Son Serra Perera

Belldeport, Belldeport Inferior, Belldeport d’en Pobre

La propietat se situa entre els camins d’Esporles i de la Real, a prop del monestir cistercenc. La documentació més antiga s’hi refereix com a Belldeport. Pren nom de Gaspar Perera, qui en fou propietari entre 1495-1505, i de la família Serra, que la posseí entre els segles XVII-XIX.

Podem identificar aquesta propietat amb el rafal de Belldeport, que el 1459 pertanyia al mercader Pau Gual, casat amb Joana: «[…] un raffal apel·lat Belldeport, scituat en lo terme de la ciutat, prop lo monestir de la Reyal. E és tingut sots alou propi ensemps ab lo dret de la aygo de na Bastera. E affronte de duas parts ab duas carreres públicas, per la una de les quals a Bunyollí e per altre a Vallemussa o al monestir de la Reyal» (Barceló i Rosselló, 2006: 151).

La documentació continuada de la propietat comença el 15 de juny de 1487, quan Ramon Peretó i Lluís Pardo, com a regents de l’Hospital General, l’establiren a Eleonor Pardo Palou, casada amb Pere Avellaneda, mitjançant escriptura autoritzada pel notari Miquel Abellar. S’imposà un cens reservatiu de 48 lliures. Desconeixem els títols pels quals l’Hospital posseïa la propietat (ARM, Not. P-390, f. 8).

El 7 de gener de 1495 davant el notari Joan Porquer, Eleonor Pardo Palou i Pere Avellaneda establiren el ple domini de la propietat, que aleshores es denominava Belldeport, a Gaspar Perera. Segons l’escriptura de compravenda, era tenguda sots alou propi (comprès en la venda) i franca de cens. Confrontava amb el camí reial d’Esporles, el camí que anava al monestir de la Real i la vinya del monestir (íd.).

Gaspar Perera en fou propietari durant pocs anys, car el 1505 la vengué a Joan Domingo Nicolau mitjançant escriptura autoritzada pel notari Nicolau Costa. El 29 de maig de 1544 davant el notari Alexandre Brondo, la seva viuda, Magdalena, en nom propi i en representació de Domingo Nicolau, fill i hereu de Joan Domingo Nicolau, vengué la propietat a Ramon Moyà. Segons l’escriptura de compravenda, Magdalena havia hipotecat la propietat a favor del comprador mitjançant la creació d’un cens anual de 44 lliures (608 lliures de valor capital), del qual devia 58 lliures de pensions vençudes i impagades. Endemés, la propietat estava carregada amb 24 lliures cens que percebia el notari Pere Mulet i 8 lliures cens a favor del mercader Jeroni Janer. Aleshores era coneguda com a Belldeport Inferior i anys abans el seu propietari havia capbrevat el dret que tenia de percebre aigua de la síquia de na Bastera (ARM, Not. 1113, f. 69; ARM, Not. R-891, f. 2v).

Ramon Moyà, Major, es casà amb Caterina Albertí. Testà el 8 de setembre de 1538 davant el notari Alexandre Brondo i fundà un fideïcomís que recaigué damunt el seu fill Ramon, qui apareix als estims de 1578 com a propietari d’aquest rafal, valorat en 2.800 lliures: «Lo rafal de mossèn Ramon Moyà, dos mília y vuit-centes liures» (ARM, ECR-1146, f. 118v; ARM, D-1251, f. 147).

El 22 d’octubre de 1577 Ramon Moyà Albertí capbrevà l’alou que pesava damunt el seu rafal denominat Belldeport, que confrontava amb el camí que anava al monestir de la Real, el camí d’Esporles i una tanca de terra que abans era vinya de la Real (ARM, ECR-1146, f. 118v).

Per la mort sense descendència de Ramon Moyà Albertí, la propietat passà a sa mare, Caterina Albertí, qui feu donació universal a favor de la seva filla Magdalena, casada amb Esperandeu Jòlit, mitjançant escriptura de 12 de gener de 1585 autoritzada pel notari Joan Bonet. Magdalena Moyà Albertí testà el 10 de març de 1585 davant el mateix notari i nomenà hereves les seves filles: Caterina i Joana Jòlit Moyà, aquesta fadrina i la primera casada amb Pere Joan Santacília. El 14 de març de 1586 davant el mateix notari establiren la propietat a Guillem Desmàs imposant un cens reservatiu de 128 lliures (ARM, Not. 1394, f. 16).

