L’Aigua Dolça

la Torre d’en Carròs

La propietat se situava entre el camí de Portopí, les garrigues del castell de Bellver i la vorera de la mar. L’origen es remunta al darrer terç del segle XVI, quan se segregà de Son Armadans. Atesa la seva proximitat al lloc on antigament es trobava la torre d’en Carròs, inicialment prengué aquesta denominació; la descoberta en el segle XVII d’una font d’aigua dolça a la cala de la torre d’en Carròs propicià un canvi toponímic de la propietat.

El 22 de novembre de 1572, Francina Armadans —esposa de Joanot Sunyer Joan— establí al picapedrer Salvador Simboll la part del rafal de Son Armadans situada on un temps hi hagué la torre d’en Carròs, imposant un cens reservatiu de 5 lliures 12 sous. Era tenguda sots alou del rei —a qui pagava un cens alodial de 6 sous anuals— i a sisè de lluïs­me. Confrontava amb el camí de Portopí, les garrigues del castell de Bellver i la vorera de la mar (ARM, ECR-523, f. 53v).

El 5 d’octubre de 1575, Salvador Simboll vengué la propietat, per preu de 20 lliures, al calciner Guillem Lluc Roig (íd., f. 359v).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un camp, pertanyia a Guillem Roig i valia 125 lliures: «Camp de Guillem Roig, cent vint-i-sinch liures» (ARM, D-1251, f. 149).

El 7 d’octubre de 1665, a instància del procurador fiscal del Reial Patrimoni, la propie­tat —que aleshores era de Ramon Montaner i estava segrestada per ordre de dit procurador fiscal— fou venuda en pública subhasta. L’adquirí el mercader Antoni Llorens, per preu de 135 lliures. Era tenguda sots alou del rei i confrontava amb les garrigues del castell de Bellver, la vorera de la mar, el camí de Portopí i el Jonquet —de Simó Rigo— (ARM, ECR-480, f. 143).

Segons els estims de 1685, la propietat, denominada la Torre d’en Carròs, comprenia peça de terra i cases, pertanyia a Antoni Llorens i valia 400 lliures: «Pessa de terra y casas dita la Torre d’en Carròs, de Antoni Llorens, quatre-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 196).

Antoni Llorens testà el 13 de setembre de 1693 en poder del notari Joanot Garcia i nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Bàrbara Ferrer, i propietari, el seu fill Gregori. El 2 de novembre següent, es redactà l’inventari dels seus béns, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu —a la placeta de davant les cases d’Antoni Sureda Valero— i el rafal denominat la Torre d’en Carròs (ARM, Not. 6567, f. 309).

Gregori Llorens —prevere i beneficiat de Santa Creu— morí el 27 de febrer de 1726, amb testament que havia ordenat el 7 de desembre de 1723 en poder del notari Antoni Desí, en què, entre altres coses, declarà que si Nicolau Berga Santacília volia adquirir el rafal de la Torre d’en Carròs, els marmessors li havien de signar acta de venda o establiment. En virtut d’aquesta disposició, el 19 de setembre de 1733, el prevere Bernat Muntaner —beneficiat de Santa Creu— i Pere Cladera, com a administradors de l’obra pia de Gregori Llorens, establiren la propietat a Nicolau Berga Santacília (ARM, ECR-570, f. 170v).

Nicolau Berga Santacília era fill de Gabriel Berga Çanglada i d’Eleonor Santacília Togores. Es casà amb Magdalena Sales Sales i en fou filla Eleonor (†1735), casada (1731) amb el seu cosí Gabriel Berga Çafortesa. Testà el 9 de setembre de 1739 en poder de Bartomeu Josep Serra, notari i prevere, i nomenà marmessors la seva cunyada Isabel Çafortesa —viuda de Gabriel Berga—, la seva neboda Eleonor Berga Çafortesa, Eleonor Sales —viuda de Miquel Cotoner—, Violant Togores Sales, Margarita Sales Togores, el seu gendre i nebot Gabriel Berga Çafortesa, Joan Sureda —marquès de Vivot—, Tomàs Quint Çafortesa, Miquel Togores —comte d’Aiamans—, Antoni Dameto i els seus nebots Joan Fuster de Sales, Gabriel i Nicolau Sales, preveres i canonges. Cedí al bisbe benedictí Benet Pañellas Escardó «per tot el temps de la sua vida natural tant solament lo lloch dit la Aigua Dolsa, que possehesch en lo terma de la present ciutat». Després de la mort de l’usufructuari, la propietat havia de passar a Gabriel Berga Çafortesa, nebot, gendre i hereu universal del testador. Fou enterrat el 25 de novembre de 1740 al convent de Sant Domingo, «en lo vas de sos majors». Tres dies després s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, que comprenia, entre d’altres, la propietat denominada l’Aigua Dolça, amb vinya, arbres i unes cases, de l’interior de les quals es descriuen la cuina, el rebost, la cambra alta i la saleta d’entrada, decorada amb nombrosos quadres de països, vaixells i batalles i una arquilla amb «dos trompas de mirar lluny» (Oleza, 1921: 294; Pas­cual i Llabrés, 2001: 57, 76; ARM, Not. S-745, f. 138).

