Ítria

Can Feliu

En aquest lloc s’assentaren els frares de l’orde dels agustins, els quals ocuparen terres situades a ambdós costats del camí de Sóller. Segons la historiografia, els frares de l’orde dels agustins s’establiren en aquest indret a les acaballes del segle XV amb la primera fundació que el 1480 dugué a terme el religiós agustí valencià Joan Exarch. Primitivament es construí un convent al camí de Portopí, però l’emplaçament fou substituït poc després pel del camí de Sóller (Gambús, 1981: 302).

Ja en el segle XVI adquiriren terres veïnades que agregaren al conjunt del monestir.

El 1523 reberen per herència de l’hortolà Miquel Camps un camp que posteriorment es conegué amb el nom de la Quarterada i que se situava a l’altra banda del camí de Sóller. Miquel Camps el tenia per venda que li signaren Miquel Pou i Pereta el 23 de juliol de 1507. El 24 d’abril de 1835 el procurador del convent del Socors capbrevà aquesta peça de terra declarant que era tenguda sots alou reial i a mercè de lluïsme i que confrontava amb el camí de Sóller i el rafal anomenat la Torre (ARM, ECR-1124, f. 204).

Mitjançant escriptura de 13 de març de 1528 autoritzada pel notari Esteve Ferriol, de la vila de Selva, adquiriren del prevere Miquel Casesnoves un verger que es trobava prop de l’antiga església. Era tengut sots alou del paborde de Tarragona i feia partió amb el comú pel qual transitaven les aigües de la ciutat, un hort del convent que antigament havia estat de Gabriel Poquet i la resta del conjunt del monestir (ARM, Not. T-54, f. 4).

El 9 de juliol de 1530 adquiriren del notari Pere Moranta un altre hort o verger que era tengut sots alou del paborde de Tarragona i feia partió amb el camí pel qual davallava l’aigua de la ciutat i un hort que havia estat de Gabriel Poquet (ARM, Not. T-53, f. 13v).

Mitjançant escriptura de 17 de desembre de 1537 autoritzada pel notari Perot Moranta adquiriren del prevere Miquel Vicens, beneficiat de la Seu, un altre verger que era tengut sots alou del paborde de Tarragona i que feia partió amb la síquia de la ciutat, el camp del convent anomenat el Fossar, el camp de Joan Vanrell, Sard, i un carreró que no passava (ARM, Not. T-33, f. 142v; ARM, Not. T-54, f. 4v).

El 9 de març de 1540 adquiriren del botiguer Joan Vanrell un hort que aquest havia comprat a Jordi Santacília l’11 d’octubre de 1524. Era tengut sots alou del rei i a mercè de lluïsme i feia partió amb un altre hort del monestir, la síquia de la ciutat, el camp dels hereus de Praxedis Febrer i el camí de Sóller (ARM, ECR-512, f. 511v).

Davant el perill d’una invasió de la ciutat per part de l’armada turca, el 1544 el convent fou enderrocat i els materials resultants es reaprofitaren en la construcció del bastió de la porta Pintada. El 4 d’agost d’aquell any els frares es traslladaren a l’interior de la ciutat, concretament a l’antiga església de Nostra Senyora de Gràcia, tot i que conservaren la propietat dels terrenys on estava edificat el convent extramurs. Com a conseqüència de la construcció del bastió, els frares patiren l’expropiació de part del territori del convent i els jurats de la ciutat hagueren de pagar 3.585 lliures 16 sous en compensació pels terrenys expropiats i pels materials procedents de l’enderrocament del convent utilitzats en la construcció del bastió de la porta Pintada (Gambús, 1981: 303).

Al començament del segle XVII els agustins reedificaren en aquest indret la nova església i convent, que foren beneïts pel bisbe de Mallorca el 24 de març de 1617 (íd.: 304).

Segons els estims de 1685, la propietat del convent d’Ítria comprenia una peça de terra valorada en 1.000 lliures situada a l’esquerra del camí de Sóller i tres cases i un jardí valorats en 200 lliures a la dreta d’aquest camí (ARM, D-1253, f. 201-201v).

