Son Santiscle

El Rafal

La propietat es formà mitjançant la unió d’una vinya i d’una peça de terra que l’apotecari Gabriel Santiscle adquirí en el decenni de 1530. Se situava al lloc del Vinyet, entre Son Bartomeu Joan, Son Bosquet, el camí que anava a Son Anglada, Son Moix Negre i Son Flor. Prengué nom de la família Santiscle, qui en fou propietària fins a mitjan segle XVII. Aquest antropotopònim perdé força amb el pas del temps i fou substituït progressivament per la denominació del Rafal.

D’una banda, el 10 de desembre de 1532 Gabriel Santiscle adquirí d’Eleonor (viuda i hereva universal de Joan Genovard) una vinya amb tots els arreus. Feia partió amb un camí reial, el rafal dels hereus de Pere Genovard, la vinya de Sebastià Nicolau, el camp d’Esteve Pons, àlies Gatzell, i el camí pel qual s’anava a l’alqueria de Bernadí Anglada. Era tenguda sots alou propi (comprès en la venda) i a desè de lluïsme i prestava 12 lliures cens a diversos particulars (ARM, Not. S-1193, f. 16v).

De l’altra, mitjançant escriptura de 28 de juliol de 1536 autoritzada pel notari Gabriel Sampol, Gabriel Santiscle adquirí del conrador Antoni Frau un camp situat devora el pont de la Riera de Jesús tengut sots alou de l’Hospital General (ARM, M-878, f. 425).

Gabriel Santiscle testà el 9 de juny de 1537 davant el notari Rafel Mora i fundà un fideïcomís que recaigué damunt el seu fill Gregori, qui 10 dies després rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat consistia en unes cases situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer homònim, unes altres cases situades a la ciutat i la propietat que aquí ens ocupa, que estava formada per una vinya i un camp separats pel carreró del Rei. La vinya contenia la casa, prestava 12 lliures cens a Ramon Puigdorfila i feia partió amb el carreró del Rei, el camí que anava a la possessió de n’Anglada, el rafal de Pere Genovard, el camp dit d’en Gatzell (o Gatzoll) i la vinya del conrador Antoni Joan. El camp se situava més a prop de la ciutat, a l’altre costat del carreró del Rei, i era tengut sots alou de l’Hospital General (íd.).

Segons els estims de 1578, era un rafal que pertanyia a Gregori Santiscle i valia 2.300 lliures: «Rafal de mossèn Gregori Sanctiscle, dos mília y tres-centes liures» (ARM, D-1251, f. 148).

Mitjançant escriptura de primer de setembre de 1579 autoritzada pel notari Francesc Ferro, sor Elisabet i sor Calixta Santiscle (monges del monestir del convent de Santa Magdalena) renunciaren els drets hereditaris en favor de la seva germana Clara, qui també era hereva de la seva germana Margarita (morta sense testar), totes filles de Gregori Santiscle, el qual testà el 7 d’agost de 1594 davant el notari Andreu Caselles (ARM, ECR-1148, f. 1).

El primer de setembre de 1594 les germanes Santiscle reberen l’inventari de béns de son pare, que consistien en unes cases situades al carrer de Sant Jaume, nombrosos censos i el rafal de Son Santiscle, part en alou propi i part en alou de l’Hospital General, que feia partió amb el camí de la Portassa, el carreró del Rei, el rafal de Bartomeu Joan, el rafal d’Antoni Moll, el rafal d’en Moix i el rafal d’en Bosch. De les cases només es descriuen la sala, una cambra i la recambra (ARM, Not. 3067, f. 298v).

Mitjançant escriptura de 21 de març de 1598 autoritzada pel notari Miquel Domenge, Clara Santiscle entregà al seu home, Onofre Font Montornès, en pagament de la dot les següents propietats: les cases majors, situades al carrer de Sant Jaume; unes altres cases situades a la parròquia de Sant Nicolau devora les cases de Joan Antoni Morlà; un hort situat al carrer dels Oms; la cavalleria dels Monjos, que consistia en el domini directe i altres drets damunt terres situades al terme de la vila de Porreres, i el rafal de Son Santiscle, situat al terme de la ciutat. Un contracte d’arrendament signat el 17 de setembre de 1601 per Onofre Font Montornès ens informa que a la propietat hi havia oliveres, ametlers, tapereres i figueres i que el propietari havia sembrat nombrosos ametlers per a empeltar (ARM, Not. 4152, f. 36v; ARM, Not. 4151, f. 89).

