Com ja ha analitzat la historiografia en nombrosos treballs, el monestir de la Real es fundà després de la cessió feta per Nunó Sanç el 1239. Des de l’inici del segle XVI fins al començament del XIX, l’àrea que ocupà el monestir de la Real no patí cap tipus d’alteració, excepte la segregació del rafal de la Casa Llarga (1533) i l’agregació del Molí dels Dimonis (1687). Aquest espai és descrit a nombroses capbrevacions que efectuaren successius representants de la comunitat al llarg d’aquests segles. Així, per exemple, segons la capbrevació del 1741, el territori del monestir (d’unes 300 quarterades segons el document) ja comprenia el Molí dels Dimonis, situat al lloc anomenat el Pinar. Aquest molí antigament era denominat el Molí d’en Rosa, i en aquell moment, el Molí del Pinar dels Dimonis, i tenia un terreny contigu tancat de paret. El perímetre de la Real confrontava amb el rafal d’en Granada (en part mitjançant el camí que el travessava pel qual s’anava del camí reial d’Esporles al de Valldemossa), terres contigües al Molí d’en Raió (aleshores del doctor en drets Joan Artigues), Son Cabrer (antigament Son Bonifai i anteriorment la Real Vella) mitjançant la síquia de la ciutat i el camí que anava del camí d’Esporles al de Valldemossa, una peça de terra de pertinences de Son Cabrer mitjançant paret (possiblement el Bany dels Moros), el rafal de la Casa Llarga (aleshores dels hereus de Joan Martí, Barrobí, i Agustí Aguiló), Son Pont de la Terra (de Guillem Pont y Vich), Son Berga, una peça de terra anomenada la Punta d’en Bover, la possessió de Son Anglada (de Gabriel Berga) i el rafal de Belldeport (aquestes tres darreres propietats mitjançant el camí reial d’Esporles) i Son Serra Perera.¹
Tal i com expressa la capbrevació i nombrosa documentació dels segles XVI-XIX, el territori del monestir no era homogeni des del punt de vista paisatgístic o agrari. Cal descartar la idea que tot eren horts i jardins, com ha proposat qualque historiador que també considerava que el topònim del Secar (amb el qual era coneguda una part de la propietat) era desencertat perquè l’establiment de part de les terres del monestir duit a terme el 1820 (data errònia, com es comprovarà a continuació) donà «popularitat al fals nom de Secar de la Real, nom absolutament ridícul si es té en compte que la major part de les terres de la Real eren un verger», alhora que considerava que «per això ens hem d’acostumar a dir només la Real» (Gorrias i Terrades, 2010: 5).
De fet, el topònim el Secar ja està documentat des del primer terç del segle XVII i s’emprava per a diferenciar-lo dels terrenys de reguiu del monestir. Ambdues zones constituïen les terres d’explotació del territori, cadascuna amb els corresponents sementers, i ocupaven la major part de l’espai del monestir juntament amb les vinyes, el pinar o els horts de reguiu. Així, per exemple, a la descripció dels estims i guarets del contracte d’arrendament signat per Joan Ordinas (aleshores abat de la Real), un dels sementer era «lo lloc sechà, lo sementer que és des de lo pinar fins a la partió del rafal dit la Casa Llarga».² L’objecte d’un contracte d’arrendament signat el 1663 era «tant del lloc reguiu com del lloc secà».³ De fet, és un topònim que es repeteix constantment a nombroses propietats del terme municipal i fa referència a la part de secà d’una finca que tenia drets d’aigua de la síquia de la ciutat (i que, conseqüentment, una part important del seu territori era de reguiu). Valgui, per exemple, el cas del Secar de Son Pacs, que és citat abundantment a la documentació i que es correspon aproximadament amb el rafal antigament anomenat Son Adarró, com es podrà comprovar a la fitxa corresponent, i que fou recollit en el mapa del cardenal Despuig.
Els contractes d’arrendament signats al llarg dels segles XVII-XVIII ens permeten conèixer l’organització del territori de la Real i el sistema d’explotació. Un contracte signat el 24 d’agost de 1639⁴ per un període de sis anys als germans Pere i Joan Gil comprenia el territori del monestir «tant del lloc reguiu com del lloc sechà», juntament amb l’hort dels magraners i tots els arbres: magraners, garrovers, figueres, oliveres, ametlers, morers i tapereres. No es comprenien els horts de fruiters, les vinyes (sense especificar-ne el nombre) ni les veles amb els arbres d’aquests llocs (que eren ametlers i figueres). Tampoc no es comprenia la tanca anomenada la Vinyassa, «circuïda de paret», ni una porció de terra situada devora la vinya que els frares es reservaven per a fer-hi farratge. Pel que fa a l’aigua, els frares la cedien a l’arrendatari tots els dissabtes «de l’any del sol axit fins lo sol post de la nostra síquia dita d’en Baster». També s’arrendaven les cases de devora el Portal Real i una cavallerissa. Com s’ha assenyalat anteriorment, el sementer del «lloc secà» es trobava «des de lo pinar fins a la partió del rafal la Casa Llarga, els comellars fitats, los sementers davall la síquia que se acostuman a regar, lo sementer que és des de la era fins a la partió del rafal Son Cabrer y el comellar». Al lloc reguiu hi havia una part que es destinava a pastura d’estiuada del ramat que anava des de la primera fibla fins a les cases del cantó de Son Cabrer, i el bestiar no en podia sortir fins a Sant Miquel. Finalment, els frares es reservaven la possibilitat de tancar el camp comprès des de la casa de l’arrendatari fins a la síquia de la vinya i a l’altre cantó del safareig major fora dels horts. Aquestes clàusules es repeteixen a altres contractes d’arrendament del segle XVII.
Així, es troben clàusules molt semblants al contracte signat el 1663, en el qual també es reservaven un tros de terra situat entre la vinya i el monestir per a fer-hi farratge, concretament «del cantó y racó del portalet tapat recta línea fins a la sèquia y a la part demunt axí matex des de un claparet passat lo cantó de la paret del monestir fins a la sèquia qui fa partió de la viña».⁵
El 2 de febrer de 1687 els frares de la Real exerciren el dret de fadiga damunt el molí anomenat antigament de n’Agost, d’en Borrassa o de n’Esplugues, posteriorment conegut com el Molí dels Dimonis. Com es pot comprovar a la fitxa corresponent, aquesta propietat estava formada pel molí pròpiament dit i per diferents peces de terra procedents del territori del monestir que s’havien agregat en aquesta propietat al començament del segle XVII. Des d’aquell moment, el molí era una de les explotacions que es reservaven els frares de la Real als contractes perquè l’arrendaven de forma independent. Així s’ha documentat, per exemple, a l’arrendament que signaren el 1691, que a més proporciona la descripció de les seves confrontes: «tancat de paret des del forn seguint la síquia fins a la paret de la viña y per junt al pinar.»⁶ El contracte indica que el molí es trobava devora el pinar, del qual de fet prengué nom, car a la documentació del segle XVIII aquest pinar era conegut com el Pinar dels Dimonis.⁷ Aquest espai se’l solien reservar els frares als contractes d’arrendament⁸ perquè habitualment venien la llenya a llenyataires o forners. Així, per exemple, el 1705 els frares vengueren al ferrer Bartomeu Sorell i al forner Jaume Guasp tots els cimals dels pins tallats o que s’havien de tallar fins al número de 2.000.⁹
Segons els estims de 1685, el territori del monestir era molt ric i fou valorat en 10.000 lliures.¹⁰
El contracte d’arrendament signat el 1785¹¹ amb el mercader Antoni Già i el conrador Joan Palmer proporciona dades interessants sobre l’explotació de la propietat. Les clàusules de l’articulat es dividien en dos tipus. D’una banda, els pactes sobre el territori amb les clàusules habituals d’aquesta mena de contracte ens proporcionen algunes dades interessants, com ara l’existència de dos camins: la senda del cantó dels Merlets (que anava a Son Togores) i un altre situat al cantó del pinar (probablement, el camí que posteriorment es conegué com a camí del Pinar). Com era habitual, es destinava al conrador la casa de la «primera porta», que tal volta cal identificar amb el portell real que citen altres documents.
