La propietat, una de les més extenses i importants del vessant palmesà de la serra de na Burguesa, se situa a la part de la Muntanya, entre Son Cotoner (Puigpunyent), Valldurgent (Calvià), Bendinat (Calvià), Santa Eulàlia, Son Muntaner i Son Quint. Pren nom de la família Vida, qui reuní en aquesta zona un conjunt destacat de terres que comprenia —abans de les segregacions efectuades al final del segle XVI—, endemés de Son Vida, la possessió de Son Muntaner, coneguda també com a l’Alqueria d’Avall de Son Vida, dins la qual es trobaven les propietats que posteriorment es denominaran Son Llull i Son Garrit.
Les notícies més antigues que en tenim són del 16 de desembre de 1388, quan el notari Nicolau Prohom l’adquirí per la cúria del Batle. El 26 de setembre de 1407, davant el notari Gabriel Marçal, Nicolau Prohom i la seva esposa, Beneta, signaren acta de donació a favor del seu fill Pere, també notari. El 13 de maig de 1409, Nicolau Prohom, la seva esposa —Beneta— i el seu fill Pere carregaren un censal sobre aquesta propietat, que aleshores feia partió amb l’alqueria de Berenguer Vida —abans, de Lluís Vida—, l’alqueria de Pere Sala, l’alqueria de Guillem Monge, l’alqueria dels hereus de Bartomeu Sala i l’alqueria de Ramon Fortesa (ACM, 14857, f. 421).
El 26 de febrer de 1438, l’alqueria fou subhastada per la cúria del Batle i adquirida per Pere Real, qui testà el 5 de juny de 1436 i nomenà hereva la seva filla Elisabet —casada amb Joan Galiana—, la qual, al testament que ordenà el 14 d’octubre de 1473 en poder del notari Gabriel Abellar, feu hereu el seu fill Bartomeu Pachs, nascut d’un matrimoni anterior (ARM, ECR-1146, f. 30; Barceló et al., 1999: 54-55).
Bartomeu Pachs testà el 22 de març de 1510 en poder del notari Pere Sabater i nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Pereta. En virtut de les disposicions testamentàries, l’alqueria recaigué sobre la seva germana Elisabet Pachs, qui capbrevà la propietat el 1518. Amb instrument de 7 de setembre de 1518 autoritzat pel notari Pere Cloquell, Elisabet Pachs —viuda d’Àlvar Unís— vengué la propietat a Mateu Vida (íd.; ARM, ECR-1109, f. 292).
Mateu Vida testà el 29 de setembre de 1525 en poder del notari Nicolau Tomàs i nomenà hereu universal el seu fill Jaume. El 28 d’octubre següent, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que comprenia, entre altres propietats, dues possessions contigües que cal identificar amb Son Vida i l’Alqueria d’Avall de Son Vida. De les cases de la primera es diu que tenien entrada, casa del majoral, cuina, sala de baix, sala de dalt, tafona, celler i casa del vi, mentre que de les cases de la segona només se citen una botiga entrant a mà dreta i una botiga en el pati entrant a mà dreta (Barceló, 2004: 124-125).
Segons els estims de 1578, tant la possessió —Son Vida— com el rafal —l’Alqueria d’Avall de Son Vida— pertanyien a Jaume Vida —fill de Mateu— i valien 15.000 lliures: «La possessió de mossèn Jaume Vida y lo rafal, quinse mília liures» (ARM, D-1251, f. 149).
El 9 de maig de 1580, davant el notari Joan Calafat, Jaume Vida feu donació universal de béns a favor del seu fill Berenguer, qui, amb sengles instruments autoritzats pel notari Francesc Barceló, arrendà ambdues propietats: d’una banda, a Joan Sallens, «la possessió del Sr. Vida», i de l’altra, l’Alqueria d’Avall, que s’estenia des «de la paret de la casa de dita Alqueria de Avall en avant fins al camí de Andraig» (ARM, Not. O-138, f. 123; ARM, Not. 1368: f. 72v, 76v).
