Ca l’Ardiaca

La propietat estigué vinculada a la família Zaforteza durant dos segles. A les vinyes que ja posseïa a la contrada se li agregaren, successivament i en èpoques diferents, els camps denominats el Blanquer o el Secar, el Trestellador, Son Verinet i les Covetes, resta toponímica de l’antic Molí de les Covetes, que passà a formar part del rafal de Son Tril·lo.

Prengué nom de Gregori Fortesa Tagamanent Gual Desmur, canonge i ardiaca de la Seu de Mallorca, qui en fou propietari entre les acaballes del segle XVI i el començament del XVII.

La casa principal de Ca l’Ardiaca, que encara avui dia es conserva en perfectes condicions, podria tenir l’origen en l’època en què n’eren propietaris els Zaforteza. Ho provaria un portal allindanat de factura renaixentista que hi ha dins la casa i que, tal volta, era l’entrada principal a la planta noble, amb dues claus de volta a l’escala d’accés que contenen les armes de la família Zaforteza.

Les notícies més antigues que en tenim són del 24 d’octubre de 1437, quan Pere Net i el mercader Joan Gironès feren donació de la propietat (que aleshores consistia en camp i vinya) a Jaume Joan Fortesa davant el notari Antoni Contestí. Mitjançant escriptura signada l’octubre de 1514 davant el notari Antoni Miquel Morro, la propietat passà al doctor en lleis Pere Joan Fortesa Descallar (ARM, ECR-1149, f. 41v).

Pere Joan Fortesa Descallar (†1525) era fill del també doctor en lleis Mateu Fortesa March i de la seva primera dona, Antonina Descallar. Es casà amb Elisabet Tagamanent Puigdorfila i en fou fill Mateu, a qui nomenà hereu al testament que disposà el 23 de setembre de 1524 davant el notari Cristòfol Mir (íd.).

Segons els estims de 1578, Mateu Fortesa Tagamanent posseïa diverses propietats que més endavant es correspongueren amb Ca l’Ardiaca, el rafal de les Hortes o Ca na Moiana i el Camp Roig. Diu el document que era propietari de l’horta de damunt el camí de Jesús i de la Real, compresa una vela que era a l’altre costat de la síquia i una part del que es trobava davall el camí de la Real vers el Camp Roig, amb els seus drets d’aigua, valorat tot en 13.000 lliures. D’altra banda, tenia també el rafal del Secar, valorat en 2.000 lliures (ARM, D-1251: f. 146, 147).

Mateu Fortesa Tagamanent (†1584) es casà amb Magdalena Gual Desmur i en foren fills Guillem, casat en primeres núpcies amb Francina Juny Berga, i en segones, amb Violant Caulelles Espanyol; Pere Joan, casat en primeres núpcies amb Nicolaua Caulelles, i en segones, amb Elisabet Montornès; Gregori, canonge i ardiaca de la Seu, i Elisabet. Als codicils que signà el 7 de febrer de 1578 davant el notari Antoni Moll llegà aquesta propietat al seu fill Gregori. D’altra banda, Pere Joan rebé el Secar i les Hortes, la possessió de Raixa (Bunyola) i la casa del carrer de Sant Bartomeu, mentre que Guillem heretà la casa de la parròquia de Sant Jaume, la possessió del Rafal dels Porcs (Santanyí) i la cavalleria de Santanyí (ARM, D-1259, f. 925; ARM, ECR-1149, f. 41v).

Fruit del matrimoni entre Pere Joan Fortesa Tagamanent Gual Desmur i la seva primera dona (Nicolaua Caulelles) nasqué Mateu (casat amb Jerònima Dameto Cotoner), qui mitjançant escriptura de 8 de desembre de 1590 autoritzada pel notari Miquel Domenge entregà al seu onclo Gregori Fortesa Tagamanent Gual Desmur, canonge i ardiaca de la Seu, dues peces de terra contigües denominades el Blanquer o el Secar i el Trestellador per tal de pagar-li drets hereditaris i llegítimes. Eren tengudes sots alou propi i foren agregades a la propietat que es denominà Ca l’Ardiaca (ARM, Not. 4143, f. 169v).

Gregori Fortesa Tagamanent Gual Desmur testà el 22 de desembre de 1609 davant el notari Francesc Ferro i el 12 de gener de 1612 fou enterrat a la Seu. La propietat passà al seu nebot Joan Fortesa Tagamanent Caulelles, fill de Guillem Fortesa Tagamanent Gual Desmur i de la seva segona dona, Violant Caulelles Espanyol (ARM, Not. P-752, f. 305; Oleza, 1921: 68).

Guillem Fortesa Tagamanent Gual Desmur es casà en primeres núpcies amb Francina Juny Berga, la qual testà el 21 de setembre de 1573 davant el notari Julià Oliver, en què nomenà marmessors sa mare (Francina), el seu home, els seus sogres (Mateu i Magdalena), el seu germà Bernat Despí Juny i el seu cunyat Gregori (ardiaca de la Seu), i hereus universals propietaris, els seus fills pòstums i naixedors. En segones núpcies es casà amb Violant Caulelles Espanyol i en foren fills Gregori, Joan i Agnès. Guillem testà el 20 de maig de 1594 davant el notari Joan Bonet i fou succeït pel seu fill Gregori (ACVD, 37-10-30; ARM, Not. 5172, f. 412).

El 9 d’abril de 1606 davant el notari Andreu Ferragut, Violant Caulelles, ja viuda de Guillem, feu donació de 6.000 lliures al seu fill Gregori en contemplació del matrimoni que havia de celebrar amb Caterina Santacília, filla de Joan Miquel i de Margarita. Al seu torn, Gregori prometé a sa mare donar-li anualment 250 lliures, 17 quarteres de forment, mig quintar de formatge, mig quintar de tàperes, dues mitges botes de vi, dos carretells de vimblanc, un moltó i un parell d’anyells per a mantenir-la fins que no es resolgués la restitució de la seva dot. Violant testà el 3 d’octubre de 1614 davant el notari Joan Mas i nomenà marmessors sa mare (Agnès Espanyol), el seu fill Gregori, la seva filla Agnès (casada amb Miquel Brondo), la seva germana Antonina i el seu germà Joan, i hereu universal, el seu fill Gregori. Elegí sepultura a l’església de Sant Domingo, on fou enterrada el 24 de novembre de 1614 (ACVD: 37-4-15, 37-7-05, 37-7-34; ARM, Not. 5172, f. 412; Oleza, 1921: 69).

