Gabriel Sabater Bosch inicià l’establiment de la propietat el primer de març de 1851. Els compradors adquirien els trasts per via d’emfiteusi, és a dir, pagaven un preu d’entrada i sobre la resta es creava un cens reservatiu pagador el primer de març.
En aquesta relació incloem també segregacions fetes amb posterioritat al procés principal iniciat per Sabater. Molt probablement, procedeixen dels establiments primitius, però no disposam de la documentació necessària per a corroborar-ho.
Així mateix, alguns trasts de Son Sabater acabaren agrupats amb solars procedents de terrenys del Reial Patrimoni situats entorn de la Quarantena o del Llatzeret.
El primer de març de 1851, davant el notari Antonio Fernández, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí una peça de terra a Pablo Reus Verger —fill de Mateu i de Joana, espòs de María Margarita Rosselló Nicolau— i Pedro Antonio Ramis Sastre —llauner, fill de Joan i de Margalida—, els quals hi feren construir sengles cases de planta baixa i pis amb pati i jardí de 5.000 pams quadrats cadascuna. El preu fou de 3.022 rals 40 morabatins, ço és, 265 rals 25 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 6 lliures al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 327-terme, 1a).
Pablo Reus Verger morí sense testar el 25 de juny de 1859, a l’edat de 50 anys, i en providència de 27 de juny de 1865 dictada pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Ciriaco Pérez de Larriba davant l’escrivà Jerónimo Sureda, en foren declarats únics i universals hereus en parts iguals els seus dos fills: Antonio, fuster, i Juana María Reus Rosselló (†30-8-1861). Aleshores, les cases estaven marcades amb els nombres 13 i 14 de la carretera d’Andratx. Confrontaven amb la casa i jardí d’Alejo Rigo Cabot, la casa i jardí de Juana Ana Singala Sorá i un camí que anava a la mar (íd., 1a-2a).
Amb escriptura de 14 de juliol de 1865 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll, Antonio Reus Rosselló, María Margarita Rosselló Nicolau i Pedro Antonio Ramis Sastre procediren a la divisió de la propietat. Antonio Reus Rosselló i sa mare, María Margarita Rosselló Nicolau, s’adjudicaren la casa nombre 13, i Pedro Antonio Ramis Sastre, la casa nombre 14 (íd., 4a).
El 7 d’agost de 1865, davant dit notari Sancho, Antonio Reus Rosselló i sa mare, María Margarita Rosselló Nicolau, vengueren la casa nombre 13, per preu de 640 duros de plata —equivalents a 12.755 rals amb 70 cèntims—, al sabater Antonio Serra Vidal (íd., 5a).
Antonio Serra Vidal morí el 5 de novembre de 1890, amb testament que havia ordenat el 8 de gener anterior en poder del notari Joaquín Pujol Muntaner, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Rosa Siurana Riutort, i propietària, la seva filla María Serra Siurana, casada amb Jaime Ripoll Nadal. Amb escriptura de 5 de setembre següent autoritzada pel notari Antonio Mulet Mas, vengueren la propietat, per preu de 5.125 pessetes, a Bárbara Llopis Garau (íd., 7a-8a).
Bárbara Llopis Garau morí viuda el 20 de juny de 1906, amb testament que havia disposat el 26 d’agost de 1890, en què nomenà hereus en parts iguals els seus fills María Margarita i Francisco Gil Llopis. Aleshores, la casa —de planta baixa, pis i jardí— estava marcada amb els nombres 3 i 4 de la plaça de Gomila. Confrontava amb la casa d’hereus d’Antonio Henales, la casa de Carmen Porcel i un carreró que anava a la mar (íd., 15a).
Amb escriptura de 19 de gener de 1949 autoritzada pel notari Manuel Cerdó Pujol, María Margarita Gil Llopis vengué la seva meitat indivisa de la propietat, per preu de 9.000 pessetes, a la seva neboda María Asunción Gil Miquel (íd., 16a).
El 3 d’octubre de 1885, davant el notari Gaspar Sancho Coll, Pedro Antonio Ramis Sastre vengué la casa nombre 14, per preu de 2.340 pessetes, al seu fill Arturo Ramis Escat, fabricant, reservant-se el dret d’estatge i empriu en els fruiters (RP6, 328-terme: 1a, 4a).
El 20 de juliol de 1910, davant el notari José Alcover Maspons, Arturo Ramis Escat la vengué per 6.500 pessetes a Antonio Henales Ferrer. Aleshores, confrontava amb les cases de Luis Rigo i Bárbara Llopis Garau, la plaça de Gomila —abans, camí que anava de la carretera d’Andratx a la Quarantena— i un carreró que anava a la mar (íd.: 8a, 16a).
Antonio Henales Ferrer morí el 19 de novembre de 1918, amb testament que havia disposat el 4 de maig de 1895 en poder del notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Isabel Bernat Verí Bauzá, i propietaris, els seus fills María de la Concepción (†28-3-1913), Margarita (†7-7-1896), Tomás (n. 18-10-1898) i Vicente Henales Bernat Verí (n. 3-1-1901). Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 14 de maig de 1919 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons. Aleshores, la propietat comprenia una casa de planta baixa i alts amb pati i jardí marcada amb el nombre 5 de la plaça de Gomila (íd., 18a-19a).
Amb escriptura de 13 de març de 1952 autoritzada pel notari Manuel Cerdó Pujol, Tomás i Vicente Henales Bernat Verí vengueren la propietat, per preu de 56.000 pessetes, al comerciant Bartolomé Gual Truyol, qui executà unes obres de reforma i ampliació valorades en 200.000 pessetes per a transformar la casa, de 198 m², en el Bar Mónaco. Per a sufragar-les, hipotecà la propietat a favor del Banc Hipotecari d’Espanya en garantia d’un préstec de 125.000 pessetes a pagar en 50 anys amb un interès del 4,5%, mitjançant escriptura de 17 de març de 1953 autoritzada pel notari de Madrid Manuel de la Cámara Álvarez. Una vegada concloses les obres, l’edifici comprenia un soterrani diàfan de 20 m², una planta baixa de 124 m² amb vistes a la badia destinada a saló de te amb porxada, dues saletes, terrassa posterior i dos lavabos, un primer pis de 75 m² i un segon pis de 50 m², ambdós dedicats a habitatge del propietari (íd.: 34a, 36a).
El primer de març de 1851, davant el notari Antonio Fernández, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a Pedro Saguer Sans una peça de terra de 305,6 m² on el comprador feu construir una casa (RP6, 2490-terme, 1a).
Pedro Saguer Sans morí sense testar, i en providència de 10 de març de 1868 dictada pel jutge de primera instància del districte de la Llonja José Talero Escobar, en fou declarada hereva la seva germana Francisca María, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura d’11 de maig de 1874 autoritzada pel notari Cayetano Socías Bas. Aleshores, confrontava amb la carretera d’Andratx, un camí i les cases de Catalina Forteza i dels hereus d’Antonio Socías (íd.).
El 29 de maig de 1877, davant dit notari Socías, Francisca María Saguer Sans vengué la propietat, per preu de 5.500 pessetes, a Mariana Porcel Vidal. Aleshores, la casa comprenia planta baixa, terrat, jardí i corral de figueres de moro, i estava marcada amb el nombre 10 (íd., 2a).
Mariana Porcel Vidal morí sense testar el 19 de juny de 1891, i en providència de 20 de maig següent dictada pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Francisco Rodríguez Guevara davant l’escrivà Antonio Tomás, en foren declarats hereus legals els seus fills María i Simón Brusotto Porcel —sastre—, nascuts del seu matrimoni amb Antonio Brusotto. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 23 de maig de 1893 autoritzada pel notari José Socías Gradolí (íd., 3a).
El 16 de juliol de 1897, davant el notari Alejandro Rosselló Pastors, vengueren la propietat, per preu de 7.500 pessetes, al metge Domingo Escafí Vidal (íd., 8a).
Domingo Escafí Vidal morí el 29 de desembre de 1915, a l’edat de 74 anys, amb testament que havia disposat el 9 de gener de 1908 en poder del notari Miguel Pons Pons, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenà hereva universal la seva esposa, Francisca Bisbal Gelabert, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 17 d’abril següent autoritzada pel mateix notari. Aleshores, la propietat estava marcada amb el nombre 15 (íd., 17a).
Francisca Bisbal Gelabert morí el primer de gener de 1921, amb testament que havia ordenat el 7 de juny de 1918 en poder de dit notari Pons, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenà hereva universal usufructuària Isabel Cañellas Calafell (†9-12-1926) —casada amb Jerónimo Llompart Ramis—, i propietaris en parts iguals, els fills d’aquesta: Jerónimo —alferes de complement d’infanteria—, Juan —cap del regiment d’infanteria— i María Luisa Llompart Cañellas (íd., 18a).
L’11 de febrer de 1939, davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, els germans Llompart Cañellas vengueren la propietat, per preu de 12.000 pessetes, a Catalina Estartús Guardiola —veïnada de Sóller, viuda de Juan Morell Coll—, qui, amb escriptura de 31 de juliol de 1947 autoritzada pel mateix notari, la vengué per 46.900 pessetes als germans Arturo (†25-2-1969) —apotecari, casat amb María Ignacia Cortés Segura—, Josefa, Isabel i Elvira Segura Cortés, mestres nacionals les dues darreres. Aleshores, la propietat ocupava una superfície d’uns 302 m² i estava marcada amb els nombres 137 i 139 de l’avinguda de Calvo Sotelo (íd.: 28a, 30a, 32a).