Berenguer Vida testà el 23 d’abril de 1610 en poder del notari Jaume Despuig i, el 3 de desembre següent, fou enterrat al convent de Sant Francesc: «Als 3 dezembre 1610 enterraren en lo vas de Andreus el señor Berenguer Vida. Estave en el carrer de Bonayre.» El 10 següent, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que fou rebut per la seva viuda i hereva usufructuària, Beatriu Rossinyol, amb la intervenció del seu germà i hereu propietari, Jordi Vida. L’heretat comprenia unes cases situades al carrer de Bonaire que aleshores es trobaven arrendades a Joan Miquel Villalonga; unes cases amb corral situades extramurs de la ciutat, davant l’abeurador de la porta del Sitjar; nombrosos censos reservatius i alous sobre peces de terra procedents d’un camp situat a Sant Magí que el difunt establí i, finalment, la possessió de Son Vida, que aleshores tenia arrendada Miquel Noguera de Superna. De les cases es descriuen la tafona, la botiga de l’oli, la sala, la cambra del forn i una altra cambra (ARM, Not. 4214, f. 481; Oleza, 1923: 295).
Després de la mort de Berenguer Vida, la propietat passà als seus nebots Guillem i Jaume Desmàs Vida, fills de la seva germana Abdona i de Francesc Desmàs. Mitjançant decret de 17 de desembre de 1655 dictat per la Reial Audiència, la propietat fou dividida: a Guillem Desmàs li correspongué l’Alqueria d’Avall, que feia partió amb Son Quint, Son Cotoner (Puigpunyent), la muntanya de la Cabana —del seu germà Jaume—, la Vinya Vella —també del seu germà—, la possessió de Santa Eulàlia i el rafal de Son Muntaner —de la mateixa procedència—, mentre que a Jaume Desmàs se li adjudicaren la Cabana, la Vinya Vella i diferents muntanyes i garrigues que feien partió amb Son Cotoner (Puigpunyent), Valldurgent (Calvià), Santa Eulàlia, Son Muntaner i la propietat denominada Son Vida —del seu germà Guillem— (ARM, ECR-1149: f. 162, 168).
La part de la possessió on es trobaven les cases correspongué a Guillem Desmàs Vida. Aquest testà l’11 de juliol de 1633 en poder del notari Bartomeu Gili i nomenà hereu el seu nebot Francesc Desmàs, fill de Jaume i de Margarita Doms. El 20 següent, fou enterrat al convent de Sant Domingo: «Als 20 juliol 1633, sepultura y hàbit del Sor. Guillem Desmàs de Andraix, ciutadà.» El 27 següent, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que comprenia unes cases que el difunt adquirí a la parròquia de Santa Creu, una peça de terra a devora la porta del Sitjar i la possessió de Son Vida, les cases de la qual havien vist augmentat el seu volum si es compara la descripció que en fa aquest document amb la que trobam a l’inventari de 1610 (ARM, Marquès de la Torre, Secció Truyols, lligall 26-7, n. 10; Oleza, 1921: 82).
Anys després, el 10 de novembre de 1664, Jaume Desmàs Vida adquirí per subhasta fiscal la part de la possessió que li havia correspost al seu germà Guillem, de manera que la propietat es tornà a unificar en una sola persona. La compravenda fou signada a instàncies del prevere Joan Antoni Rossinyol —com a procurador de les monges de Santa Clara— i d’altres creditors. La propietat era tenguda sots alou propi —comprès en la venda— i estava obligada al pagament de nombroses càrregues censals. Feia partió amb Son Quint, per dues parts amb la Vinya Vella i la muntanya de Jaume Desmàs, la possessió de Santa Eulàlia i Son Muntaneret (ARM, Marquès de la Torre, Secció Desmàs i Vida, lligall 6, plec 22).
Jaume Desmàs Vida es casà amb Margarita Doms i en foren fills Berenguer, Guillem, Jeroni i Francesc Desmàs Doms. Els tres primers moriren fadrins i Francesc es casà (1623) amb Paula Morlà (†1685). En fou fill Jaume, qui es casà (1662) amb Jerònima Truyols Font de Roqueta —filla de Nicolau Truyols Nicolau (1615-1671) i de la seva primera esposa, Eleonor Font de Roqueta Gual—, de qui no deixà descendència (GEM, IV, 288; Pascual, 2008: 39-43).
