La primera zona en què fou dividit el terme municipal de Palma al Plano Topográfico Estadístico aixecat per José Antonio Togores el 1850 englobava —sota la denominació de la Bonanova— l’extrem occidental de la ciutat. Estava delimitada pel terme municipal de Calvià, la vorera de la mar fins al torrent del Jonquet, el llit de dit torrent fins a l’antic camí de Calvià i el recorregut de dit camí fins arribar al terme municipal d’aquella vila ja a la zona de la serra de na Burguesa. La zona primera fou dividida en sis quarters clarament diferenciats.
Quarter 1r
Comprenia les terres situades entre el torrent del Jonquet, la vorera de la mar, el camí d’Andratx i el torrent del Mal Pas, documentat també com a torrent del Diable. Les propietats situades en aquest quarter formaven part de les terres que el Reial Patrimoni tenia al terme de la ciutat i que foren venudes al llarg dels segles XVIII-XIX.
Quarter 2n
S’estenia entre la carretera d’Andratx, el llit del torrent del Jonquet fins al camí dels Reis i, seguint dit camí en direcció a Gènova, fins al torrent del Mal Pas ja dins la possessió de Son Berga, continuant el llit de dit torrent fins arribar al punt en què es creuava amb el camí d’Andratx.
En aquest quarter, hi havia dos tipus de propietats clarament diferenciats. D’una banda, els terrenys del Reial Patrimoni, incloses les terres que s’establiren a la segona meitat del segle XIX i que contribuïren a configurar la que posteriorment serà coneguda com a barriada del Terreno. D’altra banda, entorn del camí vell de Calvià, hi havia algunes propietats —com ara Son Armadans— que es configuraren a partir del segle XV mitjançant la unió de diferents peces de terra, vinyes, garrigues i boscs.
Quarter 3r
Confrontava amb el torrent del Mal Pas, el camí d’Andratx i la vorera de la mar fins arribar al límit amb Bendinat (Calvià). D’una banda, estava format per terres del Reial Patrimoni que foren venudes al llarg dels segles XVIII-XIX. De l’altra, en el seu extrem occidental, comprenia terres pertanyents al castell de Sant Carles i Portopí que foren desamortitzades al començament del segle XIX. Les terres de Portopí estaven en mans de la capellania de Sant Nicolau, dependent primer dels jurats de la ciutat i regne de Mallorca i, posteriorment, dels regidors de l’Ajuntament de Palma.
Quarter 4t
Comprenia els terrenys situats entre el torrent del Mal Pas, el camí dels Reis, l’antic camí de Son Vic —que anava a la Comuna— i el camí d’Andratx. La major part de les seves terres procedien dels establiments de la possessió de Son Vic, tot i que hi havia una petita porció de terreny que pertanyia al Reial Patrimoni —a la part més propera a la mar— i a la possessió de Son Berga —a la part situada a devora el camí dels Reis.
Quarter 5è
Estava delimitat pel terme municipal de Calvià, el camí antigament denominat de Bendinat o dels Reis i el camí d’establidors o de la Comuna fins arribar a la carretera d’Andratx. Totes les terres d’aquest quarter formaven part de la cavalleria de Son Vic.
Quarter 6è
Ocupava l’espai situat entre els límits amb el terme municipal de Calvià, des del camí dels Reis fins al camí de Calvià al lloc del coll de la Creu. Comprenia part del nucli urbà de Gènova, les possessions situades a les faldes de la serra de na Burguesa —Santa Eulàlia, Son Sureda i Son Berga— i un conjunt de propietats procedents de l’antiga cavalleria de Son Vic, inclosa la part de la Comuna no establida fins aleshores.
La configuració del paisatge
La major part de l’espai que formava la zona 1a del Plano Topográfico Estadístico l’ocupaven terres procedents de la possessió de Son Vic. Per ço, la seva divisió i venda al començament del segle XVII fou un fet fonamental per a explicar la configuració del paisatge agrari de la zona. Abans del seu establiment, com es pot veure al Quadre I, les terres que formaven aquest indret es reduïen a nou propietats: dues possessions, tres rafals, tres camps i una peça de terra. De totes elles, fins al segle XIX, només patiren alteracions la possessió de Son Vic, una petita part de Son Berga i els camps i peces de terra que es trobaven a prop de les murades de la ciutat.
Quadre I. Propietats de la zona 1a. Any 15781
| Tipus | Denominació | Propietari | Valoració2 |
|---|---|---|---|
| Possessió | Santa Eulàlia | Nicolau Burgues Quint | 10.000 |
| Possessió | Joanot Baltasar Thomàs | 5.000 | |
| Rafal | Son Armadans | Joanot Gual | 3.500 |
| Rafal | Son Berga | Joanot Sunyer | 2.000 |
| Rafal | Son Vic | Francina Armadans | 1.100 |
| Peça de terra | Jaume Adrover | 400 | |
| Camp | Jaume Vida | 300 | |
| Camp | Guillem Roig | 125 | |
| Camp | Joan Santandreu, corder | 15 |
Els processos que alteraren definitivament el paisatge d’aquesta zona tengueren lloc entre els segles XVII-XIX i en destaquen la desintegració de l’antiga possessió de Son Vic i la venda de terrenys del Reial Patrimoni i de la capellania de Sant Nicolau de Portopí. Un altre aspecte característic de la zona que en definí el paisatge fou la construcció d’un dels molinars de la ciutat: el molinar del Jonquet.
