Son Sabater

Cal Senyor Biel

L’origen de la propietat es troba en els terrenys que el Reial Patrimoni tenia a la badia de Palma. Prengué nom del cirurgià Gabriel Sabater Carbonell.

Amb instrument de 28 de juny de 1803 atorgat a l’escrivania de Cartes Reials, José Jáudenes Nebot —com a intendent de l’exèrcit i regne de Mallorca— establí uns terrenys al cirurgià Gabriel Sabater Carbonell atenent la seva petició de construir entre el Llatzeret i l’Aigua Dolça unes casetes per a prendre-hi banys. Les terres confrontaven amb el rafal de l’Aigua Dolça, el camí reial de Portopí, la porció restant de Sa Majestat i la vorera de la mar. S’imposà un cens reservatiu de 15 sous 7 diners (ARM, ECR-584, f. 243).

Segons l’Apeo (1818), la propietat es denominava l’Aigua Dolça i pertanyia al cirurgià Gabriel Sabater. Tenia casa, ocupava una superfície d’1 quarterada i mitja de camp de tercera qualitat amb arbres i valia 1.000 lliures (ARM, D-1530, f. 155v).

Gabriel Sabater Carbonell morí el 3 de novembre de 1828, amb testament que havia disposat el 9 de març de 1815 en poder del notari Joan Oliver Oliver, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana Caterina, i propietaris, els seus nebots Gabriel i Catalina Sabater Bosch, fills de Marc i d’Antonina. Amb escriptura de 19 de juliol de 1850 autoritzada pel notari Joan Muntaner Riera, Caterina Sabater Carbonell s’adjudicà la casa principal de Son Sabater i una peça de terra de 142 destres, i els germans Gabriel i Catalina Sabater Bosch, la resta de la propietat, inclosa una casa i corral marcada amb el nombre 5. Amb escriptura de 24 de setembre de 1850 autoritzada pel notari Antonio Fernández, Gabriel i Catalina Sabater Bosch es repartiren els béns romanents. La resta de Son Sabater se l’adjudicà Gabriel, qui n’inicià el procés d’establiment el primer de març de 1851. Es reservà una peça de terra d’uns 225 m² on feu construir dues casetes adossades amb jardí (ARM, ECR-824, 22v; ARM, ECR-829, f. 76; ARM, ECR-1124, f. 147v; RP6: 3987-terme, 5104-terme, 7813-terme).

Dos anys abans de signar-se la divisió, Caterina Sabater Carbonell havia arrendat la propietat a Pau Clar —de la vila de Llucmajor—, per temps de 6 anys, mitjançant escriptura de primer de novembre de 1848 autoritzada pel notari Joan Muntaner Riera. Entre altres condicions, es pactà que el conductor no havia de permetre que cap persona passàs per dedins la propie­tat per a prendre banys a la mar. Així mateix, la propietària es reservava el primer pis de la casa (ARM, Not. M-2342, f. 163v).

Caterina Sabater Carbonell morí el 7 de juny de 1854, amb testament que havia ordenat el 2 d’agost de 1847 en poder de dit notari Muntaner, en què nomenà hereva universal Catalina Ripoll Martí (†1885), qui, mitjançant escriptura de 8 de juny de 1885 autoritzada pel notari Juan Planas Palou, feu donació de la nua propietat de Son Sabater i d’altres sis propietats al seu fill Francisco —nascut del seu matrimoni amb Francisco Matheu Solivellas—, amb l’obligació d’entregar en concepte de llegítima respectivament a les seves germanes María i Francisca la casa situada al carrer de Can Serinyà i la quantitat de 19.000 pessetes. Aleshores, la parcel·la de Son Sabater que contenia la casa principal confrontava, al nord, amb la casa d’hereus de Miguel Salvá i terres de Bartolomé Femenía; al sud, amb les cases de Bernardo Oliver i d’Antonio Albertí, els jardins de Pedro Miró i de José Ordinas i terres de Clemente Rubí; a l’est, amb la vorera de la mar, i a l’oest, amb la carretera nacional que anava de Palma a Andratx. Valia 2.260 pessetes i estava gravada amb un cens de 15 sous al Reial Patrimoni (RP6, 5104-terme, 1a-2a).

