Zona 2ª de Son Serra

1. La zona 2a del plànol de la ciutat de Palma

Denominada de Son Serra, la zona 2a del plànol de la ciutat ocupa una extensa franja de terreny delimitada per l’antic camí d’Andratx —posteriorment, de Calvià— fins arribar al coll de la Creu —anomenat coll de Calvià al plànol—, que dona entrada a aquell terme municipal. Des del coll, la línia divisòria de la zona segueix la partió entre ambdós termes municipals fins arribar al coll d’en Marill, per on passava l’antic camí de Puigpunyent. Aquest camí, juntament amb el de la Vileta, tanca la zona fins a les murades de la ciutat.

Entre els elements més importants de la zona cal destacar el primer raval de la ciutat —Santa Caterina—, importants possessions amb terres situades als peus de la serra de na Burguesa i l’existència fins a les acaballes de l’edat mitjana d’un dels vinyets de la ciutat —el vinyet de la muntanya.

2. L’hospital i convent de Santa Caterina i l’oratori dels Orfes de Sant Magí

Tant l’hospital i convent de Santa Caterina com l’oratori dels Orfes de Sant Magí ja han estat objecte de nombrosos estudis per part de la historiografia.1 Per aquest motiu, aquí ens limitarem a destacar aquells fets que interessin per la seva evolució, afegint-hi algunes notes procedents de la nostra pròpia investigació als arxius.

Com es pot apreciar en aquesta vista detallada del mapa de la ciutat de Mallorca d’Antoni Garau (1644), l’antic hospital de Santa Caterina es trobava a la confluència del camí de Portopí i el camí cobert de les murades de la ciutat.

2.1. L’hospital i convent de Santa Caterina

Com ja és sabut, l’hospital de Santa Caterina es fundà amb l’escriptura de donació que el mercader Ramon Salelles signà (1343) complint un vot que feu durant un temporal amb l’objectiu de donar asil als mercaders i navegants impossibilitats per a guanyar-se la vida. De l’escriptura de fundació de l’hospital interessa destacar aquí que Salelles es comprometé a fer arribar aigua de la síquia de la ciutat fins a l’hospital.2 La documentació posterior deixarà constància d’aquest dret, que tendrà, evidentment, una importància destacada en la configuració del paisatge de la zona.

L’existència del sanatori es perllongà fins a la fundació (1460) de l’Hospital General, la qual cosa suposà el punt i final de l’activitat independent de Santa Caterina, que fou absorbit pel nou centre assistencial. Posteriorment, l’edifici fou seu del Gremi de Corders de la Confraria de la Gloriosa Santa Caterina, fundat l’any 1511. En el decenni de 1530, els corders abandonaren definitivament les instal·lacions de l’antic hospici. Cal pensar que, com a conseqüència, l’edifici patí un deteriorament considerable.

El 4 de maig de 1576, els canonges Hug Palou i Jeroni Garau i altres regents de l’Hospital encarregaren als picapedrers Jeroni Cortal i Bernat Llaneres «la escarada de desfer e tornar fer de novo la Iglesia de Santa Catalina extramuros».3 Posteriorment, el 3 de desembre de 1576,4 els mateixos regidors de l’Hospital vengueren al comerciant Bernat Nadal «dempta hortos et totum territorium ubi erat edificatum Hospitale Santa Catharina, cum suo iure aqua […] una cum omnibus lapidibus qua sunt in dicto territorio dempta ecclesiam, et enfront dictum hospitale tenetur facere desde cum comoditate, et aportar-se’n la pedra dita ecclesia et dicti enfront». Segons l’acta, el territori es trobava sots alou de l’Esmortització —que els regents es reservaven— segons privilegi reial donat el 7 de les idus d’agost de 1344. Feia partió amb el camí de Portopí, la saboneria derruïda de mestre Gallard —antigament de Joanot Pi Desjuny—, l’hort també derruït del prevere Jeroni Botí, un camp de Cristòfol Ginard, una vinya del comprador —posteriorment, Son Antic—, un hort de Bartomeu Calafat, la gerreria dels hereus de Lleonard Comelles i la saboneria derruïda de Jaume Vich. Dins el recinte de l’antic hospital hi havia dues sínies, un safareig i una raconada en la qual existia antigament una saboneria. Dos anys després, el 24 d’abril de 1578, els mateixos regidors establiren a Nadal el lloc que ocupava l’església de l’hospital.5

Des d’aquell moment fins al 1769 —quan fou definitivament enderrocat—, l’hospital fou propietat particular i convent.

Després de la mort de Bernat Nadal —qui testà el 23 d’agost de 1579—, totes les terres on antigament es trobava l’hospital de Santa Caterina passaren al seu fill Miquel, el qual, amb acta signada dia primer de setembre de 1607 davant el notari Antoni Jaume Boscà, les establí al germà Joan Martinas Escuder —com a procurador del convent del Sant Esperit. El 15 del mateix mes i any,6 Nadal feu donació del lloc on estava edificada l’església de l’hospital, reservant-se per a ell i els seus descendents el dret a ser-hi enterrats. És a dir, a pesar de l’escriptura signada pels regidors de l’hospital amb els picapedrers Jeroni Cortal i Bernat Llaneres, tot sembla indicar que l’església no fou finalment derruïda.

L’orde dels predicadors fou propietari del convent fins al 1771. En aquell període, el recinte cresqué considerablement per dues vies diferents: d’una banda, mitjançant les corresponents obres de reforma, s’amplià la volumetria de les edificacions i, de l’altra, el convent rebé per herència algunes cases, botigues i algorfes contigües a l’antic hospital7 que foren integrades dins el conjunt i que, el 1685, eren sis cases valorades en 820 lliures.8 El conjunt apareixia representat a una pintura mural dels anys centrals del segle XVIII «con su fachada principal grandiosa; doble campanario, altos y esbeltos los dos; otros edificios adosados a derecha e izquierda; todo formando un bello conjunto de construcciones de mayor grandiosidad que la que se denota en el plano de Garau del siglo anterior».9

Fou precisament l’ampliació de les dimensions del convent i la seva ubicació el que determinà que es ves afectat de les servituds militars que es plantejaren al llarg del segle XVIII, propiciant-ne la destrucció el 1771. Es tracta d’un fet que ocorregué amb altres convents extramurs, com per exemple el dels Caputxins, que es trobava al camí de Jesús. Un primer cop contra els interessos dels trinitaris fou la sentència donada pel visitador de l’Amortització el 30 de juliol de 1761 per la qual el convent es veu obligat a pagar al Reial Patrimoni 276 lliures 12 sous 6 diners. Per a fer front al pagament d’aquesta quantitat, establiren diverses propietats situades dins el recinte conventual,10 iniciant-se anys després l’enderrocament de la totalitat del conjunt. Una vegada esbucat el convent, les terres on es trobava edificat foren establides a diferents particulars, reservant-se’n l’Hospital General el domini directe.

Detall d’un plànol anònim —mitjan segle XVII— en què es veu el torrent de Sant Magí al seu pas pel camí de Portopí, lloc on, suposadament, hi hagué un cementeri d’empestats. Fons: Museu d’Història de la Ciutat.

2.2. Sant Magí. De l’antic asil d’orfes a la construcció de l’església actual

L’altre element articulador de la futura barriada fou l’asil d’orfes de Sant Magí. El seu origen és del segle XIV, quan un grup d’ermitans s’assentà a la zona i hi fundà una capella que rebé el nom de la Mare de Déu dels Òrfens. Aquesta denominació perdurarà fins al segle XVI, quan serà progressivament substituïda per la d’oratori de Sant Magí. Fou en aquells anys quan es construí l’esglesieta de Sant Magí, que subsistí fins al darrer terç del segle XIX.

Comptam amb un inventari redactat al començament del segle XVII11 que ens permet conèixer com era l’oratori de Sant Magí. Hi havia una sagristia amb un cofre petit que contenia nombroses relíquies, frontals, casulles i altres objectes; un altar major amb un retaule de tela on apareixien representats la Mare de Déu, Sant Nicolau i Santa Bàrbara; una capelleta al costat de la capella major; una altra capella que mostrava un retaule gran de Sant Magí amb un frontal amb les armes del canonge Garau i una sagristieta contigua a aquesta capella.

En el segle XVII, tengué lloc un esdeveniment significatiu: la construcció d’un cementeri per als afectats de la pesta de 1652. La historiografia assenyala que el cementeri fou construït a prop de la desembocadura del torrent del Jonquet12 i la seva existència deixà petjada en els documents sobre la propietat homònima. Així, per exemple, el 1769 aquest rafal feia partió amb la ribera de la mar, el torrent, el fossar del Jonquet i altres terres.13 Altres fonts indiquen que el fossar estava tancat de paret i que es trobava passat el pont del torrent de Sant Magí.14

Un fet determinant en la història de l’oratori fou la Reial Cèdula de 1767, confirmada el 1783, per la qual es convertí en vicaria perpètua, condició que mantengué fins al 1852. En aquells anys, l’oratori era de dimensions reduïdes i no permetia albergar la feligresia d’una barriada la població de la qual augmentava progressivament. Endemés, l’efecte que el terratrèmol del 15 de maig de 1851 tengué sobre la seva estructura animà la gent de l’arraval a sol·licitar la construcció d’un oratori de nova planta. No obstant això, la iniciativa topava amb dos entrebancs: la falta de terreny i la llei de zones polèmiques.

El primer problema se solucionà el 7 de març de 1862, quan Pedro Maza de Lizana, abans Caro Álvarez de Toledo, V marquès de la Romana, cedí un trast de 1.723 m2 de Son Espanyol que feia partió amb terres de la mateixa procedència —al nord i a l’oest—, el camí que anava a les cases d’aquesta possessió —a l’est— i l’església i jardí que aleshores hi havia edificats —al sud.15 L’altra dificultat se superà el 1867, quan, després de moltes sol·licituds, fou publicada la corresponent ordre ministerial que permetia la construcció del nou temple. El 1877, la nau central fou beneïda i, poc després, l’antic oratori de Sant Magí fou derruït. Sabem quin aspecte tenia pel quadre que pintà Ricardo Anckermann.16

3. Origen i consolidació de la barriada de Santa Caterina

3.1. El procés d’urbanització

Santa Caterina pot esser considerat el primer arraval de la ciutat. La configuració urbanística de la barriada al llarg de la història ha estat condicionada per diferents processos d’establiment de les propietats rústiques que s’havien anat formant a la zona: Son Gili, l’Hort d’Avall, Son Antic, Son Riera, el camp de na Falaguera, el Jonquet, Son Espanyol i la Punta. A més a més, també tengué molta importància en aquest procés l’establiment de terres que havien format part del patrimoni d’algunes institucions sanitàries o religioses —l’hospital de Santa Caterina o convent dels Trinitaris—, del Reial Patrimoni i de la ciutat —les Sitges. Es tracta d’un llarg procés que culminarà a la segona meitat del segle XIX amb el disseny i aprovació del pla parcial de Santa Caterina i els subsegüents establiments de propietats veïnades que havien romàs fora d’aquest pla.