El primer de març de 1851, davant el notari Antonio Fernández, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí una peça de terra de 382 m² a Juana Ana Singala Sorá, qui hi feu construir una casa botiga i algorfa amb jardí. Morí sense testar el 28 de desembre de 1855, i en acte de 20 de setembre de 1888 dictat pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja davant l’escrivà Guillermo Vidal Sáenz, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus fills Miguel —jornaler—, Isabel —casada amb Jaime Bauzá Mas— i María Prats Singala (†20-7-1883), casada amb el fonedor Juan Carbonell Suñer. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 26 de gener de 1889 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas. Aleshores, confrontava amb els carrers d’Alfonso Trece i Baños i les cases d’Antonio Serra i Antonia Vizmanos Socías (RP6, 5492-terme, 1a).
El 22 de juliol de 1889, davant dit notari Sancho, els germans Prats Singala vengueren la propietat, per preu de 8.500 pessetes, als cònjuges Juan Ferrer Mir —comandant retirat de l’exèrcit espanyol— i Antonia Briñón Vidal (íd., 3a).
Amb escriptura de 14 de febrer de 1899 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Juan Ferrer Mir vengué la seva meitat indivisa de la propietat a la seva esposa per 6.000 pessetes. Aleshores, la casa comprenia tres pisos, porxo i terrat, i estava marcada amb el nombre 3 del carrer de Gomila (íd.: 5a, 7a).
El 28 de febrer de 1910, davant el notari Miguel Pons Pons, Antonia Briñón Vidal vengué la propietat, per preu de 12.000 pessetes, a Joséphine Bouché Imbert, casada amb Juan Porcel Schembri (íd., 15a).
Joséphine Bouché Imbert morí viuda el 19 de juliol de 1932, amb testament que havia disposat el 12 de gener de 1929 en poder del notari Pedro Alcover Maspons, en què prellegà aquesta propietat a la seva filla María del Carmen i nomenà hereus en parts iguals els seus tres fills: María, María del Carmen i Álvaro Porcel Bouché, industrial. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 6 d’octubre següent autoritzada pel mateix notari (íd., 16a).
El 22 de setembre de 1942, davant el notari Manuel Cerdó Pujol, María del Carmen Porcel Bouché vengué la propietat, per preu de 32.000 pessetes, als germans María de la Caridad —casada amb Francisco Alonso Rubio— i Juan Miguel Sarmiento Porcel (íd., 17a).
El primer de març de 1851, davant el notari Antonio Fernández, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a Antonio Socías Ferrer, fill d’Isidre i d’Elisabet, una peça de terra d’uns 15.000 pams quadrats que tenia la forma d’un martell. Confrontava amb el camí d’Andratx i les terres de Juana Ana Singala Sorá, Pedro José Segura i Pedro Antonio Colom Seguí. El preu fou de 4.504 rals 12 morabatins, ço és, 518 rals 7 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 9 lliures al for de 3% (RP6, 7812-terme, 1a).
Amb escriptura de 24 de març de 1858 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Antonio Socías Ferrer adquirí de Pedro Antonio Colom Seguí —fill de Bartomeu i de Joana Maria—, per preu de 900 lliures, una peça de terra de 5.000 pams quadrats amb unes cases construïdes. Confrontava amb el camí d’Andratx, terra del comprador i terra de Pedro Saguer Sans. Les cases consistien en els baixos, car els alts ja eren del comprador (íd.).
Antonio Socías Ferrer morí viudo el 19 de juliol de 1869, a l’edat de 72 anys, amb testament que havia disposat el 17 anterior en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereves propietàries les seves dues netes Antonia i Manuela Vizmanos Socías, filles de la seva difunta filla Isabel Socías Estruch (íd., 6a).
Antonia Vizmanos Socías morí el 2 d’abril de 1889, a l’edat de 36 anys, amb testament que havia ordenat el 17 de setembre de 1872 en poder de dit notari Sancho, en què instituí en la porció llegítima els seus fills pòstums i naixedors, que resultaren esser Gabriel, Juan i Isabel Font Vizmanos, i nomenà hereu universal usufructuari el seu espòs, Juan Font Miralles, i propietaris, els fills mascles pòstums i naixedors, ço és, els dessusdits Gabriel i Juan (íd., 7a).
Manuela Vizmanos Socías morí el 19 de febrer de 1902, a l’edat de 47 anys, amb testament que havia disposat el 20 de març de 1873 en poder de dit notari Sancho, en què nomenà hereu universal el seu espòs, Emilio Font Miralles (íd., 8a).
Amb escriptura de 27 de juny de 1906 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, la propietat se l’adjudicà Gabriel Font Vizmanos (íd., 9a-10a).
Gabriel Font Vizmanos morí fadrí i sense testar el 26 de gener de 1909, i en acte de primer de juliol següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Emilio Vélez Sánchez davant l’escrivà Sebastián Gazá Ballester, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus germans Isabel i Juan Font Vizmanos. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 21 d’octubre següent autoritzada per dit notari Massanet i la propietat se l’adjudicà Isabel. Aleshores, consistia en una casa de planta baixa, primer pis, algorfa i corral marcada amb el nombre 17 del carrer d’Alfonso Trece. Confrontava amb la plaça de Gomila, un carreró comú i les cases de Juan Ferrer i Domingo Escafí (íd., 11a).
El 29 de setembre de 1917, davant dit notari Massanet, Isabel Font Vizmanos, veïnada de Madrid, vengué la propietat, per preu de 15.000 pessetes, al metge Bartolomé Vanrell Camps (íd., 14a).
Bartolomé Vanrell Camps morí el 14 de juliol de 1935, amb testament que havia ordenat el 6 d’octubre de 1924 en poder de dit notari Massanet, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Micaela Ángela Camps Ribas (†25-11-1969), i propietaris amb designació de béns, els seus fills: Bartolomé —metge—, Antonia, Mateo, Francisco —militar— i María Vanrell Camps. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura d’11 de gener següent autoritzada pel notari Manuel Cerdó Pujol i la propietat se l’adjudicaren Antonia i María. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 17 del carrer del Catorce de Abril (íd., 16a).
Amb escriptura de 12 de febrer de 1940 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Antonia Vanrell Camps (†12-5-1949) vengué la seva meitat indivisa de la propietat, per preu de 29.502 pessetes, a la seva germana María, casada amb Miguel Casasnovas Castañer. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 17 de l’avinguda de Calvo Sotelo (íd., 17a).
Amb escriptura de 19 de maig de 1851 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a Francisca Planas Bonet —esposa de Matías Albertí, filla de Josep i d’Antonina— una peça de terra situada davant el Llatzeret on la compradora feu construir una casa de dos aiguavessos, planta baixa i corralet marcada amb el nombre 19 i una casa botiga de planta baixa marcada amb el nombre 20 (RP6: 1764-terme, 2478-terme).
Amb escriptura de 14 de maig de 1853 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Francisca Planas Bonet vengué la casa nombre 19 i un tros de terra, per preu de 764 rals, a Margarita Alorda Rosselló —esposa d’Antonio Albertí, filla de Bartomeu i d’Antonina— i a sa mare, Antonina Rosselló Burgarí (esposa de Bartomeu Alorda, filla d’Antoni Bruno i de Joana Maria). Confrontava amb terra romanent a la venedora, la casa de Coloma Gordiola Vidal i terres de Gabriel Sabater Bosch (RP6, 1764-terme, 1a).
Antonina Rosselló Burgarí morí el 13 de març de 1870, i en providència de 24 d’agost següent dictada pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Sebastián Carrasco Calvente davant l’escrivà Ramón María Ballester, en foren declarats únics i universals hereus en parts iguals els seus fills: Margarita, Juana María, Melchor —mariner—, Catalina i Antonio Alorda Rosselló, mariner. Amb escriptura de 27 de desembre següent autoritzada pel notari Joaquín Pujol Muntaner, vengueren la propietat, per preu de 265 escuts amb 743 mil·lèsimes —equivalents a 664 pessetes amb 31 cèntims—, al mestre d’aixa Miguel Oliver Miralles, espòs de Catalina (íd., 2a-4a).
Miguel Oliver Miralles morí sense testar el 22 d’abril de 1908, i en acte de 16 de setembre de 1918 dictat pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Rafael Rubio Freyre Duarte davant el secretari Guillermo Vidal Sáenz, en fou declarada única hereva legal la seva filla Catalina Oliver Alorda. Aquesta morí sense testar el 18 de gener de 1935, i en acte de 16 d’abril següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Venancio Catalán Antón davant el secretari Gonzalo Fernández Espinar, en foren declarats hereus legals els seus cinc fills: Francisco, Miguel, Gerardo, Margarita i Catalina Llinás Oliver, nascuts del seu matrimoni amb el militar Miguel Llinás Martorell. Amb escriptura de 6 de febrer de 1946 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, la propietat se l’adjudicà Margarita. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 17 del carrer Baños (íd., 10a-11a).
El 10 de març de 1965, davant el notari José Clar Salvá, Margarita Llinás Oliver cedí i transmeté el domini d’una meitat indivisa de la propietat al seu germà Gerardo —militar, veïnat de Campos— a canvi de proporcionar-li aliment, estatge, vestit, calçat i assistència mèdica i farmacèutica (íd., 12a).