Gabriel Berga Çafortesa morí el 19 de juny de 1754, amb testament que havia ordenat el primer de maig de 1747 en poder del notari Antoni Joan Serra, en què nomenà hereu universal el seu pubil, Gabriel Berga Berga. El 10 de juliol següent, s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia unes cases situades a la plaça del Mercat; Son Bunyola, Son Balaguer, Son Valentí i la Baronia (Esporles i Banyalbufar); Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent); Castellitx (Algaida); el Bosc i Son Burgues (Petra); Son Fortesa, el Racó, l’Estepar i Xiclati (Artà); Galdent, Betlem, Solleric i l’Estalella (Llucmajor); Alfàbia, Honor i Son Ignaci (Bunyola) i Son Anglada, Son Berga, Son Fortesa, Son Sametes, Son Pardo, l’Aigua Dolça, Ca l’Ardiaca i Son Valentí (ARM, Not. S-745, f. 440).

Gabriel Berga Berga morí fadrí el 28 de novembre de 1756, a l’edat de 21 anys, amb testament que havia disposat el 16 d’abril anterior en poder del notari Antoni Joan Serra, en què nomenà hereva universal la seva cosina Cecília Çafortesa Berga (†1789), filla de Tomàs Burgues Çafortesa Dameto (1695-1753) —II marquès del Verger— i d’Eleonor Berga Çafortesa (1701-1767). La mort de Gabriel sense descendència propicià lluites sobre vincles i herències per tal de fer-se amb bona part del patrimoni de la casa Berga. Cecília es veu obligada a entregar diverses propietats del patrimoni als legítims hereus fideïcomissaris. El 25 de febrer de 1757, se signà, davant el notari Josep Bernad, l’acta de lliurament dels fideïcomisos de la família Berga a favor de Tomàs Burgues Çafortesa Berga, que incloïen, entre altres béns, el rafal de l’Aigua Dolça. Malgrat això, per voluntat expressa de sa mare, Tomàs consentí que la seva germana Cecília retengués la propietat interinament (ARM, Not. 2150, f. 156).

Cecília Çafortesa Berga testà el 27 d’abril de 1776 en poder del notari Francesc Mas i nomenà hereu el seu nebot Josep Quint Çafortesa Sureda. Fou enterrada el 26 d’abril de 1789 al convent de Sant Domingo, «en la sepultura de Bergas, construïda dins la capella de las Ànimas» (Oleza, 1923: 60).

Josep Quint Çafortesa Sureda fou batiat el 14 d’octubre de 1762. Es casà, el 30 de maig de 1790, amb Maria Francisca Dameto Sureda (1772-1842) —filla de Francesc Dameto i d’Elisabet Sureda— i en foren fills Lleonard (1791-1800), Maria de la Concepció (1792-1845), Tomàs (1794-1854), Elisabet (n. 1796) i Francesc (1799-1800). Morí el 12 de maig de 1812, amb testament que havia ordenat dos dies abans en poder del notari Agustí Marcó Guardiola, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietari, el seu fill Tomàs (1794-1853) (Albertí et al., 2002: 81-82; ARM, ECR-1124, f. 236).

Segons l’Apeo (1818), l’Aigua Dolça tenia casa, ocupava una superfície de 2 quarterades de camp de tercera qualitat i valia 1.000 lliures (ARM, D-1530, f. 143v).

El 18 de juliol de 1835, Maria Francisca Dameto Sureda capbrevà la propietat declarant que era tenguda sots alou del rei i que confrontava amb el camí reial que anava de Santa Creu a Portopí, unes cases d’Antoni Aymar, la vorera de la mar i unes terres de Caterina Sabater Carbonell (ARM, ECR-1124, f. 236).

Amb instrument de 24 de juliol de 1844 autoritzat pel notari Gabriel Oliver Salvà, Tomàs Quint Zaforteza Dameto cedí a les seves germanes Maria de la Concepció i Elisabet —en cobriment de les llegítimes sobre l’heretat d’Antoni Dameto Sureda— una part de l’Aigua Dolça que confrontava amb el camí reial que anava al llatzeret, la vorera de la mar, el Salt del Ca —de Joan Font— i terres romanents (ARM, Not. O-430, f. 102v).

