Son Cabrer

El Bany dels Moros, El Rafal d’en Coa, La Real Vella, Son Bonifai

La propietat se situa a prop del monestir de la Real, entre Son Espases, Can Granada i la carretera de Valldemossa. Pren nom dels Cabrer, família de comerciants que la posseí durant la segona meitat del segle XVI i el començament del segle XVII, i dels Bonifai, qui en foren propietaris entre el darrer terç del segle XV i el primer del XVI. Altres denominacions que tengué foren el Rafal, Hort o Verger d’en Coa (durant el segle XV) i la Real Vella (a partir del segle XVII). Comprenia una peça de terra anomenada el Bany dels Moros, citada freqüentment a la documentació, de la qual desconeixem la ubicació exacta. Son Cabrer era tenguda sots alou del monestir de la Real, i el Bany dels Moros, en alou del rei.

Les notícies més antigues que tenim del Bany dels Moros procedeixen del capbreu de censals menuts del Reial Patrimoni elaborat el 1480. Segons aquest document, la propietat consistia en un hortal situat devora el camí de Valldemossa i pagava un cens alodial de 8 sous al rei. Passà, successivament, a Miquel Sureda i a Pere i Miquel Anglada. El 1517 era de l’hortolà Pere Bonifai, qui també era propietari de Son Cabrer (ARM, RP-1681, f. 85v; ARM, RP-1682, f. 96v).

Pel que fa al Rafal d’en Coa, la informació que proporciona la documentació del segle XIV permet afirmar que durant la primera meitat d’aquella centúria el posseïen diferents propietaris i que la unificació de la propietat tengué lloc durant la segona meitat del segle XV. El 8 de febrer de 1468 Antonina, casada amb l’hortolà Gabriel Nicolau, com a procuradora dels seus fills Nicolau i Bernat Nicolau, es veu obligada a desfer-se de la propietat perquè el seu patrimoni es trobava carregat amb nombrosos deutes i càrregues, entre els quals un cens alodial de 70 lliures al monestir de la Real. Aleshores confrontava amb el camí de Valldemossa i per dues parts amb el rafal de Gabriel Lloscos. Desconeixem per què no se citen entre les confrontes ni el Bany dels Moros ni el rafal dels Sagranada (ARM, Not. R-869, f. 110).

El 12 de setembre de 1477 Pere Bonifai adquirí la propietat dels paraires Guillem Bauçà i Jaume Ferrandell. Anys després fou capbrevada per Cristòfol Beltran, procurador de Pere Bonifai, declarant que era tenguda sots domini directe del monestir de la Real, a qui pagava un cens alodial de 70 sous, i que confrontava a tramuntana amb terres del monestir; a migjorn, amb terres que havien estat de Gabriel Lloscos i que aleshores pertanyien a Burgues Burgues; a llevant, amb el camí de Valldemossa, i a ponent, amb el rafal dels Sagranada, aleshores de Bartomeu Rossinyol; a més, confrontava amb el molí dels hereus de Montblanc i terres de Gabriel Lloscos. Aquesta capbrevació no cita el Bany dels Moros ni la continuació del camí dels Reis entre els camins d’Esporles i Valldemossa (ARM, Not. R-891, f. 11).

Mitjançant escriptura de 19 de juny de 1551 atorgada a la cúria de l’Abat de la Real, la propietat fou adquirida per Pere Cabrer, com així es documenta a la capbrevació que en feu (1570) el seu fill Pere al Libro de Magnates desde 1570 h.ᵗᵃ 1602: «Qui dictus pater mei illum possidebat virtute emptionis per ipsum factum a curia pentis. portionis ut apparet mediante instr.ᵒ in eadem curia continuato sub die XVIIII.ᵒ mensis junii anno a Nat.ᵉ Dni. MDLI.» Poc després Pere Cabrer amplià els drets d’aigua de Son Bonifai mitjançant la compra de porció dels drets de la propietat d’Huguet Sant Joan. Mitjançant escriptura de 10 de juny de 1556 autoritzada pel notari Antoni Brondo, Pere Cabrer donà la propietat seu fill Pere, Menor (ARM, ECR-1147, f. 2; ARM, Not. R-892, f. 52; ARM, Not. S-1202, f. 19v).