Gregori Fortesa Tagamanent Caulelles es casà amb Caterina Santacília, de qui nasqué una sola filla, Agnès. Testà el 3 de maig de 1613 davant el notari Pere Femenia i feu hereva usufructuària la seva dona. Fou enterrat al convent de Sant Domingo el primer de juliol de 1622 i tres dies després la viuda rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia unes cases i hort situades a la parròquia de Sant Jaume, als Quatre Cantons del carrer del Sitjar; el Rafal dels Porcs (Santanyí), que abans eren tres possessions denominades Son Simó, Son Riera i Son Romeguera, i el rafal del Senyor Ardiaca, amb dues vinyes i altres terres contigües, que havia pertangut al seu oncle Gregori, canonge i ardiaca de la Seu, qui havia fideïcomès els seus béns el 22 de desembre de 1609 davant el notari Francesc Ferro. Aquest document ens permet conèixer com era la casa primitiva abans de les reformes que s’hi escometeren entre els segles XVII-XVIII. Els habitacles ressenyats són el celler (amb dos cups, sis botes congrenyades i cinc botes de mena), la botiga de davall la cuina (amb una altra bota congrenyada i dues mitges botes), la cuina i una cambra al pis superior. Aleshores la propietat la tenia arrendada Pere Jeroni Net (ARM, Not. 5172, f. 412; ARM, Not. 5194, f. 58; Oleza, 1921: 71).

Agnès Fortesa Santacília (†1635), filla dels anteriors, es casà amb Jeroni Francesc Sales Verí (†1697) i en foren fills Jeroni Josep, qui morí en edat pupil·lar, i Caterina, casada amb Joan Gual, de qui només deixà una filla, Caterina.

Joan Fortesa Tagamanent Caulelles es casà amb Elisabet Cotoner i en fou filla Eleonor (†1626), casada (1622) amb Antoni Sales Verí, de qui només deixà una filla, Caterina. El 26 de març de 1637 Antoni Sales (com a pare i administrador de la seva filla Caterina) rebé l’inventari de béns del seu sogre. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Sant Jaume; unes altres cases amb clastra situades a la vila de Selva, juntament amb diverses peces de terra al seu terme; la muntanya de la Mola, on hi havia dues cases de neu, «una gran y altre xica»; la possessió de Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent), que era de l’heretat d’Elisabet Cotoner, i el rafal denominat la Vinya de l’Ardiaca, que feia partió amb el camí d’Esporles, el rafal d’Antoni Verí, el torrent de la Riera, el rafal del mercader Andreu Joan, el rafal del botiguer Pere Miquel Martí, el Camp Roig (de l’heretat de Pere o Mateu Fortesa) i el Molí de les Covetes (d’Antoni Verí). El propietari explotava directament una part que havia estat sembrada de blat i xeixa (5 quarterades), ordi (4 quarterades) i faves (3 quartons). La resta, que comprenia tots els fruiters (excepte la vinya que hi havia davant les cases) i totes les terres de la síquia de na Bastera a la part del camí d’Esporles, la tenia arrendada Bartomeu Seguí per ànnua mercè de 1.200 somades de fems i una quartera d’ametles. En destacava especialment el celler, que comptava amb set botes congrenyades (ARM, Not. P-752, f. 305).

Antoni Sales Verí (†1664), Major, era fill de Jeroni Sales Quint (†1642), Menor, i de Caterina Verí (†1630). Es casà (1627) en segones núpcies amb Agnès Caulelles Fuster (†1636) i en foren fills Jeroni (1628-1651), mort sense descendència; Joan (†1673), casat en primeres núpcies amb Margarita Togores (†1661), i en segones, amb Margarita Español Dameto (†1666), i Eleonor (†1656), casada amb Joan Despuig. En terceres núpcies es casà (1656) amb Unissa Sureda Santacília (†1693), qui apareix als estims de 1685 com a propietària de «lo rafal del Ardiaca», aleshores valorat en 5.400 lliures. Fills d’aquest darrer matrimoni foren Antoni (†1690), Menor, mort sense descendència; Maria (1658-1737), casada amb Jeroni Sales Verí (1624-1689); Caterina, morta sense descendència; Jeroni, Jordi (†1703) i Ramon (1663-1712), canonge (Pascual, 2000: 134; ARM, D-1253, f. 199v).

Caterina Sales Fortesa (1623-1650) —pubila d’Antoni Sales Verí, Major, i d’Eleonor Fortesa Cotoner— es casà amb Albertí Dameto i en fou fill Antoni, qui morí sense deixar descendència, per la qual cosa l’heretat passà a Antoni Sales Verí, Major. Caterina fou enterrada el 10 de juliol de 1650 al convent de Sant Domingo i quatre dies després a instància de son pare s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns davant el notari Bartomeu Parets. L’heretat comprenia, endemés de les propietats descrites anteriorment, la meitat de la possessió de Capocorb (Llucmajor). De Ca l’Ardiaca diu que les cases eren grans i bones, que es trobava arrendada a Sebastià Oliver, Boga, per 240 lliures anuals i que tant el rafal com l’ànnua mercè «està seqüestrat per la cort del Real Patrimoni des de lo any 1644» (Pascual, 2000: 107; Oleza, 1921: 85; ARM, Not. P-752, f. 1163).

L’11 de setembre de 1656 el procurador d’Antoni Sales Verí, Major, capbrevà la propietat declarant que comprenia unes cases amb torre i que feia partió amb el camí que anava a la Real, la vinya que havia estat dels hereus del canonge Palou i que aleshores era dels hereus d’Antoni Verí, el torrent de la Riera, terres del mercader Andreu Joan, terres del denunciant denominades el Secar o el Blanquer i el Molí de les Covetes. Al mateix acte capbrevà les peces de terra dites el Secar i el Trestellador (agregades a Ca l’Ardiaca), les quals feien partió amb el camí que anava al monestir de la Real, la síquia de na Bastera (que les travessava), el Molí de les Covetes (de Rafel Verí), la vinya del denunciant, el torrent de la Riera, el rafal dels hereus de Joanot Trilli, terres de Joan Miquel Santacília, terres de Pere Joan Fortesa Tagamanent i el Camp Roig (ARM, ECR-1149, f. 41).

Antoni Sales Verí, Major, testà el 30 d’octubre de 1664 davant el notari Antoni Moll i fou enterrat el 2 de novembre següent a la capella de Sant Jeroni de la Seu «en lo vas de Salas». L’herència passà a esser administrada, successivament, pel seu hereu, Joan Fuster de Sales Caulelles (†1673), fill del seu segon matrimoni, i pel fill d’aquest, Antoni Fuster de Sales Togores (1656-1738) (Pascual, 2000: 106).

Antoni Sales Sureda (†1690), Menor, testà el 21 d’agost de 1690 davant el notari Joan Baptista Llorens i nomenà hereus el seu germà Ramon i sa mare, Unissa Sureda Santacília, la qual fideïcometé els seus béns el 22 de setembre de 1693 davant el notari Salvador Balle (íd.).

