El Salt del Ca

L’origen de la propietat es troba en els terrenys que hi tenia el Reial Patrimoni. Prengué nom d’un accident costaner.

El 21 de gener de 1743, Lleonard Macià Garcia —com a intendent de l’Ofici Reial— establí a Josep Soler —músic de la capella de la Seu— una peceta de terra de 24 pams de llarg per 8 pams d’ample que confrontava amb el camí de Portopí, terra del Jonquet «mediantibus inviis et preruptis raxis vocatis el Salt del Ca», la vorera de la mar i la terra denominada l’Aigua Dolça —de Gabriel Berga Çafortesa— (ARM, ECR-572, f. 1).

Amb instrument de primer de setembre de 1748 autoritzat pel notari Josep Bernad, Josep Soler feu donació de la propietat al també músic de la capella de la Seu Onofre Ferrer. Aleshores, ja comptava amb unes casetes edificades. Confrontava amb la vorera de la mar, l’Aigua Dolça i el camí reial de Portopí (ARM, Not. 2144, f. 12).

El 28 de gener de 1790, el prevere Antoni Ferrer —fill d’Onofre— la vengué a Joana Anna Mieras, de l’arraval de Santa Caterina, casada amb Magí Bestard (ARM, ECR-1122, f. 82v).

El 23 de setembre de 1802, la propietat fou capbrevada per Joana Anna Mieras, de qui passà al seu fill Gaspar —conrador—, el qual se l’adjudicà en la divisió dels béns de sa mare, signada el 2 de juny de 1820 en poder del notari Bartomeu Socias (ARM, ECR-589, f. 332v).

El 7 de juliol de 1825 —a pesar que l’acta de compravenda s’havia signat el 9 d’abril de 1822 en poder del notari Agustí Marcó Guardiola—, Gaspar Bestard Mieras la vengué, per preu de 100 lliures, a Antoni Aymar Aymar, fill d’Antoni i de Susanna. Aleshores, tenia una caseta edificada i un pati tancat de paret. Prestava 5 sous cens al Reial Patrimoni. Confrontava amb el camí de Portopí, terres de l’Aigua Dolça i la vorera de la mar (íd.).

Antoni Aymar Aymar testà el 26 d’abril de 1828 i feu hereva la seva esposa, Esperança Font Quetglas, qui, amb escriptura de 12 de juny de 1852 autoritzada pel notari Antoni Perelló, vengué la propietat, per preu de 500 lliures, a Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors, marquès de Bellpuig (ARM, ECR-824, f. 84).

Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors morí sense testar a París el 26 de març de 1875 i, en l’expedient d’ab intestato publicat el 22 de juny següent pel jutjat de primera instància de Figueres, en fou declarat únic i universal hereu el seu fill Tomás Rocabertí de Dameto Verí. Amb escriptura de 28 d’agost següent autoritzada pel notari Guillermo Sancho, acceptà els béns de l’herència, entre els quals hi havia el Salt del Ca. Aleshores, comprenia una caseta amb pati tancat de paret i valia 245 pessetes. Se situava a la parròquia de Santa Creu, a devora el camí que anava al Terreno. Confrontava, a llevant, amb la vorera de la mar; a ponent i a migjorn, amb el camí reial del Terreno, i, a tramuntana, amb terres denominades l’Aigua Dolça (RP6, 2658-terme, 1a).

Tomás Rocabertí de Dameto Verí morí el 29 de gener de 1898, amb testament que havia ordenat tres dies abans en poder del notari Guillermo Sancho, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenava hereva universal propietària la seva germana, Juana Adelaida, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 24 de novembre següent autoritzada pel mateix notari (íd., 2a).

