El Camp d’en Serralta

La propietat se situava a devora les murades de la ciutat. Prengué nom de la família Serralta, qui en fou propietària durant la segona meitat del segle XVI.

Les notícies més antigues que en tenim són del 23 de juny de 1547, quan Francesc Riera vengué la propietat a Francesc Serralta, qui n’apareix com a propietari als estims de 1578, segons els quals valia 2.000 lliures. Aquest testà el 20 de novembre de 1578 en poder del notari Rafel Bonet i llegà la propietat al seu fill Jaume Antoni. El 31 de desembre de 1582, s’inicià la redacció de l’inventari de béns de Francesc Serralta, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer del Sitjar, l’Alqueria d’Avall —posteriorment, Son Serralta (Puigpunyent)— i un camp situat a prop de la porta del Sitjar —que, més endavant, es denominarà el Camp d’en Serralta. La propietat era tenguda sots alou del rei de la porció que fou de Nunó Sanç i confrontava amb tres vies públiques i el camp del paraire Gabriel Pasqual (ARM, D-1251, f. 149v; ARM, Not. 1414, f. 644; ARM, ECR-1103, f. 81v).

Jaume Antoni Serralta testà el 6 de gener de 1600 en poder del notari Miquel Mas i nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Francina, i propietari, el seu fill Miquel Joan. El 7 de setembre següent, Francina i Elisabet —com a procuradora de Miquel Joan Serralta— vengueren la propietat a Antoni Joan Garcies per 1.101 lliures. Aleshores, prestava anualment 14 lliures cens a un censalista desconegut, 100 lliures a la viuda de Gregori Fortesa i 16 lliures a Guillem Malferit. Segons recent canació, ocupava una superfície de 18 quarterades i 3 quartons i mig (ARM, ECR-534, f. 320).

Antoni Joan Garcies testà el 7 de juliol de 1598 en poder del notari Francesc Ferro i feu hereu universal el seu fill Joan Antoni. Aquest testà el 5 de juny de 1627 i nomenà hereva sa mare, Caterina Julià, la qual, al testament que disposà el 17 de setembre de 1643 en poder del notari Francesc Jordi, feu hereu universal el seu germà Jaume Joan Julià, qui capbrevà la propietat declarant que les 100 lliures que la gravaven havien estat quitades (1602-03) per Antoni Joan Garcies en diverses partides. Aleshores, confrontava amb tres vies públiques i el camp dels hereus del paraire Jaume Fornés (ARM, ECR-1085, f. 32v).

Jaume Joan Julià testà el 21 de gener de 1658 en poder del notari Llorenç Busquets i nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Joana Garriga (†1680), i propietari, el seu fill Jaume. Fou enterrat tres dies després al convent de Sant Francesc, «en lo vas de Julians, en la capella de Sant Barard». El 17 de febrer següent, reberen l’inventari de béns del difunt, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Sant Nicolau, al carrer del Trinquet de la Pilota; un hort i el rafal de Son Roca, amb caseta i jardí, situats davant l’església dels Mesells; la possessió de Son Cotoner (Puigpunyent); la possessió de Son Camps (Calvià); una posada, una peça de terra denominada els Tiradors i la possessió de Son Julià (Sineu); les possessions de la Bisbal i Son Marí (Santa Margalida), la possessió de Son Frau (Marratxí) i el Camp d’en Serralta —documentat a l’inventari com a Son Serralta—, que aleshores es trobava conrat de blat xeixa i ordi. El difunt havia construït a la propietat unes cases amb torre, quartera, sales i altres dependències, les quals hagueren d’esser enderrocades posteriorment per motius de defensa (Oleza, 1925: 8; ARM, Not. 1674, f. 277).

Per reial ordre de 1669, fou ocupada una porció de 3 quartons i 39 sous de terra amb motiu de la construcció de les noves murades de la ciutat (ARM, ECR-1122, f. 44).

