El Jonquet

El Pont de Sant Magí, Son Alegre

Se situava entre el camí de Portopí i la mar. Es formà a partir de la desintegració de la propietat que la família Brossa tenia a la zona. Prengué nom del torrent que travessava la propietat i que en formava part —denominat primer el Jonquet i després Sant Magí— i del pont gràcies al qual el camí d’Andratx salvava el torrent. Son Alegre és la denominació popular que prengué la barriada sorgida de la parcel·lació dels terrenys situats entre el torrent i el Salt del Ca.

Les notícies més antigues que en tenim són del 7 de setembre de 1541, quan Nicolau Brossa, amb instrument autoritzat pel notari Pere Joan Mas, vengué al conrador Gabriel Vidal, per preu de 7 lliures, una part del seu camp situat al terme de la ciutat a prop de l’església dels Orfes de Sant Magí. La propietat era tenguda sots alou propi —comprès en la venda— i prestava 6 lliures cens a Guerau Pont, qui succeïa pels seus mitjans a Gaspar Castellar. Confrontava amb el torrent «dicto del Jonquet», una peça de terra del venedor, la vorera de la mar i el camí de Portopí —antigament, vinya de Benet Armadans— (ARM, Not. M-781, f. 79).

Dos dies després, els mateixos autors atorgaren un nou instrument de compravenda a l’escrivania de Cartes Reials. En aquesta ocasió, Nicolau Brossa venia a Gabriel Vidal la part del torrent del Jonquet compresa entre el camí de Portopí, el camp del comprador i un camp que antigament havia estat del venedor. Segons l’acta de compravenda, Nicolau Brossa tenia aquesta part de torrent per successió als seus avantpassats, els quals la tenien per establiment que els signà el procurador reial (ARM, ECR-519, f. 255).

Gabriel Vidal testà el 27 de maig de 1557 en poder del notari Miquel Roig i nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Magdalena, qui, amb instrument de 4 de febrer de 1561 autoritzat pel notari Guillem Riera, vengué la propietat al forner Jaume Adrover. Deu dies després, Magdalena li vengué també, per preu de 15 sous, la part del torrent compresa entre el camí de Portopí i la mar, tenguda sots alou reial, a mercè de lluïsme i a cens de 5 sous. Confrontava amb el camp de Jaume Vida (íd.; ARM, Not. 4340, f. 148v).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en una peça de terra, pertanyia a Jaume Adrover i valia 400 lliures: «Tros de terra de Jaume Adrover, quatre-centes lrs.» (ARM, D-1251, f. 149).

Jaume Adrover testà el 21 de maig de 1600 en poder del notari Miquel Sans i nomenà hereu universal propietari el seu fill Antoni —documentat com a orfebre, prevere i beneficiat de la Seu—, qui, el 18 de setembre de 1601, davant el mateix notari, rebé l’inventari de béns de son pare, que comprenia unes cases i forn situades a la parròquia de Santa Creu i el camp denominat el Jonquet, situat al terme de la ciutat, davant l’honor d’Alfons Torrella (Son Armadans). Confrontava amb el camí reial de Portopí, el Camp de na Falaguera —de la senyora Vida— i la vorera de la mar. Era tengut sots alou propi i prestava, entre d’altres, 4 lliures a Jerònim Sales, Menor, 6 lliures a Joan Albertí i 16 sous a l’Hospital General (ARM, Not. S-942, f. 301).

Antoni Adrover testà el 23 de febrer de 1620 en poder del notari Joanot Bonet i llegà la propietat al velluter Simó Rigo, qui n’apareix com a propietari als estims de 1685, amb un valor de 1.120 lliures: «Pessa de terra dita el Jonquet, de Simó Rigo, valluter, mil cent y vint lliuras» (ARM, ECR-1129, f. 127; ARM, ECR-1149, f. 6; ARM, D-1253, f. 196).

Simó Rigo morí el 15 de desembre de 1688, amb testament que havia disposat el 6 de novembre anterior en poder del notari Onofre Josep Suñer, en què nomenà hereves universals les seves filles: Francina, Caterina i Joana Anna Rigo. Francina —esposa de Josep Mestre— feu hereves les seves germanes —Caterina i Joana Anna— al testament que ordenà el 10 de febrer de 1696 en poder del notari d’Eivissa Andreu Hervàs. Al seu torn, Caterina, al testament que disposà el 3 de febrer de 1700 en poder del notari Gaspar Llabrés, feu hereus universals la seva germana Joana Anna, l’espòs d’aquesta —el notari Francesc Mesquida— i la seva neboda Joana Anna Mesquida (ARM, ECR-1151, f. 400).