Amb escriptura de 29 de juliol de 1874 autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, Francisca Planas Bonet —viuda de Matías Albertí— vengué la casa nombre 20 i un tros de terra de 50 m², per preu de 200 lliures, al mestre d’aixa Bernardo Oliver Miralles, fill de Miquel i de Caterina. Confrontava amb un passadís comú contigu a la mar, terra de Catalina Ripoll Martí —viuda de Francisco Matheu Solivellas—, la casa del mestre d’aixa Miguel Oliver Miralles —abans, de Margarita Alorda Rosselló i Antonina Rosselló Burgarí— i terra de José Ordinas Abrines (RP6, 2478-terme, 1a).
El 27 de març de 1900, davant el notari José Socías Gradolí, Bernardo Oliver Miralles —jornaler— vengué la propietat, per preu de 400 pessetes, a Gabriel Pericás Gomila. Aleshores, confrontava amb la vorera de la mar i les cases de Miguel Oliver Miralles, Juana Rosselló Mascaró i Pedro Bonnín Aguiló (íd.: 2a, 6a).
El 17 de juny de 1918, l’agent de duanes Gabriel Mulet Mas rematà la propietat en pública subhasta per 3.110 pessetes. Amb escriptura de 14 de gener de 1920 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons, Gabriel Mulet Mas la vengué, per preu de 900 pessetes, a Juan Bautista Calatayud Amengual (íd.: 12a, 14a).
Juan Bautista Calatayud Amengual morí sense testar el 16 d’octubre de 1934, i en acte de 4 d’abril següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Matías Romero Amorós davant el secretari judicial Gonzalo Fernández Espinar, en foren declarats hereus legals els seus dos únics fills, Francisca i José Fernando Calatayud Rosselló, nascuts del seu matrimoni amb Teresa Rosselló Reus. Amb escriptura de 28 d’agost de 1958 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, vengueren aquesta i una altra propietat, per preu global de 7.000 pessetes, a l’hoteler Felipe Gaspart Bonet, qui l’adquirí en representació de l’entitat Hoteles de Mallorca SA. L’altra propietat consistia en una cova de 4,83 m² i 2,5 m d’alçada excavada a una marjada (íd.: 15a, 24a; RP6, 11106-terme, 1a).
Amb escriptura de 5 de juny de 1851 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí una peça de terra de 53.368 pams quadrats o 10.040 m² al fonedor Clemente Rubí Alemany —fill de Jordi i de Joana Anna—, qui hi feu construir una casa. Confrontava amb terres de Catalina Ripoll, Jaime Pocoví i el venedor, la casa i jardí de Pedro Saguer Sans i la carretera d’Andratx. El preu fou de 8.954 rals 53 morabatins, ço és, 318 rals 30 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 19 lliures 10 sous al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 153-terme, 1a).
El 2 de setembre de 1864, davant el notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias, Clemente Rubí Alemany vengué a Mariano Villalonga Togores, per preu de 4.500 duros de plata —equivalents a 89.688 rals amb 57 cèntims— una peça de terra de 20.190 pams quadrats amb la casa. Confrontava amb la carretera d’Andratx i cases i terres de Pedro Saguer Sans. Mariano Villalonga Togores morí el 29 de febrer de 1868, amb testament que de paraula havia disposat el mateix dia davant el competent nombre de testimonis, el qual fou declarat com a tal i darrera voluntat en acte ferm de 12 de juliol de 1869 dictat pel jutjat de primera instància del districte de la Catedral davant l’escrivà Pedro Gazá i protocol·litzat pel notari Gregorio Vicens Bordoy el 22 següent, en què nomenà hereu el nin que tenia del seu matrimoni amb Catalina Tomás Zaforteza Togores; a les nines els deixà la part de dot que els corresponia i els doblers que la seva esposa sabia. En acte de 16 de gener de 1886 dictat pel mateix jutjat davant l’escrivà Sebastián Gazá Ballester es declarà que els únics fills tenguts pel testador amb la seva esposa foren María Magdalena Ventura, María de la Concepción Antonia, María de la Concepción Trinidad, José Francisco i Catalina Tomás Villalonga Zaforteza, i que per tant s’entenia que l’hereu era l’únic fill mascle, José Francisco, qui s’adjudicà la propietat amb escriptura de primer de setembre de 1886 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas. Aleshores, comprenia una casa de 170 m² de planta baixa, pis i algorfa i un jardí de 850 m². Confrontava amb la carretera d’Andratx, cases de Simón Brusotto i terres de Clemente Rubí (RP6, 166-terme: 1a, 5a).
El 31 de juliol de 1917, davant el notari José Socías Gradolí, el misser Jaime Muntaner Ordinas, en concepte d’apoderat de José Francisco Villalonga Zaforteza, vengué la propietat, per preu de 15.000 pessetes, a l’industrial Jaime Morey Vanrell (íd., 6a).
Jaime Morey Vanrell morí viudo el 7 de setembre de 1925, a l’edat de 78 anys, amb testament obert que havia ordenat el 23 de juny de 1919 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus els seus fills: Jaime, Juan, Arturo, Magdalena —casada amb Gabriel Feliu Jaume— i Elvira Morey Cabanellas. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 3 de desembre següent autoritzada pel mateix notari i la propietat se l’adjudicà Juan (íd., 8a).
El 19 de setembre de 1931, davant el notari Pedro Alcover Maspons, Juan Morey Cabanellas vengué la propietat, per preu de 15.000 pessetes, a María Canals Morales, casada amb el militar José Terrés Ginard. Aleshores, comprenia casa i jardí i se situava al carrer del Catorce de Abril (íd., 9a).
Amb escriptura de 6 de juliol de 1940 autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano, l’oficial de Correus Ernesto Gené Munich, en concepte de mandatari de María Canals Morales, veïnada de Barcelona, vengué la propietat, per preu de 20.000 pessetes, a Serafín Sureda Ramis. Aleshores, la casa comprenia planta baixa, pis de dos habitatges, terrat i cotxeria (íd., 10a).
Serafín Sureda Ramis morí el 4 d’abril de 1949, amb testament que havia disposat el 3 d’agost anterior en poder del notari Juan Alemany Valent, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Guillermina Waring Voss (†14-3-1972), i propietaris, els seus tres fills: Sara —casada amb José Martí Terribas, auxiliar tècnic principal del Servei Nacional del Cultiu i Fermentació del Tabac—, Carlos i Delia Sureda Waring (casada amb Enrique García Páez). Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 19 de setembre següent autoritzada pel notari Antonio Soldevilla Guzmán (íd., 11a).
Clemente Rubí Alemany morí viudo l’11 de juny de 1886, a l’edat de 73 anys, amb testament que havia ordenat el 31 de desembre de 1878 en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Catalina Bauzá (†4-6-1883), i propietaris, els seus fills: Juana, Matilde, Jorge, Juan i Antonia Rubí Bauzá. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 8 de gener de 1892 autoritzada pel mateix notari. Després d’haver-se segregat la casa i una peça de terra a favor de Mariano Villalonga Togores, la propietat ocupava una superfície d’uns 713 m² i comprenia ametlers, cotxeria, font i altres dependències (RP6, 153-terme: 3a-4a, 8a).
Amb escriptures de 23 de març de 1888 i 8 de gener de 1892 autoritzades per dit notari Sancho, Jorge, Antonia, Matilde i Juana Rubí Bauzá vengueren a Juan les seves parts en l’herència paterna per 1.347 pessetes cadascuna. Juan s’adjudicà la propietat, i Juana, la casa del carrer dels Paraires (íd., 9a-11a).
El 21 de gener de 1892, davant dit notari Sancho, Juan Rubí Bauzá vengué la propietat, per preu de 1.500 pessetes, a Cayetano Gomila Vidal. Aquest morí viudo el 3 de novembre de 1925, a l’edat de 78 anys, amb testament que havia disposat el 15 de febrer de 1923 en poder del notari Pedro Alcover Maspons, en què nomenà hereu universal propietari el seu pubil, Alberto Gomila Sansó, veïnat de Campos, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 3 de febrer següent autoritzada per dit notari Alcover (íd.: 12a, 16a).
El 29 de juliol de 1926, davant el notari Juan Alemany Valent, Alberto Gomila Sansó vengué la propietat, per preu de 10.000 pessetes, a María Ferrer Parets, casada amb Juan Juan Juan. El 1963, es registraren dues segregacions de 353 m² —amb edificacions— i 114,8 m² a favor de l’entitat Hoteles de Mallorca SA (íd., 17a).
Amb escriptura de 30 de juny de 1851 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a Coloma Gordiola Vidal —esposa de Pablo Far Vaquer— una peça de terra de 97 pams de longitud de la part denominada la Marjada de Baix. Confrontava amb la vorera de la mar i terres de Juana María Vidal i Juana María Sorá (RP6, 20-terme, 1a).
El 26 de gener de 1864, davant el notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias, Coloma Gordiola Vidal vengué al seu gendre Miguel Vives Vidal —mariner— una peça de terra de 2.300 pams quadrats que confrontava amb la casa d’Antonio Albertí, un camí d’establidors i un camí que anava a la vorera de la mar (RP6, 21-terme, 1a).
Amb escriptura d’11 de maig de 1865 autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, Coloma Gordiola Vidal vengué una peça de terra de 2.112 pams quadrats al fuster José Reinés Mercer, qui hi feu construir una casa. Confrontava amb una porció de casa romanent a la venedora, la casa i terra de Miguel Vives Vidal, la casa de José Ordinas, la vorera de la mar mitjançant un camí de 4 pams d’ample i terra de Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh mitjançant un altre camí de 4 pams d’ample (RP6, 295-terme, 1a).
