Son Sureda

Son Suredeta

La propietat es formà mitjançant la unió de dues alqueries àrabs denominades Albusadech i Algost i d’altres terres contigües, vinculades des del segle XV a la família Thomàs, qui fou succeïda pels Sureda Thomàs, de qui prengué nom. Pel que fa al topònim de Son Suredeta, cal assenyalar que l’ús del diminutiu per a denominar finques rústiques és molt freqüent. Probablement, era per a diferenciar propietats majors i menors dins una mateixa família. En aquest cas, seria per a distingir aquesta possessió del gran latifundi que la família Sureda Thomàs tenia al terme de Santa Maria del Camí: Son Sureda.

Les notícies més antigues sobre la propietat es remunten al 16 de setembre de 1474, quan Gabriel Garcia la vengué, mitjançant instrument atorgat a l’escrivania de Cartes Reials, a Mateu Roig, qui l’adquirí en representació de Gaspar Thomàs (ARM, ECR-1126, f. 9v).

Dia primer de juliol de 1518, Baltasar Thomàs Nicolau —fill de l’anterior— capbrevà la propietat declarant que s’havia format mitjançant la unió de dos rafals denominats Albusadech i Algost i d’uns camps i terres contigus. Se situava al terme de Santa Eulàlia i era tenguda, ço és, part en alou reial de la porció que fou de Gastó —vescomte de Bearn—, part en alou reial de la porció que fou de Bernat de Santa Eugènia, part en alou de l’ardiaca de la Seu de Barcelona i part en alou del paborde de la Seu. Prestava 1 gallina el dia de la Mare de Déu d’agost per les terres i camps contigus que Pere Cerdà havia agregat antigament a la propietat. Confrontava amb l’alqueria dels hereus del militar Francesc Burgues Galiana, l’alqueria de Mateu Vida, l’honor dels hereus de Vicenç Roig i l’alqueria dels hereus del doctor en drets Antoni Garcia (íd.).

Baltasar Thomàs Nicolau morí sense deixar descendència el 31 de gener de 1549, amb testament que havia disposat el mateix dia davant el notari Antoni Tries, en què fundà un fideïcomís a favor dels descendents de la seva germana Caterina (†1543). Nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Elisabet, i propietari, el seu nebot Gaspar, fill legítim de Joa­not Sureda, amb l’obligació d’adoptar el nom i el llinatge de Thomàs, així com «aportar la senyal y armes de Tomassos, conservant la capella de Tomassos en la iglésia de Sanct Domingo», i també la de prendre com a nom de pila el d’un dels tres Reis d’Orient: Melcion, Gaspar o Baltasar (Morey, 1989: 84).

Poc després de morir Baltasar Thomàs, els descendents de Caterina Thomàs i de Salvador Sureda Anglada reberen l’inventari dels seus béns, que comprenia les cases majors, situades «en la parròquia de S.ta Creu, en lo lloch dit el Padrís del Born»; unes cases menors situades «en lo mateix carrer del Pradís del Born, junt a les espal·las de la iglésia de S.t Pheliu»; el rafal de Belldeport, situat a prop del monestir de la Real, format per les cases majors, la Boval i el Monestiret; un camp a les Torres Llavaneres i la possessió de Son Sureda, situada al camí que anava d’Andratx a Calvià (íd.).

El primer hereu del fideïcomís fou Gaspar Thomàs, abans Sureda Gual, a qui succeí —després de la seva mort sense descendència— el seu germà Joanot Baltasar Thomàs, qui apareix com a propietari de la possessió als estims de 1578, amb una valoració de 5.000 lliures: «La possessió veÿnat de Sancta Eulàlia, de mossèn Joanot Sureda Thomàs, sinch mília liures» (íd.: 85; ARM, D-1251, f. 149).

Joanot Baltasar Thomàs ordenà testament el 12 d’octubre de 1604 davant el notari Melcion Sans, en què nomenà hereu el seu fill Joan Sureda Thomàs, qui es casà en primeres núpcies amb Magdalena Villalonga, de qui nasqué un únic fill, Gregori Baltasar (†1690) —dement—, i en segones, amb Maria Sureda Gual, de qui nasqueren Joan —mort en edat pupil·lar— i Francina —primera esposa de Ramon Burgues Çafortesa Pacs Fuster— (ARM, ECR-1085, f. 56).