El 22 de juliol de 1697 davant els notaris Llorenç Serra Goyet i Gabriel Ribas, Ramon Sales Sureda, canonge de la Seu, i el seu nebot Antoni Fuster de Sales Togores signaren un acord en virtut del qual el primer s’adjudicava Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent), Ca l’Ardiaca i els béns de Selva, cases de neu i alous, ço és, els béns lliures que Antoni Sales Verí, Major, havia llegat a la seva tercera dona, Unissa Sureda Santacília, endemés de la part de Can Sales Major que mirava a Santa Creu, on vivia aquesta senyora d’ençà que era viuda (íd.: 113).

Ramon Sales Sureda nomenà hereva la seva germana Maria. Aquesta es casà (1675) amb el seu cosí Jeroni Sales Verí —viudo en primeres núpcies (1660) de Joana Dameto (†1667), de qui nasqué Nicolau (†1663)— i en foren filles Beatriu (†1738), casada amb Albertí Dameto Español (†1727), marquès de Bellpuig, morta sense descendència; Unissa (†1697), casada amb Francesc Verí, de qui només deixà una filla, Prudència, morta sense successió, i Magdalena (†1715), casada amb Nicolau Berga Santacília (†1740). Fills d’aquest darrer matrimoni foren Gabriel (mort el 1722 sense descendència) i Eleonor (†1735). Aquesta es casà (1731) amb el seu cosí Gabriel Berga Çafortesa (1705-1754) i en fou fill Gabriel (íd.: 105; Albertí et al., 2002: 59).

Jeroni Sales Verí morí el 13 de novembre de 1689 amb testament que havia ordenat sis dies abans davant el notari Rafel Armengol, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Maria Sales Sureda (ARM, ECR-1152, f. 183v).

En un moment que no podem determinar entre 1699 i 1723 Maria Sales Sureda adquirí la propietat veïnada de Son Verinet, la qual de llavors ençà restà integrada dins Ca l’Ardiaca com un sementer més. El 28 de setembre de 1723 arrendà Son Verinet i Ca l’Ardiaca al conrador Joan Cardell (ARM, Not. M-1711, f. 262).

Maria Sales Sureda morí el 8 d’octubre de 1737 amb testament que havia disposat el 28 d’abril anterior davant el notari Antoni Joan Serra, en què feu hereu el seu besnet, Gabriel Berga Berga. El 3 de setembre de 1738 s’inicià la redacció de l’inventari de béns de la difunta, que fou rebut pel prevere Bernat Miquel, com a apoderat de Gabriel Berga Çafortesa, pare i administrador de l’hereu. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de Sant Feliu, on morí la difunta, unes casetes contigües a les cases majors (on vivia Nicolau Berga Santacília), diversos censos, la possessió de Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent), unes cases situades a la placeta de la porta de Santa Caterina, el rafal de Son Fortesa (Artà) i els rafals de Son Pardo i Ca l’Ardiaca. La descripció que el document fa de les cases de la propietat posa de manifest que tenien unes dimensions notables (ARM, Not. S-745, f. 92).

Gabriel Berga Çafortesa morí el 19 de juny de 1754 amb testament que havia ordenat el primer de maig de 1747 davant el notari Antoni Joan Serra, en què nomenà hereu universal el seu fill. El 10 de juliol següent s’inicià la redacció de l’inventari dels seus béns. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Sant Nicolau, a la plaça del Mercat; Son Bunyola, Son Balaguer, Son Valentí i la Baronia (Esporles i Banyalbufar); Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent); Castellitx (Algaida); el Bosc i Son Burgues (Petra); Son Fortesa, el Racó, l’Estepar i Xiclati (Artà); Galdent, Betlem, Solleric i l’Estelella (Llucmajor); Alfàbia, Honor i Son Ignaci (Bunyola) i Son Anglada, Son Berga, Son Fortesa, Son Sametes, Son Pardo, Son Valentí, l’Aigua Dolça i Ca l’Ardiaca. De les cases d’aquesta darrera es descriuen la capella, la sala, la cambra de devora la sala, la quadra amb alcova, el lligador de l’alcova i algunes cambres més (íd., f. 440).

Gabriel Berga Berga morí fadrí el 28 de novembre de 1756 a l’edat de 21 anys amb testament que havia disposat el 16 d’abril anterior davant el notari Antoni Joan Serra, en què nomenà hereva universal la seva cosina Cecília Çafortesa Berga (†1789), filla d’Eleonor Berga Çafortesa. La mort de Gabriel sense descendència propicià lluites sobre vincles i herències per tal de fer-se amb bona part del patrimoni de la casa Berga. Cecília es veu obligada a entregar diverses propietats del patrimoni als legítims hereus fideïcomissaris. El 21 de març de 1757 cedí a Joan Miquel Sureda Thomàs, abans Togores, els béns que formaven part dels fideïcomisos fundats per Antoni Sales Sureda (1690), Menor, Unissa Sureda Santacília (1693) i Maria Sales Sureda (1737), que consistien en les cases situades davant l’església de Santa Creu, una casa a Manacor, diversos censals, la possessió de Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent) i el rafal de Ca l’Ardiaca (ARM, Not. 2137, f. 146).

Joan Miquel Sureda Thomàs, abans Togores, II marquès de Vivot, nasqué el 29 de març de 1718. Es casà el 24 de març de 1739 amb Francina Verí Sureda de Sant Martí. Morí el 15 d’agost de 1775 amb testament que havia disposat el 9 de juliol de 1750 davant el notari Miquel Morey i fou succeït pel seu fill Joan (Ramis de Ayreflor, 1911: 292).

La mala situació econòmica de la família Sureda determinà que en nombroses ocasions la propietat fos empenyorada en favor de mercaders a canvi de préstecs voluminosos. Així, el 25 de setembre de 1771 Ca l’Ardiaca fou pignorada a Antoni Puigròs, i el 1790 encara l’arrendava la seva viuda, Aina Maria Sancho, qui continuava tenint-la en penyora. El 1837 Aina Boxadors l’arrendava juntament amb Belldeport al maltès José Schembri Gauchi durant 11 anys (1838-49) per a eixugar un deute de 8.066 lliures 13 sous 4 diners que el seu home hi havia contret (ARM, Not. R-234, f. 159v; ARM, Not. S-1411, f. 118).

Joan Sureda Verí, III marquès de Vivot, nasqué el 31 de març de 1740. Es casà en primeres núpcies amb Eleonor Çafortesa Sureda (†1769). El 31 d’octubre de 1772 es casà en segones núpcies amb Eleonor Verí Togores. Morí el 22 de gener de 1807 amb testament que havia ordenat el 21 d’octubre de 1806 davant el notari Miquel Brotad, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Joan Miquel (Ramis de Ayreflor, 1911: 292; ARM, ECR-1160, f. 128).

Segons l’Apeo (1818), la propietat pertanyia al marquès de Vivot, valia 21.800 lliures i ocupava una superfície de 28 quarterades, de les quals 10 eren camp de primera qualitat amb arbres, i les 18 restants, camp de segona qualitat amb arbres (ARM, D-1530, f. 210).