La segona part del contracte es referia als pactes relatius a la síquia, els quals estipulaven que el conductor o arrendatari era el propietari de tota l’aigua de la síquia d’en Baster excepte la dobla que anava al monestir, «tenint especial mira de que no falt aygua a las oficines del monestir y per regar los horts del matex de forma que esto ha de ser prevalescut a tot lo damés». En cas que no bastàs l’aigua per a regar els horts del monestir, el conductor havia de «donar aygua de la síquia reservant-se privativament lo señor abad la señoria de concedir la aygua a la ciutat per omplir las fonts en lo hivern com se acostuma». El conductor podia vendre l’aigua a qui volgués «preferint a preu corrent el vèndrer-la a los dueños o arrendadors que són delmari del monestir». Havia d’escurar tots els trasts de la síquia «així com se acostuma cada any en los escurons». Com que en aquell moment el monestir també era propietari dels Molins Nous, el conductor havia de pagar els partits d’aquesta propietat a raó de 30 lliures anuals «y esto per la aygua que regarà dins el territori». La renda que havien de pagar era de 1.425 lliures anuals, endemés de les 120 lliures del Molí del Pinar «ab las tres tancas y arbres». Pel que fa als territoris i usos que no es comprenien en l’arrendament, els frares es reservaven la vinya i el delme d’aquest espai que estava obligat a llaurar el conductor, tres quartons per a sembrar-hi farratge, mitja quarterada per a sembrar-hi fava i la possibilitat de fer-hi barraques el dia de Sant Bernat, posar-hi taules i d’altres.
El 1808 s’establí la part de la propietat coneguda com el Secar,¹² delimitada pel camí d’Esporles, la possessió de Son Berga i les terres del monestir anomenades la Vinya. Segons les escriptures, els terrenys establits ocupaven una superfície d’unes 62 quarterades que foren dividides en 56 parcel·les que tenien una extensió mitjana d’1 quarterada. En alguns casos s’establiren més d’una parcel·la per persona: Miquel Planes Trobat adquirí una porció de 10 quarterades, 1 quartó i 65 destres que posteriorment es denominà l’Aljub; Bartomeu Vaquer Creuades, una porció de 9 quarterades, 1 quartó i 62 destres; Nadal Vallespir, una porció de 6 quarterades, 3 quartons i 25 destres, i el prevere Francesc Mulet, una porció de 4 quarterades posteriorment coneguda com a Cal Vicari Vell. Per a delimitar les parcel·les s’aixecà un croquis on es poden comprovar les partions amb Son Berga, el camí d’Esporles, el camí de Son Espanyol (citat també a la documentació com a camí de Canet) i la paret que dividia aquesta zona de la vinya. Endemés dels camins abans esmentats, les escriptures fan referència a diferents camins d’establidors representats al croquis i a un camí sender preexistent sense cap denominació particular. La majoria dels nous propietaris eren gent del camp, habitualment jornalers i assalariats.
Totes les propietats sorgides després de l’establiment de les terres del Secar foren registrades a l’Apeo (1818). Aleshores els propietaris eren Bartomeu Riutord (1 quarterada i mitja amb casa), Pere Josep Reus (3 quartons), Josep Seguí, Garroví (casa i mitja quarterada), Antoni Palmer (1 quarterada amb casa), Maria Camps (1 quarterada), Jaume Vallespir (1 quarterada amb casa), Tomàs Vidal (2 quarterades), Bartomeu Amengual (1 quarterada i mitja), Antoni Tomàs, Mostatxo (1 quarterada amb casa), Miquel Llabrés, Xurí (1 quartó amb casa), Francina Castell (1 quarterada), Bartomeu Vallespir (6 quarterades amb casa), Onofre Cabrer (mitja quarterada amb casa), Antoni Coll (2 quarterades i mitja amb casa), Francesc Mulet (4 quarterades amb casa i arbres fruiters), Miquel Quintana (mitja quarterada), Joan Munar, Catalí (mitja quarterada amb cases), el teixidor de lli Jaume Planes (10 quarterades), el metge Joan Pelegrí (4 quarterades), Joana Pons (1 quarterada amb casa), Jaume Pons (1 quarterada amb casa), Margalida Aina Tomàs (1 quarterada amb casa), Nadal Servera (1 quarterada amb casa), el fuster Pau Mateu (1 quarterada amb casa), Onofre Salas (2 quarterades i mitja amb casa), Antoni Josep Romaguera (4 quarterades), Antoni Cocoví (2 quarterades amb casa), Francesc Camps de Suñer (2 quarterades amb casa), Arnau Abraham (1 quarterada amb casa), mestre Jordi Llinàs de Son Berga (3 quarterades amb casa), Antoni Josep Romaguera (propietat anomenada Can Horrac, de 6 quarterades), Mateu Terrasa (2 quarterades i mitja) i Joan Pujol, Colombàs (1 quartó).¹³ Com es pot comprovar, 10 anys després de l’establiment de les terres del Secar ja s’havien construït cases a la majoria de les noves propietats.
Pel que fa al territori del monestir, segons l’Apeo (1818),¹⁴ la propietat dels pares de la Real tenia una casa, 12 quarterades de camp de primera qualitat amb figueres i dret d’aigua, 40 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers i dret d’aigua, 22 quarterades de vinya de segona qualitat amb ametlers, 16 quarterades de pinar i 1 quarterada de camp amb fruiters i dret d’aigua. Tot el conjunt es taxà en 100.300 lliures, una de les propietats amb més valor del terme segons aquest cadastre. Cal assenyalar que de l’estimació total de la propietat, 20.000 lliures corresponien al valor dels drets d’aigua.
Durant el Trienni Liberal i en virtut de l’aplicació del decret de primer d’octubre de 1820, se suprimiren tots els monestirs, convents i col·legis dels ordes militars i passaren a formar part del conjunt de propietats que reberen el nom de béns nacionals. Poc després el monestir de la Real fou adquirit per la Diputació Provincial, que emprà el lloc com a llatzeret durant l’epidèmia de pesta groga que assolà la ciutat el 1821. Posteriorment la Diputació decidí parcel·lar i establir la major part de les terres del monestir. Les escriptures se signaren el 1823 i les propietats sorgides arran d’aquest establiment foren les següents:
Pere Josep Ferragut Barceló adquirí la porció anomenada la Vinya Vella, d’unes 22 quarterades, que confrontava amb el pinar del monestir, el Molí dels Dimonis, Son Serra Perera, el camí d’accés al monestir, el camí de Valldemossa i terres procedents de Son Anglada d’en Pere d’Alaró i de Jaume Llabrés.
El doctor en medicina Francesc Oleo Carrió, fill de Miquel i d’Antonina, adquirí una porció de 14 quarterades i mitja anomenada les Veles per preu d’entrada de 2.013 lliures i cens reservatiu de 18 lliures per quarterada.¹⁵ Confrontava amb terres anomenades el Figueral, el Camp de les Alzines, el camí de Son Cabrer i el camí d’accés al monestir. Francesc Oleo Carrió també adquirí l’antiga casa urbana dels arrendataris, l’estable gran i altres dependències fins a la paret de la cotxeria juntament amb una petita peça de terra contigua per preu d’entrada de 20 lliures i cens reservatiu de 17 lliures.¹⁶ Aproximadament es correspon amb la propietat que posteriorment fou coneguda com a Can Oleo.
Mitjançant escriptura de 14 de juliol de 1823 autoritzada pel notari Francesc Pujol, Jacinto Feliu Togores adquirí de Pere Maria Canals i Joan Sorà, vocals de la Diputació Provincial, una peça de terra de 13 quarterades i mitja denominada el Figueral per preu d’entrada de 2.125 lliures i cens reservatiu de 20 lliures per quarterada.¹⁷ Confrontava amb el Camp de les Alzines i el rafal de Son Espases (ambdues del comprador), les Veles (de Francesc Oleo Carrió) i una travesisa per la qual s’anava del monestir al camí de Valldemossa. Aquesta propietat s’integrà dins Son Espases Vell.
Al mateix acte Jacinto Feliu Togores adquirí una peça de terra de 12 quarterades denominada el Camp de les Alzines per preu d’entrada de 2.503 lliures i cens reservatiu de 15 lliures per quarterada.¹⁸ Confrontava amb el rafal de Son Espases i el Figueral (ambdues del comprador), Son Cabrer i una travessia per la qual s’anava del monestir al camí de Valldemossa. Feliu també adquirí la cotxeria de les cases dels arrendataris i un hortet sense dret d’aigua denominat l’Hort dels Magraners, de mitja quarterada de superfície, que confrontava amb la dessusdita travessia, l’Hort Gran i terres i cases de Francesc Oleo Carrió de la mateixa procedència.¹⁹ Ambdues propietats s’integraren dins Son Espases Vell.
La peça de terra anomenada la Vinya, que com s’ha vist anteriorment confrontava amb el Secar, ocupava una superfície de 22 quarterades i fou establida en tres porcions pels representants de la Diputació el 20 de juliol de 1823.