Jaume Julià Garriga —cridat per son pare en primer lloc al testament abans referit— testà el primer d’octubre de 1664 en poder del notari Joan Servera i fou enterrat el 31 de maig de 1673 al convent de Sant Francesc, «en una tomba dins la capella de Sant Bonaventura». Morí sense deixar descendència i la propietat passà a la seva germana Joana —casada amb Pedro Moix—, qui n’apareix com a propietària als estims de 1685, segons els quals era un rafal que valia 4.000 lliures (Oleza, 1925: 60; ARM, D-1253, f. 196).

Joana Julià Garriga també morí sense deixar descendència i la propietat passà a la seva germana Anna. Aquesta es casà en primeres núpcies amb Antoni Fortuny, de qui sembla que no deixà descendència; en segones, maridà amb Ramon Brondo Puigdorfila i en foren fills Jaume, Miquel (†1706), Bonaventura —casada amb Baltasar Serra Nadal—, Caterina (†1761) —casada amb Antoni Boneo Morales (†1761)— i Isabel, monja de Santa Magdalena. Morí viuda el 22 de març de 1733, amb testament que havia disposat el 10 d’octubre de 1730 en poder del notari Joan Muntaner, i fou enterrada dos dies després al convent de Sant Domingo, «en lo vas de Brondos». Fundà un fideïcomís que recaigué sobre el seu fill i hereu universal, Jaume Brondo Julià, casat, successivament, amb Elisabet Çanglada Puigdorfila, Eleonor Villalonga Puigdorfila i Anna Puigdorfila Villalonga (ARM, ECR-1122, f. 44; Oleza, 1921: 260; Ramis de Ayreflor, 1911: 69-70).

Jaume Brondo Julià morí el 19 de maig de 1766, amb testament que havia ordenat el 17 d’abril de 1750 i codicils que havia disposat posteriorment, en què nomenà hereu universal propietari el seu pubil, Nicolau Brondo Villalonga, qui capbrevà la propietat el 8 de juny de 1773, declarant que prestava 30 lliures cens als hereus d’Onofre Aguiló —imposat el 20 de juliol de 1719— i que confrontava amb l’entrada coberta que es corresponia amb el Fortí, una porció que abans era camí de Puigpunyent i que s’havia aplanat de pedres, terres del conrador Guillem Coll, una porció de l’antic camí, el camí de les Mans, el camí dels Molins —que anava a Puigpunyent i a Calvià— i terres dels hereus de Jaume Fornés. Poc abans, el 1771, el Reial Patrimoni havia ocupat una porció d’1 quarterada, 3 quartons i 20 destres per a construir la nova fortificació i el nou traçat del camí de Puigpunyent, que travessava la propietat (ARM, ECR-1122, f. 44).

El 4 d’agost de 1792, Nicolau Brondo Villalonga sol·licità permís per a vendre la propietat perquè necessitava líquid per a pagar les nombroses càrregues censals que gravaven el seu patrimoni. Argumentava que, de totes les propietats que tenia, aquesta era la més apropiada perquè les terres eren poc productives, no li era permès construir una casa per als arrendataris per trobar-se a una zona polèmica i havia fet moltes de millores a altres possessions. La propietat estava subjecta al fideïcomís disposat per Anna Julià Garriga el 10 d’octubre de 1730 (Morey, 1999: 57).

El 31 de gener de 1793, Nicolau Brondo Villalonga entregà la propietat al conrador puigpunyentí Francesc Pasqual Martí per la quantitat de 10.000 lliures (ARM, Not. J-107, f. 128).

Francesc Pasqual Martí —fill de Miquel i de Joana— era un conrador molt vinculat a la possessió puigpunyentina de Son Net. En poc temps, formà un interessant patrimoni al terme de la ciutat mitjançant la compra de propietats com ara el Camp d’en Serralta (1793), el Fortí (1796), el Garrigó (1799) i Cal Capiscol (1811).

Segons l’Apeo (1818), la propietat valia 9.300 lliures i ocupava una superfície de 17 quarterades, de les quals 8 eren camp de segona qualitat, i les 9 restants, camp de tercera qualitat (ARM, D-1530, f. 141v).

Francesc Pasqual Martí es casà amb Margalida Pons i en foren fills Miquel (†7-12-1846), Joana Maria, Caterina —esposa de Domingo Betti—, Magdalena —casada amb Joan Morey— i Josepa, esposa de Joan Alemany. Morí el 9 de novembre de 1825, amb testament que havia disposat el 3 de novembre de 1814 en poder del notari Joan Oliver Mascaró, en què nomenà hereu universal el seu fill Miquel (ARM, Not. O-409, f. 132).

