So na Pau

Son Oliva

La propietat se situava devora l’antic camí d’Esporles, entre Can Granada, Cal Capiscol i la síquia de la ciutat. Prengué nom de la família Pau, qui en fou propietària durant el segle XVI. Desconeixem l’origen de l’altra denominació, que tanmateix només hem trobat a un document.

En el decenni de 1530 el notari Bartomeu Pau adquirí dues propietats que agregà a un camp que ja posseïa a la zona, probablement per herència. El 18 de gener de 1532 comprà a Burgues Fortesa un rafal que posteriorment passà a formar part de Son Tril·lo. El 20 d’agost de 1534 davant el notari Guillem Riera adquirí de Burgues Burgues un rafal que formà les propietats posteriorment anomenades Cal Capiscol, So na Pau i Son Verinet. Segons l’escriptura d’establiment, aquest darrer rafal consistia en un camp amb dret d’aigua de la síquia de la ciutat, havia pertangut al mercader Guillem Seguí, pagava 22 lliures cens a un benefici eclesiàstic posseït en aquell moment pel prevere Joan Riera i confrontava amb el camí d’Esporles, la propietat del procurador reial Francesc Burgues (posteriorment Can Fosser), la síquia de la ciutat i el camp que ja tenia Bartomeu Pau (ARM, Not. R-1000, f. 48v; Gomila, 2000: 28).

Bartomeu Pau testà el 31 de desembre de 1541 davant el notari Antoni Tries i nomenà hereu universal el seu fill Miquel, comerciant, i usufructuària, la seva dona, Caterina, la qual el 13 de setembre de 1547 vengué al conrador Guillem Rosselló una porció de la propietat que donà lloc a Cal Capiscol i Son Verinet (ARM, Not. 2728, s/f).

Mitjançant escriptura de 9 d’agost de 1566 autoritzada pel notari Julià Oliver, Miquel Pau adquirí de l’hortolà Tomàs Ballester i de la seva dona, Sebastiana, tres hores i mitja d’aigua de la tanda dels Terços de la síquia de la ciutat de nombre de cinc hores i mitja (Gomila, 2000: 28).

Segons els estims de 1578, la propietat consistia en un rafal, pertanyia a Miquel Pau i valia 3.500 lliures: «Lo rafal de mossèn Michel Pau, tres mília y sinch-centes liures» (ARM, D-1251, f. 145).

Miquel Pau testà el 8 d’abril de 1589 davant el notari Miquel Sans, nomenà hereva usufructuària la seva dona, Margarita, i fundà un fideïcomís que recaigué damunt els seus descendents. El 9 de maig següent la viuda rebé l’inventari dels seus béns, que consistien en una casa situada a la parròquia de Sant Miquel davall la síquia, un hort intramurs a la mateixa parròquia, un hort de morers al camí que anava de la porta Pintada a la porta de Sant Antoni i el rafal de Son Oliva (posteriorment So na Pau), que confrontava amb el camí d’Esporles, el rafal que antigament havia estat de Bartomeu Pau (pare del difunt), la síquia de la ciutat i el rafal de Baltasar Rossinyol de Çagranada (ARM, Not. S-941, f. 161).

El 29 d’agost de 1624 es redactà l’inventari de béns de Margarita, viuda de Miquel Pau, que comprenia els mateixos béns del paràgraf anterior. Fou rebut per la seva neta Margarita Joana Fornari Pau (filla de Caterina Pau), qui testà el 7 d’agost de 1636 davant el notari Joan Mas i feu hereu universal el seu germà, Joan Fornari Pau. Desconeixem el motiu pel qual una propietat vinculada passà primer a Margarita Joana i no a Joan, però tot sembla indicar que existiren disputes familiars, car la capbrevació que efectuà Joan Fornari Pau el 1656 remet a una sentència dictada el 20 de setembre de 1642 per Francesc Mir, doctor del Reial Consell (ARM, Not. 4275, f. 115; ARM, ECR-1149, f. 43v).

