Son Borràs

La Punta del Camí de Jesús, La Punta de la Creu del Camí Vell de Jesús

La propietat se situava a la confluència dels camins que anaven als convents de Jesús i de la Real. Per ço, antigament era coneguda amb la denominació de la Punta del Camí de Jesús o també la Punta de la Creu del Camí Vell de Jesús. Prengué nom de la família Borràs, qui en fou propietària a la segona meitat del segle XVII.

Les notícies més antigues que en tenim són del 6 de març de 1540, quan el prevere Joan Rullan, beneficiat de la Seu, vengué la propietat al seu cunyat Miquel Thomàs, paraire valldemossí, per preu de 20 lliures. Aleshores consistia en un rafal que abans havia estat vinya. Era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu de Mallorca, a mercè de lluïsme i a presentació de fadiga de 10 dies. Prestava 4 sous 10 diners cens als aniversaris de la Seu i 3 lliures a un benefici de la Seu posseït pel venedor. Feia partió amb sengles vies públiques que anaven als convents de Jesús i de la Real, «les quals dos confrontations comensen des de la punta o rachó devant la creu de pedra ques en lo camí reyal», el camp del notari Jeroni Vallori i el camp i la vinya que havien estat del notari Antoni Tries (ACM, 3421, f. 188v).

El 20 de març de 1542 Miquel Thomàs es desfeu de la propietat, però desconeixem qui l’adquirí. El 20 de març de 1549 Gaspar Català la vengué a mestre Onofre Llinyà, picapedrer, qui n’apareix com a propietari als estims de 1578, segons els quals era una vinya valorada en 600 lliures: «Vinya de mestre Honoffre Linyà, picapedrer, sis-centes liures» (ARM, Not. P-244, f. 106; ARM, D-1251, f. 147v).

El 3 de juny de 1563 Gabriel Ballester (en nom d’Onofre Llinyà) capbrevà la propietat declarant que s’anomenava la Punta del Camí de Jesús i que ocupava una superfície de 3 quarterades. Era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu i feia partió amb sengles vies públiques que anaven al convent de Jesús i a Esporles, un camp del notari Jeroni Vallori i un rafal (ARM, Not. P-244, f. 106).

Onofre Llinyà testà el 9 d’abril de 1603 en poder del notari Pere Joan Pons i nomenà hereu el seu fill Joan, també picapedrer, qui engrandí la propietat amb l’adquisició de dues porcions de terreny del Reial Patrimoni. La primera la comprà el 22 de febrer de 1593 imposant un cens reservatiu de 16 sous. Consistia en una franja de l’antic camí reial que canvià el traçat inicial a causa del desviament del torrent de la Riera. Ocupava una superfície de 250 pams d’ample i arribava fins al nou traçat de la Riera. La segona, adquirida el 22 d’agost de 1607, comprenia una part de la «plaçeta de la Creu Vella», que es trobava entre els camins de Jesús i de la Real (ARM, Not. P-245, f. 41v; ARM, RP-1694: f. 241v, 270v).

Amb escriptura de 2 de febrer de 1620 autoritzada pel notari Joan Agustí Alemany, el picapedrer Rafel Llinyà i el conrador Joan Llinyà es repartiren els béns que havien estat d’Onofre Llinyà i es produí la divisió de la propietat, que perdurarà fins al 1672.

El 13 d’abril de 1619 davant el notari Rafel Despuig, Rafel Llinyà feu donació a la seva filla Àgueda en contemplació del matrimoni que havia de celebrar amb el paraire Bartomeu Borràs, a qui constituí la propietat en dot mitjançant escriptura de 18 de juliol següent autoritzada pel mateix notari. El 20 de febrer de 1660 Bartomeu Borràs capbrevà la propietat declarant que tenia cases i que ocupava una superfície de 7 quartons. Feia partió amb el camí Vell de Jesús, terres d’Onofre Llinyà de la mateixa procedència, el camí del convent de la Real, el rafal dels pares del Socors (antigament d’Antoni Veny Fullana) i el rafal dels hereus d’Antoni Bordoy. Amb escriptura de 2 d’abril de 1647 autoritzada pel notari Rafel Onofre Moragues, Àgueda Llinyà feu donació universal al seu fill Bartomeu, prevere (ARM, Not. P-247, f. 17).

