Son Dureta

La propietat se situava a la vall de Santa Eulàlia, entre Son Puigdorfila, Son Armadans, Son Espanyol, la Teulera i el pinar del castell de Bellver. Prengué nom de la família Dureta, qui la posseí des de la segona meitat del segle XV fins a la seva extinció agnatícia a les acaballes del segle XVIII.

Les notícies més antigues que en tenim són del 18 de gener de 1484, quan el mercader Antoni Dureta adquirí la propietat de la cúria del Batle de la Ciutat (ARM, ECR-1112, f. 127v).

Segons l’historiador Pedro Montaner Alonso, la família Dureta era originària de Biscaia i l’iniciador del llinatge a Mallorca fou Antoni Dureta, qui es casà (1502) amb Margarita Massanet Net, filla del misser Lleonard Massanet. En foren fills Antoni —casat amb Elisabet Axaló—, Gaspar i Praxedis —casada amb Lleonard Fortesa— (GEM, IV, 361).

El 14 de novembre de 1516, davant el notari Pere Cloquell, Antoni Dureta feu donació de la propietat al seu fill Gaspar, qui, amb instruments de 14 de maig de 1540 i 15 de gener de 1541 autoritzats, respectivament, pels notaris Pere Perpinyà i Perot Mulet, adquirí dels germans Joanot i Antoni Frederic Descós —d’una banda— i de Joanot Fortuny de Ruescas —de l’altra— l’alou o domini directe sobre la propietat (ARM, ECR-1112, f. 127v).

Gaspar Dureta Massanet es casà (1517) en primeres núpcies amb Antonina Vida. En segones núpcies, es casà (1525) amb Margarita Angelats i en fou fill Gaspar, a qui nomenà hereu universal al testament que disposà el 10 de maig de 1550 en poder del notari Jerònim Falcó (íd.; GEM, IV, 361).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, pertanyia a Gaspar Dureta i valia 2.700 lliures: «Rafal de mossèn Gaspar Dureta: dos mília y set-centes liures» (ARM, D-1251, f. 150v).

Gaspar Dureta Angelats testà el 16 d’agost de 1591 en poder del notari Rafel Puig i feu hereu universal el seu fill Gaspar, nascut del seu matrimoni amb Elisabet Montornès Descós. El 10 de novembre de 1605, Gaspar i els seus germans Joan Antoni, Melcion, Jerònima, Ramona, Praxedis —viuda d’Alfons Torrella— i Anna establiren la propietat a Jaume Togores, a pesar que, en una data que no podem precisar, retornà a la família Dureta. Aleshores, prestava 24 lliures cens al convent de Santa Margalida per la dot de Francina Dureta, monja de dit convent. L’acta assenyala que, d’antic, la major part de la propietat únicament pagava mig delme, «a saber, del camí de Andraig prop de la partió del rafal del senyor Espanyol mirant a la Casa Blanca» (ARM, Not. 4150, f. 38).

Gaspar Dureta Montornès testà el 17 de juliol de 1632 en poder del notari Antoni Morro i nomenà hereu el seu germà Joan Antoni, l’inventari de béns del qual fou rebut el 31 d’octubre de 1652 pel notari Antoni Ginard, com a administrador de l’heretat i dels béns d’Elisabet, Gaspar i Magdalena Dureta Desclapés, fills de Joan Antoni i de Francina. El patrimoni immoble consistia en unes cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer d’en Morei, unes altres cases a la parròquia de Sant Jaume, nombrosos censals, dues peces de terra procedents del rafal de Son Dureta del camí d’Inca i el rafal de Son Dureta del camí d’Andratx, amb el seu agregat dit Son Ferrer, adquirit pel difunt. Aleshores, la propietat es trobava arrendada —excepte les cases majors i una tanca annexa que antigament era vinya— a Andreu Escalas per 240 lliures, 12 quintars de garroves, 4 cavallons de palla, 1 quartera d’ametles seques i 1 de tendres (ARM, ECR-1149, f. 115v; ARM, Not. 5474, f. 231).

