Belldeport

A un coster del torrent de la Riera, a prop del monestir de la Real, s’estenen els terrenys de Belldeport, una antiga possessió que formava part del disputat fideïcomís de Baltasar Thomàs Nicolau. Segons el diccionari Alcover-Moll, deport significa diversió o recreació. Ens trobaríem, doncs, davant un dels escassos exemples a Palma en què el nom evocaria sensacions inspirades per aquell paratge en lloc de testimoniar la relació propietat-família mitjançant un antropotopònim.

Les notícies més antigues que en tenim són de la primera meitat del segle XVI, quan pertanyia a Baltasar Thomàs Nicolau. Pel que sembla, la possessió es configurà a partir de l’adquisició de diferents peces de terra, com així es dedueix de l’escriptura de la darrera compra, efectuada el 13 d’abril de 1509, quan Melcion Thomàs (casat amb Joana) adquirí una vinya del doctor en lleis Antoni Verí. Segons aquest document, Verí l’havia comprada al mercader Francesc Garcia mitjançant escriptura de 19 de gener de 1502 autoritzada pel notari Bernadí Amar i feia partió amb el camí que anava a la Real, el camp de Thomàs i una via que anava a la muntanya. En l’establiment s’imposà un cens de 28 lliures. Aquesta vinya pot identificar-se amb alguna de les propietats en què es dividí la possessió durant aquell segle a efectes d’explotació (ARM, Not. M-734, f. 66; ARM, Not. T-462, f. 144v).

Baltasar Thomàs Nicolau, fill de Gaspar, era membre d’una família de mercaders que feu una important fortuna entre els segles XV-XVI. Es casà amb la seva neboda Elisabet (mulata nascuda de la unió il·legítima del seu germà Gaspar i de l’esclava Marta), la qual fou enterrada el 4 d’abril de 1552 al convent de Sant Domingo. Morí sense deixar descendència el 31 de gener de 1549 amb testament que havia disposat el mateix dia davant el notari Antoni Tries, en què fundà un fideïcomís a favor dels nets de la seva germana Caterina (†1543), casada amb Salvador Sureda Anglada (†1529). Entre altres obligacions de caire econòmic, el vincle imposava el gravamen d’adoptar el nom i el llinatge de Thomàs, així com «aportar la senyal y armes de Thomassos, conservant la capella de Thomassos en la iglésia de Sanct Domingo», i també la de prendre com a nom de pila el d’un dels tres Reis d’Orient: Melcion, Gaspar o Baltasar (Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Morey, 1989: 84; Oleza, 1921: 32).

Poc després s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, que comprenia les cases majors, situades «en la parròquia de S.ᵗᵃ Creu, en lo lloch dit el Padrís del Born»; unes cases menors situades «en lo mateix carrer del Pradís del Born, junt a les espal·las de la iglésia de S.ᵗ Pheliu»; la possessió de Belldeport, situada al terme de la ciutat, a prop del monestir de la Real, que incloïa unes cases majors amb 16 quarterades de terra, la Boval (16 quarterades) i el Monestiret (40 quarterades); una possessió situada al puig de Santa Eulàlia, devora el camí de Calvià, que es denominarà posteriorment Son Sureda o Son Suredeta, i un camp «molt gran» a les Torres Llavaneres, a prop del Portitxol, d’unes 60 quarterades. L’herència tenia dret de rebre anualment 158 lliures 4 sous 8 diners i 44 quarteres de forment, a més dels doblers procedents de la mercè del dret de lleuda, concedida el 1439 i el 1446 pel rei al seu avi Tomàs Thomàs. L’inventari també detalla els esclaus que posseïa al seu «alberch major»: «un catiu dit Miquel, negre, vell; altre catiu dit Amet, tort, moro; altre catiu dit Amet, de les Cadenes, moro; altre catiu dit Calif, moro; tres mynyons, ço és, Catherina, Silvestre y Nadalet.» Aquests tres darrers eren bords, és a dir, nascuts d’esclava i propietari, i foren alliberats per disposició testamentària. Els altres esclaus foren venuts per la viuda del difunt en pública subhasta a la plaça de Cort (ARM, Not. S-1749, f. 11-13; Morey, 1989: 64-65; Montaner, 1979: 289; Montaner i Le-Senne, 1981: 108).