Segons els estims de 1685, la propietat consistia en un rafal denominat So na Pau, pertanyia a Joan Fornari i valia 4.000 lliures: «Lo rafal Son Apau, de M.ᵒ Joan Fornari, quatre mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 200).

Joan Fornari Pau, mercader, morí el 30 de desembre de 1689 amb testament que havia disposat el 12 d’agost de 1686 davant el notari Bartomeu Mir, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Jerònima Trobat, i propietari, el seu fill Bartomeu (Gomila, 2000: 28).

Bartomeu Fornari Trobat, misser i prevere, morí fadrí el 6 de maig de 1710 i la propietat passà a la seva germana Caterina Fornari Trobat (íd.; Planas, 2001: 81).

Caterina Fornari Trobat es casà amb Antoni Custurer Garriga i en foren fills Jaume; Coloma (†1757), casada amb Joan Amer de la Punta; Caterina (†1762), casada amb Pere Garriga; Jerònima, religiosa de Santa Teresa, i Gertrudis Custurer Fornari, monja de Santa Caterina de Sena. Morí el 1718 i fou succeïda pel seu fill Jaume (Gomila, 2000: 28; Oleza, 1925: 155, 157).

Jaume Custurer Fornari es casà amb Onissa Santandreu Villalonga, filla de Miquel Santandreu Truyols i de Jerònima Villalonga Dameto. Morí el primer d’abril de 1724 amb testament que havia disposat el 30 de març anterior davant el notari Francesc Crespí, en què nomenà hereva la seva pubila, Caterina Custurer Santandreu, qui succeí al fideïcomís fundat per Joan Fornari segons sentència de 9 de setembre de 1730 dictada per la Reial Audiència. Onissa Santandreu Villalonga administrà els béns del seu difunt home fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1740 Caterina Custurer Santandreu rebé l’inventari de béns de son pare, que comprenia unes cases situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer de Sant Pere; les possessions de Son Pudent i Son Moro (Manacor); unes cases a la vila de Binissalem i diversos camps i vinyes al seu terme; unes cases a la vila de Sóller i les possessions del Ginyolar i Son Puça, situades al seu terme, i el rafal de So na Pau, situat al terme de la ciutat (ARM, Not. 3634, f. 250).

Caterina Custurer Santandreu es casà amb Mateu Moragues Villalonga i en foren fills Antoni i Francina Moragues Custurer (†1781). Morí el 18 de juny de 1769 amb testament que havia disposat el 18 de maig anterior davant el notari Guillem Rosselló, en què nomenà marmessors els seus fills; Antoni Moragues Villalonga, prevere i canonge; la seva nora, Maria Teresa Comellas, i el seu gendre, Antoni Amer de la Punta. Fou enterrada el mateix dia de la seva mort al convent de Sant Domingo «en lo vas de Amers» (Oleza, 1921: 158).

El 29 de desembre de 1774 davant el notari Pere Joan Fonollar, Antoni Moragues Villalonga, prevere i canonge, i el seu nebot Antoni Moragues Custurer, d’una banda, i Antonina Llopis Melià, filla i hereva universal del mercader Sebastià Llopis Boscana, de l’altra, signaren un contracte d’anticresi. Mitjançant aquest acord, els primers cedien en penyora a la segona el rafal de So na Pau amb la condició que en percebria els fruits com a compensació pels interessos d’un préstec de 3.741 lliures 10 diners concedit per Sebastià Llopis Boscana per a atendre les necessitats i cobrir els deutes familiars. D’aquest import, 291 lliures 12 sous 6 diners es destinaren a obres de construcció i edificació de les cases de So na Pau (ARM, Not. 5803, f. 50v).

En sentència de 20 de març de 1790 dictada pel Tribunal de la Casa de l’Horta es declarà a favor d’Antoni Moragues Custurer el dret de dobla que antigament tenia So na Pau. Amb decret de 30 d’abril següent es manà que dita dobla fos de la mateixa mida i figura de la dobla del convent de Jesús, i el 10 de maig següent fou col·locada la dobla i possessionat Antoni Moragues Custurer (Gomila, 2000: 29).