Guillem Desmàs, fill de Jaume Desmàs Rullan, es casà (1575) amb Ildefonsa Nadal, amb qui no tengué descendència llegítima però sí un bastard anomenat Joan Mas, que es feu prevere. Disposà testament el 24 d’octubre de 1592 davant el notari Pere Antoni Cererols, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietari, el seu germà Francesc, els quals reberen l’inventari de béns del difunt tres dies després. L’heretat consistia en unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de Felip Despuig, i el rafal de Belldeport. Aleshores la propietat comprenia una casa d’una sola planta amb sala, una cambra a cada costat de la sala, cuina, rebost, botiga i celler. També comptava amb un hortet plantat de nombrosos tarongers, segons es dedueix dels contractes d’arrendament signats pocs anys després. L’inventari ens revela que Guillem Desmàs, entre altres negocis, havia arrendat diversos drets de la Universitat, com per exemple el del segell, que administrà els anys 1582, 1584 i 1587 (ARM, Not. 2951, f. 282).

En enviudar de Guillem Desmàs, Ildefonsa Nadal es tornà a casar (1603) amb Baltasar Serra Perera, primogènit de Baltasar Serra Cànaves i de Margarita Perera Julià, i en foren fills Pere i Baltasar. Fou enterrada al convent de Sant Domingo el 18 de març de 1615 (Oleza, 1921: 69).

Francesc Desmàs es casà amb Abdona Vida. Tengué una filla bastarda, anomenada Anna Mas, la qual es casà (1598) amb el mercader Joan Oliver, i dos fills legítims, Jaume i Guillem Desmàs Vida. Testà el 21 de setembre de 1603 davant el notari Miquel Mas i llegà la propietat al seu fill Guillem, qui la rebé el 18 de març de 1615, una vegada morta Ildefonsa Nadal. Mitjançant escriptura de 7 d’agost de 1617 autoritzada pel notari Jaume Despuig, els germans Guillem i Jaume Desmàs Vida establiren el ple domini del rafal al doctor en drets Bernat Nadal per preu d’entrada de 1.396 lliures 13 sous i cens reservatiu de 264 lliures redimibles, ço és, 1.600 lliures en dues quitacions de 800 lliures cadascuna pel capital de 1.000 lliures, i les restants, de 24 en 24 lliures. Aleshores la propietat prestava 40 lliures cens el 29 de setembre al prevere Pere Joan Santacília (ARM, Not. 4245, f. 320v).

Bernat Nadal era fill de Miquel Nadal i d’Elisabet i germà del canonge Guillem Nadal. Morí el 23 d’agost de 1617 amb testament que havia disposat el 10 de desembre de 1615 davant el notari Pere Ribot, en què fundà un fideïcomís que havia de recaure damunt el fill major del seu nebot Baltasar Serra Nadal, fill de Baltasar Serra Perera i de la seva germana Ildefonsa Nadal. Imposà l’obligació que l’hereu fideïcomissari dugués el llinatge i les armes de Nadal. Elisabet Nadal, com a hereva usufructuària del seu fill Bernat Nadal, quità el cens reservatiu de 264 lliures mitjançant escriptures de 10 de novembre de 1627, 6 de febrer de 1628, 28 de maig de 1628 i 12 de desembre de 1628 autoritzades pel notari Mateu Binimelis. També redimí el cens de 40 lliures que es prestava el 29 de setembre al prevere Pere Joan Santacília després de pagar la quantitat de 500 lliures mitjançant escriptura de 28 d’agost de 1621 autoritzada pel notari Pere Femenia (RP2, 536-terme: 3a, 8a-9a; Planas, 2001: 92).