José Reinés Mercer la vengué (1870) per 1.125 pessetes a l’argenter Pedro Juan Miró Cortés mitjançant escriptura autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. El 20 de maig de 1882, davant el notari Juan Palou Coll, Miró la vengué per 1.000 pessetes a Juan Alomar Femenía (íd., 2a-3a).
Juan Alomar Femenía morí sense testar el 19 de gener de 1883, i en providència de 28 de juny següent dictada pel jutge de primera instància del districte de la Llonja José Sandoval davant l’escrivà Antonio María Rosselló, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus germans: Francisco, Gaspar, Pedro, José i Margarita Alomar Femenía. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 26 d’octubre següent autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. Aleshores, confrontava amb una porció de casa i jardí de Juana Rosselló, un carreró que anava a la mar, la vorera de la mar i la casa i terra de Pedro Bonnín (íd., 4a-5a).
Els germans Francisco, Gaspar, Pedro i Margarita Alomar Femenía renunciaren en favor del seu germà José, veïnat de Ponce (Puerto Rico). Aquest morí sense testar el 28 de setembre de 1886, i en acte de 18 de desembre següent en foren declarats hereus els seus fills María Isabel —casada amb Juan Timoteo Guzmán—, Gonzalo Valentín o Nicanor Gonzalo, Modesta —casada amb Félix Morel Carvajal—, Manuel de Jesús, Guadalupe —casada amb Carlos Patterne Boisjoli—, Gaspar Abdón i María de los Dolores Alomar García —casada amb Alberto Moreu Valls—, nascuts del seu matrimoni amb Valentina García (íd., 10a).
El 20 d’abril de 1910, davant el notari José Socías Gradolí, el procurador Domingo Fons Humbert, com a apoderat dels germans Alomar García, vengueren la propietat, per preu de 2.041 pessetes amb 67 cèntims, a Pedro Bonnín Aguiló. Aquest morí el 8 de març de 1923, amb testament que havia disposat el 26 d’abril de 1906 en poder del notari Juan Palou Coll, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Teresa Bonnín Aguiló, i propietaris, els seus fills: Mercedes, Josefa, Teresa i Pedro Bonnín Bonnín, prevere. Aleshores, la propietat consistia en una peça de terra amb dues cases marcades amb els nombres 17 i 25 del carrer Baños de Bellver, de 85 m², abans marcada amb el nombre 15. Confrontava amb la casa de Francisca Planas, l’Hotel Victoria i la vorera de la mar (íd.: 11a, 13a).
Teresa Bonnín Aguiló morí viuda el 20 de desembre de 1944, amb testament que havia ordenat el 30 de novembre de 1928 en poder del notari Nicasio Pou Ribas, en què nomenà hereus els seus quatre fills i deixà la casa nombre 25 a la seva filla Josefa, i la casa nombre 17, a la seva filla Teresa. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 26 d’abril següent autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano. El 1977, es registrà la segregació de la casa nombre 25 a favor dels germans María Josefa, Jesús Luis, Pedro, Eugenio i Enrique Segura Bonnín (íd., 13a; RP6, 39891-III).
El 7 d’abril de 1866, davant el notari Miguel Pons Barrutia, Coloma Gordiola Vidal i el seu gendre, Miguel Vives Vidal, vengueren les seves peces de terra respectives, per preu global de 350 lliures —equivalents a 465 escuts amb 51 mil·lèsimes—, al pilot Antonio Albertí Planas, qui les agrupà sota una mateixa finca registral. Ocupava una superfície de 2.300 pams quadrats —equivalents a 85,5 m²— i comprenia una casa de planta baixa, dos aiguavessos i corralet marcada amb el nombre 18. Confrontava amb la vorera de la mar i les cases de Margarita Alorda —després, del mestre d’aixa Miguel Oliver Miralles—, José Ordinas i José Reinés Mercer —després, de Pedro Juan Miró Cortés— (RP6, 472-terme, 1a).
Amb escriptura de 26 de febrer de 1889 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas, la propietat fou adquirida per Ana Rosselló Mascaró, esposa de Rafael Crespí Cañellas, per preu de 291 lliures. El 16 de novembre de 1896, davant el notari Juan Palou Coll, Ana Rosselló Mascaró la vengué per 800 pessetes a la seva germana Juana (íd., 4a-5a).
Juana Rosselló Mascaró morí el 27 de gener de 1914, amb testament que havia disposat el 8 de maig anterior en poder del notari José Alcover Maspons, en què, després de declarar que mancava d’hereus forçosos, nomenà hereves les seves nebodes Catalina i Teresa Crespí Rosselló i destinà aquesta propietat a Teresa. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 25 d’abril següent autoritzada pel mateix notari (íd., 11a).
Amb escriptura de 10 de març de 1966 autoritzada pel notari Jerónimo Massanet Sampol, Teresa Crespí Rosselló donà la propietat al seu fill Ricardo Marroig Crespí. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 17 del carrer Baños (íd., 13a).
Amb escriptura de 29 de novembre de 1852 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh —enginyer—, Juan Bautista Billón Bauzá i Cayetano Socías Bas —notari— una peça de terra que confrontava amb terra del prevere José Nicolau i la mar. El preu fou de 12.356 rals 38 morabatins, ço és, 2.391 rals 24 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 22 lliures 10 sous al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 824-terme, 1a).
Amb escriptura de 9 de setembre de 1854 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Juan Bautista Billón Bauzá i Cayetano Socías Bas vengueren les seves parts indivises de la propietat, per preu de 8.238 rals 2 morabatins, a Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh, qui obtengué llicència reial per a edificar-hi una casa. Aleshores, confrontava amb terra de Pedro Antonio i Gertrudis María Escat Nicolau i la vorera de la mar (íd.).
Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh nasqué a Amsterdam el 5 de gener de 1807. Era fill de Nicolaas Lambertus Bouvij (1772-1833) i de Joanna Maria Gerarda van Schorrenbergh (1782-1812). El 5 de febrer de 1841, es casà en primeres núpcies a Menorca amb Francisca Mendívil, nascuda a Sevilla el 2 de gener de 1813 i morta el 24 de setembre de 1849. El 19 de maig de 1850, es casà en segones núpcies amb Isabel Mendívil Borreguero, nascuda a Maó el 13 de maig de 1829. Morí a Barcelona sense deixar descendència el 8 d’abril de 1868, a l’edat de 61 anys, amb testament que havia disposat el 28 de gener anterior, declarat com a tal en providència de 18 de juny següent dictada pel jutjat de Guerra i Estrangeria de la Capitania General i protocol·litzat el primer de juliol següent pel notari Gaspar Sancho Coll, en què nomena hereva universal la seva esposa, Isabel Mendívil Borreguero, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 18 següent autoritzada pel mateix notari (íd., 2a).
Isabel Mendívil Borreguero agregà a la propietat una peça de terra que havia adquirit de Gabriel Sabater Bosch mitjançant escriptura de 6 de juny de 1861 autoritzada pel notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias. Aquesta porció consistia en jardí (íd., 4a).
El 17 de maig de 1878, davant el notari Gaspar Sancho Coll, Isabel Mendívil Borreguero vengué la propietat, per preu de 2.000 pessetes, al mariner Jaime Vidal Vidal. Aleshores, confrontava amb terra de Jerónima María Gayá Bosch, la vorera de la mar i el jardí de Margarita Vila Pavón (íd.: 1a, 4a).
Amb escriptura de 27 de maig de 1889 autoritzada per dit notari Sancho, Jaime Vidal Vidal vengué la propietat, per preu de 2.000 pessetes, al rellotger Jaime Font Ramonell, qui, el 4 de setembre de 1901, davant el notari Alejandro Rosselló Pastors, la vengué per 500 pessetes al comerciant Cayetano Fuster Flores (íd., 5a-6a).
Cayetano Fuster Flores morí viudo el 21 de març de 1918, a l’edat de 62 anys, amb testament que havia ordenat el 8 de gener de 1915 en poder del notari José Alcover Maspons, en què instituí en la porció llegítima les seves filles Teresa —casada amb Gabriel Pou Nadal— i Pilar Fuster Segura —casada amb Alberto González Vázquez—, i nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Josefa Segura Cortés, i hereus propietaris amb designació de béns, els seus fills Cayetano (†29-1-1930) —casat amb Rosa Pagés Pla—, Alberto i Fernando Fuster Segura. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 18 de maig següent autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons (íd.: 16a, 18a).
Amb escriptura de 23 de desembre de 1946 autoritzada pel notari José Vidal Busquets, vengueren la propietat, per preu de 37.800 pessetes, als cònjuges Guillermo Coll Sancho i Elisabeth Bucher Bodmer, els quals, el 12 de febrer de 1957, davant el mateix notari, la vengueren pel mateix preu al comerciant Antonio Ferrer Durán. Aquest l’aportà a l’entitat Titos SA pel seu valor de 50.000 pessetes mitjançant escriptura de 19 de maig de 1959 autoritzada pel notari José Masot Novell. Aleshores, ocupava una superfície d’uns 600 m², estava marcada amb el nombre 8 del carrer Baños i confrontava amb el jardí de Margarita Vila i la marjada d’hereus de Juan Canals, el Passeig Marítim, la terrassa de l’Hotel Mediterráneo i la propietat de Pedro Juan Miró (íd.: 19a-20a, 22a-23a).
El 1957, Antonio Ferrer Durán transformà l’edifici en la sala de festes Tito’s després d’una remodelació executada sota la direcció de l’arquitecte català José María Sostres Maluquer, qui construí una terrassa en dos nivells amb accés des de la plaça de Gomila. En el decenni de 1960, l’Estudio Lamela cobrí la terrassa, i a la dècada de 1980, el mateix despatx d’arquitectura convertí la sala en discoteca, a la qual es podia accedir també des del Passeig Marítim mitjançant uns ascensors de vidre que miraven a la badia (Sebastián, 2014: 718).
