Can Valero

El Monestiret, Son Sureda, Son Bauçà

Situada al lloc del Vinyet i convertida en polígon industrial i de serveis, aquesta propietat formava part del disputat fideïcomís de Baltasar Thomàs Nicolau.

Fins al segle XVII era denominada el Monestiret, i durant el segle XVIII i part del XIX, Can Bauçà o Son Bauçà. La primera denominació sembla clara, atesa la seva proximitat al monestir de la Real. La segona podria estar relacionada amb Miquel Bauçà, qui en fou arrendatari a la segona meitat del segle XVII. D’altra banda, els estims de 1685 la documenten amb el nom de Son Sureda en referència a la família Sureda-Thomàs, cridada en primer lloc a succeir al fideïcomís de Thomàs. La denominació de Can Valero la prengué de la família Sureda-Valero, cridada en segon lloc.

Baltasar Thomàs Nicolau, fill de Gaspar, era membre d’una família de mercaders que feu una important fortuna entre els segles XV-XVI. Es casà amb la seva neboda Elisabet (mulata nascuda de la unió il·legítima del seu germà Gaspar i de l’esclava Marta), la qual fou enterrada el 4 d’abril de 1552 al convent de Sant Domingo. Morí sense deixar descendència el 31 de gener de 1549 amb testament que havia disposat el mateix dia davant el notari Antoni Tries, en què fundà un fideïcomís a favor dels nets de la seva germana Caterina (†1543), casada amb Salvador Sureda Anglada (†1529). Entre altres obligacions de caire econòmic, el vincle imposava el gravamen d’adoptar el nom i el llinatge de Thomàs, així com «aportar la senyal y armes de Thomassos, conservant la capella de Thomassos en la iglésia de Sanct Domingo», i també la de prendre com a nom de pila el d’un dels tres Reis d’Orient: Melcion, Gaspar o Baltasar (Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Morey, 1989: 84; Oleza, 1921: 32).

Poc després s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, que comprenia les cases majors, situades «en la parròquia de S.ᵗᵃ Creu, en lo lloch dit el Padrís del Born»; unes cases menors situades «en lo mateix carrer del Pradís del Born, junt a les espal·las de la iglésia de S.ᵗ Pheliu»; la possessió de Belldeport, situada al terme de la ciutat, a prop del monestir de la Real, que incloïa unes cases majors amb 16 quarterades de terra, la Boval (16 quarterades) i el Monestiret (40 quarterades); una possessió situada al puig de Santa Eulàlia, devora el camí de Calvià, que es denominarà posteriorment Son Sureda o Son Suredeta, i un camp «molt gran» a les Torres Llavaneres, a prop del Portitxol, d’unes 60 quarterades. L’herència tenia dret de rebre anualment 158 lliures, 4 sous, 8 diners i 44 quarteres de forment, a més dels doblers procedents de la mercè del dret de lleuda, concedida el 1439 i el 1446 pel rei al seu avi Tomàs Thomàs. L’inventari també detalla els esclaus que posseïa al seu «alberch major»: «un catiu dit Miquel, negre, vell; altre catiu dit Amet, tort, moro; altre catiu dit Amet, de les Cadenes, moro; altre catiu dit Calif, moro; tres mynyons, ço és, Catherina, Silvestre y Nadalet.» Aquests tres darrers eren bords, és a dir, nascuts d’esclava i propietari, i foren alliberats per disposició testamentària. Els altres esclaus foren venuts per la viuda del difunt en pública subhasta a la plaça de Cort (ARM, Not. S-1749, f. 11-13; Morey, 1989: 64-65; Montaner, 1979: 289; Montaner i Le-Senne, 1981: 108).

Fill de Salvador Sureda Anglada i de Caterina Thomàs Nicolau fou Joanot. Aquest es casà amb Francina Gual Desbrull i en foren fills Gasparet i Joanot. Tot i que no estava obligat jurídicament a canviar de nom, llinatge i armes, Joanot Sureda Thomàs passà a anomenar-se Joanot Baltasar Thomàs quan es feu càrrec de l’administració del fideïcomís al qual fou cridat a succeir el seu fill Gasparet, primer hereu. Joanot Sureda Thomàs, «hereu de Balthazar Thomàs, lo qual ha jurat mudar el nom per lo vincle», fou enterrat el 30 de gener de 1555 al convent de Sant Domingo (Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Oleza, 1921: 32).