Fill de Salvador Sureda Anglada i de Caterina Thomàs Nicolau fou Joanot. Aquest es casà amb Francina Gual Desbrull i en foren fills Gasparet i Joanot. Tot i que no estava obligat jurídicament a canviar de nom, llinatge i armes, Joanot Sureda Thomàs passà a anomenar-se Joanot Baltasar Thomàs quan es feu càrrec de l’administració del fideïcomís al qual fou cridat a succeir el seu fill Gasparet, primer hereu. Joanot Sureda Thomàs, «hereu de Balthazar Thomàs, lo qual ha jurat mudar el nom per lo vincle», fou enterrat el 30 de gener de 1555 al convent de Sant Domingo (Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Oleza, 1921: 32).

Gasparet Thomàs morí en edat pupil·lar i fou succeït pel seu germà Joanot, anomenat Joanot Baltasar Thomàs, abans Sureda Gual, el qual apareix com a propietari de Belldeport als estims de 1578, que la valoraven en 5.500 lliures: «La possessió de mossèn Joanot Sureda Thomàs dita Beldeport, sinch mília y sinch-centes liures» (Montaner i Le-Senne, 1981: 108; Morey, 1989: 85; ARM, D-1251, f. 148v).

Diversos contractes d’arrendament d’aquest període ens permeten conèixer alguns aspectes relacionats amb el funcionament de la possessió, la distribució dels conreus i la microtoponímia. Així, el 1562 la propietat estava dividida en quatre tanques de conreu: la tanca de la Boval, la tanca de la Riera, la tanca de l’Hort d’Avall i la tanca de Davall els Molins dels Ametlers. A un contracte d’arrendament signat el 1571 apareixen els topònims següents: la tanca de l’Era Vella, una tanca contigua a aquesta, la tanca Llarga «junct a la paret de la vinya de la Boval», la Vinya, el marge dels Lledoners, la tanca entre l’Hort d’Avall i la Riera, la tanca del Figueral i tres tanquetes entre el carreró del Rei i la Riera. D’altra banda, consta que hi havia una tafona, la qual era llogada a altres terratinents que volguessin fer oli a la possessió (ACM, 14459: f. 25v, 45).

Joanot Baltasar Thomàs, abans Sureda Gual, testà el 12 d’octubre de 1604 davant el notari Melcion Sans i nomenà hereu el seu fill Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Anglada, qui fideïcometé els seus béns el primer d’agost de 1635 davant el notari Agustí Alemany. Aquest es casà en primeres núpcies amb Magdalena Villalonga, i en segones, amb Maria Sureda Gual. Del primer matrimoni nasqué un únic fill, Gregori Baltasar (†1690, dement), i del segon, Joan (mort en edat pupil·lar) i Francina. Maria Sureda Gual i el seu home foren enterrats al convent de Sant Domingo el 16 d’agost de 1638 i el 9 de juliol de 1649, respectivament (ARM, ECR-1085, f. 56; Morey, 1989: 65; Pascual, 2000a: 338; Oleza, 1921: 83-84).

Francina Sureda Sureda nasqué el 20 de març de 1634. El 1648, amb només 14 anys, es casà amb Ramon Burgues Çafortesa Pachs Fuster (1627-1694), Comte Mal, II comte de Santa Maria de Formiguera, a qui aportà una dot de 20.000 lliures. Es casaren mentre ell es trobava en presó domiciliària i passà la major part de la seva vida separada d’ell. Fins i tot, durant un temps cercà refugi a un convent atesos «els maltractes que don Ramon le fa de sofrir topant-la e fermant-la a una cambra molt fosque que és a la seua possessió al Puig de Inca». Quan morí son pare, heretà el patrimoni familiar i es convertí (1656) en administradora dels béns del seu germanastre, qui era incapaç d’administrar el seu patrimoni. La seva fortuna personal era considerable, amb uns ingressos anuals de més de 6.000 lliures entre censos i arrendaments. Era propietària de Son Sureda de les Basses (1.200 quarterades), Belldeport, la Boval (16 quarterades), el Monestiret (40 quarterades), Santa Eulàlia, el Rafal Roig (90 quarterades), el Rafal Nou (75 quarterades), el Rafal Cabàs (86 quarterades), nombroses vinyes, l’hostal de Son Sureda, nombrosos alous a la Pobla d’Uialfàs, les cases majors del Born (amb algorfa, hort i molí de sang), tres cases més a la ciutat (dues d’elles llogades), l’hostal dels Tomasos, magatzems de mercaderies al carrer de la Mar, una botiga i algorfa entre la Carnisseria i l’Argenteria, censals per valor de 786 lliures, el molí de l’Alzinar (Campanet) i Son Vivot i agregats (1.500 quarterades). Durant tota la seva vida conjugal, Francina mantengué els seus béns separats dels del seu home. Endemés, no es limità a conservar les propietats, sinó que n’adquirí de noves i s’ocupà personalment de contractar els arrendaments, de cedir-les a mitges o, fins i tot, d’explotar-les directament (Montaner i Le-Senne, 1977: 72; Canut et al., 1999).

