Son Espanyol

Son Espanyol de la Font de la Vila

La possessió es configurà mitjançant l’agrupació de diverses propietats que adquirí la família Español, de qui prengué nom. Se situa entre les carreteres d’Esporles i de Valldemossa. Per la seva proximitat a la font de la Vila, també s’ha documentat com a Son Espanyol de la Font de la Vila.

La fesomia de la possessió tal com es conegué fins al començament de la passada centúria es deu a diferents compres efectuades per Pere Spanyol i el seu fill Nicolau al llarg del segle XV.

El 19 de gener de 1448 Pere Spanyol adquirí de Blanca (viuda del forner Vicenç Sitjar) i del seu fill Gabriel Sitjar l’alqueria Abnalachor i el rafal Rupit. Els venedors els tenien com a hereus de Vicenç Sitjar segons el testament que disposà el 22 de setembre de 1435 davant el notari Gabriel Abellar. L’escriptura de compravenda indica que prèviament havien estat de Joan Burguet i de Gabriel Ribes, els quals els vengueren a un comprador que desconeixem mitjançant escriptura de 23 de juny de 1428 autoritzada pel notari Antoni Catany. En el moment d’adquirir-los Pere Spanyol ja posseïa el domini directe que pesava damunt ells per venda que li havia signat Beatriu, casada amb Ponç Ramis, mitjançant escriptura de 17 de desembre de 1447 autoritzada pel notari Joan Parets (ARM, Not. M-171, f. 31; ARM, ECR-1113, f. 50).

L’alqueria Abnalachor confrontava amb l’alqueria i rafal de Bartomeu Pont de la Terra; l’alqueria del notari Tomàs Clavell, antigament de Bernadí Oliver (probablement Son Berga, car Tomàs Clavell era propietari d’una part del que posteriorment es conegué com a Son Berga); l’alqueria de Bartomeu Joan, antigament de Lluís Alemany; a la part de mestral i tramuntana, amb l’alqueria d’Antoni Pontiró, antigament de Nicolau Marí, i l’honor de Canet. El rafal Rupit confrontava amb el rafal de Magí Monsó «vocato de la Moga», l’alqueria Jovera, l’alqueria que fou de Vinyelles, l’honor de Canet i l’alqueria Abnalachor mitjançant el camí de Canet. Aquesta propietat també fou coneguda com a alqueria Corbera, i fou en aquest indret on es construïren les cases de la possessió, com així assenyala Nicolau Spanyol a la capbrevació que efectuà el 10 de novembre de 1605 (íd.).

Segons la capbrevació que Pedro Pachs, abans Español, Santacília efectuà el 1658, el rafal Rupit cal identificar-lo amb la part de l’íntegra propietat que confrontava amb la possessió major mitjançant el camí de la Terra (de traçat desconegut), el rafal de Sarrià anomenat les Coves, Canet, el rafal de n’Escola (posteriorment la Casa Nova de Canet) i la Jovera (ARM, ECR-1156, f. 158).

El 29 d’agost de 1453 Pere Spanyol adquirí de Bartomeu Pont de la Terra, de la seva dona, Joaneta, i de Magdalena (casada amb Pere Pont de la Terra) l’alqueria Jovera. Era tenguda sots alou propi (comprès en la venda) i confrontava amb l’alqueria Abnalachor (del comprador), la síquia de la ciutat, l’alqueria anomenada la Casa Redona (dels venedors) i el rafal de Joan Torrella que antigament havia estat de Martí Monyos. La titularitat de la Casa Redona per part dels venedors i la vinculació de la família Pont de la Terra amb la porció de Son Berga tenguda sots domini directe de l’Hospital General permeten plantejar la hipòtesi que aquesta primera propietat formava part del que més tard es conegué com a Son Berga (ARM, Not. M-175, f. 327v).

Algunes notes obtengudes durant la investigació ens permeten afirmar que l’alqueria Jovera pertanyia a Pere Pont de la Terra el 1437. Aleshores era tenguda sots domini directe d’Antoni Brondo i confrontava amb la síquia de la ciutat, l’alqueria anomenada la Casa Redona, el rafal dels Monyos i l’alqueria de Gabriel Ribes que fou d’en Corbera (ARM, ECR-487, f. 215v).

Pere Spanyol es casà (1454) en primeres núpcies amb Eleonor Pachs Segarra i en foren fills Nicolau, Esperandeu (canonge de la Seu), Antoni (casat amb Bernadina Çavila), Francesquina (casada amb Gaspar Genovard Sala), Agnès (casada amb Jordi Pont) i Eleonor Spanyol Pachs. En segones núpcies es casà amb Puigdorfila Sala Serra, viuda del mercader Gaspar Genovard. Testà el 5 de setembre de 1468 davant el notari Pere Llitrà i nomenà hereu el seu fill Nicolau, qui amplià la possessió mitjançant la compra de dues propietats veïnades (Barceló et al., 1999: 25).

