Can Granada

Hanino, Hamior, La Cova, Son Rossinyol, Les Tanquetes, Na Ferrera, La Perera del Rei

La propietat se situa devora Son Cabrer, a la confluència de l’antic camí d’Esporles i el d’accés al monestir de la Real. Pren nom de la família Sagranada, documentada a Mallorca des de la conquesta. Tradicionalment s’ha identificat amb l’alqueria Hanino o Hamior, de 10 jovades de superfície, que correspongué a Bernat Çagranada en el repartiment de l’illa. Probablement aquesta antiga alqueria ocupava una extensió major del que ocupà posteriorment el rafal de Can Granada. Alguns documents també es refereixen en aquesta propietat amb el nom de la Cova.

Els Sagranada vengueren a Mallorca arran de la conquesta catalanoaragonesa de 1229, on Bernat Çagranada tengué un paper molt destacat, tal volta com un dels principals cavallers, car en el posterior repartiment (1232) rebé l’alqueria Hanino o Hamior (més endavant denominada, successivament, la Cova i Can Granada), situada al terme de la ciutat, i unes cases i banys intramurs, prop del Banc de l’Oli: «Alcheria Hanino, X jovades, és d’en Bernat de Çagranada» (Miralles, 2006: I, 135).

La capbrevació que Baltasar Rossiñol de Çagranada efectuà el 1704 aporta algunes dades sobre la relació d’aquesta propietat amb la família Sagranada. Segons aquest document, pertanyé successivament a Jaume Çagranada, Robert Çagranada, Bernat Çagranada, Bernat Çagranada (fill de l’anterior), Martí Çagranada (fill de l’anterior) i la seva filla Martina Çagranada, darrera representant d’aquesta branca de la família, qui la posseí fins a la seva mort, ocorreguda al començament del segle XVI. El 24 de febrer de 1341 el rei Pere IV d’Aragó concedí a un dels dos Bernat Çagranada documentats anteriorment el privilegi de poder traslladar i mudar, sempre que ho volgués, el canó que tenia a ca seva, prop del convent de Santa Margalida, al rafal que posseïa prop del monestir de la Real, a més de retenir de l’esmentat canó un altre de més petit de diàmetre d’un diner per a ús de dita casa situada intramurs. D’altra banda, Robert Çagranada, fill de Bernat, la posseïa el 1381, malgrat que no s’esmenti cap Robert Çagranada fill de Bernat a la capbrevació abans citada (ARM, ECR-1151, f. 449; Gomila, 2000: 23).

Durant l’estiu de 1381 una severa sequera posà en risc el proveïment d’aigua a la ciutat. En resposta en aquesta situació, el governador de Mallorca Francesc Çagarriga Vilariga, a petició dels jurats i del procurador reial, inicià un procés per a garantir l’abastiment d’aigua a la ciutat i els seus voltants. Aquest procés s’orientà a revertir la sentència dictada pel lloctinent Guillem Llagostera amb l’objectiu de corregir abusos i abordar el problema de l’escassetat d’aigua. El resultat d’aquest treball es recopilà en un manuscrit conegut com el Libre d’en Çagarriga per les ayguas de la sèquia. Un dels passos fonamentals d’aquesta reforma fou l’elaboració d’un capbreu que exigia als beneficiaris i perceptors d’aigua, tant dins com fora de les murades, que presentassin els títols justificatius dels seus drets. Aquesta mesura també cercava corregir abusos i prevenir usurpacions. En aquest context, Robert Çagranada, fill de Bernat Çagranada, presentà la cèdula de concessió al procés obert (1381-83) per Francesc Çagarriga amb l’objectiu de reformar els canons de la síquia i altres drets associats. En aquell moment el canó de Can Granada ja era de coure i percebia aigua setmanalment, ço és, el diumenge a la nit vuit hores, que es corresponia amb la durada de la tanda de la nit, i el divendres des del migdia fins a mitjanit. Així mateix, tenia dret a una dobla d’aigua, que en temps de la reforma de Çagarriga (1381-83) ja percebia Robert Çagranada i que almanco el 1868 encara percebia diàriament el rafal de Can Granada. Segons les estimacions verificades el 7 de febrer de 1666 i ratificades el 1783, el canó restà estimat en 10 hores de tanda cada 20 dies, i la dobla, en altres 10 hores cada 20 dies (Gomila, 2000: 23).