Joan Llinyà testà el 16 de maig de 1623 en poder del notari Bartomeu Parets. El primer d’octubre següent la seva viuda i hereva usufructuària, Jerònia, rebé l’inventari de béns del difunt, gràcies al qual podem conèixer perfectament la disposició de les terres que posteriorment formaran Son Borràs. Aleshores consistia en una peça de terra d’1 quarterada i mitja situada davant la creu de Jesús. Era dedicada al conreu de la vinya i estava organitzada en quatre taules, dues de les quals eren molt velles i les altres dues estaven sense conrar i plenes d’arbres. L’inventari també fa referència a la part de la placeta «a l’esperó de la Creu de Jesús» adquirida (1607) pel difunt (ARM, Not. P-752, f. 1160).

Fill i hereu de Joan Llinyà fou Onofre, conrador, qui capbrevà la propietat el 20 de febrer de 1660 declarant que tenia cases i cisterna i que ocupava una superfície de 5 quartons. El 16 d’octubre de 1672 els seus fills Joan i Antonina (hereus intestats de son pare) vengueren la propietat (aleshores denominada la Punta de la Creu del Camí Vell de Jesús) al prevere Bartomeu Borràs, beneficiat de la Seu, qui l’adquirí com a persona secular per preu de 500 lliures. D’aquesta manera, la propietat tornà al seu estat original (ARM, Not. P-247, f. 17v; ACM, 2955, s/f).

Segons els estims de 1685, la propietat consistia en un rafal i cases, pertanyia al prevere Bartomeu Borràs i valia 1.200 lliures: «Rafal y casas del r.ᵗ Barthomeu Borràs, p.ʳᵉ, mil y dos-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 198).

Bartomeu Borràs Llinyà, prevere i beneficiat de la Seu de Mallorca, morí el 26 de juliol de 1690 amb testament que havia disposat dos dies abans en poder del notari Joan Vanrell, en què nomenà hereu universal el prevere Miquel Pasqual, net d’Eleonor Borràs, germana del difunt, els quals el 28 següent reberen l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases majors situades a prop del convent de Santa Clara i el rafal que aquí ens ocupa, situat davant la creu de pedra, amb diverses cases edificades (ARM, Not. V-199, f. 216).

Amb escriptura de 9 d’octubre de 1722 autoritzada pel notari Pere Joan Thomàs, Miquel Pasqual reté la propietat en favor de la seva germana Caterina (ARM, Not. P-261, f. 395v).

Caterina Pasqual morí el 5 de novembre de 1736 amb testament que havia disposat el 12 de setembre anterior en poder del notari Macià Ferrer, en què nomenà hereus universals els seus fills Rafel (prevere) i Miquel Moll, els quals el 21 de gener següent reberen l’inventari de béns de la difunta, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu i un rafal situat al camí de la Real, davant la creu de pedra. La propietat comptava amb diverses casetes en ruïnes. Rafel Moll ja era propietari d’1 quarterada del rafal per donació feta al seu favor (ARM, Not. 873, f. 90).

Rafel Moll Pasqual morí el 5 d’abril de 1748 amb testament que havia ordenat dos dies abans en poder del notari Pere Alomar (ARM, Not. P-261, f. 395v).

El 19 de febrer de 1773 Miquel Moll Pasqual capbrevà la propietat declarant que estava formada per dues peces de terra, ço és, una d’uns 7 quartons que antigament havia estat vinya i que comprenia les cases i una altra de 3 quartons. L’íntegra propietat era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu, a mercè de lluïsme, a presentació de fadiga de 10 dies i franca de cens. Feia partió amb el camí Vell de Jesús, la placeta de la Creu Vella de Jesús, les cases de Domingo Cortès, el camí d’Esporles, Son Vatlori (del convent del Socors) i Ca n’Apol·lònia (dels convents de Sant Domingo i del Carme) (íd.).