El 7 de setembre de 1472 davant dit notari Llitrà adquirí el rafal d’en Sabater. No hem pogut localitzar l’escriptura de compravenda, car falten nombrosos protocols d’aquest notari, però gràcies a les capbrevacions efectuades posteriorment per membres de la família Español, sabem que aleshores la propietat era tenguda sots domini directe d’Antoni Comelles i de la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat. El domini directe que es reservà Antoni Comelles fou adquirit per Pere Spanyol Maxella d’Eleonor Fortesa Tagamanent i de Francesc Olesa mitjançant escriptures de 13 de març i 5 de novembre de 1598 autoritzades pel notari Joanot Mollet. D’altra banda, el domini directe que corresponia a la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat fou adquirit per Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors del procurador major de dita confraria el 9 de desembre de 1835 (ARM, ECR-1113, f. 50; ARM, Not. M-1002: f. 57, 169v; ARM, Not. S-1947, f. 124v).

L’11 d’agost de 1476 Nicolau Spanyol Pachs adquirí del solleric Bartomeu Magraner un rafal veïnat que era tengut sots domini directe dels hereus de Margarita, filla de Pau Terriola, casada amb el doctor en lleis Bartomeu Armadans, i prestava 10 lliures cens a un censualista que no cita l’escriptura. Confrontava amb la possessió de la Casa Redona, una altra propietat del comprador, la propietat de Bartomeu Pont de la Terra i el camí de Valldemossa. El venedor la tenia per compra que feu a la cúria del Batle el 10 de desembre de 1470. S’ha d’identificar aquesta propietat amb el rafal que posteriorment es denominà Son Magraner, com veurem a continuació (ARM, Not. M-459, f. 117).

Nicolau Spanyol Pachs es casà (1470) amb Joaneta Genovard Sala, filla de Gaspar Genovard i de Puigdorfila Sala Serra, i en foren fills Nicolau Pere i Pere Joan o Perot Spanyol Genovard (casat amb Violant Sant Martí). Testà el 9 de desembre de 1507 davant el notari Miquel Mulet, nomenà hereu el seu fill Nicolau Pere i ordenà substitucions a favor dels fills de Francina i Joana Spanyol, casades amb Ramon Gual i Bernadí Jòlit, respectivament. Joaneta Genovard Sala testà el 27 de setembre de 1462 i fou enterrada en el convent de Sant Domingo (Barceló et al., 1999: 36; ARM, Not. 3052, f. 176).

Nicolau Pere Spanyol Genovard testà el 18 de novembre de 1518 davant el notari Damià Mulet i nomenà hereu el seu fill Nicolau, nascut del seu matrimoni amb Caterina Puigdorfila, filla de Joan i d’Anneta (ARM, ECR-1113, f. 50).

Nicolau Spanyol Puigdorfila morí sense descendència el 19 de setembre de 1562 amb testament que havia ordenat el 3 de juny de 1558 davant el notari Perot Mulet, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Elisabet, i propietaris, el seu nebot tercer Pere Spanyol Maxella, a qui deixà tota la possessió de Son Espanyol amb els rafals i cases, i Joan Puigdorfila (ARM, Not. 3052, f. 176).

Segons els estims de 1578, la possessió pertanyia a Pere Spanyol Maxella i valia 17.000 lliures: «La possessió de mossèn Pere Spanyol, deset mília lrs.» (ARM, D-1251, f. 148v).

El 1589 Pere Spanyol Maxella capbrevà el rafal d’en Corbera i l’alqueria Jovera, que constituïen la part de la propietat tenguda sots alou propi. Confrontaven amb la possessió de Nicolau Berga, Sarrià, la possessió i cavalleria de Canet i terres de Francina Puigdorfila. Aquesta darrera propietat s’ha d’identificar amb Son Magraner, malgrat que, com es veurà a continuació, l’entrega a la família Puigdorfila es formalitzà dos anys després. La capbrevació remet a una escriptura signada el 16 de juny de 1355 davant el notari Jaume Tordera com a prova del domini directe sota el qual es trobaven el rafal d’en Corbera i l’alqueria Jovera (ARM, ECR-1106, f. 861).

El 22 d’octubre de 1591 Pere Spanyol Maxella, el matrimoni Gaspar Puigdorfila i Beatriu Caulelles, el seu fill Francesc Puigdorfila Caulelles i Joan Puigdorfila (fill de Joan Puigdorfila, un dels hereus de Nicolau Spanyol Puigdorfila) signaren escriptura de transacció per la qual Pere Spanyol Maxella entregà a la família Puigdorfila una quarta part de la possessió de Son Espanyol que cal identificar aproximadament amb Son Magraner (ARM, Not. M-1000, f. 205; ARM, Not. 3052, f. 176).

