Son Cugullada

Son Cucullada, El rafal d’en Negre

La propietat se situava entre Can Bleda o Son Pisà, la Punta o la Torre d’en Puigdorfila, el camí de Sóller i el camí de Valldemossa. Prengué nom de Macià Pons, àlies Negre, i de la família Cugullada. A partir de mitjan segle XIX començà a documentar-se com a Son Cucullada.

Les notícies més antigues que en tenim són del primer de maig de 1528, quan Guillem Vidal, comanador de l’orde de la Mercè, i altres germans del convent establiren la propietat al notari Pere Ferrandell. Aleshores consistia en un rafal o hort tengut sots domini directe de l’Hospital General (com a successor de Joan Pujol). Prestava 24 sous cens alodial a l’Hospital General, ço és, 12 per Nadal i 12 el dia de Sant Miquel, i estava carregat amb nombrosos censals a diversos particulars. Confrontava amb el camí reial de Sóller, terres d’en Saleta, el camí de Valldemossa i l’hort i terres d’en Reyes. El convent el tenia com a hereu de l’hortolà Joan Llabrés, qui testà l’11 de novembre de 1523 davant el notari Bartomeu Çamella, i per renúncia de la seva viuda, Antonina, signada el 8 d’octubre de 1524 davant el notari Bernat Mòger (ARM, Not. S-1075, f. 12; ARM, Not. H-1, s/f).

Mitjançant escriptura de 13 de març de 1531 autoritzada pel notari Gabriel Sampol, Pere Ferrandell vengué la propietat al conrador Macià Pons, Negre, qui el 22 de novembre de 1550 la vengué al conrador Jeroni Arades (íd., f. 152v; íd.).

Jeroni Arades es casà (1568) amb Bàrbara Creixell Sala, filla de Sebastià i de Joana, la qual mitjançant escriptura autoritzada pel notari Sebastià Mulet aportà com a dot una propietat veïnada que cal identificar amb la que posteriorment es denominà Can Bleda o Son Pisà. Jeroni Arades testà el 5 de setembre de 1568 davant el mateix notari i nomenà hereu universal el seu fill Sebastià (ARM, Not. 5122, f. 48v).

L’altre fill del matrimoni, Antoni, fou donatari de sa mare, Bàrbara. Per tal de solucionar el repartiment de les herències materna i paterna, els germans Arades Creixell iniciaren una causa a la Reial Audiència que finalitzà mitjançant una escriptura de transacció que signaren el 5 de gener de 1585, en virtut de la qual Antoni s’adjudicà la propietat que aquí ens ocupa, aleshores denominada el rafal d’en Negre, de 4 quarterades de superfície, i Sebastià, la que posteriorment s’anomenà Can Bleda o Son Pisà (ADM, MSL/82, f. 92).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, valia 1.600 lliures i pertanyia a Bàrbara Creixell Sala, viuda, documentada com a Bàrbara Arades per raó del seu matrimoni: «Lo rafal de Bàrbara Arades, vídua, mil y sis-centes lrs.» El seu fill Sebastià hi apareix com a propietari de Can Bleda o Son Pisà: «Lo rafal de Sebastià Arades, mil y dos-centes liures» (ARM, D-1251, f. 145v).

Antoni Arades Creixell testà el 2 de desembre de 1602 davant el notari Joan Muntaner i nomenà hereus usufructuaris la seva dona, Joana, i Rafel Baranys. Mitjançant escriptura de 21 de febrer de 1604 autoritzada pel notari Antoni Jaume Boscà, Joana vengué el rafal a l’hortolà Mateu Cugullada. Aquest testà el 12 de novembre de 1614 davant el notari Joan Agustí Alemany i nomenà hereva usufructuària la seva dona, Joana Català, i propietari, el seu fill Mateu, ordenant substitucions a favor de les filles. Mateu Cugullada Català morí a Nàpols sense descendència, i el primer de febrer de 1656 es redactà l’inventari dels seus béns a instàncies de Guillem Seguí, nomenat curador de l’heretat per decret de la cúria del Batle de 26 de gener anterior. El patrimoni del difunt consistia únicament en aquesta propietat, documentada ja com a Son Cugullada. Ocupava una superfície de quatre quarterades, de les quals una estava plantada de magraners i altres arbres, i es trobava arrendada a Elisabet Orell, viuda (ARM, Not. H-1, f. 29; ARM, Not. R-403, f. 56).

Després de la mort de Mateu Cugullada Català, la propietat passà a la seva germana Caterina, casada amb el conrador Miquel Alsamora. Caterina Cugullada Català testà el 15 de juliol de 1634 davant el notari Perot Vicens i nomenà hereu el seu fill Mateu, qui el 19 de desembre de 1660 capbrevà la propietat declarant que confrontava amb el camí de Valldemossa, terres de Gaspar Puigdorfila, el camí de Sóller i Son Pisà (ARM, Not. H-1, f. 29).

