Santa Eulàlia

El topònim de Santa Eulàlia ja apareix citat al Llibre del Repartiment de Mallorca, de l’any 1232: «Aquestes són les alqueries les quals los hòmens de Gerona del Senyor Rey reeberen en lo terme de la ciutat. Rahal Aliub bi Santa Eulàlia ii jo[vades] […] Aquestes són les alqueries les quals los hòmens de Caldes del Senyor Rey reeberen en lo terme de la ciutat p[er] les lurs cavaleries. Art Min Santa Eulàlia la terza part, i jovada, e són v quarterades e terza» (Soto, 1984: 146, f. 52v).

No obstant això, el nom designava una zona del terme i no pròpiament la possessió que aquí estudiam.

El 1309, els jurats del regne de Mallorca tragueren la propietat a pública subhasta i la rematà Pere Burgues Valentí, per preu de 1.000 lliures. La venda es produí com a conseqüència de la queixa presentada pels administradors de l’hospital de Sant Andreu, on expressaven, d’una banda, que es veien impotents per a atendre els treballs propis del centre i endemés haver de tenir cura del conreu i explotació de les terres de l’alqueria, i, de l’altra, que el producte de la propietat arribava escassament per a atendre el pagament del personal assalariat i la burocràcia. Nunó Sanç fundà l’hospital el 1230 sobre una part del solar que ocupa Cort i destinà el producte de l’alqueria a sufragar els costs de manteniment. El dia 10 de les calendes de gener de 1310, Jaume II de Mallorca ratificà la venda, com així consta al Llibre de Privilegis i Franqueses confeccionat en 1334 per Romeu dez Poal (Bellido, 1997: 11; CPE, 18/10; Furió, 1840: 56; GEM, VII, 49; http://www.jaumeprimer.uji.es).

El 1379, els Burgues emparentaren amb els Zaforteza mitjançant el matrimoni de Ramon Burgues Sorià amb Francina Fortesa Marí —filla del ric mercader Pere Fortesa Colomines. El fill major d’aquest matrimoni fou Gregori Burgues Fortesa, Sallambé, qui continuà el llinatge Burgues i fou senyor de les baronies de Vallmoll, Olocau i Navata (Catalunya), que passaren als seus descendents. El fill segon d’aquest matrimoni fou Ramon, qui donà origen a la llarga família dels Zaforteza (Ramis de Ayreflor, 1911: 196-197).

El 30 de juny de 1425, Gregori Burgues Fortesa, Sallambé, fundà el fideïcomís de Santa Eulàlia, Son Boronat, Son Bujosa i Son Palmer, situades, ço és, la primera a Palma i les altres tres a Calvià. Es casà amb Margalida Galiana, de qui nasqueren Francesc —procurador reial— i Ramon —qui succeí a les baronies de Vallmoll, Olocau, Navata i Sant Feliu (Catalunya)— (íd.).

Francesc Burgues Galiana (†1481) fou succeït pel seu fill Gregori Burgues Unís, tant pel que fa al càrrec de procurador reial com al fideïcomís. Disposà testament el 2 de juny de 1505 davant el notari Mateu Moranta, en què fundà un fideïcomís sobre l’alqueria de Santa Eulàlia, les possessions de Bendinat i Calvià i els rafals situats a l’Horta de la ciutat (Juan i Sánchez, 2003: 191).

El dijous 13 de novembre de 1505, s’inicià la redacció de l’inventari de béns de Gregori Burgues Unís, que fou rebut per la viuda, Caterina Bartomeu, com a curadora testamentària del seu fill Francesc, entre els quals hi havia la casa on vivia el difunt, situada a la parròquia de Santa Creu, entre l’església de Sant Feliu i la casa que fou de Baltasar Thomàs; una altra casa situada a davant el Pont Nou, amb un celler que comptava amb 10 bótes molt grans; una possessió denominada Calvià, veïnada de Santa Eulàlia; la possessió de Bendinat; uns camps contigus situats al terme de la ciutat, al camí de la Real; un hort denominat na Tarragonina, situat al terme de la ciutat, a devora el camí de Jesús; l’Hort d’en Salaverd, situat a prop de la porta de Santa Fe, i l’alqueria de Santa Eulàlia, situada al camí d’Andratx, les cases de la qual devien esser de bones proporcions, ja que se’n descriuen la sala bona, la cambra principal amb la seva recambra, l’entrada, el rebost, la cuina, la botiga del blat, la botiga de l’oli, la tafona, la botiga de davall l’escala i la botiga de devora la cisterna (ARM, Not. M-612, f. 171).