Clara Santiscle testà l’11 de febrer de 1602 davant el notari Andreu Caselles. El 20 de març següent a instàncies del seu home, com a administrador de la seva filla Onofra, s’inicià la redacció de l’inventari de béns de la difunta, que consistien en les propietats ressenyades al paràgraf anterior (ARM, Not. 3076, f. 33).

Onofra Font Santiscle testà el 29 de març de 1620 davant el notari Francesc Bonnín i nomenà hereu universal usufructuari el seu home, el comerciant Joan Armengol, i propietari, el seu fill Salvador (un dels comerciants més destacats de la primera meitat del segle XVII), els quals mitjançant escriptura de 17 de juny de 1647 autoritzada pel notari Nicolau Terrassa vengueren la propietat a Maria Anna Morrelles, viuda del comerciant ennoblit Joan Mir Ramis, per preu de 4.250 lliures, que era en realitat part del capital i interessos que els Armengol devien a Joan Mir. Aleshores ocupava una superfície de 18 quarterades, de les quals 12 eren tengudes sots alou propi, comprès en la venda, i les 6 restants, en alou de l’Hospital General (ARM, Not. T-536, f. 139v).

El 14 d’octubre de 1648 el rafal fou venut per la cúria civil del Sant Ofici per preu de 4.000 lliures a Gregori Riera, qui actuava en nom de Maria Anna Morrelles, i restà invalidat el contracte signat el 17 de juny de 1647. Anys després els descendents de Joan Mir Ramis i de Maria Anna Morrelles declararen sobre la validesa d’aquesta darrera venda, car consideraven que el rafal els pertanyia pels crèdits que Joan Mir tenia contra els Armengol (ARM, ECR-1151, f. 368).

De les filles nascudes del matrimoni entre Joan Mir Ramis i Maria Anna Morrelles només sobrevisqué Onofra, casada en primeres núpcies amb Nicolau Verí Desbrull. El 23 de juliol de 1657 es casà en segones núpcies amb Príam Villalonga Brondo, fill de Francesc Villalonga Serra i de Jerònima Brondo Fortesa, i en fou fill Francesc (1664-1737) (Ramis de Ayreflor, 1911: 97).

Segons els estims de 1685, la propietat pertanyia a Onofra Mir Morrelles, viuda, i valia 1.600 lliures: «Son Santiscla, de dona Honofra de Villalonga y Mir, vᵃ, mil y sis-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 198v).

Onofra Mir Morrelles testà el 12 de febrer de 1689 davant el notari Bartomeu Fornés i nomenà hereu universal el seu fill Francesc. Fou enterrada el 18 següent al convent de Sant Domingo «en lo vas de Villalongas» (Oleza, 1921: 158).

Francesc Villalonga Mir nasqué l’11 de febrer de 1664 i es casà amb Anna Puigdorfila Dameto, filla de Gaspar i d’Anna, el 6 de novembre de 1680. Morí el 27 de gener de 1737 amb testament que havia ordenat el mateix dia davant el notari Guillem Fornés, en què nomenà hereu universal el seu fill Gaspar. Poc després es redactà l’inventari de béns del difunt, que consistien en les cases majors de l’heretat, situades al carrer de la Concepció devora la font del Sepulcre; algunes cases i cotxeries devora i a prop de les cases majors; una fàbrica de sabó a la parròquia de Santa Creu, al carrer del Vi; les possessions de Son Fortesa i Son Bru (Puigpunyent), Son Cabaspre i Son Malferit (Esporles), l’Alqueria d’Avall (Bunyola), Crestatx (la Pobla), l’Arboçar (Pollença), els Pagos (Porreres) i Son Hortolà (el Capdellà), la cavalleria de na Burgueta (Muro i Llubí), el rafal de Son Santiscle i nombrosos censals (Salvá: 1972: 311; ARM, Not. 5782, f. 43).

Gaspar Villalonga Mir Puigdorfila nasqué el 16 de setembre de 1698 «después de otros varios hermanos varones que llevaron el nombre de Príamo, fallecidos solteros y de menor edad». Fou batiat el mateix dia amb els noms de Gaspar, Jordi, Domingo, Josep, Joaquim, Nicolau i Jaume. Rebé el sagrament del baptisme a la parròquia de Sant Jaume per mitjà del rector, Macià Muntaner, i en foren padrins joves el seu oncle Jordi Puigdorfila i Onofra Villalonga (Ramis de Ayreflor, 1911: 97).