El comerciant llucmajorer Miquel Salvà Cardell adquirí una porció de 5 quarterades i mitja per preu d’entrada de 230 lliures i cens reservatiu de 20 lliures per quarterada.²⁰ Confrontava amb el camí d’Esporles, el camí del Pinar i les altres dues porcions de la Vinya, venudes a Pere Josep Roig Cladera i Antoni Coll Muntaner. El 24 de desembre de 1845 Salvà vengué la propietat a Antonio Aguiló Segura.²¹
El comerciant Antoni Coll Muntaner adquirí una porció d’11 quarterades per preu d’entrada de 220 lliures i cens reservatiu de 120 lliures. Confrontava amb el camí reial d’Esporles, les porcions de la Vinya de Miquel Salvà Cardell i Pere Josep Roig Cladera i terres d’Antoni Cocoví, Onofre Salas, Pau Romaguera i Pere Josep Ribas procedents de les terres del Secar de la Real establides el 1808.²² Posteriorment aquesta propietat formà part de Son Cànaves.
La darrera porció de la Vinya, de 5 quarterades i mitja, fou adquirida pel xocolater Pere Josep Roig Cladera per preu d’entrada de 110 lliures i cens reservatiu de 57 lliures 10 sous. Confrontava amb terres d’Antoni Coll Muntaner i Miquel Salvà Cardell de la mateixa procedència, la síquia i aljub gran del monestir i una travessia per la qual s’anava del monestir al camí reial d’Esporles.²³ Anys després Roig vengué 4 quarterades a Jaume Escat Gibert i es reservà la resta de la propietat, que comprenia unes cases. Segons el document, es tractava d’una peça de terra plantada de vinya i arbres fruiters que confrontava amb el camí carreter pel qual s’accedia a les cases de la seva propietat (que es reservava el venedor fins a la partió d’Antoni Coll), el camí públic que anava a l’aljub gran del monestir tancat de paret, la síquia, terres de Can Cocoví i terres d’Antoni Coll.²⁴ Es pactà que el comprador havia de donar camí al venedor per a anar i tornar a la font que hi havia construïda a la vinya de la Real per a treure aigua.
Jaume Costa adquirí la propietat denominada el Pinaret. No hem pogut trobar l’escriptura d’establiment d’aquesta propietat, però apareix documentada a les confrontes del Molí dels Dimonis.²⁵ Posteriorment passà a Martín Mir Salom, qui la posseïa en el moment de la seva mort, succeïda l’11 de novembre de 1842. Segons la descripció que la seva viuda, Catalina Oliver Peña, efectuà (1865) per a inscriure la finca en el registre de la propietat, es tractava d’una peça de terra camp amb arbres i casa rústica i urbana anomenada el Pinaret de la Real, ocupava una superfície de 6 quarterades i confrontava al nord amb el carreró de la Vinya, al sud i a l’est, amb terres de Juan Aguiló (la Vinya Vella), i a l’oest, amb terres de Matías Llobera i Pablo Martorell.²⁶
Finalment, el 14 de juliol de 1823 Pere Josep Ferragut Barceló adquirí el Molí dels Dimonis i una peça de terra contigua de 6 quarterades. Confrontava amb la travessia per la qual s’anava del monestir al camí de Valldemossa, terres de Jaume Costa, la Vinya Vella (del comprador), els horts del monestir i el camí pel qual s’anava del camí d’Esporles a l’aljub gran del monestir.²⁷
De més a més, la Diputació s’apropià dels drets d’aigua assenyalats amb els nombres 10-18.²⁸
Restà sense establir tot el recinte de l’edifici, inclosos els petits jardins que hi havia devora les cel·les, l’aljub gran i l’Hort Gran. La conjuntura política determinà que durant la Dècada Absolutista els béns tornassin al monestir. Després de l’aplicació del Decret de desamortització de 1836 i la legislació posterior, qüestions àmpliament estudiades per la historiografia, els propietaris que havien comprat terres del monestir de la Real foren restituïts en les seves possessions mitjançant diferents actes de reconeixement. D’altra banda, es vengueren diverses parts del monestir que havien restat sense vendre durant el Trienni Liberal, concretament les següents:
El 4 de desembre de 1841 Francisco Granell adquirí l’hort del convent, tancat de paret, de «1 fanega y 4 celemines» (uns 8.592 m²), per preu de 240.000 rals de billó.²⁹ Tenia dret de percebre 12 hores d’aigua de la síquia de na Bastera, de les quals havia de cedir 3 hores als propietaris dels hortets contigus a les cel·les del monestir. Posteriorment aquesta propietat es conegué com a l’Hort Gran de la Real.
Jacinto Feliu Togores adquirí el safareig gran del monestir i consolidà així el vast patrimoni que posseïa a la zona.³⁰
Pel que fa a l’edifici del monestir, en restaven exclosos de la venda l’església, la sagristia i la cambra inferior, que es marcaren amb la lletra L a un plànol que no hem pogut trobar. La part venuda comprenia el claustre interior, els patis, el refectori, la cuina, els estables, la sala del capítol, les cel·les (cadascuna amb un hortet) i els depòsits d’aigua. El conjunt ocupava una superfície d’11.176 vares quadrades. Francisco Granell estava obligat a facilitar l’aigua necessària per a regar els hortets. Confrontava amb l’Hort Gran (de dit Granell), terres de Miguel Oleo i terres de Pere Josep Ferragut. El 26 de febrer de 1844 davant el notari Miquel Pizà Nadal, Miguel Vidal, Pedro José Gelabert, Antonio Sureda, Antonio Aguiló Segura, Rafael Cañadó Palló, Lorenzo Abrines, Jerónimo Bibiloni Llaneras i Juan Terrasa Moyá adquiriren per indivís per preu de 153.010 rals de billó «el edificio que fue monasterio de monjes bernardos del Real».³¹ Confrontava amb l’Hort Gran (de Francisco Granell) i terres de Miguel Oleo.
Mitjançant escriptures de 30 de juliol de 1844 i 21 de febrer de 1845 autoritzades per dit notari Pizà, Lorenzo Abrines, Antonio Sureda i Miguel Vidal cediren la seva part a Rafael Cañadó Palló. El 16 d’agost de 1844 davant el mateix notari, Rafael Cañadó Palló establí a Antonio Aguiló Segura una porció d’edifici i hortet per preu d’entrada de 300 lliures i cens reservatiu de 9 lliures pagador el 16 d’agost i redimible al for de 3%. Mitjançant escriptura de primer de juny de 1863 autoritzada pel notari Cayetano Socías Bas, Rafael Cañadó Palló vengué el cens reservatiu per preu de 120 lliures a Juan Terrasa Moyá. El 20 de març de 1845 davant dit notari Pizà, Juan Terrasa Moyá vengué una porció de la seva propietat a Francisco Granell.³²
El 12 de gener de 1847 davant el notari Sebastián Feliu Bonet, Antonio Aguiló Segura, Jerónimo Bibiloni Llaneras, Juan Terrasa Moyá, Rafael Cañadó Palló, Francisco Granell i Pedro José Gelabert es dividiren l’exmonestir i s’estipularen els següents pactes: 1) s’havia de conservar mancomunadament el pati comú que hi havia al centre de l’edifici i en el qual es trobaven construïdes les dues fonts o depòsits d’aigua per a ús dels propietaris de l’edifici, així com els aljubs situats dins la propietat de Rafael Cañadó Palló i el pas comú o porció del claustre inferior que hi havia entre l’entrada i la propietat de Pedro José Gelabert; 2) els propietaris dels hortets o jardins tenien dret a depositar les aigües necessàries per al seu reg; 3) Jerónimo Bibiloni Llaneras havia de donar servitud de pas als propietaris dels hortets o jardins per a anar a l’aljub i a Rafael Cañadó Palló per a anar a les habitacions de la seva propietat a la part superior del claustre.³³
Antonio Aguiló Segura, fill de Francesc i de Joana, s’adjudicà la porció marcada amb el nombre 1 i tres quarts d’hora d’aigua del dret que gaudien tots els hortets o jardins. Consistia en un hort amb una petita porció de casa. Confrontava al sud o sud-est amb terres de Pere Josep Ferragut; a l’oest o sud-oest, amb altres terres de dit Ferragut; al nord o nord-oest, amb la propietat de Rafael Cañadó Palló; a l’est o nord-est, amb el pati comú; per la part superior del claustre, amb la propietat de Pedro José Gelabert, i per la inferior, amb el camí que des de l’entrada conduïa al referit edifici.³⁴
