Son Fort

Can Esbert

La propietat procedeix de la possessió de Son Quint i se situa al nombre 18 del carrer de Can Sbert. Pren nom de la família Sbert. Desconeixem l’origen de l’altre topònim.

El 15 de març de 1867 davant el notari Gabriel Oliver Salvà, José Quint Zaforteza Togores establí al registrador de la propietat Antonio María Sbert Borrás, fill d’Antoni i de Maria Magdalena, una porció de 3 quarterades que confrontava al nord-est i al sud-oest amb terres de Son Quint establides verbalment; al nord-oest, amb la garriga i el pinar de Son Quint, i al sud-est, amb Son Roqueta, de Francisco de Sales Aguiló Forteza. El preu fou de 1.200 lliures, ço és, 600 lliures d’entrada i damunt les 600 lliures restants es creà un cens reservatiu de 18 lliures al for de 3% pagador el 8 de setembre. Es pactaren diverses condicions. El comprador disposava d’un any per a aixecar a costes i despeses seves una paret de set pams d’alçada a la part del nord-oest, cedint al venedor una franja de set pams en tota la línia afectada per aquesta construcció, la qual el comprador restava obligat a conservar perpètuament. Així mateix, el comprador havia de satisfer el lluïsme a raó del 10% en cas de venda del domini útil de la propietat, i el venedor es reservava el dret de fadiga de 30 dies. El venedor tenia la facultat d’elegir el notari davant el qual s’atorgàs l’escriptura de compravenda. Finalment, si transcorrien tres anys sense que es pagàs el cens, la propietat havia de caure en comís (RP2, 766-terme, 1a).

Mitjançant escriptura de 5 de juny de 1870 autoritzada per dit notari Oliver, Antonio María Sbert Borrás adquirí de José Quint Zaforteza Togores una altra porció de 3 quarterades que agrupà amb l’anterior. Confrontava al nord amb terres venudes a Hermenegildo Rentierre Antich i a Jaime Bosch Servera; al sud, amb Son Roqueta, de Francisco de Sales Aguiló Forteza, mitjançant un camí d’establidors; a l’est, amb terres del comprador procedents de Son Quint, i a l’oest, amb una porció de Son Quint adquirida per José Binimelis Reus. El preu fou de 650 lliures, ço és, 600 lliures d’entrada i damunt les 50 lliures restants es creà un cens reservatiu d’1 lliura 10 sous al for de 3% pagador el 8 de setembre (íd., 3a).

Antonio María Sbert Borrás morí als 72 anys el 24 de març de 1894 amb testament que havia disposat el 18 de febrer de 1892 davant el notari Emilio Guasp Vicens, en què prellegà al seu fill Antonio María Sbert Canals «la quinta de recreo nombrada Son Fort […] con los muebles en ella existentes con el gravamen de tener que ceder a su hijo y hermano respectivo D. Mariano una faja de terreno de arriba abajo, de cabida de dos cuarteradas a la parte de la propiedad de D. Andrés Jaume, en el caso de que el propio D. Mariano se retire del servicio de la Armada y quiera construir en ella una casa de recreo». Nomenà hereva usufructuària la seva dona, Catalina Tomás Canals Rosselló (†21-10-1898), i propietaris, els seus fills: Antonia (casada amb Guillermo Ferragut Pou), Catalina (veïnada d’Andratx, casada amb Gaspar Moner Valent), María, Antonio María (misser) i Mariano Sbert Canals (militar), i els seus nets Antonio (misser) i Josefa Font Sbert (†6-9-1897) en representació de la difunta María Magdalena Sbert Canals (casada amb el notari Miguel Ignacio Font Muntaner). Segons escriptura de 8 de juny de 1904 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, la propietat es denominava Son Fort i tenia casa, cotxeria i altres dependències. Confrontava al nord amb les propietats dels hereus de Jaime Bosch, Hermenegildo Rentierre i Lorenzo Rosselló; al nord-est, amb les propietats dels hereus de Lorenzo Rosselló, de Mariano Sbert (abans de Bartolomé Trías), de Bartolomé Ferrá (abans de Jaime Bosch) i de José Cabot; al sud-est, amb un camí i Son Roqueta, de Victorino Aguiló Aguiló, i al sud-oest, amb la propietat d’Andrés Jaume, abans de José Binimelis (íd., 6a).

Antonio María Sbert Canals morí el 2 de febrer de 1932 amb testament que havia ordenat el 19 de juny de 1928 davant el notari José Socías Gradolí, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva usufructuària la seva dona, Camila Montaner Cay, i propietari, el seu germà Mariano Sbert Canals. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 10 de març següent autoritzada pel mateix notari (íd., 7a).

Mariano Sbert Canals morí el 13 de febrer de 1938 amb testament que havia disposat el 27 d’octubre de 1936 davant el notari Juan Alemany Valent, en què instituí en la porció llegítima els seus fills Antonio María i Catalina Sbert Massanet (religiosa, veïnada de Vitòria). Nomenà hereva usufructuària la seva dona, María Amalia Massanet Verd, i propietaris, els seus fills Juan, María del Carmen, María Amalia (casada amb el metge Antonio Grau Pujol), María Magdalena (casada amb Nicolás Brondo Flórez) i María Antonia Sbert Massanet (casada amb Mariano Ramis de Ayreflor Ramis de Ayreflor). Mitjançant escriptura de 22 de juny de 1945 autoritzada pel notari José Vidal Busquets es dividiren els béns hereditaris i aquesta propietat se l’adjudicaren María del Carmen i María Amalia Sbert Massanet (íd., 8a).