Com s’ha dit abans, Martina Çagranada heretà la propietat de son pare, Martí. Testà el 24 de setembre de 1522 davant el notari Antoni Massot i nomenà hereu de part dels seus béns (entre els quals es comprenia el rafal de la Cova) el seu parent Bartomeu Rossinyol, tot i que no hem pogut documentar el grau de parentiu que els unia. Aquest testà el 19 de desembre de 1543 davant el notari de Valldemossa Rafel Mora, nomenà hereu el seu fill Baltasar i llegà algunes propietats (per exemple, Son Granada de Llucmajor) al seu fill Bartomeu, fundant així dues branques del llinatge, una de les quals encara subsisteix i l’altra fou absorbida per la línia dels Villalonga coneguda com de la Gran Cristiana. El 2 de gener de 1544 Joana, viuda i hereva usufructuària de Bartomeu Rossinyol, rebé l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de Mossèn Cavalleria, una possessió situada al terme de la vila de Valldemossa, la possessió de Son Granada (Llucmajor), unes cases i el rafal del Puig Blanc (Muro) i un rafal situat a prop de la síquia de la ciutat que cal identificar amb Can Granada i que el document no descriu. Aleshores la propietat tenia dret de percebre dues hores d’aigua cada 20 dies de la tanda d’en Pedruix (íd.: 24; ARM, Not. M-878, f. 160).

El 17 d’abril de 1556 Pere Rossinyol de Çagranada, en representació del seu germà Baltasar, qui era fora del regne, vengué el ple domini del rafal per preu de 5 sous a Jeroni Sant Joan, fill i hereu de Joanot Sant Joan. Segons l’escriptura, la propietat era tenguda sots alou propi i confrontava amb el camí d’Esporles, el camí que anava de dit camí d’Esporles al monestir de la Real, el rafal de Pere Cabrer (aleshores anomenat Son Bonifai) i el rafal dels hereus del notari Bartomeu Pau (posteriorment So na Pau). Prestava 16 lliures cens a Francesc Gomis, 12 lliures cens al mercader Antoni Benet Menescal i 12 lliures cens al mercader Joanot Fiol. Al mateix acte Jeroni Sant Joan quità els censals que es pagaven a Francesc Gomis i Antoni Benet Menescal, i establí la propietat a Baltasar Rossinyol de Çagranada imposant un cens reservatiu de 35 lliures. Molt probablement, darrere aquesta operació hi havia un interès creditici (ARM, Not. M-896, f. 16v).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, pertanyia a Baltasar Rossinyol i valia 3.500 lliures: «Lo raffal de mossèn Balthasar Russinyol, tres mília y sinch-centes liures» (ARM, D-1251, f. 145).

Baltasar Rossinyol de Çagranada es casà el 6 d’abril de 1563 amb Elisabet Net, filla de Pere. Al testament que disposà el 4 de febrer de 1601 davant el notari de Llucmajor Tomàs Mataró nomenà hereu universal el seu fill Nicolau i prellegà aquesta propietat al seu fill Joan Antoni. El 29 d’octubre de 1639 es redactà l’inventari de béns de Joan Antoni Rossinyol de Çagranada Net, el qual fou rebut pel seu germà i hereu, Nicolau. L’heretat comprenia unes cases situades a la ciutat i aquesta propietat, que aleshores ocupava una superfície de 17 quarterades, tenia cases i safareig i confrontava amb el camí d’Esporles, el camí de la Real, la tanqueta del molí del notari Magí Perelló, terres de Joan Cabrer, la síquia de la ciutat i el rafal de Joan Fornari (So na Pau). Es trobava arrendada a Margarita, viuda de Francesc Vidal, per ànnua mercè de 300 lliures (ARM, Not. 5542, f. 66).