La difícil situació econòmica per la qual passava Gaspar Villalonga Mir Puigdorfila, agreujada pels deutes contrets per son pare, l’obligaren a demanar llicència al rei per a vendre propietats vinculades fins arribar a les més de 73.000 lliures que devia en aquell moment. Una vegada obtengut el permís vengué les possessions de l’Alqueria d’Avall i Son Hortolà a Francesc Pisà. D’altra banda, mitjançant escriptura de 18 de juliol de 1739 atorgada a l’escrivania de l’Hospital General vengué Son Santiscle per preu de 6.100 lliures al conrador Joan Planes, membre d’una família que apareix documentada reiteradament en aquella època com a propietària o arrendatària de nombroses propietats (ARM, Not. H-21, f. 38).

Mitjançant escriptura de 13 de febrer de 1752 atorgada a l’escrivania de l’Hospital General, Joan Planes vengué Son Santiscle a Eleonor Aguiló Aguiló, qui capbrevà la propietat vuit dies després. Aleshores feia partió amb el camí reial de Puigpunyent, les terres dites Cal Sastre (d’Antoni Pasqual), terres del blanquer Andreu Seguí, el rafal de Son Joan (de Melcion Planes), el rafal de Son Flor (de Jaume Planes), el rafal de Son Moix i el rafal de Son Bosc (del fuster Jaume Bosch) (ARM, ECR H-6, f. 313v).

Eleonor Aguiló Aguiló nasqué el 31 de juliol de 1734 i fou batiada a la Seu el mateix dia. Era filla d’Agustí Antoni Aguiló Cortès (1699-1750) i de Caterina Aguiló Cortès (n. 1696). Els seus dos germans, Isabel Maria (1724-1728) i Gabriel Josep (1726-1735), moriren en edat pupil·lar. El 14 de febrer de 1751 es casà en primeres núpcies a la parròquia de Sant Nicolau amb Onofre Josep Aguiló Cortès (1728-1762) i en foren fills Agustí Antoni, batiat a Sant Nicolau el 4 d’abril de 1754, i Mariano, batiat també a Sant Nicolau el 20 d’octubre de 1761. Onofre Josep morí el 14 de febrer de 1762 «circa las dos horas y mitja de la matinada» amb testament que havia disposat el dia anterior davant el notari Nicolau Roca Mora, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill Agustí Antoni amb substitució a favor de l’altre fill, Mariano, per al cas de morir sense descendència. El 25 de maig següent s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt davant el mateix notari (Porqueres i Riera, 2004: 90; RP2, 5713-terme, 1a; ACM, 13885, f. 248v).

El 5 de març de 1764 Eleonor Aguiló Aguiló es casà en segones núpcies amb Domingo Cortès Cortès, Bossa, a Sant Nicolau. En foren fills Joan Josep (1765-1771), Bruno (1766-1811) i Maria Teresa (1767-1779). Morí el 16 de febrer de 1767 amb testament que havia ordenat el 4 de desembre de 1765 davant el notari Nicolau Roca Mora, en què deixà «a mon caríssim marit el meu rafal o prèdio anomenat Son Sentiscle […] ab tal y no de altra manera que hage de renunciar la donació que tinc feta a son favor de lo hort anomenat Son Brondo […] y ab pacte que degue dit sr. mon marit dexar el dit rafal Son Sentiscle a un dels infants del nòstron matrimoni, el que ell voldrà». Nomenà hereus en parts iguals els dos fills del primer matrimoni (Agustí Antoni i Mariano Aguiló Aguiló), el fill mascle del segon (Joan Josep Cortès Aguiló, car Bruno encara no era nat), el fill de què estava embarassada (si era mascle) i els altres fills mascles pòstums i naixedors del seu segon matrimoni amb el referit Domingo Cortès Cortès «de manera que vull que sien tants hereus per mi instituïts com fills mascles tindré el die de mon òbit de un y altre matrimoni». Per al cas de morir tots els fills mascles sense descendència masculina ordenava que l’herència fos dividida entre les seves filles. Amb posterioritat a la data del testament relacionat nasqueren de la testadora dos fills, Bruno i Maria Teresa Cortès Aguiló. Com que Joan Josep Cortès Aguiló morí el 30 de gener de 1771 (havia estat batiat a Sant Nicolau el 2 de gener de 1765), el caràcter d’hereu universal propietari recaigué damunt Bruno Cortès Aguiló (Porqueres i Riera, 2004: 95; RP2, 5713-terme, 1a).