Segons els estims de 1685, Son Vida pertanyia a Jaume Desmàs Morlà i valia 14.500 lliures: «Son Vida, de M.ᵒ Jaume Desmàs, catorse mil y sinch-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 196v).
Jaume Desmàs Morlà morí el 19 de desembre de 1716, amb testament que havia ordenat el 18 de maig de 1713 en poder del notari Bartomeu Fàbregues, en què nomenà marmessors la seva esposa, Jerònima Truyols Font de Roqueta —a qui també feu hereva universal—, els seus cunyats Nicolau —I marquès de la Torre i procurador reial— i Jordi Truyols Dameto —prevere, canonge i inquisidor fiscal de Mallorca— i Gaspar Puigdorfila. Fou enterrat lo endemà al convent de Sant Domingo. El 22 de desembre de 1717, la viuda rebé l’inventari de béns del difunt, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, la possessió de Son Mas (Andratx), diversos alous sobre propietats situades al terme de la ciutat i la possessió de Son Vida, de les cases de la qual diu l’inventari «se troban novament edificadas des de los seus fonaments molt sumptuosas, las quals de orde y exprés consentiment de dit señor Jaume Desmàs, mon marit deffunt, ha fetas edificar lo Molt Ilustre Sr. don Jordi Truyols, prevere y canonge de la Seu y inquisidor apostòlic del present regne, mon germà, a direcció, cost y despesas suas pròpias per trobar-se del tot ruïnosas y inhabitables, las que antes se trobavan en la mateixa possᵒ». La propietat comptava amb unes altres cases denominades de la Cabana (ARM, Not. S-1887, f. 32; Oleza, 1921: 229, 231).
Jerònima Truyols Font de Roqueta morí el 28 de febrer de 1721, amb testament que havia disposat el 19 de desembre de 1705 en poder del notari Miquel Bover i codicils que havia ordenat el 21 de maig de 1717 i el 15 de febrer de 1718 davant el mateix notari, en què nomenà marmessors el seu espòs, Jaume Desmàs Morlà, els seus germanastres Nicolau i Jordi Truyols Dameto, el seu cosí Berenguer Truyols —prevere i canonge—, les seves germanes Eleonor i Onissa Truyols —religiosa de Santa Clara—, la seva cunyada Caterina Moix, els seus cunyats Berenguer Doms i Joan Baptista Bordils i el seu cosí Antoni Desbrull, prevere. Nomenà hereus universals els seus germanastres Jordi i Nicolau Truyols Dameto, fills de Nicolau Truyols Nicolau i de la seva segona esposa, Eleonor Dameto Rossinyol. Fou enterrada lo endemà al convent de Sant Domingo, «en lo vas de Dezmàs» (íd.; ARM, ECR-1120, f. 86; Pascual, 2008: 39).
Jordi Truyols Dameto morí el 29 de maig de 1723, a les 10 del vespre, amb testament que havia ordenat el mateix dia en poder del notari Pere Renovard, en què nomenà hereu universal el seu germà Nicolau, a favor del qual ja havia renunciat l’herència de la seva germana amb instrument de 8 de març de 1721 autoritzat pel mateix notari (íd.).
En conseqüència, Nicolau Truyols Dameto (1667-1729) esdevengué propietari de tot el patrimoni de les famílies Truyols, Desmàs i Vida. Fou procurador reial, jutge president del Reial Patrimoni del regne de Mallorca i I marquès de la Torre —títol que li concedí (1707) l’arxiduc Carles d’Àustria. Es casà (1696) amb Caterina Gual Çanglada (†1763) —filla de Ferrando Gual Moix Verí i de Maria Çanglada Sureda— i en foren fills Eleonor (n. 1700), Maria (n. 1703), Nicolau (1704-1723), Fernando (1707-1778), Caterina (n. 1710) —religiosa clarissa—, Francesc (n. 1712) i Ignàcia Truyols Gual (n. 1716). Morí l’11 de gener de 1729, a les deu i tres quarts, a l’edat de 61 anys, amb testament que havia disposat el 29 de desembre anterior en poder del notari Valentí Terrers, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, i propietari, el seu fill Fernando. L’inventari de béns del difunt esmenta les cases majors, situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer de la Portella, i les possessions del Fangar, la Mola, la Torre, l’Espinagar, el Puig de Lanar i la Plana (Manacor). Per motius que desconeixem, el document no fa referència a les possessions de Son Mas i Son Vida, malgrat que formaven part de l’heretat (íd.; Pascual, 2007: 100; ARM, Not. T-577, f. 12).