Gasparet Thomàs morí en edat pupil·lar i fou succeït pel seu germà Joanot, anomenat Joanot Baltasar Thomàs, abans Sureda Gual, el qual testà el 12 d’octubre de 1604 davant el notari Melcion Sans i nomenà hereu el seu fill Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Anglada, qui fideïcometé els seus béns el primer d’agost de 1635 davant el notari Agustí Alemany. Aquest es casà en primeres núpcies amb Magdalena Villalonga, i en segones, amb Maria Sureda Gual. Del primer matrimoni nasqué un únic fill, Gregori Baltasar (†1690, dement), i del segon, Joan (mort en edat pupil·lar) i Francina. Maria Sureda Gual i el seu home foren enterrats al convent de Sant Domingo el 16 d’agost de 1638 i el 9 de juliol de 1649, respectivament (ARM, ECR-1085, f. 56; Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Morey, 1989: 65, 85; Pascual, 2000a: 338; Oleza, 1921: 83-84).

Francina Sureda Sureda nasqué el 20 de març de 1634. El 1648, amb només 14 anys, es casà amb Ramon Burgues Çafortesa Pachs Fuster (1627-1694), Comte Mal, II comte de Santa Maria de Formiguera, a qui aportà una dot de 20.000 lliures. Es casaren mentre ell es trobava en presó domiciliària i passà la major part de la seva vida separada d’ell. Fins i tot, durant un temps cercà refugi a un convent atesos «els maltractes que don Ramon le fa de sofrir topant-la e fermant-la a una cambra molt fosque que és a la seua possessió al Puig de Inca». Quan morí son pare, heretà el patrimoni familiar i es convertí (1656) en administradora dels béns del seu germanastre, qui era incapaç d’administrar el seu patrimoni. La seva fortuna personal era considerable, amb uns ingressos anuals de més de 6.000 lliures entre censos i arrendaments. Era propietària de Son Sureda de les Basses (1.200 quarterades), Belldeport, la Boval (16 quarterades), el Monestiret (40 quarterades), Santa Eulàlia, el Rafal Roig (90 quarterades), el Rafal Nou (75 quarterades), el Rafal Cabàs (86 quarterades), nombroses vinyes, l’hostal de Son Sureda, nombrosos alous a la Pobla d’Uialfàs, les cases majors del Born (amb algorfa, hort i molí de sang), tres cases més a la ciutat (dues d’elles llogades), l’hostal dels Tomasos, magatzems de mercaderies al carrer de la Mar, una botiga i algorfa entre la Carnisseria i l’Argenteria, censals per valor de 786 lliures, el molí de l’Alzinar (Campanet) i Son Vivot i agregats (1.500 quarterades). Durant tota la seva vida conjugal, Francina mantengué els seus béns separats dels del seu home. Endemés, no es limità a conservar les propietats, sinó que n’adquirí de noves i s’ocupà personalment de contractar els arrendaments, de cedir-les a mitges o, fins i tot, d’explotar-les directament (Montaner i Le-Senne, 1977: 72; Canut et al., 1999).

Morí als 41 anys el 9 de novembre de 1675 i fou enterrada lo endemà al convent de Sant Domingo «en el vas y capella dels Thomasos en le capella dels Reis». Ordenà testament i codicils, respectivament, el 13 d’agost de 1659 i el dia abans de la seva mort davant el notari Antoni Moll, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereu universal propietari el seu cosí Joan Miquel Sureda Santacília, qui el 13 següent, mitjançant presidal decret de la Reial Audiència, fou nomenat tutor i curador dels béns de Gregori Baltasar «ob suam fatuitatem». El 24 següent rebé l’inventari dels seus béns davant el notari Joan Servera. L’heretat comprenia les cases majors «ab se cotxeria», situades a la parròquia de Santa Creu, al Pedrís del Born, que aleshores es trobaven arrendades a Miquel Joan Serralta Castell; unes altres cases «ab ses botigas» situades a la mateixa parròquia, al carrer que anava del Pedrís del Born a Sant Feliu, aleshores arrendades a la viuda de Gabriel Flor; el rafal denominat lo Monestiret, situat al camí d’Esporles, a prop de la Real, arrendat a Miquel Bauçà per 230 lliures anuals; el rafal dit la Boval, «junt al altre rafal», també arrendat a Bauçà per 100 lliures anuals; un rafal situat al camí del Coll de la Creu; la possessió de Son Sureda (Marratxí); el Rafal Cabàs, la possessió de Son Vivot (Inca) i les terres dites d’en Frontera o Son Suredeta (Inca) (Morey, 1989: 65; Oleza, 1921: 124; ACM, 1357, f. 79v; ARM, Not. S-1042, f. 337).