El 27 de gener de 1847, Tomàs Quint Zaforteza Dameto vengué a la seva germana Elisabet, per preu de 125 lliures, una quarta part de la porció de l’Aigua Dolça que pertanyia a Antoni Dameto Sureda. Confrontava amb el camí reial que anava al llatzeret, la vorera de la mar, el cantó dit el Salt del Ca i la paret que dividia la propietat romanent al venedor (ARM, ECR-823, f. 1).

Tomàs Quint Zaforteza Dameto nasqué el 17 de setembre de 1794. Es casà, el 4 d’agost de 1818, amb María Antonia Togores Denti (1801-1863) —filla de Mateu Togores Çanglada i d’Estefanía Denti Paratore— i en foren fills José (1821-1880), Mateo (1825-1898), Tomás (1828-1844), María Francisca (1830-1905) i Catalina (1833-1912), casada amb Mariano Villalonga Togores (1811-1869), VII marqués de Casa Desbrull. Morí el 7 de juliol de 1853, a l’edat de 58 anys. En execució de l’acta de donació que ordenà a la possessió de Son Nebot (Marratxí) el 18 de juny de 1850 en poder del notari Sebastià Coll, tots els béns, drets i accions passaren al seu fill primogènit, José. Amb escriptura de primer de març de 1866 autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, acceptà la donació, que consistia en les cases majors de l’heretat, situades al carrer de Sant Feliu, inclòs l’oratori homònim; unes cases situades al carrer de Palacio, on posteriorment s’aixecarà l’edifici de la Diputació; unes cases al carrer de la Concepció; Son Sametes (8 quarterades), Son Quint (660 quarterades), el que restava de Son Anglada (139 quarterades de bosc i garriga), Son Valentí (50 quarterades), Son Berga Nou (13 quarterades), Son Berga Vell (132 quarterades), el Molí de la Terra i l’Aigua Dolça (5 quarterades), situades al terme de la ciutat; la possessió de Son Quint (193 quarterades), situada a Esporles; Son Bunyola (390 quarterades), situada a Banyalbufar; Son Naci (56 quarterades) i l’Heretat (257 quarterades), situades a Bunyola; Castellitx de l’Oratori (200 quarterades), situada a Algaida, i Solleric (300 quarterades) i l’Estalella (370 quarterades), situades a Llucmajor (CNIB, Miguel Pons Barrutia, Any 1866, f. 267; RP6, 435-terme, 1a).

Aleshores, l’Aigua Dolça tenia casa rústica i urbana i valia 2.000 escuts. Se situava a la ribera de ponent i confrontava, a llevant, amb la mar; a migjorn, amb terres de Bartolomé Femenía Cruellas; a ponent —que era per on tenia l’accés—, amb la carretera d’Andratx, i a tramuntana, amb terres d’Elisabet Zaforteza Dameto, viuda de Pedro Rossiñol de Zagranada Gual. Era tenguda sots alou del rei i prestava 15 lliures cens al for de 3% a favor d’un benefici eclesiàstic fundat a l’altar de Sant Llorenç de la parròquia de Santa Creu, el posseïdor del qual era desconegut (RP6, 435-terme, 1a).

José Quint Zaforteza Togores fou batiat el 26 d’abril de 1821. Es casà a València, el 12 de febrer de 1849, amb María del Carmen Crespí de Valldaura Caro (1828-1902) —filla de Joaquín Crespí de Valldaura Carvajal i de Margarita Caro Salas— i en foren fills Tomás (1849-1888), Joaquín (1850-1885), María Antonia (1853-1881), Mateo (1856-1927), José (1856-1898) i Mariano (1861-1918). Morí el 20 de maig de 1880, amb testament que havia ordenat el dia de la seva mort a la possessió de Son Berga del terme de la ciutat en poder del notari Miguel Pons Barrutia, en què nomenà hereus usufructuaris la seva esposa i el seu germà Mateo, i propietari, el seu fill primogènit, Tomás, amb una sèrie de substitucions per al cas de morir sense descendència masculina. Com que Tomás morí sense fills mascles i li premorí sense successió el seu germà Joaquín, el caràcter d’hereu universal propietari recaigué sobre José en sentència de 5 d’octubre de 1888 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Catedral (íd., 2a-6a; Albertí et al., 2002: 85-86).