El 8 de juliol de 1836 Joan Miquel Sureda Verí i el seu germà Jaume, reunits a Ca l’Ardiaca, elevaren a escriptura pública davant el notari Joan Maria Rosselló González l’entrega que el primer feia al segon de diversos béns procedents del fideïcomís que Maria Sales Sureda fundà al seu testament de 28 d’abril de 1737, entre els quals es trobaven Son Cotoner d’Amunt (Puigpunyent) i les cases menors de la parròquia de Santa Creu (ARM, Not. R-234, f. 46).

Joan Miquel Sureda Verí, IV marquès de Vivot, es casà (1814) amb Aina Boxadors Cotoner, baronessa de Bunyolí, i en foren fills, entre d’altres, Juan (1816-1893), José Baltasar (1818-1894) i Manuel (1820-1893). Morí el 22 d’agost de 1836 amb testament que havia ordenat el 3 de juliol de 1832 davant el notari Joan Maria Rosselló González, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill primogènit, Juan, qui el 3 de novembre següent rebé juntament amb sa mare l’inventari de béns del difunt davant el mateix notari. L’heretat comprenia les cases majors, situades al carrer de Can Sureda; unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de les Carasses; alous sobre terres i cases situades a Selva, Petra, Sant Joan i la Pobla; la cavalleria de Sant Martí (Vilafranca); les possessions de Sant Martí Major, Sant Martí Menor, el Cremat, Son Bou, Son Joi, Albadallet, Boscana, la Moleta i Alanzell i un molí de vent (Vilafranca); Son Sureda (Marratxí); l’Àguila (Llucmajor); Son Térmens, Son Vivot i el Pinar (Bunyola); el Cabàs (Santa Maria del Camí); la Coma, Son Calafat i Son Verí (Valldemossa); Son Perelló (Selva); Son Tarascó (Campanet); el Molí de l’Alzina, Son Vivot i els seus agregats denominats el Rafal i Son Català (Inca); el Rafal de n’Albertí (la Pobla); una porció de garriga dita la Muntanya de Don Toni (Escorca) i els rafals de Ca l’Ardiaca, Belldeport, Son Suredeta i Son Bauçà o Can Valero (Palma). L’inventari assenyala que el patrimoni tenia deutes per valor de 76.000 lliures (ARM, Not. R-239, f. 241).

El 15 de febrer de 1853 davant el notari Joan Muntaner Riera, els germans Juan i José Baltasar es repartiren els béns de l’herència i el primer s’adjudicà, entre d’altres, el rafal de Ca l’Ardiaca, que aleshores comptava amb cases i ocupava una superfície de 30 quarterades. Feia partió amb la carretera d’Esporles, el torrent de la Riera, Can Angelí i Son Tril·lo. Tenia dret de percebre 9 hores d’aigua de la síquia de la ciutat, ço és, 5 hores de la tanda d’en Roses i 4 més de la tanda de n’Estorina (ARM, Not. R-234, f. 159v; RP6, 2584-terme, 1a; RP11, 2058-terme, 1a).

El 19 de desembre de 1850 davant dit notari Muntaner, Juan Sureda Boxadors, d’una banda, i José Ferrer Quintana (fill de Miquel i de Margalida) i el seu fill Miguel Ferrer Serra de Marina, veïnats de Binissalem, de l’altra, propietaris, respectivament, de Ca l’Ardiaca i Son Tril·lo, signaren acta d’intercanvi per la qual Sureda cedia a José i a Miguel Ferrer una peça de terra de 2 quartons, 2 horts i 17 destres procedent de Ca l’Ardiaca tenguda sots alou propi (no inclòs en la cessió) i franca de cens que feia partió amb la resta de Ca l’Ardiaca, Son Tril·lo, Son Oliver (mitjançant l’aqüeducte homònim i el camí que anava de Son Tril·lo al Camp Roig) i el Camp Roig (mitjançant la síquia de na Bastera i de Son Oliver). Per la seva banda, José i Miguel Ferrer entregaven a Sureda la peça de terra denominada les Covetes, de 3 quartons i 21 destres, que era tenguda sots alou del convent de la Real (ARM, Not. M-2343, f. 412).

Juan Sureda Boxadors, V marquès de Vivot, es casà amb Bárbara Verí Salas. Morí a Vilafranca el 15 de maig de 1893 amb testament que havia ordenat el 18 de febrer de 1889 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què després de deixar alguns béns a la seva filla Ana en concepte de llegítima nomenà hereu universal propietari el seu fill Juan Miguel. Mitjançant escriptura de 10 de juliol de 1899 autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia Ca l’Ardiaca amb el seu dret d’aigua i el domini directe sobre les Covetes (RP11, 2058-terme, 9a).

El 10 de juliol de 1899 davant dit notari Font, Juan Miguel i Ana Sureda Verí, veïnats de Vilafranca, vengueren Ca l’Ardiaca a Sebastián Tous Lladó per preu de 50.000 pessetes. Al mateix acte Tous adquirí per 30 pessetes el domini directe que Juan Sureda Boxadors es reservà sobre la peça de terra de 2 quartons, 2 horts i 17 destres procedent de Ca l’Ardiaca que cedí (1850) a José Ferrer Quintana i al seu fill Miguel Ferrer Serra de Marina (íd., 10a-11a; RP11, 7620-terme, 3a; CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1899, Quadrimestre 3r, f. 1738).

Sebastián Tous Lladó es casà amb María Alemany Melis (†1910) i en foren fills Nicolás (†1935), Bartolomé (†1937, telegrafista) i Catalina Tous Alemany (†1933). Morí als 66 anys el primer de novembre de 1903 amb testament que havia ordenat el 29 d’abril anterior davant dit notari Font, en què nomenà hereva usufructuària vitalícia la seva dona, i propietaris en parts iguals, els seus tres fills. Mitjançant escriptura de 28 d’abril de 1904 autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència, que consistien en la propietat denominada Ca l’Ardiaca, una porció de terra i casa a Son Serra i el domini directe sobre una peça de terra procedent de Ca l’Ardiaca (RP11, 2058-terme, 13a-14a; RP2, 611-terme, 11a; RP11, 7620-terme, 4a).

Mitjançant escriptura de 29 de desembre de 1913 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, els germans Tous Alemany hagueren de cedir a l’Ajuntament de Palma el dret que tenien de percebre 9 hores d’aigua de la síquia de la ciutat, ço és, 5 de la tanda d’en Roses i 4 de la tanda de n’Estorina, a canvi d’una indemnització de 43.000 pessetes. L’aigua procedent de la font de la Vila havia estat declarada d’utilitat pública el 22 de novembre de 1912, i en sessió extraordinària celebrada el 12 de juny següent la corporació municipal acordà expropiar-ne tots els drets d’aigua amb la síquia i altres obres annexes (RP11, 2058-terme, 1a).