El 29 de novembre de 1570 el mercader Pere Cabrer, Menor, capbrevà la propietat declarant que confrontava amb el camí de Valldemossa, una sort de terra del monestir de la Real, el molí de Sebastià Salom, el rafal de Baltasar Rossinyol i el rafal d’Albertí Dameto, Menor. Tenia dret de percebre aigua de la síquia de la ciutat cada dimarts. Era tenguda en alou, directe domini i jurisdicció de l’abat de la Real, a mercè de lluïsme, juntament amb el delme i primícia de tots els fruits que s’hi collien. Prestava 70 lliures cens al monestir de la Real, ço és, la meitat per Pasqua de Resurrecció i l’altra meitat el dia de Sant Miquel de setembre (ARM, ECR-1147, f. 2).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, pertanyia a Pere Cabrer i valia 5.500 lliures: «Lo rafal de mossèn Pere Cabrer, sinch mília y sinch-centes liures» (ARM, D-1251, f. 145).

La propietat passà de Pere Cabrer, Menor, a Pere Cabrer, ciutadà militar, qui mitjançant escriptura de 15 de juliol de 1593 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials adquirí d’Hugo Berard Armadans un canó d’aigua de la síquia de la ciutat que percebia el diumenge (ARM, ECR-1085, f. 62v).

Pere Cabrer testà el 8 de març de 1615 davant el notari Joanot Bonet i nomenà hereu universal propietari el seu nebot Joan Cabrer, ciutadà militar (íd.).

El 15 de juliol de 1658 Joan Cabrer capbrevà el canó d’aigua de la síquia de la ciutat que percebia el diumenge per a regar el rafal de Son Bonifai. Segons aquest document, la propietat se situava al pla de Sant Llorenç i confrontava amb terres dels frares de la Real, el rafal de Baltasar Rossiñol, el rafal dels hereus de Joan Dameto, el camí de Valldemossa i terres de Joan Calafat dites la Casa Llarga (íd.).

Joan Cabrer es casà en primeres núpcies amb Maria Vallberga i en fou fill Miquel Joan, qui li premorí. En segones núpcies es casà amb Francina Pérez i en foren filles Joana i Margarita. Testà el 10 de juliol de 1663 davant el notari Joan Armengol i nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietàries en parts iguals, les seves dues filles. El 2 de setembre següent el notari Joan Armengol inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt a instància de la viuda, Francina Pérez. L’heretat comprenia unes cases i hortet o corral situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer del Sitjar, afrontades amb el carrer de Bonaire, les cases de Ramon Çafortesa (comte de Santa Maria de Formiguera) i unes altres cases de dita heretat habitades per Jeroni Cabrer, germà del difunt; unes altres cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer de Monti-sion, afrontades amb les cases dels hereus del doctor en drets Gregori Garcia i les cases de Francina Crespí Bosch Guerau, les quals procedien de l’heretat de Jeroni Vallberga (prevere i canonge de la Seu) i espectaven (1653) a Joan Cabrer per successió al seu fill, Miquel Joan Cabrer Vallberga (hereu que fou en primer grau del dit canonge, oncle seu), i per haver-les-hi constituïdes en dot (1628) la seva primera dona, Maria Vallberga; i el rafal de Son Cabrer, situat devora la síquia de la ciutat, a prop del monestir de la Real, de 32 o 33 quarterades de superfície, plantat de magranerars i altres arbres, amb cases i un safareig molt gran. Tenia dret d’aigua de la síquia de la ciutat, ço és, un canó d’aigua tots els diumenges de sol a sol i una dobla contínua. El tenia arrendat el forner Guillem Amengual per ànnua mercè de 300 lliures, segons contracte signat el 23 d’octubre de 1659 davant el dessusdit notari. Era tengut en alou i delmari de l’abat de la Real a raó de vint una. Prestava 72 lliures cens en diverses partides als pares de la Real (ARM, Not. A-666, f. 97; ARM, Not. M-1686, f. 98; ARM, Not. R-1068, f. 94v).

Joana Cabrer Pérez es casà amb el ciutadà militar Pere Joan Gastinell Thomàs (fill del mercader Pere Gastinell, qui testà el 2 d’agost de 1651 davant el notari Nicolau Terrasa, i de Margarita Thomàs), al qual li fou constituït en dot el rafal de Son Cabrer mitjançant escriptura de 6 de maig de 1664 atorgada a la cúria del Veguer davant el notari Joan Mateu (ARM, Not. M-1686, f. 98; ARM, Not. R-1067, f. 195).

