L’Hort Tancat, L’Hortet Tancat
La propietat se situava entre el camí de Sóller i la síquia de la ciutat. Consistia en la meitat de l’Hort Tancat, també denominat l’Hortet Tancat. La part que aquí ens ocupa prengué nom del fuster Pere Josep Català, de malnom Comptes. L’altra part, denominada Can Miano, seguí una evolució diferent i acabà integrada dins Ítria o Can Feliu.
Les notícies més antigues que en tenim són del 30 d’agost de 1543, quan Macià Esteve l’adquirí d’Eleonor, viuda de Miquel Llodrà, juntament amb el dret d’aigua de la síquia de la ciutat. Era tenguda sots alou reial de la porció que fou del vescomte de Bearn (ARM, ECR-555, f. 510).
Segons els estims de 1578 pertanyia a Macià Esteve, fill o net de l’anterior, i valia 400 lliures: «Terra de mossèn Matià Steve, quatre-centes liures.» Aquesta peça de terra comprenia les propietats que posteriorment es conegueren com a Can Comptes i Can Miano (ARM, D-1251, f. 146).
No obstant aquesta informació, la propietat ja se l’havien dividida els seus fills Anna i Miquel mitjançant escriptura de 13 d’octubre de 1576 autoritzada pel notari Miquel Prats. La divisió es feu efectiva el 21 d’abril de 1580 davant el notari Pere Miquel Prats quan Francina, viuda del blanquer Macià Esteve, donà a la seva filla Anna, casada amb l’aromatari Tomàs Serra, una porció de la propietat que segons l’escriptura de donació ocupava una superfície d’1 quartó, mentre que la resta passà a Miquel. Aquesta darrera part, després de diverses divisions i adquisicions, fou la base damunt la qual es formà Can Comptes (ARM, Not. P-710, f. 38).
Després de la mort sense testar de Miquel Esteve i de la publicació d’una sentència arbitral de 4 de febrer de 1605, els seus fills Macià i Margarita Esteve es dividiren la propietat. El 18 següent Macià Esteve vengué la seva part al seu onclo Francesc Serra Esteve, mercader, fill de Tomàs i d’Anna, el qual el 19 de novembre de 1609 adquirí la part restant de Margarita Esteve i del seu home, el mercader Miquel Joan Cabrer (ARM, ECR-537, f. 28; ARM, ECR-539, f. 139).
Francesc Serra Esteve morí sense testar en una data que no podem precisar, però en tot cas anterior al primer de desembre de 1633. Durant anys el seu patrimoni estigué en mans de diferents administradors, com per exemple son pare, Tomàs, o el seu fill Tomàs, prevere. Sabem quins eren els béns del patrimoni familiar per un inventari redactat el 1642 amb motiu d’un canvi d’administrador. Consistien en unes cases i hortet a la parròquia de Santa Eulàlia, prop de Cort, una botiga contigua en aquestes cases, un rafal d’unes 10 quarterades devora el convent de Jesús (Ca Dona Aina) i 3 quartons de terra amb nombroses moreres al monestir d’Ítria que cal identificar amb la propietat que aquí estudiam. Finalment passà al seu fill Francesc, mercader (ARM, Not. 597, f. 87).
El 12 d’octubre de 1667 Francesc Serra adquirí de la seva cosina Elisabet Serra de Gayeta Serra per preu de 80 lliures una peça de terra que consistia en la meitat de la porció de l’Hort Tancat que s’adjudicà Anna Esteve en la divisió que atorgà (1580) amb el seu germà Miquel. Ocupava una superfície d’1 quartó, era tenguda sots alou reial de la porció que fou del vescomte de Bearn, comprenia unes cases i confrontava amb el camí reial que anava d’Ítria a la creu de Sóller, terres d’Antoni Verí mitjançant un passatge del comprador, terres del comprador i la meitat restant de la dessusdita porció de l’Hort Tancat, de Margarita Serra de Gayeta Serra, germana de la venedora (ARM, ECR-555, f. 510).
Segons els estims de 1685, la propietat consistia en una peça de terra, jardí i cases, valia 800 lliures i pertanyia a Francesc Serra: «Pessa de terra, jardí y casas de Fran.ᶜʰ Serre, vuyt-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 201v).