Morí als 41 anys el 9 de novembre de 1675 i fou enterrada lo endemà al convent de Sant Domingo «en el vas y capella dels Thomasos en le capella dels Reis». Ordenà testament i codicils, respectivament, el 13 d’agost de 1659 i el dia abans de la seva mort davant el notari Antoni Moll, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereu universal propietari el seu cosí Joan Miquel Sureda Santacília, qui el 13 següent, mitjançant presidal decret de la Reial Audiència, fou nomenat tutor i curador dels béns de Gregori Baltasar «ob suam fatuitatem». El 24 següent rebé l’inventari dels seus béns davant el notari Joan Servera. L’heretat comprenia les cases majors «ab se cotxeria», situades a la parròquia de Santa Creu, al Pedrís del Born, que aleshores es trobaven arrendades a Miquel Joan Serralta Castell; unes altres cases «ab ses botigas» situades a la mateixa parròquia, al carrer que anava del Pedrís del Born a Sant Feliu, aleshores arrendades a la viuda de Gabriel Flor; el rafal denominat lo Monestiret, situat al camí d’Esporles, a prop de la Real, arrendat a Miquel Bauçà per 230 lliures anuals; el rafal dit la Boval, «junt al altre rafal», també arrendat a Bauçà per 100 lliures anuals; un rafal situat al camí del Coll de la Creu; la possessió de Son Sureda (Marratxí); el Rafal Cabàs, la possessió de Son Vivot (Inca) i les terres dites d’en Frontera o Son Suredeta (Inca) (Morey, 1989: 65; Oleza, 1921: 124; ACM, 1357, f. 79v; ARM, Not. S-1042, f. 337).

Només quatre dies després de la mort de Francina, Antoni Sureda Valero Font de Roqueta (dels Sureda de la branca de Can Valero, línia que Baltasar Thomàs Nicolau havia cridat en segon lloc) acudí a la Reial Audiència demanant la successió i administració del vincle de Baltasar Thomàs Nicolau. Mitjançant presidal decret de 10 de gener de 1676, la Reial Audiència reconegué els seus drets i el possessionà de tots els béns que li pertocaven. En canvi, altres fideïcomisos fundats per Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Anglada, i per sa filla, Francina, foren declarats, a la mort del fatu Gregori Baltasar, a favor de Joan Miquel Sureda Santacília, cap de casa de l’altra branca de Sureda que el fideïcomitent havia cridat en tercer lloc (Morey, 1989: 65; Pascual, 2000a: 338).

El 14 de gener de 1676, a instància de Rafel Sacarés (prevere beneficiat de Sant Jaume, com a procurador d’Antoni Sureda Valero Font de Roqueta i com a administrador del fideïcomís), el notari Joan Sabater inicià la redacció de l’inventari de béns del fideïcomís disposat (1549) per Baltasar Thomàs Nicolau, que comprenia les cases majors, situades a la parròquia de Santa Creu, al lloc del Pedrís del Born, que aleshores es trobaven arrendades a Miquel Joan Serralta Castell; les cases menors, situades a dita parròquia, al mateix carrer del Pedrís del Born, darrere l’església de Sant Feliu, que aleshores tenia arrendades un tal Flor (mercader); el rafal denominat lo Monestiret, situat al lloc del Vinyet, arrendat a Miquel Bauçà; el rafal de la Boval, de pertinences de Belldeport, situat al camí d’Esporles, arrendat al mateix Bauçà per 100 lliures anuals; la possessió de Belldeport, situada al camí d’Esporles, arrendada a Sebastià Roca per 100 lliures anuals, «però que antes ne feya 140 Ls y que no té acte de dit arrandament ni se li n’ha fet de 20 anys a esta part y que no té bestiars, herreus ni estims alguns», i el rafal o possessió de Son Sureda de Santa Eulàlia, situat al terme de la ciutat, a la part del castell de Bellver, arrendat des d’almanco el mes de setembre de 1649 al conrador Bartomeu Coll per 300 lliures anuals (ARM, Not. S-1749, f. 11).