El 23 de maig de 1661 es redactà l’inventari de béns de Mateu Alsamora Cugullada a instància del mercader Bernat Ferrer Nadal, com a curador de l’heretat. El patrimoni del difunt consistia únicament en aquesta propietat, que comprenia una casa gran, cisterna i dret d’aigua de la síquia de la ciutat (ARM, Not. M-1535, f. 439).

La propietat fou segrestada i el 23 de setembre de 1661 fou venuda per la Cúria del Batle a Caterina Torrandell Alemany, com a curadora dels béns del seu fill Francesc, nascut del seu segon matrimoni amb el doctor en drets Francesc Campos Pisà (†1660, fill del mercader Andreu Campos i de Caterina Pisà). Francesc Campos Torrandell era també propietari del rafal confrontant de Son Pisà, com així es documenta als estims de 1685: «Rafal Son Cugullada, de M.ᵒ Fran.ᶜʰ Campos, mil y sis-centas lliuras. Ort y casas de dit M.ᵒ Fran.ᶜʰ Campos, dos mil y sinch-centas lliuras» (ARM, Not. H-1, f. 98v; Planas, 2001: 73; ARM, D-1253, f. 192).

Francesc Campos Torrandell testà el 20 de febrer de 1676 davant el notari Macià Garcia i nomenà hereu universal el seu fill Francesc, qui testà el 20 d’agost següent davant el mateix notari i feu hereu universal el seu fill Francesc, el qual, considerant que era profitós per a la seva heretat, vengué Son Cugullada el 30 de desembre de 1708 al conrador Antoni Mulet, fill de Joan. El preu fou de 1.459 lliures, endemés de l’obligació per part del comprador de satisfer anualment les nombroses càrregues que gravaven la propietat: 24 sous alodials a l’Hospital General, 19 lliures cens a Antoni Ferrandell i 55 lliures 5 sous 7 diners cens a Maria Mut. El venedor es reservà part del dret d’aigua de la síquia de la ciutat (ARM, Not. H-19, f. 37).

La propietat restà poc temps en mans d’Antoni Mulet, car els nombrosos deutes que contragué durant la seva vida propiciaren que fos segrestada, juntament amb altres béns immobles de la seva heretat, per la Cúria del Pariatge a instància de Ramon Çafortesa, òlim Morro, comte de Santa Maria de Formiguera. Després de la sentència de graduació dels béns d’Antoni Mulet, dictada per la Cúria del Pariatge el 28 de setembre de 1733, el rafal fou administrat per diversos curadors fins que el 13 de juliol de 1739 el Jutjat Privatiu de Censos el vengué en pública subhasta a Antonina Planes, viuda de l’hortolà Bartomeu Font, per preu de 810 lliures i l’obligació de satisfer les càrregues censals detallades al contracte de compravenda de 1708 (ARM, Not. H-41, f. 270).

Fill i hereu de Bartomeu Font i d’Antonina Planes fou Jordi Font Planes, qui apareix documentat com a arrendatari de diverses propietats de la zona.

Segons l’Apeo (1818), la propietat pertanyia a Jordi Font Planes, tenia casa, valia 3.000 lliures i ocupava una superfície de 4 quarterades de camp de reguiu de primera qualitat amb ametlers i figueres (ARM, D-1530, f. 245v).

Fills de Jordi Font Planes foren Pere Josep, Bartomeu, Jordi i Antonina. Després de la mort sense descendència dels fills mascles, la propietat fou heretada per Antonina Font, de qui passà al seu fill Jorge Meliá Font. Aquest morí el 30 de maig de 1860 amb testament que havia disposat el 4 de maig de 1859 davant el notari Francisco Sancho Pujol, en què nomenà hereva propietària María Antonia Canut Blanquer (ARM, Not. 6154, f. 275).

El 8 de juny de 1862 María Antonia Canut Blanquer vengué la propietat per preu de 6.500 lliures a Gabriel Fausto Fuster Forteza. Com que en aquell moment la venedora tenia 24 anys, la compravenda fou elevada a escriptura pública el 28 de maig de 1863 davant el notari Miguel Font Muntaner. Aleshores ocupava una superfície de 4 quarterades de camp amb ametlers i figueres, comprenia una casa de planta baixa i alts i dues fonts i tenia el dret de percebre tres quarts d’hora d’aigua cada 20 dies de la tanda del Comanador de la síquia de la ciutat, el qual era de nombre d’una hora que el 1666 posseïa el mercader Joan Rullan, i es percebia un any de dia i un any de nit. Confrontava al nord amb Can Bleda o Son Pisà, de Juan Brondo Monserrat; al sud, amb la Punta o la Torre d’en Puigdorfila, d’Ana Fuster Femenía; a l’est, amb la carretera de Sóller, i a l’oest, amb el camí de Valldemossa (íd.; RP7, 296-PG, 1a).

