Son Puigdorfila

Cals Enagistes

La propietat se situava al camí de Puigpunyent, entre Son Anglada i Can Valero. Prengué nom de Joanot Puigdorfila, qui només en fou propietari entre 1570-83, i dels jesuïtes o enagistes, que la posseïren fins a la seva expulsió d’Espanya.

Les referències més antigues que en tenim són del 5 de maig de 1510, quan Pere Pachs (qui la tenia per donació) l’establí al notari Francesc Bayona. Comprenia cases, camp de conreu, terra, garriga, pinar i vinya. Una part de la propietat, on es trobaven la vinya, la casa i part del camp, era tenguda sots alou propi (comprès en l’establiment); l’altra part, on hi havia garriga, pinar i un ermàs (separat del camp mitjançant una bardissa), era tenguda sots alou del convent de monges de Santa Clara. Feia partió amb la possessió de Melcion Thomàs, un camí de pobladors pel qual s’anava a la possessió de Bernadí Anglada i, per dues parts, amb aquesta possessió de n’Anglada (ARM, Arxiu Torrella, armari 14, lligall 41, document 41).

Fills i hereus de Francesc Bayona foren Jaume i Benet, els quals mitjançant escriptura de 9 d’abril de 1518 autoritzada pel notari Pere Contestí establiren la propietat a Joanot Genovard i a la seva dona, Eleonor, imposant un cens reservatiu de 29 sous. Segons aquest document, una part de la propietat prestava 4 lliures 5 sous cens al convent de Santa Clara, però havia estat redimit mitjançant escriptura de 26 de gener de 1512 autoritzada pel notari Guillem Girard. El 26 de maig de 1525 Genovard establí la propietat a Pere Miquel Maxella i a la seva dona, Francina, i a d’altres (ARM, Not. 2617, f. 12v; ARM, Not. A-185, f. 58).

L’evolució d’aquesta propietat durant el primer terç del segle XVI és confusa per mor de les nombroses compravendes de què fou objecte. D’una banda, el 28 de gener de 1527 Maxella establí la vinya al conrador Francesc Ballester, qui en una data que desconeixem la degué retre perquè tornà a Maxella. D’altra banda, mitjançant escriptura de 30 de març de 1530 autoritzada pel notari Miquel Puig, Maxella la vengué al llibreter Gabriel Fàbregues per preu de 274 lliures. Poc després, en una data que no podem precisar, Fàbregues signà escriptura de permuta amb Pere Net, àlies Valero, qui poc temps després la retrovengué a Fàbregues, el qual, al seu torn, la retrovengué a Pere Miquel Maxella. Segons sembla, darrere aquestes successives vendes i establiments (tan freqüents en el segle XVI) s’amagaven operacions creditícies (ARM, Not. M-887: f. 1, 6).

Després de la mort de Pere Miquel Maxella (i segons el que disposà a l’escriptura d’11 de maig de 1565 signada davant el notari Tomàs Marcer), la propietat passà a Francesc Hortolà, qui en feu donació a son pare, Joanot Hortolà, mitjançant escriptura autoritzada (1570) pel notari Joan Antich. Aquest la vengué a Joanot Puigdorfila mitjançant escriptura d’11 de desembre de 1570 autoritzada pel notari Julià Oliver (ADM, MSCL 81, Protocol d’Antoni Jaume Boschà, s/f).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, pertanyia a Joanot Puigdorfila i valia 1.200 lliures: «Rafal de mossèn Joanot Puigdorfila, mil y dos-centes liures» (ARM, D-1251, f. 148v).

El 29 d’octubre de 1583 davant el notari Antoni Jaume Boschà, Joanot Puigdorfila establí la propietat (juntament amb l’alou propi) per preu de 1.500 lliures al pare Joan Poggio, qui l’adquirí com a rector de la Companyia de Jesús. Aleshores feia partió amb el camí que anava a la possessió de Bernadí Anglada, la vinya de Baltasar Thomàs i, per dues parts, amb el pinar de la possessió de dit Anglada. La propietat es trobava carregada amb nombrosos censos (ADM, MSCL 81, Protocol d’Antoni Jaume Boschà, s/f).