Gaspar Dureta Desclapés es casà amb Francina Çafortesa Tagamanent Brondo, filla de Mateu Çafortesa Tagamanent Suñer (†3-8-1671) i de Jerònima Brondo Berga (†4/5-12-1677), i en foren fills Joan Antoni i Maria (†8/9-2-1715), casada amb Nicolau Llabrés de Armengol. Testà el 18 de gener de 1685 en poder del notari Francesc Groñard i nomenà hereva universal la seva esposa amb l’obligació d’haver de fer hereu dels seus béns un dels seus fills. El 7 d’abril següent, la viuda rebé l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia —afrontades amb el carrer que anava a la plaça Nova de la Portella, les cases de l’herència de Joan Güells i la travessia que anava de la Portella al carrer del Forat— i el rafal de Son Dureta, que feia partió amb el camí d’Andratx, Son Espanyol, Son Puigdorfila, la Teulera, Son Armadans i terres del castell de Bellver (ARM, ECR-1158, f. 321; ARM, Not. G-442, f. 179).

Segons els estims de 1685, la propietat pertanyia als hereus de Gaspar Dureta Desclapés i valia 4.000 lliures: «Son Dureta, dels hereus de M.º Gaspar Dureta: quatre mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 196v).

Amb instrument de 5 de febrer de 1689 autoritzat pel notari Onofre Texidor, Francina Çafortesa Tagamanent Brondo feu donació de tots els béns que posseïa del seu primer espòs —Gaspar Dureta Desclapés— a favor del seu fill Joan Antoni en contemplació del matrimoni que havia de celebrar amb Maria Mut Comellas, filla i hereva de l’historiador i militar Vicenç Mut Armengol. Joan Antoni fou cronista i, en enviudar, es feu prevere. Morí a Sóller el 30 de gener de 1735, amb testament que havia disposat el 22 anterior en poder del notari i prevere Rafel Bonet, en què nomenà hereu universal el seu fill Gaspar (1692-1789), a qui Felip V confirmà (1742) la noblesa. Un altre fill del matrimoni fou Vicenç Dureta Mut, prevere i paborde de la Seu (ARM, ECR-1158, f. 321; GEM, IV, 361).

Gaspar Dureta Mut nasqué a Palma el 15 d’abril de 1692 i fou batiat dos dies després a la Seu pel seu cosí segon Jaume Alemany Vanrell —paborde de la Seu— amb els noms de Gaspar Francesc Pere Regalat Nicolau Vicenç Magí Agustí. Es casà el 30 de gener de 1728 amb Eleonor Bordils Truyols, filla de Joan Baptista Bordils Sureda Çanglada i d’Eleonor Truyols Dameto, i amb ell acabà la successió masculina dels Dureta. Morí sense testar el 21 —o 22— de novembre de 1789 i en fou declarada hereva universal la seva pubila, Maria (Ramis de Ayreflor, 1911: 73).

Maria Dureta Bordils es casà el 10 d’agost de 1750 amb el seu parent Joaquim Santandreu Rossiñol i en foren filles Maria Francisca i Eleonor Santandreu Dureta, casada amb Guillem Descallar Oleza. Morí el 22 d’abril de 1801, amb testament que havia disposat el 19 de desembre anterior en poder del notari Antoni Ginard, en què nomenà hereva la seva filla Maria Francisca (íd.: 74; ARM, ECR-1158, f. 321).

Maria Francisca Santandreu Dureta es casà el 8 de febrer de 1768 amb Felip Fuster Villalonga, de la línia dels Fuster d’Inca. Morí el 30 de gener de 1803, amb testament que havia ordenat el 26 anterior en poder del mateix notari, en què feu hereu universal el seu fill Joan Antoni (íd.; GEM, VI, 96).