Nicolau Rossinyol de Çagranada Net morí el 10 de febrer de 1641 amb testament que havia ordenat el 20 d’agost de 1638 davant el notari Joan Antoni Carbonell Armengol, en què nomenà hereu universal el seu fill Baltasar, nascut del seu matrimoni (1621) amb Francina Sant Joan, filla de Jeroni. Baltasar Rossiñol de Çagranada Sant Joan morí el 5 d’agost de 1667 amb testament que havia disposat el primer de gener anterior davant el notari Llorenç Busquets, en què nomenà hereu universal el seu fill Baltasar, nascut del seu segon matrimoni (1649) amb Jerònima Fortesa Tagamanent Suñer, filla de Pere Fortesa Tagamanent i de Francina Sunyer (ARM, ECR-1151, f. 449).

Segons els estims de 1685, la propietat consistia en un rafal, es denominava Son Rossinyol, pertanyia als hereus de Baltasar Rossiñol de Çagranada i valia 6.600 lliures: «Lo rafal Son Rosiñol, devant la Real, de hereus de M.ᵒ Baltasar Rosiñol Çagranada, sis mil y sis-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 200).

Mitjançant escriptura de 2 d’abril de 1687 autoritzada pel notari Gaspar Llabrés, Baltasar Rossiñol de Çagranada Çafortesa adquirí de Joan Dameto dues peces de terra anomenades les Tanquetes juntament amb el seu dret d’aigua de la síquia de la ciutat, consistent en dues hores d’aigua cada vint dies de la tanda d’en Pedrutxo. Joan Dameto imposà un cens reservatiu de 100 lliures i es reservà l’aigua que tenia dret de percebre per al seu hort o rafal situat devora les Tanquetes mitjançant el camí de Valldemossa, així com el dret de passar la síquia per dins la propietat venuda. Confrontava amb el camí de Valldemossa, el carreró dit de les Aigües, la síquia de la ciutat i Son Cabrer. Cal identificar aquesta propietat amb l’espai representat al Plano Topográfico Estadístico (1850) sota la denominació de la Tanca de Can Granada. Segons els estims de 1685, les Tanquetes valien 1.200 lliures: «Las Tanquetas, de M.ᵒ Joan Dameto, mil dos-centas lliuras» (íd.; ARM, ECR-1151, f. 449; ARM, Not. Ll-287, f. 62v).

Poc després d’adquirir les Tanquetes, Joan Gual Çanglada, com a jurat major de la Casa de l’Horta, aprovà la sol·licitud presentada per Baltasar Rossiñol de Çagranada Çafortesa per a fer a costes i despeses seves una síquia que permetés conduir les aigües de Son Rossinyol fins a la propietat que acabava de comprar, amb la condició de pagar les despeses de conservació (ARM, Not. 4349, f. 35).

Les Tanquetes eren conegudes antigament amb els noms de na Ferrera i la Perera del Rei. Com s’ha dit abans, tenien dret de percebre dues hores d’aigua cada 20 dies de la tanda d’en Pedrutxo, que el 1565 percebia Albertí Dameto per a regar el rafal de Son Dameto, de nombre de les vuit hores que constituïen dita tanda, car les restants sis hores les percebien Can Granada, So na Pau i Son Busquets. Endemés, tenia dret a una dobla que als idus de juny (dia 13) de 1323 el rei Sanç de Mallorca feu mercè i gràcia a Guerau Adarró i als seus per a percebre aigua de la síquia, tota la que fos necessària, per a regar les seves terres (Gomila, 2000, 26).

Baltasar Rossiñol de Çagranada Çafortesa morí el 18 de juny de 1707 amb testament que havia disposat el 28 de juny de 1697 davant el notari Onofre Josep Suñer, en què nomenà hereu el seu fill Baltasar, nascut del seu matrimoni amb Maria Dameto. Durant els primers anys l’heretat estigué administrada per la viuda, Maria Dameto, qui el 9 d’octubre de 1729 signà un contracte d’arrendament de Can Granada. Segons aquest document, la propietat comptava amb una casa de dos pisos i porxos i un jardí contigu tancat de paret. Hi havia una plantació de morers des de la fibla de So na Jaume fins al camí de la Real. Els propietaris es reservaven les taronges i llimones que havien de menester per al dia de Nadal i la matança dels porcs (ARM, ECR-1151, f. 449; ARM, Not. 4371, f. 3).