Poc abans de morir, el 19 d’agost de 1728, davant el notari Martí Serra, Nicolau Truyols Dameto carregà un cens de 50 lliures sobre Son Vida a favor del convent de Nostra Senyora de la Concepció del Palau de la vila de Sineu (ARM, Not. S-1887, f. 32-34).
Un contracte d’arrendament de 1737 ens informa que en aquell moment es degué fer qualque reforma de les cases de la possessió, car s’esmenta l’existència d’unes cases noves que el propietari es reservava juntament amb la cuina de la clastra (ARM, Not. 6885, f. 376).
Fernando Truyols Gual —II marquès de la Torre— nasqué a Palma el 23 d’abril de 1707 i fou batiat el mateix dia a la Seu amb els noms de Fernando Jordi Carles Ignaci Francesc Josep. Es casà el 20 de novembre de 1735 amb la seva cosina Agnès Fortuny Gual (†1779) —filla de Jordi Fortuny Despuig i de Violant Gual Çanglada Çafortesa— i en foren fills Nicolau —qui premorí a son pare i a sa mare—, Fernando —subdiaca canonge de la Seu, qui succeí al títol de marquès de la Torre i als fideïcomisos per la premoriència del seu germà—, Francesc (1747-1820), Jordi (1759-1821) —alferes del regiment de dragons d’Almansa, mort a causa de l’epidèmia de pesta—, Ignàcia —casada (1754) amb Josep Amar de Montaner Çanglada (1733-1775), II marquès del Reguer— i Maria Josepa i Violant Truyols Fortuny, religioses clarisses. Testà en poder del notari Joan Baptista Salvà, morí a Palma el 14 de novembre de 1778 i fou enterrat lo endemà a l’església de Monti-sion, a la capella de la Puríssima. El 5 de març següent, el notari Josep Bernad inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, entre els quals hi havia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Eulàlia, a l’enfront del carrer de la Portella, i la possessió de Son Vida, situada a la part de la Muntanya, de les cases de la qual es descriuen la sala, vuit cambres, la cuina, el menjador, l’estudi dels criats i la cuina de la madona. El document informa que Gaspar Villalonga Mir conduí Son Vida durant molts d’anys «per satisfer-se del dot de la señora Da. Leonor Truyols y Gual, muller sua» (ARM, Not. 2150, f. 653; ARM, Not. S-1887, f. 32; Ramis de Ayreflor, 1911: 126; GEM, XI, 119; GEM, XVIII, 121).
Segons l’Apeo (1818), Son Vida valia 36.000 lliures i ocupava una superfície de 380 quarterades, de les quals 40 eren camp de segona qualitat amb arbres, altres 40 eren camp de tercera qualitat amb arbres, i les 300 restants, garriga (ARM, D-1530, f. 138v).
Francesc Truyols Fortuny —III marquès de la Torre— nasqué el 13 de gener de 1747 i fou batiat el mateix dia a la Seu amb els noms de Francesc Mariano Josep Ignaci Andreu Nicolau Ramon Estanislau. A la mort del seu germà Fernando (†28-12-1781), succeí als vincles, títols i fideïcomisos de les famílies Truyols, Vida i Desmàs. El 19 de novembre de 1783, es casà amb la seva neboda Maria Ignàcia Villalonga Pinós —filla de Francesc Villalonga Mir Truyols i de Maria Francina Pinós Pinós— i en foren fills Fernando (1784-1857), Francesc —canonge, ardiaca i degà de la Seu— i Ignaci Truyols Villalonga, casat amb Joaquima Chauveron Doms (†24-3-1847). Morí el 26 de setembre de 1820, amb testament que havia ordenat tres dies abans en poder del notari Miquel Bonet, en què nomenà hereu universal el seu fill Fernando. El 27 de juliol de 1830, la viuda i Fernando capbrevaren la propietat declarant que era tenguda sots alou propi i que ocupava una superfície d’unes 500 quarterades. Aleshores, feia partió amb Son Cotoner (Puigpunyent), Valldurgent (Calvià), Bendinat (Calvià), Santa Eulàlia, Son Muntaner i Son Quint (Ramis de Ayreflor, 1911: 313-314; ARM, ECR-1125, f. 115).