El 30 de maig de 1844, Miguel María Brondo Puigdorfila —fill de Nicolau Brondo Villalonga—, el seu fill Nicolás Brondo Zaforteza i Miquel Pasqual Pons signaren acta de transacció per la qual el Camp d’en Serralta tornava als Brondo i aquests es comprometien a pagar a Pasqual les 10.500 lliures que li devien (ARM, Not. 6134, f. 277).

Miguel María Brondo Puigdorfila morí el 18 de juny de 1849, amb testament que havia ordenat el 14 de maig de 1842 en poder del notari Miguel Font Muntaner, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Nicolás, nascut del seu matrimoni amb María Josefa Zaforteza Borrás. Amb escriptura de 16 de març de 1864 autoritzada pel mateix notari, Nicolás Brondo Zaforteza acceptà els béns de l’herència, que consistien en les cases majors, situades al carrer d’en Brondo; les possessions de Valldurgent (539 quarterades), el Burotell (444 quarterades) i Benàtiga (467 quarterades), situades a Calvià; Son Cotoner d’Avall (260 quarterades), situada a Puigpunyent; Sabor (35 quarterades), situada a Montuïri, i el Camp d’en Serralta (18 quarterades), que confrontava amb els camins de Santa Caterina, Son Rapinya i Son Serra (CNIB, Miguel Font Muntaner, Any 1864, f. 277).

Aleshores, la propietat estava carregada amb nombroses hipoteques constituïdes per Nicolás Brondo Zaforteza: una en seguretat d’una fiança a favor de José Ortueta perquè aquest pogués exercir el càrrec que se li confià de recaptar les contribucions directes d’aquesta província corresponents a l’any 1850; una altra en seguretat d’una fiança a favor de dit José Ortueta perquè exercís el càrrec de recaptador de contribucions territorial i industrial de Balears corresponents als anys 1851-52; una altra en seguretat d’un préstec gratuït de 632 lliures 10 sous a favor del doctor en medicina Luis Giá; una altra en seguretat d’una fiança que en quantitat d’1.019.304 rals de billó constituí dit Brondo en unió del notari Cayetano Socías a favor de José Astier perquè exercís el càrrec de recaptador de les contribucions abans referides durant els anys 1853-55; una altra en seguretat de 18.750 lliures de què Miguel María Brondo Puigdorfila prometé respondre a la seva esposa, María Josefa Zaforteza Borrás, procedents de la dot d’aquesta i de l’augment que li feu aquell; una altra en seguretat d’un préstec gratuït de 1.100 lliures de capital a favor de Juana Ana Ballester Frau; una altra sobre el Camp d’en Serralta i el Burotell (Calvià) per a assegurar la responsabilitat que pogués tenir José Astier en la recaptació de les dessusdites contribucions que li fou conferida per als anys 1856-59; una altra constituïda per dit Brondo i d’altres a favor de dit Astier per a respondre dels resultats que pogués tenir aquest en el cobrament de les contribucions territorial i industrial dels pobles de Fornalutx, Lloseta, Porreres, Sineu, Sóller i Valldemossa i de tots els pobles del partit d’Eivissa; una altra sobre aquesta propietat i el Burotell per a respondre dels resultats que José Astier pogués tenir en la recaptació de dites contribucions en els tres darrers trimestres de 1860 i en tots els dels anys 1861-62 i una darrera hipoteca a favor de dit Astier per a respondre dels resultats que aquest pogués tenir en la recaptació esmentada dels pobles de Fornalutx, Lloseta, Porreres, Sineu, Sóller i Valldemossa, de Formentera, d’Eivissa i de Sant Antoni, Sant Josep, Sant Joan Baptista i Santa Eulària del Riu (Eivissa) en els anys 1861-63 (RP11, 16-PG, A-1a).