El primer d’octubre de 1891, davant el notari Gaspar Sancho Coll, Francisco Matheu Ripoll —capità d’infanteria— vengué la propietat, per preu de 54.000 pessetes, a la seva germana Francisca i al seu espòs, Juan Antonio Rostán Llorens, veïnats de València (íd., 11a).

Juan Antonio Rostán Llorens morí el 24 de novembre de 1908, a l’edat de 82 anys, amb testament que havia disposat el 4 de juliol de 1907 en poder del notari de València José Calvo Dasí, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, deixà la meitat indivisa de la propietat a la seva esposa, a qui nomenà hereva usufructuària. Nomenà hereus propietaris, ço és, d’una tercera part, els fills i descendents legítims de la seva difunta germana Teresa Rostán Llorens, d’una altra tercera part, els fills del seu nebot José Rostán Mañes, i de la tercera part restant, la seva germana Concepción Rostán Llorens. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 23 de desembre següent autoritzada pel notari de València Antonio Gómez Barberá (íd., 14a).

Amb escriptura de 4 de setembre de 1909 autoritzada per dit notari Gómez, Francisca Matheu Ripoll cedí i transferí Son Sabater a favor del seu germà Francisco, qui s’obligà a satisfer-li una pensió vitalícia de 900 pessetes anuals (íd., 15a).

El 16 d’agost de 1912, davant el notari Miguel Pons Pons, Francisco Matheu Ripoll arrendà la propietat al comerciant Juan Palmer Miralles, per temps de 10 anys i mig i preu anual de 1.800 pessetes. Entre els pactes que s’estipularen, l’arrendatari tenia prohibit arrabassar o tallar pins. Aleshores, la propietat tenia casa —marcada amb el nombre 9 de l’avinguda d’Alfonso Trece—, jardins i altres dependències. Comptava amb instal·lació elèctrica i dos molins amb llurs bombes per a treure l’aigua (íd., 20a).

Juan Palmer Miralles (1849-1920) era creditor de Francisco Matheu Ripoll per la quantitat de 38.000 pessetes. Emigrà a l’Uruguai a la segona meitat del segle XIX, on instal·là una fàbrica de calçat i tres botigues comercials. De tornada a Palma, fou un dels promotors del Gran Hotel i fundà l’Hotel Victoria a la casa de Son Sabater. Es casà amb Amelia Juan Torres i en foren fills Juan, María —casada amb Emilio Zerboni Montanari—, José, Emilio i Luis Palmer Juan. Morí el 4 de gener de 1920, a l’edat de 72 anys, amb testament obert autoritzat pel notari Mateo Jaume Servera el 6 de juny de 1918, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, i propietaris en parts iguals, els seus fills. L’herència comprenia, entre altres béns, l’Hotel Villa Victoria i el Gran Hotel (íd., 25a; Diversos autors, 2011: 256).

Francisco Matheu Ripoll morí a Barcelona el 25 de març de 1919, a l’edat de 64 anys, amb testament que havia ordenat el 21 de novembre de 1895 en poder del notari Joaquín Pujol Muntaner, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenava hereva universal propietària la seva esposa, Presentación Rodríguez Dehesa, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 20 de maig següent autoritzada pel notari de Barcelona Guillermo Alcover Sureda (RP6, 5104-terme, 24a).

El 8 d’abril de 1921, davant el notari José Socías Gradolí, Presentación Rodríguez Dehesa vengué la propietat, per preu de 38.000 pessetes, a Amelia Juan Torres —en usdefruit— i als fills d’aquesta —en nua propietat— (íd., 26a).