La futura barriada probablement té l’origen en les segregacions de petites peces de terra procedents dels terrenys on s’havia construït l’hospital de Santa Caterina o de parts de propietats contigües a l’hospital en un moment que no podem precisar atès l’estat actual de les investigacions. Fou, això sí, en una data anterior al 1400, car en els anys centrals del segle XIV17 ja es documenten alguns horts i botigues entorn d’un camp o plaça denominat «dels Corders», topònim que pervisqué documentalment fins al segle XVII. Habitualment, aquests horts apareixen documentats com a vergers amb llavadors, un tipus d’explotació hortícola intensiva que existí gràcies a la concessió i repartiment d’aigües que l’hospital tenia dret de percebre i que redistribuïa entre els veïnats. L’existència d’elements com ara síquies i aljubs permetien l’aprofitament de les aigües perdudes.

Tot sembla indicar que, en el segle XVI, s’assistí a un procés d’acumulació d’aquests vergers en mans d’un mateix propietari. Així, per exemple, el 1540, el mariner Gaspar Bacy era propietari d’un verger que ell mateix havia format per la unió de tres vergers més petits.18 Aquest esdeveniment es repetirà a altres indrets de la ciutat, com es podrà comprovar a futurs volums de l’obra que estudiaran altres zones del terme.

Aspecte que presentava l’esglesieta de Sant Magí en el darrer quart del segle XIX, segons oli de Ricardo Anckermann. Fons: Col·lecció Bordoy (Santaner, 1967: 65).

D’altra banda, al final del segle XV i durant bona part del XVI, tendrà lloc un procés d’ampliació del nucli urbà mitjançant l’establiment de part de les terres que la família Brossa tenia a la contrada i l’alienació de terres per part del Reial Patrimoni.

En el segle XV, aquesta família era propietària d’una important porció de terreny, com així apareix descrit tant a l’inventari19 redactat (1527) després de la mort de Bernat Brossa com a les capbrevacions que ell mateix efectuà el 1517.20 Aleshores, els Brossa posseïen tots els terrenys situats a ambdós costats del camí de Portopí, dos camps situats a l’esquerra segons s’allunyaven de la ciutat que cal identificar amb les propietats que posteriorment es denominaran el Jonquet i na Falaguera i una vinya situada a la dreta del camí que s’ha d’identificar amb el que més endavant es coneixerà com a Son Antic. Segons l’inventari, els dos camps ocupaven l’espai comprès des «del molí de vent amunt fins a la torra del Diable, que són circa deu quarterades […] enmig de los quals està lo torrent del Jonquet».21 D’altra banda, la vinya ocupava una extensió d’unes 16 quarterades i comptava amb casa i hort. Contigües a aquesta vinya n’hi havia d’altres, com les de Joan Berard i Jordi Pont —després, respectivament, Son Gili i la Punta—, la qual cosa ens demostra que en aquells moments el conreu de la vinya era predominant a la zona i arribava pràcticament fins a les murades de la ciutat.

L’inventari també assenyalava que el difunt tenia el domini directe sobre uns horts i botigues que es trobaven situats entre Santa Caterina i la seva vinya,22 és a dir, aquelles propietats que s’han esmentat al paràgraf anterior i que foren establides entre el final del segle XV i la primera meitat del XVI. Inicialment, els Brossa es reservaren el domini directe sobre aquestes propietats, però posteriorment el cediren a un tercer. El cas més conegut —perquè es mantengué fins al segle XX i encara ara hi ha memòria de la seva existència— és el de la cessió que, el 1583, els Brossa feren al notari Guillem Sureda del domini directe sobre un tros de terra que cal identificar amb el que posteriorment es coneixerà com a l’Hort d’Avall. En el segle XIX, els descendents d’aquest Sureda encara mantenien el domini directe sobre aquesta propietat i sobre alguns establiments que se’n feren en els segles XVII, XVIII i XIX.23 Aquest procés —divisions dels dominis directes sobre propietats— es repetí en altres ocasions, provocant que —des d’aquest punt de vista— les propietats properes a Santa Caterina estiguessin molt fragmentades.24

Un altre element que contribuí al creixement urbanístic de la barriada fou l’establiment de part de les terres que el Reial Patrimoni tenia a la zona, ço és, 1) la plaça situada davant l’hospital de Santa Caterina pròxima a la ribera de la mar i 2) una placeta on hi havia un aljub públic que s’omplia amb les aigües perdudes que davallaven pel camí de Son Quint, situada al costat del punt d’inici d’aquest camí. Aquestes vendes i establiments s’han sistematitzat al Quadre I.

Quadre I. Terres venudes pel Reial Patrimoni (1540-1602)25

CompradorTipusAny
Joan Ballester, Joanel·loPeça de terra1547
Joan Ballester, Joanel·loPeça de terra1559
Cristòfol Ginard, prevereTerra i aljub1571
Antoni Font, CubetaPeça de terra1586
Joan Ballester, conradorPeça de terra1586
Antoni Font, CubetaPeça de terra1589
Sebastià Vell, gerrerPeça de terra1602
Gremi de PescadorsPeça de terra1602

Els estims de 1578 ens permeten saber amb exactitud la distribució de la propietat a la zona. La informació extreta d’aquesta font apareix al Quadre II, que comprèn quatre categories: propietari, tipus de propietat, domini directe sots el qual es trobava i valoració atorgada pels estimadors.

Al quadre es pot constatar que la major part de les terres procedien de les propietats que antigament havien estat dels Brossa. Dues d’aquestes propietats —el camp de Jaume Vida i la peça de terra de Jaume Adrover— cal identificar-les amb els dos camps que se citen a l’inventari de béns de Bernat Brossa (1527) a què s’ha fet referència anteriorment, és a dir, amb els que posteriorment es denominaran el Jonquet i na Falaguera i, molt probablement, amb l’antiga alqueria Benjaner,26 que ocupava l’espai comprès entre el camí reial de Portopí, la ribera de la mar, el cementeri dels Jueus i un torrent que cal identificar amb el torrent del Jonquet.

Una altra propietat que procedia del patrimoni que els Brossa havien acumulat durant diversos segles era el camp, sínies, arbres i horts propietat del comerciant Bernat Nadal, que es correspon amb la vinya que posteriorment es coneixerà com a Son Antic i amb terres de l’antic hospital de Santa Caterina, sots alou de l’Hospital General.

A continuació, hi apareixen totes les propietats que antigament havien format part de la vinya dels Brossa, situades entorn del convent de Santa Caterina i que foren establides en els segles XV-XVI. Com es pot comprovar al quadre, en aquell moment la major part d’aquestes propietats eren eminentment rurals, car no hi havia gairebé cap casa edificada. Tant les dades extretes dels estims com la investigació de les fonts documentals ens permeten afirmar que, en aquell moment, a la zona s’assistia a un procés de canvi caracteritzat per la progressiva desaparició d’indústries o botigues que, a poc a poc, foren substituïdes per un model predominantment agrícola d’explotació hortícola intensiva. De fet, als estims únicament trobam dues gerreries —una ja derruïda—, cap botiga i poques cases, mentre que a la nombrosa documentació consultada de la primera meitat d’aquell segle abundaven aquest tipus d’edificacions, símptoma de l’existència d’una vida comercial més dinàmica que entrà en declivi a les acaballes d’aquell segle.

Finalment, cal destacar l’existència de les propietats procedents de l’establiment de terres del Reial Patrimoni: les cases amb aljub de Cristòfol Ginard i el camp de Joan Santandreu,27 situat al costat de la plaça de Santa Caterina.

Quadre II. Propietats de la futura barriada de Santa Caterina (1578)28

PropietatAlouPropietariValor
Camp, sínia, vinya i d’altresHospital/BrossaBernat Nadal4.500
Peça de terraBrossaJaume Adrover400
CampBrossaJaume Vida300
Cases i gerreriaBrossaLleonard Comelles150
Terra amb cases i aljubReiCristòfol Ginard, prevere75
Cases i hortetBrossaJoan Escales, conrador75
HortBrossaJerònim Botí, prevere75
Gerreria enderrocadaBrossaHereus de Francesc Burgues50
HortetBrossaCristòfol Ginard, prevere50
Casa descobertaBrossaCristòfol Ginard, prevere25
Tros de terraBrossaHereus de Francesc Burgues25
HortBrossaJaume Porcell, corder25
HortBrossaRafel Cases, corder25
CampReiJoan Santandreu, corder15

Entre el final del segle XVI i la primera meitat del XVII, la zona pateix un accelerat procés d’urbanització. D’una banda, com s’assenyalà al primer volum d’aquesta obra,29 la família Vida establí el camp de na Falaguera en diverses peces de terra. Amb els establiments i vendes fetes d’aquella propietat, es consolidà la urbanització de la part esquerra del camí de Portopí, destacant especialment la construcció dels molins de vent i les sitges de la ciutat.

D’altra banda, el 1640, el Reial Patrimoni es desfeu d’una part de la plaça que es trobava davant l’antic hospital de Santa Caterina. Es tractava d’una peça de terra de mig quartó —denominada la Caleta a la documentació— que fou establida pel procurador reial a Elisabet Garau. Ocupava l’espai comprès entre el camí reial que anava a Sant Magí, les terres de Joan Andreu, Sineu —la Cova—, i la caleta de Santa Caterina. Poc després, Elisabet Garau l’establí30 al vidrier Antoni Castanyer, qui vengué31 una part important de la propietat en diferents trasts on es construïren habitatges, com es pot verificar al plànol de Garau.

Amb aquests establiments de terres, s’anava consolidant la barriada que apareix configurada a un plànol anònim de la ciutat de Palma de mitjan segle XVII que es conserva al Museu de la Ciutat i que ens permet saber amb exactitud la disposició de les propietats que es trobaven a la zona. Així, sortint de la ciutat pel camí de Portopí, a mà esquerra, trobam, en primer lloc, unes cases edificades (1) al territori que s’ha descrit al paràgraf anterior i un espai quadrangular sense urbanitzar (2) de la mateixa procedència. Aquesta àrea apareix sovint a la documentació amb el nom de la Caleta, car es trobava a devora la cala de Santa Caterina. En aquest territori hi havia una cova (3) documentada des de molt antic i que era emprada com a escar o magatzem. Aquesta cova es trobava als peus dels penyals de na Falaguera —com així apareix citada a la documentació de l’època—, nom que també rebia el camp on es construïren els quatre molins de vent (4) que apareixen al plànol i les sitges de la ciutat (5), edificades devers el 1600.