Francina Sureda Thomàs aconseguí esser declarada administradora dels béns del seu germanastre, qui era incapaç d’administrar el seu patrimoni. El 1658, capbrevà la propietat declarant que antigament eren dos rafals denominats Albusadech i Algost —o Algos­tec. Aleshores, confrontava amb l’alqueria dels hereus de Francesc Burgues Bartomeu, l’alqueria de Francesc Montaner —abans de Mateu Vida—, l’honor antigament posseït pels hereus de Vicenç Roig i l’alqueria dels hereus de Joan Sunyer —abans del doctor en drets Antoni Garcia— (íd.).

Francina Sureda Thomàs morí el 9 de novembre de 1675, amb testament que havia disposat el 13 d’agost de 1659, en què nomenà hereu universal propietari el seu cosí Joan Miquel Sureda Santacília, qui, mitjançant decret de la Reial Audiència, fou nomenat administrador dels béns de Gregori Baltasar Sureda Thomàs. El 24 de novembre de 1675, davant el notari Joan Sabater, Joan Miquel Sureda Santacília rebé l’inventari dels seus béns. El 14 de gener de 1676, a instància de Rafel Sacarés —prevere beneficiat de Sant Jaume, com a procurador d’Antoni Sureda Valero i com a administrador del fideïcomís—, el notari Joan Sabater inicià la redacció de l’inventari de béns del fideïcomís disposat (1549) per Baltasar Thomàs Nicolau, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, al lloc del Pedrís del Born, que aleshores es trobaven arrendades a Miquel Joan Serralta Castell; les cases menors, situades a dita parròquia, al mateix carrer del Pedrís del Born, a darrere l’església de Sant Feliu, que aleshores tenia arrendades un tal Flor —mercader—; el rafal denominat lo Monestiret, situat al lloc del Vinyet; el rafal de la Boval, de pertinences de Belldeport, situat al camí d’Esporles; la possessió de Belldeport, situada al camí d’Esporles, i el rafal o possessió de Son Sureda de Santa Eulàlia, situat al terme de la ciutat, a la part del castell de Bellver, que aleshores tenia arrendat el conrador Bartomeu Coll per ànnua mercè de 300 lliures —segons contracte signat en poder del notari Macià Ferrer el mes de setembre de 1649— (ARM, Not. S-1749, f. 11).

Segons els estims de 1685, Son Sureda pertanyia a Gregori Baltasar Sureda Thomàs i valia 6.000 lliures (ARM, D-1253, f. 196v).

Pocs dies després de la seva mort, els Sureda-Valero —una altra branca dels Sureda que considerava tenir drets sobre el fideïcomís dels Thomàs perquè Baltasar Thomàs Nicolau els havia nomenat hereus en segon lloc— reclamaren davant la Reial Audiència la successió legal al vincle i els fou concedida. Els altres dos fideïcomisos, el de Francina i el de son pare, restaren en mans de la línia primera dels Sureda (Pascual, 2000: 338).

Gregori Baltasar Sureda Thomàs morí el 12 de gener de 1690 intestat i sense successió. El sendemà, Antoni Sureda Valero demanà per al seu fill la possessió del fideïcomís, que li fou concedida. En conseqüència, els Sureda-Valero passaren a cognomenar-se Thomàs olim Sureda i a emprar el nom Baltasar juntament amb el seu nom de pila. Aquesta branca de Sureda-Valero fou la propietària del patrimoni dels Thomàs durant una part del segle XVIII. No obstant això, i a causa que alhora posseïen el fideïcomís dels Valero, que també obligava al gravamen d’armes i llinatge, el patrimoni dels Thomàs passava al segon fill mascle i no al primogènit (íd.).

Amb instrument de 5 de maig de 1714 atorgat en poder del notari Miquel Monserrat, el prevere Francesc Baltasar Thomàs, abans Sureda —col·legial de la Casa de Nostra Senyora de Lluc—, arrendà les conrons i el bestiar de Son Sureda a Joan Alemany, Vell, per temps de 4 anys i ànnua mercè de 20 lliures, 2 anyells mascles de la primera desmamada, formatge i brossat (ARM, Not. M-1937, f. 77).