Només quatre dies després de la mort de Francina, Antoni Sureda Valero Font de Roqueta (dels Sureda de la branca de Can Valero, línia que Baltasar Thomàs Nicolau havia cridat en segon lloc) acudí a la Reial Audiència demanant la successió i administració del vincle de Baltasar Thomàs Nicolau. Mitjançant presidal decret de 10 de gener de 1676, la Reial Audiència reconegué els seus drets i el possessionà de tots els béns que li pertocaven. En canvi, altres fideïcomisos fundats per Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Anglada, i per sa filla, Francina, foren declarats, a la mort del fatu Gregori Baltasar, a favor de Joan Miquel Sureda Santacília, cap de casa de l’altra branca de Sureda que el fideïcomitent havia cridat en tercer lloc (Morey, 1989: 65; Pascual, 2000a: 338).

El 14 de gener de 1676, a instància de Rafel Sacarés (prevere beneficiat de Sant Jaume, com a procurador d’Antoni Sureda Valero Font de Roqueta i com a administrador del fideïcomís), el notari Joan Sabater inicià la redacció de l’inventari de béns del fideïcomís disposat (1549) per Baltasar Thomàs Nicolau, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, al lloc del Pedrís del Born, que aleshores es trobaven arrendades a Miquel Joan Serralta Castell; les cases menors, situades a dita parròquia, al mateix carrer del Pedrís del Born, darrere l’església de Sant Feliu, que aleshores tenia arrendades un tal Flor (mercader); el rafal denominat lo Monestiret, situat al lloc del Vinyet, arrendat a Miquel Bauçà; el rafal de la Boval, de pertinences de Belldeport, situat al camí d’Esporles, arrendat al mateix Bauçà per 100 lliures anuals; la possessió de Belldeport, situada al camí d’Esporles, arrendada a Sebastià Roca per 100 lliures anuals, i el rafal o possessió de Son Sureda de Santa Eulàlia, situat al terme de la ciutat, a la part del castell de Bellver, arrendat des d’almanco el mes de setembre de 1649 al conrador Bartomeu Coll per 300 lliures anuals (ARM, Not. S-1749, f. 11).

La documentació sobre si el Monestiret era una pertinença o no de Belldeport és confusa. Així com l’inventari del paràgraf anterior ho deixa clar per a la Boval, no sembla tan evident per al Monestiret. En canvi, un contracte d’arrendament de 1714 afirma que la propietat (aleshores denominada Can Bauçà) era «de pertinèncias del rafal dit Belldeport» (ARM, Not. M-1937, f. 104v).

Segons els estims de 1685, el rafal de Belldeport valia 2.800 lliures; el rafal de la Boval, 2.000 lliures, i Son Sureda (el Monestiret), 4.000 lliures. Aleshores pertanyien a Gregori Baltasar Thomàs, abans Sureda Villalonga (ARM, D-1253, f. 198v).

Com s’ha assenyalat anteriorment, la denominació de Son Bauçà la prengué de Miquel Bauçà, qui en fou arrendatari a la segona meitat del segle XVII. La relació de Bauçà amb la propietat començà el 1655, quan Antoni Sureda Valero (com a administrador del patrimoni de Thomàs) li arrendà el rafal que aleshores s’anomenava el Monestiret. El 1661 Bauçà aconseguí també l’arrendament del rafal de la Boval. Un contracte d’arrendament de 7 de desembre de 1783 autoritzat pel notari Francesc Mas Groñart confirma aqueixa denominació: «[…] yo, D.ᵃ Maria Zaforteza, […] lloch sive arrendo […] a vós, Gabriel Salas, àlias Silvestre, […] lo meu prèdio dit Son Bausà» (ARM, Not. S-1042, f. 337; ARM, Not. S-1749, f. 11; ARM, Not. M-2197, f. 849).

