044-terme, 9094-terme, 10936-terme, 11448-11449-terme, 11153-terme).

Pel que fa a la porció que adquirí el conrador Rafael Salas Llabrés (†1886) —coneguda com a Son Cotoneret—, fou parcel·lada (1916-66), successivament, pel seu fill Juan (†1926) —nascut del seu matrimoni amb Margarita Pascual Roca— i pel fill d’aquest, Rafael, nascut del seu matrimoni amb Margarita Pons Alemany. La urbanització estava delimitada pel torrent de Sant Magí i pels actuals carrers de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Son Espanyolet i Costa Rica, tot i que inicialment no arribava fins en aquest darrer carrer. La llicència d’urbanització es remuntava a 1880, quan Pedro Juan Oliver Palmer —qui, tal volta, donà nom al carrer d’Oliver— sol·licità permís al Ministeri de la Guerra per a construir una barriada de cases damunt una parcel·la d’uns 30.000 m² situada entre el torrent de Sant Magí i els actuals carrers de Son Espanyolet, Son Cotoneret i Miquel Porcel. Rafael Salas Llabrés era propietari d’una casa denominada Can Cepeda, que adquirí del cirurgià Onofre González Cepeda i que, per ventura, donà nom al carrer de Cepeda, situat dins les terres que parcel·là el metge Miguel Berga Oliver (RP6, 1109-terme).

Com hem vist abans, Juan Cañellas Santandreu (†1904) comprà una porció de 18 quarterades —amb la casa principal— mitjançant escriptura de 15 de novembre de 1876 atorgada a Son Espanyolet en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner. El 4 d’octubre de 1902, davant el mateix notari, la vengué per 100.000 pessetes a la Congregación del Sagrado Corazón de Jesús, que l’adquirí representada per María Ana Angélica Robinet de Cléry, com a apoderada de María Josefina Mabel Digby, superiora general de dita congregació. El venedor es reservà per a ell i per a la seva esposa —Magdalena Carbonell Martorell (†1907)— l’usdefruit vitalici de les cases i de 3 quarterades. Aleshores, confrontava, al nord, amb el camí de Son Espanyolet i terres de Miguel Berga Oliver i Francisco Palmer Estarellas; a l’est, amb terres de Juan Salas Pascual; al sud, amb el torrent de Sant Magí i Son Dureta, i, a l’oest, amb Son Dureta, la propietat de la Sociedad de San Alfonso María de Ligorio i un camí d’establidors (RP6, 2895-terme, 6a).

Les religioses del Sagrado Corazón havien intentat establir-se a Mallorca sense èxit al final del segle XIX. El 27 d’abril de 1902, les mares De Cléry i Tacón arribaren a Palma i s’instal·laren provisionalment a la possessió de Son Julià (Llucmajor), que els fou oferida per Leocadia Togores Zaforteza, comtessa viuda d’Aiamans. El primer d’octubre següent, les 13 religioses fundadores començaren a impartir classe a les 18 primeres alumnes. El 8 d’octubre de 1905, es traslladaren al nou col·legi de Son Espanyolet, que fou inaugurat el 16 següent amb 41 alumnes (Torrens, 1988: 54).

El 1930, vengueren a Rafael Salas Pons per 750 pessetes una parcel·la de 2.250 m² que confrontava amb la casa principal de Son Espanyolet —al nord— i el carrer de Son Españolet —a l’est— i que contribuí al creixement de la urbanització de Son Cotoneret. El 1962, vengueren a Ernesto Carranceja de Benito una porció de 21.286 m² on es construí el Poble Espanyol (RP6: 14088-terme, 32111-terme, 954-III).

El 1961, hipotecaren Son Espanyolet amb el Banco Hipotecario de España per a obtenir un préstec de 5 milions de pessetes que els permetés aixecar un nou centre escolar. Els antics edificis —l’escola i el convent— foren enderrocats (1973) per defectes de construcció i només se’n conservaren la cova de Lourdes, el camí d’accés amb palmeres i el pont. El 1976, cancel·laren la hipoteca i segregaren al seu favor la parcel·la d’11.533 m² que comprenia el centre educatiu. El 1979, donaren a la institució Obra de Integración Social —OBINSO— un solar de 2.311 m² que comprenia la casa principal de Son Espanyolet —de 1.071 m² amb semisoterrani i tres plantes—, marcada amb el nombre 49 del carrer de Son Españolet (RP6, 2895-terme, 8a-10a; RP6, 17-VII, 1a).

El 22 de febrer de 1985, davant el notari Rafael Gil Mendoza, fou constituïda la Junta de compensació per a l’execució del Pla parcial de Son Espanyolet —API/23-01 Sagrat Cor—, formada per la Congregación de Religiosas del Sagrado Corazón de Jesús (68,8293%), la institució Obra de Integración Social —OBINSO— (1,7512%), l’Orden de Clérigos Regulares Teatinos (2,5422%), Rosario Vargas Ruiz (3,4732%), Rosa Abia Martorell (1,7322%), Juan Soberats Juan i Antonia Massanet Bonnín (0,6176%), Bartolomé Provenzal Estelrich (0,5470%), Andrés Rigo Estelrich i Francisca Pujadas Martí (0,0668%), Genoveva Huget Ejarque (0,1000%), Rafael Elías Roca (2,7142%) i les entitats Vipreco SA (6,9465%), Sanatorio Juaneda SA (5,3952%) i S’Esbarranch SA (5,2846%). Les religioses hi aportaren Son Espanyolet, que —després de diverses segregacions i d’un nou midament— havia restat reduïda a una superfície de 90.834 m² (RP6, 15449-VII).

La parcel·la que comprenia les cases antigues de Son Espanyolet restà fora de l’àmbit del pla parcial. El solar ocupava una superfície de 670 m² i estava marcat amb el nombre 49A del carrer de Son Espanyolet. El 1989, Antonio Torrent Torrent —en representació de la Comunidad de Propietarios de C/ Son Espanyolet 49— obtengué llicència de l’Ajuntament de Palma per a enderrocar les cases. El 17 d’octubre de 2003, davant el notari José Andrés Herrero de Lara, les religioses vengueren la parcel·la a l’entitat Mirador Lluchamet SL per 360.617,26 euros. Amb escriptures de 28 de novembre de 2002 i 15 de juliol de 2003 autoritzades, respectivament, pels notaris Víctor Alonso Cuevillas Sayrol i José Andrés Herrero de Lara, Mirador Lluchamet SL adquirí de les religioses i de l’entitat Servicios Integrales de Sanidad SL sengles parcel·les de 459,8 m² —426.719 euros— i 205,6 m² —90.151,82 euros— contigües a l’anterior i incloses dins l’àmbit del pla parcial. Damunt aquests terrenys, l’entitat Mirador Lluchamet SL hi construí (2005) un edifici plurifamiliar delimitat pels carrers de Son Espanyolet, Hondures i Parc (AMP, LO-89/3818; RP6: 16383-16384-VII, 43928-VII, 44513-VII).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s