Rafael Cañadó Palló, canador, fill de Francesc i de Francina, s’adjudicà la porció marcada amb el nombre 2 i una hora d’aigua. Confrontava al sud o sud-est amb la propietat d’Antonio Aguiló Segura i el pati comú; a l’est o nord-est, amb la propietat de dit Aguiló o pati comú; a l’oest o sud-oest, amb terres de Pere Josep Ferragut; al nord-oest, amb una altra propietat de la mateixa procedència, i al nord-est, amb la propietat de Jerónimo Bibiloni Llaneras i part del pati comú. Rafael Cañadó Palló vengué la seva porció a Juan Terrasa Moyá mitjançant escriptura de 5 de gener de 1853 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet.³⁵
Jerónimo Bibiloni Llaneras, franciscà observant exclaustrat, s’adjudicà la porció marcada amb el nombre 3 i mitja hora d’aigua. Confrontava al sud amb el pati comú i les propietats de Juan Terrasa Moyá i Francisco Granell; a l’oest o sud-oest, amb la propietat de Rafael Cañadó Palló i el pati comú; al nord o nord-oest, amb la propietat de dit Cañadó i terres de Pere Josep Ferragut, i a l’est o nord-est, amb l’Hort Gran, de dit Granell.³⁶
Juan Terrasa Moyá, fill de Gaspar i de Francina, s’adjudicà la porció nombre 4, que era la part que es reservà en l’escriptura de venda que signà a favor de Francisco Granell. Ocupava una superfície de 1.163,75 pams quadrats. Confrontava al sud i a l’est amb la propietat de dit Granell; a l’oest, amb el pati comú, i al nord, amb la propietat de Jerónimo Bibiloni Llaneras. El 28 de novembre de 1861 davant el notari Sebastián Feliu Bonet (o Antonio Fernández, segons una altra font) la vengué a dit Bibiloni.³⁷
Francisco Granell s’adjudicà la porció nombre 5 i un quart i mig d’hora d’aigua. Confrontava al sud amb la propietat de Pedro José Gelabert i terres de Jacinto Feliu; a l’oest o sud-oest, amb dita propietat de Gelabert i el pati comú; al nord, amb la propietat de Juan Terrasa Moyá, i a l’est, amb terres de Francisco Granell anomenades l’Hort Gran i terres de dit Feliu.³⁸
Pedro José Gelabert s’adjudicà la porció marcada amb el nombre 6 i un quart i mig d’hora d’aigua. Confrontava al sud-est amb terres de Miguel Oleo i la paret de l’església; a l’oest o sud-oest, amb la paret nova de l’església; per la part superior del claustre, amb la propietat d’Antonio Aguiló Segura, i per la inferior, amb el pas comú que conduïa al pati comú i a les respectives propietats; al nord o nord-oest, amb el pati comú i la propietat de Francisco Granell, i a l’est o nord-est, amb la propietat de dit Granell, terres de Jacinto Feliu i terres de dit Oleo.³⁹
Antonio Aguiló Segura era també propietari d’una peça de terra hort reguiu anomenada l’Hort Gran procedent de l’exmonestir de la Real. Estava tancada de paret, tenia dret de percebre mitja hora d’aigua de nombre de tres quarts d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera i comprenia una caseta baixa anomenada el Forn. Confrontava amb terres anomenades l’Hort Petit (del mateix propietari), la placeta del monestir, el camí que conduïa al claustre, terres de Joaquim Ferragut i les cases del camí. Mitjançant escriptura de 30 d’abril de 1859 autoritzada pel notari Francisco Sancho Pujol la vengué per preu de 1.363 lliures 15 sous a Leonardo Estelrich Ballester (fill de Lleonard i de Magdalena) i a Isabel María Doviá Albertí (viuda de Bernardo Serra, filla de Josep i d’Isabel). En la venda es comprenia el forn, una quadra contigua, una caseta principiada davall el terrat de la casa que el venedor tenia construïda a l’Hort Petit i una vuitena part del dret de treure aigua de les fonts del claustre comú del monestir.⁴⁰
Mitjançant escriptura de 13 de febrer de 1861 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll, Antonio Aguiló Segura adquirí de Miguel Porcel Femenía una cel·la de dos pisos, una porció de jardí o hort adjunt tancat de paret i el dret de percebre un quart i mig d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. Confrontava a l’oest amb la paret de l’església; a l’est, amb la propietat d’hereus d’Antoni Coll i terra de Jacinto Feliu; al sud, amb terra de Miguel Oleo, i al nord, amb el pati comú.⁴¹
Mitjançant escriptura de 23 de juliol de 1861 autoritzada pel notari Miguel Font Muntaner, Antonio Aguiló Segura adquirí de Juan Terrasa Moyá per preu de 625 lliures dues cel·les, la porció d’edifici que hi havia entre dites cel·les i la paret mestra de la cel·la coneguda per cuina i una porció d’hortet. Confrontava al sud-oest amb terres d’hereus de Pere Josep Ferragut; al sud-est, amb terra del comprador, i al nord-oest, amb un hort de la mateixa procedència. El venedor la tenia per compra a Rafael Cañadó Palló mitjançant escriptura de 5 de gener de 1853 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet.⁴²
Antonio Aguiló Segura morí sense testar el 20 de setembre de 1865, i en providències de 29 de novembre de 1866 i 19 d’agost de 1868 dictades pel jutge de primera instància del districte de la Catedral Ciriaco Pérez de Larriba davant l’escrivà Pedro Gazá en foren declarats hereus universals en parts iguals els seus 10 fills: Juana María (†22-9-1866), casada amb el capeller Francisco Pomar Bonnín; Magdalena, casada amb Joaquín Pomar Segura; Agustín, llauner; Concepción, casada amb Juan Cortés Bonnín; Rita; Antonio, criat; José, criat; Ana María, María Francisca i Francisco Aguiló Valentí Forteza (†24-5-1870). Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 26 de març de 1874 autoritzada pel notari Manuel Sancho.⁴³
El 14 de juliol de 1881 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, els germans Aguiló Valentí Forteza vengueren als germans Gaspar, Juan, Margarita, Francisca, Ricardo i Juana María Terrasa Mas, fills de Juan Terrasa Moyá (†26-1-1876), per preu de 4.003 pessetes amb 46 cèntims dues propietats procedents de l’exmonestir de la Real. D’una banda, una casa de planta baixa, porxo i dos terrats, hort, dret d’una hora d’aigua, porció de corredor i altres dependències. De l’altra, una cel·la de dos pisos, una porció de jardí o hort adjunt tancat de paret i el dret de percebre un quart i mig d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera.⁴⁴
Mitjançant escriptura de 7 d’abril de 1888 autoritzada per dit notari Font, els germans Terrasa Mas cediren en permuta una cel·la de dos pisos i hort als marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras a canvi d’un hort procedent de la divisió segona de l’exmonestir amb el dret de percebre una hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera i el safareig petit dels dos que tenia la propietat, situat al costat nord-oest.⁴⁵
L’11 de juny de 1889 davant el notari Antonio Cañellas Clar, els marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras vengueren a Luisa Rentierre Escafí per preu de 375 pessetes una porció que consistia en planta baixa i alts, de 50,82 m². Confrontava al nord i a l’est amb la porció romanent; al sud, amb la façana de l’església, i a l’oest, amb el pati comú.⁴⁶
El 13 de desembre de 1890 davant dit notari Cañellas, Luisa Rentierre Escafí vengué la propietat per preu de 375 pessetes a Bartolomé Oliver Llinás, professor d’instrucció primària, qui mitjançant escriptura de 17 de maig de 1892 autoritzada pel notari Joaquín Pujol Muntaner la vengué per preu de 250 pessetes al prevere Andrés Llambías Cabrer, beneficiat de la Seu.⁴⁷
Mitjançant escriptura de 23 de gener de 1877 autoritzada pel notari Antonio Cañellas Clar, els germans Gaspar, Juan, Margarita, Francisca, Ricardo i Juana María Terrasa Mas es dividiren l’herència de son pare i Juana María s’adjudicà una part de l’exmonestir de la Real consistent, d’una banda, en planta baixa i hort amb dret d’un quart d’hora d’aigua que adquiriren (14-7-1881) dels germans Aguiló Valentí Forteza, i de l’altra, en un hort amb aljub i dret d’una hora d’aigua que permutaren (7-4-1888) amb els marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras. Confrontava al nord o nord-oest amb un safareig d’Antonio Cánaves; al sud o sud-est, amb terreny i edifici de Gabriel Nadal, i a l’est o nord-est, amb hort i edifici d’hereus de Juana Ana Orell Rosselló i edifici de Gaspar i Ricardo Terrasa.⁴⁸