Antoni Moragues Custurer morí a Son Moragues (Valldemossa) el 24 d’agost de 1797 amb testament que havia disposat el 24 de setembre de 1785 davant el notari Miquel March, en què fundà un fideïcomís que recaigué damunt el seu fill Lluís Moragues Comellas després de la mort dels primers cridats: Mateu, Antoni i Jaume Joan Moragues Comellas, nascuts del seu matrimoni amb Maria Teresa Comellas (íd.).

Segons l’Apeo (1818), la propietat comprenia cases, tenia dret d’aigua, valia 16.000 lliures i ocupava una superfície de 12 quarterades, ço és, 9 quarterades de primera qualitat amb morers i 3 quarterades de camp de segona qualitat amb ametlers (ARM, D-1530, f. 215).

Lluís Moragues Comellas morí fadrí i sense deixar descendència el 12 de juliol de 1847 amb testament que havia disposat el 24 de desembre de 1841 davant el notari Jaume Brotad, en què nomenà hereu universal el fill primogènit pòstum amb substitució que tengué efecte a favor del seu germà Ignaci. Feu llegats a favor dels seus criats i criades de casa, a la seva cunyada Maria Mata Magarola, al seu germà Manuel Moragues Comellas (prevere i canonge), a Fausto Morell i als seus nebots Antonio, José, Josefa, Luis, María, Manuel, María Teresa i Luisa Moragues Mata (RP2, 839-terme, 1a).

Ignaci Moragues Comellas morí als 78 anys el 8 de maig de 1867 amb testament que havia ordenat el 27 d’abril de 1859 davant el notari Pedro José Bonet, en què llegà So na Pau al seu fill Luis Moragues Mata en concepte de llegítima i nomenà hereus usufructuaris la seva dona, Maria Mata Magarola, i el seu fill primogènit, Antonio Moragues Mata, i propietari, aquest darrer. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptures de 29 de juny de 1867 i 27 de febrer de 1868 autoritzades, respectivament, pels notaris Pedro José Bonet i Cayetano Socías Bas. Aleshores la propietat ocupava una superfície de 12 quarterades i 302 destres de terra de reguiu i ametlerar, valia 15.875 escuts i comprenia cases rústiques. Tenia dret de percebre 13 hores d’aigua cada 20 dies de la síquia de la ciutat, ço és, tres hores i dos quarts de la tanda dels Terços, dues hores de la tanda d’en Pedrutxo, mitja hora de la tanda de la Baralla i una dobla equivalent a 7 hores. Confrontava al nord amb Can Granada; al sud, amb Cal Capiscol; a l’est, amb la síquia de la ciutat, i a l’oest, amb la carretera que anava de Palma a Valldemossa i Esporles (íd., 2a).

El 24 de març de 1868 davant el notari Cayetano Socías Bas, Luis Moragues Mata vengué la propietat al seu germà Antonio per preu de 32.000 escuts (íd.: 3a, 5a).

Antonio Moragues Mata, capità retirat, morí als 70 anys el 16 de novembre de 1882 amb testament que havia disposat dos dies abans davant dit notari Socías, en què instituí en la porció llegítima els seus fills: María Asunción, Dolores, Ignacio, Antonio, Joaquín, Luis, María Luisa i María Teresa Moragues Ibarra, i en la resta de béns nomenà hereva usufructuària de la meitat la seva dona, Joaquina María Luisa Ibarra Esteller, hereu usufructuari de l’altra meitat, el seu fill Ignacio, i hereu propietari, aquest darrer. Mitjançant escriptura de 17 de setembre següent autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència, que consistien en les cases majors del carrer de Sant Francesc, la possessió de Son Pudent (Manacor), dues cases a Manacor i el rafal de So na Pau, que comprenia cases rústiques, ametlerar i dret d’aigua de la síquia de la ciutat (íd., 6a; CNIB, Francisco de Paula Massanet Beltrán, Any 1897, f. 46).