1. Desintegració de la possessió de Son Vic
L’establiment de la possessió de Son Vic determinà la configuració de la propietat i l’espai agrari de la major part de la zona 1a, ja que, abans de la seva parcel·lació, ocupava una important extensió de terreny compresa entre les terres del castell de Bellver —mitjançant el torrent del Mal Pas—, la possessió de Son Berga, la muntanya de na Burguesa, terres de la possessió de Bendinat fins a la vorera de la mar i terrenys de la capellania de Portopí.
El 1604, Jaume Rossinyol, aleshores propietari de la possessió, l’establí a diversos particulars per mitjà de contractes emfitèutics pels quals cedia el domini útil sobre les propietats resultants, conservant el domini directe i una sèrie de drets d’origen feudal: tasques, lluïsmes i censos alodials. Al Quadre II s’han sistematitzat les dades extretes dels primers establiments de terres de Son Vic. Com es pot comprovar, els nous propietaris eren, majoritàriament, treballadors del camp vinculats probablement a aquella mateixa propietat o a possessions veïnades com ara Bendinat, Son Berga i d’altres. Posteriorment a la signatura dels establiments, el conjunt de propietats passà a esser conegut sota la denominació d’establiments de Son Vic, que fou progressivament substituïda per la de cavalleria de Son Vic.
Quadre II. Primers establiments de Son Vic (1604)3
| Comprador | Professió | Quarterades |
|---|---|---|
| Arnau i Antoni Tou | Conradors | 115 |
| Rafel Berga | Conrador | 31 |
| Pere Palmer i Joan Colomar | Conradors | 30 |
| Antoni Palerm | Conrador | 27 |
| Gabriel Antich i Llorenç Ripoll | Mercaders | 23 |
| Bartomeu Serra | Bracer | 22 |
| Bernat Calafat | Conrador | 21 |
| Gabriel Fluxà | Forner | 17 |
| Bartomeu Roca | Conrador | 14 |
| Magí Camps | Conrador | 9 |
| Antoni Calafell | Conrador | 8 |
| Julià Grisso | Gerrer | 1/2 |
El 1653, a causa de la fallida del patrimoni de Jaume Rossinyol, la cavalleria fou venuda en pública subhasta i adquirida pel prevere Jeroni Ballester de Togores Dameto, comte d’Aiamans.4 De llavors ençà, tots aquells drets romangueren en mans dels hereus del comte d’Aiamans, fins que la bancarrota de la seva heretat en provocà la lenta i progressiva venda ja en el segle XX.
Com s’ha assenyalat anteriorment, els primers emfiteutes de la cavalleria de Son Vic foren, principalment, conradors, jornalers i altres treballadors amb escassos recursos econòmics per als qui l’adquisició de les propietats suposava un esforç que en ocasions no podien assumir, per la qual cosa, sovint, es veien obligats a abandonar-les i tornar-les al propietari del domini directe —qui solia esser el principal creditor—, el qual, poc després, les tornava a establir a un nou emfiteuta.
Els pactes contenguts en l’articulat de les escriptures d’establiment posen de manifest que Jaume Rossinyol fou l’encarregat de dirigir el procés de configuració de les noves propietats, dotant els emfiteutes d’un espai destinat a l’ús comú —la Comuna—, en què podien proveir-se de productes forestals o pasturar els ramats que la dimensió de les seves propietats els permetia mantenir. La Comuna es trobava a les faldes de les muntanyes de la serra de na Burguesa i funcionà com a tal fins a la meitat del segle XIX, moment en què, a l’empara de les lleis desamortitzadores i de les mesures liberals sobre la propietat de la terra, el comte d’Aiamans decidí parcel·lar aquella part de la possessió mitjançant nous establiments emfitèutics.
Un altre aspecte que s’estipulava als contractes d’establiment era el dels camins o vies que se cedien als nous pobladors per a accedir a les seves propietats o a les comunes, i que foren l’origen dels camins públics que apareixen detallats al Plano Topográfico Estadístico (1850). Aquests camins apareixen a la documentació com a camí d’establidors o camí de la Comuna i fou al seu voltant on es construïren les cases de les noves propietats.
La descripció que es fa de les parcel·les als establiments signats el 1604 ens permet afirmar que l’antiga possessió de Son Vic seguia el típic model d’explotació agrícola a què ja s’ha referit la historiografia en nombrosos estudis: el nucli central de l’explotació el constituïen les cases, on hi havia els habitatges dels encarregats de l’explotació —no consta aleshores que hi hagués cases diferenciades per a la residència eventual de la propietat—, i al seu voltant es trobaven els camps de conreu de cereal associat amb qualque arbori. Més enllà dels camps de conreu, s’estenien les terres improductives, majoritàriament boscs i garrigues destinats sobretot a l’explotació pecuària i forestal.