Amb instrument de 25 de febrer de 1701 autoritzat pel notari Miquel Dameto, Joana Anna Rigo i Francesc Mesquida carregaren sobre el Jonquet un cens de 7 lliures 10 sous a favor del convent de la Concepció, òlim del Puig de Pollença. Segons aquest document, Joana Anna Rigo havia fet edificar unes cases i hostal devora el pont de Sant Magí. Prèviament, amb instrument de 30 de gener de 1697 autoritzat pel notari Joan Llompard, la propietat havia estat carregada amb un cens de 10 lliures a favor del cirurgià Gaspar Burgos (íd.; ARM, Not. 4340, f. 148v).

D’aquesta època tenim documentats dos contractes d’arrendament que mostren com era la propietat. D’una banda, el 29 d’octubre de 1724, Joana Anna Rigo —ja viuda de Francesc Mesquida— i el seu fill Pere Francesc arrendaren el rafal del Jonquet a Jaume Gibert, de les Sitges, per temps de 3 anys i ànnua mercè de 50 lliures, comprenent «la terra de dalt y lo hort del torrent, ab la sènia, safarex y casetas de dit hort, no emperò la taberna, triquets ni casas de dalt», amb l’obligació d’escurar el tram de torrent comprès entre el pont i la mar. D’altra banda, el 6 de maig de 1728, Pere Francesc Mesquida Rigo arrendà a Jaume Corró —d’Inca—, per ànnua mercè de 50 lliures, l’hort de la propietat amb les cases baixes —que eren la taverna, els triquets, la caseta de l’hort, l’estable i la païssa—, amb l’obligació de conservar en bones condicions els triquets que hi havia devora la taverna, tant «de bolla de tinor com de tirar», regar-los, conservar les canals i adobar-los en cas d’espanyar-se. L’arrendatari no podia rentar en el safareig gran ni pescar els peixos. A més, no podia impedir als estadants del lloc prendre aigua amb gerres mentre la sínia rodàs per esser comuna (ARM, Not. R-190: f. 172, 295).

La situació econòmica de la família Mesquida no devia esser gaire bona perquè, el 13 de novembre de 1743, davant els nombrosos deutes, la propietat hagué d’esser venuda en pública subhasta per la cúria de Censos. L’adquirí el cirurgià Nicolau Mercadal, qui morí el 5 de febrer de 1745, amb testament que havia disposat el 3 anterior en poder del notari Cristòfol Fonollar, en què nomenà hereu el seu nebot Andreu Mercadal Pons, practicant de teixidor de lli, fill de Francesc —sastre— i de Francina (ARM, ECR-572, f. 302).

El 14 de maig de 1749, Andreu Mercadal Pons establí la propietat al comerciant Joaquim Bosch Barceló, fill de Jaume i de Maria, imposant un cens de 40 lliures anuals. Prèviament, hagué de demanar llicència a les autoritats, car era menor de 25 anys. A la sol·licitud s’assenyala que el rafal prestava anualment 64 lliures cens a diversos particulars i a més havia de pagar cada any 200 lliures a son pare, Francesc Mercadal, i 200 lliures a cadascun dels seus germans, segons havia disposat Nicolau Mercadal al seu testament. Endemés, estava obligat a pagar alguns deutes contrets pel seu oncle. Confrontava amb el torrent que es trobava entre l’hort i terres del rafal i el cementeri del Fossar del Jonquet, el camí públic que anava a Portopí, terres de Nicolau Andreu, la vorera de la mar i el Roquissar de la Mar, que era d’Onofre Ferrer, denominat també el Salt del Ca. Comprenia dues cases majors, cases menors, hort i terra de conreu dita el Secar o Terra de Dalt. Era tengut sots alou propi per 8/19 parts, en alou reial per les 11/19 parts restants i a mercè de lluïsme per la part del rafal on es trobaven una casa, l’hort i el torrent (íd.).

El 17 de juny de 1766, Joaquim Bosch Barceló vengué una de les dues cases que hi havia dins la propietat a Baltasar Montaner, el qual morí el 10 de març de 1786, amb testament que havia disposat el 10 d’octubre de 1781 en poder del notari Antoni Muntaner, en què nomenà hereu universal el seu fill Josep. Aquest morí el 18 de febrer de 1791, amb testament que havia ordenat el 10 de maig de 1789 en poder del notari Marc Joaquim Rosselló, en què feu hereva usufructuària la seva esposa, Francina Bordoy, i propietari, el seu fill Baltasar. El 7 d’octubre de 1796, vengueren la casa al tintorer barceloní Francesc Creus Reus, fill de Francesc i de Caterina. Confrontava amb el camí de Portopí, terres de Gaspar Flexas Ferrer —Can Gatleta— i terres del doctor en medicina Josep Bosch. El 27 de gener de 1818, Francesc Creus Reus vengué la casa, per preu de 200 lliures, a Jaume Sitjar Gelabert, fill de Jaume i de Margalida. Aquest morí el 27 de maig de 1842, amb testament que havia disposat el 4 de setembre de 1835 en poder del notari Antoni Mora, en què nomenà hereu el seu fill Jaume, nascut del seu matrimoni amb Caterina Cortey. El 22 de juny de 1858, Jaume Sitjar Cortey, veïnat de Llucmajor, vengué la casa a Àngela Figuerola, esposa de Bartomeu Roca, veïnada de Santa Caterina (ARM, ECR-582, f. 102v; ARM, ECR-589, f. 6v; ARM, ECR-827, f. 81).