D’altra banda, a mà dreta del camí de Portopí trobam, en primer lloc, l’antic hospital de Santa Caterina (6), aleshores convent homònim de l’orde dels Trinitaris, i una sèrie de propietats (7) que s’havien format pels establiments efectuats en els segles anteriors per diferents representants de la família Brossa. Passades aquestes edificacions, a la dreta arranca el camí (8) pel qual s’anava a les possessions de Son Quint i Son Puigdorfila —posteriorment, camí de la Barrera— i a les cases del rafal de Son Antic. Una vegada superat aquest camí, es troba —pràcticament, a l’enfront de les cases de les Sitges— un conjunt de cases (9) construïdes sobre un terreny on antigament hi havia una plaça pública amb un aljub i unes creus, les quals foren venudes pel Reial Patrimoni al final del segle XVI.32 A continuació, trobam l’oratori de Sant Magí (10) a devora el camí pel qual s’anava a Son Riera i Son Espanyol.

A partir de la segona meitat del segle XVII i durant part del XVIII, l’augment del nombre de propietats a la zona estigué determinat per l’establiment de peces de terra que havien estat segregades de les propietats inicials —la vinya dels Brossa, el camp de na Falaguera—, però no s’observa cap alteració pel que fa a les propietats més destacades del territori —Son Antic, el Jonquet, Son Riera, la Punta. Tot aquest procés d’urbanització es reflecteix clarament als estims de 1685, on, com es pot constatar al Quadre III, observam un considerable augment del nombre d’edificacions.

Quadre III. Propietats a Santa Caterina (1685)

TipusQuantitat
Casa51
Casa i corral1
Casa i terra2
Casa, terra i molins331
Casa, terra i cova1
Casa i triquet3
Casa, botiga i algorfa1
Botiga i algorfa4
Molins4
Peça de terra1
Gerreria1

De les dades del quadre es desprèn que, el 1685, l’arraval de Santa Caterina ja tenia la major part de les parcel·les amb unes cases construïdes. Únicament una peça de terra —de dimensions reduïdes— restava sense edificar. Entre les infraestructures aixecades, cal destacar la presència dels sis molins de vent del camp de na Falaguera, la gerreria de Pere Sanxo i tres triquets de jugar a bolla. Es tractava, doncs, d’una barriada plenament consolidada.

Durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX, es produí una desacceleració del creixement urbanístic per mor de l’aplicació d’una legislació força restrictiva sotmesa a les necessitats defensives de la ciutat. Malgrat això, la barriada continuà engrandint-se, principalment a causa de l’aprofitament de les estructures preexistents. D’entre tots els casos cal destacar com a paradigmàtics: 1) la transformació de l’antiga gerreria dels Burgues, 2) l’enderrocament del convent de Santa Caterina, 3) la conversió d’algunes cases dels rafals existents i 4) la venda de les sitges de la Universitat.

L’antiga gerreria dels Burgues continuà activa fins a la primera meitat del segle XVIII, quan n’eren propietaris els Sanxo, una destacada família de gerrers de la zona. Segons sembla, en aquell moment la gerreria ja no tenia ús industrial i, el 1751, els tres germans Sanxo se la repartiren. L’acta de divisió establia que per a permetre el pas a les botigues que es volien construir, s’havia d’obrir un carreró d’accés que cal identificar amb l’actual carrer del Botaló.34 La part que correspongué a Llorença Sanxo consistia en una porció situada a l’esquerra del portal major, «la qual té de llargària fins a la teulada 131 pams, més de la teulada en dins la casa 37 pams, y de amplària de casa de la paret mestre fins a la paret de enmitx 24 pams y de la paret fins al pou 37 pams».35 Poc temps després, el 10 de març de 1753, Llorença la vengué al mariner Salvador Sorà,36 qui en poc temps transformà aquesta part de l’antiga gerreria en sis botigues i sis algorfes.37 Cal pensar que els altres dos propietaris de la gerreria feren el mateix, augmentant considerablement el nombre de botigues existents a la barriada.

L’enderrocament del convent de Santa Caterina —que tengué lloc per qüestions de defensa— contribuí a augmentar el nombre d’edificacions de l’arraval. En aquell moment, el convent ja havia adquirit un volum considerable: l’església tenia una façana principal de grans dimensions amb dos campanars molt alts i diferents edificacions adossades. Després de l’esbucament del convent, els terrenys resultants foren establits a particulars, qui edificaren nous habitatges, botigues i d’altres. És a dir, si bé és cert que la destrucció i reocupació dels terrenys del convent no suposà cap increment important de sòl urbanitzable, el canvi d’usos motivà un augment de població i de la seva densitat i contribuí a la consolidació de la barriada.

D’altra banda, observam un canvi progressiu en l’estructura i funció dels rafals i de les seves cases mitjançant la conversió dels espais existents —dedicats exclusivament a l’explotació agrària— en edificis destinats predominantment al lloguer de botigues i habitatges. Tal volta, aquesta solució estigué condicionada per la dificultat de construir noves edificacions a l’arraval, especialment després de la publicació de les lleis referents a les zones polèmiques. Als rafals del Jonquet, Son Antic i l’Hort d’Avall és on aquesta transformació es manifesta més clarament. Així, el 1818, el Jonquet estava format per unes cases majors i moltes de menors38 que, el 1872, sumaven 34 cases,39 segons apareix descrit a l’escriptura d’acceptació d’herència del seu propietari. De forma similar, les cases de Son Antic foren transformades en diverses botigues i algorfes, com així es pot verificar a l’acta de compravenda (1888) de les cases que es troba a la fitxa corresponent en aquest volum de l’obra.

Un altre fet a destacar i que contribuí posteriorment a augmentar la superfície urbanitzada fou la venda de les antigues sitges de la ciutat per part de l’Ajuntament.40 Aquest edifici, construït damunt un solar adquirit (1600) pels jurats de la ciutat, feia estona que es trobava abandonat i aleshores no tenia cap ús. Segons els càlculs realitzats per a esbrinar la renda que podia cobrar l’Ajuntament, el solar podia esser dividit en 24 trasts de 18 x 48 peus i a damunt era possible conservar les cases principals. Amb acta signada el 15 d’octubre de 1836 davant el notari Juan María Rosselló González, la propietat fou establida al cirurgià Jaume Mulet, imposant un cens reservatiu de 180 lliures.

Planta de l’edifici de les Sitges. Fou edificat el 1600 i venut per l’Ajuntament el 1836. Fons: AMP (FP-928/5).

L’Apeo (1818)41 ens informa sobre la disposició de les propietats de la barriada en les illetes següents: de la Cova,42 del Magatzem de la Ciutat,43 del Pont de Sant Magí,44 de la «calle ancha frente al almacén»,45 «junto a las tierras de Son Riera»46 i del carrer de la Barrera. Finalment, l’Apeo cita els molins de vent: sis que formaven el molinar de la part del Jonquet i altres nou que se situaven a la part de la porta de Santa Caterina.

En el decenni de 1850, els propietaris dels rafals de Son Antic i Son Riera i de la propietat anomenada Can Gatleta establiren part de les seves terres. Els compradors es trobaren que, a causa de la llei de zones polèmiques, no podien edificar en els seus terrenys. Per aquest motiu, enviaren (1860) una sol·licitud —acompanyada d’un plànol— a l’Ajuntament en què demanaven llicència per a construir als nous solars adquirits.

Plànol de la sol·licitud (1860) dels veïnats de Santa Caterina. Fons: AMP (FP-1045/12).

Com es pot apreciar al plànol que enviaren els veïnats, certament no es tractava d’una part gaire extensa de les propietats abans esmentades. Aquesta sol·licitud, emperò, suposà el punt de partida d’una sèrie de reivindicacions veïnals que tengué com a conseqüència la redacció —gairebé una dècada després— del pla d’eixample de l’arraval de Santa Caterina. Els arguments que esgrimiren els veïnats foren la manca d’habitatges i la pressió demogràfica. Els principals beneficiaris d’aquest creixement —deien— serien les gents de la mar, car era necessària l’existència d’una barriada exterior per a les persones que no podien estar subjectes a l’horari d’obertura o tancament de les portes de la ciutat. Endemés, el creixement poblacional augmentava la pressió demogràfica i empitjorava les condicions de vida dels veïnats. Davant aquesta situació, consideraven que únicament hi havia dues opcions possibles: «Aumentar el caserío o disminuir la actual población son los únicos recursos. El segundo vendría a ser la sustracción de brazos a las industrias del mar, en notable menoscabo del comercio y de la riqueza de esta Isla. Las nuevas edificaciones deben, pues, considerarse como medida de pública utilidad.»47

L’ampliació de la barriada depenia totalment de l’Exèrcit perquè es trobava dins les zones polèmiques. Per ço, qualsevol promotor que intentava establir una propietat havia de demanar llicència a l’autoritat militar perquè els nous propietaris tenguessin la garantia que els seus solars podrien esser urbanitzats.

Al plànol que presentaren els veïnats apareixen representades —sortint de la ciutat pel camí de Portopí a mà dreta— una sèrie d’edificacions que ocupaven l’antic solar del convent de Santa Caterina, dividit en dues parts per l’actual carrer de Joan Santaner. Aleshores, aquest carrer no passava, però anteriorment tenia sortida, com es pot comprovar a nombrosos plànols del segle XVIII. Cal identificar aquesta via —amb un traçat diferent de l’actual— amb el camí d’accés a l’Hort d’Avall, propietat que aleshores es trobava urbanitzada a la part més propera al carrer de Sant Magí. Es tracta, sens dubte, d’un dels camins més antics de la zona, a pesar que, evidentment, ha patit importants modificacions al llarg dels segles.48

Tot i que no apareix representat al plànol, hi ha constància de l’existència de l’atzucac denominat actualment del Botaló —i Ancla—, al qual s’ha fet referència anteriorment. Es correspon amb el carreró creat amb la divisió de la gerreria de la família Sanxo. Antigament, era conegut amb el nom de «carreró de la Gerreria».49

El següent camí que confluïa amb el de Sant Magí era l’actual carrer de la Barrera de Baix, denominació creada quan l’antic camí de la Barrera fou mutilat en aplicació del pla d’eixample de Santa Caterina. El nom d’aquest camí apareix citat a un document del final del segle XVIII sobre el rafal de Son Antic, el qual feia partió amb el camí de la Barrera, que anava «des de Santa Catherina a les possessions de Son Quint y Son Puigdorfila».50

Davant les pressions veïnals, el 17 de maig de 1869, el Ministeri de la Guerra aprovà el pla d’eixample de Santa Caterina —redactat per Nicolás Cheli i Leopoldo Scheidnagel—, que afectava unes 23 hectàrees de terreny. A l’est, restava a 50 metres del camí cobert de la ciutat; al sud, limitava amb el barranc del Jonquet, i, a l’oest, amb els focs del castell de Bellver. Comprenia Son Riera, part de Son Antic, part del Jonquet —excepte la zona més allunyada de la ciutat— i part de l’Hort d’Avall i de Son Gili. El terreny fou organitzat a partir d’una trama de 61 illetes adaptades a les edificacions existents i respectant el traçat del camí d’Andratx.51

Còpia del plànol de l’Anteproyecto para el Ensanche del barrio Santa Catalina extramuros de esta plaza, aixecat per Nicolás Cheli i Leopoldo Scheidnagel. L’original, de 1868, es troba a l’Archivo General Militar de Segòvia i aquesta còpia, de 1882, a la Biblioteca Histórico Militar de Palma.