Juana Adelaida (1838-1899) no deixà successió del seu espòs, Ramón Despuig Fortuny, VIII comte de Montenegro i X de Montoro, amb qui es casà el 1856. Morí a Requesens el 29 de juny de 1899, amb testament que havia disposat el 3 de juliol de 1896 en poder del notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereu universal propietari el seu germà Tomás, amb substitució —que tengué efecte per premoriència— a favor dels nebots del seu espòs Fernando Truyols Despuig —marquès de la Torre— i José Despuig González de Valbuena. La descripció de béns es feu amb acta signada a Palma el 26 de gener de 1900 (íd., 3a).

Amb escriptura de 7 de gener de 1904 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, Fernando Truyols Despuig i José Despuig González de Valbuena vengueren la propietat, per preu de 1.000 pessetes, al fabricant Gabriel Juan Ribas (íd., 4a).

Gabriel Juan Ribas morí a Palma el 3 de setembre de 1912, amb testament que havia ordenat el 7 d’agost de 1905 en poder de dit notari Font, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, llegava diverses propietats als seus germans Vicente, Miguel, José, Francisca i Catalina Juan Ribas i als seus nebots Catalina Juan Serra i Antonio Juan Mulet. De la resta dels seus béns nomenà hereus en parts iguals els seus germans Vicente, Miguel i José. Amb escriptura de 23 de gener de 1914 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, acceptaren els béns de l’herència i la propietat se l’adjudicà José (íd., 5a).

José Juan Ribas es casà amb Esperanza García Ferrá (†1936), de qui no deixà descendència. Morí el 25 de març de 1933, amb testament que havia disposat el 25 d’octubre de 1929 en poder de dit notari Socías, en què, entre altres disposicions, declarà que mancava d’hereus forçosos i que, per ço, llegava diverses propietats als seus nebots Vicente i Bartolomé Juan Serra i Antonio, Miguel i Paula Juan Mulet. Deixà a la seva esposa l’usdefruit de diverses propietats. Adjudicà el Salt del Ca —valorat en 75.000 pessetes— al seu nebot Bartolomé Juan Serra. De la resta dels seus béns nomenà hereus en parts iguals els dessusdits Vicente i Bartolomé Juan Serra i Antonio i Miguel Juan Mulet, amb l’obligació de conservar dits béns en comunitat durant 10 anys, excepte si n’acordaven la divisió per absoluta necessitat. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 22 de març de 1939 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (íd., 6a).

Mitjançant escriptura de 28 de març de 1942 autoritzada per dit notari Chacártegui, Bartolomé Juan Serra manifestà que per haver variat els propietaris confrontants del Salt del Ca, procedia a actualitzar-ne la descripció «para mejor determinación de la misma». Segons la nova descripció, comprenia casa de planta baixa, terrat, pati i terreny annex. Tenia entrada pel nombre 87 triplicat del carrer del Marqués de la Cenia. Confrontava, a l’enfront, amb dit carrer, abans denominat Armadans i anteriorment camí d’Andratx; a la dreta entrant, amb la propietat d’Antonio Bosch Mascaró; a l’esquerra, amb la propietat de Miguel Llompart Llompart —els Set Pisos—, i, al fons, amb la vorera de la mar, amb la qual es comunicava mitjançant la baixada per un pas subterrani i rampes exteriors de la seva propietat que existien feia més de 50 anys (íd., 7a).

Bartolomé Juan Serra morí a Palma el 30 de gener de 1959, amb testament que havia disposat el 19 de novembre de 1930 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, María de la Concepción Llobera Amer (†1998), i propietaris, el seu fill, Vicente, i els fills pòstums i naixedors, que resultaren esser Pedro —pèrit industrial—, José Francisco —religiós—, Enrique i Fernando Juan Llobera, nascuts amb posterioritat a l’atorgament del testament. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 12 de maig següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (íd., 8a).