Després dels establiments, aquests erms es foren transformant en terres de conreu mitjançant la rompuda que dugueren a terme els nous emfiteutes, creant-se models d’explotació similars al de la possessió original però d’extensió molt més reduïda. De fet, la documentació relativa a les dècades de 1620-30 ja fa referència a l’existència de cases o edificacions destinades a l’explotació agropecuària i de camps de conreu a llocs on antigament només hi havia boscs i garrigues.5
Un altre fet constatat és que, a partir de 1620-30, comencen a accedir a la propietat persones pertanyents a classes socials altes o al clero —tant a títol individual com ordes i convents—, la qual cosa indica que ja aleshores aquelles propietats tenien, possiblement, un altre ús endemés de l’agrícola.6 Un exemple d’això es troba a propietats com la Bonanova, que passà d’un canonge (Onofre Morrelles, 1640-66) a un noble (Josep Santacília, 1668-87) per a tornar a un representant de l’alt clero: l’ardiaca Gabriel Mesquida.
Als estims de 1685, ja hi apareixen com a propietaris de terres a Son Vic, entre d’altres, la noble Margarita Santacília7 (la Bonanova), el convent de Sant Francisco de Paula (Son Bono), el canonge Joan Genestar (Son Genestar), els notaris Domingo Balle (Son Batle) i Joan Baptista Llorens (Son Ferrer), els comerciants Pere Sanches i Bartomeu Coll, el jurista Miquel Gonsales i el metge Jeroni Ferrer.
Com a conseqüència del progressiu accés a la propietat de famílies acomodades, les cases dels predis foren objecte de modificacions i ampliacions mitjançant la construcció d’una zona destinada a residència del propietari —que a la documentació apareix citada com a cases urbanes— i les cases dedicades a habitatge de l’encarregat d’explotar les terres de la propietat —cases rústiques. En alguns d’aquests immobles apareixen elements que podrien vincular-se amb el gaudi del paisatge, com les torres que es trobaven als conjunts arquitectònics de Son Toells,8 Son Vic9 i Son Palerm10 al final del segle XVII i al començament del XVIII. Fins i tot, en algunes propietats s’assisteix a un procés de substitució toponímica que ressalta la ubicació de la casa i les bondats que oferia. Un cas paradigmàtic el representa el rafal de Can Vell, que el 1705 era conegut per la il·lustrativa denominació de Bellver.11
Cal demanar-se quin era l’ús que donaven aquests propietaris a les seves propietats. Eren només explotacions agràries o podem parlar d’un ús vinculat amb el descans o esbarjo? Futures investigacions hauran de confirmar-ho.12
Quadre III. Conreus de les terres de Son Vic13
| Tipus | Qualitat | Conreu arbori | Quarterades |
|---|---|---|---|
| Camp | Segona | Ametlers i garrovers | 46 |
| Camp | Tercera | 4 | |
| Camp | Tercera | Ametlers, garrovers, oliveres i figueres | 146 |
| Garriga | Garrovers i oliveres | 3 | |
| Garriga | 22 | ||
| Hort | 0 |
Com pot comprovar-se al Quadre III, quan es redactà l’Apeo (1818), la rompuda de les terres que antigament havien format part de la possessió de Son Vic propicià que la pràctica totalitat del terreny es transformàs en camps de conreu de cereal associat amb l’arbori —principalment, l’ametler i el garrover i, en menor mesura, oliveres i figueres. Tanmateix, es tractava, majoritàriament, de terres que tenien la categoria de segona o tercera qualitat.
Finalment, entre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, s’inicià l’ocupació de l’espai costaner mitjançant la parcel·lació de la zona més propera a la mar del rafal de Son Toells. Alguns membres de la burgesia comercial de Palma adquiriren solars i hi edificaren les seves residències d’estiu. Després d’una època d’esplendor, amb l’arribada del turisme de masses s’hi construïren edificis de grans dimensions, iniciant-se així el seu procés de degradació.
2. El nucli urbà de Gènova
Dins les terres de la cavalleria de Son Vic es formà el nucli de Gènova, un dels primers barris extramurs de la ciutat, que prengué també terres d’una part de la possessió de Son Berga confrontant amb Son Vic. Desconeixem si la configuració de la barriada responia a un pla preconcebut, però tot sembla indicar que la seva formació es produí per les nombroses divisions de Son Touet i Son Llagosta per qüestions hereditàries i per l’establiment de Son Bono i una part de Son Berga.