L’11 de juliol de 1916 davant el notari Mateo Jaume Servera, els germans Tous Alemany es repartiren els béns de l’herència paterna. Nicolás s’adjudicà la porció de terra i casa de Son Serra i el domini directe sobre la peça de terra de 2 quartons, 2 horts i 17 destres procedent de Ca l’Ardiaca. Pel que fa a Ca l’Ardiaca, fou dividida en tres porcions (íd., 15a; RP2, 611-terme, 12a; RP11, 7620-terme, 5a).

El tros de Nicolás comprenia la meitat orientada a xaloc de la casa gran (tant la planta baixa com els pisos superiors) amb les carreres de davant i del costat de llebeig, endemés de les quadres i altres edificacions i dependències accessòries que s’estenien per dites carreres; la meitat de llevant del safareig; el sementer contigu a Son Tril·lo, que contenia una peça de terra denominada el Molí de les Covetes, la qual ocupava una superfície de 3 quartons i 21 destres i confrontava (a l’est) amb la carretera d’Esporles; i 1 quarterada contigua a l’anterior procedent de la tanqueta de l’Era, ço és, la part situada més a prop del camí de Ca l’Ardiaca. En total, els seus terrenys ocupaven una superfície de 7 quarterades, 1 quartó i 8 destres i se situaven entre el camí de Ca l’Ardiaca, les terres de Bartolomé, Son Tril·lo, la carretera d’Esporles i la part de la tanqueta de l’Era adjudicada a Catalina (RP11, 10552-terme, 1a).

La porció de Bartolomé comprenia l’anomenada casa petita o vella amb la seva carrera, la meitat de la clastra, la vaqueria i porxades contigües, endemés del camp de la Riera, que era regat amb l’aigua procedent d’un safareig situat dins la porció de Nicolás, devora el camí de Ca l’Ardiaca, la meitat de ponent del qual pertanyia a Bartolomé. En total, els seus terrenys ocupaven una superfície de 8 quarterades, 1 quartó, 1 hort i 2 destres i se situaven entre la terra adjudicada a Catalina, el camí de Ca l’Ardiaca, Son Tril·lo i el torrent de la Riera (RP11, 2058-terme, 15a).

Pel que fa al bocí de Catalina, comprenia la meitat orientada a mestral de la casa gran, separada de l’altra meitat (adjudicada a Nicolás) per parets mitgeres; la meitat (contigua a la casa) de la clastra amb les seves construccions respectives, separada de l’altra meitat (adjudicada a Bartolomé) també per parets mitgeres; la part de la tanqueta de l’Era no adjudicada a Nicolás, ço és, la porció situada més a prop de la carretera d’Esporles; i el sementer de Son Verinet, que s’estenia entre el camí de Ca l’Ardiaca, la carretera d’Esporles, Can Angelí, el torrent de la Riera, el camp de la Riera (adjudicat a Bartolomé) i la casa. En total, els seus terrenys ocupaven una superfície de 9 quarterades, 2 quartons, 2 horts i 5 destres i se situaven entre Can Angelí, el torrent de la Riera, la carretera d’Esporles i el camí de Ca l’Ardiaca, que travessava la propietat d’est a oest (RP11, 10553-terme, 1a).

El 7 de maig de 1931 davant el notari Pedro Alcover Maspons, Nicolás Tous Alemany (qui aleshores era viudo i tenia 74 anys) feu donació entre vius dels seus béns a Francisca Llinás Calafell (qui també era viuda i tenia 50 anys) en contemplació del matrimoni que hi havia de contreure, amb la condició, però, d’esser atès i cuidat per la donatària la resta de la seva vida. Morí el 13 d’octubre de 1935 i posteriorment Francisca es casà amb Honorato Homar Salom (RP11, 10552-terme, 2a).

El 17 de novembre de 1948 la Diputació Provincial de Balears inicià expedient d’expropiació forçosa sobre la porció de Ca l’Ardiaca de Francisca Llinás Calafell i declarà d’urgència les obres d’ampliació de la granja agrícola de la Clínica mental de Jesús i les obres de construcció de la nova Casa Provincial de la Infància i de l’Institut de Meteorologia. L’acta d’ocupació fou autoritzada el 6 de desembre de 1954 pel notari Jorge Roura Rosich en presència de la propietària, Francisca Llinás Calafell, assistida pel seu home, Honorato Homar Salom; l’arquitecte provincial, Carlos Garau Tornabells, qui feu la descripció de la propietat; el president interí de la corporació, Rafael Feliu Blanes, i el regidor delegat de l’Ajuntament de Palma, Miguel Nadal Pont. Es fixà el preu just en 166.204 pessetes. Segons recent midament, la propietat ocupava una superfície de 56.870 m² i confrontava al nord amb el camí de Son Tril·lo i de Ca l’Ardiaca; a l’est, amb la parcel·la de Ca l’Ardiaca que s’adjudicà Catalina Tous Alemany i que aleshores pertanyia a la Diputació, el carrer del General Riera i la zona urbana del Camp Roig; al sud, amb Son Bastard o Son Tril·lo, aleshores incorporat a la Clínica mental de Jesús, i a l’oest, amb Son Bastard, el camí de Son Tril·lo i terrenys de Bartolomé Tous. Comprenia terrenys de conreu amb ametlers i algunes construccions annexes, un safareig i un pou que aleshores es trobava en desús. En l’expropiació restava exclosa la part de la casa principal que li espectà (1916) a Nicolás Tous Alemany en la divisió de l’herència paterna i una trinxa de terreny de 1.069 m² en forma d’L davant les façanes de llebeig i xaloc (RP11, 27621-terme, 1a).

Mitjançant instància de 31 de juliol de 1985 subscrita per Jerónimo Albertí Picornell, com a president del Consell Insular de Mallorca, se sol·licità la inscripció d’aquesta propietat a nom de l’entitat supramunicipal de conformitat amb el que disposava l’apartat primer de l’article quart del Reial decret 2873/1979, de 17 de desembre, sobre la transferència de la titularitat dels drets, censos i béns de domini públic i patrimonials de l’extinta Diputació Provincial de Balears entre els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i el Consell General Interinsular. El 30 de gener de 1987 davant el notari Miguel Antich Pujol, Jerónimo Albertí Picornell (assistit pel secretari general del Consell, Luis Caro García) manifestà que damunt la propietat, que aleshores ocupava una superfície de 55.773 m², havia estat construït un complex denominat Ciutat Assistencial Sanitària-Llar Residència d’Ancians, format per 14 edificacions (12.763 m²) i jardins, vials d’accés i zones porticades (23.286 m²) (RP11, 13387-VI, 1a-2a).