Francesc Burgues Bartomeu es casà amb la noble catalana Joana Erill Orcau Requesens i morí el 23 de febrer de 1556 sense deixar descendència. Mitjançant decret de 23 de setembre de 1562 dictat per la Reial Audiència, fou nomenat administrador de l’heretat Miquel Thomàs, qui, el 8 d’octubre de 1562, arrendà la propietat, per temps de 7 anys, al notari Antoni Bartomeu, amb exclusió del tragí de llenya. El contracte d’arrendament aporta els noms d’alguns sementers existents a la propietat i la manera en què s’havien de conrar. El primer any, la tanca de la Boval, la tanca dels Ametlers, el camp d’Andratx, la coma de les Alzines i la Goleta; el segon any, el sementer de la Qüestió i, el tercer any, el sementer de la Casa i les costes de la Vinya fins a la Goleta (ARM, Not. S-1643, f. 77).

Miquel Thomàs, com a administrador de l’heretat, rebé l’inventari de béns de Francesc Burgues Bartomeu, a instàncies de la seva neboda i successora, Caterina Burgues Pacs, esposa de Pere Pacs Pacs —baró de Bunyolí i senyor de l’honor de Felanitx. L’heretat comprenia les cases majors, situades al carrer Major de la parròquia de Santa Creu; unes cases situades a devora el pont de na Lluna, a prop de la Riera; unes cases amb celler a prop de dit pont; un molí d’aigua situat a la costa de la Seu; unes cases situades a Santa Caterina, on es feia obra de terra; un corral per a guardar-hi llenya situat als Tints; l’Hort d’en Salaverd, a la porta del Camp; un hort situat a devora el molí d’en Sacarés —posteriorment, na Tarragonina i el Camp Pelat—; dos camps situats a devora la síquia de la ciutat —posteriorment, Cal Fosser—; les possessions de Son Boronat i Bendinat, situades al terme de Calvià, i Santa Eulàlia, situada als termes de Palma i Calvià (Memorial ajustado […] entre don Francisco Dameto […] y Antonio de Salas […]).

Davant la falta de descendència de Francesc Burgues Bartomeu, es mogueren diversos plets per tal de fer-se amb el fideïcomís fundat per Gregori Burgues Unís.

En morir Eleonor Burgues —casada amb Nicolau Quint—, es declarà la successió a favor del seu net Nicolau Quint Burgues, qui per disposició testamentària uní ambdós llinatges i passaren a esser Burgues Quint. Aquest es casà amb Margalida Fortesa i morí sense successió (Bellido, 1997: 14).

L’hereu fou un nebot seu, Nicolau —fill d’Elisabet Quint Burgues i de Nicolau Quint Morell—, qui apareix com a propietari de Santa Eulàlia als estims de 1578, amb una valoració de 10.000 lliures (ARM, D-1251, f. 149).

Nicolau Burgues Quint disposà testament el 2 de febrer de 1635 davant el notari Mel­cion Sans. El 29 de gener de 1646, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que fou rebut per la seva viuda, Aina Verí. L’heretat comprenia els béns vinculats dels Burgues i els béns lliures procedents de la família Quint: les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu; unes cases a Artà; la possessió de Morell, amb els seus agregats denominats el Rafal Pai, l’Ametlerar, Son Tinoi i l’Olivar (Artà); la possessió de Bendinat, amb els seus agregats, situada al terme de Calvià, la muntanya de na Burguesa i la possessió de Santa Eulàlia, de les cases de la qual es descriuen la sala, la cambra de la cuina, dues cambres contigües, la cambra de la capella, la botiga de l’oli, la tafona —de dues bigues i un trull—, el rebost i la cuina (ACB, Llibre d’actes de Tomàs Burgues Zaforteza n. 4, f. 3).