Quadre IV. Gènova segons l’Apeo (1818)
| Propietat | Propietari | Valoració (en lliures) |
|---|---|---|
| Casa i terra | Gabriel Tomàs | 600 |
| Casa i corral | Joan Tomàs | 200 |
| Casa i corral | Josep Tomàs | 300 |
| Casa i corral | Antoni Seguí, ferrer | 200 |
| Casa i corral | Joana Maria Espases | 200 |
| Casa i corral | Antoni Ballester | 200 |
| Casa i corral | Francesc Alemany | 400 |
| Casa i corral | Francina Massot | 600 |
| Casa i corral | Joana Maria Roca, Cabrit | 200 |
| Casa i corral | Margalida Frau | 200 |
| Casa | Margalida Calafell | 100 |
| Casa | Caterina Alemany | 100 |
| Casa | Bartomeu Massot | 100 |
| Casa | Miquel Cañellas | 100 |
| Casa | Francina Ballester | 100 |
| Casa | Sebastià Brunet | 100 |
| Casa | Pere Antoni Oliver | 100 |
| Casa | Bernat Palmer | 100 |
| Casa | Rafel Frau | 100 |
| Casa | Jordi Palmer | 100 |
| Casa | Margalida Cunill | 100 |
Al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784) no sembla que aleshores hi hagués un nucli de població consolidat. En canvi, les dades proporcionades per l’Apeo (1818) permeten afirmar que aquell any ja hi havia a Gènova un nucli de població homogeni. Com pot comprovar-se al Quadre IV, el 1818, hi havia diferents propietats qualificades com a «casa i corral» que procedien de Son Bono i de Can Morei —sorgida, al seu torn, d’aquell—, el valor de les quals oscil·lava entre les 200 i les 600 lliures. La resta apareixen definides únicament com a «casa», el seu valor era de 100 lliures i tenien el seu origen en les divisions de Son Touet i Son Llagosta.
En els anys següents, la divisió de les propietats properes a les ja establides no féu més que accelerar el procés d’urbanització, consolidant Gènova com un dels barris de la ciutat. No obstant això, l’impuls definitiu al procés d’urbanització i a l’augment de la població del nucli el donà el comte d’Aiamans a partir de la dècada de 1840, quan inicià l’establiment de les comunes que el 1604 s’havien reservat per a l’ús dels emfiteutes. L’augment de la població animà els habitants a demanar la construcció d’una església on poguessin rebre l’auxili espiritual i oir missa. Per aquest motiu, alguns veïnats sol·licitaren al propietari de la possessió de Son Berga que cedís un terreny, on s’edificà un temple que al cap de pocs anys substituí la Bonanova com a vicaria de la zona.
De totes maneres, com ja assenyalà l’arxiduc Lluís Salvador, la mala qualitat de la terra frenà el procés d’urbanització i la consolidació de Gènova com a lloc destacat d’estiueig: «amb seguretat seria un dels millors llocs d’estiueig si no fos per les seves terres àrides i poc fructíferes» (Habsburg-Lorena, 1954: 300).
És per això que al plànol del port de Palma que aixecà José Imaz el 1894 encara es diferenciaven nítidament els tres nuclis d’urbanització: 1) el que procedia de Son Bono, 2) el de Son Llagosta, Son Touet i altres propietats i 3) la Comuna.
3. Les ermites de la Bonanova i Gènova
L’auge de la vida eremítica que tengué lloc en el segle XVII determinà la construcció de nombrosíssimes ermites, tant a Palma com a la Part Forana.14 Les característiques de la zona —aïllada, però alhora propera la ciutat— propiciaren que a les terres de la cavalleria de Son Vic s’edificassin dues ermites que tengueren una importància i recorregut molt diferents: les ermites de la Bonanova i Gènova.
La primera a construir-se fou la de la Bonanova. Malgrat que, fins al moment —a partir principalment de les dades proporcionades per Bover—, s’ha considerat que l’ermita la fundà l’orde de Sant Antoni en el darrer terç del segle XV, la realitat és que no s’ha localitzat cap document que permeti confirmar-ho. Tot apunta que s’aixecà en el primer terç del segle XVII, concretament entre 1624 —quan la Casa Hospital de Sant Antoni de Viana rebé per donació una peça de terra— i 1634, any en què morí Antoni Mayol —comanador de la Casa i Hospital de Sant Antoni—, qui edificà una capella i una casa a una peça de terra de 4 quarterades, com així reconeixia el seu successor en el càrrec, Guillem Barrera, el 1640.15 Poc temps després, la primitiva denominació de l’Ermita fou substituïda per la de la Bonanova, com així apareix a l’inventari de béns d’Onofre Morrelles, redactat el 1666.16 D’altra banda, de l’inventari de béns de Josep Santacília (1682) es dedueix que en aquell moment la capella es trobava dins el lloc de la Bonanova, tot i que no especifica si era a dedins o a defora de les cases del rafal.17
Al llarg dels segles XVII-XIX, l’ermita fou centre de peregrinació de nombroses famílies palmesanes, sobretot d’aquelles relacionades amb la mar. L’ambient i les condicions del lloc captivaren Magdalena Gual Barco —marquesa viuda de Solleric—, qui, poc després de morir el seu espòs, adquirí un terreny a devora el rafal de la Bonanova, on construí una casa i, al mateix temps, edificà la nova ermita,18 dotant-la d’un aspecte similar a l’actual.