El 1759, s’acabà la descendència masculina dels Sureda-Valero. Els seus parents Sureda, de la primera línia, reclamaren ràpidament davant la Reial Audiència la successió al fideïcomís dels Thomàs, fundat el 1549. S’enfrontaren judicialment Joan Miquel Sureda Togores (†1775) —II marquès de Vivot— i Margalida Sureda Valero —marquesa de la Romana. El marquès de Vivot ho feia en nom del seu fill, ja que ell, com a primogènit de la seva casa, posseïa un altre fideïcomís, el de Térmens —des de 1748—, que també obligava a gravamen de nom, armes i llinatge (Pascual, 2000: 339).

El 1761, es dictà sentència a favor dels Sureda de Can Vivot, però fou recorreguda i no fou fins al 1767, amb la sentència del Reial i Suprem Consell de Castella, que el patrimoni dels Thomàs passà definitivament a aquesta branca principal dels Sureda (íd.).

El 5 de febrer de 1776, Joan Sureda Verí (1740-1807) —III marquès de Vivot— i el seu germà Jaume arribaren a un acord pel qual el primer cedia al segon els béns del fideïcomís de Thomàs, per esser incompatibles amb altres vincles posseïts per dit Joan (Morey, 1989: 66-67).

Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí, es casà amb la seva cosina Maria Çafortesa Sureda (†1832), de qui nasqué Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa (†1820).

El 14 de desembre de 1783, davant el notari Francesc Mas Groñart, Maria Çafortesa Sureda —viuda i hereva universal de Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí—, com a tutora i curadora de la persona i béns del seu fill Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, arrendà Son Sureda al conrador Rafel Tous —fill de Nicolau—, per temps de 6 anys i 6 esplets i ànnua mercè de 415 lliures, 4 capons, 4 gallines i totes les serves. Aleshores, la possessió comptava amb cases majors —que la família es reservava—, cases menors i tafona i es dedicava a olivars i figuerals (ARM, Not. M-2197, f. 851).

Segons l’Apeo (1818), pertanyia a Joan Sureda Çafortesa, valia 22.400 lliures i ocupava una superfície de 70 quarterades, de les quals 20 eren camp de segona qualitat amb arbres, altres 20 eren camp de tercera qualitat amb arbres i les 30 restants, garriga (ARM, D-1530, f. 137).

Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, morí el 6 de juny de 1820, amb testament que havia disposat dia primer d’agost de 1801 davant el notari Sebastià Oliver, en què nomenà hereva universal propietària sa mare, Maria Çafortesa Sureda, qui, al testament que ordenà el 22 de setembre de 1820 davant el notari Francesc Pujol, efectiu per la seva mort el 10 de juliol de 1832, feu hereu universal el seu nebot Tomàs Quint Zaforteza Dameto (1794-1853). No obstant això, el successor al fideïcomís dels Thomàs fou José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, secundogènit de Joan Miquel Sureda Verí (1778-1836) —IV marquès de Vivot— i d’Anna Boxadors Cotoner i germà del V marquès, Juan Sureda Boxadors, car —recordem-ho— el vincle passava al segon fill mascle i no al primogènit (RP1, 2723-terme).

El 1843, Anna Boxadors Cotoner —marquesa viuda de Vivot i baronessa de Bunyolí— declarava que, després d’haver complit el seu fill secundogènit, José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, l’edat de 25 anys, li lliurava els béns pertanyents al vincle de Baltasar Thomàs, que requeria gravamen de nom i armes, consistents, entre d’altres, en la possessió de Son Sureda, situada al terme de la ciutat, els quals béns havien pertangut al marquès de Vivot i en aquell moment retenia la marquesa com a curadora del referit fill seu durant la seva curatela, segons consta d’un instrument atorgat en poder del notari Joan Muntaner Riera el 15 de febrer de 1853 (RP6, 2584-terme, 1a).

Durant la tercera guerra carlina (1872-76), José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, patí l’embargament d’alguns dels seus béns, a l’empar de la Reial Ordre de 19 d’abril de 1875. Tanmateix, en aplicació de la Reial Ordre de 21 d’octubre següent, s’aixecà la intervenció que pesava sobre els seus béns «en vista de la información judicial instruida en Palma para depurar los antecedentes políticos del citado José Sureda Boxadors». Aleshores, la propietat ocupava una superfície de 134 quarterades i 1 quartó, amb terres de conreu, bosc i garriga, i valia 50.000 pessetes. Confrontava amb Santa Eulàlia, Son Berga, Son Muntaner i Bendinat (íd.: A-B, 3a).