Per ordre del virrei de 26 de juny de 1715 el govern de l’Arxiduc ordenà l’enderrocament del convent per a evitar que l’exèrcit de Felip V l’empràs per a fortificar-se a la zona. La situació durà fins al 1737, quan s’inicià la reconstrucció del convent (Gambús, 1981: 307).

Una vegada reedificat el convent, els frares ampliaren la superfície de la propietat mitjançant l’adquisició de diverses peces de terra veïnades.

Mitjançant escriptura de 3 d’octubre de 1743 autoritzada pel notari Miquel Monserrat, el sastre Ignaci Binimelis donà al convent d’Ítria una peça de terra d’1 quartó que antigament era un hort amb arbres i cases. Era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu i feia partió amb terres del tintorer Pere Antoni Ripoll, terres que foren de Miquel Pont de la Terra, terres del convent i la síquia major de la ciutat (ARM, C-1655, f. 7; ACM, 2959, s/f; ARM, D-1253, f. 201).

El 28 de gener de 1767 el convent adquirí una peça de terra de mig quartó situada devora el pont de la síquia major que feia molt de temps que es trobava abandonada. Era tenguda sots alou del rei per 1/6 part, i per les 6/7 parts restants, en alou de la mensa episcopal. Dins aquest territori hi havia antigament una casa amb tints que fou enderrocada el 1715, la qual cosa provocà que fos desemparada per l’aleshores propietari, el tintorer Pere Antoni Ripoll. Formava part del conjunt de terres que aquest posseïa a la zona, habitualment conegudes amb la denominació del Quartó d’en Ripoll (ARM, ECR-575, f. 214).

El 25 de febrer de 1770 el convent adquirí la propietat denominada l’Hort d’en Girard. Consistia en una peça de terra d’1 quartó que estava abandonada des de 1715, quan n’era propietari Miquel Pont de la Terra, i que antigament havia estat del mercader Antoni Girard. Era tenguda sots alou del bisbe i capítol de la Seu i feia partió amb el camí de Sóller, terres del convent mitjançant la síquia que conduïa l’aigua de la síquia major als horts, terres del convent antigament d’Ignaci Binimelis, terres del convent antigament de Pere Antoni Ripoll (i anteriorment de Pere Onofre Estelrich) i una peça de terra de Pere Antoni Ripoll antigament d’Antoni Bordoy. S’imposà un cens de 2 lliures 6 sous (ARM, Not. P-210, f. 193v).

El 3 de març de 1771 el convent fou enderrocat definitivament en aplicació d’una reial ordre de 8 de febrer anterior que disposava l’esbucament dels convents dels trinitaris de Santa Caterina, dels agustins d’Ítria i dels caputxins per ser perjudicials a la defensa de la ciutat. Després de la demolició els pares agustins passaren al convent del Socors, que es quedà amb els seus béns. Així apareix reflectit a l’Apeo (1818), segons el qual la propietat pertanyia als pares del Socors de Palma, ocupava una superfície de 4 quarterades de camp de primera qualitat i valia 4.500 lliures (Gambús, 1981: 310; ARM, D-1530, f. 212).

En aplicació del decret de desamortització dels béns eclesiàstics, conegut com a desamortització de Mendizábal, la propietat passà a formar part dels béns de l’Estat, que la posà a la venda en pública subhasta i l’adquirí el 24 de maig de 1839 el comerciant d’origen català Josep Oriach Plantada. Aleshores feia partió amb el camí de Sóller, terres de Jaume Mateu, la síquia de la ciutat, Son Brusca (dels hereus d’Antoni Valentí Fortesa), la casa i jardí de Llorenç Ordinas, el rafal de la Torre i el camí de Sóller (ARM, Not. P-1411, f. 168).

Josep Oriach Plantada augmentà la superfície de la seva propietat mitjançant l’adquisició i agregació d’altres terres que posseïa. El 16 de juliol de 1839 davant el notari Joan Oliver Mascaró comprà a Antonina Sancho, dona de Llorenç Ordinas Barceló, la propietat denominada Can Miano, procedent de l’Hortet Tancat, que antigament era tenguda sots alou del paborde de Tarragona i feia partió amb el camí de Sóller, l’hort i cases de Maria Josepa Valls Tarongí (abans del fuster Pere Josep Català, Comptes), terres de dita Valls i terres del comprador antigament del convent d’Ítria. Consistia en un jardí tancat de paret amb dret d’un quart d’hora d’aigua de la tanda d’en Granada. Mitjançant escriptura de 24 de gener de 1840 autoritzada pel mateix notari adquirí dels germans Caterina i Pere Antoni Ripoll Martí la propietat denominada el Quartó d’en Ripoll (ARM, Not. O-406, f. 166v; ARM, Not. P-221, f. 148).