Per a conèixer la importància que tengué l’ermita per a la vida dels palmesans basta reproduir el que en digué Jovellanos:
«Pero sobre todo (y con esto voy a concluir), ninguna vecindad honra más, ninguna recomienda ni alegra tanto los términos de Bellver como el santuario de la Bonanova, que da su nombre al confín de que hablé últimamente. Situado al O. de Palma, y a medio tiro de cañón del castillo y del mar, y dedicado a la Virgen María, es, por decirlo así, el Begoña o el Contrueces de los mareantes mallorquines. Apenas éstos han emprendido o acabado alguna de sus pequeñas expediciones, cuando la familia del patrón o de sus marineros viene en romería a la Bonanova, donde a vueltas de la devoción pasa allí alegremente un día entero o una tarde.»
La segona ermita —la de Gènova— fou edificada al començament del segle XVIII a instàncies del prevere Miquel Sastre Palou, ardiaca de la Seu de Mallorca. En morir, passà als seus hereus —la Congregació de la Missió—, els quals la vengueren a les acaballes del segle XVIII, passant a mans particulars. Al contracte de compravenda,19 s’estipulava que l’adquiridor havia de conservar l’ermita, costejar els ornaments per a dir-hi missa i mantenir el camí d’accés. Amb el pas dels anys, i en un moment que no podem precisar, la funció religiosa de l’ermita cessà i de llavors ençà fins a l’actualitat s’ha conservat com una residència. Tanmateix, tot sembla indicar que en cap moment l’ermita de Gènova no tengué la mateixa importància que la de la Bonanova com a centre de romeria.
4. Les terres de Portopí
Amb acta de 7 de juliol de 1249, el rei Jaume I féu donació de l’oratori de Sant Nicolau i de les terres que l’enrevoltaven als jurats de la Universitat, els quals hi fundaren una capellania dependent de dita institució que funcionà com a tal fins al començament del segle XIX. Durant aquell període, els jurats posseïren el patronatge sobre les terres de la capellania. Per ço, s’ha d’aclarir que, si bé en ocasions apareix a nom de particulars, ho fa perquè aquests personatges eren jurats de la ciutat i no perquè s’hagués venut la propietat.20
Fins al començament del segle XIX, els terrenys de la capellania de Portopí funcionaren com una propietat més: era explotada normalment pel sistema d’arrendament i comptava amb unes cases que servien per als treballadors de la propietat o del castell de Sant Carles.
Les urgents necessitats financeres de la corona provocaren que al final del segle XVIII i a l’inici del XIX es promulgassin les primeres lleis desamortitzadores, que afectaren institucions menors de l’Església. Pel breu publicat pel papa Pius VII el 14 de juny de 1805, es concedí llicència al rei per a vendre béns pertanyents a capellanies, beneficis i institucions dependents de l’Església, categoria en què es trobaven les terres de la capellania de Portopí. Poc després, el 1808, foren venudes al comerciant Sebastià Morro Llopis. Les partions de la propietat eren, en aquell moment, el magatzem de Portopí —sots alou del Reial Patrimoni—, la vorera de la mar, els rafals de Son Coll, Can Melcion i Son Buit —sots alou de la cavalleria de Son Vic—, terres del castell de Bellver mitjançant el torrent del Mal Pas i el camí d’Andratx.21
A partir del decenni de 1850, membres de la família Morro començaren a desfer-se de la propietat mitjançant vendes i establiments de solars o trasts, destinats a la construcció d’habitatges unifamiliars d’esbarjo per a famílies acomodades de la ciutat. Tal com assenyalaren els contemporanis, ràpidament aquest barri es considerà una prolongació del Terreno.
5. Les terres del Reial Patrimoni
Des de la Conquesta, el Reial Patrimoni havia estat propietari d’una extensió de terreny que abraçava les terres que actualment ocupa el castell de Bellver i la franja situada entre el camí de Portopí —posteriorment, carretera d’Andratx— i la mar fins arribar a les terres de la capellania de Sant Nicolau de Portopí.
Al Quadre V apareixen reflectides les propietats venudes o establides pel Reial Patrimoni en tot el període estudiat.
Quadre V. Venda de terrenys del Reial Patrimoni22
| Data | Propietat | Finalitat | Sol·licitant |
|---|---|---|---|
| 30/05/1485 | Torre d’en Carròs | Defensa | Lluís Pacs, noble |
| 21/01/1743 | El Salt del Ca | Esbarjo | Josep Soler, músic |
| 08/08/1769 | El Terreno | Esbarjo | Jaume Oliver, canonge |
| 01/04/1777 | Can Vilella | Esbarjo | Cristòfol Vilella, pintor |
| 02/04/1785 | Lo Astillero | Drassana | Josep Cardona, comerciant |
| 05/06/1785 | El Corb Marí | Esbarjo | Antoni Barceló, capità |
| 06/08/1793 | Can Tomàs | Esbarjo | Llorenç Serra, canonge |
| 28/06/1803 | Son Sabater | Banys | Gabriel Sabater, cirurgià |
| 30/10/1811 | Portopí | Sebastià Morro, patró | |
| 03/12/1811 | Portopí | Sebastià Morro, patró | |
| 18/08/1825 | Pedreres | Reial Consolat | |
| 03/04/1829 | El Terreno | Rompuda | Sebastià Cañellas |
| 16/05/1847 | El Terreno | Juan Rubert i Pedro Felio Perelló | |
| 04/11/1856 | El Terreno | Juan Villalonga, comerciant |
Llevat d’un primer establiment signat en el segle XV —la Torre d’en Carròs, posteriorment l’Aigua Dolça—, el Reial Patrimoni vengué la major part d’aquells terrenys durant els segles XVIII-XIX. Pel que fa a l’evolució del procés d’erosió de la propietat, es pot dividir en dos moments atenent factors cronològics i el model de propietat resultant dels establiments signats.