Fernando Truyols Villalonga —IV marquès de la Torre i mestrant de Granada— nasqué el 10 de novembre de 1784. Es casà el 21 de setembre de 1813 amb Joana Salas Boxadors (1798-1859) i en foren fills Francisco (1821-1890), Ignacia (1816-1870) i Dionisia Truyols Salas. Morí a Felanitx el 18 de novembre de 1857, amb testament que havia disposat el 22 de febrer de 1851, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Francisco. Aleshores, Son Vida ocupava una superfície de 530 quarterades, valia 70.000 escuts i confrontava, al nord, amb Son Camps; al sud, amb Santa Eulàlia; a l’est, amb Son Quint, i a l’oest, amb Valldurgent (RP2, 1585-terme, 1a).
Francisco Truyols Salas —V marquès de la Torre— nasqué el 16 de juliol de 1821. Es casà el 22 de gener de 1850 amb María Luisa Despuig Fortuny (†1899) i en foren fills Fernando (1850-1923) i Juana Truyols Despuig (1855-1942). Morí el 19 d’octubre de 1890, amb testament que havia ordenat el 6 d’abril de 1883 en poder del notari Emilio Guasp Vicens, en què nomenà hereva usufructuària de la meitat de l’herència la seva esposa, i hereu universal propietari, el seu fill, Fernando. Amb escriptura de 10 de setembre de 1891 autoritzada pel mateix notari, acceptaren els béns de l’herència, que consistien en les cases majors i unes cases contigües, situades al carrer de la Portella; unes cases a Felanitx; la possessió de Son Matge (114 quarterades), situada al terme de Valldemossa; les possessions de la Torre (63 quarterades), el Fangar (1.801 quarterades), la Plana (998 quarterades), l’Espinagar (901 quarterades), la Mola (363 quarterades) i el Puig de Lanar (730 quarterades), situades al terme de Manacor, i Son Vida. L’hereu s’adjudicà tots els béns, excepte les cases contigües a les majors, que correspongueren a la seva germana, Juana, casada amb el tinent de navili Joaquín Rovira Rovira. D’altra banda, la viuda inscrigué al seu favor l’usdefruit de les possessions del Fangar, Son Vida i el Puig de Lanar (CNIB, Emilio Guasp Vicens, Any 1891, f. 396).
Fernando Truyols Despuig —VI marquès de la Torre— nasqué el 22 d’octubre de 1850. Es casà el 18 de maig de 1875 amb María Magdalena Ventura Villalonga Zaforteza (†1936) i en foren fills María Luisa, María de los Dolores, Francisco (1879-1963), Mariano, Magdalena, Fernando, Catalina (†1918), Juana, José (†1904), María de la Concepción, Antonio (†1914), María de las Mercedes i María Fernanda Truyols Villalonga (RP2, 1585-terme, 29a).
Entre 1900-05, Fernando Truyols Despuig feu construir a devora les cases de l’antiga alqueria un sumptuós edifici en forma de castell neogòtic, amb torre de secció circular, inspirat en el castell de Peralada (Alt Empordà), que havia heretat de la seva tia política Juana Adelaida Rocabertí de Dameto Verí (†1899). Les obres d’aquest nou casal, dirigides personalment pel propietari, foren realitzades pel gironí Juan Pagés Llauró —mestre d’obres del marquès— amb material provinent de les pedreres de Son Vida (GEM, XVIII, 121).