Amb escriptura de 17 de desembre de 1853 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí als germans José —sabater, espòs de Juana María Bauzá Vidal (†13-1-1896)— i Josefa Ordinas Abrines —criada, esposa de Bartolomé Sastre—, fills de Jaume i de Joana Maria, i a Francisco Cocoví Martorell —cotxer, espòs d’Antonia Ordinas, fill de Baltasar i de Maria Anna— una peça de terra de 5.550 pams quadrats on feren construir una casa marcada amb el nombre 16. Confrontava amb un camí que anava a la vorera de la mar, terres romanents al venedor i terres de Caterina Sabater Carbonell, Coloma Gordiola Vidal i Clemente Rubí Alemany. El preu fou de 5.062 rals 14 morabatins, ço és, 1.076 rals 9 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 9 lliures al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 854-terme, 1a).
El 24 de gener de 1856, amb escriptura atorgada a la mateixa escrivania, adquiriren de Gabriel Sabater Bosch, per preu de 378 rals amb 78 cèntims, una peça de terra que confrontava amb terra i casa dels compradors, terra romanent al venedor, un camí que anava a la vorera de la mar i terra de Clemente Rubí Alemany (íd.).
Amb escriptura de 17 d’agost de 1867 autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, Josefa Ordinas Abrines i Francisco Cocoví Martorell vengueren les seves parts indivises de la propietat, per preu de 465 escuts, a José Ordinas Abrines. Aleshores, ocupava una superfície de 255 m². Confrontava amb un camí que anava a la vorera de la mar i terres de José Reinés Mercer, Antonio Albertí Planas, Antonina Rosselló Burgarí i filla, Francisca Planas Bonet, Gabriel Sabater Bosch, Clemente Rubí Alemany i Catalina Ripoll Martí (íd., 2a).
José Ordinas Abrines morí l’11 d’octubre de 1880, a l’edat de 70 anys, amb testament que havia disposat el 27 d’octubre de 1874 en poder del notari Manuel Sancho, en què instituí en la porció llegítima el seu fill José, prevere, i nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Juana María Bauzá Vidal, i propietari, el seu fill Jaime, sabater. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 22 següent autoritzada pel notari Gregorio Vicens Bordoy (íd., 3a).
El 18 de setembre de 1899, davant el notari Juan Palou Coll, la propietat fou adquirida per Pedro Bonnín Aguiló per 550 pessetes. Aleshores, comprenia dues cases marcades amb els nombres 16 i 17 (íd., 4a).
Amb escriptura de 24 de gener de 1920 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, Pedro Bonnín Aguiló vengué a Juan Bautista Calatayud Amengual, per preu de 100 pessetes, una cova de 4,83 m² i 2,5 m d’alçada excavada a una marjada (RP6, 11106-terme, 1a).
Juan Bautista Calatayud Amengual morí sense testar el 16 d’octubre de 1934, i en acte de 4 d’abril següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Matías Romero Amorós davant el secretari judicial Gonzalo Fernández Espinar, en foren declarats hereus legals els seus dos únics fills, Francisca i José Fernando Calatayud Rosselló, nascuts del seu matrimoni amb Teresa Rosselló Reus. Amb escriptura de 28 d’agost de 1958 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, vengueren aquesta i una altra propietat, per preu global de 7.000 pessetes, a l’hoteler Felipe Gaspart Bonet, qui l’adquirí en representació de l’entitat Hoteles de Mallorca SA. L’altra propietat consistia en una peça de terra de 50 m² amb una casa botiga de planta baixa construïda davant el Llatzeret, marcada amb el nombre 20 (íd., 3a-4a; RP6, 2478-terme: 1a, 15a, 24a).
Pedro Bonnín Aguiló morí el 8 de març de 1923, amb testament que havia ordenat el 26 d’abril de 1906 en poder del notari Juan Palou Coll, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Teresa Bonnín Aguiló, i propietaris, els seus fills: Mercedes, Josefa, Teresa i Pedro Bonnín Bonnín, prevere. Teresa Bonnín Aguiló morí viuda el 20 de desembre de 1944, amb testament que havia disposat el 30 de novembre de 1928 en poder del notari Nicasio Pou Ribas, en què nomenà hereus els seus quatre fills i deixà aquesta propietat al seu fill Pedro Bonnín Bonnín. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 26 d’abril de 1945 autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 15 —abans, 16 i 17— del carrer Baños de Bellver. Confrontava amb les cases de Juan Bautista Calatayud Amengual i dels germans Llinás Oliver i l’Hotel Victoria (RP6, 854-terme, 12a).
El 1963, es registrà la segregació d’una porció de 50 m² a favor de l’entitat Hoteles de Mallorca SA (íd.; RP6, 1725-III).
Amb escriptura de 25 d’abril de 1854 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— establí a José Ignacio Ramis Pujadas, fill de Josep i de Bàrbara Ramona, una peça de terra on el comprador feu construir una casa. Confrontava amb un carreró o camí d’entrada als establidors, una peça de terra de Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh, Juan Bautista Billón Bauzá y Cayetano Socías Bas, terres de Gertrudis María Escat Nicolau i una casa baixa de Juan Henales. El preu fou de 2.192 rals 13 morabatins, ço és, 199 rals 10 morabatins d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 4 lliures 10 sous al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 623-terme, 1a).
Amb escriptura de 29 d’octubre de 1857 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, José Ignacio Ramis Pujadas adquirí de Gabriel Sabater Bosch, per preu de 900 lliures, unes cases majors que consistien en botiga, alts, jardí i pati. Confrontaven amb un camí que anava a la Quarantena, un camí que anava a la mar, unes cases del comprador i terres d’Antonio Gayá (íd.).
José Ignacio Ramis Pujadas morí el 16 de setembre de 1866, a l’edat de 55 anys, amb testament que havia disposat el primer de novembre de 1857 en poder del notari Pedro Juan Fiol, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Jerónima María Gayá Bosch, i propietaris, els seus fills pòstums i naixedors. Per al cas ocorregut de morir sense descendència, deixava un terç de l’herència als seus nebots, un altre terç als nebots de la seva esposa i un altre terç a la seva esposa. L’acceptació dels béns de l’herència es feu amb escriptura de 14 de novembre següent autoritzada pel notari Joaquín Pujol Muntaner. Aleshores, la propietat consistia en una casa amb jardí, terrat, pis principal, tres botigues o habitatges baixos i una dependència auxiliar que treia portal a un carreró que no passava (íd., A).
Amb escriptura de primer de juliol de 1868 autoritzada pel notari Cayetano Socías Bas, Jerónima María Gayá Bosch vengué a Margarita Vila Pavón —viuda de Bernardo Caimari Morey—, per preu de 2.700 lliures, una porció de la casa consistent en planta baixa, jardí, entresol, pis principal, terrat i escala (RP6, 1146-terme, 1a).
Margarita Vila Pavón morí el 23 de maig de 1890, a l’edat de 86 anys, amb testament que havia ordenat el 20 de març de 1885 en poder del notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus en parts iguals els seus fills José, Bernardo i Margarita Caimari Vila i les seves netes Margarita Caimari Estrada (†25-3-1885) i Josefa Zaydín Caimari. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 8 d’abril següent autoritzada pel notari Juan Palou Coll i la propietat se l’adjudicà José, veïnat de Manzanillo (Cuba). El 31 de maig de 1894, davant dit notari Palou, José Caimari Vila la vengué per mitjà del seu apoderat, Gabriel Buades Buades, per preu de 10.150 pessetes, a la seva germana Margarita (íd., 4a-6a).
Margarita Caimari Vila, poetessa, morí a Palma el 20 de desembre de 1921, a l’edat de 82 anys, amb testament que havia disposat el 13 de juliol de 1918 en poder del notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què instituí en la porció llegítima la seva pubila, María Bauló Caimari, i de la resta dels seus béns i drets nomenà hereva universal la seva neta i fillola Margarita Fons Bauló —casada amb Bartolomé Solivellas Llampayes—, les quals acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 8 de març següent autoritzada pel mateix notari (íd., 13a).
El 23 de novembre de 1922, davant el notari Pedro Alcover Maspons, María Bauló Caimari vengué la propietat, per preu de 5.000 pessetes, a Juan Canals Pons, veïnat de Sóller (íd., 14a).
Amb escriptura de 29 de maig de 1883 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll, Jerónima María Gayá Bosch vengué a l’argenter Pedro Juan Miró Cortés, per preu de 750 pessetes, una porció de la casa que consistia en un habitatge de planta baixa que treia portal a un carreró que anava a la mar (RP6, 4316-terme, 1a).
Pedro Juan Miró Cortés morí el 7 de març de 1909, amb testament que havia disposat el 22 d’abril de 1905 en poder del notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Margarita Cortés Forteza, i la seva nora, María Mesa Salvadó —viuda del seu difunt fill Pedro Miró Cortés—, i propietaris en parts iguals, els seus nets Pedro, Luis, María de los Dolores (†26-7-1910) i Margarita Miró Mesa (†14-12-1918). Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 23 de juliol següent autoritzada pel mateix notari (íd., 6a).
El 23 de novembre de 1922, davant el notari Pedro Alcover Maspons, vengueren la propietat, per preu de 4.000 pessetes, a Juan Canals Pons, veïnat de Sóller. Aleshores, consistia en una casa botiga o cotxeria (íd., 11a-12a).