A partir d’aquesta data es documenten diversos contractes d’arrendament de la propietat signats per Pere Joan Gastinell Thomàs o bé per sa mare, Margarita Thomàs.

Mitjançant escriptura de 10 d’agost de 1664 autoritzada pel notari Joan Mateu, Pere Joan Gastinell Thomàs donà a mitges la propietat al conrador Jaume Pons per temps de sis anys comptadors del dia i festa de Sant Miquel endavant i diversos pactes i condicions. Les despeses derivades dels fems, les llavors, l’escuró del safareig, la mort de qualsevol bístia i l’aigua anaven a mitges entre el senyor i l’amitger. Aquest tenia obligació de llaurar, sembrar, entrecavar, segar i batre; s’havia d’encarregar de contractar i mantenir els missatges sense que suposàs cap cost per al senyor, i li havia d’entregar cada any sis dotzenes de les millors magranes, una dotzena de carabasses, dues somades de cebes i, de més a més, un meló i una síndria cada dia mentre fos temporada (ARM, Not. M-1686, f. 30).

El 15 de febrer de 1665 Pere Joan Gastinell Thomàs i Jaume Pons modificaren el contracte d’amitges amb motiu de la compra de diferent bestiar, tant per part de Margarita Thomàs, qui havia adquirit una mula de pèl negre de cinc anys d’edat per 75 lliures, com de l’amitger, qui havia comprat dues mules i un ase gelat per preu de 80 lliures (íd., f. 50).

El 10 de novembre de 1669 davant el notari Francesc Ribas, Pere Joan Gastinell Thomàs i Jaume Pons renovaren el contracte. En aquesta ocasió en lloc de donar-l’hi a mitges l’hi arrendà per temps de sis anys i ànnua mercè de 300 lliures (ARM, Not. R-1067, f. 196v).

Quan el 16 d’abril de 1669 Margarita Cabrer Pérez es casà amb Antoni Comellas Serra, li reclamà a la seva germana, Joana, la meitat dels béns que li espectaven en l’heretat de Joan Cabrer. La falta d’entesa provocà que inicialment cadascú defensàs els seus interessos davant la justícia. El 1671 arribaren a una concòrdia per a repartir-se els béns. Prèviament fou necessari fer-ne una estimació. Per part de Joana Cabrer Pérez es nomenà estimador Francesc Truyols, i per part de Margarita, Macià Ferrer de Sant Jordi. El primer estimà Son Cabrer en 10.000 lliures, i el segon, en 15.416 lliures 7 sous 9 diners. No conformes cap de les parts amb la valoració nomenaren de mutu acord un tercer pèrit, Nicolau Mora Mulet, qui taxà Son Cabrer en 12.000 lliures. Margarita Cabrer es queixava que Margarita Thomàs, sogra de Joana Cabrer, havia fet pel seu compte moltes despeses innecessàries a la propietat sense que ningú li ho manàs, com per exemple la reedificació de les cases del Bany dels Moros, que costà 410 lliures 13 sous. La valoració definitiva la dugueren a terme els doctors en drets Josep Bassa i Rafel Calafat, com a administradors de Joana i Margarita Cabrer, respectivament. Son Cabrer restà estimada en 10.700 lliures, endemés de les 72 lliures cens que prestava al monestir de la Real. Les cases del Sitjar foren valorades en 1.000 lliures, i les del carrer de Monti-sion, en 1.200 lliures (ARM, Not. R-1068, f. 94v).

En virtut de la concòrdia, el 22 de maig de 1671 davant el notari i prevere Miquel Seguí, les germanes Joana i Margarita Cabrer Pérez establiren la propietat a Margarita Thomàs per a pagar un crèdit de 4.462 lliures 16 sous 4 diners. Es creà un cens de 311 lliures 15 sous 2 diners que es compensà amb la quantitat que devien les germanes Cabrer Pérez. Aleshores confrontava amb el camí de Valldemossa, la Casa Llarga (d’Onofre Miralles), terres del monestir de la Real, la síquia de la ciutat, el molí fariner de Joan Artigues i terres de Nicolau Rossiñol (íd., f. 127; ARM, Not. R-882, f. 246).