Baltasar Serra Nadal ordenà testament el 3 de febrer de 1666 davant el notari Antoni Moll, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Elisabet Vanrell, i propietari, el seu fill Miquel Baltasar. Fou enterrat lo endemà al convent de Sant Domingo. El 17 següent la viuda rebé l’inventari de béns del difunt davant el mateix notari. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer que anava del Born de Santa Clara a la Portella; el rafal anomenat Belldeport d’en Pobre, situat devora la Real, que tenia dret de percebre aigua de la síquia de na Bastera; unes cases a la plaça de la vila de Muro, diverses sorts de terra al seu terme i la possessió de Son Serra, i alous damunt terres establides de la possessió de Son Roca (Petra) (ARM, Not. M-975, f. 206; Oleza, 1921: 119).

Elisabet Vanrell disposà testament el primer de febrer de 1676 davant el notari Francesc Groñard, en què nomenà marmessors el seu fill Miquel Baltasar, la seva nora Beatriu Dameto Rossiñol i Miquel Nadal Fuster. Fou enterrada lo endemà al convent de Sant Domingo «en lo vas de Nadals» (Oleza, 1921: 124).

Miquel Baltasar Serra Nadal Vanrell disposà testament el 2 d’octubre de 1681 davant el notari Francesc Groñard, en què fundà un nou fideïcomís que comprenia els béns que havia adquirit i els que havia rebut per herència. Nomenà marmessors la seva dona, Beatriu Dameto Rossiñol, la seva sogra, Joana Rossiñol (†1700), i els seus cunyats Antoni Serralta, Nicolau Dameto i Francesc Montaner. Fou enterrat el primer de novembre següent al convent de Sant Domingo «en lo vas de Nadals». El 25 següent la seva viuda, Beatriu Dameto Rossiñol, rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Eulàlia, el rafal de Belldeport, les possessions de Binibassí (Sóller), Bini (Escorca), Son Venrell (Muro i Sineu) i Son Serra (Muro), una casa amb celler i terres a Alcúdia, unes cases i terres a Muro i alous al pla d’en Morell i damunt terres de Son Roca (Petra) (íd.: 140; ARM, Not. G-443, f. 126).

Beatriu Dameto Rossiñol era filla de Jordi Descallar Dameto i de Joana Rossiñol. Es casà en primeres núpcies amb Miquel Baltasar Serra Nadal Vanrell, i en segones, amb Francesc Desbrull Font de Roqueta. Ordenà testament el 30 de novembre de 1711 davant el notari Francesc Llompard, en què nomenà marmessors els seus fills: Baltasar i Jordi Serra Dameto (prevere i canonge) i Francisco Desbrull Font de Roqueta. Fou enterrada el 22 de desembre següent al convent de Sant Domingo «en lo vas de Dametos» (Oleza, 1921: 216).

L’hereu i primer successor als fideïcomisos familiars fou Baltasar Serra Dameto, qui n’apareix com a propietari als estims de 1685: «Lo rafal de don Baltasar Serre y Nadal, dos mil y nou-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 199).

Baltasar Serra Dameto es casà amb Bonaventura Brondo Julià, filla de Ramon Brondo i d’Anna Julià Garriga (†1733), i en foren fills Baltasar (1716-1776), Miquel, Ramon i Jordi Serra Brondo (1722-1796). Disposà testament el 13 de juliol de 1686 davant el notari Miquel Dameto i nomenà marmessors sa mare, Beatriu Dameto Rossiñol, la seva àvia Joana Rossiñol, el seu onclo Nicolau Descallar Dameto, la seva tia Eleonor Truyols Dameto, el seu cunyat Miquel Joan Fuster, Francesc Montaner i Marc Antoni Net. Fou enterrat el 4 de març de 1748 al convent de Sant Domingo «en lo vas de sos pares». Bonaventura Brondo Julià disposà testament el 15 de maig de 1744 davant el notari Andreu Bestard, en què nomenà marmessors el seu home, Baltasar Serra Dameto; els seus fills Ramon, Jordi i Miquel Serra Brondo; la seva nora Anna Dameto Gual; els seus germans Jaume i Isabel Brondo Julià (monja de Santa Magdalena) i el seu cunyat Antoni Boneo. Fou enterrada el 19 de gener de 1745 al convent de Sant Domingo (Oleza, 1923: 8; Oleza, 1921: 297).