Gregori Baltasar Thomàs morí el 12 de gener de 1690 intestat i sense successió. Lo endemà Antoni Sureda Valero Font de Roqueta acudí novament a la Reial Audiència exposant que ell es trobava impossibilitat d’emprar el llinatge de Can Tomàs sense mescla ni addició perquè el fideï­comís que ja posseïa de Can Valero també obligava a gravamen d’armes i llinatge. Per aquest motiu, demanava la successió a favor del seu fill Francisco. L’Audiència aprovà la petició, i el sendemà el seu apoderat prengué possessió del fideïcomís en nom del seu segon fill mascle, Francisco Sureda Fortuny, anomenat de llavors ençà Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, prevere i col·legial de la casa de Nostra Senyora de Lluc (1989: 65-66; ARM, Not. M-1937, f. 77).

Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, morí el 1753 i feu hereu el seu germà Agustí. Aquest nasqué el 1688 i es casà en dues ocasions. El 1712 contragué matrimoni amb Anna Desbrull Dameto, qui aportà una dot de 7.000 lliures: 6.500 per Son Sitges (Muro) i 500 en metàl·lic. D’aquest matrimoni nasqué Francina, qui testà el 18 de juliol de 1741 davant el notari Miquel Monserrat i fou enterrada el 17 de gener de 1763 al convent de Sant Domingo «en lo vas de Valeros». El 29 de novembre de 1737 es casà en segones núpcies amb Caterina Togores Salas (filla de Miquel Joan Ballester de Togores Gual, VI comte d’Aiamans, i de Margarita Sales Berga), qui testà el 15 de març de 1753 davant el notari Andreu Bestard i fou enterrada el 29 de novembre de 1765 al convent de Sant Domingo «en lo vas de son marit». Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Margalida (1741-1791) —casada (1760) amb Pedro Caro Fontes, II marquès de la Romana—, Mariano i Maria (†1814) (Oleza, 1923: 31, 52, 101; Massot, 2010: 33).

Després de la mort (1753) de Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, Agustí renuncià el fideïcomís en favor del seu fill Mariano, qui el posseí fins al 18 de novembre de 1758, quan morí en pupil·lar edat. Per aquest motiu, els béns de Baltasar Thomàs Nicolau passaren novament a Agustí, el qual morí dos mesos després, el 24 de gener de 1759, amb testament i codicils que havia disposat, respectivament, el 13 de novembre de 1754 i el 26 d’octubre de 1755 davant el notari Cristòfol Fonollar, i fou enterrat lo endemà al convent de Sant Domingo «en lo vas de Valeros». Els seus parents Sureda, de la línia primera, reclamaren ràpidament davant la Reial Audiència la successió al fideïcomís de Thomàs. S’enfrontaren judicialment Joan Miquel Sureda Togores (†1775), II marquès de Vivot, i Margalida Sureda Valero Togores, marquesa de la Romana. El marquès de Vivot ho feia en nom del seu fill Joan perquè, com a primogènit de la seva casa, posseïa un altre fideïcomís, el de Térmens, que també obligava a gravamen de nom, armes i llinatge (Morey, 1989: 66-67; Pascual, 2000a: 339; Oleza, 1923: 28-29).

El novembre de 1761 es dictà sentència a favor dels Sureda de Can Vivot, però fou recorreguda i no fou fins al 23 d’octubre de 1767, amb la sentència definitiva del Reial i Suprem Consell de Castella, que el patrimoni dels Thomàs passà definitivament en aquesta branca principal dels Sureda (Pascual, 2000a: 339).