El 15 de juny de 1871, Nicolás Brondo Zaforteza demanà permís a les autoritats militars per a construir una barriada a la seva propietat. Cal tenir en compte que el Camp d’en Serralta es trobava dins la primera i la segona zona polèmica del terme de la ciutat i l’autorització de l’Exèrcit era preceptiva. La llicència fou concedida mitjançant reials ordres de 24 d’octubre i 28 de novembre següent. El plànol de parcel·lació fou aixecat pel mestre d’obres Bartolomé Ferrá Perelló (RP11: 16-PG, 16-terme; AIMB, Comandancia de Obras, 517/1, n. 2).

L’establiment s’inicià el 1880 i s’allargà fins al 1924. El procés d’urbanització es pot dividir en dues fases. La primera, que comprèn els anys 1880-96, l’executà la família Brondo: primer a través de l’industrial Francisco Ramis Fluxench (1880-89) —apoderat substitut de Nicolás Brondo Zaforteza—, després de la mà de Nicolás Brondo Bellet (1890-92) —fill de l’anterior— i, finalment, mitjançant Antonio María Rubí Ferrá (1895-96), qui —com a administrador de la testamentaria de Nicolás Brondo Zaforteza i en representació de Nicolás Brondo Bellet— fou la persona designada per a elevar a escriptura pública tots els establiments que pare i fill havien signat anteriorment mitjançant contractes privats i poder liquidar així l’herència de Brondo Zaforteza, contra la qual els creditors havien mogut judici de testamentaria. La segona fase tengué lloc entre 1908-24 i la dugué a terme el seu nou propietari, Francisco Ramis Fluxench, qui l’adquirí (1895) en pública subhasta després d’esser embargada. Els límits de la urbanització eren, aproximadament, el camí de la Vileta, el camí de Son Rapinya «llamado calle de la Industria del arrabal de Santa Catalina», el glacis del Fortí i el camí de les Mans —actual carrer d’Emili Darder— (íd.).

L’extraordinària situació de la propietat, ben a prop de la ciutat però fora del recinte emmurallat, propicià que s’hi instal·lassin algunes infraestructures de caire industrial.

La Compañía Industrial y Mercantil de Mallorca construí un magatzem a un solar de 3.908 m² que comprà el 1881, tot i que el 1888 ja l’havia venut en tres parcel·les que adquiriren Antonio Llompart Riusech i els germans Pedro Juan i Antonio Moragues (RP11, 3929-terme).

Pedro Martínez Rosich aixecà un magatzem damunt una parcel·la de 2.400 m² que adquirí el 1892 i que confrontava amb la plaça de Serralta i els carrers de Desbach, Galiana i Bover (RP11, 5940-terme).

El fabricant José Vidal Rosselló instal·là una fàbrica de teixits i cotó sobre un solar de 4.856 m² que comprà el 1899 i que feia partió amb els carrers de Salvá, Alós i Rodríguez de Arias i la ronda de Poniente. Casat amb Catalina Ros Juliá, en foren fills Juan, José, Catalina, Teresa, Joaquín, Gabriel, María Magdalena, María i Pablo. La fàbrica l’heretà (1900) Juan, qui constituí (1921) —juntament amb el Crédito Balear SA— l’entitat mercantil Tapices Vidal SA Fábrica de Tapices y Saquería, dedicada a la importació, filatura i teixidura de jutes i altres materials tèxtils i a la fabricació de tapissos i estores, amb un capital social de 501.000 pessetes. Entre 1958-59, la societat —que aleshores estava representada per l’industrial Raimundo Fortuny Bauzá de Mirabó, Antonio Fortuny Moragues, Amparo Bauzá de Mirabó Maroto i Antonio Fortuny Bauzá de Mirabó— vengué una porció de 2.012,5 m² al contractista Ramón Torres Torres (†1958) i una altra de 2.620 m² al comerciant Ignacio Sánchez Tadeo i a l’industrial Jorge Masiá Mas Bagá. Entre 1960-61, l’entitat Comercial Industrias Agrícolas de Mallorca SA —representada pels germans Mora Gornals— adquirí ambdues porcions (RP11: 7441-terme, 27797-terme).