Nicolau Burgues Quint obtengué el fideïcomís fundat per Gregori Burgues Fortesa, Sallambé. Es veu involucrat (1619) en l’assassinat de l’oïdor de la Reial Audiència Jaume Joan Berga Sales, però fou absolt i partí cap a Gènova amb l’exèrcit, on morí sense descendència. La seva hereva fou Elisabet Quint Quint Burgues, qui es casà (1577) amb Lleonard Fortesa Fortesa, pel matrimoni dels quals la línia principal dels Zaforteza s’uní a la línia dels Quint Zaforteza o Quint Burgues. Lleonard, fill i successor d’Elisabet, anteposà el llinatge Burgues al de Zaforteza. De llavors ençà, els primogènits anaren alternant els llinatges Burgues Zaforteza i Quint Zaforteza (GEM, XV, 34).

Lleonard Burgues Çafortesa es casà amb Joana Verí Dameto, de qui nasqué Tomàs, casat amb Maria Olesa —filla de Gregori i de Francina Sureda—, la qual aportà al matrimoni les possessions de Vinagrella (Llubí) i Son Sastre (Muro). Amb motiu d’aquest enllaç, mitjançant escriptura de 6 de desembre de 1650 autoritzada pel notari Josep Mateu, Lleonard feu donació causa mortis al seu fill Tomàs dels béns del fideïcomís dels Burgues, entre els quals hi havia la possessió de Santa Eulàlia i 30.000 lliures (ARM, Not. M-1556, f. 565).

Lleonard Burgues Çafortesa morí el 29 d’octubre de 1675, amb testament que havia ordenat dia primer d’octubre de 1667. El 18 de desembre següent, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que fou rebut pel seu fill i hereu universal, Pere Antoni Çafortesa Verí. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer de la Inquisició; unes altres cases situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer del Sitjar; el rafal de Son Fortesa i les possessions de Son Bunyola (Banyalbufar) i Santa Eulàlia (ARM, Not. 5477, f. 279).

Segons els estims de 1685, Santa Eulàlia pertanyia als hereus de Tomàs Quint Çafortesa Verí i valia 15.500 lliures (ARM, D-1253, f. 196v).

Fill de Tomàs Quint Çafortesa Verí i de Maria Olesa Sureda fou Tomàs Burgues Çafortesa Quint Olesa, I marquès del Verger, títol que li concedí l’arxiduc Carles d’Àustria el 8 d’agost de 1708. Es casà, el 26 de maig de 1686, amb Cecília Dameto Togores (n. 1669), de qui nasqué Tomàs Burgues Çafortesa Dameto (1695-1753), II marquès del Verger. Aquest es casà (1716) amb Eleonor Berga Çafortesa (1701-1767) —filla de Gabriel Berga Santacília i d’Elisabet Çafortesa Sureda de Sant Martí. Amb aquest enllaç, entraren a la família els vincles dels Santacília. Fruit d’aquest matrimoni foren els fills següents: Gabriel (†1742), Tomàs (†1772) i Cecília (†1789). La mort del fill primogènit en edat pupil·lar feu que Tomàs heretàs el patrimoni familiar (Albertí et al., 2002: 68, 71; Ramis de Ayreflor, 1911: 203).