El 5 de desembre de 1899 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, Joaquina María Luisa Ibarra Esteller i el seu fill Ignacio Moragues Ibarra vengueren la propietat per preu de 50.000 pessetes a Sebastián Feliu Fons, qui l’adquirí com a apoderat d’Isabel Siragusa Girau, veïnada d’Arecibo (Puerto Rico) (RP2, 839-terme, 9a).

Isabel Siragusa Girau era viuda del comerciant Antonio Roses Bisbal, natural de Sóller i veïnat d’Arecibo, el qual morí el 19 de febrer de 1898 amb testament que havia ordenat el 28 de maig de 1896 davant dit notari Massanet, en què declarà que a la seva dona li corresponien la meitat dels béns guanys i nomenà marmessors Antonio Figueras Cerdá i Vicente Caballero de las Cuevas, hereva usufructuària, la seva dona, i propietaris, els seus cinc fills: Antonia, Lorenzo, Sebastián, Antonio i Isabel Roses Siragusa (íd., 10a).

Mitjançant escriptura de 2 de gener de 1914 autoritzada pel notari José Alcover Maspons, Sebastián Roses Siragusa, en representació de sa mare, Isabel Siragusa Girau, hagué de cedir a l’Ajuntament de Palma els drets d’aigua que tenia So na Pau. Fou indemnitzat amb la quantitat de 44.000 pessetes. L’aigua procedent de la font de la Vila havia estat declarada d’utilitat pública el 22 de novembre de 1912, i en sessió extraordinària celebrada el 12 de juny següent l’Ajuntament de Palma acordà expropiar-ne tots els drets d’aigua amb la síquia i altres obres annexes (íd., 1a).

Sebastián Roses Siragusa, natural d’Arecibo i veïnat de Palma, morí el 25 de febrer de 1919 amb testament que havia disposat el 17 de gener de 1910 davant el notari Francisco de Paula Massanet Beltrán, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, María de la Concepción Montis Castelló (†7-3-1919), i propietaris, els fills pòstums, que resultaren ser: Antonio (n. 31-12-1910), Isabel (n. 19-2-1915), José (n. 20-2-1917) i María Concepción Roses Montis (n. 2-7-1918) (íd., 10a).

Antonio Roses Siragusa morí als 34 anys el 28 de febrer de 1922 amb testament hològraf que havia subscrit a Palma el 7 anterior i que fou protocol·litzat pel notari Francisco de Paula Massanet Beltrán el 2 de juny següent, en què nomenà hereva de la meitat dels béns i hereva usufructuària de l’altra meitat la seva dona, Magdalena Maura Nicolau (casada en segones núpcies amb el comerciant Ignacio Palmer Riera), i instituí en la porció llegítima els seus fills: Antonio, Isabel i Gabriel Roses Maura (íd.).

Isabel Siragusa Girau, natural de Veneçuela i veïnada de Palma, morí el primer de desembre de 1931 amb testament que havia disposat el 10 de març de 1922 davant dit notari Massanet, en què nomenà hereus d’una cinquena part cadascun dels seus fills: Antonia, Lorenzo i Isabel Roses Siragusa; d’una altra cinquena part, els seus nets Antonio, Isabel, José i María de la Concepción Roses Montis, i de la cinquena part restant, els seus nets Antonio, Isabel i Gabriel Roses Maura. Mitjançant escriptura de 5 d’abril de 1935 autoritzada pel mateix notari acceptaren els béns de l’herència i So na Pau fou inscrita a favor d’Antonia Roses Siragusa, qui ja se l’havia adjudicada en concepte de llegítima mitjançant escriptura de 28 d’abril de 1905 autoritzada pel mateix notari quan es casà amb l’alferes de navili Juan Delgado Otaolaurruchi (íd.).

Antonia Roses Siragusa morí el primer d’agost de 1965 amb testament que havia ordenat el 16 de novembre de 1955 davant el notari Jorge Roura Rosich, en què nomenà hereus en parts iguals els seus fills: Antonio, Ana, Isabel, Pilar i Carmen Delgado Roses. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 2 de novembre següent autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría (íd., 11a).