El 15 de setembre de 1888 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, Juana María Terrasa Mas vengué la propietat per preu de 4.657 pessetes amb 50 cèntims al prevere Andrés Llambías Cabrer, beneficiat de la Seu. Al mateix acte Gaspar Terrasa Mas vengué a Andrés Llambías Cabrer per preu de 300 pessetes una cel·la de planta baixa de 160 m² que confrontava a l’enfront amb el pati comú; a la dreta, amb una porció d’edifici dels hereus del prevere Mariano Campomar; a l’esquerra i al fons, amb terra hort de la mateixa procedència de Juana María Terrasa, i per la part superior, amb una altra habitació de Ricardo Terrasa. Gaspar Terrasa Mas se l’adjudicà (23-1-1877) en la divisió dels béns de son pare, Juan Terrasa Moyá, i aquest la tenia per compra a Rafael Cañadó Palló mitjançant escriptura de 5 de gener de 1853 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet.⁴⁹
Mitjançant escriptura de 30 de setembre de 1889 autoritzada pel notari Gaspar Sancho Coll, Andrés Llambías Cabrer vengué a José Giá Bartomeu (†14-3-1906) per preu de 1.500 pessetes una hora d’aigua de nombre d’una hora i un quart d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. Giá l’agregà al seu rafal denominat Son Penaflor.⁵⁰
El 17 d’abril de 1890 davant el notari Antonio Cañellas Clar, Andrés Llambías Cabrer adquirí dels marmessors del prevere Jerónimo Bibiloni Llaneras per preu de 2.500 pessetes una cel·la de planta baixa i alts situada a la part dreta de l’entrada al claustre, un hort contigu tancat de paret i el dret d’un quart d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. Confrontava a l’oest amb una porció venuda a Luisa Rentierre Escafí i el pati comú. Al mateix acte Andrés Llambías Cabrer vengué a les germanes Rosa, María (†10-1-1897) i Dolores Solves Santandreu (casada amb Miguel Castañer Pons) per preu de 1.000 pessetes una cel·la de planta baixa de 160 m², una porció d’hort de 165,12 m² unida a la part posterior de dita casa i 10 minuts d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. Confrontava al sud-est amb el pati comú; al nord-est, amb la propietat de Cristóbal Serra, abans de Juana Ana Orell; al sud-oest i al nord-est, amb l’hort romanent al venedor, i per la part superior, amb la propietat de Ricardo Terrasa. El 14 d’octubre de 1904 davant el notari Miguel Pons Pons, les germanes Solves Santandreu la vengueren per preu de 1.000 pessetes a Sebastián Rullán Miquel, qui mitjançant escriptura de 18 de juliol de 1906 autoritzada pel mateix notari la vengué per preu de 1.750 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, «con destino a la iglesia, casa rectoral y su huerta, perteneciente a la parroquia de Santa Cruz».⁵¹
El 7 d’abril de 1891 davant el notari Guillermo Sancho Mas, Andrés Llambías Cabrer vengué a Juan Aguiló Valentí per preu de 5.000 pessetes una porció d’hort, el safareig petit, un edifici de planta baixa i alts, cinc minuts d’aigua cada 15 dies de la síquia de Bastera i el dret a depositar una hora i cinc minuts d’aigua al safareig petit dels dos de l’exmonestir. Confrontava al nord, nord-oest, oest i sud-oest amb terres de Juan Aguiló Valentí, abans de Juan Aguiló; també al nord-oest, amb el safareig gran de la mateixa procedència d’Antonio Cánaves; al sud o sud-est, amb terreny i edifici d’Antonia Clar Mestre, i a l’est o nord-est, amb l’hort i edifici de Cristóbal Serra Orell (abans de Juana Ana Orell Rosselló), l’edifici de les germanes Solves Santandreu, el pati comú i la part d’edifici que es reservà el venedor, Andrés Llambías Cabrer. Aquesta part que es reservà es trobava llogada a l’Ajuntament de Palma i es destinava a escoles municipals.⁵²
El 18 de desembre de 1897 davant el notari Miguel Ignacio Font Muntaner, Andrés Llambías Cabrer vengué a Juan Aguiló Valentí per preu de 200 pessetes una habitació del pis superior. Confrontava a l’oest amb el corredor romanent al venedor; al nord, amb el pati comú, i al sud i a l’est, amb la propietat de Juan Aguiló.⁵³
Mitjançant escriptura de 22 de juny de 1901 autoritzada pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, Andrés Llambías Cabrer vengué el que li restava de la propietat per preu de 2.000 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, «declarando el mismo Sr. Obispo que esta finca ha de destinarse a ensanche y dependencias de la iglesia y vicaría de San Bernardo del Real». Aquesta resta comprenia tres porcions: 1) planta baixa consistent en el pas o entrada que des del pas comú conduïa al pati comú de l’exmonestir i alts consistents en porció de corredor, que confrontaven amb l’edifici destinat a vicaria i la porció venuda a Juan Aguiló; 2) planta baixa i alts de 46,66 m² que confrontaven amb l’església i el pati comú; 3) cel·la de planta baixa i alts amb un hort contigu tancat de paret i dret d’un quart d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera, que confrontava amb part de l’edifici i terres d’Antonio Cánaves, terres de Jacinto Feliu, terres de Francisco Oleo, l’església i el pati comú.⁵⁴
El 18 de juliol de 1904 davant el notari José Socías Gradolí, Juan Aguiló Valentí vengué les dues propietats que havia adquirit d’Andrés Llambías Cabrer per preu de 10.000 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, «con destino a la iglesia, casa rectoral y huerta de San Bernardo, pertenecientes a la parroquia de Santa Cruz». Consistia en una porció d’hort, el safareig petit dels dos que comprenia l’exmonestir, un edifici de planta baixa i alts amb una habitació d’un pis superior, el dret de percebre cinc minuts d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera i el dret a depositar una hora i cinc minuts d’aigua en el safareig petit. Confrontava al nord o nord-oest i a l’oest o sud-oest amb terra de Juan Aguiló; també al nord-oest, amb el safareig gran de la mateixa procedència d’Antonio Cánaves; al sud o sud-est, amb terreny i edifici d’Antonia Clar Mestre; a l’est o nord-est, amb l’hort i edifici de Cristóbal Serra, l’edifici de les germanes Solves Santandreu, el pati comú i la part d’edifici d’Andrés Llambías Cabrer, i per la part inferior de dita habitació, amb la planta baixa també d’Andrés Llambías Cabrer.⁵⁵
Mitjançant escriptura de 7 d’abril de 1888 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, els germans Terrasa Mas cediren en permuta a Onofre Fernández Caimari i Bartolomé Oliver Llinás, com a marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras, una propietat consistent en una cel·la de dos pisos, una porció de jardí o hort adjunt tancat de paret i el dret de percebre un quart i mig d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. A canvi, els germans Terrasa Mas reberen un hort procedent de la divisió segona de l’exmonestir i el dret de percebre una hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera. Confrontava a l’est o nord-est amb una porció del monestir d’hereus de Jerónimo Bibiloni Llaneras; al sud, amb porcions de la mateixa divisió segona de Gaspar i Ricardo Terrasa Mas i l’hort i edifici de Juana María Terrasa, i al nord o nord-oest i al sud o sud-oest, amb terra d’hereus de Juan Aguiló, abans de Pere Josep Ferragut. Al costat nord-oest hi havia dos safaretjos, el major dels quals (de 113,71 m², construït dins terrenys d’hereus de Juan Aguiló) fou venut al mateix acte per dits marmessors per preu de 266 lliures 3 sous 3 diners a Antonio Cánaves Coll, qui l’agregà a la seva propietat denominada l’Hort Gran de la Real (aquesta venda havia estat pactada per Juan Terrasa Moyá, Jerónimo Bibiloni Llaneras i Francina Aina Coll Muntaner en document privat de primer de juny de 1874). Jerónimo Bibiloni Llaneras la tenia per compra a Juan Terrasa Moyá mitjançant escriptura de 28 de novembre de 1861 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet (o Antonio Fernández, segons una altra font).⁵⁶
