Can Sunyer

La propietat té l’origen en la parcel·lació i establiment de les terres del Secar de la Real que els frares cistercencs efectuaren entre 1808-10. Pren nom del comerciant Francesc Camps de Suñer Armati.

Mitjançant escriptura autoritzada pel notari Rafel Rosselló Cladera, Francesc Camps de Suñer Armati adquirí del pare Antoni Bauçà, com a apoderat de la comunitat del monestir de la Real, els trasts nombres 30 i 31 del plànol de parcel·lació. Ocupaven una superfície de 2 quarterades i confrontaven amb terres del doctor en medicina Joan Pelegrí Deyà (ARM, Not. R-889, f. 152).

Segons l’Apeo (1818), la propietat pertanyia a Francesc Camps de Suñer Armati, tenia cases, ocupava una superfície de 2 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers i valia 1.100 lliures (ARM, D-1530, f. 206).

En un moment que no podem precisar la propietat passà a Margalida Munar Campomar, qui en feu donació a la seva neboda María Josefa Miró Granada Bosch mitjançant escriptura de 5 de febrer de 1840 autoritzada pel notari Jaume Rosselló (RP2, 2859-terme, 1a).

María Josefa Miró Granada Bosch era filla del marí i navilier Pere Antoni Miró Granada Roca (†4-4-1834) i de la seva primera dona, Joana Ignàcia Bosch Moner. Morí sense testar el 21 d’abril de 1863 (o 1873), i en acte de 21 d’agost de 1876 dictat per Francisco de Paula Puig García, jutge de primera instància del districte de la Catedral, davant l’escrivà Ramón Mariano Ballester Amengual en foren declarats hereus en parts iguals els seus fills: Luis, oficial de la Secretaria del Consell Suprem de la Guerra; Pedro Antonio, mort el 22 d’agost de 1866 a Cavite (Filipines) a bord de la goleta de guerra Circe, de la qual era oficial; Juan (†11-2-1882), rellotger; Eugenio (†26-9-1865), militar que participà en les guerres de Santo Domingo i Cuba; María Ignacia, casada amb el militar José Blasco Gelpi, i María de la Concepción Vicat Miró Granada, casada amb Carlos Verniere Mendívil, nascuts del seu matrimoni (1837) amb el rellotger Juan Vicat Samarach, fill de francesos expatriats per la Revolució. Mitjançant escriptura de 2 de desembre de 1874 autoritzada pel notari Gregorio Vicens Bordoy acceptaren els béns hereditaris, entre els quals hi havia Can Sunyer, que consistia en una peça de terra camp arbrat amb una casa rústica i urbana i ocupava una superfície de 2 quarterades. Confrontava al nord amb un camí sender; al sud, amb Cal Ferrer, de Gabriel Mas Alemany; a l’est, amb Can Gasà, de Caterina Company Escalas, i a l’oest, amb Son Pi o Cal Metge, de Francesc Pelegrí Mulet (íd., 1a-2a).

Juan Vicat Samarach morí intestat «en la Villa y Corte de Madrid» el 10 de novembre de 1882, i en sentència de 22 de febrer següent dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Catedral davant l’escrivà Enrique Bonet Ferrer en foren declarats hereus legals els tres fills que li sobrevisqueren: Luis, María Ignacia i María de la Concepción Vicat Miró Granada, els quals acceptaren els béns hereditaris mitjançant escriptura de 24 d’abril de 1884 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner (íd., 12a).

El 26 de juliol de 1884 davant el notari Emilio Guasp Vicens, els germans Vicat Miró Granada vengueren la propietat per preu de 5.000 pessetes al jornaler Lorenzo Salas Pons, veïnat d’Establiments (íd., 17a).

Lorenzo Salas Pons morí el 13 de maig de 1904 amb testament que havia atorgat a la possessió de Sarrià el 19 de febrer anterior davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, en què deixà en concepte de llegítima a les seves filles: Magdalena (casada amb Miguel Durán Munar), María (casada amb Nicolás Tous Porcel), Catalina (casada amb Mateo Castelló Calafell), Francisca (casada amb Antonio Tous Porcel) i Margarita Salas Martorell, sengles propietats situades als llocs de Ca les Bieles i Son Llull. En la resta de béns nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, Catalina Martorell Palmer (†15-9-1915), i propietari, el seu fill, Antonio Salas Martorell. Mitjançant escriptura de 10 de novembre següent autoritzada pel mateix notari acceptaren i es dividiren els béns hereditaris i aquesta propietat se l’adjudicà Antonio (íd., 20a).

Antonio Salas Martorell morí viudo el 6 de gener de 1931 amb testament que havia disposat el 18 de febrer de 1928 davant el notari José Socías Gradolí, en què nomenà hereus en parts iguals els seus fills: Lorenzo, José, Catalina (en religió sor Trinidad de Santa Teresita, religiosa del convent de Santa Teresa), Antonio, María, Bárbara i Magdalena Salas Roca (casada amb Antonio Catalá Moyá). Mitjançant escriptura de 13 de setembre de 1944 autoritzada pel notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada es dividiren els béns hereditaris i aquesta propietat se l’adjudicà José (íd., 22a).

José Salas Roca morí viudo i sense testar el 22 d’abril de 1977, i en acte de 17 d’octubre següent dictat per Álvaro Blanco Álvarez, jutge de primera instància nombre 2 de Palma, en fou declarada única hereva la seva pubila, Bárbara Salas Niell, mestra, qui acceptà els béns hereditaris mitjançant escriptura de 4 d’agost de 1977 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría (íd., 23a).