Francisca Llinás Calafell morí el 18 d’agost de 1960 amb testament que havia ordenat el 16 d’agost de 1939 davant el notari Antonio Gual Ubach, en què nomenà hereu universal propietari el seu home, Honorato Homar Salom. Aquest morí el 22 de gener de 1973 amb testament que havia disposat el mateix dia que la seva dona, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva universal propietària la seva dona, qui li premorí, de manera que tengué efecte la substitució disposada per Francisca Llinás al seu testament, segons la qual la meitat indivisa d’aquesta i d’una altra propietat passaven a Francisco Llinás Llinás, fill del seu germà Sebastián Llinás Calafell, i la restant meitat indivisa, a Carmen i a Juana Llinás Llinás (també filles de Sebastián), a Carmen Llinás Carbonell (filla del seu germà Francisco Llinás Calafell) i a Francisco Llinás Lladó (fill del seu altre germà Matías Llinás Calafell) per quartes parts indivises (RP11, 3857-terme, 1a-2a).

Francisco Llinás Llinás morí el 24 de març de 1962 amb testament que havia ordenat el 18 de gener de 1950 davant el notari Juan Alemany Valent, en què instituí hereva universal usufructuària vitalícia la seva dona, Manuela Baña Couso (†2001), i propietari, el seu fill Domingo. Carmen Llinás Llinás rebutjà l’herència. Per haver contret matrimoni, les parts corresponents a Juana Llinás Llinás i a Carmen Llinás Carbonell passaren a Antonia, Catalina i Arnaldo Llinás Llinás. Mitjançant escriptura de 19 d’octubre de 1973 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Domingo Llinás Baña adquirí totes les parts indivises per preu total de 161.850 pessetes i n’esdevengué propietari únic (íd., 1a-3a; RP11, 62097-VI, 1a).

Poc després Domingo Llinás Baña arrendà la seva part de la propietat a l’arquitecte Miguel Vicens, qui hi visqué fins al 2000. El 2005 el Consell de Mallorca a través de l’Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca (s’Institut) llogà la propietat per temps de 10 anys amb opció de compra, i el 2009 mitjançant l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) l’adquirí per preu de 690.000 euros. A més a més, negocià amb l’Associació Altruista Es Refugi (propietària des de 1996 de la porció de Catalina Tous Alemany) l’arrendament de la seva part de la casa principal a canvi de la rehabilitació integral de l’immoble, pressupostada en uns 665.000 euros. Entre l’adquisició de la casa i la seva reforma s’invertiren un total d’1.355.408 euros. El 2011 s’executà la primera fase del projecte de rehabilitació de la casa principal, que consistí en el canvi de coberta i fusteria exterior, d’una banda, i en la reforma interior de la part de l’IMAS, de l’altra, amb un cost respectiu de 310.067 euros i 215.408 euros. L’octubre de 2012 l’IMAS, la Fundación Iberostar i l’Associació Altruista Es Refugi signaren un conveni mitjançant el qual Es Refugi feia una cessió temporal de la seva part de l’immoble al Consell amb l’objectiu de rehabilitar l’edifici i prestar els seus serveis socials, i la Fundación Iberostar aportava la quantitat de 163.842 euros. Aquesta segona fase, iniciada el febrer de 2013, suposà la incorporació del servei de Sa Placeta a les noves dependències que es crearen a l’entresol, la primera planta i la segona planta, fins aleshores en desús. D’aquesta manera, el centre de Ca l’Ardiaca ajuntà en un mateix espai les 98 places que ja oferia, les 50 de què disposava Es Refugi i les 60 de Sa Placeta, que passaren a integrar-se al casal: en total, 208 (Europa Press, 24-06-2009; Diario de Mallorca, 25-06-2009; IMAS: 05-10-2012, 11-02-2013).

Endemés de la porció que li espectà en la divisió que practicà (1916) amb els seus germans, Bartolomé Tous Alemany també heretà la part de la seva germana, Catalina, qui morí viuda el 15 de març de 1933 a l’edat de 76 anys amb testament que havia disposat el mateix dia davant el notari Manuel Cerdó Pujol, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereu universal propietari el seu germà Bartolomé, qui acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 31 de maig de 1933 autoritzada pel mateix notari (RP11, 10553-terme, 2a).

Bartolomé Tous Alemany morí fadrí als 73 anys el 4 d’agost de 1937 amb testament hològraf signat per ell a Ca l’Ardiaca el 9 d’abril de 1933, declarat com a tal en sentència de 28 d’agost de 1937 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja i protocol·litzat pel notari Manuel Cerdó Pujol el 21 de setembre de 1937 en virtut de sentència dictada pel mateix jutjat el 15 anterior. Nomenà hereus universals els seus cosins segons Nicolás (policia), Bartolomé (conrador) i Francisco Tous Terrasa (conrador), la seva parenta llunyana María Galmés Valent i la seva fillola Catalina Terrasa Sastre. Deixà a Nicolás Tous Terrasa tota la part de Ca l’Ardiaca que havia heretat de son pare i la resta dels béns que no havia deixat distribuïts al testament, inclosos doblers en metàl·lic, crèdits i accions. De la part de Ca l’Ardiaca que havia heretat de la seva germana, llegà una porció de 21.309 m² a Catalina Terrasa Sastre. D’aquesta mateixa part assenyalà a María Galmés Valent la primera planta de la meitat orientada a mestral de la casa gran (amb vestíbul i escala) i una porció de 5.327 m² que confrontava amb la carretera d’Esporles (est), el camí de Ca l’Ardiaca (sud), la casa gran (oest) i una síquia que la separava de la porció adjudicada a Bartolomé i a Francisco Tous Terrasa (nord). Llegà la resta de la part de Ca l’Ardiaca que havia heretat de la seva germana, ço és, l’usdefruit al seu germà Nicolás (disposició que no tengué efecte perquè premorí al testador) i la nua propietat per iguals parts indivises a Bartolomé i a Francisco Tous Terrasa. Aquesta resta consistia en una porció de terreny de 41.819 m², la planta baixa de la meitat orientada a mestral de la casa gran, un corral amb diverses edificacions, una trinxa de terra que només podia esser destinada a jardí i una porxada amb unes solls. Els hereus acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 3 de febrer de 1938 autoritzada pel mateix notari (íd., 1a; RP11, 2058-terme, 16a).