Joan Melcion Thomàs, abans Sureda Verí, posseí el fideïcomís fins al 15 d’agost de 1775, data en què morí son pare, Joan Miquel Sureda Togores, quan heretà tots els béns de Can Vivot, entre els quals hi havia el fideïcomís de Térmens, que, com ja s’ha indicat, també obligava a gravamen d’armes i llinatge. Per aquest motiu, el 5 de febrer de 1776 Joan Sureda Verí (1740-1807), III marquès de Vivot, cedí el fideïcomís de Thomàs al seu germà Jaume, anomenat des d’aleshores Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí (Morey, 1989: 66-67).

Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí, es casà amb la seva cosina Maria Çafortesa Sureda (†1832), filla de Tomàs Burgues Çafortesa Berga (1720-1772) i de Caterina Sureda Togores (1722-1814). Morí el 18 d’octubre de 1780 amb testament que havia ordenat set dies abans, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill, Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa (íd.: 68).

Segons el Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma (1817), la propietat era denominada Son Bauçà i pertanyia a Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa (†1820). Aquest document la inventaria juntament amb Son Valentí: «D.ⁿ Juan Sureda y Zaforteza. Posesión Son Valentí y Son Bausà, de 90 quarteradas: 60 de sembrado y 30 de pastos con almendros, algarrobos y olivos. 26.666 libras» (ARM, D-1525, f. 57).

L’Apeo (1818) és el primer document dels consultats que denomina la propietat amb el nom de Can Valero. Pertanyia a Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, valia 23.400 lliures i ocupava una superfície de 54 quarterades, de les quals 27 eren camp de segona qualitat, i les 27 restants, camp de tercera qualitat amb oliveres i garrovers (ARM, D-1530, f. 137).

Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, morí el 6 de juny de 1820 amb testament que havia disposat el primer d’agost de 1801 davant el notari Sebastià Oliver, en què nomenà hereva universal propietària sa mare, Maria Çafortesa Sureda, qui al testament que ordenà el 22 de setembre de 1820 davant el notari Francesc Pujol, efectiu per la seva mort el 10 de juliol de 1832, feu hereu universal el seu nebot Tomàs Quint Zaforteza Dameto (1794-1853). Malgrat això, el legítim successor al fideïcomís de Thomàs era José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors (1818-1894), secundogènit de Joan Miquel Sureda Verí (1778-1836), IV marquès de Vivot, i d’Aina Boxadors Cotoner i germà del V marquès, Juan Sureda Boxadors, car (recordem-ho) el vincle passava al segon fill mascle i no al primogènit. Aquesta successió provocà un enfrontament judicial entre Joan Miquel Sureda Verí, d’una part, i Maria Çafortesa Sureda i Jordi Sureda Verí, de l’altra. El plet acabà amb una transacció en virtut de la qual Maria i Jordi reconeixien el fideïcomís a favor del IV marquès de Vivot, però, a canvi, Son Valentí i (temporalment) Belldeport passaven als Quint-Zaforteza (RP1, 2723-terme).

Mitjançant escriptura de 15 de febrer de 1853 autoritzada pel notari Joan Muntaner Riera, Aina Boxadors Cotoner (marquesa viuda de Vivot i baronessa de Bunyolí) declarà que el 1843, després d’haver complit el seu fill secundogènit, José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, l’edat de 25 anys, li entregava els béns pertanyents al vincle de Baltasar Thomàs, que requeria gravamen de nom i armes, consistents, entre d’altres, en Can Valero, els quals béns havien pertangut al marquès de Vivot i en aquell moment retenia la marquesa com a curadora del referit fill seu durant la seva curatela (RP2, 2586-terme, 1a).

José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, es casà (1847) amb María Francisca Zaforteza Togores i en foren fills Juan María, Tomás i José. Durant la tercera guerra carlina (1872-76) patí l’embargament d’alguns dels seus béns a l’empara de la Reial ordre de 19 d’abril de 1875. Tanmateix, en aplicació de la Reial ordre de 21 d’octubre següent s’aixecà la intervenció que pesava sobre els seus béns «en vista de la información judicial instruida en Palma para depurar los antecedentes políticos del citado José Sureda Boxadors». No obstant això, fou obligat a residir fora de Palma i se n’anà a viure a Manacor «en alguna de las propiedades que los Vivot poseían en la comarca, como […] su hermano don Manuel, carlista como él» (RP6, 2584-terme: A-B, 3a; Pascual, 2000a: 342).