Així, en un primer moment —segona meitat del segle XVIII i començament del XIX—, s’establiren petites parcel·les de terreny compreses entre la vorera de la mar i el camí de Portopí, principalment amb l’objectiu de construir-hi cases d’esbarjo, tot i que també hi hagué sol·licituds relacionades amb l’oci —com els banys— o la indústria —com les drassanes. Crida l’atenció el fet que entre les sol·licituds no n’hi hagués cap de representants de la noblesa —sí de l’alt clero. Tanmateix, aquesta «absència» inicial durà pocs anys, ja que ràpidament trobam nobles entre els propietaris.23 Fou en aquesta zona —concretament a establiments posteriors del Terreno i de Can Vilella— on començà a formar-se la barriada del Terreno. El Plano Topográfico Estadístico (1850) mostra l’existència de nombroses propietats amb cases edificades.
No obstant això, la configuració del barri quedà definida a partir de l’establiment de les terres pertanyents a la falda rasa del castell de Bellver que es trobaven a l’altra banda del camí d’Andratx. Com es pot veure al Quadre V, el Reial Patrimoni vengué tres parcel·les entre 1829-56.
El 1829, accedí a la petició formulada per Sebastià Cañellas perquè se li establís una peça de terra de 2 quarterades amb l’objectiu de rompre-la. Se situava entre el camí de Portopí i les terres del castell de Bellver i se li imposà l’obligació de tancar la parcel·la de paret.24
Uns anys més tard, el 1847, el Reial Patrimoni establí a Juan Rubert Lladó —propietari de la finca pròpiament dita el Terreno— i a Pedro Felio Perelló una porció de terreny compresa entre les terres de Sebastián Ferrer —abans de Sebastià Cañellas— i els camins d’Andratx i de la Bonanova.25
Finalment, el 1856, el Reial Patrimoni establí la major part de la falda rasa del castell. Es tractava del terreny que confrontava amb la carretera d’Andratx «hasta llegar a las alcantarillas de la Cuarentena, con tierras de las mismas pertenencias de los sucesores de Sebastián Cañellas, con las de don Juan Rubert y con casas vulgarmente llamadas el Polvorín; por otro lado, con el torrente de la Bonanova llamado del Mal Pas; por otro, con pinar y terrenos de pertenencias de S. M. […] y con el predio Son Armadans».26 El comprador fou Juan Villalonga Jordá, qui havia sol·licitat al Reial Patrimoni la venda d’aquelles terres argumentant el mal que feia a dita institució «la casi completa destrucción del magnífico y célebre monte de Bellver», a causa de la «incuria, abandono y la codicia de diferentes gobernadores del castillo del mismo nombre».27
En les dècades següents, els propietaris d’aquestes parcel·les —Juan Villalonga, Sebastián Ferrer i Juan Rubert— començaren a establir les seves propietats. Tant Villalonga com Ferrer ho feren a partir de 1862, mentre que Rubert ho havia fet anteriorment. En els establiments, es prengueren com a base els camins que travessaven les propietats: la carretera d’Andratx i el camí de la Bonanova.
La ressenya del viatge que efectuà el doctor Pagenstecher —publicada el 1867— ens proporciona una descripció de la zona: «Pasado el arrabal [de Santa Caterina], se ven esparcidos en medio de jardines grupos de casas, en aquel momento desocupadas en su mayoría, pues son casas de recreo para el verano. Se llama eso el Terreno. Una hermosa carretera atraviesa este sitio siguiendo la orilla occidental de la bahía […] Los jardines, casi secos, están circuidos con altas paredes y las casas y fondas, cerradas con persianas, están pintadas de colores variados. Allí, durante las tardes de la estación del calor, pueden los habitantes de Palma que no poseen otras haciendas disfrutar algún fresco.»
El 1869, José Villalonga Jordá, a instàncies de nous propietaris, cedí una parcel·la per a aixecar-hi la que posteriorment serà la parròquia de Nostra Senyora de la Salut, element fonamental en el futur desenvolupament d’una barriada que, el 1887, ja estava plenament consolidada amb 204 edificis d’una planta, 128 de dues i 11 de tres o més.28
D’altra banda, cal assenyalar que el terreny del Reial Patrimoni que es trobava a devora el castell de Sant Carles fou venut al patró Sebastià Morro, propietari també de les terres de la capellania de Sant Nicolau, a les quals s’agregà formant una única propietat.