Sembla que José Sureda Boxadors arrossegava problemes econòmics, tal volta agreujats per una situació política que li era adversa. En el decenni de 1880, arribà a hipotecar Son Sureda en diverses ocasions en garantia d’alguns préstecs. Com que no pogué tornar-los, es mogueren multitud de plets contra ell. Un d’ells s’originà per l’impagament de 42.500 pessetes que Sebastián Pericás Sampol li havia prestat amb escriptura de 12 de març de 1883 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. En conseqüència, la possessió fou embargada i posada a la venda en pública subhasta, taxada en 81.000 pessetes. Poc abans d’esser rematada, el 23 de febrer de 1889, morí Sebastián Pericás Sampol, fent-se efectiu el testament que havia ordenat el 28 d’octubre de 1885 davant el mateix notari, en què instituí hereva usufructuària la seva esposa, Catalina Coll Oliver, i propietaris, els seus fills, Ana, Josefa, Catalina i Juan. Amb escriptura de 4 de juliol de 1893, la viuda i el seu fill Juan rebutjaren la seva participació, drets i accions en el crèdit objecte de dit procediment, de manera que quedà en ple domini de les germanes Ana, Josefa i Catalina. La propietat fou posada novament a la venda en pública subhasta i, a falta de postors, les germanes Pericás Coll en sol·licitaren l’adjudicació per les 2/3 parts del preu just fixat, sol·licitud que fou acceptada en sentència de 13 d’agost de 1894. En conseqüència, amb escriptura de 21 de setembre següent autoritzada pel notari José Alcover Maspons, les germanes Ana, Josefa i Catalina Pericás Coll adquiriren la propietat —per preu de 54.000 pessetes— i liquidaren tots els gravàmens que la carregaven (íd., 7a).

Paral·lelament, per la mort de José Sureda Boxadors —ocorreguda el 7 de novembre de 1894, a l’edat de 76 anys—, els seus successors —Juan i Tomás Sureda Zaforteza— vengueren els seus drets sobre el fideïcomís fundat (1549) per Baltasar Thomàs a Miguel Borrás Barceló, per preu de 10.000 pessetes, mitjançant escriptura d’11 d’abril de 1894 autoritzada pel notari de Manacor Fausto Puerto (íd., 10a).

El 3 de juny de 1896, davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, les germanes Ana, Josefa i Catalina Pericás Coll i Miguel Borrás Barceló vengueren Son Sureda i els drets sobre el fideïcomís fundat per Baltasar Thomàs a què estava subjecta la propietat al cantant líric Francisco Mateu Nicolau, Uetam, per preu global de 65.000 pessetes —ço és, 45.000 per la propietat i 20.000 pels drets sobre el fideïcomís— (íd., 11a).

Un contracte d’arrendament signat el 10 de desembre de 1896 davant dit notari Font posa de manifest la importància que tenia per al propietari l’extracció de terra de gerrer, ja que era una activitat que se la reservava exclusivament i la prohibia de forma explícita a l’arrendatari (íd., 12a).

El 25 de maig de 1899, davant dit notari Font, Francisco Mateu Nicolau vengué a José Juan Ribas una porció de 4 quarterades, 2 horts i 12 destres de Son Suredeta, que fou annexionada a Son Muntaner (RP6, 7352-terme, 1a).

Francisco Mateu Nicolau es casà amb Catalina Muntaner Pons, de qui nasqueren Francisca (†1920), Margarita i Francisco. Morí el 19 de maig de 1913, a l’edat de 65 anys, amb testament que havia ordenat el 15 d’abril de 1912 davant el notari José Socías Gradolí, en què deixà la llegítima als seus fills i nomenà hereva universal propietària la seva esposa, qui, amb escriptura de 3 de novembre de 1913 autoritzada pel mateix notari, acceptà els béns de l’herència, entre els quals hi havia Son Suredeta (RP6, 2584-terme, 13a).