El nou edifici es proveïa de l’aigua procedent d’un aljub de grans proporcions que el marquès feu aixecar (1907) a un turonet proper, construït amb rajola vista i cobert amb vuit voltes a la catalana. Una làpida col·locada a l’aljub aporta dades sobre la construcció: «Este depósito fue construido por el maestro Juan Pagés Llauró, natural del pueblo de Cantallops, provincia de Gerona. Todo el revestimiento de los muros es de ladrillo, incluso los arcos y bóvedas. Empleáronse en su construcción unos 175.000 ladrillos gruesos y 80.000 delgados, los cuales fueron fabricados en el mismo predio Son Vida. —Mide 42’35 ms. largo, 11’24 ms. ancho y 12’65 ms. profundidad, hasta el desagüe superior; su cabida 5.897 m. cúbicos—. Entró el agua el 6 de abril del año del Señor 1907—. Lo mandó construir don Fernando Truyols y Despuig, marqués de la Torre, caballero de la orden de Calatrava.» L’aigua arribava als murs del castell mitjançant unes canonades de ferro que sortien a la superfície (Sabater, 1980: 35).
A la dècada de 1920, els historiadors de l’art nord-americans Arthur Byne i Mildred Stapley visitaren diverses possessions de l’illa per tal d’estudiar les característiques de l’arquitectura tradicional mallorquina. El treball restà plasmat en el llibre Majorcan Houses and Gardens, publicat a Nova York el 1928, en el qual trobam una fotografia d’una sala del castell que mostra tapissos de catalufa amb les armes de la família, un fris a davall i, contra la paret, un conjunt de taburets (Byne i Stapley, 2002: 179).
Fernando Truyols Despuig morí el 14 de febrer de 1923, a l’edat de 72 anys, amb testament que havia disposat el 25 d’agost de 1899 en poder del notari Guillermo Sancho Mas, en què nomenà hereva universal propietària la seva esposa, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 28 de febrer de 1925 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán (RP2, 1585-terme, 29a).
María Magdalena Ventura Villalonga Zaforteza morí el 12 de desembre de 1936, amb testament que havia ordenat l’11 de maig de 1923 en poder de dit notari Massanet, en què nomenà hereu usufructuari el seu fill Francisco mentre romangués viudo de María Dezcallar Montis —morta a la possessió de Santa Ponça el 8 d’octubre de 1918—, i propietari, el seu net Fernando Truyols Dezcallar. Aquest morí intestat, fadrí i sense deixar descendència el 18 de desembre de 1940 i en fou declarat (1941) únic hereu legal son pare, Francisco Truyols Villalonga, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 17 de desembre de 1941 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (íd., 33a).
Amb escriptura de 5 de juliol de 1941 autoritzada per dit notari Chacártegui, Francisco Truyols Villalonga cedí l’aprofitament forestal de la possessió a Juan Martorell Martorell, Juan Figuerola Corró i Jaime Arrom Ferragut, per temps de 12 anys i preu de 24.000 pessetes. El contracte comprenia l’explotació del pinar, la garriga i altres arbres útils per a la indústria, a excepció dels ullastres, el pinar gros de les Moletes, el pinar de les pedreres, tot pi mascle o ramut, els dos pins grossos de l’aljub, el pi gros de la font, els pals tutors necessaris per als ametlers i garrovers i la llenya de les deixes o retalls necessaris per al bany, cuines, xemeneies i altres necessitats de les cases del propietari. Així mateix, es reservava la zona forestal compresa entre la Cabana, la partió amb Son Quint, el revolt de les Cases, el camí del Peu Pelat, el torrent i el pont del rafalet de Son Quint. Per exigència del propietari, s’havien de prendre les mesures de precaució necessàries, els manobres havien d’estar assegurats amb una companyia de reconeguda solvència, no podien fer feina en diumenge ni els dies de festivitat religiosa i es prohibia la blasfèmia i les faltes greus de moralitat (íd., 34a).