Amb escriptures de 22 de novembre de 1926 i 28 de febrer de 1927 autoritzades pel notari José Fernández del Busto, els germans Palmer Juan es dividiren els béns que posseïen per indivís, i María, veïnada de Milà, s’adjudicà la propietat (íd.: 32a, 34a).

El 4 d’agost de 1927, davant dit notari Fernández, María Palmer Juan donà la propietat en arrendament a l’andritxol Bartolomé Enseñat Enseñat, per preu de 40.000 pessetes anuals i temps de 3 anys prorrogables a 7 més. Aleshores, es denominava Hotel Reina Victoria i comprenia casa, dependències annexes, viver, jardins i terrasses. En el moment de signar l’arrendament, s’hi duien a terme unes obres de reforma per tal de «dejar el edificio en la forma necesaria y proyectada, equipándolo con arreglo a las necesidades de ochenta huéspedes, con dos equipos de ropa para cada uno, y la correspondiente vajilla y servicio para comidas de ciento cincuenta cubiertos, todo con arreglo a las necesidades de un hotel de primer orden». Bartolomé Enseñat era creditor de María Palmer per la quantitat de 275.000 pessetes, amb la qual es pagava la reforma (íd., 37a).

Com que Palmer no pogué fer front al préstec hipotecari, Enseñat mogué plet per a reclamar la quantitat pendent de pagament per capital i interessos, que ascendia a 109.125 pessetes. Amb acte de 28 de març de 1931, el jutjat de primera instància del districte de la Catedral en decretà l’embargament de béns. La propietat, taxada en 675.000 pessetes per l’arquitecte Guillermo Forteza, fou posada a la venda en pública subhasta fins a tres ocasions per falta de postors. A la tercera licitació, celebrada el 3 de febrer de 1932, només s’hi presentà Bartolomé Enseñat, qui oferí la suma de 1.000 pessetes. Aquest preu tan baix s’explica perquè la propietat estava gravada amb un deute de 500.000 pessetes. La compravenda s’elevà a escriptura pública el 12 de març de 1932 davant el notari Manuel Cerdó Pujol. Aleshores, es denominava Hotel Reina Victoria —abans Hotel Villa Victoria— i se situava a l’avinguda del Catorce de Abril —abans Alfonso Trece— (íd., 44a).

Amb escriptura de 23 de juliol de 1932 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, l’hoteler Bartolomé Enseñat Enseñat i el comerciant Pedro Mas Reus constituïren l’entitat mercantil Hoteles de Mallorca SA —HOMASA—, domiciliada a la plaça de Weyler, amb un capital de 2.100.000 pessetes —2.100 accions a 1.000 pessetes cadascuna—, l’objecte de la qual era explotar el negoci d’hotels, restaurants, sales de te, camps de golf, platges i d’altres relacionats amb la indústria del turisme. Bartolomé Enseñat Enseñat i Amelia Juan Torres hi aportaren la nua propietat i l’usdefruit de Son Sabater a canvi, respectivament, de 1.598 i 125 accions (íd., 48a).

Mitjançant escriptura de 26 de setembre de 1947 autoritzada pel notari de Barcelona Fernando Poveda Martín, José Gaspart Balbuena —en representació d’Hoteles de Mallorca SA— declarà que s’hi havien duit a terme obres de reforma per valor d’1 milió de pessetes. Aleshores, es denominava Hotel Victoria i estava marcat amb el nombre 9 de l’avinguda de Calvo Sotelo. Tenia planta baixa, tres pisos, àtic-torre i rentadors a devora la mar (íd., 63a).