Segons l’Apeo (1818), Son Dureta era de Joan Antoni Fuster Santandreu, valia 11.300 lliures i ocupava una superfície de 26 quarterades, de les quals 9 eren camp de segona qualitat, 12 eren camp de tercera qualitat amb oliveres i garrovers, i les 5 restants, garriga amb garrovers (ARM, D-1530, f. 143).

A la mort de Felip Fuster Villalonga, dos dels seus fills, Joan Antoni i Joaquim Maria —casat amb Anna Maria Puigdorfila Brondo—, crearen branques separades. El major, Joan Antoni, fou l’hereu de Son Fuster d’Inca. Es casà (1805) amb Eleonor Descallar Santandreu (†1862) i en foren fills Felipe —cavaller de la Real Maestranza de Caballería de Sevilla—, María Francisca —casada amb Teófilo Zaforteza—, Juan Antonio —tinent coronel de cavalleria—, Joaquín (†1888) —capità de navili— i Jorge, capità de navili graduat i efectiu de fragates.

Joan Antoni Fuster Santandreu morí el 13 d’abril de 1846, a l’edat de 68 anys, amb testament que havia ordenat dos dies abans en poder del notari Cayetano Socías Bas, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, i propietari, el seu fill Felipe, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 15 de juny de 1871 autoritzada pel mateix notari (RP6, 1843-terme, 1a).

Felipe Fuster Dezcallar morí viudo i sense descendència el 14 de novembre de 1873, a l’edat de 67 anys, amb testament tancat que havia disposat el 5 de novembre de 1872 en poder de dit notari Socías, en què nomenà hereu universal propietari el seu germà Juan Antonio. Disposà que per al cas —que tengué lloc— de morir sense descendència natural i legítima, deixava al seu germà Jorge el rafal de Son Dureta i la possessió de Fetget (Son Servera), procedents del fideïcomís dels Dureta, i al seu germà Joaquín, la possessió de la Corballa (Artà) en pagament de tot el que els correspongués per dret d’institució i de llegítima en béns paterns. Amb escriptura de 10 de juny de 1874 autoritzada pel mateix notari, acceptaren els béns de l’herència, que consistien en les cases majors de l’heretat, situades al carrer de la Rosa; unes cases a la vila de Sóller i la possessió dels Monreals; unes cases a la vila d’Inca i la possessió de Son Fuster —amb les seves pertinences dites Son Bosc, les Veles, Son Gual i el Molí d’en Garí—; la possessió de Can Negret (Alaró); unes cases a la vila d’Artà i les possessions de la Corballa i el Monestir; la meitat del castell de Capdepera, diverses peces de terra al seu terme i les possessions de Son Jaumell —amb les Hortes i Cala Moltó— i Son Barbassa; les possessions de Son Sard i Fetget (Son Servera) i el rafal de Son Dureta, que, aleshores, ocupava una superfície de 36 quarterades i 2 quartons, comprenia cases amb clastra i confrontava, a l’est, amb Son Espanyol; al nord, amb Son Puigdorfila; a l’oest, amb la Teulera i el pinar del castell de Bellver, i, al sud, amb Son Armadans i el camí de Calvià (íd., 1a-2a).

Jorge Fuster Dezcallar es casà amb Manuela Recio Brondo (†1890) i en foren fills Juan Antonio —tinent d’infanteria— i Venancio, capità d’enginyers. Morí el 28 d’agost de 1889, a l’edat de 69 anys, amb testament que havia ordenat el 2 de desembre anterior en poder de dit notari Socías, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietaris, els seus dos fills. Amb escriptura de 6 de maig següent autoritzada pel mateix notari, acceptaren i es dividiren els béns de l’herència —valorats globalment en 154.905 pessetes—, que consistien en el rafal de Son Dureta, la possessió de Fetget (Son Servera), 45 accions del Banc d’Espanya, 3 accions de la Compañía Arrendataria de Tabacos i un crèdit de 18.250 pessetes contra Jaime Villalonga. Juan Antonio s’adjudicà Fetget —46.260 pessetes—, 22 accions del Banc d’Espanya —44.440 pessetes—, 1 acció de la Compañía Arrendataria de Tabacos —550 pessetes— i la meitat del mobiliari —267 pessetes amb 50 cèntims—, i Venancio, Son Dureta —15.560 pessetes—, 23 accions del Banc d’Espanya —46.460 pessetes—, 2 accions de la Compañía Arrendataria de Tabacos —1.100 pessetes— i l’altra meitat del mobiliari —267 pessetes amb 50 cèntims. Com que els béns adjudicats a Juan Antonio superaven en 28.130 pessetes el valor dels de Venancio, acordaren que mentre aquell li pagava la diferència, aquest podria gaudir de la meitat dels productes de Fetget i de Son Dureta en concepte d’interessos (íd., 3a-4a).

