L’Hort d’en Girard

La propietat se situava entre el camí de Sóller i el convent d’Ítria. Prengué nom de la família Girard, qui en fou propietària en el segle XVII.

Les notícies més antigues que en tenim són del 18 de juliol de 1572, quan els mercaders Nicolau Mataró i Pere Aymerich, com a administradors de l’heretat del notari Miquel Mataró, vengueren la propietat al doctor en medicina Francesc Mora, qui n’apareix com a propietari als estims de 1578: «Hort de mossèn Francesch Mora, metge, dos-centes sinq.ᵗᵃ liures.» Miquel Mataró la tenia per venda que li signà el canonge Jerònim Garau (ARM, Not. P-186, f. 67v; ARM, D-1251, f. 151v).

Francesc Mora testà el 9 de maig de 1581 davant el notari de Menorca Bartomeu Vell i nomenà hereus en parts iguals els seus fills Francesc (casat amb Antonina Ballester), Margarita i Nicolau Mora (de l’orde de predicadors). Mitjançant escriptura de 18 d’agost de 1597 autoritzada pel notari Onofre Benet, els germans es dividiren l’herència i Nicolau renuncià en favor de la seva germana Margarita. El 19 de gener de 1605 Francesc establí la seva part a la seva germana, casada amb Agustí Girard (ACM, 2945, f. 6).

Margarita Mora testà el 10 de juliol de 1609 davant el notari Antoni Jaume Boscà i feu donació a la seva filla Anna Maria Girard Mora, monja del convent de Sant Bartomeu d’Inca de l’orde de Sant Jeroni, la qual renuncià aquesta propietat en favor d’Agustí Girard mitjançant escriptura de 19 de març de 1630 autoritzada pel notari Pere Fiol (ARM, Not. P-186, f. 67v).

Agustí Girard morí sense testar i la propietat passà al seu fill Antoni, mercader, qui juntament amb la seva dona, Mariana Bennàsser, establí una part de la propietat al tintorer Bartomeu Amengual el primer de novembre de 1635. Aleshores comptava amb unes petites cases i estava tancada de paret. Era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu i feia partió amb el camí de Sóller, l’hort del monestir d’Ítria mitjançant un carreró, la part restant de l’hort que es reservà el venedor i l’hort del mercader Antoni Bordoy mitjançant camí (íd.).

Després de la divisió de l’hort, les dues propietats resultants seguiren una evolució diferenciada fins al 1770, quan foren reunificades i integrades dins el conjunt de terres que el convent d’Ítria tenia a la zona.

La part restant de l’hort que Antoni Girard es reservà en l’establiment de 1635 continuà en les seves mans fins a la seva mort. Mitjançant decret de la cúria del Veguer de 2 de març de 1654 es declarà que per mort intestada d’Antoni Girard la propietat passava al seu fill Agustí i n’era nomenada curadora dels béns sa mare, Joana Antich, qui el 26 d’abril següent rebé l’inventari de béns del seu difunt home, que comprenia únicament aquest hort, denominat l’Hort d’en Girard, situat devora els tints d’Ítria, el qual confrontava amb l’hort del canonge Sureda, l’hort d’Ítria, la síquia de la font de la Vila i l’hort del tintorer o paraire Joan Sintes (ARM, Not. R-664, f. 100).

Segons els estims de 1685, la propietat consistia en un jardí, pertanyia a Agustí Girard Antich i valia 350 lliures: «Lo jardí de Augustí Girard, tres-centas sinquanta lliuras» (ARM, D-1253, f. 201).

El 23 de febrer de 1696 Joana Girard, casada amb el ferrer Antoni Bauçà, donatària del negociant Agustí Girard Antich segons escriptura de 25 de febrer de 1695, rebé l’inventari de béns de dit Girard, que comprenia un hort amb cases que confrontava amb el celler del tintorer Miquel Pont de la Terra, la síquia de la ciutat i el convent d’Ítria (ARM, Not. Ll-378, f. 156).

El 12 de desembre de 1701 el prevere Francesc Ferrer, prior del convent d’Ítria, i el teixidor de lli Antoni Vives, com a administradors de l’obra pia disposada per Agustí Girard Antich, vengueren la propietat al prevere Macià Muntaner, rector de l’església parroquial de Sant Jaume. Segons l’escriptura de compravenda, la propietat estava conobligada a la prestació de 2 sous cens alodial el 13 de novembre; l’altre prestador era Miquel Pont de la Terra, propietari de l’altra part de l’hort. Aleshores feia partió amb l’hort i cases del tintorer Pere Antoni Ripoll, l’hort i cases de Miquel Pont de la Terra, l’hort del convent d’Ítria i la síquia major de la ciutat (ACM, 2959, s/f).