El 4 de juny de 1671 davant el notari Francesc Ribas, Margarita Thomàs donà a mitges la propietat al conrador Jaume Pons per temps de nou anys, i el 18 d’agost de 1687 arrendà la propietat i la casa coneguda com el Bany dels Moros (ARM, Not. R-1068, f. 94v; ARM, Not. 5666, f. 100v).

Segons els estims de 1685, Son Cabrer i el Bany dels Moros pertanyien als hereus de Joan Cabrer i valien 7.000 lliures: «Comensant a Son Cabrer, devant la Real, fins al cantó de Ítria, comprenint los tints de Pere Antoni Ripoll, devant la murada. Son Cabrer y el Banch dels Moros, dels hereus de M.ᵒ Joan Cabrer, set mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 200).

Margarita Thomàs testà el 13 de setembre de 1690 i nomenà hereu universal el seu net Pere Joan Gastinell Cabrer, fill de Pere Joan Gastinell Thomàs i de Joana Cabrer Pérez. El 7 de desembre següent es redactà l’inventari dels seus béns, que comprenia únicament aquesta propietat, donada a mitges a Joan Ramon (ARM, Not. 3458, f. 116).

Diversos contractes d’aquest període confirmen l’existència dins la propietat d’una casa anomenada el Bany dels Moros, sense especificar-ne la ubicació exacta. A més del signat el 1687, se n’ha documentat un altre de 1699 que especifica que la casa del Bany dels Moros era contigua al rafal (ARM, Not. 5666, f. 100v; ARM, Not. T-565, f. 160v).

Després de la mort de Pere Joan Gastinell Cabrer i mitjançant decret de la cúria del Sant Ofici de 26 de setembre de 1715, la propietat passà a la seva germana Magdalena, qui mitjançant escriptura d’11 de març de 1716 autoritzada pel notari Joanot Mir la donà al seu fill Manuel Ximénez de Sotomayor Gastinell, prevere, doctor en sagrada teologia i beneficiat de la Seu. L’adjudicació definitiva de la propietat s’efectuà mitjançant decret de 8 de gener de 1737 atorgat a la cúria dels Béns Confiscats pel qual se li va donar possessori de l’heretat de Margarita Thomàs i Pere Joan Gastinell (ARM, Not. R-895, f. 15).

El 1717 el procurador del monestir de la Real capbrevà l’alou de Son Cabrer declarant que la propietat confrontava amb el camí de Valldemossa, terres de Magdalena Gastinell anomenades el Bany dels Moros, terres del monestir de la Real, el rafal anomenat la Casa Llarga, el Molí del Racó i el rafal de Baltasar Rossiñol de Çagranada. Tenint en compte aquestes confrontes i altres documents consultats, molt probablement el Bany dels Moros se situava devora el camí de Valldemossa, al racó que formaven aquest camí, les terres de la Real i la Casa Llarga. Un contracte d’arrendament signat el 1743 per Manuel Ximénez de Sotomayor Gastinell confirma que en aquell moment hi havia una casa edificada al Bany dels Moros (ARM, ECR-1150, f. 566; ARM, Not. 6915, s/f).

Els nombrosos deutes de l’heretat de Manuel Ximénez de Sotomayor Gastinell determinaren que la propietat fos embargada a instància del monestir de la Real, un dels principals creditors contra l’heretat. Per decret de la cúria de la Inquisició de 12 de maig de 1760 els frares de la Real s’adjudicaren la propietat i la cediren al comerciant Sebastià Llopis Boscana (ARM, Not. R-897, f.51).

Sebastià Llopis Boscana fou un destacat comerciant. Natural de Llucmajor, era fill de Bartomeu Llopis i de Margalida Boscana. Es dedicà principalment al comerç d’oli i a l’explotació d’algunes possessions destacades, i actuà com a procurador del bisbe de Barcelona a Mallorca. Es casà amb Maria Aina Melià i en foren filles Antonina, Francina i Maria Aina, religiosa del convent de la Misericòrdia. Morí el 15 d’agost de 1774 amb testament que havia disposat el 2 anterior davant el notari Cristòfol Fonollar, en què nomenà hereva universal la seva filla Antonina, qui el 8 de novembre següent rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia unes cases situades a la Plaça Nova de Santa Eulàlia, devora el carrer d’en Morei; unes altres cases; diverses peces de terra; el rafal de Son Cabrer; les possessions de Son Hereu i el Rafalet (Llucmajor) i diferents estims a les possessions de l’Aranjassa, Son Roig i Son Claret (Calvià). L’inventari descriu nombroses estances de les cases de Son Cabrer, com ara la sala, diverses cambres, la capella, la sala de fer cuques, la botiga, etc., la qual cosa ens permet afirmar que aleshores ja tenien unes dimensions considerables (ARM, Not. 5807, f. 39).