Al quadern de la Historia del Colegio de Ntra. Sra. de Monte-Sión, de la Compañía de Jesús, de la Ciudad de Mallorca, desde su principio con el orden de los Rectores, y años, escrit pel pare Macià Borrassà, al capítol cinquè, titulat «Del quinto Rector deste Collegio que fué el Padre Juan Poggio, y de las cosas que en tiempo de su gobierno se hicieron desde el año 1580 hasta el de 1585», es fa la següent descripció de la propietat: «[…] el Padre Juan Poggio, Rector deste Coll.ᵒ, compró en este año de 1583 el Rafal que hoy llamamos de N. Señora, que es una possessión y heredad que en respeto de la ciudad está a la parte de Tramontana, entre tramontana y poniente. Era esta heredad del Señor Juan P. Puigdorfila, vendida a este Coll.ᵒ en precio de mil quinientas libras, digo 1500 £ mallorquinas, es casa muy propia para recreación y para convalecientes muy acomodada por ser el sitio secano y muy accomodado y sano y los ayres puros. Dista de la ciudad un quarto y medio de legua, tiene la heredad 30 quarteradas de tierra toda secano. La casa se ha mejorado en una Capilla y quatro aposentos y una Torre alta y otras officinas. La heredad se ha ydo mejorando con el tiempo porque no tenía más de media quarterada viña vieja y algunas higueras y algarrovos y pocos olivos y almendros y dentro pocos años el Padre Juan Poggio, Rector, que lo empeçó, y el Padre Bartholomé Coch, que le sucedió en el officio de Rector, y otros Padres Rectores la acrescentaron plantando más viña y más algarrovos y más de ochocientos almendros y más de ciento cinquenta olivos; como en los años siguientes en esta mesma Historia se referirá. Consta lo que toca a la venda y compra desta heredad en el libro de los propios y heredades deste Collegio y en los autos que hay della en el Archivo. Hízose el auto en poder del discreto Antonio Juan Boscán, nott., a 29 del mes de Octubre del año 1583» (Gualba, 1919: 220).

Segons els estims de 1685, la propietat es denominava Son Puigdorfila, pertanyia al col·legi de Monti-sion i conjuntament amb Son Bosc valia 9.000 lliures: «Son Bosch y Son Puigdorfila, del col·legi de Monti-sion, nou mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 198v).

El 27 de febrer de 1767 el rei Carles III decretà l’expulsió de tots els jesuïtes dels seus dominis, per la qual cosa els prop de 40 integrants dels tres col·legis de la Companyia a Mallorca hagueren de refugiar-se als Estats Pontificis i hagueren de lliurar els seus béns a l’Estat. El 19 de febrer de 1783 Antonio Fernández de Córdoba, comissionat de la Junta de Temporalitats per a la venda en pública subhasta dels béns que havien estat dels jesuïtes a Mallorca, vengué la propietat al comerciant Jeroni Ribera Marquès davant Mateu Estada, escrivà de dita junta. El 3 d’octubre de 1789 Ribera la capbrevà declarant que ocupava una superfície de poc més de 32 quarterades, de les quals unes 27 eren terra apta per a la sementera de grans i les 5 restants (on es trobaven les cases) es destinaven al conreu d’oliveres. Feia partió amb el camí de Puigpunyent, Son Anglada i terres dels hereus de Jaume Sureda (abans de Baltasar Thomàs) (GEM, VII, 181-182; ARM, ECR-1156, f. 394).