Després de la corresponent descripció de béns, els germans José, Mateo i Mariano Zaforteza Crespí de Valldaura i les germanes María del Carmen i María de la Concepción Zaforteza Verí —filles del difunt Tomás Quint Zaforteza Crespí de Valldaura— procediren a la divisió dels béns. A María del Carmen i a María de la Concepción Zaforteza Verí els foren entregades les possessions de Son Quint (Esporles) i Castellitx (Algaida) i el rafal de Son Puig, situat al pla de Sant Jordi. Mateo s’adjudicà el rafal de Son Valentí (Palma, 50 quarterades) i la possessió de Son Bunyola (Banyalbufar, 390 quarterades). A Mariano li correspongueren el Molí de la Terra, la porció de Son Anglada que encara posseïa la família (Palma, 92 quarterades) i la possessió de l’Heretat (Bunyola, 182 quarterades). A José se li adjudicaren, ço és, com a legitimari dels seus oncles Joaquín i María Antonia Zaforteza, les possessions del Racó (Artà, 352 quarterades), Xiclati (Son Servera, 356 quarterades), el Bosc (Petra, 500 quarterades) i Son Sametes (Palma, 8 quarterades), i com a hereu, les cases del carrer de Sant Feliu, les possessions de Son Quint, Son Berga Nou, Son Berga Vell i l’Aigua Dolça (Palma), Son Naci (Bunyola), l’Heretat i na Maians (Capdepera), una casa a Artà, una altra casa a Manacor —al carrer del Palau— i una part indivisa del castell de Capdepera (CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1891, Protocol 3r, f. 3084).

José Quint Zaforteza Crespí de Valldaura es casà amb María de las Mercedes Amat Olivar (†26-3-1946) i en foren fills José, Joaquín, María del Carmen (1891-1922) —casada amb l’enginyer José Zaforteza Musoles— i María Antonia, qui es casà amb José Zaforteza Musoles quan morí la seva germana María del Carmen. Morí el 4 de febrer de 1898, amb testament que havia ordenat el 2 d’abril de 1892 en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereu universal propietari el primogènit que tengués a la seva mort, que vengué a esser José, qui inscrigué l’Aigua Dolça al seu favor mitjançant escriptura de 10 de juny de 1898 autoritzada pel mateix notari (RP6, 435-terme, 7a).

El 1911, José Quint Zaforteza Amat inicià l’establiment de l’Aigua Dolça. Una de les primeres compradores fou Isabel Siragusa Girau —natural de Veneçuela, viuda d’Antonio Roses Bisbal—, qui, mitjançant escriptura de 4 de gener de dit any autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, adquirí per 20.000 pessetes una porció de 4.804 m² situada a la part alta del rafal i que confrontava, al sud, amb la part baixa i amb un camí en construcció; al nord, amb terrenys romanents de la propietat; a l’oest, amb l’antiga carretera d’Andratx, i a l’est, amb la mar i uns terrenys aïllats separats per la mar. Isabel Siragusa Girau morí el primer de desembre de 1931, amb testament obert que havia disposat el 10 de març de 1922 en poder del notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereus els seus fills María Antonia —casada amb el marí Juan Delgado Otaolaurruchi—, Lorenzo i Isabel Roses Siragusa —casada amb el militar Carlos de la Cuadra Escrivá de Romaní— i els seus nets Antonio, Isabel, José i María de la Concepción Roses Montis —fills del seu difunt fill Sebastián Roses Siragusa— i Antonio, Isabel i Gabriel Roses Maura, fills del seu difunt fill Antonio Roses Siragusa. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 7 d’abril de 1933 autoritzada per dit notari Massanet i la propietat se l’adjudicà María Antonia Roses Siragusa. El 2 de maig següent, davant el mateix notari, la vengué per 120.000 pessetes al pintor decorador alemany Wilhelm Eugen Roman, veïnat de Dresden, qui hi feu construir dues cases de planta baixa i cotxeria i altres dependències amb entrada pel nombre 117 del carrer del Marqués de la Cenia. Aquest morí sense testar el 20 de juliol de 1947, i en acte de 7 de febrer següent dictat pel jutjat de primera instància d’Inca davant el secretari José Pareja, en fou declarada hereva legal sa mare, Sophie Kathe Foersterling (†18-3-1960), artista pintora, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 24 de març següent autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano. El 27 de setembre de 1956, davant el notari Rafael Losada Perujo, Sophie Kathe Foersterling vengué la propietat, per preu de 150.000 pessetes, a Andrés Palou Capó, qui, amb escriptura de 30 d’agost de 1961 autoritzada pel mateix notari, la vengué per 438.000 pessetes al misser Arturo Echevarría Uribe i al navilier Adolfo Ramírez Escudero, veïnats de Bilbao (RP6, 9589-terme).