El 16 d’agost de 1963, davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, ­Felipe Gaspart Bonet —en representació d’Hoteles de Mallorca SA— declarà que la parcel·la on es trobava l’Hotel Victoria ocupava una superfície de 4.918,53 m² i que s’havia format mitjançant l’agrupació de vuit finques registrals, algunes de les quals s’havien adquirit per compra i d’altres per aportació. Les porcions procedien de Son Sabater, l’Aigua Dolça i el Canyaret. Aleshores, l’hotel estava en part enderrocat per a la seva reconstrucció. Se situava al nombre 125 de l’avinguda de Calvo Sotelo. Confrontava, al nord, amb l’Hotel Fénix i la propietat dels germans Picornell Deulofeu; al sud, amb les propietats de Teresa Bonnín, Pedro Bonnín, hereus de Francisco Vanrell i hereus de Serafín Sureda; a l’oest, amb l’avinguda de Calvo Sotelo, i a l’est, amb el Passeig Marítim mitjançant terreny sobrer de la zona de servei portuari (RP6, 1729-III, 1a).

Mitjançant escriptura de 29 de juny de 1977 autoritzada per dit notari Chacártegui, l’industrial Gabriel Escarrer Juliá —en representació d’Hoteles de Mallorca SA— actua­litzà la descripció del complex hoteler després d’haver estat completament reconstruït. Aleshores, era un hotel de luxe d’11 plantes amb 171 habitacions i 304 places, sala de congressos, solàrium i piscina alimentada amb aigua d’un pou que hi havia a davall (íd., 3a).

Amb escriptura de 19 de febrer de 1993 autoritzada pel notari Miguel Mulet Ferragut, Hoteles de Mallorca SA i les entitats Hoteles Mallorquines Asociados SA, Compañía Hotelera del Mediterráneo SA i Hotel Sargamassa SA foren fusionades i absorbides per Hoteles Meliá SA. El 12 de setembre de 1996, davant el mateix notari, Hoteles Meliá SA canvià la seva denominació per la d’Inmotel Inversiones SA, que fou absorbida per Sol Meliá SA mitjançant escriptura de 10 de juny de 1999 autoritzada per dit notari (RP6, 7448-VII: 15a, 18a).

Catalina Sabater Bosch morí viuda de Bartolomé Pujadas el 19 de gener de 1879, a l’edat de 72 anys, amb testament que havia disposat el primer de maig anterior en poder del notari Guillermo Sancho Mas, en què instituí en la porció llegítima els seus fills Bartolomé i Marcos Pujadas Sabater, i nomenà hereva universal propietària la seva filla Ana María Pujadas Sabater, qui, amb escriptura de 20 de setembre de 1881 autoritzada pel notari Joaquín Pujol Muntaner, vengué al seu oncle Gabriel Sabater Bosch, per preu de 132 pessetes amb 87 cèntims, la meitat indivisa que la difunta posseïa d’un trast que comprenia una casa i corral en ruïnes marcada amb el nombre 5 (RP6, 3987-terme, 1a-2a).

Gabriel Sabater Bosch morí el 8 de gener de 1884, amb testament que havia ordenat el primer de febrer anterior en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereva usufructuària la seva segona esposa, María Josefa Gayá Bosch, i propietaris, els fills del primer matrimoni: Gabriel (†1-1-1891), Marcos (†15-1-1901) —casat amb Salvadora León Arnau— i Antonia Sabater Gelabert, casada amb José Vich Gamundí. Amb escriptura de 29 de juny de 1884 autoritzada pel mateix notari, acceptaren els béns de l’herència, que comprenia, entre d’altres, dues propietats procedents de Son Sabater: una casa de planta baixa amb jardí marcada amb el nombre 5 i dues casetes contigües amb jardí. La primera se l’adjudicà María Josefa Gayá Bosch, i la segona, Antonia Sabater Gelabert (íd., 5a; RP6, 7813-terme, 1a).

María Josefa Gayá Bosch, viuda en primeres núpcies de José Arroyo i en segones de Gabriel Sabater Bosch, morí el 9 de setembre de 1902, amb testament que havia disposat el 13 de desembre anterior en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenava hereus universals propietaris el capeller Miguel Llabrés Oliver i la seva esposa, Concepción Torres, expòsita. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 13 de desembre següent autoritzada pel mateix notari (RP6, 3987-terme, 6a).