Pere Spanyol Maxella era fill de Jerònim Spanyol Olesa (cosí segon de Nicolau Spanyol Puigdorfila) i de Violant Maxella, els quals es casaren el 4 de setembre de 1535. Pretengué la successió a un vincle dels Pachs, raó per la qual de vegades es cognomenava Pachs Spanyol. Es casà amb Drusiana Sant Martí Francolí, filla d’Esperança Francolí, i en foren fills Violant (casada amb Pere Ramon Fortesa), Nicolau, Ramon, Pere i Jerònim Pau Spanyol Sant Martí (casat amb Joana Vivot). Morí el 2 de novembre de 1602 amb testament que havia disposat el 29 d’octubre anterior davant el notari Francesc Ferragut, en què nomenà marmessors els seus germans Miquel, Jerònim (prevere) i Agnès (viuda de Jordi Caulelles), el seu cunyat Pere Antoni Sant Martí i els seus fills. Elegí sepultura a la Seu, a la capella de Sant Pere. Feu diversos llegats i obres pies, com per exemple a Joan Janer, «mon majoral», a qui deixà durant tot el temps de la seva vida dues quarterades de terra «per sembrar a un cap del sementer de la mia possessió dita Son Spanyol», els fruits d’algunes rotes que el donatari acostumava a sembrar i sis quarteres de forment portat i porgat «en la sua habitació en la festa de Sant Pere y Sant Feliu del mes de agost». Deixà al seu germà Miquel 12 quartons d’oli clar i vell per les festes de Nadal i una quartera d’olives verdes «de las millors se podran cullir de la mia possessió de la Font de la Vila, tot portat a la sua habitació». Deixà en concepte de llegítima al seu fill Jerònim Pau 5.000 lliures i tots els censos que cobrava de particulars i habitadors de la vila i terme de Sóller. Deixà en concepte de llegítima al seu fill Ramon les dues cases contigües que el testador tenia a la parròquia de Sant Jaume, les quals eren de l’heretat de son pare, Jerònim Spanyol, situades davant «las mias casas majors de el Born»; unes altres cases devora les anteriors que Jerònim, germà del testador, adquirí de Mariana Gual, viuda, mitjançant escriptura de 23 d’octubre de 1598 signada a l’escrivania del Rei; i «lo meu rafal tinch junt de la iglésia de Nostre Señora dels Òrfens y de el gloriós Sant Matgí […] en lo camí de Andraix». Deixà al seu fill Nicolau «tota la mia íntegra possessió dita Son Spanyol, situada prop la font de la Vila, juntament ab tot lo que per mi en aquella serà ajustat fins lo dia de mon òbit», i les cases que el testador tenia a la parròquia de Santa Creu, a la plaça del Born. Nomenà hereu usufructuari el seu germà Jerònim, i propietari, el seu fill Nicolau. Fundà un fideïcomís damunt les propietats que llegà al seu fill Nicolau (AS, Exp. comte Peralada, 218).

El 21 de novembre de 1602 el notari Francesc Ferragut inicià la redacció de l’inventari de béns de Pere Pachs, abans Spanyol, Maxella a instància del prevere Jerònim Spanyol, com a hereu usufructuari. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, a la plaça del Born, i unes cases menors a l’enfront; la possessió de Son Espanyol, situada devora la font de la Vila, i el rafal de Son Espanyol (conegut posteriorment com a Son Espanyolet), situat a prop de l’arraval de Santa Caterina. Segons aquest document, la possessió estava formada per dos rafals: Son Gener, antigament el rafal Rupit d’en Corbera, i Son Sabater, que se situava devora el pinar de l’Infern. Molt probablement Son Gener pren nom de Joan Janer, majoral de la possessió. Confrontava amb Sarrià, el camí d’Esporles devora el Rutló, la possessió de Son Berga, el camí de la Terra, un rafal de Gaspar Puigdorfila abans de les mateixes pertinences (Son Magraner), la síquia de la font de la Vila i el rafal Brut de Canet. Les cases comprenien diverses cambres, un celler, una tafona i una capella i hi havia una guarda d’egües (ARM, Not. 5141, f. 281).

Nicolau Pachs, abans Spanyol, Sant Martí testà el 1611 davant el notari Francesc Ferragut i nomenà hereu propietari el seu fill Pedro, nascut del seu matrimoni amb Margarita Santacília (†7-4-1613). El 12 de juny de 1630 es redactà l’inventari dels seus béns, que comprenia, entre d’altres, la possessió de Son Espanyol, dotada d’una tafona de tres bigues. La descripció d’algunes estances suggereix que el difunt havia efectuat algunes millores a les cases (ARM, Not. 6478, f. 114).