Francesc Serra testà el 21 de gener de 1687 davant el notari Guillem Poderós i facultà la seva dona, Caterina Alemany, per a disposar dels seus béns. Caterina Alemany testà el primer d’agost de 1711 davant el mateix notari i fundà un fideïcomís damunt els béns del seu home, que eren unes cases situades al carrer dels Moliners, a la parròquia de Sant Miquel, un olivar al terme de la vila de Sóller i aquesta propietat, que consistia en un hort tancat de paret amb cases i terra contigua. En sentència de 16 de novembre de 1746 dictada per la Reial Audiència es declarà que el fideïcomís disposat per Caterina Alemany s’havia de repartir en parts iguals entre els seus descendents. Mitjançant escriptura de 9 de febrer anterior autoritzada pel notari Marc Rosselló, Caterina Serra i Joan Ramis, d’una part, i Domingo Carrió (com a administrador de la seva filla Caterina Carrió, nascuda del seu matrimoni amb Coloma Serra), de l’altra, es dividiren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Caterina Carrió (ARM, Not. R-470, f. 204v).
El 26 de març de 1763 Caterina Carrió donà aquesta propietat al seu home, Francesc Parets, en contemplació de matrimoni. Caterina Carrió morí el 6 de desembre de 1776 amb testament que havia disposat el 3 anterior, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Andreu Parets Carrió, qui vengué la propietat a Pere Josep Català, Comptes, fuster i mesurador de la Quartera, mitjançant escriptures de 18 de maig de 1791 i 27 de juliol de 1797 signades a la cúria del paborde de Tarragona (ARM, Not. T-48: f. 38v, 224v).
El 27 de setembre de 1805 Pere Josep Català vengué a Bartomeu Noguera Arbona una porció de les cases que posseïa consistents en pallissa i estable, les quals feien partió amb el camí de Sóller i la part restant de les cases del venedor (ARM, Not. T-58, f. 346).
Segons l’Apeo (1818), la propietat pertanyia a Pere Josep Català, comprenia unes cases i 1 quartó de camp de primera qualitat, tenia dret d’aigua i valia 1.500 lliures (ARM, D-1530, f. 211v).
Mitjançant escriptura de 6 d’agost de 1828 autoritzada pel notari Bartomeu Socias, Pere Josep Català (†11-3-1832) donà la propietat als seus nebots Nadal, Antoni, Jerònia, Maria Francina i Coloma Vidal Català, fills de Nadal Vidal, els quals mitjançant escriptura de 27 de febrer de 1833 autoritzada per Joan Oliver Mascaró, notari de la cúria del paborde de Tarragona, la vengueren a Maria Josepa Valls Tarongí, propietària de la veïnada Can Brusca (ARM, Not. O-416, f. 297).
Maria Josepa Valls Tarongí es casà el 19 de juny de 1804 amb Antoni Valentí Forteza Aguiló (†6-1-1833), Moixina, viudo en primeres núpcies de Joana Aina Tarongí Valls (†1804), i en foren fills Baltasar (n. 1819), casat amb María Ignacia Valentí Forteza Forteza (†1886); Juan Ignacio (1824-1876), casat (1847) amb María Francisca Forteza Forteza, i María del Carmen Valentí Forteza Valls. Mitjançant escriptura de 27 de febrer de 1845 autoritzada pel notari Antonio Fernández, els germans Valentí Forteza Valls es dividiren els béns de l’herència materna, entre els quals hi havia les propietats contigües denominades Can Comptes i Can Brusca (abans les Veles), que se les adjudicà María del Carmen (RP11, 8336-terme, 1a).
María del Carmen Valentí Forteza Valls morí el 14 d’agost de 1863 amb testament que havia disposat el 24 d’abril de 1860 davant el notari Antonio Fernández, en què prellegà Can Comptes i Can Brusca al seu fill Antonio. Nomenà hereu universal usufructuari el seu home, Jerónimo Forteza Cortés (†1865), i propietaris, els seus fills: Antonio, Guillermo (1830-1873), Jerónimo (1846-1923), María Josefa, María Concepción, Teresa, Ana María, María del Carmen i María Isabel Forteza Valentí Forteza (1832-1865), els quals acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 28 de desembre de 1873 autoritzada pel notari Antonio Cañellas Clar. Aleshores Can Comptes ocupava una superfície de 3 quartons, tenia una casa de planta baixa i alts d’uns 200 m² marcada amb el nombre 23 i tenia el dret de percebre una hora d’aigua de la tanda del Temple. Confrontava al nord i a l’oest amb Can Brusca; a l’est, amb la carretera de Sóller, i al sud, amb terra d’Isabel Feliu Ferrá (íd.).