Amb escriptura de 8 de juliol de 1905 autoritzada per dit notari Font, Miguel Llabrés Oliver i Concepción Torres vengueren la propietat, per preu de 3.500 pessetes, al comerciant Francisco Femenía Mas. Aleshores, estava marcada amb el nombre 5 del carrer d’Alfonso Trece (íd., 9a).

Francisco Femenía Mas morí el 15 de juny de 1920, a l’edat de 77 anys, amb testament que havia ordenat el 12 de maig de 1914 en poder del notari Mateo Jaume Servera, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenava hereva universal la seva esposa, Catalina Mateu Mas, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 30 de juliol següent autoritzada pel mateix notari (íd., 10a).

Catalina Mateu Mas morí el 12 de març de 1921, amb testament que havia disposat el 26 de novembre anterior en poder de dit notari Jaume, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana, María Mateu Mas (†17-12-1933), i propietaris, els fills d’aquesta: José, Marcos, Francisco i Gabriel Picornell Mateu. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 24 de juny següent autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons i escriptura de 18 d’octubre de 1922 autoritzada pel notari de Sevilla Francisco Felipe Duque (íd., 11a-12a).

Els germans José, Marcos, Francisco i Gabriel Picornell Mateu moriren intestats, respectivament, el 15 de gener de 1943, el primer de febrer de 1941, el 10 de novembre de 1936 i el 21 de desembre de 1938. Trinidad Deulofeu Sirvent —en nom propi i com a representant legal dels seus fills menors Antonio, María Gabriela i Trinidad Picornell Deulofeu— promogué judicis voluntaris de testamentaria de les herències de les germanes Catalina i María Mateu Mas —causants de dits quatre germans Picornell Mateu— davant el jutjat de primera instància nombre 2 de Palma. El 26 de març de 1940, foren nomenats comptadors partidors Honorato Sureda Hernández i José Ramis de Ayreflor Rosselló, i comptador diriment, Félix Pons Marqués, els quals acceptaren el càrrec i dugueren a terme les operacions divisòries de dites herències, que foren aprovades per Jaime Ferrer Amengual —jutge accidental de dit jutjat— en acte de 30 de març de 1944, en virtut de les quals el Canyaret fou adjudicat per iguals parts indivises a María Gabriela, Antonio i Trinidad Picornell Deulofeu, amb reserva de la quota en usdefruit a favor de Trinidad Deulofeu Sirvent, segons acta de protocol·lització autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada el 13 d’abril de 1944. Aleshores, la propietat estava marcada amb els nombres 3 i 3-bis de l’avinguda de Calvo Sotelo i ocupava una superfície d’uns 70 m² (íd., 13a).

Amb escriptura de 19 de desembre de 1968 autoritzada per dit notari Chacártegui, el comerciant Antonio Vert Sureda, l’industrial Andrés Seguí Florit i l’entitat Hoteles de Mallorca SA manifestaren que damunt el solar d’aquesta propietat i d’un altre solar procedent del Canyaret, de 1.611,34 m² de superfície, havien construït l’edifici Lux, marcat amb els nombres 111, 111-A, 113, 115, 115-A i 117 de l’avinguda de Calvo Sotelo, amb tres plantes subterrànies, planta baixa i quatre pisos (íd., 14a; RP6, 7881-III, 1a-3a).

Antonia Sabater Gelabert vengué al metge Francisco Cortés Aguiló, per preu de 1.000 pessetes, les dues casetes contigües amb jardí mitjançant escriptura de 18 de març de 1903 autoritzada pel notari Juan Palou Coll (RP6, 7813-terme, 4a).