Pedro Pachs, abans Español, Santacília es casà el 23 de setembre de 1631 amb Joana Dameto, qui li aportà una dot d’11.000 lliures mitjançant escriptura de 29 d’abril anterior autoritzada pel notari Miquel Galmés. Morí el 6 de gener de 1661 «circa cuatra horas de anit» amb testament que havia atorgat el 23 d’abril de 1654 davant el notari Macià Ferrer, en què fundà un altre fideïcomís que també incloïa la possessió de Son Espanyol, confirmà les disposicions del seu avi i ordenà que la primera successora fos la seva filla Margarita i els seus descendents, i en segon lloc, la seva altra filla, Bàrbara. Nomenà marmessors la seva dona, les seves filles, el seu gendre Albertí Dameto Rocabertí i el seu oncle Pedro Santacília. Elegí sepultura a la Seu, a la capella de Sant Pere. Nomenà hereva usufructuària la seva dona, Joana Dameto, «vivint vida vidual, casta y sens marit», i propietària, la seva filla major, Margarita, casada amb Albertí Dameto Rocabertí, amb substitució per al cas de morir sense descendència a favor de l’altra filla, Bàrbara, casada amb Francesc Verí, de qui no deixà descendència. A Bàrbara li deixà el rafal de Son Armadans o Son Torrella (AS, Exp. comte Peralada, 276).

Margarita Español Dameto es casà en primeres núpcies amb Albertí Dameto Rocabertí, II marquès de Bellpuig, i en segones, amb Joan Fuster de Sales. Fills del primer matrimoni foren Pedro, Albertí i Joan, i del segon, Joana. Morí el 2 de maig de 1666 amb testament que havia disposat el 8 de maig de 1665 davant el notari Antoni Moll, en què nomenà hereu universal usufructuari el seu home, Joan Fuster de Sales, i propietari, el primer fill mascle del segon matrimoni, deixant únicament la llegítima als fills nascuts del primer matrimoni. Per al cas ocorregut de no tenir fills mascles del segon matrimoni, nomenava hereva la seva filla Joana. Per decret de la Reial Audiència es declarà que els fideïcomisos fundats per Pere Pachs, abans Spanyol, Maxella i Pedro Pachs, abans Español, Santacília corresponien a Pedro Dameto Español. El 6 de maig de 1666 Antoni Dameto, oncle de Pedro Dameto Español, rebé en representació del seu nebot l’inventari de béns del seu avi, el qual descriu minuciosament els objectes que es trobaven a diferents estances de les cases (ARM, Not. S-1042, s/f).

Pedro Dameto Español, III marquès de Bellpuig, es casà amb Bàrbara Núniç de Sant Joan i en fou filla Margarita, qui el 8 d’agost de 1684 rebé l’inventari dels béns paterns, que consistien en la casa on morí el difunt, les possessions de l’Alqueria Blanca i l’Heretat (Bunyola), la possessió de Son Espanyol, unes cases a Artà i la possessió de Bellpuig (Artà). Bàrbara Núniç de Sant Joan es casà en segones núpcies amb Marc Antoni Cotoner Sureda, I marquès d’Ariany (ARM, Not. 789, f. 1).

Com que els fideïcomisos disposats per Pere Pachs, abans Spanyol, Maxella i Pedro Pachs, abans Español, Santacília eren agnaticis, després de la mort de Pedro Dameto Español la possessió de Son Espanyol i altres béns vinculats recaigueren damunt el seu germà Albertí, qui n’apareix com a propietari als estims de 1685: «La possessió dita Son Spañol, del egrègio don Albertí Dameto y Spañol, marquès de Bellpuig, vint-y-sis mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 199).

Albertí Dameto Español, IV marquès de Bellpuig, morí el 22 de desembre de 1727 amb testament que havia ordenat dos dies abans davant el notari Antoni Amorós, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Beatriu Sales Sales (†1738), qui el 24 següent rebé l’inventari dels seus béns. El patrimoni del difunt consistia en les cases majors, situades al Born, procedents dels béns de la família Español; la possessió de Son Espanyol; les possessions de l’Heretat i l’Alqueria Blanca (Bunyola); Son Cos (Marratxí); nombrosos béns a Artà (cases a la vila, la possessió de la Carbona, Bellpuig i el molí de Bellpuig, entre d’altres); la peça de terra denominada la Punta, d’unes 5 quarterades, i el rafal de Son Armadans. La descripció de les estances de les cases de Son Espanyol és molt exhaustiva i permet confirmar que aleshores ja ocupaven una volumetria considerable (ARM, Not. 789, f. 107).

Per la mort sense descendència d’Albertí Dameto Español i en aplicació de la sentència de 17 de juny de 1734 dictada pel Reial i Suprem Consell de Castella, els fideïcomisos de la família Español foren declarats a favor d’Antoni Dameto Dameto. El 1741 son pare, Francesc Dameto Togores, V marquès de Bellpuig, casat amb la seva neboda Margarita Dameto Núniç de Sant Joan (filla de Pedro Dameto Español), capbrevà la possessió en nom del seu fill Antoni (ARM, ECR-1120, f. 106v).