Mitjançant escriptura de 9 d’octubre de 1862 autoritzada pel notari Francisco Sancho Pujol, Isabel María Doviá Albertí adquirí de Leonardo Estelrich Ballester per preu de 800 lliures la seva meitat indivisa de l’Hort Gran.⁵⁷
El 16 de març de 1875 davant el notari Cayetano Socías Bas, Isabel María Doviá Albertí vengué la propietat per preu de 1.000 lliures al comerciant Vicente Andrés Ibars, qui mitjançant escriptura d’11 de febrer de 1876 autoritzada pel notari Antonio Mulet Mas la vengué per preu de 4.000 pessetes a Gabriel Nadal Socías.⁵⁸
Gabriel Nadal Socías morí als 56 anys el 19 d’octubre de 1885 amb testament que havia disposat el 21 d’abril de 1880 davant el notari Antonio Mulet Mas, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, Antonia Clar Mestre, i propietaris en parts iguals, els seus fills: Antonio, Miguel i Gabriel Nadal Clar, i els fills pòstums i naixedors, que ho fou Andrés Nadal Clar (n. 25-12-1885). Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 6 d’abril següent autoritzada pel mateix notari.⁵⁹
El 22 de novembre de 1912 davant el notari José Socías Gradolí, els germans Nadal Clar vengueren la propietat per preu de 1.500 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, qui l’adquirí representat pel seu provisor i vicari general, Antonio María Alcover Sureda, canonge magistral de la Seu, «para destinar la finca a la necesaria ampliación de la casa rectoral y huerto procedente del exmonasterio de San Bernardo, perteneciente a la parroquia de Santa Cruz».⁶⁰
Jerónimo Bibiloni Llaneras, franciscà observant exclaustrat, fill de Guillem i de Margalida, morí als 74 anys el 15 de maig de 1876 amb testament que havia disposat el 7 de desembre de 1864 davant el notari Antonio Cañellas Clar, en què nomenà hereves usufructuàries les germanes Joaquina (†15-6-1881) i Juana María Garcías Morey (†27-7-1875). Per a després de la mort de les hereves usufructuàries manà la distribució de la seva herència en iguals parts «entre seis menestrales o artesanos casados o viudos con hijos, cuyas virtudes sociales, actividad, celo, inteligencia y afición al trabajo manual hubiere justificado la experiencia a fin de que con este auxilio puedan sacar todo el provecho posible de su laboriosa carrera y mantenerse así lejos de la corrupción e inmoralidad». Nomenà marmessors Antonio Villalonga Pérez, Onofre Fernández Caimari (misser), Joaquín Fiol Pujol (misser), Joaquín Quetglas Bauzá (comerciant), Ignacio Vidal Bennásar (ferrer), Mateo Armengol, Pedro José Gelabert (impressor), Rafael Manera (metge) i José Raya (cirurgià). A la mort dels marmessors Mateo Armengol, Pedro José Gelabert, Rafael Manera i José Raya foren substituïts per Antonio Cladera Mayol (prevere), Juan Frontera Garcías, Manuel Capellá Lladó i Bartolomé Oliver Llinás (professor d’instrucció primària). Joaquina Garcías Morey acceptà els béns de l’herència mitjançant escriptura de 21 de desembre de 1877 autoritzada per dit notari Cañellas, i els marmessors, mitjançant escriptura de 7 d’abril de 1888 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. Aleshores la propietat comprenia la cel·la abacial, part baixa i superior de corredor, diversos agregats, una porció d’hort contigu, el dret de percebre mitja hora d’aigua i una porció de 1.163,75 pams quadrats que Jerónimo Bibiloni Llaneras adquirí de Juan Terrasa Moyá mitjançant escriptura de 28 de novembre de 1861 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet (o Antonio Fernández, segons una altra font). Confrontava al nord amb terres de Rosa Valentí Forteza; al sud, amb el claustre i pati; a l’est, amb terres de Damián Cánaves, i a l’oest, amb una porció d’edifici i jardí d’hereus del prevere Mariano Campomar.⁶¹
Mitjançant escriptura de 7 d’abril de 1888 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, els marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras, Cristóbal Serra Cloquell i Cristóbal Serra Orell elevaren a escriptura pública la venda que en contracte privat havien acordat (1857) Jerónimo Bibiloni Llaneras i Juana Ana Orell Rosselló d’una cel·la i porció d’hort per preu de 200 lliures. Tenia dret de percebre mig quart d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera i dret de depositar en el safareig existent a la propietat de Juana María Terrasa les aigües necessàries per al reg del seu hort o jardí. Confrontava al nord o nord-oest amb el safareig de Juana María Terrasa; al sud o sud-est, amb el pati comú; a l’est o nord-est, amb la resta de la propietat dels marmessors de Bibiloni; a l’oest o sud-oest, amb la propietat de Ricardo i Gaspar Terrasa Mas i l’hort de dita Juana María Terrasa, i per la part inferior, amb la planta baixa de Cristóbal Serra Cloquell i Cristóbal Serra Orell.⁶²
Mitjançant escriptura d’11 de juny de 1889 autoritzada pel notari Antonio Cañellas Clar, els marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras vengueren la resta de la propietat per preu de 3.825 pessetes a Luisa Rentierre Escafí. Després de la segregació expressada al paràgraf anterior, la propietat comprenia la que fou cel·la abacial amb tots els seus agregats en planta baixa i alts, un hort adjunt tancat de paret i el dret de percebre mitja hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera, ço és, el quart d’hora romanent després de la venda a Cristóbal Serra Cloquell i Cristóbal Serra Orell i un quart d’hora procedent de la propietat que els marmessors permutaren (7-4-1888) amb els germans Terrasa Mas. Tenia empriu en el safareig petit que hi havia a la propietat de Juana Ana Terrasa Mas. Confrontava al nord o nord-oest amb terres dels hereus de Juan Aguiló; al sud o sud-est, amb una porció d’Antonio Cánaves; a l’est o nord-est, amb un hort de dit Cánaves, i a l’oest o sud-oest, amb la part d’edifici i hort dels hereus de Juana Ana Orell Rosselló.⁶³
El 13 de desembre de 1890 davant el notari Antonio Cañellas Clar, Luisa Rentierre Escafí vengué la propietat per preu de 2.125 pessetes a Bartolomé Oliver Llinás, professor d’instrucció primària, qui mitjançant escriptura de 18 de juliol de 1904 autoritzada pel notari José Socías Gradolí la vengué per preu de 7.500 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, amb destí a l’església, casa rectoral i horta de Sant Bernat, pertanyents a la parròquia de Santa Creu. Segons l’escriptura de compravenda, tenia dret de percebre un quart d’hora d’aigua perquè se n’havia segregat un quart.⁶⁴
Juana Ana Orell Rosselló era propietària d’una porció de 4.320 pams quadrats que comprenia el refectori i part de la cuina amb un corral adjacent que adquirí del criat Antonio Riera Quetglas mitjançant escriptura de 13 de maig de 1866 autoritzada pel notari Francisco Sancho Pujol per preu de 175 lliures 5 sous, ço és, 5 sous d’entrada i damunt la resta es creà un cens reservatiu de 10 lliures 10 sous redimible al for de 6% que la compradora havia de satisfer a Antonia Casasnovas Oliver, veïnada de Sóller, casada amb Miguel Puig. Antonio Riera Quetglas la tenia per compra al prevere Jerónimo Bibiloni Llaneras mitjançant escriptura de 2 de maig de 1860 autoritzada pel notari Antonio Fernández. Confrontava a la dreta amb la casa de Jerónimo Bibiloni Llaneras; a l’esquerra, amb la casa de Juan Terrasa Moyá, i a l’enfront, amb el jardí de Juana Ana Orell Rosselló. Mitjançant escriptura de primer de juliol de 1872 autoritzada pel notari Guillermo Sancho Mas es redimí el cens reservatiu després que Juana Ana Orell Rosselló pagàs a Antonia Casasnovas Oliver la quantitat de 175 lliures.⁶⁵