Venancio Fuster Recio es casà amb María de la Concepción Trinidad Villalonga Zaforteza (†1914) i en foren fills Jorge, Manuela (†1909), Mariano, Venancio, Juan Antonio, Catalina, Inmaculada, Pilar, Carmen, Dolores i Mercedes. Morí a Palma el 26 d’abril de 1912, a l’edat de 51 anys, amb testament que havia disposat el 12 de juny de 1902 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, i propietaris en parts iguals, tots els seus fills. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 20 de novembre de 1916 autoritzada pel notari José Llambías (íd., 11a).

El 18 de febrer de 1919, davant dit notari Socías, Fernando Truyols Despuig —en representació dels germans Fuster Villalonga— vengué la propietat a Gabriel Vidal Ros per 90.000 pessetes (íd., 16a).

Gabriel Vidal Ros (1880-1946) era fill de José Vidal Rosselló —propietari de La Alfombrera— i de Catalina Ros. De molt jove emigrà a Puerto Rico i de tornada a Mallorca es casà amb la porrerenca Margarita Nicolau Mesquida. En foren filles Mercedes (n. 1905) —casada amb l’industrial Juan Marqués Salas—, Margarita (n. 1911) —casada amb l’empresari automobilístic Ramón Gomila Mulet, propietari de Garajes Gomila— i María (n. 1919), casada amb el misser Rafael Lladó Torres, amb qui tengué tres fills: Gabriel, Micaela i Rafael. Treballà a la Salinera Española, on exercí de responsable de la companyia al nord d’Europa, i es feu càrrec del consolat comercial a Calcuta (l’Índia).

Entre 1922-25, les cases de Son Dureta foren objecte d’unes importants obres de reforma. Entre altres intervencions, s’hi afegí una de les dues terrasses que flanquejaven la façana principal i l’antic jardí rústic fou substituït per un altre d’empedrat, amb columnes salomòniques, palmeres i fassers, tancat per una balustrada de balustres helicoïdals, que és l’únic element arquitectònic que es mantengué parcialment després d’esser enderrocat tot el conjunt.

Poc després de la reforma, cap a 1925, els historiadors de l’art nord-americans Arthur Byne i Mildred Stapley visitaren Son Dureta com a part del seu projecte d’investigació per a estudiar les característiques de l’arquitectura tradicional mallorquina. La feina restà plasmada en el llibre Majorcan Houses and Gardens, publicat a Nova York el 1928, en el qual trobam una fotografia de Son Dureta que duu el següent peu: «Son Dureta, a la carretera de Palma a Gènova. Vista d’una antiga casa, recentment restaurada; les persianes són de color verd pàl·lid, i els marcs, de color ocre clar» (Byne i Stapley, 2002: 105).

Gabriel Vidal Ros morí el 13 de maig de 1946, amb testament oral que havia ordenat el 17 de març de 1937 en poder del notari Asterio Unzué Undiano, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietàries, les seves filles Mercedes i María, les quals acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de primer de juliol següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada. L’altra filla, Margarita, havia rebut la seva part en metàl·lic amb anterioritat (RP6, 1843-terme, 18a).