6. El molinar de Ponent
Un dels elements més característics de la façana marítima de la ciutat ha estat —i ho continua essent avui en dia— el molinar de Ponent. Estava format per una filera de set molins de vent, dels quals actualment només es conserven cinc. Foren edificats al Camp de na Falaguera, un lloc en què, evidentment, la força del vent podia exercir de motor per moure les seves aspes. Ja en el segle XIV, es documenta en aquest indret un molí —representat al retaule de Sant Jordi pintat per Pere Niçard— que encara existia l’any 1517.29
Tot sembla indicar que el molí fou abandonat posteriorment, ja que no deixa rastre documental en els successius actes de propietat sobre el camp en què es trobava ni en els estims del terme de la ciutat de l’any 1578.
Tal com ha destacat la historiografia,30 el procés de construcció de molins de vent tengué un auge important a tota l’illa durant el primer terç del segle XVII. Aquest fenomen es pot explicar per la introducció de millores tècniques —perfeccionament de la maquinària— o per l’augment de la superfície rompuda, entre altres causes.
Pel que fa al molinar de Ponent, el procés de construcció fou ràpid i s’inicià l’any 1614, quan el propietari d’una parcel·la procedent de l’antic Camp de na Falaguera establí als mercaders Pere Bennàsser i Mateu Ripoll un terreny per a edificar-hi molins. El primer construí els tres més propers a la murada de la ciutat, mentre que el segon n’aixecà altres dos a la part més llunyana. Aquestes dades posen de manifest que la iniciativa d’edificar molins recaigué sobre persones que comptaven —teòricament— amb mitjans econòmics per fer front a la inversió que exigia la seva construcció.
Poc temps després, es degué construir un sisè molí de vent, del qual tenim notícies a pintures com la vista del port de Portopí de Miquel Bestard (ca. 1633) o la vista de la ciutat de Palma basada en el plànol d’Antoni Garau. No obstant això, en ambdós casos, la situació del molí sembla no coincidir amb la seva ubicació real, la qual cosa planteja bastants de dubtes d’interpretació sobre la seva localització. En qualsevol cas, els estims de 1685 documenten els sis molins, quatre dels quals eren del moliner Rafel Sitges i la resta, d’Aina Oliver.
A les acaballes del segle XVII, ja hi havia registrat un setè molí, propietat del moliner Joan Flexas. En aquells anys, els propietaris dels set molins de vent presentaren una queixa davant el Reial Patrimoni31 perquè la viuda de Bernat Simó pretenia edificar en aquell mateix lloc un vuitè molí. Els moliners exposaven que la construcció del nou molí perjudicaria tant la conservació del gra que es trobava depositat a les sitges de la Universitat com el funcionament dels molins ja edificats. Segons sembla, les queixes dels moliners tengueren efecte, car no consta que se n’autoritzàs la construcció.
A l’Apeo (1818), els molins hi apareixen sota l’epígraf de «Molinar de la parte del Jonquet», clarament diferenciats dels molins de la porta de Santa Caterina. Aleshores, n’eren propietaris Joan Flexas, amb cases i porció de terra; Joan Flexas, Menor, amb cases; Miquel Moll, que posseïa dos molins amb una porció de terra; Miquel Nadal, que tenia un molí i terra, i Miquel Oliver, que també era propietari d’un molí amb porció de terreny.
Al llarg del segle XX, els molins perderen el seu ús original. Alguns foren abandonats i d’altres es conserven avui en dia.
7. Les possessions del vessant sud de la serra de na Burguesa
Algunes de les possessions més valorades i preades de la ciutat es trobaven al vessant sud de la serra de na Burguesa. Es tractava de propietats riques, perquè, d’una banda, comptaven amb abundants recursos forestals i, de l’altra, eren importants productores d’oli. Des de molt antic, estaven en mans de la noblesa palmesana: els Burgues —i els seus hereus, els Zaforteza— posseïen Santa Eulàlia des del segle XIV, els Thomàs —posteriorment, els Sureda Thomàs— tenien Son Sureda des del segle XV i els Armadans —i els seus hereus successius: Suñer, Zaforteza, Fuster, Desclapés i Rossiñol de Zagranada— eren propietaris de Son Berga des del començament del segle XVI. Com succeí amb moltes altres possessions de l’illa, Son Sureda i Santa Eulàlia foren venudes per aquelles famílies nobles entre el final del segle XIX i el principi del XX. Son Berga, en canvi, continua en mans de la mateixa família.
Pel que fa a l’estructuració del paisatge agrari, cal pensar —a falta d’estudis més detallats— que en aquestes possessions tengué lloc durant el segle XVI un important procés de rompuda de boscs i garrigues que configurà definitivament aquell paratge, caracteritzat per terrenys destinats al conreu de cereal i oli. En èpoques anteriors, hi hagué fins i tot un cert desenvolupament del conreu de la vinya, ja que cal no oblidar que la part baixa d’algunes d’aquestes propietats formava part de l’antic districte de la ciutat conegut com el Vinyet.