Mitjançant escriptura de 16 d’agost de 1759 autoritzada pel notari Josep Bernad, Baltasar Serra Brondo empenyorà la propietat al sucrer Pere Joan Terrasa en garantia d’un préstec de 3.000 lliures. Pere Joan Terrasa morí el 2 d’abril de 1771 amb testament que havia disposat el 30 de març anterior davant el mateix notari, en què nomenà hereves les seves filles: Joana Anna (casada amb el mercader Pere Onofre Gomila) i Isabel Terrasa Mayol, nascudes del seu matrimoni amb Antonina Mayol. L’11 de maig següent davant el mateix notari, la viuda rebé l’inventari de béns del difunt, que comprenia, entre altres propietats, «el refal anomenat Bell de Port o Son Serra Parera». Segons aquest document, les cases de la propietat ja eren de certa entitat, car comptaven amb dues quadres i quatre cambres al pis superior (ARM, Not. 2150, f. 435; ARM, Not. 2141, f. 422).

Baltasar Serra Brondo es casà amb Anna Dameto Gual i en foren fills: Baltasar (†1813), Nicolau (1743-1817), Ramon (1746-1818) i Miquel Serra Dameto (1756-1830). Morí sense testar el 7 de febrer de 1776, i el 6 de març següent el seu fill Baltasar rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia les cases majors, situades al carrer del Comte de Santa Maria de Formiguera; la possessió de Binibassí (Sóller), adquirida per Miquel Nadal el 29 d’octubre de 1588, i diverses peces de terra i horts contigus; les possessions de Bini (Escorca) i Son Venrell (Muro i Sineu); les possessions de Son Serra de la Marjal i Son Perera, situades al terme de Muro, i unes cases a dita vila, i el rafal de Belldeport, que, com s’ha assenyalat anteriorment, el difunt havia cedit al sucrer Pere Joan Terrasa (íd.).

En sentència ferma de 19 de maig de 1785 dictada per la Reial Audiència es declarà nul el contracte d’empenyorament i es manà que les germanes Joana Anna i Isabel Terrasa Mayol restituïssin la propietat a Baltasar Serra Dameto una vegada que aquest els hagués satisfet les 3.000 lliures i les millores efectuades. Els fruits del rafal foren valorats en 200 lliures cada any, i unes cases d’esbarjo que hi construí el matrimoni Terrasa Mayol, en 1.300 lliures. La restitució s’efectuà mitjançant escriptura de 28 de març de 1786 autoritzada pel notari Marc Joaquim Rosselló (ARM, Not. R-1163, f. 209).

Segons el Llibre porte conte de arrendaments de los prèdios del Noble S.ᵒʳ D. Balthasar Serra añy 1802, durant els anys 1799-1834 la propietat estigué arrendada, successivament, a Gabriel Alemany i al seu fill Sebastià. Els contractes tenien una durada de sis anys i l’ànnua mercè era de 300 lliures més diversos productes en espècie (BBM, C68-1-23, f. 110).

Baltasar Serra Dameto disposà testament i codicils el 9 de gener de 1809 i el 16 de febrer de 1812 davant el notari Gabriel Nadal, en què nomenà hereu el seu germà Miquel. Morí fadrí el 29 d’octubre de 1813 «de opresió y de 72 anys de edad» essent capità retirat del regiment provincial de milícies i fou enterrat dos dies després al convent de Sant Domingo «en la sepultura de Serras, construïda en el claustro». El 10 de gener de 1814 davant el mateix notari, Miquel Serra Dameto rebé l’inventari de béns del difunt. L’heretat comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Eulàlia, al carrer pel qual s’anava de la casa del comte de Santa Maria de Formiguera al Call; el rafal de Son Serra Perera, «òlim Belldeport», situat al terme de la ciutat; la possessió de Binibassí amb la seva vinya, un agregat anomenat Can Soler i un molí d’aigua (Sóller); la possessió de Bini (Escorca), que comptava amb una casa de neu; la possessió de Son Venrell, situada als termes de Sineu i Muro; les possessions de Son Serra de la Marjal i Son Perera, diverses peces de terra al terme de Muro i la casa posada (Oleza, 1923: 96; ARM, Not. N-270, f. 451).