Jeroni Ribera Marquès, fill de Jeroni Ribera Llaneras i de Maria Marquès, era membre d’una important família de patrons establerta al barri de Santa Creu (Palma) des del segle XVII, el genearca de la qual fou el seu avi patern, Bernat Ribera Pasqual, nascut a Cadaqués (Catalunya) i casat amb Coloma Llaneras. Jeroni Ribera Marquès armà diferents vaixells corsaris al servei de Carles III i fou l’avituallador de l’exèrcit francoespanyol que ocupà Menorca el 1782. A més, contribuí amb un préstec de 30.000 pesos a les despeses de l’Armada Reial. Per aquests serveis el rei Carles III el recompensà (1786) amb un privilegi perpetu de noblesa extensiu als seus descendents. Es casà (1753) amb la seva neboda Maria Ribera Noguera i en foren fills Jeroni Ignaci (†11-7-1821), casat amb Margalida Aina Garau; Bernat; Jaume, casat amb Rosa Vich Garí, i Maria Ribera Ribera, casada amb el doctor en drets Francesc Rius. Morí el 5 de gener de 1790 amb testament que havia disposat el 23 de setembre de 1787 davant el notari Guillem Vallès Cladera, en què nomenà hereu universal el seu fill Jeroni Ignaci (GEM, XIV, 284-285; ARM, Not. T-1015, f. 180).

De la importància del patrimoni que arribà a acumular deixà constància l’inventari dels seus béns, aixecat el 22 de setembre de 1790 davant dit notari Vallès, el qual fou rebut per la viuda, Maria Ribera Noguera, el seu fill Jeroni Ignaci i el seu gendre, Francesc Rius. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Sant Jaume, al carrer de la Volta d’en Jòlit; l’Hort d’en Moranta, situat intramurs de la ciutat, on el difunt havia construït una saboneria de sabó fort; els horts de Sant Joan, l’Estorina, les Batedores, el Saboneret i el Canyaret i els rafals de Son Oliveret i Son Puigdorfila (arrendat a Gabriel Salas), situats al terme de la ciutat; la possessió de Son Alegre (Marratxí), juntament amb la porció anomenada el Pinaret, situada devora el torrent d’Inca; la peça de terra dita Son Bregadí, al pla de na Tesa; diverses cases al carrer de Sant Martí Vell; la possessió de Vinromà (Muro); la possessió de Son Bac (Petra), juntament amb el rafal de Son Bac (Sineu); la possessió de Son Antelm (Llucmajor) i les possessions de la Torre dels Enagistes, Son Coletes, la Cabana (amb l’Hort de les Monges) i l’Hort Major de la Torre (Manacor). Endemés, explotava per arrendament diferents possessions, com ara Son Rossinyol (Palma), al camí de Sóller, Son Berga (Alaró) i Son Perelló (Inca) (ARM, Not. V-254, f. 144).

El primer d’agost de 1817 davant el notari Josep Tous, Jeroni Ignaci Ribera Ribera, tinent del regiment provincial de milícies i capità del cos de milícies urbanes de Montuïri, vengué la propietat per preu de 17.000 lliures al comerciant Pere Josep Moyà Mayol. Aleshores ocupava una superfície de 32 quarterades, 3 quartons, 3 horts i 23 sous de terra i comprenia cases. Era tenguda sots alou propi (no comprès en la venda) i franca de cens. Confrontava amb el camí reial de Puigpunyent, terres de l’herència de Jaume Sureda i la possessió de Son Anglada mitjançant una paret on hi havia un camí sender (ARM, Not. T-1015, f. 180).

Segons l’Apeo (1818), pertanyia a Pere Josep Moyà Mayol, ocupava una superfície de 30 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers i valia 18.000 lliures (ARM, D-1530, f. 146).

Pere Josep Moyà Mayol morí el 15 de setembre de 1853 amb testament que havia ordenat el 9 d’octubre de 1850 davant el notari Joan Muntaner Riera, en què nomenà hereu universal el seu fill Jaime Moyá Llabrés (RP2, 5376-terme, 1a; CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1867, f. 1226).

