El Molí d’en Xaloc

Aquest molí era el més proper a la murada i el primer que s’aixecà damunt terrenys de Son Gili. Es tracta del molí de vent que apareix reproduït al plànol de la ciutat de Mallorca aixecat pel prevere Antoni Garau el 1644.

Quan, el 29 de setembre de 1648, els convents de Sant Francisco de Paula i del Sant Esperit reberen per herència el rafal de Son Gili, el molí el tenia arrendat Jaume Ramon, Barbeta, per ànnua mercè de 20 lliures. Amb instrument d’11 de juny de 1661 atorgat a la cúria de l’Hospital General davant el notari Jeroni Manent, els pares de dits convents establiren el molí, «que és la torre que està edificada y lo sintell de aquella devant la porta de la ciutat dita la porta de Santa Catalina», al moliner de vent Pere Pou, imposant un cens anual de 4 lliures. Aleshores, confrontava amb el camí de les Mans (ARM, C-4666, s/f; ARM, Not. H-16, f. 219).

Pere Pou testà el 26 d’agost de 1676 i, el 18 d’octubre següent, la viuda, Margarita Roig, rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia les cases on vivia el difunt, situades a la parròquia de Santa Creu; unes cases al carrer del Sitjar; un molí de vent denominat de Son Gili, davant la porta de Santa Caterina, que tenia arrendat Francesc Melià per ànnua mercè de 50 lliures; un altre molí de vent denominat lo Molí de Sant Antoni, al Molinar de la Porta del Camp; un altre molí de vent denominat la Dama, que tenia arrendat Francesc Falconer per 26 lliures, i un altre molí al mateix lloc denominat Sant Joan, que tenia arrendat Francesc Mairata per ànnua mercè de 23 lliures (ARM, Not. 1771, f. 194).

Segons els estims de 1685, el molí pertanyia als hereus de Pere Pou i valia 800 lliures: «Molí de vent y terra de hereus de Pere Pou, vuyt-centas ll.s» Aquests hereus eren també propietaris d’altres tres molins al Molinar de Llevant, «al camí qui va a la creu de Pedra Mabre sortint per la porta del Camp» (ARM, D-1253, f. 195).

Amb acta de 2 de març de 1691 atorgat a l’escrivania de l’Hospital General, Margarita Roig —viuda en primeres núpcies del moliner Pere Pou i casat en segones núpcies amb el paraire Joan Noguera— establí el molí de vent a Joan Moll, Boter (ARM, Not. H-18, f. 116).

Joan Moll, Boter, testà el 12 de desembre de 1714 en poder del notari Jaume Bauçà i morí tres dies després. El 24 de novembre de 1734, el seu fill Joan Moll —moliner— capbrevà la propietat declarant que consistia en una peça de terra amb un molí de vent i dues casetes. Confrontava amb el camí denominat «de las Mans qui va a Puigpunyent», el molí de Miquel Gelabert i el rafal de Son Gili. Era tenguda sots alou de l’Hospital General i prestava 30 lliures cens de nombre de 40 al mariner Bartomeu Noguera, 2 lliures cens al convent del Sant Esperit i 2 lliures cens al convent de Sant Francisco de Paula (ARM, Not. H-5, f. 212).

Més endavant, en fou propietari Joan Moll Morey, qui morí el 21 de juny de 1821 i nomenà hereva la seva esposa, Francina Anna Bosch Valent, casada en segones núpcies amb Joan Quetglas Llinàs (RP11, 4597-terme).

El 23 de febrer de 1884, davant el notari Joaquín Pujol Muntaner, Francina Anna Bosch Valent vengué la propietat, per preu de 3.000 pessetes, als fills del segon matrimoni: Jaime (†11-09-1914) —mariner o jornaler—, Antonia, Magdalena —jornalera— i Francisca Quetglas Bosch, casada amb Francisco Terrasa Reinés. Aleshores, la propietat era denominada el Molí d’en Xaloc i comprenia el molí de vent, tres cases contigües que formaven tres habitatges separats, cuina, quadra i una peça de terra contigua a les cases en direcció al glacis de la fortificació, davant l’esplanada de Santa Caterina. Antigament, les edificacions estaven marcades amb els nombres 1-6 de la illeta 16, i en aquell moment, amb els nombres 4 i 6. La propietat ocupava una superfície de 966 m², ço és, 738 m² el terreny i 228 m² el molí i les cases. Confrontava, al nord, amb el Camp d’en Barceló; a l’est, amb el glacis de la fortificació; al sud, amb el camí que anava de la porta de Santa Caterina al camí de Ronda, i, a l’oest, amb el Molí d’en Nadal (íd.).