Mitjançant escriptura de 4 de juny de 1842 autoritzada pel notari de la ciutat d’Eivissa Pere Jasso Sala, Josep Oriach Plantada cedí la propietat al notari Miquel Pizà Nadal. Aquest morí el 23 d’abril de 1846 amb testament que havia disposat el 30 de maig de 1811 davant el notari de Porreres Antoni Mora, en què nomenà hereva usufructuària la seva dona, Antonina Obrador, i propietari, el seu fill Antonio Pizá Obrador. Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura d’11 de juny següent autoritzada pel notari Miguel Font Muntaner (ARM, Not. H-74, f. 346).

El 8 d’octubre de 1862 davant el notari Miguel Villalonga, escrivà de la Hisenda Pública, Miguel Morey Cuart (porter del Tribunal de Comerç, en representació d’Antonina Obrador i Antonio Pizá Obrador) vengué la propietat al notari Sebastián Feliu Bonet per preu de 10.344 lliures més 483 lliures 13 sous 4 diners de pensions de cens que anualment havia de pagar el comprador. Aleshores la propietat consistia en dues sorts separades pel camí de Sóller i comprenia casa rústica i urbana, jardí, safareig i dret d’aigua. La sort principal, denominada Ítria o Can Miano, comprenia una peça de terra tancada de paret de 3 quarterades de superfície, safareig i casa rústica i urbana. Confrontava al nord amb Can Brusca, d’hereus de Jerónimo Forteza Diego; al sud, amb el camí d’Ítria; a l’est, amb el camí de Sóller, i a l’oest, amb la síquia de la font de la Vila. La sort menor, denominada la Quarterada, ocupava una superfície d’1 quarterada plantada d’ametlers i confrontava al nord i a l’est amb terres dels hereus del marquès de la Bastida; al sud, amb terres de l’heretat de Cristóbal Bibiloni Ramis, i a l’oest, amb el camí de Sóller. L’íntegra propietat, «que por voluntad del adquirente se denominará en lo sucesivo Can Feliu», tenia dret d’una dobla situada a la base de la síquia de la ciutat, devora el primer molí, que percebia tots els dies que entrava aigua dins la ciutat, endemés d’una hora i un quart d’aigua de la tanda d’en Granada i una hora i mitja d’aigua de la tanda d’en Pere Terrassa. La part denominada Ítria o Can Miano era tenguda en alou propi com a procedent dels béns nacionals; el Quartó d’en Ripoll era tengut en alou de l’Estat, abans del bisbe i capítol de la Seu, i la casa amb jardí, també en alou de l’Estat, abans del paborde de Tarragona. Prestava 3 lliures cens el 21 de desembre a l’Estat, abans a la llibreria dels pares jesuïtes; 7 sous cens alodial cert dia de l’any a l’Estat, abans al bisbe i capítol de la Seu, i 10 lliures 6 sous cens el 21 d’octubre a Guillem Barceló o als seus hereus. Aquest darrer cens, que aleshores posseïa el moliner Bartolomé Florit Noguera per donació que n’hi féu la seva tia Esperança Sureda Alba mitjançant escriptura de 17 de febrer de 1846 autoritzada pel notari Cayetano Socías, fou redimit per Sebastián Feliu Bonet per preu de 150 lliures mitjançant escriptura de 9 de febrer de 1865 autoritzada pel notari Miguel Villalonga (íd.; RP11, 234-terme, 1a-3a).