Antonio Forteza Valentí Forteza morí sense testar el 27 de desembre de 1900. En acte de 31 següent dictat pel jutge de primera instància de Palma Pedro Armenteros Ovando davant l’escrivà Juan Bestard i providència de 21 de març següent dictada pel jutge municipal encarregat accidentalment de dit jutjat Mariano Massanet Verd, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus fills: Jerónimo, Carmen, Francisca i Josefa Forteza Fuster, els quals mitjançant escriptura de 12 d’agost de 1904 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner vengueren Can Comptes i Can Brusca a Antonio Mulet Ferragut per preu de 10.000 i 25.000 pessetes, respectivament (RP11, 8335-8336-terme, 2a-3a).
Mitjançant escriptura de 24 de juny de 1914 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Antonio Mulet Ferragut hagué de cedir a l’Ajuntament de Palma els drets que tenia damunt la síquia de la ciutat, ço és, una hora d’aigua de la tanda del Temple que percebia Can Comptes i tres hores i tres quarts d’aigua de la tanda d’en Granada que percebia Can Brusca. Fou indemnitzat amb la quantitat de 14.250 pessetes a raó de 750 pessetes per cada quart d’hora. L’aigua procedent de la font de la Vila havia estat declarada d’utilitat pública el 22 de novembre de 1912, i en sessió extraordinària celebrada el 12 de juny següent l’Ajuntament de Palma acordà expropiar-ne tots els drets d’aigua amb la síquia i altres obres annexes (íd., 1a).
Antonio Mulet Ferragut morí el 26 de juny de 1928 amb testament que havia ordenat el 16 de febrer de 1916 davant el notari Mateo Jaume Servera, en què llegà a sa mare, Paula Ferragut Capó (†18-8-1918), la llegítima i l’usdefruit de les propietats rústiques i urbanes que posseïa a Mallorca. Llegà a cadascuna de les seves germanes Paula, María de la Concepción i Antonia la quantitat de 50.000 pessetes. Nomenà hereu el seu germà Luis, qui acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 16 d’abril següent autoritzada pel notari José Socías Gradolí (RP11, 8336-terme, 4a).
Segons les dades registrals de Can Comptes, aleshores ocupava una superfície de 449,91 m², la qual distava bastant de l’extensió que li atorgaven l’Apeo de 1818 (1 quartó) i l’escriptura de 1873 (3 quartons). Deixant de banda la possibilitat que les mides fossin imprecises, molt probablement la propietat fou objecte d’expropiacions no registrades per a permetre l’obertura i eixamplament de les vies projectades (1901) en el pla d’eixample de la ciutat.
El 27 de novembre de 1934 davant el notari José Socías Gradolí, Luis Mulet Ferragut vengué a Jaime Casamajó Valls per preu de 700 pessetes un trast de 208,11 m² que confrontava al nord amb el carrer d’Antonio Marqués; al sud, amb la propietat de Rafael Pons Sastre; a l’est, amb la porció romanent, i a l’oest, amb la propietat de Juan Palmer Balaguer (RP11, 16673-terme, 1a).
Mitjançant escriptura de 29 següent autoritzada pel mateix notari, Luis Mulet Ferragut vengué a Antonio Barceló Pallicer per preu de 800 pessetes la porció restant, que ocupava una superfície de 241,8 m² i confrontava al nord amb el carrer d’Antonio Marqués; al sud, amb la propietat de Rafael Pons Sastre; a l’est, amb el carrer del 31 de Diciembre, formant xamfrà amb aquest carrer i el d’Antonio Marqués, i a l’oest, amb el trast adquirit per Jaime Casamajó Valls. El 28 de desembre de 1950 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada la vengué per preu de 20.000 pessetes a les germanes Catalina i Francisca Barceló Fiol, mestra nacional, casada amb Juan Ochogavia Cifre. Al mateix acte declararen que damunt el trast havien fet edificar una casa de planta baixa i tres pisos marcada amb els nombres 1 i 3 del carrer d’Antonio Marqués i 59 del carrer del 31 de Diciembre (RP11, 16674-terme, 1a-3a).
El terme de Palma 