Una vegada aprovat el pla d’eixample de Santa Caterina, els propietaris de terrenys situats al voltant de les terres compreses en el pla que volien iniciar un procés d’urbanització havien de demanar la corresponent llicència a les autoritats militars, car encara es trobaven sotmesos a les lleis de zones polèmiques. Al Quadre IV s’ha sistematitzat la informació que proporcionen les sol·licituds: propietat, data d’aprovació i nom del promotor.

Quadre IV. Concessió de llicències per a la construcció de barriades (1869-91)52

PropietatAprovacióPromotor
Son Antic4 de juny de 1869Miguel Guasp53
Son Antic14 de maig de 1870Jaime Ramis
Son Antic26 de juny de 1870Miguel Guasp
El Camp d’en Serralta24 d’octubre de 1871Nicolás Brondo
El Camp d’en Fornés21 de novembre de 1872Pedro Antonio Ripoll
Son Antic15 d’abril de 1873Miguel Guasp
Son Espanyolet15 d’abril de 1873Pedro Juan Oliver
Son Gili7 d’abril de 1874Anna Bosch
Son Espanyolet12 de novembre de 1876Antonio Roca
Son Espanyolet7 de març de 1879Juan Calafat
El Camp d’en Serralta7 d’abril de 1880Nicolás Brondo
Son Espanyolet3 d’abril de 1882Pedro Juan Oliver
Son Espanyolet7 de maig de 1885Pedro Juan Oliver
Son Espanyolet16 de maig de 1885Juan Calafat
La Punta13 d’abril de 1889Damián Tous
El Jonquet17 de juliol de 1891Juan Cerdó

Com es pot comprovar, foren concedides llicències a totes les propietats que enrevoltaven la barriada: Son Antic, el Camp d’en Serralta, el Camp d’en Fornés, Son Espanyolet, Son Gili, la Punta i el Jonquet. No hi apareixen l’Hort d’Avall ni Son Riera perquè els seus terrenys estaven inclosos íntegrament en el plànol d’eixample de Santa Caterina.

Els arguments que presentaren els propietaris a les seves sol·licituds es poden resumir en els que esgrimí (1871) Nicolás Brondo. El propietari del Camp d’en Serralta estava «convencido de la imperiosa necesidad de procurar mayor ensanche a la industria, de cada vez más floreciente de esta capital, y de la conveniencia para la sanidad e higiene públicas de que ciertas fabricaciones sean instaladas fuera del recinto murado de la ciudad, se propuso emplear dicho terreno en la construcción de una barriada cuyos edificios serán destinados a la fabricación de curtidos, alfarerías, hornos de vidrio y otras industrias análogas que por su naturaleza o clase de materiales que emplean deben ser explotados en sitios aislados». La resposta de l’Ajuntament era definitiva: «El nuevo aumento del caserío que se proyecta es sin duda alguna una mejora de reconocida utilidad y conveniencia pública y con mucho mayor motivo si se destina a fábricas o a otros establecimientos peligrosos o incómodos.» És a dir, les causes que determinaren la construcció de les noves barriades foren la pressió demogràfica i les motivacions higièniques i sanitàries, especialment la necessitat de treure les fàbriques de la ciutat.

Plànol aixecat el 1872 en què es marquen els eixamples aprovats: a) antics molins; b) fàbrica d’eixàrcies concedida a Jaime Ramis per Ordre de 14 de maig de 1870; c) eixample de Santa Caterina, aprovat per Ordre de 17 de maig de 1869; d) barriada concedida a Nicolás Brondo per Reial Ordre de 24 d’octubre de 1871; e) barriada concedida a Miguel Guasp Pujol d’acord amb el projecte d’eixample de Santa Caterina per Ordres de 4 de juny de 1869 i 26 de juny de 1870; f) illetes que pretén construir Pedro Antonio Ripoll —el Camp d’en Barceló. Fons: AIMB (CO, 520/1, n. 13).

3.2. Activitats econòmiques i paisatge

Malgrat que la historiografia ha considerat que l’origen d’aquesta barriada estigué vinculat a la població marinera, el cert és que es pot observar des d’un primer moment una activitat preindustrial combinada amb l’explotació de petits horts —vergers— situats al costat de les terres de l’hospital de Santa Caterina i un nucli de població lligat tant al món mariner com al preindustrial.

La relació dels corders amb aquesta zona és evident des de molt antic. El camp o la plaça dels Corders és una de les petjades que deixà aquest estret vincle a la toponímia. Aquest camp se situava a darrere l’hospital de Santa Caterina i era el lloc on els corders desenvolupaven les seves tasques. Al voltant d’aquest camp o plaça hi havia nombroses botigues que venien els productes elaborats pels corders. De fet, la relació del gremi amb la zona fou tan intensa que n’establiren la seu a les instal·lacions de l’antic hospital —una vegada abandonades i abans de convertir-se en convent. La fabricació de cordes era una activitat lligada a la construcció de vaixells a la drassana que hi havia a la caleta de Santa Caterina des del començament del segle XIV. Segons sembla, la vinculació dels corders amb aquell territori perdurà fins al segle XVII, quan desapareix el rastre documental d’aquesta activitat productiva.

Una altra activitat preindustrial desenvolupada a l’àrea era la fabricació de gerres, documentada des d’almanco el començament del segle XV. Els estims de 1578 únicament esmenten dues gerreries: la dels hereus de Francesc Burgues,54 que ja estava enderrocada, i la de Lleonard Comelles. La gerreria de Burgues fou rehabilitada i, al final del segle XVI, ja tornava a estar operativa. La tenia llogada el doctor en drets i comerciant Joan Francesc Pavesi i, segons testimonis de l’època, era molt gran i destacada.55 Aquesta gerreria continuà activa fins a la primera meitat del segle XVIII, quan —com s’ha assenyalat anteriorment— fou transformada en diverses cases, botigues i algorfes.

També es documenta des del segle XIV la fabricació de vidre. Aquesta activitat preindustrial sembla que entrà en decadència abans del segle XVI, car els estims de 1578 no documenten cap forn de vidre a la contrada. Algunes referències confirmen l’existència d’unes poques vidrieries, com per exemple la del mercader Agustí Mas (1612)56 o la del vidrier Gaspar Castanyer (1629).57 En qualsevol cas, tot sembla indicar que a les acaballes del segle XVII ja no hi havia cap forn de vidre, com així ho evidencien els estims de 1685.58

Vinculada amb la indústria del vidre trobam una altra activitat: la fabricació de sabó, de la qual només s’han pogut localitzar algunes dades indirectes. Així, per exemple, el 1576, el solar que ocupava el territori de l’hospital de Santa Caterina feia partió amb la saboneria derruïda de mestre Gallard, que havia estat dels hereus de Joanot Pi Desjuny. Segons sembla, l’espai on es trobava aquesta saboneria fou absorbit pel recinte del convent del Sant Esperit, car, el 1607, Miquel Nadal establí al ministre del Sant Esperit una peça de terra contigua a l’església de Santa Caterina —amb dues sínies i safareig— que antigament havia estat casa i saboneria.59

Finalment, cal destacar l’existència de la teringa de molins de vent del molinar del Jonquet, edificats al començament del segle XVII, que constitueixen un dels elements més representatius de la barriada. Com ja destacàrem al primer volum d’aquesta obra, al començament del XVI únicament existia a la zona un molí de vent que, segons sembla, no es trobava al lloc on, a partir de 1614, s’aixecaren els molins del Jonquet. No foren aquests els únics molins de vent de la barriada, car, a mitjan segle XVII, es construïren dos molins de vent dins la propietat denominada Son Gili, un dels quals ja apareix al plànol de Garau (1644). Pràcticament contigus a aquests dos molins i seguint el traçat del camí de Puigpunyent s’edificaren —al final del segle XVII i durant el XVIII— els molins que formaran el molinar de Son Antic o de Santa Caterina.

En aquesta foto aèria (1968) es veuen dos molins del Jonquet, ja desarborats. A l’esquerra, l’església de la Immaculada Concepció. Fotografia: SACE. Fons: ICGC.

Com s’ha assenyalat anteriorment, tot sembla indicar que, a les acaballes del segle XVII, les activitats preindustrials abans esmentades perderen part de la seva importància; això és almanco el que es desprèn de l’anàlisi de les dades que proporcionen els estims de 1685. Segons aquest document, a Santa Caterina només hi havia una gerreria i sis molins de vent.

Unes infraestructures no vinculades amb la indústria però sí amb l’oci i que apareixen als estims de 1685 són els triquets de bolla,60 que formaven part de cases particulars. Així, s’han documentat les cases, triquets i jardí de Caterina Albertí, valorats en 600 lliures; dues cases i triquet d’Elisabet Fonollar, valorats en 500 lliures, i les cases i triquet de Gabriel Verger, valorats en 400 lliures.61 Encara que els estims no ho esmentin, hi havia triquets a altres cases i fins i tot a alguns rafals, com per exemple al Jonquet, que en tenia (1728) més d’un: «És pacte que vós, dit conductor, hajau de conservar condrets los triquets se troben junt a dita taberna, tant de bolla de tinor com de tirar, regar-los quant serà menester, conservar las canals […]»62

L’activitat agrària es concentrava en els hortets o vergers que es trobaven entorn de l’hospital o convent de Santa Caterina. Un exemple de com eren aquests horts ens el proporciona l’inventari de béns de Cristòfol Ginard (1629).63 Aleshores, era propietari d’un hort que comprenia sínia, safareig, molts de magraners, un campet amb magraners, dos hortets amb magraners i una figuera i dos trossos de terra que antigament eren botigues de corders. Es tractava, en qualsevol cas, de petites explotacions que foren establides al llarg del segle XVII, propiciant el creixement de la barriada.

Com no podia esser d’una altra manera, la vida d’aquest arraval estigué condicionada per la principal activitat econòmica dels seus veïnats: la pesca. La historiografia ja ha destacat que l’origen de la barriada estigué vinculat amb aquesta activitat. Així, el 9 de maig de 1601, els sobreposats del Gremi de Sant Pere adquiriren del procurador reial64 un trast de terra de 12 pams de llarg i 8 d’ample on edificaren una botiga que servia de magatzem i en la qual instal·laren una caldera per a tenyir les arts de pescar. A causa de la creixent activitat del gremi, els sobreposats es veren obligats a substituir aquella botiga per una altra de major capacitat i, el 12 de setembre de 1691,65 adquiriren de Gabriela Alsina un trast «ad effectum plantar allí una caldera nova» situat a devora la Caleta. L’escriptura de compravenda ens informa que es creà una servitud de pas perquè els compradors poguessin accedir a un pou que hi havia dins els terrenys de la venedora. D’altra banda, els sobreposats es comprometien a construir un portal per a tancar l’accés al lloc que mirava a la cova.