Tomàs Burgues Çafortesa Berga fou regidor perpetu de Palma des de 1752, heretà el vincle de Berga i, el 1770, exercí les capitanies d’Andratx i Calvià. Es casà, el 8 d’abril de 1739, amb Caterina Sureda Togores (1722-1814) —filla de Joan Sureda Villalonga i de Caterina Togores Gual Térmens, marquesos de Vivot—, de qui nasqueren Tomàs (†1772), Pedro (1764-1837), Elisabet (1744-1828), Eleonor (†1769), Caterina (†1783), Cecília (†1811), Maria Gabriela (†1771), Aina Maria (†1798), Maria (†1832), Gabriel, Francesc, Joan (1756-1825) i Josep (†1812). Morí el 31 d’agost de 1772, amb testament que havia ordenat el 10 d’octubre de 1762 i codicils que havia signat el 10 de febrer de 1771 i el 28 d’agost de 1772 en poder del notari Josep Bernad, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietari, el seu fill primogènit, Joan. El 19 de setembre següent, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que fou rebut per la seva viuda. L’heretat comprenia les cases majors —Can Fortesa del Sitjar—, situades al carrer de la Concepció, on morí el difunt; unes cases grans situades a la parròquia de Sant Nicolau, al Pas d’en Quint; Son Dameto, el Rafal Vell, Son Fortesa, Son Valentinet, Son Anglada, Son Berga, Son Quint i Santa Eulàlia (Palma); Son Valentí, les Mosqueres, Son Bunyola i Son Balaguer (Esporles); l’Estalella (Llucmajor); l’Alqueria, l’Ermitori i Vinagrella (Llubí); Son Fortesa, Son Josep, So na Moixa i Son Vell (Manacor), més la posada; Son Boronat (Calvià); Alfàbia, Honor i Son Ignasi (Bunyola) i la cavalleria de Lloscos (Muro). De les cases de Santa Eulàlia es descriuen la capella, l’estudi de davant la capella, el segon estudi, la sala bona —on hi havia quadres procedents de l’heretat de Lleonard Burgues Çafortesa i Pere Antoni Çafortesa—, la quadra, la cambra principal, la cambra amb alcova del terradet, la cambra de l’altra part de la sala, una altra cambra, la recambra, el menjador dels criats, la cuina, el rebost de la cuina, el rebost dels senyors, la cambra on dormien les criades, la cuina del majoral, el pastador, l’estudi de grans, la casa de les garroves, l’estudi dels criats, l’estudi dels capellans, el quarto de les bugades, la botiga de l’oli, el celler, un molí de sang, l’hort Fondo, l’aljub, la païssa i, finalment, la tafona, de dues bigues (Albertí et al., 2002: 71; ARM, Not. 2150, f. 120).

El 24 de maig de 1790, Joan Burgues Çafortesa Sureda feu donació de tots els seus béns el seu germà Josep, amb una sèrie de pactes. No obstant això, el 1791, es casà amb la filla d’un carnisser, Cecília Borràs Feliu. Aleshores, com a primogènit, reclamà tots els drets que li pertanyien i que ja havia cedit en part al seu germà Josep. Aquest s’hi oposà i aleshores començaren les diferències i els plets, que arribaren fins al Reial i Suprem Consell de Castella. La resolució del monarca fou salomònica i aconsellà la formació de dues cases Zaforteza, de manera que els germans Joan i Josep fundaren respectivament les branques Burgues-Zaforteza i Quint-Zaforteza i es dividiren el patrimoni familiar, inclòs l’arxiu. La concòrdia i divisió de béns se signà davant el notari Esteve Bonet Perelló amb sengles actes de 24 de desembre de 1805 i 8 de novembre de 1806. Joan continuà la línia principal del llinatge —que s’anomenà línia dels Burgues-Zaforteza a causa dels llinatges emprats pels hereus— i heretà els fideïcomisos dels Zaforteza, Santacília, Marí, Lloscos, Villalonga, Berga-Zanglada, Pacs, Burgues-Sallambé i Oleza de Vinagrella i la meitat del vincle de Miquel Çanglada Busquets, mentre que el seu germà Josep succeí als fideïcomisos dels Quint, Berga, Valentí-Sestorres —amb agregats— i la meitat del vincle de Miquel Çanglada Busquets (ARM, ECR-1161, f. 366; Ramis de Ayreflor, 1911: 202-203).

El 13 d’octubre de 1808, Joan Burgues Çafortesa Sureda demandà el prevere Antoni Salas —beneficiat de l’altar de les Ànimes de Santa Creu— perquè no celebrava la missa dominical a Santa Eulàlia a què estava obligat (ADM, Predios, 19/56/9).