Un altre comprador fou Guillermo Pujol Flexas, qui, mitjançant escriptura de 8 de març de 1911 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, adquirí per 2.600 pessetes una porció de 520 m² que confrontava, al nord, amb la carretera vella d’Andratx; al sud, amb la mar; a l’est, amb terres que foren d’Elisabet Zaforteza, i a l’oest, amb la resta de la propietat, on feu edificar una casa de planta baixa i pis marcada amb el nombre 113 del carrer del Marqués de la Cenia. Guillermo Pujol Flexas morí el 19 d’octubre de 1929, amb testament que havia disposat el 4 de novembre de 1926 en poder del notari José Fernández del Busto, en què nomenà hereves universals amb designació de béns les seves dues filles María i Eugenia Pujol Company. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 12 de març següent autoritzada pel notari José Socías Gradolí i la propietat se l’adjudicà María Pujol Company. Aquesta morí el 23 de març de 1943, amb testament que havia ordenat el 7 de desembre de 1920 en poder de dit notari Socías, en què per al cas —que tengué lloc— de morir sense descendència nomenava hereu el seu espòs, el metge Mateo Cañellas Vallespir, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 21 de juny següent autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano. Cañellas feu construir un segon pis i un terrat damunt la casa primitiva. El 22 de juny de 1949, davant dit notari Unzué, vengué la propietat, per preu ajornat de 200.000 pessetes, a Catalina Rosselló Llabrés, casada amb Lorenzo Alcina Rosselló. Amb escriptura de 25 de setembre de 1951 autoritzada per dit notari Unzué, Catalina Rosselló Llabrés donà en arrendament la propietat a Alcina Hotel SA Empresa Familiar —representada per l’industrial Enrique Balaguer Balaguer, com a director gerent— perquè la destinàs «a la industria titulada Gran Hotel Alcina, que es uno de los objetos de Alcina Hotel SA», per temps de 20 anys prorrogables i renda de 750 pessetes per trimestres avançats (RP6, 9627-terme).

Una altra parcel·la que sorgí de l’establiment de l’Aigua Dolça fou la que adquirí el prevere Gabriel Roca Vidal, per preu de 300 pessetes, mitjançant escriptura d’11 d’abril de 1911 autoritzada pel notari José Socías Gradolí. Ocupava una superfície de 121 m² i confrontava, al nord, amb un camí particular del rafal; al sud i a l’oest, amb la resta de la propietat, i a l’est, amb la porció d’Isabel Siragusa. Hi feu construir una casa de planta baixa i pis. El 20 de novembre de 1929, davant el mateix, Gabriel Roca Vidal vengué la propietat, per preu de 7.000 pessetes, Olga de la Bruyère (1882-1943) —nascuda Frederik von Bodungen, de nacionalitat lituana i alemanya—, qui, amb escriptura de 9 de juliol de 1935 autoritzada pel notari Antonio Rosselló Gómez, la vengué per 12.000 pessetes al comerciant Antonio Piña Antich. Aquest morí fadrí i sense testar el 19 d’agost de 1954, i en acte de 23 de setembre següent dictat pel jutge de primera instància nombres 1 i 2 Vicente Ibáñez García davant el secretari Honorato Sureda Hernández, en foren declarats hereus legals els seus germans Rafael —comerciant— i Catalina Piña Antich —casada amb Antonio Vera Aragón— i els seus nebots Catalina, Eulalia, Rafael i Ricardo Piña Colom, els quals acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 19 de juliol de 1955 autoritzada pel notari José Masot Novell. Segons recent midament, el trast ocupava una superfície de 225 m². El 31 de juliol de 1965, davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, vengueren la propietat, per preu d’1.715.000 pessetes, a Adolfo Ramírez Escudero —casat amb Asunción Valdés Martín— i Arturo Echevarría Uribe —casat amb Elisa Wakonigg Poirier—, veïnats de Bilbao (RP6, 9635-terme).

El 12 de desembre de 1922, davant el notari Pedro Alcover Maspons, José Quint Zaforteza Amat vengué a l’entitat Loryc SA —representada pel director gerent, Antonio Ribas Reus—, per preu de 55.000 pessetes, una porció de 6.000 m² situada a la part baixa del rafal, en la qual ja existia una fàbrica de productes químics. Confrontava, a l’est, amb la mar, on hi havia un moll per a petites embarcacions; al sud i a l’oest, amb terres d’hereus de Bartolomé Femenía Crue­llas i la carretera d’Andratx, i al nord, en part amb la resta de la propietat i amb les porcions d’Isabel Siragusa i Gabriel Roca (RP6, 11944-terme, 1a).