Emperò, sens dubte, la indústria més destacada del nou barri fou la fàbrica de vidre que La Vidriera SA edificà sobre una porció de 4.192 m² que adquirí el 1880 i que feia partió amb els carrers de Valldurgent i Bover i els camins de les Mans i Son Rapinya. La societat fou fundada (1877) per Bartolomé Pieras Florest, Ignacio Fuster Forteza, Juan Bosch Ferrer, José Oliver Berga, Juan Nicolau Pol i Bartolomé Roca Estades, amb un capital de 150.000 pessetes. La Vidriera SA es fusionà (1882) amb La Vidriera Balear SA, fundada (1877) per Cayetano Forteza Piña, Antonio Albertí Planas, Francisco Sagristá Vidal, Bartolomé Albertí Planas, Antonio Oliver Bonet, Gabriel Oliver Vich, Jaime Bosch Bonet, José Forteza Martí, Bartolomé Pallicer Pujol, Pedro Antonio Miró Granada Bosch, Matías Albertí Alorda, Jaime Palmer Ferrer, Rafael Garcías Moll, Manuel Salas Palmer i Ignacio Fuster Forteza, amb un capital de 75.000 pessetes. El 1885, La Vidriera fou dissolta i liquidada i la fàbrica venuda per 24.000 pessetes a José Monlau Sala, el qual la vengué (1897) per 12.500 pessetes a l’industrial Gabriel Gordiola Balaguer (†1911), de qui passà (1911) a la seva esposa, Antonia Manera Cirerol, i als seus fills: Francisca, Catalina (†1912), Bernardo, Antonio, Antonia, Gabriel i Ana, els quals hagueren de cedir-la (1914) al calvianer Isidro Cañellas Jaume en pagament de les 15.000 pessetes que acreditava contra Gabriel Gordiola Balaguer. Aquell aportà la finca a l’entitat Cristalera Mallorquina SA, que fundà (1916) juntament amb Enrique Sureda Morera, Juan Vidal Martorell, Catalina Noguera Vadell, Sebastián Simó Morey, Luis Pascual Bauzá, Juan Casas Moragues, Antonio Ramis Cerdá, Cayetano Gomila Vidal, Jaime Pizá Tortella, Juan Matas Navarro, Agustín Campins Lladó, Bernardo Gordiola Manera, Antonio Ordinas Real i Amadeo Peremateu Pascual, amb un capital de 250.000 pessetes. La societat fou liquidada l’any següent i la propietat venuda per 55.000 pessetes a l’entitat Tallada, Llofriu y Compañía, la qual fou absorbida (1925) per Establecimientos y Vidrierías Llofriu SA, constituïda aquell any per Paula Lora Tallada, Ernesto Llofriu Claris i Manuel i Rafael Llofriu Cerqueda. El 1968, la companyia es declarà en suspensió de pagaments i els membres de la comissió liquidadora vengueren la propietat per 10.100.000 pessetes a les entitats Martini y Rossi SA i El Encinar de Valldemossa SA. Sobre la illeta es construïren (1986) dos blocs de pisos (RP6, 3803-terme).

Nicolás Brondo Zaforteza morí viudo el 13 de gener de 1890, amb testament que havia disposat el 18 de desembre anterior en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Nicolás, nascut del seu matrimoni amb Antonia Bellet. Amb escriptura de 22 de setembre de 1890 autoritzada pel mateix notari, acceptà els béns de l’herència, entre els quals hi havia el Camp d’en Serralta, que havia restat reduït a una superfície de 110.000 m² després de les segregacions efectuades (RP11, 16-terme, 14a).