La cova de Santa Caterina, a la qual ja s’ha fet menció anteriorment, es trobava a prop de la Caleta i apareix perfectament representada al plànol anònim de la ciutat de Palma de mitjan segle XVII que es conserva al Museu de la Ciutat. Probablement, aquesta cova s’emprava com a escar o magatzem. Cal recordar que, antigament, a la caleta de Santa Caterina hi havia una drassana.

Entre la segona meitat del segle XVIII i la primera meitat del XIX, les activitats industrials a què s’ha fet referència anteriorment desaparegueren progressivament i Santa Caterina esdevengué una barriada eminentment pesquera. Malgrat això, a la segona meitat del segle XIX, s’assisteix a un procés d’urbanització que tendrà com a conseqüència la transformació física i social de l’arraval, que es convertirà en una de les principals zones industrials de la ciutat.

4. Principals elements del desenvolupament urbanístic de les barriades al final del segle XIX i primera meitat del XX

El desenvolupament del pla d’eixample de Santa Caterina, la parcel·lació de propietats contigües a la barriada i la supressió de la llei de zones polèmiques tengueren com a conseqüències directes un evident canvi del paisatge i una transformació de l’estructura socioprofessional dels habitants de l’arraval. Així, el nucli passà de tenir una població eminentment pesquera a una de més heterogènia socialment, amb un alt percentatge de treballadors dedicats a la indústria. Fins aleshores, excepte qualque cas aïllat al terme, l’activitat fabril es trobava dins les murades de la ciutat, amb tots els inconvenients que això suposava, tant a nivell sanitari com de qualitat de vida. Tal com raonava (1871) Nicolás Brondo, era necessari treure les fàbriques de la ciutat. I aquest fou el principal argument dels promotors del canvi.

Endemés, el creixement de població derivat de l’augment de la superfície urbanitzada plantejà la necessitat de dotar les noves barriades d’infraestructures amb activitat complementària, ço és, esglésies, escoles i comerços.

L’increment espectacular de treballadors en el sector industrial també propiciarà la creació de societats de socors mutus, com el Montepío de Previsión Arrabal de Santa Catalina, que, a més de complir una funció benèfica, constituiran el centre de la vida cultural i recreativa local.

4.1. Les activitats econòmiques. La indústria

Al Quadre V apareixen recollides les fàbriques que s’han pogut documentar als llibres del terme del registre de la propietat i a la bibliografia, en un període comprès entre l’aprovació del pla parcial de Santa Caterina i el 1916. Evidentment, la relació no és exhaustiva i no hi apareixen tots i cadascun dels tallers o fàbriques que existiren a la zona, perquè la descripció que proporcionen les inscripcions de les finques registrals no sempre deixa constància de l’activitat que s’hi desenvolupava i sovint aquesta cal deduir-la de la descripció dels edificis construïts. De totes maneres, l’activitat industrial que no hem recollit es redueix bàsicament a tallers artesanals de caire familiar o a petites fàbriques que no deixaren petjada a la documentació consultada.

Quadre V. Fàbriques de l’arraval de Santa Caterina (1870-1916)

AnyTipusPromotorPropietat
1870Corderia i teixitsJaime RamisSon Antic
1870GerreriaBartolomé LeónSon Antic
1870GuixeriaMatías LladóSon Antic
1879GerreriaJosé Bestard i Bartolomé AmengualSon Espanyol
1879FarineraHarinera BalearSon Gili
1879FarineraBartolomé Pieras i Francisco MateuSon Antic
1880VidrieriaLa Vidriera SAEl Camp d’en Serralta
1880TeuleraBaltasar Juan i Margarita AmengualSon Antic
1898GasLa EconómicaSon Riera
1899Teixits i tapissosFlorencio García BerguaEl Camp d’en Serralta
1900CeràmicaPedro Juan Aguiló, CetreSon Riera
1900EstoresLa AlfombreraEl Camp d’en Serralta
1910VidrieriaJerónimo LlullSon Espanyol
1911Adobs químicsLa Fertilizadora SA Fábrica de Abonos QuímicosSon Riera
1916FilaturaNarciso y Luis Canals SCEl Camp d’en Serralta
1916MoblesJuncosa y Sagristá SCEl Camp d’en Serralta

D’altra banda, hi ha alguna referència bibliogràfica que no especifica suficientment les característiques o ubicació de determinades fàbriques. Així, per exemple, la vaga referència que fa l’arxiduc Lluís Salvador a l’existència d’una saboneria dins Santa Caterina no ha pogut esser contrastada amb les notes del registre.

En qualsevol cas, es tracta d’un llistat provisional però molt il·lustratiu del considerable augment de la producció fabril a la barriada, especialment després de la redacció del pla d’urbanització de Santa Caterina.

Com es pot comprovar, es construïren fàbriques a totes les propietats de la contrada, tant si estaven incloses al pla parcial de la barriada com si no. Crida l’atenció que Son Espanyolet, malgrat esser la propietat de major extensió, albergà un menor nombre de fàbriques.

En línies generals, es pot afirmar que, des del punt de vista de la producció industrial, l’arraval de Santa Caterina tengué un període d’esplendor breu i aviat fou substituït com a centre productor per altres punts de la ciutat. Les causes foren variades, destacant especialment l’absència de comunicació ferroviària.66

4.2. Convents, esglésies i centres educatius

El ràpid creixement urbanístic i poblacional animaren l’Església a facilitar l’auxili espiritual i a donar suport a l’educació. De fet, aquest paper ja havia estat assolit de forma notable abans de 1891, quan es publicà l’encíclica Rerum novarum.

L’augment de població que experimentaren Santa Caterina i les propietats confrontants aviat posà en evidència la necessitat de comptar amb millors infraestructures eclesiàstiques per a satisfer les necessitats espirituals dels nous habitants. Una primera passa fou la construcció de la parròquia de la Immaculada Concepció de Sant Magí —beneïda el 1877—, que vengué a substituir l’antic oratori de Sant Magí, les reduïdes dimensions del qual no permetien atendre adequadament la nombrosa feligresia.

Però la barriada no aturava d’expandir-se i, a poc a poc, engolia Son Antic, Son Riera, la Punta i Son Espanyolet. Per aquest motiu, Tomás Quint Zaforteza Crespí de Valldaura, a una instància dirigida a les autoritats militars —recordem que l’àrea estava subjecta a les lleis de zones polèmiques—, sol·licitava (1880) permís per a construir un oratori a Son Antic argumentant que «no existiendo en el citado ensanche local alguno destinado a oratorio más que el antiguo del arrabal, tienen los habitantes de esta parte del ensanche que acudir a la iglesia del arrabal o a la de Sta. Cruz del interior de la ciudad para oír misa en los días de precepto, lo cual es una incomodidad para ellos por la gran distancia a que se hallan ambas».67 Endemés de l’oratori, es demanava autorització per a edificar-hi una casa col·legi. Quint Zaforteza actuava en nom propi —era propietari d’un dels solars afectats— i com a benefactor dels germans carmelites de l’ensenyament. El 1923, els dos darrers germans, Jaime Zanoguera Ferragut i Juan Turmo Bordetas, cediren les instal·lacions als carmelites descalços. Poc després, el 1927, iniciaren la construcció de la parròquia de la Virgen del Carmen, obra de l’arquitecte Manuel Joaquín Raspall Mayol, la qual fou inaugurada el 1935.

Tanmateix, el ràpid desenvolupament de l’arraval i dels barris veïnats feren necessària l’edificació d’una altra església. Entre 1932-33, es construí a terrenys de la Punta la parròquia de l’Assumpció —obra de l’arquitecte José Oleza Frates— i se’n cedí l’usdefruit vitalici als pares teatins. Aquests, per cert, feia una partida d’anys que s’havien instal·lat (1910) a una parcel·la procedent de Son Espanyolet i Son Dureta que havia estat adquirida (1892) per la Sociedad de San Alfonso María de Ligorio, on aixecaren el seminari teatí.

Finalment, cal esmentar l’arribada a la zona de les religioses del Sagrado Corazón, que adquiriren (1902) una part important de Son Espanyolet. El 1905, hi inauguraren un col·legi.

El creixement urbanístic anirà en augment i, ja a la segona meitat del segle XX, propietats de la mateixa zona però tan allunyades de Santa Caterina com Son Moix Blanc i Son Puigdorfila també seran ocupades per importants centres educatius promoguts per entitats religioses: La Salle, Madre Alberta i Nuestra Señora de Montesión.

5. Els molins de vent de Son Gili i Son Antic

Al primer volum d’aquesta obra ja explicàrem que, al començament del segle XVII, es construí al camp de na Falaguera la teringa de molins que tradicionalment ha estat denominada molinar de Santa Caterina. Fins aleshores, sembla que només hi havia un molí de vent —probablement, més rudimentari que els construïts posteriorment—, situat a prop de la desembocadura del torrent del Jonquet, tal com es pot constatar al plànol anònim de la ciutat de mitjan segle XVII que es conserva al Museu de la Ciutat.

De la teringa de set molins que formaven el molinar de Son Antic, només se’n conservaren aquests quatre. Fons: AMP.

La disposició dels terrenys, en suau pendent ascendent, i la situació a prop de la mar propiciaren la construcció d’un altre molinar: el de Son Antic i Son Gili. Els molins d’aquesta zona 2a foren edificats a ambdós costats del camí de Puigpunyent. A la dreta, sortint de la ciutat, els de Son Gili i a l’esquerra, els de Son Antic. Cronològicament, els molins de Son Gili foren construïts primer: un abans de 1644 —que apareix al plànol de Garau d’aquell any— i l’altre entre 1685-1727. Els dos molins foren bastits a iniciativa dels convents de Sant Francisco de Paula i del Sant Esperit.

La teringa de molins restà configurada definitivament amb la construcció dels set molins de Son Antic: sis entre 1712-44 i el darrer, probablement, el 1771.68

Tots aquests molins apareixen citats a l’Apeo (1818) sota la denominació de «molinar frente a la puerta de Santa Catalina», que comprenia els dos de Son Gili i els set de Son Antic, amb valoracions que oscil·laven entre les 1.000 i les 1.400 lliures.69

6. Vinyes, rafals i possessions

L’espai situat entre l’hospital de Santa Caterina i la serra de na Burguesa estava ocupat per nombroses propietats que a la documentació del segle XV i de part del XVI eren qualificades com a vinyes. De fet, genèricament, aquesta zona situada als peus de la serra de na Burguesa rebrà el nom del Vinyet, espai de la ciutat que serà objecte d’anàlisi a un altre volum d’aquesta obra.