Sembla que José Baltasar arrossegava importants problemes econòmics, tal volta agreujats per una situació política que li era adversa. Entre 1883-87 formalitzà 10 préstecs hipotecaris sobre Belldeport, Son Sureda i Can Valero per valor de 241.205 pessetes i 11 pagarés que sumaven 30.235 pessetes. En total, acumulà un deute de 271.440 pessetes. Els creditors eren el fuster Jacinto Coll Oliver (40.000 pessetes), Margarita Ignacia Barceló Muntaner (17.500 pessetes), el taverner Sebastián Pericás Sampol (42.500 pessetes), Nicolás Bonnín Bonnín (20.000 pessetes), María Oliver Pericás (3.000 pessetes), Antonio Gil Terrasa (7.000 pessetes), Esperanza Pieras Pons (2.500 pessetes), Francisca Bisbal Ransevilla (5.000 pessetes), Eusebio Ballester Mas (500 pessetes), Francisco Bujosa Vidal (2.000 pessetes), Lorenzo Pascual Tortella (5.000 pessetes), Margarita Cardell Marroig (casada amb Marcos Salom) i les germanes Ángela i Ana Salom Roca (18.130 pessetes), el prevere Jaime Gelabert Planas (15.000 pessetes), el misser Melchor José Cloquell Sebastiá (25.000 pessetes), el conrador Damián Tous Lladó (63.075 pessetes), Pablo Sabater Tomás (2.500 pessetes), Jaime Oliver Martorell (360 pessetes) i José Durán Juan (2.375 pessetes) (RP6, 2584-terme; RP2: 2585-2586-terme).

Un dels seus creditors era el conrador Damián Tous Lladó, arrendatari de Can Valero, qui li feu un préstec hipotecari de 63.075 pessetes mitjançant escriptura de 30 de juny de 1885 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. Tous interposà demanda contra Sureda davant el jutjat de primera instància del districte de la Catedral i la propietat fou embargada i posada a la venda en pública subhasta. La rematà per 100.005 pessetes el mateix Tous, qui hagué de fer-se càrrec de la diferència d’11.200 pessetes respecte del deute per esser el darrer creditor hipotecari. El 12 de gener de 1888, a les 11 del dematí, es reuniren tots els afectats a la notaria de José Socías Gradolí per a atorgar escriptura de traspàs de Can Valero a favor de Tous. No hi comparegué José Sureda Boxadors, qui hagué d’esser substituït per l’algutzir Juan Fiol Ferrer en representació del jutjat (RP2, 2585-terme: 2a-5a, 7a).

Altres propietats del vincle, com ara Belldeport, Son Sureda i les cases del Pedrís del Born, foren embargades, posades en pública subhasta i venudes, respectivament, a Nicolás Bonnín Bonnín (1886) —65.000 pessetes—, les germanes Pericás Coll (1894) —54.000 pessetes— i Pedro Alomar Femenia (1890) —50.800 pessetes— (RP6, 2586-terme; RP2, 2585-terme; Morey, 1989: 68).

La desfeta del fideïcomís fou tal que, fins i tot, els seus fills Juan María i Tomás Sureda Zaforteza arribaren a vendre els drets que tenien sobre el vincle fundat (1549) per Baltasar Thomàs Nicolau. Els adquirí Miguel Borrás Barceló per preu de 10.000 pessetes mitjançant escriptura d’11 d’abril de 1894 autoritzada pel notari de Manacor Fausto Puerto (RP6, 2584-terme, 10a).

Damián Tous Lladó es casà amb Catalina Porcel Gil i en foren fills Nicolás, Juan (†1954), Damián, Mateo, Miguel, Onofre i Antonio Tous Porcel (†1949). Mitjançant escriptura de 16 de desembre de 1917 autoritzada pel notari Miguel Pons Pons, Tous i Porcel feren donació entre vius de diversos béns als seus fills. Una de les propietats donades fou Can Valero, la qual es dividí en set porcions de 9 quarterades i 51 destres cadascuna que confrontaven a l’est amb el torrent de la Riera, i a l’oest, amb la carretera de Puigpunyent (íd., 21a).