Francisco Truyols Villalonga —VII marquès de la Torre i mestrant de València— nasqué el 8 de desembre de 1879. Es casà el 8 de desembre de 1905 amb María Dezcallar Montis i en foren fills Fernando (†1940), Jorge (1910-1984) —prevere i VIII marquès de la Torre—, Francisco (n. 1913) —IX marquès de la Torre, casat amb Isabel Salinas Hernández—, Antonio, María del Pilar —casada amb el militar José Francisco Isasi González—, María, María de la Concepción, María del Carmen, María de la Asunción —casada amb el comerciant Antonio Sabater Palmer— i María de los Dolores Truyols Dezcallar, casada amb Miguel Bibiloni Socías, llicenciat en ciències. Mitjançant escriptura de 13 de juliol de 1953 autoritzada per dit notari Chacártegui, feu donació de Son Vida i d’una altra propietat per indivís i en parts iguals als seus fills María del Pilar, Francisco, María de la Asunción, María de los Dolores, Antonio, María del Carmen, María i Jorge. Aleshores, Son Vida comprenia una casa palau de semisoterrani, planta baixa, pis noble i porxo —de 1.200 m²— i una altra casa de dues plantes destinada a les feines derivades de l’explotació agropecuària —de 600 m²—, les quals valien conjuntament 1 milió i mig de pessetes (íd., 41a-42a).
Amb escriptura de 10 de desembre de 1957 autoritzada per dit notari Chacártegui, els germans Francisco, María de la Asunción, María de los Dolores, María del Carmen, María i Jorge Truyols Dezcallar aportaren les seves respectives parts indivises de la possessió —pel seu valor d’1.785.000 pessetes— a l’entitat Son Vida SA, constituïda en aquell mateix acte amb un capital de 2 milions de pessetes. El mateix dia, però davant el notari José Masot Novell, María del Pilar vengué per 255.000 pessetes la seva 1/7 part indivisa a l’industrial José Luis Ferrer Ramonell, qui també l’aportà a Son Vida SA. Antonio havia venut (1956) la seva 1/8 part indivisa a Lorenzo Roses Rovira, qui la retrovengué (1956) als germans Truyols Dezcallar (íd., 47a-50a).
El 21 d’agost de 1958, davant dit notari Chacártegui, l’industrial Juan Mora Gornals —en representació de l’entitat Son Vida SA— vengué a l’agricultor Gabriel Arrom Rosselló, per preu de 50.000 pessetes, una porció de garriga de 147.810 m² situada a l’interior de la possessió. Amb escriptura de 31 de desembre de 1964 autoritzada pel mateix notari, Arrom la retrovengué pel mateix preu a Son Vida SA (RP2, 29858-terme, 1a-2a).
Mitjançant escriptura de 2 de maig de 1960 autoritzada per dit notari Chacártegui, José Luis Ferrer Ramonell —en representació de Son Vida SA— vengué per 120.000 pessetes una porció de 64.500 m² que comprenia el castell a l’entitat Son Vida Hoteles SA, que l’adquirí representada per l’industrial Juan Mora Gornals. El 3 de maig de 1961, davant el mateix notari, José Luis Ferrer Ramonell —com a president del consell d’administració de l’entitat Son Vida Hoteles SA— manifestà que es duien a terme les obres necessàries per a transformar el castell en hotel. S’hi hagué d’obrir un camí de 6 metres d’ample per 748 de llarg que enllaçàs el camí de Son Rapinya amb l’hotel i que, al seu torn, donàs accés a les parcel·les que s’havien de segregar. També s’hagué d’arribar a un acord sobre el repartiment de l’aigua procedent de l’aljub situat a mestral de la possessió per a proveir l’hotel i les parcel·les (RP2, 32056-terme, 1a).
El 1964, s’inicià la parcel·lació de la propietat a partir d’un plànol protocol·litzat pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, tot i que entre 1961-62 s’havien fet dues segregacions aïllades. La urbanització, denominada Son Vida Parque, estava organitzada en illetes on s’agrupaven els trasts, la majoria dels quals ocupaven una superfície de 2.000 m². En un primer moment, els carrers estaven identificats amb lletres; després, de forma no oficial, foren retolats amb noms de diversos exploradors i conquistadors dels segles XV-XVI, i el 30 de juny de 1988, l’Ajuntament de Palma canvià tots els carrers per noms de possessions mallorquines. Els compradors havien de donar-se d’alta a l’associació de propietaris de terrenys de Son Vida i acceptar el reglament, drets i obligacions i les bases de relacions entre l’associació i l’Ajuntament de Palma (RP2, 1585-terme).
El terme de Palma 