Totes les propietats situades més enllà de l’arraval de Santa Caterina apareixen sistematitzades al Quadre VI, segons la informació que ens proporcionen els estims de 1578.

Quadre VI. Propietats situades entre Santa Caterina i na Burguesa (1578)70

QualificacióPropietariValorPropietat
CampGabriel Pasqual200El Camp d’en Fornés
CampJaume Moranta700El Camp d’en Fornés
CampFrancesc Serralta2.000El Camp d’en Serralta
RafalFrancesc Riera1.700Son Riera
RafalHereus de Pere Rossinyol650Son Espanyol
RafalBernat Vidal650Son Espanyol
Rafal i vinyaBernadí Estelrich2.000Son Espanyol
RafalPere Espanyol4.000Son Espanyol
CampGarau Pont650La Punta
RafalGaspar Dureta2.700Son Dureta
PossessióFelip Despuig4.500La Teulera
Rafals (2)Bartomeu Joan, Pauet2.000Son Pisà
Rafals (2)Nicolau Dameto4.500Son Dameto
RafalFerrando Moix4.500Son Moix
RafalFerrando Moix1.500Son Moix
PossessióJoan Puigdorfila13.750Son Puigdorfila
RafalHereus de Pere Lladó2.000Son Peretó
Rafal i vinyaHugo Serra4.500Son Serra
Rafal i vinyaAntoni Joan Axartell1.600Son Palmer
RafalFrares de Sant Domingo1.800Son Cigala
RafalAlbert Pachs1.500Son Pacs
RafalJoan Agustí Caulelles1.500Son Caulelles
Possessió, rafalet i vinyaNicolau Burgues Quint13.000Son Quint
Possessió i rafalJaume Vida15.000Son Vida/Son Llull/Son Muntaner

De l’anàlisi de la informació contenguda al quadre es poden extreure les conclusions següents:

D’una banda, pel que fa a la qualificació de les propietats, s’observa una clara diferenciació segons les característiques de cadascuna. Hi havia tres camps, quinze rafals, tres rafals i vinya, dues possessions, una possessió amb rafal i una possessió amb rafal i vinya. Segons sembla, el terme de possessió venia determinat per l’existència d’una casa de certa prestància i per la superfície de les terres que la formaven. De les quatre possessions documentades, Son Vida i Son Quint comptaven amb un rafal, entenent com a tal una explotació agrícola preexistent i no un agregat format a partir de l’artigatge d’una àrea concreta de la propietat. De fet, com es pot comprovar a la fitxa de Son Quint, al final del segle XVI la propietat ja es trobava dividida —a efectes d’explotació— en diversos agregats que no apareixen esmentats als estims.

De l’altra, de les devuit propietats qualificades com a rafals, és interessant destacar que n’hi havia tres considerades com a rafals i vinyes. És un matís molt important perquè ens suggereix que el conreu de la vinya ja havia passat a un segon pla i es considerava un aprofitament més de les propietats. En qualsevol cas, com s’ha assenyalat anteriorment, aquest aspecte serà tractat a un altre volum de l’obra.

Els quatre camps a què fan referència els estims eren explotacions agràries que no comptaven amb cap edificació. És interessant destacar el cas del Camp d’en Serralta perquè ens mostra perfectament la vinculació entre la forma de citar una propietat i l’evolució dels elements que comprenia. Així, als estims de 1685 —poc més de cent anys després de la redacció dels estims anteriors— i a diverses actes notarials de l’època, aquesta propietat ja apareix definida com a rafal i, fins i tot, amb el nom de Son Serralta.71 Aquesta transformació anà lligada, evidentment, a la construcció d’una nova edificació dins la propietat. En canvi, quan al llarg del segle XVIII les cases foren enderrocades per motius de defensa, es produí un nou canvi toponímic i la propietat tornà a esser coneguda amb el nom que ha perdurat fins als nostres dies: el Camp d’en Serralta.

Un altre element important el constitueixen les grans possessions situades als peus de la serra de na Burguesa, de la majoria de les quals hem pogut resseguir l’evolució des del segle XV i d’algunes, fins i tot, des del XIV. Així, la propietat que Agnès Pacs adquirí el 1483 —i a la qual afegirà les vinyes que tenia a la part baixa formant Son Quint— era des d’antic una alqueria, com així apareix documentada a l’acta de compravenda signat aquell any i a l’inventari de béns de Rafel Olesa, qui l’havia adquirida dels hereus de Guillem Bennàsser el 1464.72

Imatge de la clastra de Son Muntaner, amb les dependències dels pagesos al fons i les dels senyors a l’esquerra. Fons: Arxiu Andrés Muntaner Darder.

Un cas semblant el representen les dues alqueries a partir de les quals es formaran Son Vida, Son Muntaner i Son Llull. D’una d’aquestes alqueries —que cal identificar aproximadament amb el que posteriorment serà Son Muntaner i Son Llull— coneixem l’evolució des de 1388. Tot sembla indicar que fins en aquell any havia estat una única propietat.73 Contigua a aqueixa alqueria se’n trobava una altra —identificable amb el que més endavant serà Son Vida— que fou de la família Vida des d’almanco el començament del segle XV. La configuració d’aquesta propietat entorn de dues antigues alqueries es constata a l’inventari de béns de Mateu Vida (1525), segons el qual era propietari de dues possessions contigües al terme de la ciutat.74 La mateixa distinció entre ambdues propietats encara apareix als estims de 1578.75

Arribats en aquest punt, cal plantejar-se si aquestes tres propietats descrites com a alqueries en els segles XV-XVI es corresponen amb tres alqueries o rafals d’un període immediatament posterior a la Conquesta. Futures investigacions ho hauran d’aclarir.

Durant el segle XVI, aquestes propietats seguiren una evolució molt similar a la d’altres possessions de la Serra o del Pla: l’augment de la superfície de conreu mitjançant l’artigatge de terres ermes i garrigues. Aquest procés motivà un lent però progressiu canvi de model d’explotació caracteritzat per la transformació de possessions ramaderes en possessions eminentment agrícoles. En aquest cas, també els futurs estudis hauran de confirmar si es tractà d’una evolució assimilable a la de les propietats de la Serra o si, pel contrari, presentà alguns matisos de consideració.

Un fet característic d’aquest procés d’expansió i intensificació dels conreus és la formació d’unitats menors d’explotació —agregats— en aquestes grans possessions. Un cas paradigmàtic el representava Son Quint. Al començament del segle XVII, aquesta possessió estava dividida en quatre arrendaments diferents: les cases majors amb la vinya que les enrevoltava i tres agregats que s’arrendaven a particulars: Son Capó, Son Bunyola i la Cabana.

L’especialització olivarera d’aquestes propietats de la Serra és evident, no només per la definició que en donaven els administradors,76 sinó també per altres documents, entre els quals es troba l’Apeo (1818), primera font que tenim els historiadors per a conèixer —amb les reserves pròpies de la seva fiabilitat— la superfície que dedicaven les propietats a cada tipus de conreu. L’Apeo presenta un inconvenient afegit: en nombroses ocasions no especifica la tipologia dels arbres sembrats. A partir de les dades extretes d’aquesta font documental s’ha format el Quadre VII, on apareixen les quarterades de cada classe de conreu.

Quadre VII. Possessions i rafals de les zones 1a i 2a77

Propietat1a Q a1a Q s2a Q a2a Q s3a Q a3a Q sGarrigaTafona
Santa Eulàlia0050780100010
Son Suredeta0020020030
Son Berga00257902580014
Son Muntaner0030030046
Son Quint008001000200
Son Vida00400400300
Son Puigdorfila0029020015
La Teulera00300308100No
Son Dureta0090128205No
Total0031303770620

De les dades exposades es poden extreure les conclusions següents:

A totes les propietats hi ha conreu de cereals associat als arboris. En general, desconeixem el tipus d’arbre, excepte en els casos assenyalats a les notes a peu de pàgina corresponents. Possiblement, quan no s’especificava una altra cosa, es tractava de conreu de cereals amb oliveres, garrovers i ametlers, mentre que, quan es precisava la tipologia de l’arbrat, era perquè faltava alguna d’aquestes espècies. Es tractava, en qualsevol cas, de terres de baixa qualitat: cap quarterada de primera categoria, 313 quarterades de segona, 377 de tercera i 620 de garriga. La considerable extensió de terres ocupades per garriga ens informa que encara restava molta terra per artigar o bé que el conreu havia arribat fins on les condicions del terreny ho permetien.

Només hi havia dues propietats —Son Dureta i la Teulera— on no hi havia tafona per a fabricar oli. Això no vol dir que no hi hagués oliveres, sinó que elaboraven el producte a possessions veïnades mitjançant el pagament d’un extra —«trullades de més»— als tafoners. Aquesta pràctica la trobam documentada perfectament a Son Puigdorfila, on, el 1698, s’hi feren 284 trullades, de les quals 118 eren d’oliva de la mateixa possessió i la resta, ço és: 40 de Son Espanyol, 47 de la Teulera, 25 de Son Dureta, 6 de Son Llull, 7 de Son Palmer, 32 de Son Berga, etc.83 Era un recurs a què recorrien les propietats amb poca producció olivarera, car no era rendible invertir en la construcció d’una tafona i haver de mantenir el personal necessari per a la seva fabricació. Resultava més econòmic produir l’oli a les possessions veïnades a canvi d’un pagament.

7. Les barriades del Vinyet. Son Rapinya i Son Serra

7.1. La formació de Son Rapinya

A més de Santa Caterina, a la zona 2a del plànol topogràfic de la ciutat (1850) apareix ja configurada una altra antiga barriada del terme: Son Rapinya. Sobre aquest topònim cal dir que no s’han trobat noves fonts documentals que puguin aclarir el seu origen. Sembla, això sí, que Son Rapinya substituí la denominació original: Son Llest, nom amb què era conegut aquest nucli urbà, segons ho testimonien nombrosos documents del començament del segle XIX.

Aquest barri es formà com a conseqüència directa de les pràctiques hereditàries dels Llull, família d’arrendataris i petits propietaris del terme. És el mateix que succeí a Gènova —com ja explicàrem al primer volum— o a la Vileta —que es treballarà a un altre volum.

Com es podrà comprovar a la fitxa corresponent, el rafal de Son Llull era l’únic bé patrimonial de la família que constava als inventaris de béns redactats després de la mort dels successius propietaris. Aquesta circumstància provocava que, per a pagar les llegítimes i davant la manca de liquiditat, els hereus optaven per cedir una part de la propietat als legitimaris. Així sorgiran, per exemple, propietats com les Cases Noves o Son Garrit, com s’explica en aquest volum.