Amb escriptura de 20 de febrer de 1776 autoritzada pel notari Bartomeu Martorell, Miquel Moll Pasqual feu donació a la seva filla Caterina. El 31 de març de 1788 Caterina Moll signà acta de transacció amb la seva madrastra, Anna Blanquer, i amb les seves germanes Eleonor i Josepa Moll per la qual la propietat passà a dita Caterina Moll. Aquesta morí el 13 de setembre de 1789 amb testament que havia ordenat el 22 de novembre de 1782 en poder del notari Antoni Muntaner, en què nomenà hereus els seus fills Josep Mariano, Mariano, Joaquim i Manuel, nascuts del seu matrimoni amb Miquel Abraham (ARM, Not. P-218, f. 386).

Amb escriptura de 9 de març de 1818 signada a la cúria de la Porció Temporal, Josep Mariano Abraham Moll establí la propietat a Jaume Mateu Bonet, fill d’Antoni i d’Antonina. Aleshores ocupava una superfície de 2 quarterades i hi havia dues cases edificades. Feia partió amb el camí de Jesús, el camí reial pel qual s’anava a la vila d’Esporles i al monestir de la Real, unes cases dels hereus de Domingo Cortès, la propietat denominada Can Veta «òlim Ca na Paloni» (del conrador Guillem Llabrés) i Son Vatlori (dels hereus d’Antoni Borel) (íd.).

Segons l’Apeo (1818), la propietat es denominava Son Borràs, pertanyia a Jaume Mateu, valia 2.300 lliures i ocupava una superfície de 2 quarterades i mitja de camp de segona qualitat (ARM, D-1530, f. 255).

Jaume Mateu Bonet fou batle constitucional del terme de la ciutat a la parròquia de Sant Jaume. Endemés de Son Borràs, era propietari del Rafalet de la Torre (1813) i de Can Morei (1821), situats a prop de les murades, entre els camins de Bunyola i d’Esporles. Morí sense testar el 10 de gener de 1839 i fou succeït per la seva filla Antonina Mateu Bonet. Aquesta es casà amb Guillem Llabrés Sorà (fill de Joan Baptista, conrador, i d’Anna), qui eixamplà el patrimoni familiar amb l’adquisició (per compra o per herència) de Can Veta (1812), el Jardí del Clot de Jesús (1849) i Son Vatlori (1853). Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Guillermo, Juan (casat amb Pedrona Roca Salas), Francisca María, Ana, Isabel i Antonia (Gomila, 2000: 75, 87; ARM, Not. 6020, f. 16v; ARM, Not. 6025, f. 312).

Antonina Mateu Bonet testà el 20 de gener de 1846 en poder del notari Sebastián Feliu Bonet i morí el 19 d’agost de 1852. Guillem Llabrés Sorà morí el 18 de gener de 1855 amb testament que havia ordenat el 27 de desembre anterior en poder del mateix notari, en què llegà els rafals contigus de Son Borràs i Son Vatlori al seu fill Juan, excepte una casa i corral de Son Borràs que deixà al seu fill Guillermo (Gomila, 2000: 75-76, 87; RP11, 8204-terme, 1a).

Juan Llabrés Mateu, conrador de la vila de Puigpunyent, contragué deutes per valor d’11.942 lliures amb José Sintes Nadal (1810-1900), veïnat de l’arraval de Santa Caterina. Per a saldar el compte, el 9 de juliol de 1867 davant el notari Gaspar Sancho Coll, Llabrés li cedí els rafals contigus de Son Borràs i Son Vatlori, valorats en 7.977 lliures 12 sous, i la peça de terra denominada el Fortí, valorada en 3.964 lliures 8 sous (RP11, 140-PG, 2a; RP11, 828-terme, 1a).