Baltasar Rossiñol de Çagranada Dameto es casà amb Aina Desclapés i en foren fills Francesc, Baltasar (prevere), Maria (casada amb Francesc Villalonga), Caterina (casada amb Francesc Comellas) i Margalida. Morí el 6 de juny de 1761 amb testament que havia ordenat el 5 de maig de 1759 davant el notari Bartomeu Martorell, en què nomenà hereu universal el seu fill Francesc (ARM, ECR-1161, f. 69v).

Francesc Rossiñol de Çagranada Desclapés es casà amb Maria Antònia Gual Suelves i en foren fills Pedro, Baltasar (casat amb María Ignacia Montaner Puigdorfila), María Ignacia (†1858) i María Gertrudis (†1884). Morí el 27 de desembre de 1817 amb testament que havia ordenat el 7 de març de 1814 davant el notari Bartomeu Socias, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill primogènit, Pedro, a qui també nomenà successor als fideïcomisos fundats per Jerònia Truyols (casada amb Francesc Cotoner) i Maria Truyols (casada amb Nicolau Dameto). Al codicil que Francesc disposà el 5 de desembre de 1816 davant el mateix notari ordenà que Pedro, fill seu i hereu universal propietari, fos elegit successor al fideïcomís ordenat per Francesc Sunyer Joan en la donació que atorgà a favor de la seva filla, Francina Sunyer Moix, mitjançant escriptura privada atorgada el 9 de setembre de 1631, recollida en notes del notari Jaume Pujol el 13 de setembre de 1636. Endemés, mitjançant aquest codicil Pedro fou elegit successor als béns que Pere Antoni Puigdorfila disposà en el seu testament de 30 de setembre de 1628 davant el notari Miquel Serra (RP6, 260-terme, 1a-2a).

Poc després Pedro Rossiñol de Zagranada Gual capbrevà Can Granada i les Tanquetes. La primera ocupava una superfície d’unes 14 quarterades i confrontava amb el camí d’Esporles, el camí que anava d’aquesta via al monestir de la Real, la terra i el molí fariner dels hereus del doctor en drets Joan Antoni Artigues, les terres denominades la Vela (de pertinences de Son Cabrer), la síquia de la ciutat i el rafal de So na Pau. La segona ocupava una superfície de quatre quarterades i mitja i confrontava amb el camí de Valldemossa, un carreró anomenat vulgarment de les Aigües, la síquia de la ciutat i terres de Son Cabrer (ARM, ECR-1161, f. 69v).

Segons l’Apeo (1818), Can Granada pertanyia a Pedro Rossiñol de Zagranada Gual, tenia casa, valia 32.500 lliures i ocupava una superfície de 18 quarterades de camp de primera qualitat amb garrovers, altres arbres i dret d’aigua (ARM, D-1530, f. 166v).

Pedro Rossiñol de Zagranada Gual es casà amb Isabel Zaforteza Dameto (†1874) i en foren fills Francisco (†1893), José (†1865) i Josefa (†1901). Morí el 15 de desembre de 1864 amb testament que havia ordenat l’11 d’octubre de 1849 davant el notari Cayetano Socías Bas, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill primogènit, Francisco, a qui també nomenà successor als fideïcomisos que ordenaren Pere Antoni Puigdorfila, Francesc Sunyer Joan, Jerònia Truyols i Maria Truyols. Mitjançant escriptures de 10 de febrer i 7 de març de 1865 autoritzades pel mateix notari acceptà els béns de l’herència, que comprenia les cases majors (Can Granada) i unes altres cases devora l’església de Sant Gaietà; Son Berga (136 quarterades i 3 quartons) i Can Granada (20 quarterades), situades al terme de la ciutat; Torà (Calvià, 182 quarterades); Son Perot Clapés (187 quarterades), l’Hort de Son Perot Clapés (16 quarterades), els Gassons (102 quarterades) i Son Gil (84 quarterades), situades a Maria de la Salut; Son Campfullós (Santa Margalida, 610 quarterades); Son Arcaines (207 quarterades) i Son Tellet (51 quarterades), situades a Sineu; Son Mas (130 quarterades) i Son Frau (145 quarterades), situades a Manacor; Llucamet (580 quarterades) i Capocorb Vell (516 quarterades), situades a Llucmajor, i una part de les Sitjoles (Campos, 348 quarterades). Aleshores Can Granada ocupava una superfície de 20 quarterades i 1 quartó de terres de reguiu de segona i de tercera qualitat i terres de secà de segona qualitat amb ametlerars de segona i de tercera qualitat, tenia dret de percebre aigua de la síquia de la ciutat i valia 258.600 rals. Confrontava al nord amb Son Cabrer, de Fausto Meliá Clar; al sud, amb So na Pau, d’Ignaci Moragues Comellas; a l’est, amb la carretera de Valldemossa, i a l’oest, amb el camí de la Real (CNIB, Cayetano Socías Bas, Any 1865, Semestre 1r, f. 184; RP6, 260-terme, 1a-3a).