Emperò aquesta no fou l’única segregació destacada de Son Llull. Així, el 1730, Miquel Llull cedí en concepte de llegítima a la seva germana Caterina una porció de terra de mitja quarterada on, anys més tard (1762), es documentaran84 tres cases edificades que, amb les segregacions i divisions posteriors, constituiran l’origen de la barriada.

No obstant això, allò que tengué una incidència definitiva en la consolidació de la barriada fou la segregació d’una peça de terra de 2 quarterades, 1 quartó i 12 sous que feu (1799) Maria Serra —viuda i hereva usufructuària de Francesc Llull— per a pagar les llegítimes als seus nebots, fills dels seus cunyats Miquel i Caterina Llull. Aleshores, el cabal hereditari del patrimoni estava valorat en 6.500 lliures i per tal de fer front al pagament de les 1.100 lliures que corresponien en conjunt als seus nebots hagué de desfer-se d’aquella peça de terra.85 El 1804, les cosines Francina Oliver i Caterina Llull iniciaren l’establiment de la propietat amb la venda de trasts que ocupaven, generalment, una superfície d’entre 15 i 60 destres, excepte una parcel·la de 273 destres. De les 21 actes de compravenda analitzades, només a tres s’especifica la professió: jornaler. Probablement, els nous propietaris exercien un ofici similar, és a dir, gent de condició humil que feinejava als rafals o possessions de la contrada. A més d’aquesta dada, hi ha tres escriptures que expliciten el lloc de residència dels compradors: Puigpunyent. Sembla lògic perquè la barriada s’aixecà a devora el camí que, travessant Son Quint, s’ajuntava amb el que anava a Puigpunyent pel coll d’en Marill.

De tots els nous propietaris, cal fer especial referència al paborde Bartomeu Jaume Cañellas, qui adquirí (1811) la parcel·la més extensa: 273 destres. Tal volta, podríem considerar-lo el primer propietari d’una casa d’esbarjo a la zona.86

Totes les propietats sorgides d’aquestes segregacions i establiments apareixen agrupades a l’Apeo (1818) sota la denominació de Son Llest del Vinyet, nom originari amb què era coneguda la barriada i que posteriorment serà substituït per Son Rapinya. Es tractava de 23 propietats, la major part de les quals eren definides com a casa i corral de poc valor —entre 200 i 800 lliures. D’altra banda, hi havia una parcel·la amb dues cases i corral i un quartó de terra valorada en 500 lliures i la propietat del paborde Jaume, aleshores sense casa, que consistia en 1 quarterada de camp de segona qualitat amb arbres fruiters.87

Com era habitual en aquests casos, el mateix promotor de l’establiment era l’encarregat d’ordenar urbanísticament les parcel·les d’acord amb els pactes i obligacions que constaven a les actes de compravenda. Es crearen tres vies d’accés a les propietats: un camí carreter de 16 pams d’ample, un altre camí carreter de 7 pams i un camí d’establidors de 10 pams. A més d’aquestes vies, altres camins citats a les escriptures d’establiment eren el camí que anava de Palma a Son Vida —i que cal identificar amb l’actual camí de Son Rapinya— i el camí de Puigpunyent —del qual no podem trobar correspondència amb cap via actual.

Al plànol de 1850 la barriada de Son Rapinya ja apareix consolidada. Observau la disposició anàrquica de les parcel·les més antigues —60-73— i l’ordre urbanístic dels establiments del començament del segle XIX —8-64.

Si comparam els documents d’arxiu amb el plànol del terme de 1850, podem observar que, aleshores, tant Son Garrit i cases annexes —la Casa del Pi i d’altres— com el rafal de Son Llull encara estaven sense establir. La barriada estava formada per un conjunt de propietats que presentaven dues disposicions diferenciades: d’una banda, una part més ordenada entorn dels actuals carrers de Salom i la Conillera —els quals es corresponen amb els primers camins d’establidors— i, de l’altra, cases escampades anàrquicament al voltant de l’antic camí de Son Vida —per on tenien accés. Aquest redol era on, probablement, es trobaven les edificacions més antigues sorgides dels primers establiments.

No fou fins al procés d’establiment iniciat el 1853 quan la barriada restà definitivament consolidada. A diferència dels primers habitants de Son Rapinya, entre els nous compradors ja trobam membres de la burgesia: comerciants i professionals liberals.

Malgrat que no s’ha trobat cap plànol d’establiment de Son Llull —tampoc no hi ha referències a les actes de compravenda—, l’encarregat d’ordenar urbanísticament les terres parcel·lades fou el mateix propietari. Les escriptures esmenten el camí públic de Son Rapinya, el camí que anava de Son Rapinya a Son Muntaner i un camí que duia a les cases del rafal. De més a més, es crearen alguns camins d’establidors —origen dels carrers actuals— i diverses servituds de pas que permetien l’accés a algunes propietats.88

Amb el creixement de població, es feu necessari dotar la barriada d’una església que permetés als residents rebre auxili espiritual i anar a missa. Al final d’agost de 1880 es beneí el nou temple parroquial, que fou construït sobre un trast cedit pel propietari de Son Quint. La descripció que fa Pedro de Alcántara Peña el 1891 ens permet saber com era la barriada arquitectònicament i urbanísticament: «Pequeña aldea de calles estrechas que contiene casas de gente proletaria mezcladas con bonitas fincas de recreo de propietarios de Palma, habiendo entre ellas algunas muy notables.»

Per acabar, cal fer algunes observacions que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar l’origen de Son Rapinya i del seu topònim. Freqüentment, s’ha considerat que aquesta barriada tengué el seu origen en l’establiment del rafal de Son Llull, però, com s’ha pogut comprovar, abans de fer-se aquesta gran parcel·lació ja hi havia un nucli de població consolidat que apareix traçat al plànol de 1850 —aleshores ja conegut com a Son Rapinya— i que sorgí de l’establiment d’una de les propietats formades en el segle XVIII amb la segregació d’algunes parts del rafal de Son Llull. Tal volta, qualcun d’aquests establits rebé el nom de Son Rapinya —denominació que trobam des d’almanco el 1809— quan la barriada encara no estava formada definitivament.89 El cert és que, en aquell moment, el topònim no es trobava consolidat perquè, nou anys després, la incipient barriada apareix a l’Apeo sota l’epígraf Son Llest del Vinyet, nom que, segons sembla, encara era viu el 1850. En qualsevol cas, futures investigacions hauran d’aclarir aquesta qüestió.

7.2. Ampliació de la Vileta. Els establiments de Son Serra

Tal com es podrà veure al següent volum d’aquesta obra, la Vileta fou el primer nucli poblat de la zona del Vinyet, car començà a esser urbanitzat a la primera meitat del segle XVIII mitjançant la segregació i establiment de propietats procedents de Son Palmer. La parcel·lació d’aquest rafal no aconseguí satisfer la demanda de gent que volia accedir a la propietat, com tampoc ho feren els successius establiments signats entre el final d’aquell segle i el començament del XIX. Això, almanco, era el que Manuel Ferrandell de Maroto argumentava a la sol·licitud que feu al Rei demanant llicència per a establir el rafal de Son Serra. A la instància, Maroto al·legava que la petició es feia perquè en aquell moment el nucli urbà, tot i estar consolidat, es trobava estancat per mor d’estar vinculades gairebé totes les propietats de la contrada mitjançant diferents fideïcomisos. Finalment, el Rei accedí a la sol·licitud de Ferrandell i el procés d’establiment s’inicià el 1835,90 excepte una parcel·la que havia estat venuda anteriorment (1823) a Pere Antoni Miró Granada.

L’anàlisi dels contractes d’establiment ens proporciona informació sobre la disposició dels terrenys en aquell moment, els primers adquiridors i la superfície de les parcel·les. Aquesta informació ens permet extreure les conclusions següents:

La majoria de les parcel·les —45 sobre un total de 61— ocupaven una superfície que oscil·lava entre els 15 i els 60 destres, és a dir, eren petites propietats venudes exclusivament amb la intenció que els nous propietaris les destinassin a la construcció d’habitatges. D’altra banda, trobam algunes parcel·les majors que posteriorment seran establides en trasts de terra amb el mateix objectiu —construcció d’habitatges—, destacant especialment una peça de terra de 2 quarterades i 3 quartons establida a Jaume Llabina.91 La consolidació definitiva d’aquesta part de la barriada arribarà amb la parcel·lació posterior efectuada per la família Miró Granada.

Pel que fa a la procedència social dels compradors, podem veure que, si bé la major part eren treballadors del camp, majorals, arrendataris i fins i tot jornalers de les possessions veïnades, ja ens trobam des d’un primer moment amb personatges d’una altra condició social. S’observa, doncs, una diferència important amb els primers establiments de terres de Son Llull, origen de Son Rapinya. Es tractava bàsicament de persones relacionades amb l’Administració de l’Estat i el comerç o de professionals liberals. Aquests foren els qui construïren les primeres cases d’esbarjo a què fa referència l’arxiduc Lluís Salvador al seu estudi sobre la ciutat de Palma.

El propietari s’encarregà de dotar les noves parcel·les de vies d’accés i creà el model d’urbanització que ha arribat fins als nostres dies. Així, el que probablement era l’antic camí d’accés a les cases de Son Serra des del camí de la Vileta es convertí en la principal via d’establidors —actual carrer de Saragossa. Al final d’aquest carrer es podia girar a mà dreta fins arribar a les cases de la propietat —vegeu plànol. D’altra banda, les escriptures d’establiment parlen d’altres dos camins que travessaven o feien partió amb la propietat: el camí de la Vileta i un camí sender pel qual s’anava a les cases de Son Quint.92 Aquest darrera via apareix representada —com a camí de ferradura— al plànol del terme de 1850. Segons aquest mapa —i tal com es pot interpretar a les escriptures d’establiment—, aquest camí cal identificar-lo amb l’actual carrer de Mossèn Pere Seguí.

Els establiments de Son Serra, al plànol del terme de 1850.

Poc després d’iniciar-se l’establiment, un dels nous propietaris cedí uns terrenys perquè s’aixecàs una església que donàs auxili espiritual als veïnats. Aquesta notícia, juntament amb una acurada descripció de la zona, ens la proporciona l’arxiduc Lluís Salvador:93 «Son Serra es un caserío que está situado entre la Vileta y Son Rapinya, formado por casas pertenecientes unas a vecinos residentes y otras a personas de Palma que veranean en este sitio. La pequeña iglesia dedicada a San Antonio de Padua fue construida en 1839 por un comerciante maltés residente en Palma que se llamaba Angelo Busutil.94 Se dice misa todos los domingos y días festivos, particularmente durante el verano.» Aquest oratori havia estat projectat per Joan Sureda Ripoll i fou enderrocat en el segle XX.95


1 Destaca especialment la monografia de Santaner (1967). Pel que fa a la fundació de l’hospital, és fonamental l’estudi d’Aguiló (1901).