Aleshores la propietat, formada pels rafals contigus de Son Borràs i Son Vatlori, ocupava una superfície total de 6 quarterades i 1 quartó. Estava plantada d’ametlers i figueres i tenia dues cases. Confrontava al nord amb el camí que anava del de Jesús al d’Esporles passant pel Clot de Jesús; al sud, amb el camí d’Esporles i un camí que anava d’aquest al de Jesús partint de la Creu; a l’oest, amb els dos darrers camins, i a l’est, amb el camí d’Esporles, Can Veta, Can Borràs Nou i el camí que passava pel Clot de Jesús. Tenia entrada pel camí d’Esporles i compartia accés amb la propietat contigua anomenada Can Borràs Nou. La part pròpiament dita Son Borràs ocupava una superfície de 2 quarterades i mitja, comprenia les cases situades més a prop de la Creu i prestava 23 lliures 14 sous cens el 9 de març als hereus de Josep Mariano Abraham (RP11, 138-PG, 1a; RP11, 139-PG, A).

José Sintes Nadal morí el 20 d’octubre de 1900 amb testament que havia ordenat el 5 d’agost de 1892 en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereus amb designació de béns els seus fills: Juan (1844-1912), Guillermo (1846-1922), José (†1907), Joaquín (n. 1847), Jaime (1847-1940), Antonio (1852-1875), Tomás (1859-1942), Rafael (1861-1948), Isabel (1842-1923), Margarita (1838-1911), Antonia (1840-1912), Águeda (1854-1949), Ana (n. 1863), Bartolomé i Juana Sintes Llabrés, nascuts del seu matrimoni amb Isabel Llabrés Mateu (1819-1874). Deixà les terres de Son Borràs i Son Vatlori al seu fill Guillermo, excepte tres casetes procedents de Son Borràs situades devora el camí d’Esporles que llegà al seu fill José. Els germans Sintes Llabrés acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 31 de desembre següent autoritzada pel notari José Alcover Maspons (RP11, 828-terme, 2a).

Guillermo Sintes Llabrés contragué deutes amb la seva germana Margarita per valor de 10.000 pessetes més interessos. Elena Bosch Sintes (filla de Margarita Sintes Llabrés i de Tomàs Bosch Sastre) mogué plet contra el seu conco Guillermo perquè li pagàs el crèdit que havia heretat. El 13 d’abril de 1916 li fou embargada la propietat, que sortí a la venda en pública subhasta per 13.335 pessetes. Com que la convocatòria restà deserta, Elena Bosch se l’adjudicà per 8.890 pessetes, és a dir, per dos terços del seu valor, en aplicació de l’article 1.504 de la Llei d’enjudiciament civil. Guillermo Sintes Llabrés era comerciant i residia a Mazagan (Marroc), tot i que durant el procés judicial es trobava en parador ignorat (RP11, 7648-terme, 3a).