El 10 d’agost de 1887, davant dit notari Pujol, els germans Quetglas Bosch vengueren la propietat amb pacte de retro al forner Antonio Palmer Quetglas per 2.250 pessetes. Amb escriptura de 5 d’agost de 1891 autoritzada pel notari Guillermo Sancho, Antonio Palmer Quetglas la retrovengué als germans Quetglas Bosch pel mateix preu (íd.).

Antonia Quetglas Bosch vengué la seva 1/4 part indivisa, per preu de 562 pessetes amb 50 cèntims, a Antonio Palmer Quetglas mitjançant escriptura de 8 d’agost de 1891 autoritzada per dit notari Sancho (íd.).

Antonio Palmer Quetglas i Jaime Quetglas Bosch mogueren plet contra Magdalena i Francisca Quetglas Bosch sol·licitant que fos ordenada la divisió de la propietat per quartes parts. La petició fou acceptada en sentència de 22 de febrer de 1913 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja davant el secretari Guillermo Vidal. Foren nomenats pèrits per a assenyalar cadascun dels lots en què havia de dividir-se la finca els arquitectes Gaspar Bennázar Moner, José Alomar Bosch i Guillermo Reinés Font, els quals aixecaren un plànol que dividia la propietat en quatre trasts que tenien el mateix valor però no la mateixa superfície. Jaime Quetglas Bosch morí poc abans de dictar-se la sentència i la seva part —valorada en 1.290 pessetes— fou adjudicada al seu procurador, Pedro Ferrer Balaguer, a compte de la minuta impagada, que ascendia a 1.419 pessetes. La propietat fou dividida de la següent manera: la parcel·la nombre 1, de 232,3 m², als hereus de Magdalena Quetglas Bosch; la nombre 2, de 252,16 m², a Antonio Palmer; la nombre 3, de 324,44 m², a Pedro Ferrer Balaguer, i la nombre 4, de 304,15 m², a Francisca Quetglas Bosch (íd.).

L’industrial Juan Frau Pons adquirí les parcel·les d’Antonio Palmer Quetglas i Pedro Ferrer Balaguer, per preu de 1.600 pessetes cadascuna, mitjançant escriptures de 17 d’agost de 1916 i 28 de maig de 1918 autoritzades respectivament pels notaris José i Pedro Alcover Maspons (íd.).

Francisca Quetglas Bosch morí sense testar el 9 de maig de 1916 i, en acte de 4 de setembre següent dictat per Antonio Núñez de Castro Salcedo —jutge de primera instància del districte de la Catedral— davant el secretari d’actuacions Juan Bestard, en fou declarat hereu ab intestato el seu pubil, Francisco Terrasa Quetglas, qui, amb escriptura de 6 de desembre següent autoritzada pel notari José Alcover Maspons, vengué la seva parcel·la a Gaspar Llabrés Llabrés per 1.600 pessetes (íd.).

Gaspar Llabrés Llabrés morí el 9 de maig de 1923, amb testament que havia disposat el 27 de juliol de 1915 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereva universal la seva pubila, María Llabrés Torrendell —casada amb Juan Buades Gomila—, nascuda del seu matrimoni amb Teresa Torrendell Bonich. La parcel·la ocupava una superfície de 304,15 m², dels quals 186 m² eren edificables i 118,15 m² no ho eren perquè s’havien de convertir en via pública (íd.).

El 20 de maig de 1925, davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, María Llabrés Torrendell vengué la parcel·la a Catalina Gazá Sard per 500 pessetes. Gazá vengué el solar edificable —186 m²— amb una casa en construcció al prevere Bartolomé Quetglas Gayá —veïnat de Felanitx—, per preu de 1.500 pessetes, mitjançant escriptura de 4 de novembre de 1933 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons. Bartolomé Quetglas Gayá morí el 20 de gener de 1964, amb testament que havia ordenat el 4 de novembre de 1933 en poder de dit notari Alcover, en què instituí en la porció llegítima son pare, Miguel Quetglas Fons (†6-7-1941), i nomenà hereves en parts iguals les seves germanes Juana María i Antonia Quetglas Gayá, les quals acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 29 d’abril següent autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría. Aleshores, la casa —de planta baixa, pis i corral— estava marcada amb el nombre 6 del carrer de Teodoro Llorente (íd.).