El 14 de febrer de 1927, davant dit notari Alcover, Antonio Ribas Reus, com a vocal del consell d’administració de Loryc SA, vengué una porció de 3.600 m², per preu de 55.000 pessetes, a la Diputació Provincial de Balears i a l’Ajuntament de Palma, els quals l’adquiriren per indivís i en parts iguals. Comprenia un edifici amb diverses oficines i dependències i un moll i amarrador per a petites embarcacions. Per part de la Diputació signà el president accidental, Jaime Muntaner Ordinas, i per part de l’Ajuntament, el batle, Guillermo Dezcallar Montis, marquès del Palmer. Amb escriptura de 23 de novembre de 1929 autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano, la Diputació Provincial de Balears i l’Ajuntament de Palma, representats respectivament per José Morell Bellet —president— i Juan Aguiló Valentí —batle—, donaren la propietat a l’Institut Espanyol d’Oceanografia, que l’acceptà per mitjà del marí Juan Delgado Otaolaurruchi, com a delegat costaner d’Ictiometria i Estadística de Balears. La donació es feu en virtut d’una reial ordre del Ministeri de la Governació i del Ministeri de Marina de 4 de juny de 1926 que sol·licitava a les corporacions provincials i locals de Palma si «estaban dispuestas a ofrecer al Ministerio de Marina un edificio apropiado para instalar los laboratorios de oceanografía y biología marina y de los servicios que la Dirección General de Pesca estime conveniente […] para el estudio del mar y de sus posibles aprovechamientos». El 27 de gener de 1955, davant dit notari Unzué, Miguel Oliver Massutí —llicenciat en Ciències Naturals, com a director de l’Institut Espanyol d’Oceanografia—, Miguel Nadal Pont —com a president accidental de la Diputació Provincial de Balears— i Juan Massanet Moragues —com a batle de l’Ajuntament de Palma— consentiren la donació de la propietat a favor del Ministeri de Marina, que l’acceptà per mitjà de Jaime Salvá Riera, coronel d’intendència de l’Armada i intendent de la Base Naval de Balears. Amb acta de 16 de setembre de 1965 signada a l’Institut Espanyol d’Oceanografia, Manuel López Guarch —intendent del Departament Marítim de Cartagena, en representació del Ministeri de Marina— entregà la propietat a Francisco Jorro Guirao, delegat d’Hisenda, en representació del Ministeri d’Hisenda. Amb escriptura de 27 de setembre de 1971 autoritzada pel notari Luis Valentín Chacártegui Sáenz de Tejada, l’Estat vengué una porció de 2.764,5 m², per preu de 30.010.000 pessetes, a l’industrial Antonio Moyá Nicolau, que l’adquirí en representació de l’entitat Ariant SA. Aleshores, confrontava amb el Passeig Marítim, la propietat de Rafael, Arturo i Federico Echevarría Uribe i Adolfo Ramírez Escudero i el carrer nombre 297, que la separava de l’edifici de l’Hotel Fénix (RP6, 13337-terme).

El 9 de setembre de 1927, davant el notari Pedro Alcover Maspons, Antonio Ribas Reus, com a vocal del consell d’administració de Loryc SA, vengué al metge Pedro Giménez Oliveros, per preu de 200 pessetes, una porció de 500 m² que confrontava amb la mar i el laboratori d’oceanografia. Pedro Giménez Oliveros morí a Palma el 9 de febrer de 1941, amb testament que havia disposat el 2 d’octubre de 1931 en poder del mateix notari, en què instituí en la porció llegítima els seus fills Manuel —metge— i María de la Concepción Giménez Bonet —casada amb Gerardo Llambés Miró— i nomenà hereva universal la seva esposa, María Asunción Bonet Llompart. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 19 següent autoritzada pel notari Luis Gonzaga Pascual Ruiz (RP6, 13564-terme).