Sebastián Feliu Bonet morí el 13 d’octubre de 1866 amb testament que havia ordenat el 2 de maig anterior davant el notari Pedro José Bonet, en què nomenà hereus universals els seus tres fills: Jacinto (misser), José (capità d’artilleria) i Isabel Feliu Ferrá, en la proporció de 2/5 parts cadascun dels dos primers i 1/5 part la darrera. Prellegà a Jacinto la casa que habitava el testador, situada al carrer de Sant Roc, i a José, la casa del carrer de l’Estudi General. Amb motiu de les segones núpcies d’Isabel, els germans Feliu Ferrá liquidaren l’herència paterna mitjançant escriptura de 30 de desembre de 1881 autoritzada pel notari Miguel Ignacio Font Muntaner. La suma dels béns i els valors que la integraven (descomptant les propietats prellegades a Jacinto i a José i una peça de terra situada a Binissalem que havien heretat com a successors de la seva tia Antonia María Font Ferrá) ascendia a 138.041 lliures, de les quals s’havien de deduir 4.747 lliures que importaven diverses responsabilitats de l’herència, de manera que el líquid divisible era de 133.294 lliures. En pagament de la cinquena part que li pertocava a Isabel, valorada en 26.658 lliures 16 sous, li fou adjudicada aquesta propietat (RP11, 234-terme, 3a-4a).

Mitjançant escriptura de 12 de març de 1907 autoritzada pel notari Alejandro Rosselló Pastors, Isabel Feliu Ferrá la vengué per preu de 20.000 pessetes a Antonio Jaume Nadal (íd., 6a).

Un any després inicià la parcel·lació de la part de la propietat situada a l’oest de la carretera de Sóller, és a dir, de la sort principal, denominada Ítria o Can Miano, que ocupava una superfície de 3 quarterades i comprenia les construccions antigues. Entre 1908-17 vengué un total de 9.804,5 m² d’ús lucratiu per un valor declarat de 41.534 pessetes. El preu del metre quadrat oscil·lava entre 1 i 15 pessetes, amb un preu mitjà de 3,76 pessetes. Els compradors foren Onofre Luis Segura Cortés (492 m²), l’industrial Juan Oliver Florit (3.440,37 m²), l’industrial Miguel Lladó Torrens (368 m²), el picapedrer pollencí Pedro Juan Orell Cifre (425,85 m²), Juan Palmer Miralles (1084,86 m²), els germans Segura Piña (161,6 m²), el comerciant Juan Casamajó Valls (479 m²), Nicolás Alemany Pujol (653,18 m²), el comerciant solleric Antonio Magraner Berio (691,14 m²), Juan Aguiló Forteza (273 m²), Francisco Garí Bennásar (427,5 m²), Eugenio Aguiló Aguiló (492 m²), Juan Valentí Aguiló (594 m²) i Miguel Ramón Llabrés (222 m²). Damunt el trast que adquirí Onofre Luis Segura Cortés (†24-11-1908) es construí Villa Segura, marcada amb el nombre 2 de l’avinguda del Comte de Sallent. El trast que adquirí Juan Palmer Miralles (qui en ocasions actuava com a apoderat d’Antonio Jaume Nadal) comprenia el dret de percebre una hora i mitja d’aigua de la tanda d’en Pere Terrassa i el comprador hi feu construir una nau destinada a cotxeries. Les vies que apareixen documentades a les escriptures de compravenda són: el camí de Ronda, la carretera de Sóller, els carrers nombres 72 (ara Ramon Berenguer III) i 73 (ara Fèlix de les Meravelles) i els carrers lletres E (ara Blanquerna), F (ara 31 de Desembre) i S (ara Comte de Sallent) (RP11, 234-terme).

