La Punta

La Punta d’en Pont, d’en Genestar o de l’Hereu

La propietat estigué vinculada a les famílies Pont, Genestar i Planes —àlies Hereu—, de les quals prengué les tres denominacions amb què apareix documentada. El genèric d’aquest topònim fa referència a la forma que tenien els terrenys, tancats pels antics camins de la Barrera i de Puigpunyent.

Les notícies més antigues que en tenim són del 9 de gener de 1496, quan Elisabet —esposa de Ferrer Galiana— l’establí a Felip Pont mitjançant acta signada en poder del notari Joan Porquer. Al testament que disposà el 6 de juny de 1504 davant el mateix notari, Felip Pont en feu llegat al seu fill Jordi, qui, el 10 de setembre de 1510, rebé l’inventari de béns de son pare, que comprenia unes cases «ab les armes de Pont en lo front», una vinya situada al Sitjar que havia llegat al seu fill Guerau, una alqueria a Puigpunyent i una vinya situada a prop de l’hospital de Santa Caterina, a devora la vinya de Bernat Brossa, que es correspon amb la propietat que més endavant es denominarà la Punta. Aleshores, tenia celler, amb dos cups, tres botes de mena, una caldera i un molí de sang (ARM, Not. 3077, f. 213; ARM, Not. P-450, f. 430).

En sentència de 26 de setembre de 1570 dictada per la cúria del Veguer, es donà possessori de part dels béns de Jordi Pont a la seva filla Joana —esposa del mercader Pere Juhí— pels crèdits que tenia per llegítimes, dots i d’altres sobre l’herència. No obstant això, segons els estims de 1578, pertanyia a Guerau Pont —fill i hereu de dit Jordi Pont— i consistia en un camp valorat en 650 lliures (ARM, D-1251, f. 150v; ARM, Not. P-450, f. 430).

En execució d’una sentència de Pere Moll dictada el 9 de gener de 1609 per la cúria Eclesiàstica i d’altres posteriors que confirmaven la primera, els hereus de Jordi Pont es veren obligats a entregar una part de la Punta a Joana Pont. La resta de la propietat fou venuda (1612) a Jerònim Pau Espanyol i seguí una evolució diferent, com explicarem més endavant (ARM, Not. 3077, f. 213).

Amb instrument de 28 de gener de 1611 autoritzat pel notari Andreu Caselles, Joana Pont —ja viuda de Pere Juhí— i el seu nebot Pere Antoni Vernin —fill de Zerbini i de Joana i hereu intestat del matrimoni i donatari de Joana Juhí segons acta de 1576— vengueren al conrador Miquel Genestar la part que s’havia adjudicat aquella en execució de la dessusdita sentència. Aleshores, ocupava una superfície de 7 quarterades, 5 sous i 6 diners de terra. Era tenguda sots alou d’un benefici eclesiàstic fundat a l’altar de Sant Bartomeu de la Seu posseït pel prevere Miquel Navarro. Prestava 5 lliures 8 sous cens als hereus d’Elisabet, viuda de Ferrer Galiana. Feia partió amb dues vies públiques i la part de la propietat que romangué en mans dels hereus de Jordi Pont, denominada la Punta d’en Pont (íd.).

Miquel Genestar morí sense testar. El 12 de novembre de 1625, davant el notari Joan Garau, el seu fill Gabriel —conrador— vengué la propietat al també conrador Antoni Planes per 1.000 lliures (ARM, Not. 4693, s/f).

Antoni Planes morí l’11 de gener de 1661, amb testament que havia ordenat el 14 de febrer de 1652 en poder del notari Joan Mateu, en què nomenà hereu universal el seu fill Jaume Planes Tries, «dit de Son Quint». Aquest morí el 29 de juny de 1679, amb testament que havia disposat el 25 anterior en poder del notari Domingo Balle, en què fundà un fideïcomís que recaigué sobre els seus descendents (ARM, Not. 1784, f. 181v; ARM, Not. P-261, f. 193v).

El primer hereu fideïcomissari fou el seu fill Antoni, denominat «lo Hereuet», qui apareix com a propietari de la Punta als estims de 1685, amb una valoració de 1.500 lliures (ARM, D-1253, f. 195).