Segons l’Apeo (1818), valia 46.000 lliures i ocupava una superfície de 160 quarterades, de les quals 50 eren camp de segona qualitat amb oliveres i garrovers, 100 eren camp de tercera qualitat amb arbres i les 10 restants, garriga (ARM, D-1530, f. 138).

Fills de Joan Burgues Çafortesa Sureda i de Cecília Borràs Feliu foren Rufo, Teófilo (1816-1870), Calixto (1820-1877), Joaquín (1809-1884), Francisco (1803-1844), María Teresa (1804-1847), María Francisca, María Josefa (1792-1816), Juan (1801-1858) i Luis (1802-1869) (Albertí et al., 2002: 72, 74).

Joan Burgues Çafortesa Sureda morí el 27 de novembre de 1825, amb testament que havia ordenat el 21 de gener de 1817 davant el notari Esteve Bonet Perelló. El 16 de gener de 1826, s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns, que fou rebut per la viuda. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Sant Nicolau, a la plaça del Mercat; la possessió de Vinagrella, amb els seus agregats l’Alqueria i l’Ermitori (Llubí); Alfàbia (Bunyola); So na Moixa, Son Josep, Son Fortesa i cases (Manacor); Son Boronat (Calvià); Son Valentí i les Mosqueres (Banyalbufar), Son Delabau (Llucmajor) i Santa Eulàlia, de la qual es descriu la casa urbana, amb una disposició dels estatges similar a la de l’inventari de 1772 (ARM, Not. 5982, f. 29).

Devers el 1849, Luis Burgues Zaforteza Borrás feu construir una gerreria dins la possessió (CNIB, Cayetano Socías Bas, Any 1849, f. 191v).

Luis Burgues Zaforteza Borrás es casà (1832) en primeres núpcies amb Margarita Amer Troncoso Rosselló (†1834), de qui no deixà descendència. El 1851, es casà en segones núp­cies amb María de las Mercedes Ana Cotoner Chacón Manrique de Lara (1817-1853) —filla dels marquesos d’Ariany—, de qui nasqué Juan Burgues Zaforteza Cotoner (1853-1931). El 1860, es casà en terceres núpcies amb María del Carmen Orlandis Maroto (1836-1897), de qui nasqué José Zaforteza Orlandis. Testà el 14 de juny de 1869. Al seu fill José li llegà en concepte de llegítima les possessions de Vinagrella —amb els seus agregats l’Alqueria i l’Ermitori— (Llubí), Son Sastre (Muro) i Honor (Bunyola) i el molí de na Cavallera (Bunyola), mentre que al seu fill Juan li deixà les cases del carrer de Santacília i les possessions de Santa Eulàlia, Son Fortesa i el Rafal Vell —amb el camp de l’Alarb— (Palma), Son Boronat (Calvià), Alfàbia (Bunyola), Son Valentí i Son Balaguer (Banyalbufar) i Son Fortesa, Son Josep i So na Moixa (Manacor) (Albertí et al., 2002: 78; CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1882, Tom 2).

El 15 de novembre de 1894, davant el notari Rafael Togores Palou, Juan Burgues Zaforteza Cotoner arrendà Santa Eulàlia a Miguel Negre Oliver —veïnat de Bunyola—, per temps de 6 anys —que havien de començar el 8 de setembre de 1896— i ànnua mercè de 4.500 pessetes (RP6, 1626-terme, 7a).

L’heretat de Juan Burgues Zaforteza Cotoner era gestionada per Nicolás Brondo Bellet, qui manllevà doblers a Antonio Rotten Gual. Juan Burgues Zaforteza Cotoner avalà aquest préstec amb una part important del seu patrimoni familiar. Aleshores, Nicolás Brondo, agreujat per una situació política i econòmica adversa, no pogué fer front als pagaments i Juan Burgues Zaforteza Cotoner hagué de vendre fins a 11 propietats en qualitat d’avalador, una de les quals fou Santa Eulàlia, que vengué, el 2 d’abril de 1895, a José Monlau Sala, per preu de 135.000 pessetes, del qual Pedro Andrés Rosselló —conductor d’Alfàbia— rebé 100.000 pessetes en pagament del capital i interessos que li devia el propietari (íd., 8a; Albertí et al., 2002: 81; CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1895, Tom 2).