Joaquim Bosch Barceló, cònsol de la nació maltesa, morí el 6 de març de 1795, amb testament que havia disposat el 12 d’abril de 1792 en poder del notari Pere Josep Bonet, en què nomenà hereu universal propietari el seu germà, el doctor en medicina Joan Bosch, qui, a la capbrevació que signà el 1796, declarà, entre altres coses, que la propietat confrontava amb el Fossar del Jonquet (ARM, ECR-1157, f. 214; ARM, Not. 2162, f. 90).

Després de la mort de Joan Bosch —ocorreguda en una data que no podem precisar—, la propietat passà al seu nebot Sebastià Bosch Cabot —també doctor en medicina—, qui la capbrevà el 18 de novembre de 1818 declarant que ocupava una superfície de 3 quarterades i que comprenia cases majors, moltes cases petites, un hort i la terra conrada dita el Secar. Aleshores, confrontava amb el camí de Portopí, el Salt del Ca, el torrent que passava per dedins l’hort del rafal, el cementeri dels Jonquets i terres de Gaspar Flexas Ferrer. Segons l’Apeo (1818), la propietat era denominada el Pont de Sant Magí, tenia casa i hort i valia 3.000 lliures (ARM, ECR-1123, f. 30; ARM, D-1530, f. 312v).

Sebastià Bosch Cabot morí el 24 de febrer de 1822, amb testament que havia disposat el 10 anterior en poder del notari Bartomeu Socias, en què instituí en la porció llegítima les seves quatre filles: Maria Margalida, Elisabet, Maria Ignàcia i Maria Josepa Bosch Cabot, nascudes del seu matrimoni amb Elisabet Cabot Busquets, a qui nomenà hereva universal propietària. El patrimoni del difunt comprenia nombroses cases dins la ciutat de Palma, als carrers de la Posada de Lluc i Binimelis «hoy d’en Bosch»; 34 cases a l’arraval de Santa Caterina, al punt denominat el Pont de Sant Magí, valorades en 3.784 lliures; unes cases al carrer Major de dit arraval; l’hort denominat el Pont de Sant Magí, valorat en 3.500 lliures, i una peça de terra dita el Jonquet, de 3 quarterades i 2 quartons, valorada en 2.000 lliures (CNIB, Joaquín Pujol Muntaner, Any 1872, Semestre 2n, f. 1377).

Elisabet Cabot Busquets morí el 15 de març de 1864, amb testament que havia ordenat el 2 de novembre de 1862 en poder del notari Manuel Sancho, en què nomenà hereus universals propietaris els seus nets Juan, Sebastián i María Josefa Cerdó Bosch —casada en primeres núpcies amb Jaime Bosch Vidal i en segones amb Juan Antonio Perelló Ginard—, fills de la seva filla Maria Josepa Bosch Cabot i de Rafel Cerdó Martorell (†8-11-1855). Acceptaren els béns de les herències paterna i materna amb escriptura de 3 de desembre de 1873 autoritzada pel notari Joaquín Pujol Muntaner (íd., Any 1892, Semestre 2n, f. 1010).

El 17 de maig de 1869, fou aprovat el Plan general de ensanche del arrabal de Santa Catalina, que afectava la propietat, car s’hi marcaren les illetes nombres 47-52 i 57-61, situades a ambdós costats del torrent del Jonquet. Poc després, els germans Cerdó Bosch n’iniciaren el procés d’establiment (íd., Any 1878, f. 584).

Finalment, per reial ordre de 17 de juliol de 1891 expedida pel Ministeri de Guerra, es concedí autorització a Juan Cerdó Bosch per a construir una barriada de 19 cases damunt una porció de 4.750 m² que confrontava, al nord, amb la carretera d’Andratx; a l’est, amb el terreny destinat a obrir el carrer del Salto; al sud, amb la vorera de la mar i el terreny que havia de servir per a prolongar el carrer del Pedregal, i a l’oest, amb la vorera de la mar i la carretera d’Andratx. Les escriptures de compravenda contenien una sèrie de pactes, entre els quals cal destacar que els nous propietaris havien de tancar de paret els solars, respectar les alineacions marcades per l’Ajuntament i atendre el dictamen de l’arquitecte municipal aprovat en sessió de 22 de maig d’aquell any. Fou així com els germans Cerdó Bosch iniciaren l’establiment de la darrera part de la propietat que restava en les seves mans (íd., Any 1892, Semestre 2n, f. 1010).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s