Mitjançant escriptura de 16 de gener de 1971 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, Nicolás Tous Terrasa vengué una porció de 34.669 m² a l’Ajuntament de Palma per a ampliar el cementeri municipal. El preu acordat fou de 9.013.940 pessetes, pagador, ço és, 2.500.000 pessetes a l’acte d’atorgament de l’escriptura, i la resta, 5 milions de pessetes el 1971 i 1.513.940 pessetes el 1972 amb un interès del 4% anual. La compra havia estat acordada pel Ple de l’Ajuntament en sessió ordinària de 10 de desembre de 1969, en la qual s’aprovà provisionalment el projecte d’ampliació del cementeri municipal (redactat per l’arquitecte Joaquín Izquierdo Sancho, inspector general dels Serveis Tècnics Municipals) i s’acordà remetre’l als Serveis Hidràulics de Balears perquè informassin sobre la desviació del llit de la Riera. El projecte fou aprovat definitivament pel governador civil de Balears i el ministre de l’Habitatge el 10 i el 30 de juliol de 1970, respectivament. El 20 d’octubre següent s’acordà adquirir els terrenys necessaris per a dur a terme l’ampliació. La superfície total era de 69.739 m², dels quals 34.669 m² procedien de Ca l’Ardiaca, i els 35.070 m² restants, de Son Valentí (RP11: 16650-III, 16652-III; AMP, AH-2243, 10-12-1969, f. 160v; AMP, AH-2245, 20-10-1970, f. 64v; BOE, n. 248, 16-10-1970).

El 20 d’octubre de 1977 davant el notari Rafael Gil Mendoza, Nicolás Tous Terrasa (†1978) vengué als seus nebots Nicolás, Julián, Rosa i Ana Tous Palmer (fills del seu germà, Bartolomé Tous Terrasa, i de Juana Palmer Frau) per preu de 100.000 pessetes la nua propietat del que restava de la seva porció de Ca l’Ardiaca i se’n reservà l’usdefruit vitalici. Aquesta part ocupava una superfície d’unes 3 quarterades i 2 quartons i comprenia la denominada casa petita o vella i les seves carreres, la meitat de la clastra, la vaqueria i porxades contigües i la meitat de ponent del safareig, a més del camp de la Riera (RP11, 142-VI, 1a).

Amb motiu de la construcció del tram III-A de la Via de Cintura, la propietat dels germans Tous Palmer patí l’expropiació d’11.545 m². Es tractava de la finca marcada al plànol del projecte amb el nombre 6, la qual confrontava (al sud i a l’est) amb el cementeri. La parcel·la expropiada fou ocupada a les 11:30 del 10 de juliol de 1987. Amb la finalitat de valorar les edificacions que havien d’esser enderrocades, encarregaren (1988) un informe a l’enginyer tècnic agrícola i agent de la propietat immobiliària José María Carulla Gratacós, qui les taxà en 5.888.016 pessetes. Es tractava d’unes quadres per a l’estabulació de sis cavalls de trot, dos patis, unes solls i una cisterna. El 23 de gener de 1992 es fixà el preu just en 34.597.500 pessetes, ço és, 3.130.000 pessetes per la divisió de la finca i la pèrdua d’accés, 105.000 pessetes per 50 metres lineals de paret seca, 360.000 pessetes per la cisterna, 7.380.000 pessetes per 820 m² de sòl urbà, 20.377.500 pessetes per 10.725 m² de reserva viària, 2.529.000 pessetes per unes quadres de 168,6 m², 546.000 pessetes per unes solls de 45,5 m² i 170.000 pessetes per un pati formigonat i les parets que el tancaven. El 9 de novembre de 1993 remeteren un escrit a Obres Públiques reclamant la quantitat de 17.982.390 pessetes en concepte d’interessos de demora pels 1.987 dies que havien transcorregut des de lo endemà de l’aixecament de l’acta d’ocupació (11-07-1987) fins a la publicació al BOIB n. 152 de l’anunci de pagament (17-12-1992). Aquesta reclamació es feia perquè havien transcorregut més de 6 mesos entre la fixació del preu just (23-01-1992) i el seu pagament (18-12-1992), com així establien els articles 48 i 57 de la Llei d’expropiació forçosa del 16 de gener de 1954 i els articles 71-74 del Reglament d’expropiació forçosa. Obres Públiques contestà el 6 de juliol de 1994 informant que els interessos corresponents ascendien a 17.821.390 pessetes (AGCM, 25393/2).

Una altra perjudicada per aquestes obres fou la Comunitat de Regants de la Síquia d’en Baster, que aleshores tenia la seu al monestir de la Real i n’era representant Antoni Aguiló Lluna. Fou indemnitzada amb la quantitat de 2,7 milions de pessetes per la cessió del dret de servitud de pas i per la inutilització de les conduccions de la síquia que travessaven el tram de Ca l’Ardiaca afectat de les obres. L’acord fou rubricat per Francisca Campaner Munar (en representació de la Conselleria d’Obres Públiques) i per Pablo Feliu Quadreny (en representació de la Comunitat de Regants) (íd.).

En sessió celebrada el 30 de juny de 1993 la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Palma acordà iniciar expedient d’expropiació forçosa del romanent de la propietat per a ampliar el cementeri. Segons les dades registrals de la finca, la superfície expropiada fou de 24.187 m², però deduint-ne els 11.545 m² destinats a autopista (operació que no consta inscrita al registre), l’extensió expropiable just era de 12.642 m². El preu just es fixà en 46.007.430 pessetes (RP11, 142-VI, 2a).

Després de les dues expropiacions, aquesta propietat restà reduïda únicament a l’anomenada casa petita o vella.

Mitjançant escriptura de 24 d’octubre de 1978 autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza, Francisco Tous Terrasa vengué a la seva cunyada Juana Palmer Frau (casada amb Bartolomé Tous Terrasa) per preu de 200.000 pessetes la seva meitat indivisa de la resta de la part de Ca l’Ardiaca que Bartolomé Tous Alemany heretà de la seva germana i que aquest llegà als seus cosins segons Bartolomé i Francisco Tous Terrasa. D’aquesta manera, el matrimoni es convertí en propietari per meitats indivises d’aquesta propietat (RP11, 10553-terme, 3a-4a).

Aquesta part de Ca l’Ardiaca també patí l’expropiació d’una parcel·la de 13.329 m² per la construcció del tram III-A de la Via de Cintura. Es tractava de la finca marcada al plànol del projecte amb el nombre 4, la qual confrontava (a l’est) amb la carretera d’Esporles i (al sud) amb les porcions expropiades als germans Tous Palmer i a les germanes Guasp Pascual. La parcel·la expropiada fou ocupada a les 11:00 del 10 de juliol de 1987. El 23 de gener de 1992 es fixà el preu just en 38.043.100 pessetes, ço és, 1.500.000 pessetes per 300 metres lineals de paret seca, 22.323.100 pessetes per 11.749 m² de reserva viària i 14.220.000 pessetes per 1.580 m² de sòl urbà. També reclamaren (1993) els interessos de demora a què tenien dret, fixats en 19.324.278 pessetes (AGCM, 25393/2).

Igualment, aquesta propietat fou (1993) objecte d’expropiació forçosa per l’ampliació del cementeri. Es tractava d’una porció de 19.025 m² que confrontava amb el torrent de la Riera (al nord i a l’oest) i la via de cintura (al sud). En sessió celebrada el 30 de juny de 1993 la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Palma fixà el preu just en 36.167.250 pessetes. L’acta de pagament i ocupació fou aixecada el 4 d’agost següent a les 10:00. Per part de l’Ajuntament actuaren Carlos Ripoll Martínez de Bedoya (regidor d’Urbanisme) i Gabriel Buades Feliu (tècnic d’administració general de la Gerència d’Urbanisme) (RP11, 37552-VI, 1a).