El 1957, les germanes Mercedes i María Vidal Nicolau iniciaren el procés d’urbanització de la propietat, segons el pla parcial dissenyat per l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar Esteve.

Amb anterioritat a l’execució del pla parcial, ja s’havien efectuat algunes segregacions aïllades. El 6 de febrer de 1893, davant el notari Guillermo Sancho, Venancio Fuster Recio vengué per 250 pessetes una parcel·la de 2.400 m² a la Sociedad de San Alfonso María de Ligorio, la qual, mitjançant escriptura de 21 de maig anterior autoritzada pel mateix notari, havia adquirit dels germans Bartolomé i Jaime Miralles Pericás, per preu de 13.375 pessetes, la propietat denominada Can Pere —18.558 m²—, procedent de Son Espanyolet, que comprenia una casa de nova construcció de planta baixa i alts. Ambdues compres les realitzaren els pares Miguel Cerdá Garau i Antonio Bauzá Capó en qualitat respectiva de president i vicepresident de dita societat. El 1914, Miguel Cerdá Garau —qui aleshores actuava com a prepòsit provincial de la Provincia de la Inmaculada Concepción y San Alfonso de Clérigos Regulares de la Orden Teatina, sorgida de la fusió (1910) d’ambdós ordes— sol·licità que ambdues parcel·les —que eren contigües— fossin agrupades sota una mateixa finca registral. El 31 de maig de 1919, davant el notari José Socías Gradolí, el prevere Bartolomé Monserrat Adrover —com a prepòsit provincial dels teatins— adquirí de Gabriel Vidal Ros, per preu de 2.000 pessetes, una parcel·la de 18.364 m² que confrontava amb el Barranc —nord—, Son Dureta —sud—, Son Espanyolet —est— i Son Puigdorfila —oest. Els teatins consolidaren la seva propietat amb la compra (1962) a les germanes Vidal Nicolau d’una parcel·la de 35.026 m². Damunt aquests terrenys s’aixeca l’antic seminari teatí, el qual, juntament amb altres edificis i instal·lacions, forma el Col·legi San Cayetano (RP6: 1843-terme, 2346-terme, 6148-terme, 10130-terme, 10965-10966-terme).

Una altra compra efectuada abans de 1957 fou la que realitzà l’Instituto Nacional de Previsión, que adquirí de les germanes Vidal Nicolau, per preu de 2.305.574 pessetes, el sementer del Mirallet de la Terra mitjançant escriptura de 16 de juny de 1948 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada. Es tractava d’una parcel·la de 53.718 m² que confrontava amb la Teulera —nord—, la urbanització de Son Armadans —sud—, el pinar del castell de Bellver —oest— i el camí de Calvià o carretera de Gènova —est—, que la separava de la resta de Son Dureta. Damunt aquests terrenys es construí (1953-55) la Residencia Sanitaria del Seguro de Enfermedad, embrió de l’Hospital Universitari Son Dureta. El 1976, el recinte fou ampliat amb la compra d’una parcel·la de 27.603,75 m² procedent de la Teulera. El 1983, la propietat de l’hospital fou inscrita a favor de la Tresoreria General de la Seguretat Social (RP6: 910-terme, 24742-terme).

La darrera compra que tengué lloc abans d’iniciar-se el procés d’urbanització l’efectuà la Delegación Nacional de Sindicatos de Falange Española Tradicionalista y de las JONS – Obra Sindical de Hogar y de Arquitectura, que adquirí de les germanes Vidal Nicolau, per preu de 669.448 pessetes, una parcel·la de 12.874 m² mitjançant escriptura de 17 de juliol de 1950 autoritzada pel notari Antonio Soldevilla Guzmán. Damunt aquests terrenys, delimitats pels actuals carrers de Son Dureta i Andrea Doria i l’avinguda de Picasso, es construïren 192 habitatges protegits, distribuïts en 24 blocs de 4 plantes a 2 habitatges per planta, amb menjador, cuina, tres dormitoris i bany (RP6: 25808-25809-terme, 28607-terme).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s