2 «E aygua de la cèquia hi faré venir per rahó quel loch sia pus delitable a aquells qui la viuran.» A l’escriptura de fundació, Salelles especifica com s’havia de fer arribar l’aigua a l’hospital: «Pro cujus hospitalis dotatione, et ad ipius etiam hedifficiorum opera et fabricam, et pro operibus et fabrica ipsorum hedifficiorum; nec non et operibus aqueductus, quem ad dictum hospitale et in ejus servitium dirivabitur, et ducetur de aqua que fluit in loco qui dicitur del Cityar, de cequia et aqua civitatis Majoricarum.» Aguiló (1901: 365, 376).

3 ARM, Not. 1362, f. 147.

4 ARM, Not. 1362, f. 166v.

5 ARM, Not. 2980, f. 74v.

6 ARM, Not. 2980, f. 74v; Renom (1998: 113).

7 Per exemple, la casa que donà (1684) Caterina Domingo, situada a devora el campanar de l’església del convent, o la casa que entregà Margarita Cases —esposa del sucrer Domingo Llàtzer— (ARM, Not. 6970: f. 11, 39).

8 ARM, D-1253, f. 204.

9 Santaner (1967: 49). Aquesta pintura es trobava a una de les cambres de la possessió de Son Net de Puigpunyent.

10 Així, per exemple, el 15 de març de 1767 establiren una botiga amb pati i corral que feia partió amb l’hort i el campanar del convent. El 27 de novembre següent, establiren una algorfa situada al costat de la placeta de la porteria de l’església (ARM, Not. 6970: f. 11, 27).

11 ARM, Not. 2972, f. 391.

12 Santaner (1967: 41).

13 ARM, Not. V-251, f. 48.

14 ARM, C-134, f. 167v.

15 ARM, Not. 6153, f. 244.

16 Santaner (1967: 62-64).

17 Santaner (1967: 17-18).

18 ARM, Not. P-472, f. 9v.

19 ARM, Not. M-779, f. 105.

20 ARM, ECR-1146, f. 14.

21 El molí a què es fa referència és el mateix que apareix citat al primer volum d’aquesta obra (Villalonga i Fernández, 2016: 29). Cal recordar que el camp del Jonquet es trobava a ambdós costats del torrent que li donà nom. La torre del Diable a què al·ludeix el document cal identificar-la amb la torre d’en Carròs.

22 Aquesta informació ens obliga a corregir el que diguérem al primer volum d’aquesta obra, en què consideràvem que el començament del procés d’urbanització tengué lloc a la part esquerra del camí de Portopí, és a dir, als camps i no a la vinya, situada a la part dreta d’aquest mateix camí.

23 El 1820, aquestes propietats es trobaven sots alou de Josep Sureda Lobo i foren capbrevades per diferents emfiteutes (ARM, Not. O-459, lligall 3).

24 Així, per exemple, el 1595 Bernat Brossa vengué a Jaume Dionís el domini directe sobre unes cases i gerreria i una peça de terra del comprador, la gerreria dels hereus de Francesc Burgues i l’hort del mercader Gabriel Balle. Amb el temps, aquests drets passaran als dominics (ARM, Not. 3062, f. 97).

25 Elaboració pròpia a partir de les dades extretes dels llibres de pagaments de censals menuts del Reial Patrimoni (ARM: RP-1681, RP-1689, RP-1694). No contempla el territori on hi havia una cova, perquè no s’ha pogut documentar en quin moment se signà l’establiment.

26 Ortega, 2011: 153.

27 Probablement, l’escrivà s’equivocà i el llinatge del propietari era Ballester.

28 ARM, D-1251, f. 150-150v. Elaboració pròpia a partir dels estims de 1578. Excepte el cas de Son Antic —comprès dins les propietats de Bernat Nadal—, s’han omès les propietats rurals que enrevoltaven el nucli urbà, com ara Son Gili, l’Hort d’Avall o Son Riera. El valor s’expressa en lliures mallorquines.

29 Villalonga i Fernández (2016: 33-34).

30 ARM, ECR-549, f. 349.

31 ARM, ECR-549: f. 471, 507, 509, 510v.

32 Es tracta de la propietat venuda (1571) pel Reial Patrimoni al prevere Cristòfol Ginard. Se situava «a hont estava lo aljub de les creus al camí de Sant Magí» (ARM, RP-1689, f. 177). Segons la descripció que se’n fa a l’acta de compravenda, antigament era un tros de camí que es trobava abans de les creus que hi havia al carrer de Sant Magí. El seu propietari tenia dret sobre les aigües perdudes dels camins de Son Quint i Sant Magí (ARM, ECR-525, f. 129v).

33 En aquesta propietat hi havia dos molins de vent.

34 Vegeu l’acta de divisió a ARM, Not. R-474, f. 255v.

35 ARM, Not. R-474, f. 255v.

36 ARM, Not. R-475, f. 169.

37 ARM, Not. R-949, f. 293.

38 ARM, ECR-1123, f. 30.

39 Villalonga i Fernández (2016: 41).

40 L’expedient es troba a AMP, FP-928/5. L’edifici i el trast de terra contigu feien partió amb el carrer de Sant Magí, unes cases de Jaume Pasqual, les terres de Joan Flexas, Martí Mora i Miquel Oliver i un carreró estret pel qual s’anava als molins.

41 ARM, D-1530, f. 93-97.

42 Prengué nom de la cova que hi havia en aquell lloc i que ha estat citada anteriorment. Segons l’Apeo, en aquell moment hi havia 95 edificis a la illeta, els quals, segons es desprèn de la seva valoració, eren de baixa qualitat.

43 Denominada així perquè era on es trobaven les sitges de la ciutat. Era una de les illetes més petites de la barriada.

44 Formada, únicament, pel conjunt d’edificacions que constituïen el rafal del Jonquet.

45 Es tractava, evidentment, del carrer Major de Sant Magí, concretament de la part on es trobava l’antic convent dels trinitaris.

46 És a dir, la illeta compresa entre els actuals carrers de la Barrera de Baix, Sant Magí i Cotoner.

47 AMP, FP-1045/12.

48 ARM, Not. 5295: f. 349, 358v, 381. Al començament del segle XVII, aquest camí apareix documentat com a «camí que va al hort del llevador».

49 Vegeu, per exemple: ARM, Not. R-949.

50 ARM, ECR-1155, f. 314.

51 Mansergas (2015: 212).

52 Elaboració pròpia a partir de la documentació extreta de l’AIMB.

53 Miguel Guasp ho feu com a apoderat del propietari, Juan Palou de Comasema.

54 A l’inventari de béns de Francesc Burgues (1562) apareixen unes cases on es feia obra de terra a prop de l’hospital de Santa Caterina, amb dos forns: un de derruït i un altre de condret (ACB, s/s).

55 ARM, AH-5998, 13/10. Agraïm aquesta nota a Miquel Garí Pellicer.

56 ARM, Not. 5295, f. 384.

57 Vegeu l’inventari d’aquest forn de vidre a Capellà (2009: 978-980).

58 ARM, D-1253.

59 ARM, Not. 2980, f. 294.

60 ARM, D-1253: f. 203, 204.

61 ARM, D-1253: f. 203, 204.

62 ARM, Not. R-190, f. 295.

63 CNIB, s/s.

64 ARM, ECR-1087, f. 113.

65 ARM, ECR-561, f. 459v.

66 Molina de Dios i Morey (2012).

67 AIMB, Comandancia de Obras, 539, n. 87.

68 AMP, Fons Morell, caixa 2, lligall 26.

69 ARM, D-1530, f. 338v-340v.

70 ARM, D-1251, f. 149-150. Elaboració pròpia a partir dels estims de 1578.

71 Així apareix documentada, per exemple, a l’inventari de béns de Jaume Joan Julià (1658). Aleshores, comprenia cases i torre i era qualificada com a rafal (ARM, Not. 1674, f. 277).

72 ARM, Not. M-190, f. 169.

73 El 1388, la comprà Nicolau Prohom, de qui passà al notari Pere Prohom. Fou adquirida (1438) en pública subhasta per Pere Real, de qui passà, successivament, a la seva filla Elisabet, al fill d’aquesta Bartomeu Pacs i a la germana d’aquest Àlvar Unís, qui la vengué (1518) als Vida (ARM, ECR-1109, f. 292).

74 Barceló (2004: 125).

75 ARM, D-1251, f. 149. Aleshores, pertanyien a Jaume Vida.

76 Per exemple, el 1724, Son Muntaner era qualificada com a possessió d’oli a l’inventari de béns del seu propietari.

77 Les terres es classifiquen en 1a, 2a i 3a qualitat. Les lletres a i s signifiquen, respectivament, amb i sense arbres. Les superfícies s’expressen en quarterades.

78 Oliveres i garrovers.

79 Ametlers, garrovers i oliveres.

80 Garrovers i oliveres.

81 Ametlers.

82 Oliveres i garrovers.

83 ARM, Marquès de la Torre, Montenegro, Llibre S-3 B, f. 43. Agraïm aquesta informació a Biel Jover.

84 ARM, Not. V-249, f. 47.

85 ARM, Not. 2277, f. 321.

86 Al codicil que signà el 2 de juny de 1844 feu llegat a Eusebio Planas de Lama «de las casas y terra que teng y poseeyesch anomenades Son Meu, situades al lloc de Son Rapiña» (ARM, Not. M-2348, f. 93). Anys més tard, el 15 de novembre de 1864, el seu hereu universal, Juan Jaume Cabot, entregà a Planas la propietat, que aleshores consistia en casa de planta baixa i pis, aljub, cisterna i pati i quatre marjades de terra amb arbres (CNIB, Joaquín Pujol Muntaner, Any 1864, f. 497).

87 ARM, D-1530, f. 149v-155v.

88 Les actes d’establiment signades entre 1853-62 es troben a ARM: 6025 (1853), 6026 (1854), 6027 (1855), 6028 (1856), 6029 (1857), 6031 (1859), 6032 (1860), 6033 (1861) i 6034 (1862).

89 ARM, Not. R-950, f. 102.

90 Les actes d’establiment (1835-37) es troben a ARM: Not. O-402 (1835), Not. O-403 (1836) i Not. O-404 (1837).

91 Fou establida el 19 de setembre de 1837 (ARM, Not. O-404, f. 151).

92 El 31 de desembre de 1835, s’establia una peça de terra que feia partió amb la parcel·la de Rosa Estada, la possessió de Son Quint mitjançant paret, «una vereda que conduce a ese predio» i el camí d’emfiteutes (ARM, O-403, f. 61).

93 Habsburg Lorena (1954: 305).

94 El 28 d’agost de 1835, Angelo Busutil Pache, comerciant natural de Malta, adquirí una parcel·la de 60 destres on edificà aquest petit oratori (ARM, Not. O-402, f. 285).

95 Bibiloni (2012: 486).