Amb escriptura de 7 de desembre de 1974 autoritzada pel notari Raimundo Clar Garau, Juana María i Antonia Quetglas Gayá declararen que damunt la casa preexistent —botiga, algorfa i corral— havien construït un edifici de planta baixa —local comercial—, entresol —habitatge i despatx— i vuit pisos d’un habitatge per planta marcat amb els nombres 6, 6-A i 6-B del carrer de Teodoro Llorente. Els habitatges foren adquirits per Catalina Jaume Cañellas, Antonio Buades Castell i Francisca Cueto Abascal, Antonia Pujol Amengual, Pablo Pujadas Salom i Margarita Salvá Rebassa, Francisca Ferrer Reus, Friedrich Schroeder, Sebastián Juliá Bosch, Miguel Quetglas Oliver, Bartolomé Quetglas Gayá, Rafael Quetglas Oliver i María Teresa Boldú Margarit (RP11, 32358-III, 1a).

Juan Frau Pons agrupà les parcel·les nombres 2 i 3 —de 576,6 m² de superfície total— sota una mateixa finca registral mitjançant escriptura de 28 de maig de 1918 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons. Frau morí el 30 de maig de 1923, amb testament que havia disposat el 13 de febrer de 1901 en poder del notari Juan Palou Coll, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, María Horrach Rosselló, i propietàries, les seves filles: María (†11-04-1904) i María de las Mercedes Frau Horrach, casada amb Víctor Flórez Horrach. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 5 de setembre següent autoritzada pel notari Juan Bauzá Clar (RP11, 10838-terme).

El 19 de desembre de 1939, davant el notari Manuel Cerdó Pujol, María Horrach Rosselló i la seva filla María de las Mercedes Frau Horrach vengueren la propietat, per preu de 2.600 pessetes, als cònjuges Antonio Verdera Flexas i Ana Jaume Ramis. Aleshores, ocupava una superfície de 464 m² perquè la resta s’havia destinat a l’obertura del carrer de Teodoro Llorente (íd.).

Amb escriptura de 3 d’abril de 1940 autoritzada pel notari Juan Alemany Valent, Antonio Verdera Flexas i Ana Jaume Ramis vengueren una porció de 137 m², per preu de 500 pessetes, a Isabel Rigo Barceló —casada amb Jaime Calafell Ferrer—, qui hi construí una casa de planta baixa o magatzem i dos pisos que treia portal al carrer de Teodoro Llorente (RP11, 20137-terme).

El 15 de febrer de 1947, davant el notari Antonio Soldevilla Guzmán, Antonio Verdera Flexas i Ana Jaume Ramis vengueren els 327 m² restants, per preu de 40.875 pessetes, a Apolonia Rigo Barceló —casada amb el comerciant Antonio Ruiz Cerdá—, qui vengué una porció de 74 m², per preu de 2.000 pessetes, a María Luisa Vives Andreu —casada amb l’enginyer industrial Pedro Sansó Riera— mitjançant escriptura de 15 de gener de 1949 autoritzada pel notari Juan Alemany Valent (RP11: 19889-terme, 24929-terme).

El 10 de juny de 1970, davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Apolonia Rigo Barceló agrupà sota una mateixa finca registral la resta de la parcel·la —que ocupava una superfície de 253 m²— i altres dues propietats, ço és: 1) un trast de 30 m² procedent del Camp d’en Barceló —on hi havia una edificació aixecada per la Prefectura de Propietats de l’Exèrcit de Terra— que confrontava amb el carrer de Cataluña i que adquirí de l’industrial José Salvá Mínguez, per preu de 3.000 pessetes, mitjançant escriptura de 25 de febrer de 1947 autoritzada pel notari Antonio Soldevilla Guzmán; 2) una peça de terra de 10,5 m² procedent de l’antic camí dels Molins que confrontava amb el carrer de Teodoro Llorente i que adquirí de Juan Massanet Moragues —com a batle de Palma—, per preu de 3.150 pessetes, mitjançant escriptura de 29 d’octubre de 1958 autoritzada pel notari José Clar Salvá. La parcel·la resultant ocupava, segons dades registrals, una superfície de 316,5 m² i confrontava amb els carrers de Cataluña i de Teodoro Llorente, l’edifici de Francisco Moragues i de Guillermo Ginard i les propietats de VICOBO SA, Isabel Rigo Barceló i José Montaner Sureda (RP11: 19889-terme, 24737-terme, 30112-terme, 14705-III).