Juana Ana Orell Rosselló morí als 63 anys el 18 de gener de 1888 amb testament que havia disposat el 10 de juny de 1885 davant el notari Guillermo Sancho Mas, en què nomenà hereu universal usufructuari el seu home, Cristóbal Serra Cloquell (†21-4-1894), secretari de l’Audiència, i propietaris amb designació de béns, els seus fills: Jaime, relator de l’Audiència, i Cristóbal Serra Orell, destinant a Jaime la casa que la testadora habitava a Palma, i a Cristóbal, la casa situada al carrer de Felipe Bauzá i una cel·la o caseta a la Real. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 9 de juliol següent autoritzada pel mateix notari. Com que la propietat esmentada al paràgraf anterior i la que adquirí (1857) la difunta en contracte privat de Jerónimo Bibiloni Llaneras eren contigües, foren agrupades sota una mateixa finca registral que consistia en cel·la, porció d’hort procedent de la divisió tercera, refectori, part de la cuina i corral adjacent. Confrontava al nord o nord-oest amb un safareig petit; al sud o sud-est, amb el pati comú; a l’est o nord-est, amb la porció romanent als marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras, i a l’oest o sud-oest, amb la propietat de Ricardo i Gaspar Terrasa Mas i l’hort de l’herència de Juan Terrasa Moyá. Tenia dret de percebre mig quart d’hora d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera i dret de depositar en el safareig existent a la propietat de Juana María Terrasa Mas les aigües necessàries per al reg del seu hort o jardí.⁶⁶
El 18 de juliol de 1904 davant el notari José Socías Gradolí, Cristóbal Serra Orell vengué la propietat per preu de 2.500 pessetes a Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, amb destí a l’església, casa rectoral i horta de Sant Bernat, pertanyents a la parròquia de Santa Creu.⁶⁷
Juan Terrasa Moyá morí viudo als 68 anys el 26 de gener de 1876 amb testament que havia disposat el 2 de novembre anterior davant el notari Antonio Cañellas Clar, en què llegà al seu fill Juan la casa amb pati i alts que habitava el testador al carrer de Sant Miquel; als seus fills Gaspar i Ricardo, la propietat procedent de la Real; i als seus fills Juan, Margarita, Francisca i Juana María, la casa que el testador tenia al Terreno. En la resta de béns nomenà hereus universals en parts iguals els seus fills: Gaspar (pintor), Juan (prevere), Ricardo (capità de la marina mercant), Margarita, Francisca i Juana María Terrasa Mas. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 23 de gener de 1877 autoritzada pel mateix notari. La propietat procedent de l’exmonestir de la Real l’adquirí el difunt de Rafael Cañadó Palló mitjançant escriptura de 5 de gener de 1853 autoritzada pel notari Sebastián Feliu Bonet, car la porció que s’adjudicà en la divisió que atorgà (12-1-1847) amb Antonio Aguiló Segura, Jerónimo Bibiloni Llaneras, Rafael Cañadó Palló, Francisco Granell i Pedro José Gelabert la vengué el 28 de novembre de 1861 a dit Jerónimo Bibiloni Llaneras.⁶⁸
Gaspar Terrasa Mas s’adjudicà la planta baixa de la cel·la, de 160 m², que confrontava a l’enfront amb el pati comú; a la dreta, amb una porció d’edifici dels hereus del prevere Mariano Campomar; a l’esquerra i al fons, amb terra hort de la mateixa procedència de Juana María Terrasa, i per la part superior, amb el pis que s’adjudicà el seu germà Ricardo Terrasa Mas. Mitjançant escriptura de 15 de setembre de 1888 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner la vengué per preu de 300 pessetes a Andrés Llambías Cabrer.⁶⁹
Ricardo Terrasa Mas s’adjudicà el pis de la cel·la, de 160 m², que confrontava per la part inferior amb la planta baixa que s’adjudicà el seu germà Gaspar.⁷⁰
El 4 de juliol de 1894 davant el notari Joaquín Pujol Muntaner, Ricardo Terrasa Mas vengué la propietat per preu de 500 pessetes al prevere Andrés Llambías Cabrer, beneficiat de la Seu, qui mitjançant escriptura de 18 de desembre de 1897 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner la vengué pel mateix preu a Juan Aguiló Valentí.⁷¹
Juan Aguiló Valentí morí el 2 de gener de 1933 amb testament que havia ordenat el 2 de desembre de 1931 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, María Aguiló Valentí, i propietaris, els seus fills: Rosa, Josefa, María, Dolores, Juana, Mercedes i Juan Aguiló Aguiló, i la seva dona. Mitjançant escriptura de 31 de març següent autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència i la propietat se l’adjudicà Juan Aguiló Aguiló.⁷²
El 29 d’agost de 1862 davant el notari Gregorio Vicens Bordoy, Juana Ana Palmer, José Granell i d’altres vengueren l’Hort Gran de la Real a Antoni Coll Muntaner. Aleshores consistia en una peça de terra hort plantat de tarongers i altres arbres fruiters de 5.700 m², se situava darrere l’exmonestir de la Real, estava tancat de paret, tenia una casa rústica i urbana de dos aiguavessos de 288 m² construïda a la part oest de la propietat, comprenia un tros del corredor i pati de l’exmonestir amb font i altres dependències i tenia dret de percebre cinc hores i tres vuitens d’hora d’aigua de la síquia de na Bastera. Confrontava al nord amb terra dels successors de Juan Aguiló, Cera; al sud, amb els horts de Jacinto Feliu i Francisco Oleo i terra dels successors d’Antonio Nicolás Aguiló; a l’est, amb el camí del Secar de la Real, i a l’oest, amb la casa dels successors de dit Antonio Nicolás Aguiló, el claustre comú de l’exmonestir i la casa i hort de Jerónimo Bibiloni.⁷³
Antoni Coll Muntaner morí als 80 anys el 12 d’octubre de 1865 amb testament que havia disposat el 8 de juny de 1849 davant el notari Joan Muntaner Riera, en què nomenà hereus universals propietaris, ço és: les seves germanes Caterina (†19-7-1859), Maria i Francina Aina Coll Muntaner, d’una cinquena part perhom; la seva neboda Francisca Ana Marcer Coll (†19-7-1870), filla de Caterina Coll Muntaner, d’una altra cinquena part, i els seus nebots Antonio, Catalina, Damián i Francisco Cánaves Coll, de la cinquena part restant, és a dir, Antonio de 4/7 parts i els altres germans de les 3/7 parts restants. Mitjançant escriptura de 31 de desembre de 1871 autoritzada pel notari Gregorio Vicens Bordoy acceptaren i es dividiren els béns hereditaris i aquesta propietat se l’adjudicà Francina Aina Coll Muntaner.⁷⁴
Francina Aina Coll Muntaner morí viuda de Damià Cànaves als 83 anys el 8 de febrer de 1886 amb testament que havia ordenat el 28 de novembre de 1872 davant el notari Gregorio Vicens Bordoy, en què instituí en la porció llegítima la seva filla Catalina Cánaves Coll i nomenà hereus universals propietaris en parts iguals els seus fills Antonio, Damián i Francisco Cánaves Coll. Mitjançant escriptura de 22 de maig següent autoritzada pel notari Emilio Guasp Vicens acceptaren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Antonio.⁷⁵
Mitjançant escriptura de 7 d’abril de 1888 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner, Antonio Cánaves Coll adquirí dels marmessors de Jerónimo Bibiloni Llaneras per preu de 266 lliures 3 sous 3 diners el major dels dos safaretjos (de 113,71 m²) que hi havia construïts al costat nord-oest d’uns terrenys d’hereus de Juan Aguiló. Aquesta compravenda havia estat pactada per Juan Terrasa Moyá, Jerónimo Bibiloni Llaneras i Francina Aina Coll Muntaner en document privat de primer de juny de 1874.⁷⁶