Jerónima María Gayá Bosch morí el 25 de desembre de 1901, amb testament que havia ordenat el 16 de novembre de 1898 en poder del notari José Socías Gradolí, en què deixà la botiga nombre 8 de la plaça de Gomila —abans, camí de la Quarantena— a la seva neboda Concepción Brusotto Gayá, i els entresols nombre 6 d’un carreró que anava a la mar, a la seva neboda Francisca Brusotto Gayá, i nomenà hereves la seva germana María Josefa Gayá Bosch, les seves nebodes Concepción i Francisca Brusotto Gayá i Concepción Llabrés Torres. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura d’11 de novembre següent autoritzada pel mateix notari (RP6, 623-terme, 7a).
Concepción Brusotto Gayá morí sense testar el 27 de març de 1902, i en acte de 30 de maig següent dictat pel jutge de primera instància de Palma Pedro Armenteros Ovando davant l’escrivà Sebastián Gazá Ballester, en fou declarada hereva legal la seva germana Francisca. Aquesta morí sense testar a Palma l’11 de gener de 1916, i en acte de 5 d’abril següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Antonio Núñez de Castro davant el secretari Juan Bestard, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus dos nebots Juan Argelés Brusotto, comerciant, i Simón Brusotto Porcel, sastre. Simón vengué la seva part indivisa d’aquesta i d’una altra propietat al seu cosí Juan, per preu global de 3.000 pessetes, mitjançant escriptura de 6 de maig següent autoritzada pel notari Miguel Pons Pons. Juan Argelés Brusotto vengué la propietat per 5.000 pessetes a Margarita Caimari Vila amb escriptura d’11 de març de 1918 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán. Després passà a la seva pubila, María Bauló Caimari, qui la vengué per 5.000 pessetes a Juan Canals Pons, veïnat de Sóller, mitjançant escriptura de 23 de novembre de 1922 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons (íd.: 8a, 15a-16a, 18a, 20a, 22a).
Juan Canals Pons agrupà les tres porcions sota una mateixa finca registral. Consistia en una casa de planta baixa, jardí, entresols, pis principal, terrat i altres dependències marcada amb el nombre 8 de la plaça de Gomila i nombre 6 d’un carreró que anava a la mar (després, carrer Baños). Confrontava amb un carreró que no passava —després, carrer Nube— i una propietat que fou de Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh (RP6, 11946-terme, 1a).
Juan Canals Pons morí el 6 d’abril de 1942, amb testament que havia disposat l’11 d’abril de 1932 en poder del notari Pedro Alcover Maspons, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Francisca Albertí Mercant, i propietària, la seva pubila, Catalina María Canals Albertí, casada amb Miguel Manera Rovira. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 13 de maig següent autoritzada pel notari Manuel Cerdó Pujol (íd., 2a).
En sessió de 25 d’octubre de 1963, el Ple de l’Ajuntament de Palma concedí llicència a Catalina María Canals Albertí per a «construir un edificio de cuatro plantas en las calles de Baños, Nube y Plaza Gomila. Las obras no excederán de veinte meses». Després de les obres, la casa —de 510 m²— constava de planta baixa amb dos locals comercials, primer pis amb altres tres locals, segon pis amb quatre apartaments, tercer pis amb cinc apartaments, àtic amb tres apartaments, sobreàtic amb un apartament amb terrassa i habitatge del porter. Confrontava amb l’Hotel Mediterráneo i Tito’s —abans, propietat que fou de Paulus Antonius Bouvij van Schorrenbergh— (íd., 4a-5a; AMP, AH-2230, 25-10-1963, f. 84v).
El 2 de juliol de 1857, davant el notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias, Catalina Miquel Ordinas vengué una casa amb corralet al llauner José Rubí Juan. Aquest morí el 6 de febrer de 1888, amb testament que havia disposat el 29 de gener anterior en poder del notari José Socías Gradolí, en què instituí en la porció llegítima els seus fills: Juan, José (†19-2-1899) —casat amb Margarita Coll Pol—, Nicolás, Antonio, Luis (†27-4-1890), María Josefa i María del Carmen Rubí Coll (†30-6-1896), i nomenà hereva universal propietària la seva esposa, María del Carmen Coll Rigo. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 6 de febrer de 1889 autoritzada pel mateix notari. Aleshores, confrontava amb les cases de Gabriel Sabater, Juan Ignacio Martorell i Juan Femenías (RP6, 5508-terme, 1a-3a).
María del Carmen Coll Rigo morí viuda el 31 de març de 1902, amb testament que havia ordenat el 9 de novembre de 1892 en poder de dit notari Socías, en què nomenà hereus universals propietaris els seus fills: Juan, José, Nicolás, Antonio, María Josefa i María del Carmen Rubí Coll. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 16 de setembre següent autoritzada pel mateix notari i la propietat se l’adjudicà Nicolás mitjançant escriptures de 4 de març de 1903 i 20 d’octubre de 1904 autoritzades pel mateix notari (íd.: 4a, 9a).
Nicolás Rubí Coll morí sense testar el 29 de novembre de 1906, i en acte de 14 de febrer següent dictat pel jutge de primera instància del districte de la Llonja José Eduardo Tormo Martí davant l’escrivà Guillermo Vidal Sáenz, en foren declarats hereus en parts iguals els seus fills: María del Carmen, José (†12-1-1916), Juan (†4-2-1919), Catalina, Apolonia, María Josefa, Nicolás i Isabel Rubí Calafat (†22-1-1920), nascuts del seu matrimoni amb Apolonia Calafat Sayés. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 29 d’abril següent autoritzada per dit notari Socías (íd., 10a-11a).
Apolonia Calafat Sayés morí viuda el 3 de febrer de 1921, a l’edat de 66 anys, amb testament que havia disposat el primer de juliol anterior en poder de dit notari Socías, en què nomenà hereus universals en parts iguals els seus únics fills: María del Carmen, Catalina, Apolonia, Josefa i Nicolás Rubí Calafat. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 27 de maig següent autoritzada pel mateix notari i la propietat se l’adjudicà María del Carmen (íd., 12a-13a).
María del Carmen Rubí Calafat, veïnada de Llucmajor, morí el 8 de maig de 1938, amb testament que havia ordenat el 30 d’abril anterior en poder del notari d’aquella vila Manuel Baráibar Arrarás, en què instituí en la porció llegítima els seus quatre fills: Bartolomé —impressor—, Nicolás, Antonio —botiguer— i José Roca Rubí —cambrer—, i nomenà hereu el seu espòs, Antonio Roca Creus. Aquest morí el 2 de gener de 1962, amb testament que havia disposat el 30 d’abril de 1938 en poder del notari de Llucmajor Manuel Baráibar Arrarás, en què instituí en la porció llegítima els seus quatre fills i nomenà hereva la seva esposa amb substitució a favor dels fills. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 19 de març de 1962 autoritzada pel notari de Llucmajor Juan Nadal Pont i la propietat se l’adjudicà Bartolomé Roca Rubí. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 119 de l’avinguda de Calvo Sotelo (íd., 14a).
El primer de març de 1860, davant el notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias, Gertrudis María Escat Nicolau (†26-11-1890) vengué a María Coll Llull una peça de terra de 1.460 m² on la compradora feu construir una casa de planta baixa amb pati i jardinet marcada amb el nombre 22. Confrontava amb un carreró d’establidors, la casa de Jacinto Bestard Pocoví, terra de José Ignacio Ramis i el carrer de Cal Senyor Biel o camí de la Quarantena (RP6, 448-terme, 1a).
María Coll Llull morí sense testar el 9 d’octubre de 1862, a l’edat de 38 anys, i en providència de 12 de febrer de 1866 dictada pel jutge de primera instància del districte de la Llonja Francisco de Madrid Dávila davant l’escrivà Juan Medrano Borrega, en foren declarats successors els seus sis fills menors d’edat: Coloma, Lorenzo, Luisa, María, Francisca i Antonio Coll Coll (†11-5-1863), nascuts del seu matrimoni amb Bartolomé Coll Dols, inspector de vigilància (íd.).
Amb escriptura de 14 de març de 1866 autoritzada pel notari Miguel Pons Barrutia, la propietat fou adquirida, per preu de 1.462 lliures 4 sous 5 diners, per Manuel Samper Mollá, qui, el 14 d’abril següent, davant el mateix notari, la vengué per 3.700 lliures a Miguel Ramón Albertí. Al mateix acte, Samper li vengué per 50 lliures un trast procedent del pla del castell de Bellver, de José Villalonga Jordá (íd., 3a-4a; RP6, 250-PG).
Miguel Ramón Albertí es casà amb Mariana Membray Jaiin i en foren fills Ramón, Antonia —casada amb l’apotecari Bernardo Fiol Tocho— i Micaela Ramón Membray. Morí el 14 de setembre de 1871, a l’edat de 63 anys, amb testament que havia ordenat a Manzanillo (Cuba) el 24 de gener de 1853 davant l’escrivà Nicolás Laso, en què nomenà hereus els seus tres fills, i curadora, la seva esposa i —en la seva absència— el comerciant José Venecia. Amb escriptura de 5 de febrer de 1872 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll, acceptaren l’herència, que consistia en una casa amb quatre pisos situada al carrer d’en Brondo, una casa amb jardí situada al lloc de Cal Senyor Biel o Son Sabater, un trast procedent del Terreno i la propietat anomenada Son Casimiro. Antonia Ramón Membray s’adjudicà la propietat amb escriptura de 28 de juny de 1892 autoritzada per dit notari Sancho (CNIB, Gaspar Sancho Coll, Any 1872, f. 155; RP6, 448-terme, 6a; RP6, 4746-terme, 7a).