Amb escriptura de 3 de febrer de 1967 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, María de la Concepción Llobera Amer i els seus fills vengueren a Marcos Ferragut Fluxá, per preu de 10.000 pessetes, una porció de 321,6 m² que confrontava amb el carrer del Marqués de la Cenia i la propietat de Miguel Llompart Llompart. Al mateix acte, els venedors manifestaren que la caseta ja havia estat enderrocada i que després d’aquesta segregació la propietat havia restat reduïda a una superfície de 880,46 m² (íd., 9a; RP6, 6859-III, 1a).

Poc abans, en subhasta celebrada el 21 de gener de 1965, Marcos Ferragut Fluxá adquirí de l’Ajuntament de Palma, per preu de 247.141 pessetes amb 50 cèntims, una parcel·la de terreny «ganada al mar» de 1.647,61 m² que «el señor Ferragut habrá de destinar única y exclusivamente a la construcción de un conservatorio auditorium», el qual «deberá estar construido en el plazo máximo de cinco años a contar de la fecha de la escritura [13-3-1965]. El destino indicado deberá mantenerse durante los treinta años siguientes». La corporació municipal havia adquirit la parcel·la de la Junta d’Obres i Serveis del Port de Palma, pel mateix preu, mitjançant escriptura de 22 de febrer de 1964 autoritzada pel notari Manuel Baráibar Arrarás (RP6, 2352-III, 1a-3a).

Amb escriptura de 18 de febrer de 1967 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, Marcos Ferragut Fluxá agrupà ambdues parcel·les sota una única finca registral que ocupava una superfície de 1.968,61 m² i que confrontava amb la zona de serveis del port o Paseo Marítimo Ingeniero Gabriel Roca, terrenys sobrers de dita zona de serveis, la propietat de Miguel Llompart Llompart, la resta del Salt del Ca —de María de la Concepción Llobera Amer i dels seus fills— i el carrer del Marqués de la Cenia. Amb escriptura de 7 de març següent autoritzada pel notari de Madrid Joaquín Enrique Pérez Real, Marcos Ferragut Fluxá manifestà que damunt la propietat «está construyendo un edificio destinado a conservatorio-auditorium que se distribuirá en aulas, auditorium, zona de escenario y restaurante. Constará de siete plantas y un total de doce mil cuatrocientos noventa y ocho metros cuadrados de superficie construida. La construcción será a base de cimientos de hormigón en masa, estructura de hormigón armado, muros de fábrica de ladrillo, cubierta de terraza, solerías de madera, terrazo y mármol, forjados aligerados, carpintería metálica y de madera, escaleras de hormigón armado e instalaciones correspondientes al tipo de edificación. Valora la obra nueva en sesenta y tres millones seiscientas setenta y tres mil diecisiete pesetas». Ramón Beamonte Empresa Constructora fou l’encarregada d’executar el projecte. Per a finançar l’obra, Ferragut hipotecà la propietat a favor del Banco de Crédito a la Construcción en garantia d’un préstec de 58.739.500 pessetes de principal, 5.873.950 pessetes per a costes, interès anual del 4,5% i termini de 30 anys. El 26 de setembre de 1969, davant el notari de Madrid Roberto Blanquer Uberos, el Banco de Crédito a la Construcción li concedí una ampliació de 21.825.000 pessetes. En aquesta darrera operació, Ferragut actuà representat pel seu fill Rafael Ferragut Bonafé, industrial (RP6, 6981-III, 1a-4a).

Mitjançant escriptura de 30 de desembre de 1972 autoritzada per dit notari Villanueva, els germans Juan Llobera declararen que damunt la parcel·la on s’ubicava la casa del Salt del Ca havien construït a costes i despeses seves una edificació que constava de soterrani, planta baixa, planta principal i 12 pisos. L’accés al soterrani —on hi havia el pàrquing—, a la planta baixa, a la principal i als cinc primers pisos es feia pel nombre 146 —després 19— del passeig de l’Ingeniero Gabriel Roca. A partir de la sisena planta, s’hi accedia pel carrer del Marqués de la Cenia (RP6, 22582-III, 2a).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s