Amb escriptura de 24 de juny de 1970 autoritzada per dit notari Chacártegui, Apolonia Rigo Barceló vengué la propietat, per preu de 120.000 pessetes, al militar Guillermo Cifre Llompart, qui hi promogué la construcció d’un edifici de planta baixa —amb tres locals comercials— i nou pisos amb dos habitatges per planta. L’obra nova fou declarada amb escriptura de primer de juliol següent autoritzada pel mateix notari. El 30 de novembre següent, el Ministeri de l’Habitatge expedí cèdula per la qual atorgava a l’edifici la qualificació definitiva de «viviendas de protección oficial, grupo primero». Els habitatges foren adquirits per José Jaume Oliver i María Teresa Boldú Margarit, Antonia Jaume Oliver, Juana Capllonch Plomer, Francisco Oleza Ferrer, Darío Abásolo Viguri i Cecilia Astrain Ruiz, Juanita Lore Maddox, José Sampol Pons, Apolonia Rigo Barceló, Miguel i Margarita Maimó Ballester, Marie Claudine Mathilde Lucas, Carmen Oleza Ferrer, Amado Arrague Suau, Mercedes Mateo Giménez, Sebastián Mas Salas i Carmen Tous Meliá, Miguel Gual Amengual i Micaela Pizá Nicolau, Catalina Fidela Cifre Díaz Oyuelos, Miguel Ferriol Jordá i María Amelia Boada Cabrer, Margarita Garcías Vich, Miguel Llull Vallespir i Francisco Salas Reiner (RP11, 14705-III).

María Luisa Vives Andreu hi agregà una peça de terra de 342,15 m² procedent del Camp d’en Barceló que adquirí de l’industrial José Salvá Mínguez, per preu de 15.000 pessetes, mitjançant escriptura de 18 de novembre de 1949 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada. Confrontava amb el carrer de Cataluña i el passeig de Mallorca (RP11, 25557-terme).

El 21 de setembre de 1950, davant el notari José Vidal Busquets, María Luisa Vives Andreu agrupà els dos solars procedents del Molí d’en Xaloc i del Camp d’en Barceló sota una finca registral que ocupava una superfície de 416,15 m² i la vengué, per preu de 17.000 pessetes, a Pedro Grau Esteban, qui, amb escriptura de 12 de març de 1952 autoritzada pel mateix notari, la vengué pel mateix preu a Pedro Sansó Riera (RP11: 24929-terme, 25557-terme, 25960-terme).

Pedro Sansó Riera dividí la parcel·la en dos trasts de 208 m² i 208,15 m² i hi feu construir sengles edificis segons projecte de l’arquitecte Antonio García Ruiz Rosselló (RP11, 25960-terme).

Un dels edificis comprenia planta baixa —destinada a locals comercials— i cinc pisos —dos habitatges per planta— i estava marcat amb els nombres 9 i 11 del carrer de Cataluña. L’obra nova fou declarada amb escriptura de 29 d’abril de 1952 autoritzada pel notari Ignacio Alonso Linares i inscrita com a finca independent amb escriptura de 23 de març de 1955 autoritzada pel notari José Masot Novell. El 12 de desembre de 1955, davant dit notari Masot, Pedro Sansó Riera vengué l’edifici, per preu de 819.000 pessetes, a Pedro Juan Juan Vila i a José Juan Darder —misser—, veïnats de Valldemossa, els quals el vengueren per 816.000 pessetes als germans María de la Concepción, María del Carmen —casada amb Joaquín Zaforteza Zaforteza— i José Montaner Sureda mitjançant escriptura de 6 de juny de 1958 autoritzada per dit notari Masot (íd.).

L’altre edifici comprenia planta baixa —destinada a locals comercials— i sis pisos —dos habitatges per planta— i formava xamfrà amb el passeig de Mallorca —nombres 7 i 9— i el carrer de Cataluña —nombres 1-5. Pedro Sansó Riera declarà l’obra nova amb escriptura de 29 d’abril de 1952 autoritzada pel notari Ignacio Alonso Linares, la inscrigué com a finca independent amb escriptura de 23 de març de 1955 autoritzada pel notari José Masot Novell i la vengué en aquell mateix acte, per preu d’1.100.000 pessetes, a José Mosquera Caballero, registrador de la propietat d’Inca, casat amb María Merino Ceinos (RP11, 27753-terme).

Pel que fa a la parcel·la nombre 1 del Molí d’en Xaloc, adjudicada (1913) als hereus de Magdalena Quetglas Bosch, el registre de la propietat no en fa menció, per la qual cosa pensam que fou destinada a l’obertura o ampliació de vies públiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s