Segons l’Apeo (1818), la propietat tenia casa, ocupava una superfície de 18 quarterades de camp de segona qualitat amb arbres i valia 15.000 lliures (ARM, D-1530, f. 210v).

Miquel Serra Dameto, prevere i canonge, morí el 21 de gener de 1830 amb testament que havia ordenat el 14 d’abril de 1828 davant el notari Miquel Brotad, en què llegà la propietat al seu fillol Miguel Font Muntaner, fill de Miquel i de Maria Josepa, el qual aleshores era prevere i beneficiat de la Seu. Nomenà hereu universal el seu cosí Nicolau Dameto Villalonga amb substitució a favor del seu fill Nicolás Dameto Puigdorfila. En aquell moment la propietat tenia dret de percebre sis hores d’aigua o mitja tanda cada 15 dies de la síquia de na Bastera (ARM, ECR-1125, f. 112; RP2, 536-terme, 1a).

Mitjançant escriptura de 3 de maig de 1842 autoritzada pel notari Joan Ignaci March, Miguel Font Muntaner inscrigué al seu favor mitja tanda de nombre de quatre tandes que adquirí de l’Estat juntament amb Mariano Valentí Aguiló. El 12 d’abril de 1859 davant el notari Pedro José Bonet adquirí una hora d’aigua més de Miguel Lladó Amorós. D’aquesta manera la propietat passà a percebre 13 hores d’aigua, ço és, dues mitges tandes i una hora (RP2, 536-terme: 2a, A, B).

Miguel Font Muntaner, notari, es casà en dues ocasions. Del primer matrimoni nasqueren Miguel Ignacio, Silvano i Francisca Font Muntaner. En segones núpcies es casà amb María Margarita Homar Rosselló i en foren fills Eugenio i Alejandro Font Homar. Morí als 56 anys el 8 de juliol de 1865 amb testament que havia ordenat el primer anterior, el qual fou protocol·litzat pel notari Pedro José Bonet el 17 següent, en què nomenà hereva universal la seva filla, Francisca Font Muntaner, mentre es mantengués fadrina. Per al cas de contreure matrimoni o de morir fadrina sense testar, era substituïda per la resta de germans en parts iguals. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptures de 12 i 19 de juliol de 1866 autoritzades pel mateix notari. Aleshores la propietat tenia casa rústica i urbana, hort de fruiters, safareig i altres dependències. Ocupava una superfície de 18 quarterades, comprenia terra de reguiu i estava plantada majoritàriament d’ametlers. Confrontava al nord amb terra d’hereus de Juan Aguiló, Cera; al sud, amb la carretera general d’Esporles i Valldemossa; a l’est, amb el camí de la Real, i a l’oest, amb la carretera d’Establiments (íd., 1a-2a).

Per a poder fer front als nombrosos deutes amb què estava gravada l’herència del difunt, Francisca Font Muntaner vengué el domini útil de la propietat a Antonio Marqués Marqués per preu de 37.078 lliures mitjançant escriptura de 3 de novembre de 1866 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll. La venedora es reservà el domini directe i el dret de lluïsme al 2% (íd., 4a-5a).

Mitjançant escriptura de 25 d’octubre de 1866 autoritzada pel notari Pedro José Bonet, Antonio Marqués Marqués adquirí de Manuel Mayol Bauzá per preu de 3.881 escuts amb 625 mil·lèsimes tres hores d’aigua de la primera fracció de la tanda nombre 12 de la síquia de na Bastera pertanyent a l’Institut Balear. El venedor les tenia en major nombre mitjançant escriptura de venda que li signà Andrés León, jutge de primera instància i hisenda de Palma, en nom de l’Estat, el 17 d’abril de 1857 a l’escrivania de Cartes Reials. D’aquesta manera la propietat passà a percebre 16 hores d’aigua, de les quals s’empraven alternativament cada setmana 12 i 4 hores. No obstant això, l’Ajuntament de Palma tenia dret d’emprar tota l’aigua per al proveïment de la ciutat des del 15 d’octubre de cada any fins al 15 de febrer següent, de manera que l’aprofitament particular restava reduït al temps comprès entre el 15 de febrer i el 15 d’octubre (íd., 6a).