Macià Muntaner morí el 30 de juliol de 1723 amb testament que havia disposat el 26 de març de 1720 davant el notari Bartomeu Alemany. El 31 d’octubre següent Francesc Sureda de Sant Martí, protector de la Misericòrdia, Pere Thomàs i altres administradors de l’obra pia disposada per Macià Muntaner vengueren la propietat per preu de 40 lliures al sastre Ignaci Binimelis, qui mitjançant escriptura de 3 d’octubre de 1743 autoritzada pel notari i prevere Miquel Monserrat en feu donació als pares del convent d’Ítria, que l’agregaren a la seva propietat. Segons l’escriptura de donació, ocupava una superfície d’1 quartó (ARM, P-203, f. 101; ARM, C-1655, f. 7).

Bartomeu Amengual, tintorer, propietari d’una part de la propietat per compra a Antoni Girard i a la seva dona, Mariana Bennàsser, testà el 9 de setembre de 1640. El 15 de setembre de 1644 el prevere Guillem Rosselló, de l’orde de predicadors, i Dionisio Mulet, curadors de l’herència de Bartomeu Amengual, vengueren la propietat per preu de 311 lliures al paraire Joan Sintes. Segons l’escriptura de compravenda, la propietat comprenia unes cases amb uns tints de tenyir roba i tots els arreus (ACM, 2951, s/f).

El 15 de maig de 1659 els curadors de l’heretat de Joan Sintes, nomenats per decret de l’Audiència de 28 d’abril anterior, reberen l’inventari del seus béns, que només comprenia aquesta propietat. Consistia en una casa, tint i hort i confrontava amb el camí de Sóller, l’hort dels hereus d’Antoni Girard de la mateixa procedència i dos carrerons pels quals s’anava del camí de Sóller a la síquia de la ciutat (ARM, Not. 1674, f. 451).

En un moment que no podem precisar, la propietat passà al tintorer Joan Pont de la Terra, qui morí el 15 de gener de 1679 amb testament que havia disposat el dia anterior davant el notari Llorenç Busquets, en què nomenà hereu el seu nebot Miquel Pont de la Terra. El 13 de febrer següent s’inicià la redacció de l’inventari de béns del difunt, el qual fou rebut per la viuda, Esperança, i el seu germà Nicolau, hereus usufructuaris. L’heretat comprenia unes cases a la parròquia de Sant Nicolau, al carrer dels Paraires; unes cases extramurs al camí de Puigpunyent; unes cases amb celler al camí pel qual s’anava a Sóller i Valldemossa, prop d’Ítria, que feia partió amb dit camí, un carreró pel qual s’anava a l’hort antigament d’en Girard i un carreró que confrontava amb el convent d’Ítria; i un hort situat davant la porta Pintada on s’estava edificant una casa que havia de servir per a tints (ARM, Not. 1723, f. 271).

Segons els estims de 1685, la propietat consistia en un celler i un hort, pertanyia a Joan Pont de la Terra i valia 1.300 lliures: «Seller de Joan Pont de la Terra y ort, mil y tres-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 201).

Com indiquen els apèndixs dels estims de 1685, el 1715 les edificacions de la propietat foren enderrocades, la qual cosa, unida al fet que estava carregada amb nombrosos censals, en propicià l’abandonament per part dels seus propietaris. El 25 de febrer de 1770 el canonge Joan Descallar, diputat del capítol de la Seu, la vengué al prevere Joan Salvà, prior del convent d’Ítria. Aleshores feia partió amb el camí de Sóller, terres d’Ítria mitjançant la síquia per la qual davallava l’aigua de la síquia de la ciutat, terres del convent antigament d’Ignaci Binimelis, terres del convent antigament de Pere Antoni Ripoll (i anteriorment de Pere Onofre Estelrich) i terres de Pere Antoni Ripoll antigament d’Antoni Bordoy (ARM, Not. P-210, f. 193v).

En aplicació del decret de desamortització dels béns eclesiàstics, conegut com a desamortització de Mendizábal, la propietat passà a formar part dels béns de l’Estat, que la posà a la venda en pública subhasta i l’adquirí el 24 de maig de 1839 el comerciant d’origen català Josep Oriach Plantada.

Des d’aquell moment restà integrada dins la propietat anomenada Ítria o Can Feliu.