Antonina Llopis Melià morí sense testar el 6 de febrer de 1784 i la propietat passà a la seva germana Francina, casada amb Andreu Mesquida de Formiguera (†1793), qui la capbrevà el 1787 declarant que prestava 8 lliures cens al Reial Patrimoni pels drets d’aigua i 72 lliures cens alodial al monestir de la Real. Confrontava amb el rafal de la Casa Llarga, «ara Hostalet d’en Blanc», terres del monestir de la Real, la síquia de la ciutat mitjançant camí, un molí d’aigua fariner, un molí de vent derruït dels hereus de Joan Antoni Artigues i terres dels hereus de Baltasar Rossiñol de Çagranada (ARM, Not. R-897, f. 51).

Francina Llopis Melià morí el 25 de maig de 1798 damunt la una i mitja de l’horabaixa amb testament que havia ordenat tres dies abans davant el notari Pere Joan Fonollar, en què nomenà hereus usufructuaris el prevere Macià Sastre i els seus criats: Mateu Salvà, Miquel Jaume, Bartomeu Pizà, Margalida Buades, Joana Maria Miranda i Jerònia Marget, i propietari, el seu cosí Martí Melià, apotecari. Nomenà marmessors la seva germana Maria Aina Llopis, religiosa del convent de la Misericòrdia; el seu cosí Martí Melià, apotecari, i el prevere Miquel Bauçà, doctor en Sagrada Teologia i beneficiat de Santa Eulàlia. Elegí sepultura a la Seu, al lloc on era enterrat son pare (ARM, Not. 5916, f. 178).

El 4 de juny següent el notari Pere Joan Fonollar inicià la redacció de l’inventari de béns de Francina Llopis Melià a instància dels hereus usufructuaris. L’heretat comprenia les cases on morí la difunta, situades al carrer d’en Morei, antigament anomenat de la Creu; una taverna a la Pescateria, al carrer dels Paners; dues botigues a la plaça de Santa Eulàlia, davall la casa de Jordi Fortuny; una altra botiga que abans eren dues i algorfa davant les cases principals; una altra casa al mateix lloc dita Can Pieres; una altra casa a la Pescateria, davall les cases de mestre Pons, calderer; una altra casa botiga i algorfa a la Pescateria; una altra casa botiga i algorfa que servia de taverna al racó del carrer dels Paners; una altra casa i botiga al carrer dels Paners, davant dita taverna; una altra casa botiga i algorfa a la parròquia de Santa Creu, davant el portal major de dita església; i el rafal de Son Cabrer. A Llucmajor tenia les cases majors, situades a la plaça de la vila; les cases i celler dites Can Boscana, situades dins la vila; el celleret de Cal Metge; les possessions del Rafalet i Son Hereu i les següents peces de terra: les Rotes de n’Oliver (94 quarterades), na Garrotet (2 quarterades), el Mig Delme (20 horts), Son Marió (2 quarterades), els Polls (mitja quarterada), Son Casesnoves (3 quarterades), na Buscareta (2 quarterades), Alacantí (2 quarterades), Alacantí d’en Comodo (1 quarterada), Son Puigcerver (3 quarterades i mitja), na Nicolau Antelm (1 quarterada), n’Esberta (2 quarterades), na Toniona (mitja quarterada), Son Pere Negre (2 quarterades), na Canals (3 quarterades i 12 horts), en Colores (1 quartó), l’Era (20 horts), l’Era d’en Salom (12 horts), Son Torre (4 quarterades), Son Llompard (20 horts), Galdent (4 quarterades), Son Bono (13 quarterades), Can Xineta (4 quarterades) i terres als camins de Porreres, Gràcia (1 quarterada) i Belloc (1 quarterada i 12 horts). L’inventari de Son Cabrer, d’una extensió de 15 pàgines, és molt minuciós i dona una idea molt clara de la importància que tenia aquesta propietat. Els habitacles inventariats de les cases principals són la sala, diverses quadres amb alcova i lligador, el menjador, la cuina, el rebost, la cambra de les dones, la botiga dels grans, la capella i la sagristia. De la casa del majoral s’inventarien la cuina, el rebost, una cambreta i el pastador. Del bestiar de feina es fa una relació detallada de totes les egües, cadascuna amb el seu nom: na Groga, na Moreu, na Cellarda, n’Estelada, na Prima, el Furot, na Fesol, na Menuda, la Pubila, la Vedella, el Falcó, n’Atrevida, la Perla i la Pilota. Al final de l’acta s’avisa que no s’inventaria la possessió de Son Mesquida Vell (Algaida) perquè la difunta l’havia llegada al seu nebot Antoni Mesquida de Formiguera Castelló (íd., f. 183).