En sessió extraordinària celebrada el 12 de juny de 1913 l’Ajuntament de Palma (representat pel batle i president, Felipe Fuster de Puigdorfila Villalonga, comte d’Olocau) acordà per unanimitat adquirir tots els drets i usos privats que afectassin l’ullal, la síquia, les obres annexes i l’aigua de la font de la Vila en virtut d’una llei aprovada el 22 de novembre de 1912 (publicada lo endemà a la Gaceta de Madrid), que declarava d’utilitat pública el proveïment d’aigües de la ciutat i, per tant, expropiables, no tan sols les de domini particular, sinó també les de domini públic, sempre i quan no estiguessin destinades a l’abastiment d’una altra població i el cabal no excedís de 200 litres per dia i per habitant. L’acord fou ratificat en sessió ordinària celebrada el 16 de juny de 1913 i aprovat per unanimitat en sessió que celebrà la Junta Municipal el 14 de juliol següent. En sessió de 13 d’octubre de dit any la corporació municipal aprovà una relació de preu justs per les indemnitzacions que s’havien de satisfer als usuaris de les aigües de la font de la Vila, segons informe elaborat pel Sindicat de Regants de l’Horta de Palma. En conseqüència, Antonio Jaume Nadal perdé la dobla i l’hora i quart de la tanda d’en Granada i fou indemnitzat amb la quantitat de 12.750 pessetes, segons consta de l’escriptura de 25 d’abril de 1914 autoritzada pel notari José Alcover Maspons (íd., 7a).

Antonio Jaume Nadal morí a Pollença als 71 anys el 25 d’agost de 1919 amb testament que havia disposat el 7 de juny de 1906 davant el notari Miguel Pons Pons, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva dona, Rafaela Torres Cladera, i propietaris en parts iguals, els seus fills: Miguel, Guillermo i Antonio, i els pòstums i naixedors. Després d’atorgar aquest testament nasqueren del matrimoni cinc fills més: Fernando (n. 16-1-1907), Eduardo (n. 23-4-1909), Alfonso (n. 22-2-1912), Francisca (n. 13-4-1914) i Antonia Jaume Torres (n. 20-2-1917). Acceptaren els béns de l’herència mitjançant escriptura de 17 d’octubre de 1921 autoritzada pel notari Mateo Jaume Servera (RP11, 11609-terme, 1a).

Rafaela Torres Cladera continuà el procés de parcel·lació, tant de la sort major com de la sort menor. Aquesta darrera, denominada la Quarterada, ocupava una superfície d’1 quarterada i se situava a l’est de la carretera de Sóller. Com que la Quarterada confrontava amb la propietat denominada la Vela, la Vela d’en Grau o Ítria, alguns compradors adquiriren també porcions d’aquesta darrera per a formar trasts que s’adaptassin a la trama urbana dibuixada pel Plano del Proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca (1901), a partir del qual es feu tot el procés de parcel·lació. Entre 1921-34 vengué un total de 8.638,62 m² d’ús lucratiu per un valor declarat de 57.518 pessetes. El preu del metre quadrat oscil·lava entre 1 i 47 pessetes, amb un preu mitjà de 10,52 pessetes. Els compradors foren Sebastián Creus Font (363 m²), José Verdera Parets (362 m²), Rafael Pons Sastre (650 m²), Guillermo Reus Martí (1.807,6 m²), els germans Segura Piña (110,7 m²), Miguel Castañer Bernat (743,8 m²), Micaela Ribas Artigues (358,41 m²), Agustín Estarellas Bennásar (289,6 m²), Lorenzo Rosselló Simonet (676,38 m²), el comerciant solleric Guillermo Martorell Borrás (925,5 m²), el comerciant solleric Juan Reinés Borrás (897,5 m²), el traficant solleric Juan Albertí Frau (609 m²), Felipe Moll Alemany (372,8 m²), Jaime Crespí Juan (136,55 m²), Juan March Ordinas (278,48 m²) i Antonio Balaguer Tugores (57,3 m²). La porció que adquirí Guillermo Martorell Borrás comprenia el pou i la cotxeria de l’íntegra propietat i confrontava al sud amb el carrer de Ramon Berenguer III. El trast de Rafael Pons Sastre comprenia l’antiga casa de l’íntegra propietat i confrontava a l’est amb la carretera de Sóller. Les vies que apareixen documentades a les escriptures de compravenda són: l’avinguda del Conde de Sallent, la carretera de Sóller i els carrers del 31 de Diciembre, nombre 80 (després, successivament, Casa del Pueblo, Hermanos Barbará i Manuel Sanchis Guarner), Archiduque Luis Salvador, Félix de las Maravelles, Ramón Berenguer III i Rey Sancho. Altres confrontes que s’hi esmenten són Can Brusca i l’angle que formaven la síquia de la font de la Vila i una faixa de terreny que fou carretera d’Obres Públiques (RP11, 234-terme).