Amb escriptura de 13 d’octubre de 1899 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Antonia Ramón Membray vengué la propietat, per preu de 7.280 pessetes, a Gabriel Cortés Forteza. Aleshores, comprenia una casa de planta baixa i pis, pati, jardí, quadra, cotxeria i depòsits d’aigua. Estava marcada amb el nombre 22 del camí que anava de la carretera d’Andratx a la Quarantena o el Llatzeret. Confrontava amb la casa i jardí de Cristóbal Ferrer —abans, de Jacinto Bestard Pocoví—, un carreró d’establidors i la terra i casa de Pedro José Miró (RP6, 6040-terme: 1a, 3a).
Gabriel Cortés Forteza es casà amb Juana María Cortés Aguiló i en foren fills Juana, Gabriel, Rafael, Baltasar —casat amb María del Carmen Cortés Piña— i Josefa Cortés Cortés, casada amb Jorge Aguiló Valentí. Morí el primer de desembre de 1909, amb testament que havia disposat el 30 de juliol de 1908 en poder del notari Mateo Jaume Servera, en què instituí en la porció llegítima la seva filla Juana, i nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, i propietaris en parts iguals, els seus fills mascles Gabriel i Rafael, comerciants. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 7 de maig següent autoritzada pel mateix notari (íd., 9a).
El 9 d’agost de 1913, davant dit notari Jaume, el navilier Sebastián Simó Morey —en concepte d’apoderat de Gabriel i Rafael Cortés Cortés i de la raó social Herederos de G. Cortés— vengué la propietat, per preu de 18.000 pessetes, a Juana María Garcías Garí, veïnada de Llucmajor, casada amb Raimundo Pou Vidal (íd., 11a).
Juana María Garcías Garí morí viuda el 28 d’octubre de 1961, amb testament que havia ordenat el 6 de maig de 1949 en poder del notari Manuel Cerdó Pujol, en què llegà aquesta propietat a Margarita Garí Clar (†7-11-1955) i nomenà hereva la seva parenta Francisca Ana Castell Garí, veïnada de Llucmajor. L’acceptació dels béns de l’herència es feu amb escriptura de 13 de març següent autoritzada pel notari Jerónimo Massanet Sampol. Aleshores, la propietat estava marcada amb el nombre 1 del carrer Consignatarios Schembri. Segons recent midament practicat per l’arquitecte Sebastián Gamundí Boscana, ocupava una superfície de 350,64 m². Confrontava amb el jardí de Magdalena Mora Clar, un carreró d’establidors i la terra i casa dels successors de Pedro Juan Miró (íd., 14a).
Amb escriptura de 24 d’agost de 1860 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Pedro Antonio Escat Nicolau —fill de Josep i de Maria Francina— vengué a l’apotecari Jacinto Bestard Pocoví una peça de terra situada davant la Quarantena. El preu fou de 10.452 rals amb 60 cèntims, ço és, 3.986 rals amb 16 cèntims d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 14 lliures al for de 3%. Confrontava amb un camí, terreny del Reial Patrimoni i les propietats de José María Carbonell i María Coll Llull. El comprador hi feu construir una casa de planta baixa de tres habitatges —un amb jardí— i pis també de tres habitatges (RP6, 3035-terme, 1a).
Jacinto Bestard Pocoví morí viudo el 9 d’agost de 1884, a l’edat de 72 anys, amb testament que havia disposat el 17 de juny de 1882 en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què instituí en la porció llegítima la seva filla Antonia Bestard Giá —casada amb Federico Ascensión González, veïnats de Màlaga—, i nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, María Magdalena Giá Bosch (†23-7-1884), i propietari, el seu fill Juan Bestard Giá —escrivà—, qui se l’adjudicà amb escriptura de 29 d’agost de 1887 autoritzada pel mateix notari (íd., 6a).
El 2 de desembre de 1889, davant dit notari Sancho, Juan Bestard Giá vengué la propietat, per preu de 8.000 pessetes, al rendista Cristóbal Ferrer Vidal. Al mateix acte, Bestard li vengué per 7.000 pessetes una altra propietat que consistia en una peça de terra de mig quartó de superfície amb una casa de 265,63 m² de dos habitatges marcats amb els nombres 6 i 8 de la plaça de la Quarantena. Bestard la tenia per compra al mariner Bartolomé Moragues Pascual mitjançant escriptura de 12 de juny de 1863 autoritzada per Antoni Perelló Socías, escrivà i notari del Reial Patrimoni Balear (íd., 8a; RP6, 4276-terme: 1a, 8a).
Cristóbal Ferrer Vidal morí el primer d’agost de 1892, amb testament que havia ordenat al Terreno el 26 d’agost de 1891 en poder del notari Antonio Mulet Mas, en què instituí en la porció llegítima el seu fill Jenaro Ferrer Serrano —cirurgià— i nomenà hereus propietaris els seus fills José Patricio —industrial, veïnat d’Adjuntas (Puerto Rico)—, Jaime, Gervasio, Cristóbal —escrivent—, Cándida —casada amb Juan Borrell— i Juana Manuela Ferrer Serrano —nascuts del seu matrimoni amb Dominga Serrano Río— i els fills de la seva difunta filla María de la Cruz Ferrer Serrano, casada amb Víctor Valenzuela Alcarín. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 30 de novembre de 1893 autoritzada pel notari José Alcover Maspons. Aleshores, la propietat estava marcada amb els nombres 2 i 3 de la plaça de la Quarantena i 17, 17-2n, 19 i 21 del carrer de Gomila (RP6, 3035-terme, 10a).
Amb escriptures de 5 d’abril, 19 de juny i 24 d’agost de 1897 i 9 d’octubre de 1903 autoritzades pel notari José Socías Gradolí, els germans Gervasio, Jaime, Cristóbal i José Patricio Ferrer Serrano i Dominga Serrano Río vengueren les seves parts indivises d’aquesta i de l’altra propietat —Dominga, l’usdefruit—, per preu total de 14.000 pessetes, a l’industrial Guillermo Clar Caldés. La part de José Patricio comprenia també la de Juana Manuela (íd., 20a-23a).
Guillermo Clar Caldés morí el 4 de novembre de 1907, amb testament que havia disposat el 8 d’agost de 1899 en poder de dit notari Socías, en què instituí en la porció llegítima la seva filla Antonia Clar Amengual —casada amb Juan Monserrat Mut—, i nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Juana María Amengual Fiol (†19-9-1919), i propietària, la seva filla Magdalena Clar Amengual —casada amb Martí Mora Riera—, la qual s’adjudicà les parts indivises de la propietat mitjançant escriptura de 10 d’octubre següent autoritzada pel mateix notari (íd., 26a).
Amb escriptura de 28 d’octubre de 1913 autoritzada pel notari Miguel Pons Pons, Magdalena Clar Amengual, Juana María Amengual Fiol i els germans José i María del Pilar Valenzuela Ferrer es dividiren la propietat. Magdalena i Juana María s’adjudicaren la casa marcada amb els nombres 3 i 3-1r del carrer de Gomila, comprès el jardí o pati de l’íntegra, de 359,53 m² de superfície. José i María del Pilar s’adjudicaren la casa nombre 3-2n del carrer de Gomila i nombres 1 i 1-1r de la plaça de la Quarantena, de 105,75 m² de superfície (íd., 27a; RP6, 11339-terme, 1a).
El 13 de febrer de 1919, davant dit notari Pons, José Valenzuela Ferrer vengué la seva meitat indivisa, per preu de 750 pessetes, al seu cunyat, Juan Cerdá Santandreu. Amb escriptura de 23 de maig següent autoritzada pel mateix notari, Juan Cerdá Santandreu i la seva esposa, María del Pilar Valenzuela Ferrer, permutaren amb Magdalena Clar Amengual i sa mare, Juana María Amengual Fiol, una porció d’algorfa per tres porcions consistents en terrat —7,95 m²—, pati o jardí —57,4 m²— i planta baixa —20,23 m²— (RP6, 3035-terme, 28a; RP6, 11340-terme, 1a).
Juan Cerdá Santandreu, militar, natural de Santa Maria del Camí, morí el 15 de juny de 1932, a l’edat de 58 anys, amb testament obert que havia ordenat el 8 anterior en poder del notari Antonio Rosselló Gómez, en què instituí en la porció llegítima els seus fills, Margarita, Pedro i Víctor Cerdá Valenzuela, i nomenà hereva universal la seva esposa, María del Pilar Valenzuela Ferrer. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 14 de desembre següent autoritzada pel notari Manuel Cerdó Pujol i agruparen sota una mateixa finca registral la casa marcada amb el nombre 3-2n del carrer de Gomila i els nombres 1 i 1-1r de la plaça de la Quarantena i les tres porcions permutades amb Magdalena Clar Amengual i Juana María Amengual Fiol (RP6, 3035-terme, 32a; RP6, 15298-terme, 1a).
María del Pilar Valenzuela Ferrer morí sense testar el 5 de juliol de 1949, i en acte de 15 d’octubre següent dictat pel jutge de primera instància nombre 1 de Palma Fernando Rodero Pérez davant el secretari habilitat Miguel Oliver, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus fills: Margarita —casada amb Antonio Mora Rosselló—, Pedro —mestre nacional— i Víctor Cerdá Valenzuela, procurador. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 30 de desembre següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada i la propietat se l’adjudicà Margarita després de pagar 1.437 pessetes amb 50 cèntims als seus germans. Aleshores, la propietat ocupava una superfície de 191,33 m² i estava marcada amb el nombre 7 del carrer de Gomila —ara, Germans Schembri— i nombres 3 i 5 de la plaça de la Quarantena. Confrontava amb l’Hotel Mediterráneo (RP6, 15298-terme, 1a).