L’11 de novembre de 1814 els hereus usufructuaris de Francina Llopis Melià capbrevaren el dret de cobrar o percebre l’aigua de la síquia Major cada diumenge de sol a sol des del dia de Pasqua de Resurrecció fins al de Tots Sants per un canó quadrat per a regar el rafal de Son Cabrer (ARM, ECR-1123, 2a, f. 13v).

Segons l’Apeo (1818), la propietat pertanyia a Margalida Buades (una de les hereves usufructuàries de Francina Llopis Melià) o als seus hereus, valia 35.900 lliures, tenia cases i ocupava una superfície de 28 quarterades i mitja, ço és, 16 quarterades i mitja de primera qualitat amb arbres i dret d’aigua i 12 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers (ARM, D-1530, f. 211).

Martí Melià fou succeït pel seu fill Llorenç, nascut del seu matrimoni amb Caterina Trias (RP3, 10-PG, 1a).

Llorenç Melià Trias es casà en primeres núpcies amb Magdalena Clar Salvà i en foren fills Fausto, Antonia i María Magdalena Meliá Clar. En segones núpcies es casà amb Maria Sánchez i en foren fills José, Ramón (†1864), María de los Dolores, María de la Concepción i Isabel Meliá Sánchez (†1856). Morí als 77 anys el 10 de març de 1865 sota donació que havia atorgat el 5 d’octubre de 1853 davant el notari Cayetano Socías Bas a favor del seu fill Fausto en contemplació del matrimoni que aquest havia d’efectuar amb Antonia María Coll Rullán (celebrat el 2 de juny de 1854), vàlida i efectiva en el moment de celebrar-se dit matrimoni, de tots els béns del donant, mobles, arrels, drets, accions i crèdits que li pertanyien i que li corresponguessin des del moment de la donació endavant, amb la condició que la casa del donant (situada a la plaça del Call i marcada amb els nombres 31, 32 i 33 de la illeta nombre 50) no anava compresa en dita donació. Mitjançant escriptura de 27 de març de 1865 autoritzada pel mateix notari, Fausto Meliá Clar entregà la casa situada a la plaça del Call als seus germans consanguinis vius: José, María de los Dolores i María de la Concepción Meliá Sánchez, en pagament de la llegítima paterna. Mitjançant escriptura de 30 de març de 1867 autoritzada pel mateix notari, Fausto Meliá Clar entregà a la seva germana María Magdalena Meliá Clar les cases nombres 90, 92 i 94 del carrer dels Apuntadors en pagament de les llegítimes paterna i materna. Aleshores Son Cabrer ocupava una superfície d’unes 30 quarterades i comprenia casa rústica i urbana, safareig i altres dependències. Tenia dret d’aigua de la síquia de la ciutat, que percebia cada diumenge de sol a sol des del dia de Pasqua de Resurrecció fins al de Tots Sants per un canó quadrat de 70 mil·límetres de costat. Endemés, tenia dret a una dobla, és a dir, a percebre contínuament aigua de la síquia de la ciutat sempre que en corregués per un canó redó de 40 mil·límetres de diàmetre. Confrontava al nord amb Son Espases; al sud, amb les Tanques de Can Granada; a l’est, amb el camí de la Barca, i a l’oest, amb Can Granada (RP2, 780-terme, 1a; ARM, CH-811: f. 37, 41).