Francisco Rossiñol de Zagranada Zaforteza es casà en primeres núpcies amb María Francisca Dezcallar Gual, de qui nasqueren Pedro, Guillermo, Francisco, Isabel, María Josefa, María de la Concepción, María Francisca i María; i en segones, amb Eulalia Novara, de qui nasqueren María Margarita, María Antonia, José, Gertrudis i María del Carmen. Morí a Calvià el 16 de gener de 1893 amb testament que havia ordenat el 17 de juliol de 1873 davant el notari Cayetano Socías Bas, en què nomenà hereva usufructuària sa mare, Isabel Zaforteza Dameto, i per a després de la mort d’aquesta senyora, la seva dona, María Francisca Dezcallar Gual, i hereu propietari, el seu fill Pedro, qui mitjançant escriptura de 13 de gener de 1894 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner procedí a la descripció dels béns de l’herència, entre els quals hi havia, endemés de les propietats abans referides, les possessions de Son Dameto (Esporles, 415 quarterades), la Romana (Calvià, 360 quarterades), Cala Fornells (Calvià, 149 quarterades) i el Camp de Mar (Andratx, 240 quarterades) i una part de l’Aigua Dolça (CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1902, Protocol 1r; RP6, 260-terme, 5a).

Mitjançant escriptura de 16 de juny de 1902 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, Pedro Rossiñol de Zagranada Dezcallar entregà a Eulalia Novara i als seus fills les possessions de Son Perot, Son Blai i Llucamet i una determinada quantitat econòmica en pagament de la porció que els espectava en l’herència de Francisco Rossiñol de Zagranada Zaforteza (RP6, 260-terme, 15a).

El 5 de novembre de 1902 davant dit notari Font, Guillermo Rossiñol de Zagranada Dezcallar vengué a Antelmo Clar Mut per preu de 16.002 pessetes la porció llegítima que li corresponia en l’herència de son pare. No obstant això, el seu germà Pedro n’aconseguí la cessió per via de retracte legal pel mateix preu de 16.002 pessetes en sentència de 16 de gener de 1903 dictada pel jutjat municipal del districte de la Catedral (íd., 10a-11a).