Amb escriptura de 27 de gener de 1921 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, Magdalena Clar Amengual agrupà sota una mateixa finca registral la casa botiga i algorfa marcada amb els nombres 3 i 3-1r del carrer de Gomila —comprès el jardí o pati de l’íntegra— i la porció d’algorfa que permutà amb els cònjuges Juan Cerdá Santandreu i María del Pilar Valenzuela Ferrer. Al mateix acte, vengué a Francisca Rigo Llanes, per preu de 4.000 pessetes, la planta baixa de la casa, de 281,89 m², que comprenia botiga, bugaderia —7,94 m²— i pati o jardí (RP6, 11424-terme, 1a-2a).
Amb escriptura de 2 de febrer de 1923 autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano, Magdalena Clar Amengual donà a la seva filla Magdalena Mora Clar la part de la casa consistent en casa algorfa de dos pisos i un tercer pis en construcció, marcada amb el nombre 5 del carrer de Gomila (íd., 4a).
Francisca Rigo Llanes vengué la part de la casa consistent en casa botiga, bugaderia i pati o jardí, per preu de 9.500 pessetes, a Mateo Colom Escanaverino mitjançant escriptura de 7 de juliol de 1922 autoritzada pel notari Juan Bauzá Clar. El 21 de març de 1931, davant el notari José Socías Gradolí, Colom la vengué per 13.000 pessetes a Antonio Fortuny Moragues, qui l’adquirí com a president de l’entitat mercantil Alhambra SA, constituïda mitjançant escriptura d’11 d’octubre de 1923 autoritzada pel notari Pedro Alcover Maspons. El 29 d’abril de 1931, Magdalena Mora Clar interposà demanda de retracte contra l’entitat Alhambra SA, la qual es veu obligada a vendre-li la propietat per les mateixes 13.000 pessetes mitjançant escriptura de 14 de juliol següent autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano (íd.: 3a, 13a, 15a).
El 20 de febrer de 1942, davant el notari Juan Alemany Valent, Magdalena Mora Clar vengué la planta baixa, per preu de 15.500 pessetes, al comerciant solleric Pablo Frontera Pizá. Aquest morí el primer de gener de 1945, amb testament que havia disposat el 24 de novembre de 1941 en poder del notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, en què nomenà hereu universal el seu germà Juan, comerciant, qui acceptà els béns de l’herència amb escriptura de 26 de març següent autoritzada pel mateix notari (íd.: 19a, 21a).
El 4 de març de 1948, davant el notari Antonio Soldevilla Guzmán, Magdalena Mora Clar vengué a Juan Frontera Pizá, per preu de 25.000 pessetes, els pisos primer i segon esquerra, de 98 m² cadascun, i la part corresponent de terrat, als quals s’accedia pel nombre 5 del carrer de Gomila (íd., 22a).
Amb escriptura de 15 de maig de 1952 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Juan Frontera Pizá vengué la propietat, per preu de 59.000 pessetes, a Juana Gasser Willer, casada amb l’industrial Marcos Pomar Escalas. El 26 de desembre següent, davant el notari de Madrid Eduardo Serrano Piñana, Gasser declarà que havia fet construir una nova planta d’àtic de 44 m² damunt el que abans era terrat, endemés d’una escala per als pisos de la propietària. Aleshores, l’edifici albergava les instal·lacions del restaurant hotel El Patio (íd., 23a-24a).
Magdalena Mora Clar morí fadrina i sense testar el 27 de febrer de 1953, i en acte de 5 de maig següent dictat pel jutjat de primera instància nombre 1 de Palma, en fou declarava hereva legal sa mare, Magdalena Clar Amengual. Aquesta morí el primer de març de 1956, amb testament que havia ordenat el 28 d’abril de 1953 en poder del notari Asterio Unzué Undiano, en què nomenà hereva universal la seva neboda Antonia Ana Monserrat Clar (íd., 25a-26a).
Amb escriptura de 24 de maig de 1861 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, Jaime Llabrés Rotger i Sebastián Bauzá Perelló vengueren a Alejo Rigo Cabot, per preu de 33.217 rals amb 98 cèntims, una casa d’esbarjo botiga, alts, jardí i altres pertinences amb entrada pel carrer de la Quarantena. Confrontava amb el camí d’Andratx, un carreró que davallava a la mar, terra de Gabriel Sabater Bosch i la propietat dels germans Reus Rosselló i de Pedro Antonio Ramis (RP6, 1245-terme, 1a).
Alejo Rigo Cabot morí el 27 de maig de 1879, a l’edat de 64 anys, amb testament que havia disposat el 29 de desembre de 1867 en poder del notari Antonio Mulet Mas, en què instituí en la porció llegítima els seus fills: Antonio, Bartolomé —pastisser—, Alejo (†28-1-1882), Pedro (†11-6-1880), Luis —industrial—, Juana Ana, Catalina, Francisca, María i Isabel Rigo Bosch, i nomenà hereva universal propietària la seva esposa, Francisca Bosch Verger. Luis Rigo Bosch s’adjudicà la propietat amb escriptura de 19 de setembre de 1896 autoritzada pel mateix notari. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 15 (íd.: 3a-6a, 8a-9a).
El 30 de juliol de 1921, davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, Luis Rigo Bosch vengué la propietat, per preu de 1.000 pessetes, al comerciant José Enseñat Barceló, veïnat de Buenos Aires. Aquest morí viudo i sense testar el 18 de setembre de 1936, i en acte de 23 de juny de 1952 dictat pel jutjat de primera instància nombre 1 de Palma, en foren declarades úniques hereves legals en parts iguals les seves tres filles: Juana Ana Candelaria, Josefa María Carolina i Catalina Josefa Carolina Enseñat Enseñat —casada amb el dentista Amadeo Guillermo Magaldi—, veïnades de Banfield (Buenos Aires). Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 16 de febrer de 1951 autoritzada pel notari Asterio Unzué Undiano (íd.: 15a, 17a).
Amb escriptura de 24 de gener de 1953 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, Josefa María Carolina i Catalina Josefa Carolina vengueren les seves parts indivises d’aquesta i d’una altra propietat, per preu global de 83.570 pessetes, a la seva germana Juana Ana Candelaria. Aleshores, la casa estava marcada amb el nombre 6 de la plaça de Gomila (íd., 18a).
Aqueixa altra propietat consistia en una marjada que José Enseñat Barceló adquirí de Luis Rigo Bosch, per preu de 350 pessetes, mitjançant escriptura de 15 de maig de 1922 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán. Rigo la comprà pel mateix preu al teixidor Guillermo Vicens Palmer mitjançant escriptura de 27 de setembre de 1905 autoritzada pel notari José Alcover Maspons. Vicens l’adquirí de Jaime Guiscafré Palmer —fill de Ramon i de Francina—, per preu de 285 pessetes, mitjançant escriptura de 16 de juliol de 1898 autoritzada pel notari Alejandro Rosselló Pastors. Guiscafré la comprà a Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— amb escriptura de 29 d’octubre de 1857 atorgada a l’escrivania de Cartes Reials, per preu de 5.318 rals amb 20 cèntims, ço és, 3 rals amb 32 cèntims d’entrada i sobre la resta es creà un cens reservatiu de 12 lliures al for de 3% pagador el primer de març (RP6, 6960-terme).
El 30 d’abril de 1864, davant el notari del Reial Patrimoni Balear Antoni Perelló Socias, Gabriel Sabater Bosch —fuster, fill de Marc i d’Antonina— vengué una peça de terra a Miguel Salvá Llinás, professor d’instrucció primària, qui hi feu construir una casa de dos aiguavessos de planta baixa i pis (RP6, 10712-terme, 1a).
Miguel Salvá Llinás, veïnat de Deià, morí el 23 de juliol de 1876, a l’edat de 48 anys, amb testament que havia disposat el 22 d’agost de 1862 en poder del notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Juana Francisca Borel Sorá (†29-12-1909), i propietaris, el seu fill Lorenzo Salvá Borel i els fills pòstums i naixedors, que resultaren esser Baltasar —comerciant, casat amb Micaela Castell Rexach—, Miguel (†24-3-1891) —botiguer—, Faustino —comerciant, veïnat de Barcelona— i Catalina Salvá Borel —casada amb el militar Francisco García Seguí, veïnats de Sóller)—, nascuts, respectivament, el 3 de gener de 1865, el 10 de gener de 1868, el 10 de gener de 1871 i el 4 d’abril de 1875 (íd., 1a-2a).
Amb escriptura de 23 de novembre de 1917 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, vengueren la propietat, per preu de 1.200 pessetes, al comerciant Domingo Riutord Ferrer (íd., 3a).
Domingo Riutord Ferrer morí viudo i sense testar el 3 de febrer de 1941, i en acte de 15 de març següent dictat pel jutge de primera instància nombre 1 de Palma José Bernal Algara davant el secretari Gonzalo Fernández Espinar, en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus fills María i Domingo Riutord Antelm. Acceptaren els béns de l’herència amb escriptura de 27 de juny següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada i la propietat se l’adjudicà María. Aleshores, estava marcada amb els nombres 3 i 5 de l’avinguda de Calvo Sotelo (íd., 4a).
El terme de Palma 