El dret d’aigua de Son Cabrer apareix documentat al Croquis de la acequia de la fuente de la Villa desde los muros de Palma hasta el manantial (1860), de Luis Ignacio Gomila Jaquotot Sancho: «Son Cabrer; de D. Fausto Meliá y Clar. / Cañón de Son Cabrer. 8 horas. Un palmo alto del piso o suelo de la acequia. Domingo; de sol a sol desde el día de Pascua de Resurrección h.ᵃ el día de Todos los Santos. / Dobla de Son Cabrer [N.ᵒ 16]. 14 horas.» A més a més, hi surten documentats el pont de Son Cabrer que passava per damunt la síquia des de la carretera de Valldemossa, un arc sobre la canal, el camí vell de Valldemossa o de la Barca i el pont de la Barca, que passava per damunt la síquia (Gomila, 2002: 30-33).

Fausto Meliá Clar morí als 58 anys el 15 de maig de 1885 amb testament que havia disposat el 13 de setembre de 1864 davant el notari Miguel Font Muntaner, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Antonia María Coll Rullán (†1883), i propietària, la seva pubila, María Magdalena Meliá Coll. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 15 d’abril següent autoritzada pel notari Cayetano Socías Bas (RP2, 780-terme, 5a).

María Magdalena Meliá Coll morí el 14 de juliol de 1905 amb testament que havia ordenat el 29 d’agost de 1896 davant el notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus universals propietaris els seus fills: Fausto, José i Ana Orlandis Meliá, amb el pacte que s’havien de formar del cúmul hereditari tres lots iguals, un per a cadascun dels tres hereus, amb dret d’elecció per ordre de major a menor edat, restant exclosa o deduïda de l’haver divisible la casa nombres 1 i 3 del carrer d’en Morei amb tot el mobiliari existent a la mort de la testadora. Nomenà tutor dels seus fills el seu cunyat Joaquín Orlandis Maroto (militar retirat), i protutor, Juan Burgues Zaforteza Cotoner. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 4 de setembre següent autoritzada pel mateix notari (íd., 25a).

El 8 de febrer de 1907 Joaquín Orlandis Maroto i Juan Burgues Zaforteza Cotoner, com a tutor i protutor, respectivament, dels germans menors d’edat Fausto, José i Ana Orlandis Meliá, tragueren a pública subhasta Son Cabrer, la qual fou rematada el 21 següent per Mateo Amorós Alzina per la quantitat de 167.100 pessetes. La compravenda fou elevada a escriptura pública el 27 següent davant el notari José Socías Gradolí (íd., 30a).

Mitjançant escriptura de 20 de desembre de 1913 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Mateo Amorós Alzina hagué de cedir a l’Ajuntament de Palma els drets d’aigua de la síquia de la ciutat i fou indemnitzat amb la quantitat de 84.000 pessetes. L’aigua procedent de la font de la Vila havia estat declarada d’utilitat pública el 22 de novembre de 1912, i en sessió extraordinària celebrada el 12 de juny següent l’Ajuntament de Palma acordà expropiar-ne tots els drets d’aigua amb la síquia i altres obres annexes (íd., A).

Mitjançant escriptures de 9 de març de 1908 i 31 de maig de 1913 autoritzades pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, Mateo Amorós Alzina adquirí de Mateo Colom Escanaverino, Sebastián Feliu Fons i Gabriel Fuster Valentí 14 hores d’aigua de la font Major de la Granja (Esporles) que podia percebre cada 15 dies del 15 de febrer al 15 de novembre. El preu fou a raó de 600 pessetes l’hora (íd., 33a-34a).

El 1914 conclogueren unes obres de reforma i ampliació de les cases de Son Cabrer. Aquesta data és recordada al rellotge de sol que hi ha a la façana de migjorn de l’edifici de llevant.