Mitjançant escriptura de 8 de setembre de 1793 autoritzada pel notari Mateu Estada, Domingo Cortès Cortès adquirí de Bartomeu i Maria Pasqual una peça de terra de 2 quarterades procedent de Cal Sastre (i aquesta al seu torn de Son Bartomeu Joan) que feia partió amb el camí reial antigament denominat de la Portassa, terres de Son Santiscle i terres denominades Can Palou, de Jaume Planes. D’aquesta manera, Son Santiscle passà a ocupar una superfície de 20 quarterades (ARM, Not. 2256, f. 19; RP2, 5713-terme, 1a).

Domingo Cortès Cortès, Bossa, nasqué el 10 d’octubre de 1732 i fou batiat a la parròquia de Santa Eulàlia. Era fill de Joan Francesc Cortès Sureda, Bossa, un dels comerciants més rics de Mallorca, i de Maria Cortès Aguiló. Morí el 4 d’abril de 1796 amb testament que havia disposat tres dies abans davant el notari Rafel Rosselló Cladera, en què nomenà hereu universal propietari el seu únic fill, Bruno Cortès Aguiló. En virtut de la disposició testamentària estipulada per Eleonor Aguiló Aguiló, Son Santiscle no fou objecte de divisió i seguí la successió de la descendència masculina. Domingo Cortès Cortès renuncià la donació de Son Brondo, com disposà la seva dona, i Bruno Cortès Aguiló heretà Son Santiscle (ARM, Not. P-267, f. 241v; RP2, 5713-terme, 1a).

Bruno Cortès Aguiló nasqué el 13 de gener de 1766 i fou batiat el mateix dia a Sant Nicolau amb els noms de Bruno, Domingo, Tomàs, Joan, Josep, Agustí i Vicenç. Es casà a la mateixa parròquia el 18 de març de 1795 amb la seva cosina Paula Cortès Aguiló (1776-1837) i en foren fills Maria Lluïsa (n. 1796); Domingo (†1858); Paula (†1867), casada amb Antoni Forteza Maura Valentí Forteza (1802-1859); Tomàs (1801-1850); Maria Josepa; Aina (1805-1865); Bruno (1809-1880), prevere, i Maria Teresa (†1870), casada amb Francesc Forteza Cortès. Es dedicà a grans negocis d’assegurances marítimes, però perdé gairebé tota la seva fortuna. Morí sense testar el primer d’abril de 1811 i fou enterrat a la Seu a la tomba dels seus avantpassats, situada davant la capella de la Mare de Déu de la Pietat. Per mort intestada de Bruno Cortès Aguiló, Son Santiscle passà al seu fill primogènit, Domingo (Riera, 1991: 207; RP2, 5713-terme, 1a).

Segons l’Apeo (1818), la propietat es denominava el Rafal, pertanyia a Domingo Cortès Cortès, ocupava una superfície de 19 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers i valia 13.300 lliures (ARM, D-1530, f. 147).

Domingo Cortès Cortès es casà amb Aina Maria Aguiló Cortès (†1886) i en foren fills Bruno (1827-1837), María Luisa (1829-1870), María Teresa (†1883), María Dolores (1837-1921), María Josefa (†1858), Paulina i Francisca. Morí el 10 de setembre de 1858 amb testament que havia ordenat el 5 de juliol de 1844 davant el notari Jaume Rosselló, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietari, el primer fill mascle pòstum amb substitucions a favor de les seves filles. Per la mort del primogènit, Bruno, María Luisa vengué a esser l’hereva universal propietària de son pare (RP2, 5713-terme, 1a).

María Luisa Cortés Aguiló es casà el 8 de juny de 1859 amb Guillermo Piña Forteza (1814-1888), qui abandonà el seminari poc abans d’ordenar-se de prevere, i en fou filla Ana (1862-1963). Morí sense testar als 41 anys el 18 de novembre de 1870, sembla que per contagi de febre groga, i fou enterrada al cementeri de la Vileta (Forteza, 1998: 123).