José Monlau Sala morí el 20 d’octubre de 1908, a l’edat de 76 anys, amb testament que havia ordenat el 23 de març de 1901 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereus universals els seus tres fills: Pedro, María de los Ángeles i Margarita Monlau Homar, amb la condició que si morien sense descendència els béns heretats passarien als altres cohereus. Amb escriptura de 2 d’octubre de 1913 atorgada en poder del notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, acceptaren els béns de l’herència, que comprenia les cases majors —Can Valero—, situades entre els carrers de Sant Feliu i del General Barceló —antigament, del Vi—; unes altres cases situades al carrer del General Barceló, contigües a les anteriors; la possessió de Son Moragues, situada al terme de Deià, formada per algunes peces de terra contigües; la possessió de Son Vic de Superna, amb la seva pertinença denominada els Ubacs, situada als termes de Puigpunyent i Esporles (299 quarterades); les propietats denominades Ca na Cap Rosa (17 quarterades) i Can Arbona o Can Frare (5 quarterades), situades al terme de Puigpunyent, i la possessió de Santa Eulàlia, situada al terme de la ciutat. Endemés, l’herència comprenia nombroses accions del Banc d’Espanya i del Crédito Balear, de la Compañía de los Ferrocarriles de Mallorca, de la Compañía Arrendataria de Tabacos, de la Isleña Marítima i del deute públic. Una vegada practicada la divisió dels béns, Pedro s’adjudicà, entre altres propietats, la possessió de Santa Eulàlia (CNIB, Francisco de Paula Massanet Beltrán, Any 1913, Semestre 2n, f. 1322; RP6, 1626-terme, 11a).

Per la mort sense descendència de Pedro Monlau Homar, qui morí el 19 de desembre de 1928, tengué efecte la substitució estipulada per son pare al testament i els béns passaren a les germanes, María de los Ángeles i Margarita —casades respectivament amb els germans Francisco Javier i Luis Moragues Manzanos— (RP6, 1626-terme, 12a).

Margarita Monlau Homar morí el 13 de maig de 1951, amb testament que havia ordenat el 3 de març de 1931 davant el notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus propietaris en parts iguals els seus tres fills: María, José Luis i Luis, els quals, amb escriptura de 12 de novembre de 1951 atorgada en poder del notari Tomás Sastre Gamundí, acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia una meitat indivisa de Santa Eulàlia (íd., 13a).

María de los Ángeles Monlau Homar morí el 17 d’agost de 1951, amb testament que havia disposat 10 dies abans en poder del notari Tomás Sastre Gamundí, en què nomenà hereus universals amb designació de béns els seus cinc fills: José Francisco —misser—, María Margarita, Francisco Javier —enginyer agrònom—, Victoria i Pedro Felipe —enginyer industrial—, els quals, amb escriptura de 15 de febrer de 1952 atorgada davant el mateix notari, acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia una meitat indivisa de Santa Eulàlia, que se l’adjudicaren per terceres parts indivises els germans Francisco Javier, María Margarita i Victoria (íd., 14a).

El 26 de març de 1963, la propietat fou adquirida per l’Estat. El Jurat Provincial d’Expropiació Forçosa de Balears, amb resolució de 9 de novembre de 1962, taxà la possessió en 9.339.750 pessetes, quantitat que fou abonada a l’industrial Juan Mora Gornals —en concepte de mandatari i apoderat dels propietaris. Per acord del Consell de Ministres de 25 de maig de 1962 —publicat al BOE nombre 180— i ordre del Ministeri de l’Exèrcit de 10 de juny següent, havia estat declarada d’utilitat pública l’adquisició de la totalitat de Santa Eulàlia per a l’ampliació de la base militar General Asensio (íd., 17a).