Antonio Marqués Marqués (1829-1894), empresari solleric enriquit a Puerto Rico, es casà amb Adelina Luigi Doménech (†22-7-1918) i en foren fills Juan Bautista (1863-1936), Antonio, María Magdalena, Dolores i Adela Marqués Luigi. Tengué una filla natural, Josefa Marqués Rodríguez. Morí el 4 de juny de 1894 amb testament que havia ordenat el 19 d’octubre de 1887 davant el notari Gaspar Sancho Coll, en què nomenà hereus universals usufructuaris la seva dona i el seu fill Juan Bautista, i propietari, aquest darrer. Deixà a Antonio en concepte de llegítima Son Serra Perera, Mortitx, una casa al carrer de Batac (Sóller), una altra casa al carrer dels Oms (Palma) i 50.000 pessetes. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 25 d’abril de 1895 autoritzada pel notari Rafael Togores Palou (íd., 10a-11a).

Antonio Marqués Luigi es casà amb Catalina Marcel Siquier (†27-5-1971) i en foren fills Antonio, Juan, Claudio (enginyer industrial), Adela (casada amb Miguel Ramón Ribas), María de la Concepción, Nicolás (missioner dels Sagrats Cors) i María Catalina Marqués Marcel. Morí el 15 de novembre de 1928 amb testament que havia ordenat el 2 de juliol de 1925 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, i propietaris, els seus fills. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 2 de març de 1948 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada (íd., 12a).

Mitjançant escriptura de 2 de març de 1948 autoritzada per dit notari Chacártegui, Catalina Marcel Siquier i els seus fills vengueren a Antonia Ana Garcías Garí (casada amb Juan Serra Fiol) per preu de 30.000 pessetes una porció de 5 quarterades denominada la Punta de Son Serra Perera. Confrontava al nord amb terreny romanent; a l’est, amb el camí de la Real; a l’oest, amb la carretera d’Esporles, i al sud, amb la confluència d’ambdues vies. El 26 d’octubre de 1964 davant el notari José Clar Salvá la vengué per preu de 50.000 pessetes al contractista d’obres Pablo Catalá Riera, qui la parcel·là i la vengué en trasts. Els primers compradors foren Bartolomé Sastre Salamanca (1.000 m²), Miguel Gual Bauzá (258,75 m²), Jesús Manzanera Belchi i Salud Cabrera Lozano (312 m²), María Rosario Moreno Baidez (309,1 m²), Miguel Frau Pizá i Gertrudis Lladó Camps (571,5 m²), Emilia Monserrat Palerm (549,25 m²), Miguel Bauzá Vidal (289,5 m²), María Pilar Carmona Espada (306 m²), Francisco Morey Ferrando (275,70 m²), Pascual Isla Chenoll i Manuel Fernández Sancho (312,5 m²), Juan Pérez Díaz i Rosario Infante Peña (611,5 m²), Vicente Suau Grau i Francisca Thomás Thomás (276,25 m²), Miguel Juan Fronteriz (250 m²), Vicente Ferrá Colomar i Antonia Tur Cardona (270 m²), Juan Corró Ferrari (249,85 m²), Miguel Fiol Cladera i María Romero Verger (270,65 m²) i Antonia Belmar Vera (300 m²) (RP2, 25611-terme).

Mitjançant escriptura de 22 de febrer de 1969 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, Catalina Marcel Siquier donà l’usdefruit de la propietat als seus fills. Segons recent midament, ocupava una superfície de 104.144 m². Al mateix acte els germans Marqués Marcel es dividiren la propietat: Adela s’adjudicà una porció de 12.680 m² amb dues hores d’aigua; Antonio, una porció de 13.319 m² amb una hora d’aigua; Nicolás, una porció de 14.218 m² amb una hora d’aigua; i Juan, María de la Concepción i María Catalina, una porció de 63.927 m² amb 12 hores d’aigua i les edificacions existents: cases, safareig i altres dependències. Les porcions d’Adela, Antonio i Nicolás confrontaven amb el camí de la Real (RP2, 536-terme, 13a; RP2, 12600-III, 1a).