Catalina Muntaner Pons morí el 5 de gener de 1934, amb testament que havia disposat el 28 de gener de 1925 davant dit notari Socías, en què, entre altres coses, nomenà hereus amb designació de béns els seus fills, Francisco i Margarita, els quals, amb escriptures de 2 i 5 de desembre de 1935 autoritzades pel notari Manuel Cerdó Pujol, acceptaren i es dividiren els béns de l’herència, que comprenia, entre d’altres, Son Suredeta, valorada en 75.000 pessetes, que se l’adjudicà Francisco (íd., 15a).

El 4 de juliol de 1945, Francisco Mateu Muntaner vengué Son Suredeta a l’Estat, per preu de 550.000 pessetes. El Ministeri de l’Exèrcit estava interessat en els terrenys que formen la vall de Santa Eulàlia per a la instal·lació d’un campament d’instrucció de reclutes, camps de tir i aquarteraments. Les negociacions s’iniciaren un mes abans, quan era capità general Carlos Asensio Cabanillas, de qui prengué nom la base. Aleshores, la propietat estava gravada amb tres contractes d’arrendament: un d’explotació agrícola i dos d’explotació de pedreres (íd., 16a).

L’explotació agrícola es trobava arrendada a Miguel Rubert Estelrich, per ànnua mercè de 4.275 pessetes, mitjançant un contracte que finalitzava el 8 de setembre de 1948. Anteriorment, se n’havia cuidat son pare, Juan Rubert Trías, qui formalitzà el primer contracte d’arrendament amb Francisco Mateu Nicolau el 12 de febrer de 1912. Juan Rubert Trías, al seu torn, també tengué arrendada —des de 1916 i fins a la seva mort— Santa Eulàlia, propietat confrontant. En morir, Santa Eulàlia l’arrendà Juan Rubert Estelrich (†1975) i Son Suredeta, el seu germà Miguel. L’Exèrcit arribà a un acord amb aquest darrer, que consistia a concertar un nou arrendament per la resta de la superfície aprofitable que romangués una vegada construït el camp de tir, per 3.500 pessetes de renda anual, endemés d’exercir la custòdia dels edificis existents i del total de la propietat. El contracte era per anys i per a rescindir-lo les parts s’havien d’avisar mútuament amb 6 mesos d’antelació (íd.).

Pel que fa a les pedreres, d’una banda, Bernardino Seguí Garriga tenia arrendada, per preu anual de 1.600 pessetes, l’explotació de les pedreres denominades la Cabana i la Tanca, amb 60 trencadors contractats. De l’altra, Pedro Antonio Taberner Garau explotava, per preu anual de 400 pessetes, la pedrera de la Punta, amb 20 trencadors fent-hi feina. Com que els contractistes estaven molt interessats a continuar amb l’explotació, Bernardino Seguí oferí pagar anualment 2.100 pessetes i Pedro Antonio Taberner, 600 (íd.).

L’expropiació tengué lloc, finalment, el 7 de desembre de 1945, davant el notari Manuel Cerdó Pujol, per la quantitat pactada de 550.000 pessetes, de la qual s’ha­vien de descomptar 7.150 pessetes —l’1,3%— que retenia l’Estat (íd.).

Per acord del Consell de Ministres de 25 de maig de 1962 —publicat al BOE núm. 180— i ordre del Ministeri de l’Exèrcit de 10 de juny següent, fou declarada d’utilitat pública l’adquisició de la totalitat de la possessió veïnada de Santa Eulàlia per a l’ampliació de la base militar General Asensio (RP6, 1626-terme, 17a).

El 1965, Son Suredeta i Santa Eulàlia passaren a formar part dels terrenys del Centre d’Instrucció de Reclutes nombre 14 (CIR-14), als quals s’afegí (1968) una porció de la possessió de Son Berga, on es construí un quarter d’infanteria. Els terrenys foren utilitzats com a centre d’instrucció de reclutes fins al 1987 i, actualment, formen part de la base militar General Asensio, la qual, des del mes de març de 2010, en aplicació de la Llei de Memòria Històrica, es denomina Jaume II. El recinte ocupa una superfície de més de 235 ha (Diario de Mallorca, 12-4-2010; GEM, VI, 225).

Durant molts d’anys, i fins a la seva mort (1987), les cases de Son Suredeta foren ocupades pel fiscal militar Ricardo Mulet Fiol, qui manà construir la terrassa de la façana principal. D’ençà de la seva mort, han romàs deshabitades i han patit diversos espolis i actes vandàlics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s