Son Vent

L’origen de la propietat es troba en una peça de terra de mitja quarterada i mig quartó que Francesc Gual Desmur —posseïdor de la capellania o benefici fundat a l’església de Sant Nicolau de Portopí— establí a Joan Sureda Villalonga amb instrument de 7 de març de 1700 atorgat en poder de Joan Servera, notari i escrivà de la Universitat.

L’acta d’establiment diu així: «Francisco Gual, poseedor de la capellanía o beneficio fundado en la iglesia de San Nicolás de Portopí, anexo al territorio del que son indubitados patrones Su Señoría, Magníficos Jurados del presente reino. Sabiendo que don Juan Sureda, caballero de Alcántara, gentilhombre de cámara de Su Magestad por privilegio y mercé, tiene mucha devoción a San Nicolás de Portopí y de ordinario por la pía devoción que tiene va a visitar ese santuario y por ser vecino de la ribera del mar y tener afición a pescar, deseoso de edificar una casa de campo en ese territorio que no haga daño al cultivo del mismo ni a otro, para poderse retirar a esa casa por las inclemencias del calor en el verano y de las lluvias y fríos en el invierno. Solicita que se le establezca una pieza de tierra de media cuarterada y medio cortón más o menos.» Els jurats consideraren que la construcció d’aquella casa serviria de lucre i benefici de la capella de l’oratori, ja que el visitaria contínuament i faria almoines. La peça de terra mirava a Cala Major i confrontava amb la resta del territori de Sant Nicolau. No s’incloïa l’alou i havia de pagar un cens alodial inquitable (ARM, Not. S-1020. Citat per Cantarellas, 1981).

El 14 d’agost de 1728, davant el notari Salvador Gallard, Joan Sureda Villalonga —I marquès de Vivot (1717)— feu donació de Son Vent als trinitaris del Sant Esperit «per recreació y diversió de los religiosos de dit convent». Aleshores, la casa es trobava totalment derruïda (ARM, Not. R-1176, f. 148).

El 26 d’agost de 1766, Gabriel Monjo —religiós trinitari del convent del Sant Esperit— establí Son Vent al prevere Francesc Ignasi Truyols, canonge de la Seu de Mallorca. Aleshores, prestava 2 lliures cens al beneficiat de la capellania fundada a l’oratori de Sant Nicolau de Portopí. Ocupava una superfície de mitja quarterada i mig quartó de terra erma i la casa havia estat rehabilitada pels trinitaris. Se situava a devora el castell de Sant Carles i a prop de l’oratori de Sant Nicolau de Portopí i confrontava amb la vorera de la mar i Portopí (íd.).

El 3 de setembre de 1780, Francesc Ignasi Truyols la vengué, per preu de 383 lliures, al canonge Pere Sard, qui testà el 23 de juliol de 1795 i feu hereu usufructuari Andreu Sard i propietari, el seu nebot Antoni, els quals, el 9 de setembre següent, la vengueren als preveres Joan Dameto i Miquel Serra —sagristà i canonge de la Seu, respectivament. El 13 de febrer de 1798, la vengueren a Antoni Despuig Dameto, qui aleshores era arquebisbe de Sevilla (ARM, Not. S-1409, f. 196; ARM, Not. S-1412, f. 424; ARM, Not. S-1413, f. 132).

En una data que no podem precisar, Antoni Despuig Dameto es desfeu de la propietat i passà a Antoni Ramis, qui n’apareix com a propietari a l’Apeo (1818), segons el qual valia 700 lliures, tenia casa i corral i ocupava una superfície de 3 quartons de camp de tercera qualitat (ARM, D-1530, f. 158).

Antoni Ramis —casat amb Teresa Tortella— testà el 13 d’agost de 1836 davant el notari Pere Joan Ferrer. Després de la seva mort, la propietat es dividí entre els germans Josep i Caterina Ramis Tortella. La part del primer continuà denominant-se Son Vent, mentre que la porció de la segona passà a esser coneguda com a Son Ventet (ARM, Not. 6018, f. 263v).

De Josep Ramis Tortella passà (1860) al seu fill Antonio Ramis Pujadas. Aleshores, ocupava una superfície de mitja quarterada i tenia casa rústica i urbana. Confrontava, al sud, amb Son Ventet —de José Mir Ferrer—, i, pels altres punts cardinals, amb Portopí. Era tenguda sots alou de la cavalleria de Son Vic i prestava 2 lliures cens a for incert al posseï­dor de la capellania fundada a l’oratori de Sant Nicolau de Portopí i 15 lliures cens al for de 3% el 26 d’agost al convent del Sant Esperit (RP6, 850-terme, 1a).

Antonio Ramis Pujadas morí sense testar a Sóller el 20 de març de 1876. En sentència de 25 d’agost següent dictada per Francisco Javier Patiño Moreno —jutge de primera instància del districte de la Llonja—, en fou declarat hereu universal el seu fill Antonio Ramis Fonollers, el qual, amb escriptura de 14 de setembre de 1877 autoritzada pel notari Gregorio Vicens Bordoy, vengué la propietat, per preu de 6.700 pessetes, a José Monlau Sala, qui, amb escriptura de 24 de gener de 1889 atorgada en poder del notari Juan Palou Coll, la vengué, per preu de 3.500 pessetes, al comerciant Antonio Moner Alemany, el qual, mitjançant escriptura de 15 d’abril de 1918 autoritzada pel notari Miguel Pons Pons, vengué el ple domini de la propietat, per preu de 34.000 pessetes, a Bien­venida Fortuny Moragues —casada amb el militar Diego Pascual Bauzá— (íd.: 3a-5a, 10a).

Per iniciativa del comandant general de la base naval de Balears i en escrit dirigit al Ministeri de Marina el 22 de desembre de 1943, es considerà indispensable la compra de diverses edificacions particulars per a construir la futura base naval. La petició fou aprovada per dit Ministeri, passant l’oportú expedient a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat el 22 de febrer de 1945. El 6 d’abril de 1945, el Consell d’Estat passà l’expedient al Consell de Ministres, que l’aprovà amb decret de 13 següent. L’expropiació afectava també Son Ventet o Son Romaní i altres propietats, que foren adquirides —en representació de l’Estat-Ram de la Marina de Guerra— pel tinent coronel Manuel González Mariscal (RP6, 947-terme, 4a).

El 20 de juliol de 1993, el Ministeri de Defensa cedí Son Vent i Son Ventet a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears perquè fossin posades a disposició de la família reial, restant així integrades dins el recinte de Marivent. La cessió era per un període de 99 anys. Aleshores, la casa de Son Vent era habitada pel cap del sector naval de Balears. El 1998, la casa fou reformada profundament i, el 2004, esdevengué la residència d’estiu dels Prínceps d’Astúries (ABC, 20/07/2004; El País, 21-07-1993).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s