Antoni Planes es casà en primeres núpcies amb Caterina Ripoll, de qui nasqué l’hereu, Jaume, i en segones, amb Jerònia Villalonga, amb qui tengué quatre fills: Antoni, Melcion, Jerònia i Caterina. Morí intestat el 18 d’agost de 1727 i, el primer de setembre següent, la viuda, Jerònia Villalonga, rebé l’inventari dels seus béns. L’heretat comprenia dues botigues i una algorfa a l’arraval de Santa Caterina, una quarterada de terra roquissar al mateix lloc, el Camp del Fortí (18 quarterades), els rafals contigus de Son Flor i Son Perelló, situats al lloc del Vinyet, i la Punta, que ocupava una superfície d’unes 7 quarterades (ARM, Not. 3598, f. 182v).

Jaume Planes Ripoll es casà amb Francina Mulet i en foren fills Jaume, casat amb Magdalena Jaume; Antonina, casada amb Damià Salvà; Francina Anna, casada amb Jaume Planes; Caterina, casada amb Miquel Frau, i Joana. Morí viudo el 14 de gener de 1789, amb testament que havia ordenat el 16 de juliol de 1785 en poder del notari Pere Josep Bonet, en què, després de fer diversos llegats a les seves filles, nomenava hereu universal el seu fill Jaume, qui, el 26 següent, rebé l’inventari de béns del difunt, que comprenia les mateixes propietats esmentades al paràgraf anterior (ARM, Not. 2172: f. 380, 385).

Segons l’Apeo (1818), pertanyia a Jaume Planes, valia 4.200 lliures i ocupava una superfície de 7 quarterades de camp de segona qualitat (ARM, D-1530, f. 148v).

Jaume Planes Mulet es casà amb Joana Anna Rosselló Bestard, de qui no deixà descendència. En sentència de 3 de febrer de 1821 dictada per la Reial Audiència, es declarà que el fideïcomís fundat per Jaume Planes Tries al testament que disposà el 25 de juny de 1679 davant el notari Domingo Balle havia de recaure damunt Onofre Tous Planes, fill de Damià i de Francina. En conseqüència, la propietat fou dividida, passant-ne una part a dit Onofre i l’altra a Joan Planes Font (ARM, ECR-1161, f. 297v).

Fill d’Onofre Tous Planes (†1845) fou Damián Tous Salas —casat amb Catalina Santandreu Villalonga (†1888)—, qui morí el 8 de febrer de 1875, a l’edat de 64 anys, amb testament que havia disposat a Son Flor dos dies abans en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què deixà la quantitat de 2.000 lliures en concepte de llegítima a cadascuna de les seves filles, Margarita (†1929) i Catalina, i endemés, a la primera, mentre fos fadrina, l’usdefruit de dues habitacions de la casa de Son Perelló. Nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietaris en parts iguals, els seus quatre fills mascles: Onofre, Monserrate (†1931), Damián (†1944) —metge— i José (†1944), els quals, amb escriptura de 9 de maig de 1891 autoritzada pel notari Juan Palou Coll, acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia la peça de terra denominada la Punta, que aleshores ocupava una superfície de 4 quarterades i mitja, valia 2.260 pessetes i confrontava, al nord i a l’est, amb el camí de Son Rapinya; a l’oest, amb el camí de la Barrera, i, al sud, amb terres de Joan Planes (CNIB, Juan Palou Coll, Any 1891, Semestre 1r, f. 688; RP6, 2644-terme, 1a).

Pel que fa a la part de la Punta que s’adjudicà Joan Planes Font, passà al seu fill Melchor Planes Estades —jornaler— després de la seva mort, ocorreguda el 21 de setembre de 1831 (RP6, 2899-terme, 1a).

El 22 de setembre de 1877, davant el notari Gaspar Sancho Coll, Melchor Planes Estades la vengué al conrador Bartolomé Bestard Alemany —veïnat del llogaret de Gènova— per 2.000 pessetes. Aleshores, ocupava una superfície de 2 quarterades i mitja. Confrontava, al nord, amb terres d’hereus d’Onofre Tous; al sud, amb terres d’hereus de Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors; a l’est, amb el camí de Son Rapinya, i, a l’oest, amb Son Espanyol mitjançant camí (íd., 1a-2a).