Fruit del matrimoni entre Bartolomé Tous Terrasa i Juana Palmer Frau nasqueren Rosa, Nicolás, Julián i Ana Tous Palmer. Bartolomé Tous Terrasa morí a Marratxí el 28 de desembre de 1995 amb testament que havia ordenat el 10 d’abril de 1974 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, en què deixà als seus fills la llegítima corresponent i nomenà hereva universal la seva dona. Mitjançant escriptura de 2 d’abril de 1996 autoritzada pel notari Miguel Fe Corró acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia una meitat indivisa de la propietat, que fou inscrita, ço és, 1/3 part indivisa per quartes parts indivises a favor dels germans Tous Palmer i les 2/3 parts indivises restants a favor de la viuda. Segons les dades registrals de la finca, la propietat consistia aleshores en una porció de terreny de 1.690 m² (en dues parts) i diversos estatges. No obstant aquesta informació, si prenem com a vàlida la descripció que en feia el registre quan Bartolomé Tous Alemany la llegà als germans Bartolomé i Francisco Tous Terrasa, segons la qual ocupava una superfície de 41.819 m², i en deduïm els 32.354 m² expropiats per Obres Públiques i l’Ajuntament, la propietat hauria de tenir en aquell moment una extensió de 9.465 m². Els estatges que cita el registre consistirien en la planta baixa de la meitat orientada a mestral de la casa gran, un corral amb diverses edificacions i una porxada amb unes solls. Quant a la porció de terreny de 1.690 m², podria fer referència a la trinxa de terra que només podia esser emprada com a jardí (RP11, 43305-VI, 1a).

El 5 de juny de 1996 davant dit notari Fe, Juana Palmer Frau i els seus fills vengueren aquesta propietat per preu de 17 milions de pessetes a l’Associació Altruista Es Refugi, que l’adquirí representada pel president, l’enginyer Antonio Garau Mulet. La compra s’efectuà per iniciativa de Garau i dels preveres Gaspar Aguiló Capó i Jaume Santandreu Sureda, que transformaren les edificacions en centre d’acollida (íd., 2a).

Quant a la porció de terreny de 5.327 m² amb la primera planta de la meitat orientada a mestral de la casa gran que Bartolomé Tous Alemany assignà a la seva parent llunyana María Galmés Valent (casada amb Juan Salom Llaneras), fou, successivament, de María Montis Castelló (1951) —casada amb Carlos Horrach Riutort—, de Bartolomé Barceló Pastor (1956), del mestre d’obres Pedro Pascual Rosselló (1958) i de les germanes Antonia i Catalina Guasp Pascual (1975) (RP11, 18335-terme: 1a, 7a, 8a-9a; RP11, 36792-III, 1a).

Les germanes Guasp Pascual també patiren l’expropiació d’una parcel·la de 470 m² per la construcció del tram III-A de la Via de Cintura. Es tractava de la finca marcada al plànol del projecte amb el nombre 5, la qual confrontava (a l’est) amb la carretera d’Esporles i (a l’oest) amb la porció expropiada als germans Tous Palmer. La parcel·la expropiada fou ocupada a les 11:15 del 10 de juliol de 1987. El 21 d’octubre de 1991 es fixà el preu just en 8.418.500 pessetes, ço és, 4.230.000 pessetes per 470 m² de sòl urbà, 283.500 pessetes per 135 metres lineals de paret seca, 3.320.000 pessetes per una cotxeria de 83 x 2 m i 585.000 pessetes per un estable de 45 m². També reclamaren (1993) els interessos de demora a què tenien dret, fixats en 664.254 pessetes (AGCM, 25393/2).

El 23 d’agost de 1999 davant el notari de Madrid Cruz Gonzalo López Muller Gómez, Antonia Guasp Pascual i els germans Rafael Enrique i María Lourdes Llabrés Guasp (fills de Catalina Guasp Pascual [†1994]) vengueren la propietat a l’entitat Tengelmann España SA, la qual mitjançant escriptura de 24 de juny de 2004 autoritzada pel mateix notari la vengué sota la nova denominació de Plus Supermercados SA a l’entitat Ei System Computer SAU. L’11 d’octubre de 2006 davant el notari de Calvià Raimundo Fortuny Marquès, Ei System Computer SAU (sota la denominació de PC City Spain SA) cedí en permuta el pis de la casa gran (de 100 m²) a l’Associació Altruista Es Refugi a canvi d’una porció de terreny de 477,28 m² i declarà que damunt l’íntegra parcel·la, de 6.004,88 m², havia fet construir una nau comercial de 1.750 m² (RP11, 39895-VI: 1a-3a, 5a-7a).

Finalment, pel que fa a la porció de 21.309 m² procedent de la part de Ca l’Ardiaca que Bartolomé Tous Alemany havia heretat de la seva germana i que llegà a la seva fillola Catalina Terrasa Sastre, fou venuda per aquesta a la Diputació Provincial de Balears, que actuà representada pel president, Fernando Blanes Boysen. La Diputació havia manifestat el desig d’ampliar els terrenys de la granja agrícola de la Clínica mental de Jesús, i Terrasa, assabentada de tal anunci, hi dirigí una instància el 8 de maig de 1947 oferint la propietat per 200.000 pessetes. La Comissió Gestora de la Diputació en sessió celebrada el 22 següent acceptà la proposta feta per Terrasa i en procedí a la compra, la qual fou elevada a escriptura pública el 12 de juny següent davant el notari Manuel Cerdó Pujol. La superfície real de la propietat era de 21.491 m² i Terrasa es reservà l’esplet de l’actual any agrícola (RP11, 18334-terme: 1a, 3a).

Mitjançant instància de 3 de febrer de 1987 subscrita per Jerónimo Albertí Picornell, com a president del Consell Insular de Mallorca, se sol·licità la inscripció d’aquesta propietat a nom de l’entitat supramunicipal de conformitat amb el que disposava l’apartat primer de l’article quart del Reial decret 2873/1979, de 17 de desembre, sobre la transferència de la titularitat dels drets, els censos i els béns de domini públic i patrimonials de l’extinta Diputació Provincial de Balears entre els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i el Consell General Interinsular (RP11, 16766-VI, 1a).

El 9 de juny de 1987 davant el notari José Rafael Clar Garau, Jerónimo Albertí Picornell (assistit pel secretari general del Consell, Luis Caro García) manifestà que damunt la propietat havia estat construït un edifici assistencial de 6.146 m² de superfície valorat en 102.306.000 pessetes (íd., 2a).