Gabriel Fausto Fuster Forteza augmentà la dotació d’aigua de la propietat mitjançant tres compres:

El 27 de juny de 1863 davant dit notari Font adquirí del taverner Sebastián Pericás Sampol, fill de Joan i d’Aina Maria, el dret de percebre un quart d’hora d’aigua cada 20 dies de la tanda del Comanador de la síquia de la ciutat, el qual era de nombre d’una hora i un quart i es percebia un any de dia i un any de nit. El preu fou de 235 lliures i l’obligació de pagar el lluïsme als propietaris del domini directe, que aleshores eren l’Estat (abans el monestir de Sant Feliu de Guíxols), les almoines i el vestuari de la Seu de Girona i els hereus de Francesc Gual Despuig. Aquest dret d’aigua anava annex a una porció d’1 quarterada (de nombre d’1 quarterada i mitja) de l’hort de Son Avellà que Sebastián Pericás Sampol adquirí de Miguel Cañellas Torres, fill de Francesc i de Magdalena (RP3, 411-412-PG).
El 26 de novembre de 1867 davant el notari Cayetano Socías Bas adquirí del misser Miguel Fluxá Palet, com a apoderat d’Arturo Comas Bover, per preu de 1.966 escuts el dret de percebre una hora i mitja d’aigua cada 20 dies de la tanda d’en Cos de la síquia de la ciutat. Aquest dret d’aigua era l’íntegre que tenia annex la Tanca d’en Llàtzer quan el doctor en medicina i cirurgia Bartomeu Bover Font (†16-4-1824), fill de Macià i de Francina, la comprà a la Junta Municipal de Beneficència. Arturo Comas Bover tenia la propietat i el dret d’aigua per herència de sa mare, Francisca Bover Mateu (casada en primeres núpcies amb Juan Antonio Sureda i en segones amb Pedro Comas), filla de Bartomeu Bover Font i d’Esperança Mateu Sastre (†1-4-1860 als 70 anys) (RP11: 40-terme, 940-terme).
El 16 de maig de 1872 davant dit notari Socías adquirí d’Antonio Sureda Verd per preu de 500 lliures el dret de percebre mitja hora d’aigua cada 20 dies de la tanda del Colomer de la síquia de la ciutat, el qual era de nombre de dues hores. Aquest dret de dues hores d’aigua anava annex al rafal de Son Pisà o Can Bleda, el qual també percebia una hora i mitja de la tanda del Comanador. Antonio Sureda Verd posseïa la propietat i els dos drets d’aigua per compra a Juan Brondo Monserrat per preu de 4.500 lliures mitjançant escriptura de 28 de setembre de 1864 autoritzada pel mateix notari (RP7, 15-terme, 1a).

Gabriel Fausto Fuster Forteza nasqué el 1828. Era fill de Gabriel Fuster Pomar (1767-1845) i de la seva segona dona, Isabel Forteza Flores (1794-1858). Es casà el 13 de desembre de 1849 amb María Buenaventura Forteza Maura Cortés (1826-1917) i en foren fills Francisco (†9-12-1875), Isabel (†30-5-1877), Gabriel, Antonio, José, María Paula, María Concepción i María Francisca Fuster Forteza. Morí sense testar el 13 de març de 1874, i en acte de 24 de juliol següent dictat pel jutjat de primera instància del districte de la Llonja davant l’escrivà Jerónimo Sureda Guiscafré en foren declarats hereus legals en parts iguals els seus vuit fills. Encarregaren als lletrats Onofre Fernández i Pedro Ripoll que practicassin les operacions de liquidació, divisió i adjudicació de l’herència, el cúmul de la qual ascendia a 719.779 pessetes amb 94 cèntims. Mitjançant escriptura de 30 de maig de 1882 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner acceptaren i es dividiren els béns hereditaris i aquesta propietat se l’adjudicà María Francisca. Aleshores ocupava una superfície de 4 quarterades de terra de reguiu, tenia una casa rústica i urbana i tenia el dret de percebre tres hores d’aigua cada 20 dies de la síquia de la ciutat. Confrontava al nord amb Can Bleda o Son Pisà; al sud, amb la Punta o la Torre d’en Puigdorfila; a l’est, amb la carretera de Sóller, i a l’oest, amb el camí de la Barca (RP7, 4120-terme, 1a-4a).