Francisco Cortés Aguiló morí el 14 de setembre de 1905, a l’edat de 46 anys, amb testament que havia disposat el 10 anterior en poder de dit notari Palou, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Laura Forteza Aguiló (†9-2-1926), i propietaris, els seus quatre fills: Rafael, Josefa, María del Pilar (†15-1-1910) i Juana Cortés Forteza. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 14 de març següent autoritzada pel mateix notari (íd., 5a-7a).

El 18 d’agost de 1927, davant el notari Nicasio Pou Ribas, els germans Josefa, Rafael i Juana Cortés Forteza vengueren la propietat, per preu de 3.000 pessetes, a Micaela Camps Ribas (íd., 8a).

Micaela Camps Ribas morí viuda el 25 de setembre de 1939, amb testament que havia ordenat el 4 d’agost de 1937 en poder del notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, en què nomenà hereus els seus cinc fills: Bartolomé, Mateo, Antonia, Francisco —militar, casat amb Dolores Costa Díaz— i María Catalina Vanrell Camps —casada amb Miguel Casasnovas Castañer—, nascuts del seu matrimoni amb Bartolomé Vanrell Camps. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 9 de febrer de 1940 autoritzada pel mateix notari i la propietat se l’adjudicà Francisco (íd., 9a).

L’11 de desembre de 1963, davant el notari Manuel Baráibar Arrarás, Francisco Vanrell Camps vengué la propietat, per preu de 8.000 pessetes, a Carmen Faustina Sabater García, casada amb José Santiago Suárez Álvarez, capità d’intendència de l’armada. Aleshores, la propietat estava marcada amb el nombre 13 del carrer Baños, confrontava amb l’Hotel Victoria i, segons recent midament, ocupava una superfície de 225 m² (íd., 10a).

Amb escriptura de primer d’abril de 1977 autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza, Carmen Faustina Sabater García vengué la propietat, per preu de 150.000 pessetes, a Bartolomé Company Font, qui l’adquirí en representació de l’entitat Monaco Drugstore SA. Aleshores, la propietat estava marcada amb el nombre 6 del carrer Baños (RP6, 41621-III, 1a).

El 23 de març de 1993, davant dit notari Gil, Pedro Salas Garau, en representació de l’entitat Monaco Drugstore SL, vengué la propietat, per preu de 10 milions de pessetes, a Gerardo Vidal Sastre, qui, amb escriptura de 25 d’octubre de 1995 autoritzada pel notari Miguel Mulet Ferragut, la vengué, per preu de 26.216.668 pessetes, a Juan Vives Cerdá, qui l’adquirí en representació de l’entitat Hoteles Meliá SA (RP6, 29415-VII, 1a-2a).

Amb escriptura de 19 de febrer de 1993 autoritzada pel notari Miguel Mulet Ferragut, Hoteles de Mallorca SA i les entitats Hoteles Mallorquines Asociados SA, Compañía Hotelera del Mediterráneo SA i Hotel Sargamassa SA foren fusionades i absorbides per Hoteles Meliá SA. El 12 de setembre de 1996, davant el mateix notari, Hoteles Meliá SA canvià la seva denominació per la d’Inmotel Inversiones SA, que fou absorbida per Sol Meliá SA mitjançant escriptura de 10 de juny de 1999 autoritzada per dit notari (íd., 3a).

En sessió de 4 d’abril de 2001, la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Palma aprovà definitivament el Projecte d’estatuts i bases d’actuació de la UE 19-06 «Passeig Marítim-C/ Banys», que afectava aquesta i altres nou propietats. Amb escriptura de 5 de juny següent autoritzada pel notari Víctor Alonso Cuevillas Sayrol, les entitats Sol Meliá SA i Dominios Compartidos SA, que representaven més del 60% dels terrenys inclosos a la UE, fundaren i constituïren la Junta de compensació, presidida per Gabriel Juan Escarrer Jaume. Segons recent midament, la propietat ocupava una superfície de 241,99 m² (íd.).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s