Amb escriptures de 9 i 27 de setembre de 1927 autoritzades pel notari Pedro Alcover Maspons, Antonio Ribas Reus, com a vocal del consell d’administració de Loryc SA, vengué als germans Alfredo i Asunción Bonet Llompart, per preu global de 800 pessetes, tres trasts de 500 m², 500 m² i 900 m² que confrontaven amb terres dels successors de Bartolomé Femenías, el trast de Pedro Giménez Oliveros, la mar, el camí Vell del Terreno, la carretera d’Andratx i la porció de la Diputació i l’Ajuntament. Amb escriptura de 21 de gener de 1935 autoritzada pel mateix notari, els germans Bonet Llompart procediren a la partició de diverses propietats que tenien per indivís i aquests tres trasts se’ls adjudicà María Asunción. El 14 de gener de 1953, davant el notari José Masot Novell, María Asunción Bonet Llompart agrupà sota una mateixa finca registral aquests tres trasts i el que heretà del seu espòs i formà una parcel·la que, segons recent midament, ocupava una superfície de 3.100 m². Amb escriptura de 28 de setembre de 1955 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, María Asunción Bonet Llompart aportà a l’entitat Hoteles de Mallorca SA —representada per l’industrial Pedro Mas Reus—, pel seu valor global de 3.150.000 pessetes, una porció de 1.700 m², una altra de 278 m² afectada íntegrament del «proyecto municipal de vía de enlace de dieciséis metros de anchura del nuevo Paseo Marítimo con la calle del Marqués de la Cenia» i «el derecho de ocupación temporal sobre la parcela del Servicio del Puerto que constituye parte del lindero este de esta finca». L’11 de març de 1958, davant el notari de Madrid Luis Hernández González, Hoteles de Mallorca SA vengué el 60% de la propietat, per preu de 2.348.750 pessetes, a l’entitat La Unión y El Fénix Español Compañía de Seguros Reunidos SA; amb escriptura de 2 d’abril de 1966 autoritzada per dit notari Hernández, Jaime Enseñat Alemany i Alejandro Bermúdez González, en representació d’Hoteles de Mallorca SA i La Unión y El Fénix Español Compañía de Seguros Reunidos SA, respectivament, manifestaren que damunt la parcel·la havien aixecat un hotel de luxe «de planta de sótanos, baja y siete en alto, más una octava de unas reducidas proporciones en la terraza superior que remata el edificio, a cuya altura se encuentra el emblema alegórico del Ave Fénix». El 15 d’abril de 1959, davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, María Asunción Bonet Llompart vengué dues porcions de 230 m² i 1.820 m², per preu global d’1.500.000 pessetes, a l’entitat Hoteles de Mallorca SA, que l’adquirí representada per l’hoteler Felipe Gaspart Bonet, com a conseller delegat; la parcel·la de 1.820 m² comprenia «una piscina para utilizaciones deportivas con su graderío y vestuarios» i era afecta «del proyecto municipal de vía de enlace de 16 metros de ancho del Paseo Marítimo con la calle del Marqués de la Cenia» (RP6: 11944-terme, 13565-13566-terme, 26641-terme, 28584-terme, 30424-terme, 31700-terme).

El 9 de març de 1928, davant el notari Pedro Alcover Maspons, José Quint Zaforteza vengué als germans Alfredo i María Asunción Bonet Llompart, per preu de 1.000 pessetes, una porció de 1.260 m² que confrontava, a l’oest, amb les carreteres Vella i Nova d’Andratx; a l’est i al nord, amb un camí, i al sud, amb terrenys dels compradors. Amb escriptura de 21 de gener de 1935 autoritzada pel mateix notari, els germans Bonet Llompart procediren a la partició de diverses propietats que tenien per indivís i María Asunción s’adjudicà, entre d’altres, una porció de 760 m² d’aquesta parcel·la. El 28 de febrer de 1945, davant el notari Manuel Cerdó Pujol, María Asunción Bonet Llompart la vengué, per preu de 16.000 pessetes, a Jorge Dezcallar Moysi; segons recent midament, ocupava una superfície de 850 m². Amb escriptura de 16 de març de 1946 autoritzada per dit notari Cerdó, Jorge Dezcallar Moysi vengué a l’arquitecte Manuel Cases Lamolla, per preu de 55.000 pessetes, una porció de 400 m² —afrontada amb el carrer d’Armadans, amb una caseta— «con el fin de construir en el solar descrito una casa destinada a viviendas para la clase media»; Manuel Cases Lamolla la vengué per 60.000 pessetes a Margarita Huete Teillard, casada amb José María Cardell Balaguer, mitjançant escriptura de 17 de setembre de 1948 autoritzada pel notari de Barcelona Juan Antonio González Gallo; el 13 de juny de 1958, davant el notari de Barcelona Diego Pombo Somoza, Margarita Huete Teillard la vengué —amb la caseta ja enderrocada— a Manuel Cases Lamolla per 75.000 pessetes; amb escriptura de 2 de novembre de 1960 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Manuel Cases Lamolla manifestà que damunt el trast havia fet aixecar un edifici de semisoterrani, planta baixa, entresol, primer pis, segon pis i àtic, amb jardí i terrasses, marcat amb el nombre 159 del carrer del Marqués de la Cenia, al qual també es podia accedir per un camí que enllaçava aquest carrer amb el Passeig Marítim. Amb escriptura de 23 de setembre de 1948 autoritzada per dit notari Cerdó, Jorge Dezcallar Moysi vengué una porció de 427 m², per preu de 25.000 pessetes, a Juana María Salvá Torres, qui la vengué per 40.000 pessetes al contractista d’obres Antonio Salvá Torres mitjançant escriptura de 17 de maig de 1962 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría. Alfredo Bonet Llompart feu construir una casa de 250 m² damunt la porció de 500 m² que s’adjudicà en la divisió que practicà amb la seva germana María Asunción. Segons recent midament, ocupava una superfície de 585 m². La casa estava marcada amb el nombre 157 del carrer del Marqués de la Cenia i constava de soterrani, planta baixa, dos pisos, terrat i altres dependències. Alfredo Bonet Llompart, comerciant, morí casat el 22 de març de 1963, amb testament que havia disposat el 27 de setembre de 1932 en poder de dit notari Alcover, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Francisca Moner Matheu (†16-12-1963), i propietaris en parts iguals, els seus fills Manuel —industrial—, Magdalena —casada amb el funcionari Eduardo Junco Martínez de Azcoitia—, Francisca —casada amb l’agent comercial Francisco Barceló Gil—, Bartolomé —funcionari, agregat comercial de l’ambaixada d’Espanya a Alger—, Alfredo —industrial— i Asunción Bonet Moner i els fills pòstums i naixedors. Amb posterioritat a l’atorgament del testament, nasqué del matrimoni Margarita Bonet Moner. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 31 d’agost de 1963 autoritzada per dit notari Villanueva. Manuel Bonet Moner adquirí totes les parts indivises dels seus germans, per preu de 140.000 pessetes, mitjançant escriptura de 14 de juliol de 1965 autoritzada per dit notari Villanueva (RP6: 13876-terme, 16934-terme, 23838-terme, 25177-terme).