Amb escriptura de 25 d’octubre de 1905 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Bartolomé Bestard Alemany —viudo de María Llull— feu donació entre vius irrevocable i efectiva d’aquesta propietat a favor dels seus fills: Gaspar, Miguel i Bartolomé Bestard Llull, únics hereus forçosos que tenia (íd., 5a).

Quant a la part de la Punta que romangué en mans de la família Pont en execució de la sentència de 9 de gener de 1609, la comprà Jerònim Pau Espanyol al mercader genovès Cèsar Facio —com a administrador de l’heretat de Jerònim Pont— mitjançant instrument de 20 de desembre de 1612 autoritzat pel notari Bartomeu Gili. Jerònim Pau Espanyol testà el 19 d’agost de 1631 en poder del notari Francesc Femenia i, set dies després, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, entre els quals hi havia la propietat denominada la Punta d’en Ferrer (ARM, Not. 5326, f. 51).

De llavors ençà i fins al principi del segle XX, seguí una evolució paral·lela a la de Son Armadans, amb la qual formava una unitat d’explotació agrícola malgrat no esser contigües.

Amb escriptura de 30 de gener de 1909 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Fernando Truyols Despuig —marquès de la Torre i successor en una part del patrimoni del marquès de Bellpuig— vengué la propietat, per preu de 12.500 pessetes i per meitats indivises, al jornaler Miguel Bestard Llull i al conrador Miguel Verger Porcel (†1928), casat amb María Simó Frau (†1926). Aleshores, ocupava una superfície d’unes 6 quarterades, es dedicava al conreu de cereals i no tenia arbres. Confrontava, al nord, amb terres dels germans Bestard Llull —abans de Melchor Planes Estades—; al sud, amb terrenys de Son Antic que foren de Juan Palou de Comasema; a l’est, amb el camí de Son Rapinya, i, a l’oest, amb el camí de la Punta o de la Barrera. Sobre una part de la propietat s’havia construït (1893) el velòdrom denominat de Son Espanyolet (RP6, 53-terme, 7a).

Entre les acaballes del segle XIX i el començament del segle XX, les tres propietats procedents de la Punta foren parcel·lades. La primera a fer-ho fou la dels germans Monserrate, Damián i José Tous Santandreu, els quals obtengueren llicència per a establir-la mitjançant reial ordre de 13 d’abril de 1889. Dos anys més tard, Pedro de Alcántara Peña n’aixecà el plànol de parcel·lació, on apareixien els 166 solars resultants, delimitats pels camins de la Barrera i de Son Rapinya i el carrer de Puigredón —ara Miquel Porcel. Dins la propietat s’havien d’obrir nou carrers, set dels quals eren la continuació dels ja existents a Son Espanyolet: Mas, Alzina, Portugal —ara Porto—, Mazagán, Triana, Contestí i Puigredón. Els altres dos carrers eren el de Monserrat —ara Pío Baroja— i el de Burguñy —ara Cabrit i Bassa. El procés de parcel·lació s’executà entre els anys 1891 i 1939 (CNIB, Juan Palou Coll, Any 1891, Semestre 2n, f. 1913).

L’augment de població que experimentà la zona feu imprescindible la construcció d’una església per a satisfer les necessitats espirituals dels nous habitants, que fins aleshores s’havien de desplaçar a la parròquia de la Immaculada Concepció de Sant Magí o a les capelles dels col·legis del Sagrat Cor i dels teatins. Primerament, el servei fou cobert per les franciscanes, que obriren (1924) al públic la capella del convent que havien edificat damunt una parcel·la de 105,7 m² situada al carrer de Triana, adquirida el 13 d’agost de 1923 per 314,88 pessetes. Les religioses engrandiren la propietat mitjançant la compra de dos trasts de 158,1 m² (1941) i 160 m² (1953) per un total de 9.775 pessetes. Tanmateix, el ràpid desenvolupament d’aquest nucli urbà i dels barris veïnats, com ara Son Espanyolet i les altres dues porcions de la Punta, feren necessària la construcció d’una església. En conseqüència, el 14 de juny de 1928, l’Església Catòlica adquirí dels germans Tous Santandreu, per preu de 3.000 pessetes, el ple domini d’un solar de 1.560 m² que confrontava amb els carrers de Puigredón i Contestí i en cedí l’usdefruit vitalici als pares teatins perquè hi construïssin una església. Les obres, executades sota la direcció de l’arquitecte José Oleza Frates, començaren el 1932 i conclogueren un any després (RP6: 7319-terme, 7473-terme, 12198-terme, 13678-terme; Torrens, 1988: 15).