Juan Marqués Marcel morí el 26 de desembre de 1986 amb testament que havia ordenat el primer d’abril de 1969 davant dit notari Villanueva, en què nomenà hereves universals en parts iguals les seves germanes María de la Concepción i María Catalina, les quals acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 2 de març següent autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza (RP2, 24002-VI, 1a).

María de la Concepción Marqués Marcel morí el 29 de desembre de 1995 amb testament que havia disposat el 16 de novembre de 1993 davant dit notari Gil, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana María Catalina, i propietari, el seu nebot Antonio Marqués Oleza, fill del seu germà Antonio. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 14 d’agost següent autoritzada pel mateix notari (íd., 3a).

Mitjançant escriptures de 7 d’octubre de 1996 i 2 de febrer de 1998 autoritzades per dit notari Gil, María Catalina Marqués Marcel i Antonio Marqués Oleza vengueren la propietat a l’entitat Inversiones Talayot SL (íd.: 4a, 6a).

En sessió de 13 de novembre de 2002 la Comissió de Govern de l’Ajuntament de Palma aprovà definitivament el projecte de compensació SUNP 41-01 Son Serra Perera, el qual fou protocol·litzat en escriptura de 5 de febrer de 2003 pel notari Víctor Alonso Cuevillas Sayrol i promogut per Inversiones Talayot SL, Adela Marqués Marcel i el matrimoni Antonia Martínez Fiol i Juan Gelabert Fullana. En execució del projecte resultaren 46.634 m² de sòl lucratiu dividit en 10 parcel·les i 43.154 m² de sòl no lucratiu de cessió obligatòria a la corporació municipal. Aquest sòl no lucratiu incloïa una zona d’espai lliure públic, una àrea per a una escoleta, un espai esportiu, un centre d’educació infantil i primària i els vials i pàrquings corresponents. Endemés, en resultà una parcel·la de 5.071 m² classificada com a EQ0C (equipament social) que comprenia les antigues edificacions. Se l’adjudicà l’entitat Inversiones Talayot SL, la qual mitjançant escriptura de 8 d’octubre de 2004 autoritzada pel notari José Andrés Herrero de Lara la vengué a Juan Gelabert Fullana (íd., 7a; RP2, 59329-VI, 1a-2a).

L’agost de 2005 la família Gelabert inicià les obres de rehabilitació de les cases de Son Serra Perera segons projecte dels arquitectes Sebastián Gamundí Boscana i Narciso Ventura Guzmán. L’aparellador i decorador de l’edifici fou Miguel Mariño Muñoz. L’enginyer de camins Rafael Soler Gayá s’encarregà del càlcul i del disseny de la restauració del rellotge de sol. Les cases de Son Serra Perera passaren així a formar part del complex d’oci i cultura Riskal, enrevoltat de la urbanització de 435 habitatges que s’aixecava als seus voltants. A més de l’antic casal, es construí al seu costat un edifici de nova planta amb pàrquing subterrani. La inversió del complex ascendí a uns 40 milions d’euros.

Riskal fou inaugurat el 3 de desembre de 2008. Amb una superfície construïda de 28.000 m² i 400 places d’aparcament, Riskal disposava de restaurants (Sa Pèrgola, RMS Titanic i Rei Jaume), bars (Cafè Son Serra Perera i Miami Jazzcafé Riskal), discoteca (Jartan’s Nightclub), llibreria (Riskal Llibres), galeria d’art (Atalaya) i casa de subhastes. Un passeig exterior (Es Born) de 100 m de longitud permetia passejar per la finca i organitzar-hi fires i esdeveniments a l’aire lliure. Devora el passeig hi havia una gran terrassa dita Es Palmeral amb un cadafal per a oferir-hi actuacions musicals. El complex disposava també de guarderia infantil i nou sales de diverses mides per a celebrar-hi congressos, convencions, noces i tot tipus de reunions i celebracions amb capacitat per a 35.500 persones (Brisas, 06-12-2008; Diario de Mallorca, 13-01-2008; El Mundo, 04-12-2008).

No obstant això, Riskal no tengué l’èxit esperat i tancà les portes el 9 de febrer de 2010.