Jaime Moyá Llabrés es casà amb Gertrudis Humbert Burguer i en fou filla María. Morí als 55 anys el 29 d’octubre de 1867 amb testament tancat que havia disposat el 23 d’agost anterior i que fou protocol·litzat el 8 de novembre següent pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietària, la seva filla amb substitució per al cas de morir sense descendència a favor dels seus nebots María Moyá Mora i Pedro José Ferrer Moyá. Mitjançant escriptura de 20 de desembre següent autoritzada pel mateix notari acceptà els béns de l’herència, que consistien en unes cases de planta baixa, pati i pisos superiors situades al carrer d’en Sagrera, devora la duana, una casa magatzem situada al carrer de Remolars i el rafal de Son Puigdorfila, que ocupava una superfície de 32 quarterades i 3 quartons i valia 31.900 escuts. Confrontava al nord amb terres de Juan Bauzá i establidors de Son Anglada; al sud, amb terres de José Sureda; a l’est, amb terres de dit Sureda i de Jaime Jofre, i a l’oest, amb el camí de Puigpunyent (íd.).

María Moyá Humbert morí el 17 de febrer de 1885 fadrina, intestada i sense deixar descendència, per la qual cosa tengué efecte la substitució disposada per son pare, tot i que només parcialment perquè María Moyá Mora havia premort a la seva cosina. Mitjançant escriptura de 5 de març de 1888 autoritzada pel notari Juan Planas Palou, Gertrudis Humbert Burguer i el seu nebot Pedro José Ferrer Moyá es dividiren els béns de l’herència de Jaime Moyá Llabrés. Pedro José s’adjudicà Son Puigdorfila reservant-se Gertrudis l’usdefruit de la casa urbana, de l’hort i de la marjada immediata (que comunicava amb la Vinyeta) i l’empriu en l’aigua de l’aljub gros per a regar l’hort. D’altra banda, Gertrudis s’adjudicà la casa amb pati nombre 9 del carrer d’en Sagrera i la botiga nombre 49 del carrer de Remolars. Aleshores la propietat tenia casa rústica i urbana, hort i diversos aljubs. Ocupava una superfície de 32 quarterades i 3 quartons i es dedicava a conreus de secà i ametlerars. Confrontava al nord amb terres procedents de Son Anglada de Juan Bauzá, Gabriel Gili, Jerónimo Martorell, Margarita Borrás, Esperanza Salvá, Francisco Nadal i Antonio Barceló; a l’est i al sud, amb Son Valero, i a l’oest, amb el camí de Puigpunyent. Valia 46.860 pessetes i era tenguda sots alou de Jeroni Ignaci Ribera Ribera (RP2, 5376-terme, 1a-2a).

Pedro José Ferrer Moyá es casà amb Antonia Gomila Siquier i en foren fills Mariana i Pedro. Morí als 67 anys el 19 de juny de 1902 amb testament que havia ordenat el 20 d’abril de 1901 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill. Llegà a la seva filla, entre altres béns, el rafal de Son Puigdorfila (íd., 4a).

Mariana Ferrer Gomila morí el 7 de desembre de 1907 intestada i sense deixar descendència. En sentència de 10 d’octubre de 1911 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja en foren declarats hereus legals en parts iguals sa mare i el seu germà, els quals mitjançant escriptura de 17 de gener de 1913 autoritzada pel notari José Socías Gradolí acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia Son Puigdorfila, que se l’adjudicà Antonia Gomila Siquier (íd., 5a).

Antonia Gomila Siquier morí als 68 anys el 20 de novembre de 1932 amb testament que havia disposat el primer de desembre de 1930 davant dit notari Socías, en què nomenà hereu universal propietari el seu únic fill, Pedro, qui acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 29 d’abril següent autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons (íd., 6a).

El 9 de febrer de 1935 davant dit notari Alcover, Jerónima Llobera Martorell (com a apoderada del seu home, Pedro Ferrer Gomila) vengué la propietat per preu de 72.250 pessetes a Francisco Oleza Frates, casat amb Emilia Le Senne Pérez de Tudela. En aquesta escriptura de compravenda és on trobam documentat per primera vegada el nom de Cals Enagistes (íd., 7a).