Diversos contractes d’arrendament i descripcions dels estims de la possessió signats pels seus propietaris al llarg del segle XVIII ens proporcionen informació molt valuosa sobre microtoponímia i la disposició de la propietat en aquell moment. Servesquin com a exemple els dos següents:

• El 12 de febrer de 1746 Antoni Dameto Dameto llogà la possessió als comerciants Josep Ascher i Pere Torrandell Llabrés. El propietari es reservava les cases majors, el jardinet contigu i els estudis situats damunt els estables per a habitació dels criats. Les cases comptaven amb un celler on hi havia dos cups de fusta i quatre botes congrenyades, una tafona de quatre bigues, un molí de sang i un pou anomenat el pou Salat. Al contracte se citen topònims o indrets com ara el sementer d’Enmig, l’avenc d’en Corbera, el camí que anava a l’avenc d’en Corbera, el Torrent, les Quarterades, la tanca Nova, la tanca de l’Era, el camí de Ciutat, el pla dels Morerets, el pou Salat, el sementer de les Rotes, el camí d’Esporles, el sementer de la font de la Vila, el puig d’en Gallur, el puig de la Font, les rotes del pinar de l’Infern, la coma Freda i les rotes prop del camí d’Esporles (ARM, Not. O-309, f. 7).
• El 9 de juny de 1766 Antoni Dameto Dameto signà un contracte d’amitges de la possessió a favor del negociant Bernat Bauçà i del conrador Miquel Serra per temps de sis anys. Restaven excloses del contracte les cases majors, l’hortet, els estudis dels criats, la vinya i la part propera a l’avenc d’en Corbera, car el propietari es reservava la possibilitat de treure la garriga d’aquella zona. Així mateix, el senyor retenia dues terceres parts de la collita d’oli, un terç de les garroves i la meitat de les ametles. A més dels topònims citats al paràgraf anterior, s’hi esmenten tres horts: l’hortet que cal identificar amb el jardinet a què fa referència el contracte de 1746, l’hort de la Sínia i l’hort dels Tarongers (ARM, Not. R-1176, f. 78).

Antoni Dameto Dameto, VI marquès de Bellpuig, es casà (5-5-1743) amb Maria Despuig Dameto (1727-1766), filla de Ramon Despuig Cotoner, III comte de Montenegro i V de Montoro, i de Maria Dameto Sureda de Sant Martí, i en foren fills Francesc Xavier (qui continuà la línia major dels Dameto), Joan, Nicolau, Ramon i Antoni (Ramis de Ayreflor, 1911: 225-227).

El 24 de setembre de 1772 Antoni Dameto Dameto signà donació universal a favor del seu fill Francesc Xavier amb motiu del matrimoni que havia de celebrar amb Concepción Crespí de Valldaura Lezquina. La donació es feu efectiva mitjançant escriptura de 18 de gener de 1805 autoritzada pel notari Francesc Pujol (ARM, ECR-1159, f. 64).

Segons l’Apeo (1818), Son Espanyol, amb una estimació de 67.000 lliures, era una de les possessions millor valorades del terme de la ciutat. Ocupava una superfície de 200 quarterades, de les quals 90 eren camp de segona qualitat amb oliveres i garrovers, 100 eren camp de tercera qualitat amb garrovers, i les 10 restants, garriga (ARM, D-1530, f. 106v).

Francesc Xavier Dameto Despuig (1748-1828), VII marquès de Bellpuig i mariscal de camp dels Reials Exèrcits, es casà amb Concepción Crespí de Valldaura Lezquina, filla dels comtes d’Orgaz, Castrillo i Sumacàrcer. Morí el 8 de març de 1828 amb testament que havia ordenat el 30 de juliol de 1825 davant el notari Pere Miquel Roig, en què nomenà hereus universals propietaris la seva nora, Joana Boxadors Cotoner (†17-8-1862) —viuda del seu fill Antoni Maria (†7-6-1825)—, i el fill primogènit d’aquests, Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors. El 14 de març de 1828 el jutjat de guerra de Mallorca elaborà l’inventari de béns de l’herència, que comprenia les cases majors, on morí el difunt, situades a la parròquia de Santa Creu, amb entrada principal pel carrer de Can Granada i un altre portal al Born; unes cases contigües a les anteriors (on aleshores vivia el canonge Joan Dameto, germà del difunt) que donaven als carrers de la Concepció i Can Granada; unes altres cases contigües a les anteriors on aleshores vivia Ramon Dameto (germà del difunt); unes cases (on aleshores vivia Aina Cotoner) situades a la parròquia de Santa Eulàlia, devora l’església del convent de Sant Francesc d’Assís; unes cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer de Can Savellà, antigament dit de Ca Dona Santjoana; Son Claret i les possessions contigües de Santa Ponça, la Porrassa i Son Bugadelles (Calvià); Son Espanyol, Son Armadans, la Punta, Son Pujol i Son Santjoan (Palma); l’Alqueria Blanca (Bunyola); Son Cos (Marratxí); i la baronia del comte d’Empúries, amb les cavalleries de Lloró i d’en Figuera, que tenia per indivís amb el marquès de Campofranco (GEM, IV, 237; Ramis de Ayreflor, 1911: 326-327; RP6, 52-terme, 1a).