El 9 de novembre de 1928, davant el notari José Socías Gradolí, José Quint Zaforteza Amat vengué a la novaiorquesa Emma Francis Kenny, per preu de 10.000 pessetes, una parcel·la de 2.500 m² que confrontava, a l’oest, amb la carretera d’Andratx; al sud, amb terres d’Isabel Siragusa; al nord, amb les de Guillermo Pujol, i a l’est, amb la vorera de la mar. La propietària hi feu construir una casa de planta baixa, dos pisos, cotxeria, altres dependències i jardí denominada La Caleta, marcada primer amb el nombre 115 del carrer d’Armadans i després amb els nombres 147 i 149 del carrer del Marqués de la Cenia. Emma Francis Kenny morí viuda el 18 de maig de 1949, amb testament que havia disposat el 25 d’abril de 1945 en poder del notari Asterio Unzué Undiano, en què nomenà hereva Catalina Rullán Colom, fadrina i veïnada de Sóller, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 13 d’agost següent autoritzada pel mateix notari. Amb escriptura de 19 de desembre de 1961 autoritzada pel notari José Masot Novell, Catalina Rullán Colom —casada amb Juan Magraner Castañer— vengué el 83% de la propietat, per preu de 4.980.000 pessetes, a l’industrial José Meliá Sinisterra —casat amb Pilar Goicoechea Agustí—, a l’industrial José María Mateu Borrás —casat amb Concepción Máñez Meliá—, al metge Ricardo Lasa Elola —casat amb Theone Georgas Salmas—, al funcionari José Rubio Albarracín —casat amb Josefa Dionís Mico—, a l’arquitecte Antonio Lamela Martínez —casat amb Rosario Vargas Ruiz—, al metge Pablo de la Serna Gil —casat amb Antonia Ferrer Vallés—, al misser José Luis Perales Marcelino —casat amb María Luisa Agustí Ródenas—, a l’industrial Tomás Botas Rodríguez —casat amb Vicenta Sales Villalba—, al professor mercantil Enrique López Mercé —casat amb María Teresa Goicoechea Agustí—, al misser Luis Vera López —casat amb Encarna Ferrer Vallés—, a Elías Toca Mompín —casat amb María del Milagro Rodríguez Nieto—, a l’aparellador José Luis Lasa Sarriá —casat amb Carmen Ayani Prieto—, al comerciant José Meliá Goicoechea —casat amb Josefa Soriano Aznar—, a Miguel Daviu Estarás —casat amb Magdalena Pastor Almería—, al professor mercantil Ignacio Zabala Sarriá —casat amb Ana María Liconnet Libert—, a l’aparellador Mateo Tomás Trías —casat amb Magdalena Esteva Alemany—, al director d’hotel Jesús Montesinos Moreno —casat amb María Teresa Jaén Albaitero—, al misser Raúl Gorroño Ocariz —casat amb Begoña Echebarría Olondo—, al director d’hotel Ángel Palomino Giménez —casat amb Consuelo del Moral Gil—, a l’industrial Pascual Climent Pérez —casat amb Teresa Mateu Borrás—, a l’industrial Ricardo Fernández Balaguer —casat amb Francisca Albors Gallo—, a l’enginyer Ramón Botas Rodríguez —casat amb Rosario Vigón Suárez Granda— i al comerciant Miguel Benlloch Granell —casat amb Emilia Abancells Martínez— (RP6, 13874-terme).

José Quint Zaforteza Amat es casà amb María Olives Olives i en foren fills José, Gabriel, Tomás, Nieves, Dolores i Mercedes. Morí el 16 de desembre de 1965, amb testament que havia disposat el 24 de gener de 1940 en poder del notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, en què nomenà hereva usufructuària sa mare, María de las Mercedes Amat Olivar, i propietària, la seva esposa (RP2, 437-terme, 12a).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s