L’11 de març de 1916 Pedro Rossiñol de Zagranada Dezcallar subscriví a Palma una instància descriptiva per la qual manifestava que havia arribat a diversos acords amb les persones que tenien dret a percebre béns de l’herència de Francisco Rossiñol de Zagranada Zaforteza i que, per tant, renunciaven al condomini de Can Granada i d’altres propietats en favor de l’hereu. Aquestes persones eren: els seus germans Guillermo, Francisco, Isabel, María de la Concepción, María i María Josefa; l’altra germana, María Francisca (†1900), que en morir adquiriren aquest dret el seu home, Fernando Dameto Cotoner, i els seus fills: José i Concepción; Eulalia Novara, viuda de Francisco Rossiñol de Zagranada Zaforteza, i els fills que tengueren en comú: María Margarita, María Antonia, José, Gertrudis i María del Carmen, que reberen en pagament de la seva porció les possessions de Son Perot, Son Blai i Llucamet; Juan O’Neille Rossiñol de Zagranada (†1907) —fill d’Antonia Rossiñol de Zagranada Montaner (†1851), qui era legitimària del seu avi, Francesc Rossiñol de Çagranada Desclapés—, que en morir adquiriren aquest dret els seus fills: José, Juan, Antonia i Josefa O’Neille Villalonga, i els seus nets: Ramón i Carmen Manuel Villena O’Neille; el germà de Juan, Julio O’Neille Rossiñol de Zagranada, que en morir adquiriren aquest dret la seva dona, Luisa Villalonga Cotoner, i els seus fills: María (†1893), Antonia (†1890), Félix i José; Joaquín Fuster de Puigdorfila Rossiñol de Zagranada (†1911), fill d’Isabel Rossiñol de Zagranada Montaner, que en morir adquiriren aquest dret la seva dona, Margarita Villalonga Fortuny, i els seus fills: Felipe, Isabel i Margarita; Josefa Rossiñol de Zagranada Zaforteza, que en morir adquiriren aquest dret els seus fills: Ignacio, Joaquina, Isabel i Josefa Truyols Rossiñol de Zagranada, els quals reberen en pagament de la seva porció la possessió de Son Burgues (Petra) (íd., 13a-37a).

Pedro Rossiñol de Zagranada Dezcallar es casà amb Isabel Fuster de Puigdorfila Villalonga (†1955) i en foren fills Francisco (militar), Joaquín i María Francisca (†29-4-1993), casada amb el militar Antonio Fuster Rossiñol. Morí als 72 anys el 17 de novembre de 1930 amb testament que de fadrí havia disposat el 13 d’abril de 1895 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què declarà no tenir hereus forçosos i que, per ço, nomenava hereva universal propietària Isabel Fuster de Puigdorfila Villalonga, amb qui havia de casar-se en breu. Per al cas ocorregut de morir casat amb aquesta senyora i deixar fills, nomenava la seva dona hereva universal usufructuària, i propietari, el fill mascle primogènit, que vengué a ser Francisco, amb substitucions a favor dels altres fills mascles, primer, i de les filles, després, per al cas de morir el primogènit sense descendència. Mitjançant escriptura de 13 de febrer de 1931 autoritzada pel notari José Socías Gradolí es dividiren els béns de l’herència, entre els quals hi havia Can Granada, que se l’adjudicà María Francisca en concepte de llegítima i lliure de l’usdefruit d’Isabel Fuster de Puigdorfila Villalonga i de tot condomini (íd., 39a).

Mitjançant escriptura de 18 de novembre de 1974 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, María Francisca Rossiñol de Zagranada Fuster de Puigdorfila vengué a Pilar Delgado Roses una porció de 300 m² que confrontava amb la carretera de Valldemossa, el refugi d’animals de la Sociedad Protectora de Animales y Plantas i So na Pau mitjançant la síquia de la ciutat (RP2, 31121-III, 1a).

El 31 de maig de 1978 davant el notari Rafael Gil Mendoza, María Francisca Rossiñol de Zagranada Fuster de Puigdorfila vengué a l’entitat Almar SA una porció de 1.840 m² que confrontava amb la carretera de Valldemossa, la síquia que la separava de So na Pau i la porció de Can Granada de 300 m² que adquirí Pilar Delgado Roses. Al mateix acte Almar SA adquirí, ço és, dels germans Delgado Roses i Delgado Garriga, una porció de So na Pau de 59.898 m² i una porció de 262 m² procedent de la síquia de la ciutat, i de Pilar Delgado Roses, la porció de Can Granada de 300 m². Les dessusdites porcions foren agrupades sota una mateixa finca registral de 62.300 m² damunt la qual s’aixecà un centre comercial (RP2: 2478-VI, 31121-III, 2477-VI, 14156-VI).