Elena Bosch Sintes (casada amb Juan Garcías Sintes) tenia el domicili a Las Palmas de Gran Canaria. Per tal de vendre Son Borràs i Son Vatlori en porcions feu aixecar un plànol de parcel·lació que dividia la propietat en diverses illetes i carrers. El 22 de gener de 1925 davant el notari Pedro Alcover Maspons, Juan Garcías Sintes (en representació de la seva dona) vengué per preu de 35.000 pessetes una porció de 16.378,73 m² a l’Instituto de la Inmaculada y de San Alfonso María de Ligorio de Clérigos Regulares de la Orden Teatina, que l’adquirí representat pel provincial, el prevere Juan Llabrés Vaquer. La porció comprenia les illetes A, B i C dels carrers marcats amb la lletra I i els nombres 75 i 76, excepte un petit triangle de la illeta C marcat al plànol amb la lletra D. Confrontava al nord amb terres romanents a la venedora (ço és, el carrer lletra W del plànol) i terres de Can Borràs Nou; a l’est, amb la carretera d’Esporles mitjançant una trinxa de terra procedent de Son Vatlori marcada al plànol amb la lletra Z, i al sud i a l’oest, amb el camí de Jesús. El 24 de maig de 1928 davant el mateix notari, Juan Ordinas Crespí (com a prepòsit provincial de dit institut) la vengué per preu de 40.000 pessetes a la Congregación de las Hermanitas de los Pobres, que l’adquirí representada per la superiora, Simeona Ascaso Benedet. Damunt aquests terrenys es construí (1930-40) un conjunt conventual i residencial executat per l’arquitecte Gaspar Bennázar Moner segons projecte (1930) de l’arquitecte Víctor Beltrí Roqueta. El 1947 la congregació (representada per la superiora provincial, María Rosa Coloma Juana Font Juliá) engrandí la propietat amb la compra d’una porció de 1.604 m² procedent de Can Veta per preu de 80.000 pessetes. Entre 1987-89 el conjunt fou rehabilitat i ampliat segons projecte de l’arquitecte Ricardo Pérez (RP11, 12646-terme: 1a, 3a; RP11, 24773-terme, 1a; PGOU 1994, CPE 47/05).

El 13 de març de 1925 davant dit notari Alcover, Juan Garcías Sintes (en representació de la seva dona) vengué per preu de 20.000 pessetes la part romanent de Son Borràs i Son Vatlori al prevere Lorenzo Gamundí Colom. La porció ocupava una superfície de 25.221,27 m² i confrontava al nord amb el camí d’Esporles, la propietat dels successors de José Sintes Llabrés, Can Veta i Can Borràs Nou i un camí que anava del de Jesús al d’Esporles passant pel Clot de Jesús; al sud, amb la porció venuda als teatins; a l’est, amb la carretera d’Esporles mitjançant una trinxa de terra reservada, i a l’oest, amb el camí de Jesús. El 5 d’agost de 1933 davant el notari José Socías Gradolí, Lorenzo Gamundí Colom la vengué per preu de 9.000 pessetes al prevere Joaquín Zaforteza Villalonga, Miguel Ferrer Parets i Juan Fuster Villalonga, els quals l’adquiriren per terceres parts indivises. Gamundí hi havia construït una casa rústica i se’n reservà l’usdefruit per a ell i per a la seva germana Catalina. El 21 d’abril de 1941 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada la vengueren per preu d’11.250 pessetes a l’Església Catòlica, que l’adquirí representada per Sebastián Caldentey Maimó. El 1977 Gabriel Adrover Barceló (rector de la parròquia de Santa Creu, en representació de l’Església Catòlica) vengué per preu de 9.917.388 pessetes a l’Ajuntament (representat pel batle, Paulino Buchens Adrover) una porció de 2.387,5 m² que feia partió amb el camí de Jesús i el carrer de José Alemany Vich, que la separava dels terrenys de les germanetes dels pobres. En sessió celebrada el 26 de juny de 1982 el Ple de l’Ajuntament aprovà inicialment el projecte d’urbanització del pla parcial de Son Vatlori i Son Borràs (aprovat de forma definitiva el 28 d’octubre següent), el qual afectava, entre altres propietats, la porció de l’Església Catòlica, que fou venuda el mateix any per preu ajornat de 65.850.000 pessetes a l’entitat Urbanizadora Alcázar SA, que l’adquirí representada pels cònjuges Juan Oliver Mateu (agent immobiliari) i Catalina Vicens Mulet. El projecte d’urbanització fou redactat per l’arquitecte Gabriel Le Senne Blanes i l’enginyer José Luis Marqués Ferrer i fou presentat a l’Ajuntament per Juan Oliver Mateu, qui actuava com a president del Consell Rector de la junta de compensació del pla parcial de Son Vatlori i Son Borràs. Els seus límits eren el carrer de la Madre Juana Jugan, el carrer de José Alemany Vich (ara costa de les Germanetes), el camí de Jesús i terrenys del Consell Insular de Mallorca. El projecte contemplava l’obertura d’un nou vial (Anselm Turmeda) que unís el camí de Jesús amb el carrer de Francisco Fiol Juan (ara denominat Joan Massanet i Moragues en el tram més proper a General Riera) (RP11: 12669-terme, 40151-III, 10654-VI).