Antonio Cánaves Coll morí el 28 de juny de 1897 amb testament que havia disposat el 27 de setembre de 1893 davant el notari José Alcover Maspons, en què nomenà hereus universals propietaris els seus fills: Damián, Gabriel, Francisca, Antonia i Luisa Cánaves Vidal, ço és, de 2/7 parts cadascun dels fills mascles i d’1/7 part cadascuna de les filles. Mitjançant escriptura de 16 de desembre següent autoritzada pel notari Juan Palou Coll acceptaren i es dividiren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Damián, qui al mateix acte segregà tres hores d’aigua i les agregà a Son Cocoví.⁷⁷
Damián Cánaves Vidal morí als 65 anys el 10 d’abril de 1923 amb testament que havia ordenat el 27 de juliol de 1899 davant el notari Juan Palou Coll, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos llegà aquesta propietat al seu germà Gabriel i en la resta de béns nomenà hereus universals, ço és, de 7/10 parts el seu germà Gabriel i de les 3/10 parts restants les seves germanes Antonia i Luisa (†25-2-1923). Mitjançant escriptura de 26 de maig següent autoritzada pel notari José Socías Gradolí acceptaren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Gabriel.⁷⁸
Gabriel Cánaves Vidal morí el 7 d’agost de 1926 amb testament que havia disposat el 30 de març de 1899 davant el notari Juan Palou Coll, en què nomenà hereus universals els seus germans Damián (3/5 parts), Antonia (1/5 part) i Luisa Cánaves Vidal (1/5 part). Mitjançant escriptura de 9 d’octubre següent autoritzada pel notari José Socías Gradolí acceptaren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Antonia.⁷⁹
Antonia Cánaves Vidal morí el 13 d’octubre de 1931 amb testament que havia ordenat el 27 de juliol de 1899 davant el notari Juan Palou Coll, en què després de declarar que mancava d’hereus forçosos nomenà hereus universals els seus germans Luisa, Damián i Gabriel. En acte de 25 de gener següent dictat per Adolfo Fernández Moreda Martínez Chacón, jutge de primera instància del districte de la Llonja, davant el secretari d’actuacions Juan Bestard Giá en foren declarats hereus en parts iguals els seus nebots Juan i Catalina Bauzá Cánaves. Mitjançant escriptura de 22 de març següent autoritzada pel notari José Socías Gradolí acceptaren els béns de l’herència i aquesta propietat se l’adjudicà Catalina.⁸⁰
Catalina Bauzá Cánaves morí el 19 de juliol de 1958 amb testament que havia disposat el 18 d’abril de 1951 davant el notari Manuel Cerdó Pujol, en què feu diversos llegats, entre els quals el d’aquesta propietat a l’església de Nostra Senyora de la Font de Déu i de Sant Bernat de la Real. Nomenà hereva Francisca Porto Capó (casada amb Gaspar Costa Alomar), i marmessors, Gaspar Costa Alomar, el rector de Campanet i el superior de l’església de Nostra Senyora del Carme. Mitjançant escriptura de 23 de desembre següent autoritzada pel mateix notari, el prevere Juan Jaume Suñer, en representació de la parròquia de Nostra Senyora de la Font de Déu i de Sant Bernat de la Real, acceptà el llegat de l’Hort Gran de la Real.⁸¹
Mitjançant escriptura de 9 d’agost de 1906 autoritzada pel notari José Socías Gradolí, Pedro Juan Campins Barceló, bisbe de Mallorca, en representació de l’Església de Mallorca, agrupà sota una mateixa finca registral totes les porcions procedents de l’exmonestir o convent de Sant Bernat de la Real que havia adquirit de Juan Aguiló Valentí, Cristóbal Serra Orell, Bartolomé Oliver Llinás, Andrés Llambías Cabrer i Sebastián Rullán Miquel. Comprenia edificis, pati comú amb dues cisternes i diversos horts i un safareig a un dels horts. Es destinava a església, casa rectoral i horta de Sant Bernat. Confrontava al nord amb el rafal de la Real, de Juan Aguiló, i la casa i hort d’Antonio Cánaves; al sud, amb terra d’hereus de Francisco Oleo; a l’est, amb dit hort de Cánaves, l’hort de Jacinto Feliu i el pati comú, i a l’oest, amb la propietat de Juan Aguiló i l’església. Tenia dret de percebre 52 minuts i mig d’aigua cada 15 dies de la síquia de na Bastera.⁸²
El 13 de setembre de 1967 davant el notari Germán Chacártegui Sáenz de Tejada, el prevere Miguel Gual Martorell, superior de la Congregación de los Sagrados Corazones, agrupà sota una mateixa finca registral l’Hort Gran de la Real i la propietat descrita al paràgraf anterior. La finca resultant ocupava una superfície de 15.940 m² i comprenia el convent de Sant Bernat de la Real, el claustre, l’església de Nostra Senyora de la Font de Déu i de Sant Bernat, dos safaretjos i altres petites edificacions. Al mateix acte inscrigué com a finca independent una porció de 2.414 m² que comprenia l’església, la rectoria, la plaça i el camí d’accés. Miguel Gual Martorell actuava en virtut del poder que li conferí Antonio Pérez Ramos, vicari general administrador de l’Església Catòlica de Mallorca, mitjançant escriptura de 9 de setembre anterior autoritzada pel mateix notari.⁸³
¹ ARM, ECR-1117, f. 13.
² ARM, Not. R-880, f. 184.
³ ARM, Not. R-882, f. 39.
⁴ ARM, Not. R-880, f. 184.
⁵ ARM, Not. R-882, f. 39.
⁶ ARM, Not. R-883, f. 192v.
⁷ ARM, ECR-1152, f. 15.
⁸ Vegeu, per exemple, el contracte d’arrendament del territori del monestir signat el 1702, en el qual no s’incloïa la llenya del pinar (ARM, Not. R-883, f. 329).
⁹ ARM, Not. R-883, f. 373v.
¹⁰ ARM, D-1253, f. 199.
¹¹ ARM, Not. R-1163, f. 173.
¹² ARM, Not. R-889: f. 1, 6, 11, 16, 21, 26v, 31v, 36, 41v, 45, 51, 56, 60v, 65v, 70v, 76, 80v, 85v, 89, 95v, 100v, 105v, 110v, 114v, 121, 126, 131v, 136, 141v, 146v, 152, 157, 161v, 167, 174v, 179.
¹³ ARM, D-1530: f. 155, 191, 200-207.
¹⁴ ARM, D-1530, f. 207.
¹⁵ ARM, Not. P-1338, f. 233.
¹⁶ ARM, Not. P-1338, f. 249.
¹⁷ ARM, Not. P-1338, f. 258.
¹⁸ ARM, Not. P-1338, f. 268.
¹⁹ ARM, Not. P-1338, f. 252.
²⁰ ARM, Not. P-1338, f. 261.
²¹ ARM, CH-671, f. 109.
²² ARM, Not. P-1338, f. 273.
²³ ARM, Not. P-1338, f. 276.
²⁴ ARM, Not. M-2435, f. 121v.
²⁵ ARM, Not. P-1338, f. 280.
²⁶ ARM, Not. Gregorio Vicens Bordoy, Any 1865, f. 239.
²⁷ ARM, Not. P-1338, f. 280.
²⁸ ARM, Not. M-2433, f. 234.
²⁹ ARM, Not. P- 1413, f. 302.
³⁰ ARM, P-1411, f. 184.
³¹ ARM, Not. P-1414, f. 229.
³² ARM, Not. 6020, f. 3v; RP2, 289-PG, 1a-2a; RP2, 3282-terme, 1a.
³³ ARM, Not. 6020, f. 3v; RP2, 3282-terme, 1a.
³⁴ ARM, Not. 6020, f. 3v.
³⁵ ARM, Not. 6020, f. 3v; RP2, 227-terme, 1a; RP2, 2932-terme, 1a; RP2, 2934-terme, 1a.
³⁶ ARM, Not. 6020, f. 3v.
³⁷ ARM, Not. 6020, f. 3v; RP2, 3282-terme, 4a.
³⁸ ARM, Not. 6020, f. 3v.
³⁹ ARM, Not. 6020, f. 3v.
⁴⁰ RP2, 1795-terme, 1a.
⁴¹ RP2, 893-terme, 1a.
⁴² RP2, 227-terme, 1a.
⁴³ RP2, 2591-terme, 1a.
⁴⁴ RP2, 2591-terme, 4a; RP2, 893-terme, 4a.
⁴⁵ RP2, 893-terme, 6a; RP2, 5399-terme, 2a.
⁴⁶ RP2, 5560-terme, 1a.
⁴⁷ RP2, 5560-terme, 2a-3a.
⁴⁸ RP2, 5400-terme, 1a.
⁴⁹ RP2, 5400-terme, 2a; RP2, 2932-terme, 1a-2a.
⁵⁰ RP2, 5400-terme, 3a.
⁵¹ RP2, 893-terme, 7a; RP2, 5745-terme: 1a, 3a-4a.
⁵² RP2, 5838-terme, 1a.
⁵³ RP2, 7074-terme, 1a.
⁵⁴ RP2, 7714-terme, 1a-2a.
⁵⁵ RP2, 7075-terme, 1a-2a.
⁵⁶ RP2, 893-terme, 6a; RP2, 5399-terme, 1a; RP2, 2074-terme, 5a.
⁵⁷ RP2, 1795-terme, 1a.
⁵⁸ RP2, 1795-terme: 4a, 9a.
⁵⁹ RP2, 1795-terme, 12a.
⁶⁰ RP2, 1795-terme, 13a.
⁶¹ RP2, 3282-terme, 2a.
⁶² RP2, 5398-terme, 1a.
⁶³ RP2, 3282-terme, 5a.
⁶⁴ RP2, 3282-terme: 6a, 9a.
⁶⁵ RP2, 5394-terme, 1a-2a.
⁶⁶ RP2, 5394-terme, 3a; RP2, 5401-terme, 1a.
⁶⁷ RP2, 5401-terme, 2a.
⁶⁸ RP2, 2934-terme, 1a.
⁶⁹ RP2, 2932-terme, 1a-2a.
⁷⁰ RP2, 2934-terme, 1a.
⁷¹ RP2, 2934-terme, 2a-3a.
⁷² RP2, 2934-terme, 4a.
⁷³ RP2, 2074-terme, 1a.
⁷⁴ RP2, 2074-terme, 1a-2a.
⁷⁵ RP2, 2074-terme, 3a-4a.
⁷⁶ RP2, 2074-terme, 5a.
⁷⁷ RP2, 2074-terme, 6a-7a; RP2, 3835-terme, 2a.
⁷⁸ RP2, 2074-terme, 8a.
⁷⁹ RP2, 2074-terme, 9a.
⁸⁰ RP2, 2074-terme, 10a.
⁸¹ RP2, 2074-terme, 11a.
⁸² RP2, 8337-terme, 1a; RP2, 8706-terme, 1a.
⁸³ RP2, 8041-III, 1a-2a; RP2, 8043-III, 1a.
El terme de Palma 