Ana Piña Cortés nasqué l’11 d’agost de 1862 a la una i quart de la nit al carrer del Julivert (ara de la Previsió). Restà òrfena de mare amb només vuit anys i hagué d’esperar fins a la defunció de l’àvia materna, Aina Maria Aguiló Cortès (†4-8-1886), hereva usufructuària del seu difunt home, per a heretar els béns de sa mare. En fou declarada hereva universal propietària en sentència de 2 de setembre de 1886 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja davant l’escrivà Antonio María Rosselló Ribera. Una germana de María Luisa, María Teresa, morí fadrina el 28 de gener de 1883 amb testament que havia disposat el 10 de març de 1875 davant el notari Joaquín Pujol Muntaner, en què nomenà hereva usufructuària sa mare, i propietària, la seva germana María Dolores (RP2, 5713-terme, 1a).

Mitjançant escriptura de 27 de març de 1890 autoritzada per dit notari Pujol, María Dolores Cortés Aguiló i la seva neboda, Ana Piña Cortés, procediren a la partició de l’herència i Son Santiscle se l’adjudicà la darrera. Aleshores ocupava una superfície de 20 quarterades i valia 18.020 pessetes. Era tenguda sots alou, ço és, 2 quarterades del convent de Sant Domingo, de Jordi Fortuny i de Maria Càndida Torrella, 6 quarterades del Sant Hospital i la resta en alou propi. Prestava 97 lliures 1 sou 10 diners cens a la confraria de Sant Pere i Sant Bernat de la Seu, 5 lliures 12 sous cens al bisbe de Barcelona, 3 lliures cens a Simó Alzina, 11 lliures 6 sous 8 diners cens a l’Hospital General, 7 lliures cens a Sant Felip Neri, 6 lliures cens als preveres i parròquia de Santa Eulàlia i 84 lliures cens al prevere Bruno Cortès Cortès. Confrontava al nord amb terres d’hereus de María Josefa Planes i Son Palou, de Cristóbal Barceló; al sud, amb terres dites les Cases Noves, de Martina Roca; a l’est, amb el camí de Puigpunyent i terres d’Antonio Gelabert, Pastor, i de María Magdalena i Francisca Pascual, les quals formaven un quadrilong introduït dins Son Santiscle que es descrivia per la part del camí de Puigpunyent, i a l’oest, amb Son Moix Negre, de Manuel Ferrandell de Maroto, i Son Flor, de Damián Tous. Era travessada pel carreró del Rei. De l’interior de les cases se sap que dins la sala hi havia un retrat de Domingo Cortès i un extens fris amb escenes de caça i al·legories dels llinatges dels descendents dels jueus conversos (íd., 1a-3a; Forteza, 1994: 13).

Ana Piña Cortés es casà el 15 d’octubre de 1887 a la capella de la Puríssima de la Seu amb Bartolomé Forteza Aguiló (1854-1901), Querol, i en foren fills Miguel (1888-1969), Guillermo (1892-1943) i Bartolomé (1894-1957) (Forteza, 1997: 5-6; Forteza, 1998: 139).

Bartolomé Forteza Aguiló, Querol, era fill de Miguel Ignacio Forteza Aguiló (1826-1894) i de la seva segona dona, Josefa Aguiló Cortés (n. 1833). Morí sense testar el 17 de desembre de 1901 i en foren declarats hereus legals els seus tres fills en acte de 12 de març següent dictat pel jutge de primera instància Pedro Armenteros Ovando davant l’escrivà Guillermo Vidal (RP1, 4729-terme, 3a).

Miguel Forteza Piña nasqué el 16 de juliol de 1888. Fou enginyer de camins, poeta, traductor, assagista i membre destacat de l’Escola Mallorquina. Morí als 81 anys el 9 de novembre de 1969 amb testament que havia ordenat el 14 de juliol anterior davant el notari José Clar Salvá, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, Pilar Ana Steegmann Mompart, i propietaris, els seus quatre fills: Ana María, Felisa (professora de la Institución Teresiana), María Rosa i Carlos Forteza Steegmann (enginyer de camins) (1997: 5-6; 1998: 139; RP1, 2972-IV).

Guillermo Forteza Piña fou arquitecte, autor del llibre Pel ressorgiment polític de Mallorca (1931), president del Centre Regionalista i batle de Palma (1923). Morí fadrí i sense testar el 22 d’octubre de 1943 i en fou declarada hereva legal sa mare en acte de primer de febrer de 1944 dictat pel jutjat de primera instància nombre 1 de Palma (1997: 5-6; 1998: 139; RP1, 4826-terme, 20a).