La propietat romangué poc temps en mans de Nicolás Brondo Bellet perquè el jutjat de primera instància de Palma ordenà que li fos embargada en virtut del judici executiu que Bartolomé Homar Simonet seguia contra ell. La primera subhasta restà deserta i la segona, que fou anunciada amb una rebaixa del 25% en el preu just, se celebrà el 21 de juny de 1894 i adquirí la propietat Gabriel Marimón per 21.002 pessetes. Aquest cedí la rematada a Francisco Ramis Fluxench, qui, el 19 de desembre següent, consignà en el jutjat les 16.952 pessetes que restaven per pagar. La compravenda s’elevà a escriptura pública el 18 de gener de 1895 en poder de dit notari Font i la part venedora hagué de representar-la l’algutzir del jutjat per absència i rebel·lia de Brondo Bellet. Aleshores, la propietat ocupava una superfície de 109.527 m², és a dir, encara conservava pràcticament un 90% de l’extensió inicial. Això significa que fou Ramis Fluxench qui vertaderament promogué el procés d’urbanització del Camp d’en Serralta. Segons el pèrit Gaspar Reinés —mestre d’obres—, la propietat es trobava dividida en dues porcions per l’anomenada «carretera prolongación de la de Palma al Puerto de Sóller hasta el Puerto de Palma» o camí de Ronda: una de 75.574 m² situada a la part nord destinada a cases —ço és, 52.265 m² per a cases i 23.209 m² per a vies públiques— i una altra de 16.195 m² situada a la part sud que comprenia terra dedicada al conreu de cereals sense arbres (RP11, 6502-terme).

Altres compradors destacats foren Miguel Binimelis Quetglas i Juan Barnils Roura, els quals adquiriren (1896) 1 quarterada de la part situada al sud del camí de Ronda —entre aquest camí i el carrer d’Hornabeque— que vengueren (1899) a l’industrial Florencio García Bergua, qui hi construí una fàbrica de teixits i una altra de tapissos; el 1919, la vengué al Crédito Balear, que parcel·là la propietat. El prevere barceloní Antonio Solanas Calaf adquirí (1913) a través del misser Eduardo Sagarra Cendra la illeta —3.350 m²— emmarcada pels carrers de Valldurgent, Femenía, Lope de Vega i Bellet i la meitat sud —1.210 m²— de la illeta delimitada pels carrers de Gual, Salvá i Lope de Vega i la plaça de Serralta; Esperanza Rosselló Gómez —casada amb Juan Vidal Ros— comprà (1914) la meitat nord —1.210 m²— de dita illeta. El metge Ángel Rosselló Gómez —veïnat de Montevideo— adquirí (1913) a través de sa mare i apoderada, Dolores Gómez Roca, la meitat nord —1.676,5 m²— de la illeta emmarcada pels carrers de Femenía, Gual, Lope de Vega i Bellet i la plaça de Serralta, i el seu germà Antonio, misser i notari d’Inca, mitjançant el seu cosí i apoderat, Antonio Rosselló Cazador, la meitat sud —1.676,5 m²— de dita illeta. El dependent Jaime Homar Ramonell comprà (1916) una porció de 1.034,66 m² de la illeta situada entre els carrers nombres 34, 35 i 36. La societat en comandita Narciso y Luis Canals adquirí (1916) la illeta —3.346,8 m²— delimitada pels carrers de Valldurgent, Femenía, Bellet i Bover, on construí una fàbrica; la societat arribà a estar formada pels germans Narciso i Luis Canals Casals, Manuel Garriga Roig i José María Xercavins Romeu i, el 1930, juntament amb les societats Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats i Industrias Ventosa y Capó SA, constituí Calcetería Hispánica SA, que en fou propietària fins al 1970, quan fou liquidada i venuda la meitat del solar a Agal SA, la qual construí el bloc de set pisos que limita amb els actuals carrers de Femenies, Bellet i Valldargent. Miguel Arbona Garau —fill de Catalina Garau Crespí— comprà (1922) una porció de 1.865,57 m² de la illeta nombre 18, emmarcada pels carrers de Valldurgent, Fortín, Manos i Lope de Vega. La societat civil cooperativa El Hogar del Porvenir adquirí (1924) a través del seu director delegat, Joaquín Navarro Rodríguez, un total de 6.551,75 m² en tres porcions distribuïdes entre els carrers de Manos o lletra F, lletra H, nombre 34, ronda de Poniente, Valldurgent i Bellet. Finalment, cal esmentar els tres solars —1.300 m² en total— que l’Ajuntament de Palma adquirí entre 1911-13 —quan n’eren batles, respectivament, Luis Alemany Pujol i Antonio Pou Reus— com a part d’un pla de la Comissió d’Eixample per a construir cases per a gent obrera; els solars se situaven al carrer de Valldurgent (íd.).