El 15 de setembre de 1842 davant el notari Francisco Sancho Pujol, Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors protocol·litzà una escriptura de 9 de desembre de 1835 mitjançant la qual Jaume Moyà, prevere i procurador major de la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat, vengué al marquès de Bellpuig per preu de 70 lliures el domini directe que pesava damunt 2/4 parts del rafal de Son Sabater. D’aquesta manera passà a posseir el ple domini de tota la possessió de Son Espanyol (ARM, Not. S-1947, f. 124v).

Lo endemà Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors inicià l’establiment de la possessió, ço és, de la part situada entre l’església d’Establiments, el camí reial d’Esporles, Son Morlà i Son Berga, i el 4 de setembre de 1845, el de la part situada entre Son Magraner i Son Berga. Per delimitar els trasts encarregà l’aixecament de dos plànols a Juan Sorá Gazá, catedràtic de matemàtiques de l’Institut Balear. El primer plànol era en color i representava la part situada entre l’església parroquial d’Establiments (marcada amb la lletra a), el camí d’Esporles (lletra b), la possessió de Son Berga (lletra c), la resta de Son Espanyol (lletra d) i Son Morlà (lletra e). Els 91 trasts delimitats al plànol tenien una superfície que oscil·lava entre els 22 destres (els més petits, situats entorn de l’església parroquial d’Establiments) i les 12 quarterades que ocupava la parcel·la major (nombre 91, situada devora la part restant de la possessió). El plànol assenyala la superfície dels trasts de dimensions diferents als 25 destres o a la quarterada. Els trasts més petits, situats entorn de l’església d’Establiments, tenien accés des del camí d’Esporles mitjançant diferents camins d’establidors que cal identificar amb els actuals carrers de la Mare Alberta, Pomar i Francesc Tomàs Oliver, que tenien una amplària d’un destre (4,2 metres). La resta de trasts tenien accés des del camí d’Esporles mitjançant dos camins. Un que arrancava en aquella via i finalitzava a les terres de la possessió que restaren sense establir; marcat al plànol amb la lletra f, tenia un destre d’ample i cal identificar-lo amb l’actual camí de la Coma Freda, un topònim que, com s’ha vist anteriorment, apareix documentat des d’almanco el segle XVIII. L’altre camí, marcat al plànol amb la lletra g, tenia 15 peus d’ample i s’ha d’identificar amb l’actual camí del Putxet. La resta de carrers i camins existents actualment a la zona es formaren per la parcel·lació dels trasts originals. Les escriptures d’establiment aporten informació complementària interessant, com per exemple que la partió entre Son Berga i Son Espanyol estava delimitada per una paret ruïnosa que Tomàs Quint Zaforteza Dameto, propietari de Son Berga, feu construir novament (ARM, Not. S-1947).

El segon plànol comprèn la part de la possessió situada devora Son Magraner. Conté 55 parcel·les (de la 92 a la 145, tot i que les marcades amb els nombres 101 i 144 estan dividides per la meitat). La superfície oscil·lava entre els 103 destres de la parcel·la 139 i les 2 quarterades i 75 destres de la 92. Aquesta porció de Son Espanyol confrontava amb Son Magraner (en part mitjançant un camí de carro d’establidors de Son Magraner), Son Berga (en part mitjançant un camí de carro que no es representa al plànol, però que citen les escriptures) i la resta de la possessió. Hi apareixen diferents camins, malgrat que no s’hi especifiquin ni l’amplitud ni el nom de les vies preexistents. Tanmateix les escriptures de compravenda de propietats que confrontaven amb aquests camins ens permeten saber que es tracten del camí de Canet (actualment denominat en part camí de la Real i en part camí de Can Gori), el carrer Llarg (que travessava longitudinalment tot l’espai parcel·lat), el camí de Can Canet (perpendicular al carrer Llarg) i el camí de Can Manuel (que arrancava al camí de Canet i arribava fins a les cases de la possessió de Son Espanyol) (ARM, Not. S-1949).

En total s’establí una superfície de 130 quarterades, 2 quartons, 2 horts i 24 destres, a més dels camins, de la qual 70 quarterades, 2 quartons, 1 hort i 17 destres corresponien a la part que confrontava amb el camí d’Esporles, i 60 quarterades, 1 hort i 7 destres, a la part afrontada amb Son Magraner (ARM: Not. S-1947, Not. S-1949).