La documentació sobre si el Monestiret era una pertinença o no de Belldeport és confusa. Així com l’inventari del paràgraf anterior ho deixa clar per a la Boval, no sembla tan evident per al Monestiret. En canvi, un contracte d’arrendament de 1714 afirma que la propietat (aleshores denominada Can Bauçà) era «de pertinèncias del rafal dit Belldeport» (ARM, Not. M-1937, f. 104v).

Segons els estims de 1685, el rafal de Belldeport valia 2.800 lliures; el rafal de la Boval, 2.000 lliures, i Son Sureda (el Monestiret), 4.000 lliures. Aleshores pertanyien a Gregori Baltasar Thomàs, abans Sureda Villalonga (ARM, D-1253, f. 198v).

Gregori Baltasar Thomàs morí el 12 de gener de 1690 intestat i sense successió. Lo endemà Antoni Sureda Valero Font de Roqueta acudí novament a la Reial Audiència exposant que ell es trobava impossibilitat d’emprar el llinatge de Can Tomàs sense mescla ni addició perquè el fideï­comís que ja posseïa de Can Valero també obligava a gravamen d’armes i llinatge. Per aquest motiu, demanava la successió a favor del seu fill Francisco. L’Audiència aprovà la petició, i el sendemà el seu apoderat prengué possessió del fideïcomís en nom del seu segon fill mascle, Francisco Sureda Fortuny, anomenat de llavors ençà Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, prevere i col·legial de la casa de Nostra Senyora de Lluc (1989: 65-66; ARM, Not. M-1937, f. 77).

Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, morí el 1753 i feu hereu el seu germà Agustí. Aquest nasqué el 1688 i es casà en dues ocasions. El 1712 contragué matrimoni amb Anna Desbrull Dameto, qui aportà una dot de 7.000 lliures: 6.500 per Son Sitges (Muro) i 500 en metàl·lic. D’aquest matrimoni nasqué Francina, qui testà el 18 de juliol de 1741 davant el notari Miquel Monserrat i fou enterrada el 17 de gener de 1763 al convent de Sant Domingo «en lo vas de Valeros». El 29 de novembre de 1737 es casà en segones núpcies amb Caterina Togores Salas (filla de Miquel Joan Ballester de Togores Gual, VI comte d’Aiamans, i de Margarita Sales Berga), qui testà el 15 de març de 1753 davant el notari Andreu Bestard i fou enterrada el 29 de novembre de 1765 al convent de Sant Domingo «en lo vas de son marit». Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Margalida (1741-1791, casada [1760] amb Pedro Caro Fontes, II marquès de la Romana), Mariano i Maria (†1814) (Oleza, 1923: 31, 52, 101; Massot, 2010: 33).

Després de la mort (1753) de Francisco Baltasar Thomàs, abans Sureda Valero Fortuny, Agustí renuncià el fideïcomís en favor del seu fill Mariano, qui el posseí fins al 18 de novembre de 1758, quan morí en pupil·lar edat. Per aquest motiu, els béns de Baltasar Thomàs Nicolau passaren novament a Agustí, el qual morí dos mesos després, el 24 de gener de 1759, amb testament i codicils que havia disposat, respectivament, el 13 de novembre de 1754 i el 26 d’octubre de 1755 davant el notari Cristòfol Fonollar, i fou enterrat lo endemà al convent de Sant Domingo «en lo vas de Valeros». Els seus parents Sureda, de la línia primera, reclamaren ràpidament davant la Reial Audiència la successió al fideïcomís de Thomàs. S’enfrontaren judicialment Joan Miquel Sureda Togores (†1775), II marquès de Vivot, i Margalida Sureda Valero Togores, marquesa de la Romana. El marquès de Vivot ho feia en nom del seu fill Joan perquè, com a primogènit de la seva casa, posseïa un altre fideïcomís, el de Térmens, que també obligava a gravamen de nom, armes i llinatge (Morey, 1989: 66-67; Pascual, 2000a: 339; Oleza, 1923: 28-29).