José Sintes Llabrés morí a Barcelona el 26 de juny de 1907 amb testament que havia disposat el 14 de març anterior en poder del notari José Alcover Maspons, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva usufructuària la seva dona, Margarita Salas Sancho (†1909), i propietaris amb designació de béns, els seus germans: Jaime, Juan, Guillermo, Tomás, Rafael, Margarita, Antonia, Isabel, Águeda i Ana Sintes Llabrés, els quals acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 7 de desembre següent autoritzada pel mateix notari. Deixà el Fortí i les tres casetes de Son Borràs al seu germà Jaime, i la propietat denominada Son Ferreret, als seus germans Rafael, Isabel i Águeda en parts iguals (RP11, 828-terme, 3a-4a).

El 20 de novembre de 1912 davant el notari Emilio Fernández Sancho, Jaime Sintes Llabrés (comerciant domiciliat a Las Palmas de Gran Canaria) vengué les tres casetes de Son Borràs per preu de 1.450 pessetes als cònjuges Pedro Juan Vicens Balaguer (conrador) i Antonia Alemany Moragues (íd., 5a).

Pedro Juan Vicens Balaguer morí el 18 d’abril de 1914 amb testament que havia ordenat el 17 d’octubre de 1902 en poder del notari Guillermo Sancho Mas, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos i de fer diversos llegats a son pare i a sa mare —Julián Vicens Ferrá (†1909) i Pedrona Balaguer Bauzá (†1923)— nomenà hereva universal propietària la seva dona, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 17 de juny següent autoritzada pel notari Emilio Fernández Sancho (íd., 6a).

Antonia Alemany Moragues morí el 13 de gener de 1930 amb testament que havia disposat el 5 de maig de 1922 en poder del notari Pedro Alcover Maspons, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereu universal propietari el seu cunyat Antonio Vicens Balaguer, qui inscrigué la propietat al seu favor mitjançant escriptura de 28 de febrer següent autoritzada pel mateix notari. Nomenà marmessors el rector i el vicari de Calvià. Llegà propietats a Francisca Alemany Enseñat, a la seva sogra (Pedrona Balaguer Bauzá) i a Magdalena Sans Moragues (íd., 7a).

En sessió celebrada el 8 d’agost de 1941, a proposta de la Comissió Especial d’Eixample, s’acordà comprar a Antonio Vicens Balaguer «la finca compuesta de tres viviendas que dicho Sr. posee en el Ensanche de esta ciudad, sita en la carretera de Palma a Estallenchs, al objeto de proceder al derribo de aquella y regularizar la anchura de la calle de Bernardo Riera en su porción comprendida entre el nuevo asilo de las Hermanitas de los Pobres de esta ciudad y el campo de la R. S. Hípica de Mallorca». Les obres d’esbucament foren concedides en sessió celebrada el 7 de novembre següent al contractista Jaime Planas Bonet, qui s’oferí a «realizar por su cuenta dichas obras, aprovechando para sí los materiales útiles resultantes del derribo [i a més] abonará a esta corporación la cantidad de quinientas pesetas». Per part de l’Ajuntament actuà José Oleza España, com a batle president de la Comissió Gestora de dita corporació. La compravenda fou elevada a escriptura pública el 13 de gener de 1942 davant el notari Luis Gonzaga Pascual Ruiz. Vicens rebé la quantitat de 19.000 pessetes (íd., 8a; AMP, AH-2210, 7-11-1941, f. 327v).