Les escriptures de compravenda, signades totes davant el notari Francisco Sancho Pujol, no solen aportar les professions dels compradors. Molt probablement, es tractava de persones que feien feina a les possessions de la zona. L’únic emfiteuta que apareix documentat amb la distinció de don és Bartomeu Mir Coll, qui aleshores era secretari de l’Ajuntament Constitucional d’Esporles. Adquirí la parcel·la més gran, marcada al plànol amb el nombre 91, de 12 quarterades, 3 horts i 3 destres de superfície, la qual estava dividida en dues porcions pel camí de la Coma Freda (ARM, Not. S-1947, f. 196; RP2, 1398-terme, 1a)

Paral·lelament, mentre s’establia bona part de la possessió, el marquès de Bellpuig efectuà algunes obres de reforma a les cases, com així ho testimonia un contracte d’arrendament signat el 25 d’agost de 1855 pel seu apoderat. Parlant de la tafona, diu que «si bé en lo anterior arrendament consten cuatre bigues, dues de elles se llevaren cuant dit señor marquès feu obra de la casa urbana de dit prèdio y se col·locaren davall el terrat per jàcenes». El document informa que devora les cases hi havia un jardí i una vinya «que fa pochs añys ha fet plantar» i que hi havia un olivar al puig d’en Gallur. D’altra banda, s’havia fet un tancat de polls i se’n volia fer un altre «en el que fonch prat immediat a la font de la Vila». Finalment, cal assenyalar que la possessió patí dues torrentades el 1850, una de les quals havia destrossat la sínia de l’hort. També es feren algunes reformes a les cases que la família tenia a Palma, des d’on es traslladaren alguns elements a les cases de Son Espanyol (ARM, Not. S-1957, f. 659; Barceló et al., 1999: 27).

Segons l’escriptura que els germans Juan, José i Ignacio Rocabertí de Dameto Boxadors atorgaren el 31 de desembre de 1863 davant el notari Francisco Sancho Pujol, aleshores Son Espanyol ocupava una superfície de 243 quarterades. Estava marcada amb el nombre 40 del quarter 11è de la zona 4a i era tenguda en alou propi. La possessió estava plantada d’oliveres, garrovers, ametlers, vinya, polls i arbres fruiters. Tenia casa rústica i urbana, tafona, molí d’oli, celler i dependències d’ús agropecuari. Confrontava al nord amb establits de Son Morlà, Can Mallol, la Casa Nova i la font de la Vila; al sud, amb Son Berga i establits de Son Espanyol a la part de Son Magraner; a l’est, amb la síquia de la font de la Vila, i a l’oest, amb establits de Son Espanyol a la part del camí d’Esporles. El marquès de Bellpuig tenia dret de percebre 1.328 lliures 17 sous 2 diners pels censos alodials i redimibles imposats en l’establiment de Son Espanyol (RP2, 54-terme, 1a).

Francisco Javier Rocabertí de Dameto Boxadors, VIII marquès de Bellpuig, nasqué a València el 17 de novembre de 1802 i fou batiat el 23 següent a la parròquia de Sant Tomàs. Es casà a Mallorca el 29 de gener de 1831 amb Margarita Verí Salas i en foren fills Antonio María (†13-3-1887), Tomás i Juana Adelaida. Morí sense testar el 26 de març de 1875 a París, on s’havia exiliat amb la seva família durant el Sexenni Revolucionari (1868-74). A l’expedient d’ab intestato publicat el 22 de juny següent pel jutjat de primera instància de Figueres en fou declarat únic i universal hereu el seu fill Tomás, qui acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 28 d’agost següent autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas (íd., 2a).

Tomás Rocabertí de Dameto Verí morí el 29 de gener de 1898 amb testament que havia ordenat tres dies abans davant dit notari Sancho, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva universal propietària la seva germana, Juana Adelaida, qui acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 24 de novembre següent autoritzada pel mateix notari (íd., 5a).

Juana Adelaida Rocabertí de Dameto Verí nasqué a París el 27 de novembre de 1834 i fou batiada el mateix dia. El 4 d’octubre de 1856 es casà a la capital francesa amb Ramón Despuig Fortuny, VIII comte de Montenegro i X de Montoro, de qui no deixà descendència. Morí a Requesens el 29 de juny de 1899 amb testament que havia disposat el 3 de juliol de 1896 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereu universal propietari el seu germà Tomás amb substitució (que tengué efecte per premoriència) a favor dels nebots del seu home Fernando Truyols Despuig, marquès de la Torre, i José Despuig González de Valbuena. Mitjançant escriptura de 2 d’octubre de 1901 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas, José Despuig González de Valbuena s’adjudicà aquesta propietat (íd., 6a-7a).

José Despuig González de Valbuena morí el 13 de febrer de 1913 amb testament que havia ordenat el 12 de gener de 1907 davant dit notari Sancho, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Antonia Roten Gual (†31-8-1910), i el seu pubil, Luis Despuig Roten, al qual també nomenà hereu universal propietari. La descripció dels béns hereditaris es feu mitjançant una instància subscrita per l’hereu a Artà el 6 d’agost següent (íd., 8a).

Luis Despuig Roten morí el 13 de novembre de 1924 amb testament que havia disposat el 21 de desembre de 1914 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, María de los Dolores Truyols Villalonga, i propietari, el seu nebot Fernando Truyols Morell, fill de Mariano Truyols Villalonga, germà de la usufructuària. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 5 de maig següent autoritzada pel notari d’Artà Luis Gonzaga Pascual Ruiz (íd., 9a).