El novembre de 1761 es dictà sentència a favor dels Sureda de Can Vivot, però fou recorreguda i no fou fins al 23 d’octubre de 1767, amb la sentència definitiva del Reial i Suprem Consell de Castella, que el patrimoni dels Thomàs passà definitivament en aquesta branca principal dels Sureda (Pascual, 2000a: 339).

Joan Melcion Thomàs, abans Sureda Verí, posseí el fideïcomís fins al 15 d’agost de 1775, data en què morí son pare, Joan Miquel Sureda Togores, quan heretà tots els béns de Can Vivot, entre els quals hi havia el fideïcomís de Térmens, que, com ja s’ha indicat, també obligava a gravamen d’armes i llinatge. Per aquest motiu, el 5 de febrer de 1776 Joan Sureda Verí (1740-1807), III marquès de Vivot, cedí el fideïcomís de Thomàs al seu germà Jaume, anomenat des d’aleshores Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí (Morey, 1989: 66-67).

Jaume Melcion Thomàs, abans Sureda Verí, es casà amb la seva cosina Maria Çafortesa Sureda (†1832), filla de Tomàs Burgues Çafortesa Berga (1720-1772) i de Caterina Sureda Togores (1722-1814). Morí el 18 d’octubre de 1780 amb testament que havia ordenat set dies abans, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, i propietari, el seu fill, Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa (íd.: 68).

Segons l’Apeo (1818), Belldeport pertanyia a Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, valia 15.000 lliures i ocupava una superfície de 30 quarterades de camp de segona qualitat amb diferents arbres (ARM, D-1530, f. 137).

Joan Baltasar Thomàs, abans Sureda Çafortesa, morí el 6 de juny de 1820 amb testament que havia disposat el primer d’agost de 1801 davant el notari Sebastià Oliver, en què nomenà hereva universal propietària sa mare, Maria Çafortesa Sureda, qui al testament que ordenà el 22 de setembre de 1820 davant el notari Francesc Pujol, efectiu per la seva mort el 10 de juliol de 1832, feu hereu universal el seu nebot Tomàs Quint Zaforteza Dameto (1794-1853). Malgrat això, el legítim successor al fideïcomís de Thomàs era José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors (1818-1894), secundogènit de Joan Miquel Sureda Verí (1778-1836), IV marquès de Vivot, i d’Aina Boxadors Cotoner i germà del V marquès, Juan Sureda Boxadors, car (recordem-ho) el vincle passava al segon fill mascle i no al primogènit. Aquesta successió provocà un enfrontament judicial entre Joan Miquel Sureda Verí, d’una part, i Maria Çafortesa Sureda i Jordi Sureda Verí, de l’altra. El plet acabà amb una transacció en virtut de la qual Maria i Jordi reconeixien el fideïcomís a favor del IV marquès de Vivot, però, a canvi, Son Valentí i (temporalment) Belldeport passaven als Quint-Zaforteza (RP1, 2723-terme).

Això explica per què Belldeport apareix documentada a nom de Tomàs Quint Zaforteza Dameto a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845 (AMP, FP-936/2).

Mitjançant escriptura de 15 de febrer de 1853 autoritzada pel notari Joan Muntaner Riera, Aina Boxadors Cotoner (marquesa viuda de Vivot i baronessa de Bunyolí) declarà que el 1843, després d’haver complit el seu fill secundogènit, José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, l’edat de 25 anys, li entregava els béns pertanyents al vincle de Baltasar Thomàs, que requeria gravamen de nom i armes, consistents, entre d’altres, en Belldeport, els quals béns havien pertangut al marquès de Vivot i en aquell moment retenia la marquesa com a curadora del referit fill seu durant la seva curatela (RP2, 2586-terme, 1a).

José Baltasar Thomás, abans Sureda Boxadors, es casà (1847) amb María Francisca Zaforteza Togores i en foren fills Juan María, Tomás i José. Durant la tercera guerra carlina (1872-76) patí l’embargament d’alguns dels seus béns a l’empara de la Reial ordre de 19 d’abril de 1875. Tanmateix, en aplicació de la Reial ordre de 21 d’octubre següent s’aixecà la intervenció que pesava sobre els seus béns «en vista de la información judicial instruida en Palma para depurar los antecedentes políticos del citado José Sureda Boxadors». No obstant això, fou obligat a residir fora de Palma i se n’anà a viure a Manacor «en alguna de las propiedades que los Vivot poseían en la comarca, como […] su hermano don Manuel, carlista como él» (RP6, 2584-terme: A-B, 3a; Pascual, 2000a: 342).