Damián Tous Porcel s’adjudicà una porció que confrontava al sud amb la part del seu germà Miguel, i al nord i a l’oest, amb Cals Enagistes. El 4 de febrer de 1957 davant el notari Tomás Sastre Gamundí, la vengué per preu de 28.450 pessetes al misser Fernando Dameto Cotoner, qui mitjançant escriptura de 31 d’octubre següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada constituí l’entitat Portland de Mallorca SA i hi aportà una porció de 40.000 m². El 30 d’abril de 1958 davant dit notari Chacártegui vengué per preu d’11.000 pessetes una porció de 24.833 m² al matrimoni Antonio Gomila Mascaró i Luisa Dubiá Picorelli, els quals la hi vengueren novament per preu de 25.000 pessetes mitjançant escriptura de 25 d’abril de 1967 autoritzada pel mateix notari. Dameto segregà i inscrigué al seu favor una parcel·la de 3.800 m² i una altra de 6.000 m² mitjançant les entitats Suministro Aguas de Poniente SA i Dor Mineraloil Refinería Española SA, respectivament. Finalment, tant la resta de la propietat (15.033 m²) com totes les porcions abans esmentades passaren (1988) a formar part del pla parcial de Cals Enagistes (RP2: 2585-terme, 30787-terme, 34993-III, 14127-III, 22225-VI, 3320-VI, 1861-VI).

Juan Tous Porcel s’adjudicà una porció que confrontava al nord amb la part adjudicada al seu germà Antonio, i al sud, amb el camí dels Reis. Era travessada de nord a sud per un camí de carro que anava del camí dels Reis a les cases de Can Valero. El 24 de desembre de 1923 davant el notari José Socías Gradolí, vengué per 2.000 pessetes al seu germà Antonio una porció de 3 quarterades i mitja. Juan Tous Porcel es casà amb Antonia Terrasa Pons i en foren fills Damián, Bartolomé, Juan, Catalina, Rosa i Francisco Tous Terrasa. Morí el 12 de març de 1954 amb testament que havia ordenat el 29 d’agost de 1950 davant el notari Tomás Sastre Gamundí, en què nomenà hereus els seus sis fills i el seu net Gabriel Tous Garau, fill de Bartolomé. Mitjançant escriptura de 30 de desembre de 1960 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, vengueren el que restava de la propietat per preu de 16.000 pessetes a Magdalena Salas Roca (RP2: 10777-terme, 12329-terme).

Antonio Tous Porcel s’adjudicà la porció que comprenia les cases, la qual confrontava al nord amb la part del seu germà Nicolás, i al sud, amb la del seu germà Juan. El 28 d’octubre de 1943 davant el notari Juan Alemany Valent, vengué la seva porció i la part que havia adquirit (1923) del seu germà Juan per preu global de 8.870 pessetes a Magdalena Salas Roca, qui aleshores esdevengué propietària de les porcions íntegres que havien estat dels germans Antonio i Juan Tous Porcel (RP2: 10778-terme, 12329-12330-terme).

Mitjançant escriptura de 31 de maig de 1965 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, Magdalena Salas Roca declarà que havia iniciat la construcció d’una fàbrica de farines de peix damunt la seva propietat. Per a finançar l’obra, el seu home, l’industrial Antonio Catalá Moyá (en nom de l’entitat HADEPEMA SA i de la seva dona) sol·licità un préstec de 3 milions de pessetes al Banc de Crèdit Industrial. El primer de juny de 1966 davant el notari de Madrid José Luis Álvarez (substitut de Felipe Gómez Acebo Santos), Magdalena Salas Roca vengué la fàbrica (situada damunt una parcel·la de 3.420 m²) a l’entitat HADEPEMA SA i inscrigué la resta (86.274 m²) al seu favor (RP2: 12330-terme, 5814-III).

Nicolás Tous Porcel s’adjudicà la porció que comprenia l’era, la qual confrontava al nord amb la part del seu germà Mateo, i al sud, amb la del seu altre germà Antonio. Es casà amb María Salas Martorell (†1964) i en foren fills Francisca (religiosa agustina), Catalina, Magdalena, Damián, Margarita i Antonia Tous Salas. Morí el 29 de març de 1959 amb testament que havia disposat el 24 d’octubre de 1950 davant el notari Juan Alemany Valent (RP2, 10779-terme, 1a-3a).