Mitjançant escriptures de 29 de maig de 1978 i 27 d’abril de 1979 autoritzades pel notari Rafael Gil Mendoza, María Francisca Rossiñol de Zagranada Fuster de Puigdorfila vengué a l’entitat Espaverd SA una porció de 14.151,11 m² que confrontava al nord i a l’est amb la resta de Can Granada; al sud, amb So na Pau mitjançant paret, i a l’oest, amb la prolongació del carrer del General Riera. El primer de febrer de 1999 davant el notari Víctor Alonso Cuevillas Sayrol, Espaverd SA vengué la propietat per preu de 207 milions de pessetes a l’entitat Inversiones y Desarrollo Urbano Residencial Balear SAU (INDURBASA), la qual mitjançant escriptura de 29 de setembre de 2000 autoritzada pel notari Miguel Mulet Ferragut la vengué per preu de 420 milions de pessetes a l’entitat Iberworld Airlines SAU, la qual l’11 d’abril de 2001 davant dit notari Mulet la vengué pel mateix preu a l’entitat Oficinas Centrales Baleares SL. El 21 de maig de 2003 el Consell de la Gerència d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma concedí a Oficinas Centrales Baleares SL llicència de nova construcció per a un edifici d’oficines i pàrquings que constava de soterrani segon, soterrani primer, planta baixa, planta primera i planta de coberta, amb una superfície total edificada de 21.892,55 m². Mitjançant escriptura de 31 d’octubre de 2008 autoritzada per dit notari Mulet, Oficinas Centrales Baleares SL vengué la propietat per preu de 13,7 milions d’euros a l’entitat Iberostar, Hoteles y Apartamentos SL (RP2, 5305-VI: 1a, 5a; RP2, 1766-VI: 1a, 7a; RP2, 49890-VI: 4a, 6a-7a).

Després de les dessusdites segregacions i de les expropiacions patides amb motiu de la construcció del tram III-A de la via de cintura, Can Granada ocupava (1999) una superfície de 98.183 m². Confrontava al nord amb Son Cabrer; al sud, amb la via de cintura i la propietat d’Espaverd; a l’est, amb la via de cintura i Son Cabrer, i a l’oest, amb el camí dels Reis (RP2, 50263-VI, 1a).

Mitjançant escriptura de 26 de març de 1999 autoritzada pel notari Raimundo Clar Garau, l’entitat Dedir 2000 SL adquirí una porció de 87.383 m² classificada com a sistema general d’equipaments comunitaris d’ús assistencial (SGEC/AS 41-02-P) pel pla general d’ordenació urbana de 1999, aprovat inicialment el 8 d’abril d’aquell any, i definitivament, el 23 de desembre següent. Mitjançant escriptures de 21 de setembre de 1999 i 23 de març de 2000 autoritzades pel notari José Andrés Herrero de Lara, Dedir 2000 SL manifestà que damunt els terrenys havia projectat la construcció de diversos edificis destinats a assistència sanitària i hospitalària, activitats geriàtriques i altres usos permesos pel PGOU, endemés dels vials i pàrquings (RP2, 50685-VI, 1a-2a).

El 8 de maig de 2001 davant dit notari Clar, el matrimoni Pedro Crespí Gost i Catalina Llabrés Moragues adquirí una porció de 10.000 m² que comprenia les cases de Can Granada i que estava classificada com a sòl rústic d’ús agrícola i ramader. Confrontava al nord i a l’est amb Son Cabrer; al sud, amb el polígon sociosanitari de Can Granada, i a l’oest, amb el camí dels Reis (RP2, 57249-VI, 1a-3a).

El 8 de juny següent davant dit notari Clar, l’entitat Centros Comerciales Carrefour SA adquirí una gaia de 830 m² que després de la construcció del tram III-A de la via de cintura havia restat aïllada a l’altra banda de l’autopista, entre aquesta via i el centre comercial, devora les restes de la síquia de la ciutat que es conserven a un racó del pàrquing (RP2, 50263-VI, 2a).

El 2010 les cases de Can Granada foren objecte d’unes obres destinades a consolidar-ne l’estructura. Aquesta intervenció es dugué a terme després d’anys d’abandonament. La situació s’havia agreujat arran dels danys ocasionats per la torbonada de l’octubre de 2007, que provocà esfondraments parcials i deixà les cases en estat crític.