Sembla que José Baltasar arrossegava importants problemes econòmics, tal volta agreujats per una situació política que li era adversa. Entre 1883-87 formalitzà 10 préstecs hipotecaris sobre Belldeport, Son Sureda i Can Valero per valor de 241.205 pessetes i 11 pagarés que sumaven 30.235 pessetes. En total, acumulà un deute de 271.440 pessetes. Els creditors eren el fuster Jacinto Coll Oliver (40.000 pessetes), Margarita Ignacia Barceló Muntaner (17.500 pessetes), el taverner Sebastián Pericás Sampol (42.500 pessetes), Nicolás Bonnín Bonnín (20.000 pessetes), María Oliver Pericás (3.000 pessetes), Antonio Gil Terrasa (7.000 pessetes), Esperanza Pieras Pons (2.500 pessetes), Francisca Bisbal Ransevilla (5.000 pessetes), Eusebio Ballester Mas (500 pessetes), Francisco Bujosa Vidal (2.000 pessetes), Lorenzo Pascual Tortella (5.000 pessetes), Margarita Cardell Marroig (casada amb Marcos Salom) i les germanes Ángela i Ana Salom Roca (18.130 pessetes), el prevere Jaime Gelabert Planas (15.000 pessetes), el misser Melchor José Cloquell Sebastiá (25.000 pessetes), el conrador Damián Tous Lladó (63.075 pessetes), Pablo Sabater Tomás (2.500 pessetes), Jaime Oliver Martorell (360 pessetes) i José Durán Juan (2.375 pessetes) (RP6, 2584-terme; RP2: 2585-2586-terme).

Ofegat pels deutes, el 3 de desembre de 1886 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner vengué Belldeport a Nicolás Bonnín Bonnín, un dels seus creditors, per preu de 65.000 pessetes. Al mateix acte vengué per 1.200 pessetes al jornaler Jaime Terrasa Sbert una porció de 3 quartons que confrontava al nord amb el Molí Nou; al sud, amb el camí dels Reis; a l’est, amb la carretera d’Esporles, i a l’oest, amb la síquia d’en Baster, que la separava de la resta de Belldeport. Per a poder executar-ne la venda, hagué d’acollir-se a la Llei de 28 de juny de 1821, segons la qual el posseïdor de béns vinculats podia vendre, sense prèvia taxació, aquells que equivalguessin a la meitat o menys del valor del fideïcomís de què procedien (RP2, 2586-terme, 1a; RP2, 5073-terme, 1a).

Altres propietats del vincle, com ara Can Valero, Son Sureda i les cases del Pedrís del Born, foren embargades i venudes en pública subhasta, respectivament, a Damián Tous Lladó (1888) —100.005 pessetes—, les germanes Pericás Coll (1894) —54.000 pessetes— i Pedro Alomar Femenia (1890) —50.800 pessetes— (RP6, 2584-terme; RP2, 2585-terme; Morey, 1989: 68).

La desfeta del fideïcomís fou tal que, fins i tot, els seus fills Juan María i Tomás Sureda Zaforteza arribaren a vendre els drets que tenien sobre el vincle fundat (1549) per Baltasar Thomàs Nicolau. Els adquirí Miguel Borrás Barceló per preu de 10.000 pessetes mitjançant escriptura d’11 d’abril de 1894 autoritzada pel notari de Manacor Fausto Puerto (RP6, 2584-terme, 10a).

Aleshores Belldeport ocupava una superfície de 38 quarterades i comprenia una casa rústica. Confrontava al nord amb establits de Son Anglada; a l’est, amb la carretera d’Esporles, el Molí Nou i la porció de 3 quartons adquirida per Jaime Terrasa Sbert mitjançant la síquia d’en Baster; al sud, amb el Molí Nou i el camí dels Reis, i a l’oest, amb Can Valero. La travessava de nord a sud el torrent de la Riera, que en part formava també el límit a l’oest (RP2, 2586-terme, 4a).