Mateo Tous Porcel s’adjudicà una porció que confrontava al nord amb la part del seu germà Onofre, i al sud, amb la del seu altre germà Nicolás. Es casà amb Juana Ana Mateu Balaguer (†1956), de qui només nasqué una filla, Catalina Tous Mateu. Morí el 5 de maig de 1953 amb testament que havia ordenat el 10 d’octubre de 1918 davant el notari Mateo Jaume Servera. El 2 d’octubre de 1963 davant el notari Florencio Villanueva Echeverría, Catalina Tous Mateu vengué la propietat per preu de 90.000 pessetes al ramader Mateo Verd Cantallops (RP2, 10780-terme: 1a, 8a-10a).

Miguel Tous Porcel s’adjudicà una porció que confrontava al nord amb la part del seu germà Damián, i al sud, amb la del seu altre germà Onofre. El 17 d’octubre de 1924 davant el notari Asterio Unzué Undiano, vengué una porció de 49.721 m² a la seva cunyada Margarita Comas Ripoll per preu de 5.000 pessetes. Miguel Tous Porcel es casà en primeres núpcies amb María Coll Palmer i en foren fills Damián, Guillermo, Miguel, Catalina, Francisca, María, Nicolás, Gabriel, Martina i Juan Tous Coll. En segones núpcies es casà amb Francisca Jordá Sastre, de qui no deixà descendència. Morí el 5 de novembre de 1951 amb testament que havia disposat el 22 de gener anterior davant el notari Asterio Unzué Undiano (RP2, 10782-terme: 1a, 10a; RP2, 12568-terme, 1a).

Onofre Tous Porcel s’adjudicà una porció que confrontava al nord amb la part del seu germà Miguel, i al sud, amb la del seu altre germà Mateo. Es casà amb Margarita Comas Ripoll (†1944), de qui només nasqué un fill, Damián Tous Comas. Morí el 21 d’agost de 1963 amb testament que havia ordenat el 23 de novembre de 1922 davant el notari Juan Bauzá Clar (RP2, 10781-terme, 1a-3a; RP2, 12568-terme, 3a).

El 18 de maig de 1966 davant el notari Jerónimo Massanet Sampol, l’Asociación Sindical de Industriales de Mallorca (ASIMA), representada pel president accidental, Tomás Darder Hevia, i el tresorer, Jaime Ramón Fiol, adquirí les porcions que havien estat de Damián Tous Comas (145.000 pessetes), els germans Tous Salas (68.000 pessetes), els germans Tous Coll, Mateo Verd Cantallops (90.000 pessetes) i Magdalena Salas Roca, les quals foren inscrites sota una mateixa finca registral mitjançant escriptura de 29 de juliol següent autoritzada pel mateix notari. En total, els terrenys ocupaven una superfície de 371.535 m² (RP2: 6521-III, 12947-III).

Damunt aquests terrenys es projectà la construcció d’un polígon industrial que, inicialment, fou denominat de la Pau, nom que, progressivament, caigué en desús a favor del de Can Valero. Les antigues cases de la propietat encara es conserven i se situen al nombre 6 del carrer del Quatre de Novembre.

ASIMA fou creada el 16 de juliol de 1964 a l’empara de la Llei de 28 de desembre de 1963 amb l’objectiu de crear polígons industrials i afavorir les empreses mitjançant un sistema comunitari. Els principals promotors foren Ramón Esteban Fabra, Juan Pons Llabrés, Antonio Buades Ferrer, Francisco Garí, Juan Ramón Fiol, Juan Frau, Tomás Darder Hevia, Pascual Moragues i Cristóbal Gual, assessorats pel lletrat Damián Barceló. Aconseguí la urbanització de Son Castelló i de Can Valero, que foren inaugurats el novembre de 1967. Aquella agrupació d’empreses fou pionera a Espanya, amb la creació de la primera associació empresarial espanyola, la qual cosa suposà la primera passa per a rompre amb l’estructura del sindicat vertical existent fins aleshores (GEM, I, 261).