Antonio Delgado Roses, metge, natural de Palma i veïnat de Barcelona, morí el 16 de setembre de 1971 amb testament que havia disposat el 16 de novembre de 1945 davant el notari de Barcelona Valentín Fausto Navarro Azpeitia, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Julia Garriga Sittler, i propietaris en parts iguals, els seus quatre fills: Juan Antonio, misser; Ana (†7-5-1986), casada amb Antonio Zaforteza Villalonga; Carlos, oficial de la marina mercant, i Luis Delgado Garriga (†25-11-1986), enginyer industrial. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura d’11 de desembre següent autoritzada pel notari de Barcelona Tomás Caminal Casanovas (RP2, 21856-III, 1a-3a).

Mitjançant escriptura de 31 de maig de 1978 autoritzada pel notari Rafael Gil Mendoza, l’entitat Almar SA adquirí, ço és: 1) dels germans Delgado Roses i Delgado Garriga, una porció de So na Pau de 59.898 m² que confrontava amb la carretera de Valldemossa (abans la síquia de la ciutat), Cal Capiscol i la carretera d’Esporles; 2) de Pilar Delgado Roses, una porció de 300 m² procedent de Can Granada que adquirí de María Francisca Rossiñol de Zagranada Fuster de Puigdorfila mitjançant escriptura de 18 de novembre de 1974 autoritzada pel notari Florencio Villanueva Echeverría i que confrontava amb la carretera de Valldemossa, el refugi d’animals de la Sociedad Protectora de Animales y Plantas i So na Pau mitjançant la síquia de la ciutat; 3) de María Francisca Rossiñol de Zagranada Fuster de Puigdorfila, una porció de 1.840 m² de Can Granada que confrontava amb la carretera de Valldemossa, la síquia que la separava de So na Pau i la porció de Can Granada que adquirí Pilar Delgado Roses; 4) dels germans Delgado Roses i Delgado Garriga, una porció de 262 m² procedent de la síquia de la ciutat que adquiriren de l’Ajuntament de Palma mitjançant escriptura de 23 de novembre de 1977 autoritzada pel notari Telesforo Sánchez Huet Gil i que confrontava amb So na Pau (RP2: 2478-VI, 31121-III, 2477-VI, 14156-VI).

Al mateix acte Almar SA agrupà les dessusdites porcions sota una mateixa finca registral que ocupava una superfície de 62.300 m². Confrontava al nord amb terrenys destinats a la via de cintura; al sud, amb Cal Capiscol mitjançant un vial que comunicava les carreteres de Valldemossa i d’Esporles (ara carrer del Bisbe Bernat Nadal); a l’est, amb la carretera de Valldemossa, i a l’oest, amb la carretera d’Esporles. Mitjançant escriptura d’11 de novembre de 1985 autoritzada pel notari de Madrid Pedro Crespo Crespo, Almar SA manifestà que damunt part dels terrenys havia fet construir un edifici comercial de planta baixa i una entreplanta de menor superfície. Mitjançant escriptura de primer de juliol de 1990 autoritzada pel notari de Madrid Francisco Echávarri Lomo, Almar SA fou absorbida juntament amb altres entitats per la companyia Hipermercados Pryca SA, que canvià la seva denominació per la de Centros Comerciales Pryca SA mitjançant escriptura de 27 següent autoritzada pel mateix notari. Mitjançant escriptura de 26 de setembre de 2000 autoritzada pel mateix notari, Centros Comerciales Pryca SA es fusionà amb Centros Comerciales Continente SA i canvià la seva raó social per la de Centros Comerciales Carrefour SA (RP2, 14464-VI, 1a-2a).

El 8 d’agost de 1986 davant el notari Rafael Gil Mendoza, els germans Delgado Roses i Delgado Garriga vengueren a Almar SA una porció de 4.000 m² que confrontava al nord i a l’oest amb terrenys de So na Pau que havien de ser expropiats per a la construcció del tram III de la via de cintura, i al sud, amb la carretera de Valldemossa (abans la síquia de la ciutat) mitjançant un vial i terrenys de la compradora (RP2, 24417-VI, 1a).