El 13 de setembre de 1941 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, el misser José Morell Villalonga, en representació de María de los Dolores Truyols Villalonga, veïnada de Pamplona, vengué la propietat per preu de 246.500 pessetes a Fernando Truyols Morell (íd., 10a).

Mitjançant escriptura de 31 de març de 1971 autoritzada per dit notari Chacártegui, Fernando Truyols Morell aportà Son Espanyol i altres 12 propietats a l’entitat Bellpuig SA (íd., 11a).

Per Reial decret 2405/86 de 10 d’octubre, publicat al BOE de 21 de novembre, es declarà d’urgència l’ocupació dels terrenys necessaris per edificar la Universitat de les Illes Balears. Aquesta àrea comprenia aproximadament un milió de metres quadrats a l’oest de la carretera de Valldemossa i afectava, entre d’altres, una porció de 542.000 m² de Son Espanyol. A causa de la manca de fons de la universitat per adquirir la infraestructura de manera directa, el Parlament de les Illes Balears aprovà un crèdit extraordinari de 200 milions de pessetes destinat a l’expropiació forçosa de l’espai. El primer d’octubre següent Nadal Batle Nicolau i Luis Francisco Piña Saiz, rector i gerent de la universitat, respectivament, procediren a l’ocupació de les terres expropiades (BOE, 21-11-1986, n. 279).

El 30 de març de 1993 el Parlament de les Illes Balears aprovà la Llei 2/1993 de creació del Parc Balear d’Innovació Tecnològica (ParcBit) amb l’objectiu de crear una plataforma per implantar i desenvolupar la societat de la informació a les Illes Balears. Per tal d’aconseguir l’espai necessari es crearen unes normes subsidiàries i complementàries, s’obrí un concurs d’oferta de terrenys i «no es descuida tampoc la possibilitat que el Govern de la Comunitat pugui exercitar altres opcions de compra i acudir al sistema de l’expropiació forçosa». El maig de 1994 s’organitzà el Concurs Internacional d’Idees per fer el pla director i es convidaren 11 equips d’arquitectes de prestigi internacional reconegut. El guanyador del concurs fou l’arquitecte britànic Richard Rogers (BOIB, 29-4-1993, n. 53).

El 19 de maig de 1995 davant el notari Luis Pareja Cerdó, l’entitat Bellpuig SA vengué el que restava de Son Espanyol al Govern de les Illes Balears, que l’adquirí representat pel president, Gabriel Cañellas Fons. Aleshores ocupava una superfície d’1.355.343 m². Al mateix acte la Universitat de les Illes Balears, representada pel rector, Nadal Batle Nicolau, cedí i transmeté gratuïtament al Govern de les Illes Balears una porció de Son Espanyol de 45.010,9 m² (RP2, 43444-43445-VI, 1a).

El 1996 s’inicià la rehabilitació de les antigues cases de la possessió per transformar-les en el Centre Empresarial Son Espanyol, seu de l’empresa pública ParcBit Desenvolupament SA, constituïda el 29 d’octubre de 1997 davant el notari Jaime Ferrer Pons. En paraules de Lennart Grut, membre de l’equip de Richard Rogers en el projecte del ParcBit, «el nostre pla rector fou creat a partir d’una anàlisi rigorosa del lloc i del paisatge. El pla fou dissenyat per conservar les característiques del paisatge autòcton i per mantenir el valor ecològic del lloc».

Mitjançant escriptura de 30 d’abril de 1998 autoritzada pel notari José María Feliu Bauzá, María Rosa Estarás Ferragut, consellera de Presidència de la CAIB, aportà Son Espanyol a l’entitat ParcBit Desenvolupament SA, representada per Alejandro Forcades Juan, com a president del seu Consell d’Administració i conseller delegat, en compliment dels acords adoptats pel Consell de Govern en sessió de 20 de febrer anterior (RP2, 43446-VI, 2a).

En sessió de 30 d’abril de 1999 el Consell de Govern aprovà el projecte d’execució i formulà el projecte de compensació de la fase A del ParcBit, a partir dels quals s’ordenà la finca. En aplicació del projecte de compensació, ParcBit Desenvolupament SA, representada per Príamo Villalonga Cerdá, com a president i conseller delegat de la societat i com a conseller d’Innovació i Energia del Govern de les Illes Balears, segregà al seu favor una porció de 576.254 m² que confrontava al sud i a l’est amb la resta del ParcBit, i al nord i a l’oest, amb la part exterior de la unitat d’actuació. La part romanent de la finca restà reduïda a una superfície de 839.729 m² (RP2, 57503-VI, 1a).

Mitjançant escriptura de 27 de febrer de 2002 autoritzada pel notari Eduardo Urios Camarasa, ParcBit Desenvolupament SA segregà al seu favor un trast de 10.833 m² que comprenia les cases de Son Espanyol, de 3.976 m², el qual estava marcat amb el nombre 53-55 al projecte de compensació de la fase A del ParcBit (RP2, 57544-VI, 1a).