Mateo Amorós Alzina morí als 90 anys el 13 d’octubre de 1935 amb testament que havia ordenat el 4 de juliol anterior davant el notari d’Artà José Espina Manzano, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereva usufructuària la seva dona, Bárbara Esteva Amorós (†15-5-1936), i propietaris, els seus nebots Luis Rafael, Margarita Esperanza, Isabel i Antonio Amorós Amorós, fills del seu germà Rafael; el seu nebot Pedro Amorós Amorós, fill del seu germà Pedro; el seu renebot Antonio Esteva Sullá, fill del seu nebot mort Antonio Esteva Amorós, i els seus renebots Miguel, José Manuel, María i Mateo Esteva Sullá, fills del seu nebot Antonio. Mitjançant escriptura d’11 de gener següent autoritzada pel mateix notari acceptaren i es dividiren els béns hereditaris i Son Cabrer se l’adjudicà Margarita Esperanza Amorós Amorós, casada amb Juan Villalonga Feliu, en pagament a compte del 20% de l’herència que li pertocava. Aleshores la propietat comprenia cases, safareig i altres dependències, valia 50.000 pessetes i tenia dret de percebre tres tandes d’aigua de la font Major: una de quatre hores, una altra de dues i una altra de vuit (íd., 35a).

El 19 de novembre de 1958 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Margarita Esperanza Amorós Amorós (†14-11-1962) donà la propietat a la seva filla María Antonia Villalonga Amorós. Aleshores ocupava una superfície de 30 quarterades i era travessada per la carretera de Valldemossa (íd., 36a).

Mitjançant escriptura de primer d’abril de 1976 autoritzada per dit notari Chacártegui, María Antonia Villalonga Amorós vengué la propietat per preu d’1,5 milions de pessetes a l’industrial Juan Mora Gornals. En la compravenda s’incloïen les 14 hores quinzenals d’aigua de la font d’en Baster (RP2, 37443-III, 1a).

El 12 d’agost de 1987 davant el notari Manuel López Leis, Juan Mora Gornals donà als seus fills Jaime i Juan Mora Antich una porció de Son Cabrer que ocupava una superfície de 204.533 m² i comprenia les cases. Al mateix acte els vengué per preu de 450.000 pessetes una porció de 8.560 m² que confrontava al nord amb el camí dels Reis; al sud, amb la carretera de Valldemossa i el rafal de Son Togores; a l’est, amb el rafal de Son Togores, i a l’oest, amb la carretera de Valldemossa (RP2, 14261-VI, 1a-2a; RP2, 18447-VI, 1a).

Mitjançant acta d’ocupació de 7 de desembre de 1989 l’Ajuntament de Palma expropià tres porcions de Son Cabrer que sumaven una superfície de 7.081,64 m² amb motiu de les obres de construcció del nou traçat del camí dels Reis comprès entre el torrent de la Riera i la carretera de Sóller. Els propietaris reberen la quantitat de 18.281.327 pessetes com a preu just de l’expropiació forçosa (RP2, 14261-VI, 2a).

El 2002 el Govern de les Illes Balears executà les obres de la primera fase de desdoblament de la carretera de Valldemossa, és a dir, el tram comprès entre la via de cintura i el camí dels Reis, amb la construcció d’un carril bici, passos per a vianants i una rotonda amb pas subterrani a la intersecció de la carretera de Valldemossa i el camí dels Reis. Aquesta intervenció requerí l’expropiació forçosa de 20.052 m² de terrenys de Son Cabrer (íd., 4a).

El 14 de novembre de 2003 davant el notari Álvaro Delgado Truyols, Jaime i Juan Mora Antich vengueren a l’empresari Bartolomé Cursach Mas i a l’arquitecte Juan Bartolomé Seguí Gamundí una porció de 148.406 m² (parcel·la cadastral 212 del polígon cadastral 11) que comprenia les cases de Son Cabrer i confrontava al nord amb la intersecció de la carretera de Valldemossa i el camí dels Reis; a l’est, amb la carretera de Valldemossa; al sud, amb el carril d’incorporació d’aquesta carretera a la via de cintura en direcció Andratx, i a l’oest, amb el camí dels Reis i Can Granada. Al mateix acte davant el notari Alberto Ramón Herrán Navasa, Jaime i Juan Mora Antich vengueren a l’entitat Explotaciones Agroturísticas de Mallorca SL una porció de 36.075 m² (parcel·la cadastral 205 del polígon cadastral 11) que confrontava al nord i a l’oest amb el rafal de Son Espases Vell; al sud-est, amb el camí dels Reis, i a l’est, amb la carretera de Valldemossa (íd.; RP2, 61020-VI, 1a-2a).