Nicolás Bonnín Bonnín, fill de Francesc i d’Eleonor, es casà amb María Ignacia Piña Forteza (†1911) i en foren fills Francisco, Nicolás, María de la Concepción i María Ignacia. Morí als 75 anys el 22 de juliol de 1888 amb testament que havia ordenat el 15 de novembre de 1882 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què nomenà hereus universals usufructuaris la seva dona i el seu fill Nicolás, i propietaris en parts iguals, els seus fills Francisco i Nicolás. Mitjançant escriptura de 15 de juliol de 1889 autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència, que consistien en una casa botiga i estudis al carrer del Palau; una casa botiga, estudis i tres pisos al carrer d’en Danús; un edifici de tres pisos a la plaça del Mercat; un edifici de quatre pisos amb dues botigues al carrer de Sant Miquel; una propietat denominada Son Sureda o Son Suredeta (2 quarterades i 197 destres), situada a Son Sardina, entre els camins del Destre i de Passatemps, nombrosos crèdits i el rafal de Belldeport, que se l’adjudicà Nicolás mitjançant escriptura de 7 de desembre de 1894 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas (íd.: 7a, 9a; CNIB, Miguel Ignacio Font Muntaner, Any 1889, 2n semestre, f. 2511).

Nicolás Bonnín Piña, músic i prevere, fou organista a les parròquies de Santa Eulàlia i Sant Jaume i a la Seu de Granada. Morí als 69 anys el 4 de maig de 1928 amb testament que havia disposat el 23 de desembre anterior davant el notari Pedro Alcover Maspons, en què nomenà marmessors els preveres Francisco Segismundo Forteza Piña, Nicolás Cortés Segura i Francisco Pou Arrom (vicaris, respectivament, de Santa Eulàlia, Sant Nicolau i Sant Jaume) i el seu nebot Rafael Pomar Bonnín, corredor de comerç, al qual llegà Belldeport. En la resta de béns nomenà hereva universal la seva ànima. L’entrega de llegats es feu mitjançant escriptura de 2 de novembre següent autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán (RP2, 2586-terme, 10a).

Al mateix acte Rafael Pomar Bonnín vengué Belldeport per preu de 17.688 pessetes al pèrit agrícola Eugenio Aguiló Aguiló, qui la hi vengué novament per preu de 30.000 pessetes mitjançant escriptura de 14 de juny de 1935 autoritzada pel notari Nicasio Pou Ribas (íd.: 11a, 14a).

En un moment que no podem precisar (perquè la compravenda no fou elevada a escriptura pública) una faixa de terreny situada a l’altra banda del torrent de la Riera passà a Nicolás Tous Lladó, propietari de Can Valero. Molt probablement, la transacció es feu abans de 1917, quan Tous feu donació de la propietat als seus fills (íd., 16a; RP2, 2585-terme, 21a).

Rafael Pomar Bonnín (†7-8-1970) es casà amb Micaela Nadal Juan (n. 1898), mestra de primera ensenyança. Mitjançant escriptura de 30 d’octubre de 1981 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría, els seus hereus dividiren Belldeport en dues porcions: una d’11 quarterades i 1 quartó amb les cases (situada a migjorn) i una altra d’unes 17 quarterades (situada a tramuntana) (RP2: 6669-VI, 6673-VI).

En sessions celebrades el 30 d’abril de 1987 i el 9 de setembre de 1988 el Ple de l’Ajuntament de Palma acordà iniciar expedient expropiatori de les parcel·les afectades de l’ampliació del camí dels Reis entre el torrent de la Riera i la carretera de Sóller. Pel que fa a Belldeport, es tractava d’una parcel·la de 5.290,36 m² que es dividia en dos bocins i que confrontava amb els Molins Nous. Aquesta parcel·la procedia de la porció d’11 quarterades i 1 quartó amb les cases. En sessió celebrada el 3 de maig de 1989 la Comissió de Govern de l’Ajuntament aprovà la conclusió de l’expedient per mútua conformitat i fixà el preu just en 11.903.310 pessetes, quantitat que fou pagada als propietaris mitjançant acta d’ocupació de 18 d’octubre següent. El 28 de desembre següent el Consell de Govern de la CAIB acordà la declaració d’urgent ocupació dels terrenys afectats de l’expropiació (RP2, 27750-VI, 1a).

El 30 de maig de 2002 davant el notari Víctor Alonso Cuevillas Sayrol es vengué la porció de 17 quarterades, tot i que uns anys abans s’havien segregat (1981-83) dues porcions: una de 15.652 m² situada a llevant i una altra de 12.003 m² situada a xaloc (RP2, 6673-VI, 1a-2a).