Mitjançant escriptura de 8 de gener de 1914 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, María Francisca Fuster Forteza hagué de cedir a l’Ajuntament de Palma els drets d’aigua de la síquia de la ciutat de què gaudia Son Cugullada i fou indemnitzada amb la quantitat de 17.500 pessetes. L’aigua procedent de la font de la Vila havia estat declarada d’utilitat pública el 22 de novembre de 1912, i en sessió extraordinària celebrada el 12 de juny següent l’Ajuntament de Palma acordà expropiar-ne tots els drets d’aigua amb la síquia i altres obres annexes (íd., 1a).

El 18 d’agost de 1923 davant el notari José Socías Gradolí, María Francisca Fuster Forteza vengué la propietat per preu de 52.500 pessetes als germans Virgilio i Vicente García Peñaranda, metges i cirurgians (íd., 5a).

María Francisca Fuster Forteza es casà el 12 de juliol de 1905 amb José Castellarnau Miró, de qui no deixà descendència. Morí a Perafort el 28 d’agost de 1941 amb testament que havia disposat a la masia de Castellarnau o mas de Magrinyà el 24 anterior davant el notari de Tarragona Pascual Mas Mas, en què feu un llegat als germans Román i Luis Alberto Piña Homs (fills de Román Piña Fuster) i en la resta de béns nomenà hereu universal el seu nebot Gabriel Piña Fuster. Acceptaren els béns hereditaris el 19 de novembre següent davant el notari Nicasio Pou Ribas (íd., 7a).

Mitjançant escriptura de primer de febrer de 1935 autoritzada per dit notari Pou, els germans Virgilio i Vicente García Peñaranda manifestaren que damunt la propietat «han construido mediante la renovación de la antigua casa y de nueva planta las dependencias y edificaciones» següents: una casa habitatge de planta baixa, pis i àtic de 400 m² destinada en part a clínica medicoquirúrgica, una casa cotxeria de planta baixa de 60 m², un garatge de planta baixa de 60 m², una dependència de 60 m², una altra dependència de 25 m² i una caseta per al motor de 30 m² (íd., 6a).

Vicente García Peñaranda morí el 19 de novembre de 1967 amb testament que havia ordenat el 24 de novembre de 1962 davant el notari de Barcelona Ramón María Roca Sastre, en què feu un llegat a la seva germana, Herminia García Peñaranda (†10-5-1965), i en la resta de béns nomenà hereva la seva dona, Margarita Miranda Bordoy, qui acceptà els bens de l’herència mitjançant escriptura de 17 de maig següent autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (íd., 10a).

El 17 de maig de 1968 davant dit notari Chacártegui, Virgilio García Peñaranda i la seva cunyada, Margarita Miranda Bordoy, dividiren la propietat en quatre illetes perquè fos urbanitzada. Damunt els terrenys es construïren els blocs d’habitatges situats entre la carretera de Valldemossa i els carrers d’Alfons el Magnànim, Fra Francesc Palou i Joan Capó, els quals són travessats pels carrers de Joaquim Togores i Jordi Villalonga i Velasco. Les illetes situades entre la carretera de Valldemossa i els carrers de Joaquim Togores, Joan Capó i Jordi Villalonga i Velasco, d’una banda, i els carrers de Fra Francesc Palou, Joaquim Togores, Alfons el Magnànim i Jordi Villalonga i Velasco, de l’altra, foren urbanitzades per la Cooperativa de Viviendas para Aparejadores, Arquitectos Técnicos, Familiares y Afectivos de Baleares, la qual mitjançant escriptures de 25 d’octubre de 1979 i primer de febrer de 1980 autoritzades pel notari Rafael Gil Mendoza manifestà a través del seu president, Miguel Ángel Borrás Llabrés, que hi havia fet construir diversos blocs de pisos. Pel que fa a la illeta situada entre la carretera de Valldemossa i els carrers de Fra Francesc Palou, Joaquim Togores i Jordi Villalonga i Velasco, fou urbanitzada, ço és, la part afrontada amb la carretera de Valldemossa, per Bartolomé Matas Isern en el decenni de 1970, i la part restant, per l’entitat Miranda y Peñaranda SA, la qual el 28 d’agost de 1989 davant el notari Manuel López Leis manifestà per mitjà del seu administrador únic, Bartolomé Amengual Amengual, que hi havia fet construir diversos blocs de pisos. En aquesta porció de Miranda y Peñaranda SA era on se situaven les cases de Son Cugullada i la clínica, les quals foren enderrocades el 1988 quan Bartolomé Amengual Amengual aconseguí la preceptiva llicència municipal. La illeta situada entre els carrers de Joaquim Togores, Joan Capó, Alfons el Magnànim i Jordi Villalonga i Velasco fou la darrera a ser urbanitzada (RP7, 10824-10830-III).