Bartolomé Forteza Piña seguí la carrera d’enginyer agrònom i també conrà la poesia (recollida al volum Dansa de les hores, 1955), la narrativa, la crítica literària (Espectroscopio, 1954) i la traducció (Roses de França, 1953). Es casà (1934) al santuari de la Misericòrdia (Reus) amb la tarragonina Elisa Pujol Solanellas i en foren fills Bartolomé (1939-2000), Elisa María Misericordia, Ana i Francisco de Asís (1942-1995). Dirigí (1934-44) l’Estació Enològica de Felanitx. Morí sense testar el 7 de juliol de 1957 i en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus fills en acte de 8 de novembre següent dictat pel jutjat de primera instància nombre 1 de Palma. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 4 de gener següent autoritzada pel notari José Masot Novell (1997: 5-6, 15; 1998: 139; RP1, 4729-terme, 10a).

Ana Piña Cortés morí viuda el 24 de març de 1963 amb testament que havia disposat el 13 de març de 1958 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, en què nomenà hereus el seu fill Miguel i els seus nets: Ana, Bartolomé, Francisco i Elisa Forteza Pujol, fills del difunt Bartolomé Forteza Piña. Nomenà marmessors dit notari Chacártegui i Gaspar Munar Oliver, missioner dels Sagrats Cors. Mitjançant escriptura de 14 de juliol de 1964 autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència i Son Santiscle se l’adjudicaren els germans Forteza Pujol (RP1, 4729-terme, 11a; RP2, 5713-terme, 4a).

Mitjançant escriptura de 24 de juliol de 1964 autoritzada per dit notari Chacártegui, els germans Forteza Pujol vengueren a l’entitat Gas y Electricidad SA per preu d’1.292.117 pessetes amb 50 cèntims una peça de terra de 28.714,61 m² que confrontava al nord amb el camí dels Reis; a l’est, amb la carretera de Puigpunyent, i al sud i a l’oest, amb terres romanents. En representació de GESA n’actuà el director, l’enginyer industrial Pedro Reus Pujadas. El 26 de març de 2002 davant el notari de Madrid Santiago Rubio Liniers la propietat fou aportada a l’entitat Endesa Distribución Eléctrica SLU. En aquests terrenys s’aixecà una subestació d’electricitat (RP2: 4683-III, 51226-VI).

Mitjançant escriptures de 25 de gener i 3 de novembre de 1980 autoritzades pel notari Luis Valentín Chacártegui Sáenz de Tejada, els germans Forteza Pujol vengueren dues peces de terra contigües que ocupaven una superfície total de 9.185 m² i confrontaven al nord i a l’oest amb Son Seguí o Can Palou; a l’est, amb la carretera de Puigpunyent, i a l’oest, amb terres romanents i Cal Pastor (RP2: 2389-VI, 9185-VI, 9613-VI).

Mitjançant escriptures de 19 de juny de 1984 i 22 de desembre de 1986 autoritzades, respectivament, pels notaris Salvador Balle Oliver i José María Feliu Bauzá, els germans Forteza Pujol vengueren la resta de la propietat, que consistia en les cases i en dues peces de terra contigües que ocupaven una superfície total de 76.395 m². Confrontava al nord amb Cal Pastor i Son Joan; al sud, amb el camí dels Reis mitjançant una parcel·la que havia de ser destinada a l’ampliació d’aquesta via; a l’est, amb el camí de Puigpunyent i Cal Pastor, i a l’oest, amb Son Flor (RP2, 35293-35294-VI).

La propietat fou adquirida per l’entitat Alta Palmera SL el 23 de juny de 1995 davant el notari Rafael Gil Mendoza (íd.).

El cap de setmana del 22-23 d’agost de 2009 les cases de Son Santiscle foren enderrocades. El conjunt arquitectònic es trobava damunt una parcel·la de 29.780 m² que el pla general d’ordenació urbana de 1998 havia incorporat dins el sector del SUNP/32-02 de Cas Pastors, el pla parcial del qual fou aprovat el 24 d’abril de 2013 per la Junta de Govern de l’Ajuntament de Palma. Aquesta actuació urbanística afectava totalment Son Santiscle i les propietats veïnades de Son Bartomeu Joan, Cal Sastre, Cal Pastor, Ca les Bieles, Can Palou i Can Colombàs (BOIB: n. 17, 01-02-2005; n. 101, 05-07-2005; n. 67, 11-05-2013; n. 143, 29-09-2015).