El 1906, els germans Miguel, Gaspar i Bartolomé Bestard Llull parcel·laren la seva porció de la Punta, que estava delimitada pels camins de Son Rapinya i de la Barrera i pels carrers de Puigredón —ara Miquel Porcel— i Juan Crespí. Es continuà el traçat dels carrers ja existents a Son Espanyolet i a la porció de la Punta dels germans Tous Santandreu: Oliver —ara Montpeller—, Perpiñá —ara Villalonga—, Colubi, Morlá i Cabrit y Bassa. Entre els compradors podem destacar Jaime Arbona Frontera —veïnat de Puerto Rico, qui adquirí (1907) una porció de 4.265 m² afrontada amb el camí de Son Rapinya—, Gabriel Vidal Ros —propietari de Son Dureta, el qual comprà (1908-14) una porció de 654 m² situada entre els carrers de Montpeller i Puigredón— i el canonge penitencier Mateo Garau Estrany (RP6, 2899-terme).

Finalment, el 1910, Miguel Bestard Llull i Miguel Verger Porcel parcel·laren la seva porció de la Punta, que estava delimitada pels camins de Son Rapinya i de la Barrera i terres de Son Antic —la partió amb les quals se situava entre els carrers de Monterrey i Despuig. Es continuà el traçat dels carrers ja existents a la porció de la Punta dels germans Bestard Llull i Son Antic: Hierro —ara Ferro—, Colubi, Perpiñá —ara Villalonga— i Monterrey, i se n’obrí un de nou, el carrer del Velódromo —ara Metge Joan Bauzà Mestre. El procés d’urbanització s’executà entre 1910-25. Entre els adquirents més destacats podem citar Guillermo Ferrer Pujadas, qui adquirí (1910) per 1.500 pessetes tota la illeta nombre 1 —987 m²—, situada entre els carrers de Son Españolet —ara Joan Crespí— i Villalonga; l’industrial Francisco Florit Pujol, el qual comprà (1910) per 1.500 pessetes bona part de la illeta nombre 6 —960 m²—, situada entre els carrers de Colubi, Monterrey i Villalonga; Bartolomé Juan Moll, qui adquirí (1912) per 5.000 pessetes tota la illeta nombre 8 —3.808 m²—, delimitada pels carrers del Velódromo, Hierro, Monterrey i Juan Crespí; el catedràtic Luis Ferbal Campo, qui comprà (1912) per 800 pessetes tres solars de la illeta nombre 7 —555 m²—, situada entre els carrers del Hierro i Colubi; els cònjuges Bartolomé Mas Palmer i Jerónima Vadell Rosselló, els quals compraren (1919) per 750 pessetes tota la illeta nombre 13, delimitada pels carrers de Monterrey i Velódromo i el camí de Son Rapinya, on construïren dues cases de planta baixa declarades barates; Rafael Ribas Tugores, qui adquirí (1923) per 2.000 pessetes una porció de 1.350 m² situada entre els carrers de Juan Crespí i Murillo, el camí de la Barrera i terres de Son Antic; Antonia Amengual Cortés, la qual comprà (1915-23) per 2.300 pessetes 8 trasts contigus —1.760 m²— situats entre els carrers de Perpiñá i Colubi, i els cònjuges Federico Klever Kleine —comerciant— i Paulina Castillo Villalonga, els quals adquiriren (1923) per 4.600 pessetes una porció de 1.900 m² —situada entre els carrers de la Industria, Monterrey, Juan Crespí i Velódromo— que destinaren a la venda en solars. Així mateix, l’entitat Establecimientos y Vidrierías Llofriu SA comprà (1938) per 2.646 pessetes una petita porció de 75,6 m² afrontada amb el carrer del Velódromo, molt a prop de la fàbrica de vidre de la seva propietat, situada aleshores entre els carrers de la Industria, Manos, Valldargent i Bover (RP6, 53-terme).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s