1 Elaboració pròpia a partir de les dades extretes dels estims del terme de Palma (ARM, D-1251, f. 129v-151v). No s’hi inclouen ni les terres del Reial Patrimoni ni les de la capellania de Sant Nicolau de Portopí que foren venudes al final del segle XVIII i al començament del XIX.
2 El valor s’expressa en lliures mallorquines.
3 Únicament s’hi assenyalen els primers establiments, no els que efectuaren posteriorment els propietaris del domini directe després de recuperar algunes propietats abandonades pels emfiteutes.
4 Vegeu-ne la compravenda a: ARM, Not. R-644, f. 437.
5 Per exemple, el 1620, Jaume Danús vengué al prevere Pere Huguet una peça de terra de 4 quarterades amb casetes edificades i, el 1632, es vengué al prevere Rafel Ferrer una propietat —que aleshores ja era rafal— amb cases edificades i camp de conreu. La primera d’aquelles propietats es correspon amb el que posteriorment serà Son Boter, mentre que la segona serà el nucli de Son Pere Onofre (ARM, Not. 5182, f. 4; ARM, Not. S-1749, f. 117).
6 Un cas paradigmàtic el constitueix l’orde de Sant Antoni, que rebé per donació un terreny on edificà unes cases i una capella, origen de l’actual oratori de la Bonanova (ARM, Not. M-1453, f. 14v).
7 Consta, a més, que nobles com Gabriel Berga o Tomàs Verí eren arrendataris d’algunes d’aquelles propietats, probablement amb la intenció d’emprar-les com a lloc de descans.
8 Documentada el 1675 (ARM, Not. 1888, f. 9). En aquest acte —donació universal—, el propietari del rafal es reservava només l’ús d’aquella torre.
9 Així apareix a la venda que d’aquesta propietat se signà el 1699 (ARM, Not. M-1760, f. 223).
10 Documentada el 1700 (ARM, Not. M-1761, f. 192).
11 ARM, Not. M-1766, f. 21v.
12 L’estudi de C. Cantarellas (1981) és fonamental per al coneixement de l’origen i evolució d’aquest tipus d’hàbitats.
13 Elaboració pròpia a partir de les dades de les propietats sots alou de la cavalleria de Son Vic que apareixen a l’Apeo (ARM, D-1530).
14 Mallorca eremítica (1965).
15 ARM, Not. M-1453, f. 14v. L’estudi de l’evolució de la possessió de Son Vic i la consulta de nombrosa documentació permeten afirmar que la suposada construcció de l’ermita el 1472 es deu a un error de Bover, que ha estat repetit contínuament fins a l’actualitat.
16 ARM, Not. 1632, f. 394. Segons l’inventari, Onofre Morrelles era propietari d’un rafal denominat Nostra Senyora de la Bonanova, antigament l’Ermita.
17 ARM, Not. V-198, f. 68.
18 Part dels rebuts dels mestres que treballaren en la construcció de l’ermita es troben a: AMP, Arxiu Morell, caixa 30.
19 ARM, Not. S-1411, f. 347.
20 Per exemple, a la relació d’arrendaments de possessions de 1773, la propietat apareix a nom d’Antoni Torrella, però no perquè fos seva, sinó en el concepte de regidor de l’Ajuntament de Palma.
21 ARM, Not. 6056, s/f.
22 No s’hi inclouen petites propietats de terreny contigües a les que apareixen al quadre i que foren adquirides també per les persones que s’hi esmenten, ni d’altres de reduïdes dimensions establides posteriorment sobre les quals es construïren cases d’esbarjo.
23 Així, el 1806, el canonge Joan Dameto adquirí lo Astillero, aleshores denominat Son Catel·lo i ja transformat en una caseta d’esbarjo. Tomàs Verí adquirí el Terreno el 1794, malgrat que només en fou propietari fins al 1798. Maria Josepa Descallar adquirí Can Vilella dels hereus de Cristòfol Vilella el 1807 (ARM, ECR-582, f. 324v; ARM, ECR-585, 2a foliació, f. 108; ARM, ECR-590, f. 299v).
24 ARM, ECR-590, f. 302. Es tracta de la propietat nombre 10 del quarter 1r de la zona 1a del plànol de 1850.
25 ARM, ECR-823, f. 27v. És la propietat nombre 35 del quarter 1r de la zona 1a del plànol de 1850.
26 ARM, ECR-826, f. 217. Aquesta parcel·la no està representada al plànol perquè fou venuda amb posterioritat a la seva elaboració.
27 ARM, ECR-826, f. 217.
28 Barceló (1963: 136).
29 El 31 de juliol de 1517, Bernadí Brossa denunciava tenir un camp en el qual hi havia edificat un molí de vent (ARM, ECR-1146, f. 14). Aquest camp es correspon amb les propietats que en aquest treball apareixen sota la denominació del Jonquet i el Camp de na Falaguera, que foren dividides posteriorment.
30 Deyá (2003: 362).
31 Fajarnés (1897: 14).
El terme de Palma 