Mitjançant escriptura de primer d’octubre següent autoritzada pel notari Juan Alemany Valent, Oleza la vengué pel mateix preu al misser Antonio Ordinas Real (íd., 9a).

El 24 de desembre de 1938 davant dit notari Alemany, Antonio Ordinas Real vengué la propietat a l’industrial inquer Antonio Beltrán Ramón per preu de 72.500 pessetes (íd., 10a).

Antonio Beltrán Ramón es casà amb Bárbara Riera Bauzá (†1972) i en foren fills Jaime, Pilar i Jerónimo. Morí el 18 de maig de 1975 amb testament que havia disposat el 15 de desembre de 1970 davant el notari d’Inca Bartolomé Torres Serra, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietaris amb designació de béns, els seus tres fills. Mitjançant escriptura de 17 de juliol següent autoritzada pel notari d’Inca Miguel Antich Pujol acceptaren els béns de l’herència, entre els quals hi havia Son Puigdorfila o Cals Enagistes, que se l’adjudicà Jaime (RP2, 5374-VI, 1a).

En sessió plenària celebrada el 9 de setembre de 1988 l’Ajuntament de Palma acordà aprovar definitivament els estatuts i bases d’actuació del pla parcial del polígon industrial i de serveis de Cals Enagistes. Mitjançant escriptura de 23 de novembre següent autoritzada pel notari Manuel López Leis es constituí la junta de compensació del pla parcial, formada pel president, Jaime Beltrán Riera; el vicepresident, Guillermo Mayrata Llompart; els vocals: Fernando Dameto Cotoner, Micaela Jofre Oliver i Ángel García de Jalón Lastra, gerent d’Urbanisme, en representació de l’Ajuntament; i la secretària, l’advocada Francisca María Cardona Prats. En sessió plenària celebrada el 29 de juny de 1989 l’Ajuntament designà Francesc Antich Oliver nou representant municipal a la junta de compensació (en substitució d’Ángel García de Jalón Lastra) i aprovà el projecte de compensació del pla parcial, que contemplava la creació de tres zones verdes, una zona per a vials i pàrquings, quatre zones forestals, una per a equipament comercial, una d’esportiva, una de cívic social, 16 superfícies de terreny per a aprofitament privat i tres zones més de serveis. El pla parcial afectava quatre parcel·les procedents de Can Valero propietat del misser Fernando Dameto Cotoner i de l’industrial Guillermo Mayrata Llompart i de les entitats Suministro Aguas de Poniente SA i Dor Mineraloil Refinerie Española SA (administrades per Fernando Dameto Cotoner); una parcel·la procedent de Son Anglada propietat de les germanes Margarita i Micaela Jofre Oliver, que actuaven representades per Jaime Beltrán Riera, i una parcel·la de 147.570 m² procedent de Son Puigdorfila o Cals Enagistes on es trobaven les cases, que foren enderrocades. El projecte de compensació fou elevat a escriptura pública el 25 de maig de 1990 davant el notari Miguel Tomás Sorell, en aplicació del qual es crearen 28 parcel·les noves que foren adjudicades, ço és, cinc a l’Ajuntament, 12 a Jaime Beltrán Riera, tres a Fernando Dameto Cotoner, quatre a Suministro Aguas de Poniente SA, una a Dor Mineraloil Refinerie Española SA, una a les germanes Jofre Oliver, una altra per indivís a Jaime Beltrán Riera i Suministro Aguas de Poniente SA i una altra per indivís a Jaime Beltrán Riera i Guillermo Mayrata Llompart (RP2: 14127-III, 1861-VI, 3320-VI, 22225-VI, 23919-23920-VI).

El 26 de maig de 1994 s’aprovà definitivament la modificació del pla parcial de Cals Enagistes, en aplicació de la qual se segregà una parcel·la de 1.827,5 m² de Son Puigdorfila com a resultat del desplaçament del vial D del projecte de compensació (RP2, 23919-VI).